Reblant l'excepció. Recensió de Bogarín Díaz, Jesús. (2021). Formación léxica y conceptualización jurídica. El vocablo excepción

AutorElisenda Bernal
CargoProfessora agregada Serra Húnter a la Universitat Pompeu Fabra
Páginas369-371
REVISTA DE LLENGUA I DRET #78
JOURNAL OF LANGUAGE AND LAW
REBLANT L’EXCEPCIÓ
RECENSIÓ DE
BOGARÍN DÍAZ, JESÚS. (2021). FORMACIÓN LÉXICA
Y CONCEPTUALIZACIÓN JURÍDICA. EL VOCABLO
«EXCEPCIÓN». DYKINSON
Elisenda Bernal*
Paraules clau: jurilingüística; excepció; evolució diacrònica.
RECALLING THE EXCEPTION
REVIEW OF
BOGARÍN DÍAZ, JESÚS. (2021). FORMACIÓN LÉXICA Y CONCEPTUALIZACIÓN
JURÍDICA. EL VOCABLO «EXCEPCIÓN». DYKINSON
Keywords: juringuistics; exception; diachronic evolution.
* Elisenda Bernal, professora agregada Serra Húnter a la Universitat Pompeu Fabra. elisenda.bernal@upf.edu 0000-0002-8287-
7281
Citació recomanada: Bernal, Elisenda. (2022). Reblant l’excepció. Recensió de Bogarín Díaz, Jesús. Formación léxica y
conceptualización jurídica. El vocablo «excepción». Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, 78, 369-371. https://
doi.org/10.2436/rld.i78.2022.3894
Elisenda Bernal
Reblant l’excepció. Recensió de Bogarín Díaz, Jesús. Formación léxica y conceptualización jurídica. El vocablo «excepción»
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 78, 2022 370
El Diccionari jurídic de la Societat Catalana d’Estudis Jurídics (12a ampl., 2022), deneix jurilingüística
com a ‘branca de la lingüística que estudia els signes lingüístics que empra el dret i els enunciats que aquest
produeix’, i afegeix com a sinònims complementaris els sintagmes lingüística del dret i lingüística jurídica.
Concretament, la jurilingüística estudia l’evolució, les característiques (incloent-hi el lèxic, la sintaxi i la
semàntica) i l’ús de la llengua jurídica. Aquest terme es remunta a l’any 1982, any en què Jean-Claude
Gémar, professor emèrit de la Universitat de Montreal i professor honorari de la Universitat de Ginebra, va
publicar Langage du droit et traduction: essais de jurilinguistique (Linguatech). El terme es va consolidar
denitivament el 2005, amb la publicació de Jurilinguistique: entre langues et droit (Bruylant i Les Éditions
Thémis). Gémar va encunyar-lo per descriure la realitat dels professionals encarregats de redactar les lleis
canadenques simultàniament en les dues llengües ocials del país, però ha esdevingut un paraigua per a estudis
ulteriors que no s’hi aproximen només des de la pràctica redactora o traductora, sinó des dels diferents marcs
epistemològics que analitzen les relacions entre llengua i dret: si a l’inici la jurilingüística se centrava en el
discurs jurídic i la terminologia del dret, els canvis socials i tecnològics que hem viscut en les últimes dècades,
així com la globalització, també en les relacions jurídiques, en la qual estem immersos, han propiciat que la
jurilingüística hagi ampliat el seu abast i la dimensió lingüística del dret hagi guanyat importància. En aquest
marc, el treball de Bogarín Díaz aprofundeix en el concepte del terme excepció, com un cas d’estudi que el
mateix autor situa entre els estudis terminològics puntuals i la jurilingüística comparada.
El volum es presenta, doncs, com un estudi jurilingüístic que té un doble vessant bilateral entre la lingüística i
el dret. El treball es presenta dividit en tres capítols, bastant desiguals quant a longitud “El vocablo en latín”,
amb 9 apartats i 70 pàgines; “El vocablo en romance”, amb 5 apartats i 35 pàgines; “El vocablo en español”,
amb 3 seccions i 26 pàgines, i una introducció i unes conclusions breus (de 7 i 3 pàgines, respectivament).
En el primer capítol, analitza amb un detall extrem la formació de la paraula llatina exceptio, des de l’arrel
indoeuropea ns a la xació del signicat en llatí, que sempre va tenir un ús especialitzat en la legislació o
la ciència jurídica, des d’on va passar, per metàfora, al lèxic comú. L’autor mostra com de la primera citació
que es conserva, a De inventione, de Ciceró (106-43 aC), ja és l’origen de la metàfora posterior que ell mateix
utilitza més endavant a De re publica, i que es va estabilitzar de seguida en la llengua, tal com evidencia el fet
que anys més tard ja la incorporessin a les seves obres autors molt diversos, com Sèneca, Quintilià i Petroni.
Així, Bogarín Díaz segueix el recorregut d’excepció per la llatinitat cristiana i les edats mitjana i moderna,
amb citacions que exempliquen els diversos matisos semàntics que hi ha darrere del terme estudiat, amb
contextos extrets de fonts clàssiques, jurídiques, lexicogràques, etc.
En el segon capítol, l’autor analitza l’evolució i els usos de la paraula excepció en les llengües romàniques, a
les quals no va arribar directament del llatí, sinó que la van recuperar a partir dels segles xii-xiii per la via culta
com a terme d’especialitat, tant amb el sentit processal etimològic com amb noves signicacions jurídiques,
des de les quals va passar al lèxic comú, amb més èxit que el que havia tingut originalment en llatí. Destaca
que en fer la revisió de l’evolució en les diverses llengües romàniques, l’autor del treball dedica apartats
particulars al francès (§ 13) i a l’italià i els seus dialectes (§ 15), però no a l’occità i el portuguès (tot i que
els esmenta), ni al català o el gallec, als quals dedica unes línies en l’apartat dedicat al renaixement romànic
del terme a Hispània [sic] (§ 14). Per al català, no deixa de sorprendre que recorri al Diccionari normatiu
valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, però ometi el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut
d’Estudis Catalans o el Diccionari jurídic del Termcat (2013).
L’anàlisi del terme es tanca al capítol tercer, dedicat exclusivament a l’espanyol, en què es revisa detalladament
l’evolució i la petja lexicogràca que recullen les diverses edicions del diccionari acadèmic general (§ 17) –des
de Autoridades (1726-1739) i ns a la 23a edició del Diccionario de la lengua española de 2014– i especialitzat
(§ 18), amb l’anàlisi de l’entrada excepción en el Diccionario panhispánico del español jurídico, publicat
per la Real Academia Española, l’Asociación de Academias de la Lengua Española i la Cumbre Judicial
Iberoamericana el 2017. Aquí, l’autor repassa la denició i els exemples de cadascuna de les accepcions i les
subentrades corresponents, tot i que afegeix les que considera que també haurien d’incloure-s’hi, però no té
en compte les convencions terminogràques: així, per exemple, el sintagma tribunal de excepción no hauria
d’aparèixer, tal com proposa, com a subentrada de excepción, sinó dins tribunal, per bé que en la versió digital
del diccionari seria molt fàcil fer les remissions corresponents i enllaçar-les.
Elisenda Bernal
Reblant l’excepció. Recensió de Bogarín Díaz, Jesús. Formación léxica y conceptualización jurídica. El vocablo «excepción»
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 78, 2022 371
Cal dir que especialment els dos primers capítols estan exemplicats i documentats profusament, cosa que
explica també la gran abundància de notes a peu de pàgina (383 en tot el volum). Si bé algunes d’aquestes
notes són molt necessàries perquè ofereixen la traducció de les citacions en llatí, n’hi ha diverses que només
s’utilitzen per incorporar referències bibliogràques, especialment al tercer capítol, en què la major part de
notes són relatives a les diverses edicions dels diccionaris acadèmics i que s’haurien pogut evitar convenint
un sistema de referència que, a més, hauria permès agilitzar la lectura, que en alguns moments esdevé força
feixuga per la interrupció contínua que suposen les notes.
A la § 19 es presenten les conclusions com una llista numerada que és, de fet, una recapitulació del que s’ha
exposat anteriorment, i amb la qual es pretén reforçar la relació estreta entre lingüística i dret, i conrmar, a
parer de l’autor, que l’anàlisi que es proposa és la més adequada des del punt de vista jurilingüístic.
El llibre es tanca amb un apèndix on s’inclou la bibliograa, classicada temàticament en tres blocs. Així,
inclou un apartat per al dret, un altre per a la llengua que inclou, al seu torn, un apartat per a la literatura
(sota l’epígraf del qual s’inclouen obres molt diverses, des de les obres completes de Ciceró a una Historia
del medicamento, de Diego Miguel Gracia Guillén et al. (1984), passant per El condado de Fuensalida en la
Baja Edad Media, d’Alfonso Franco Silva (1994), que no semblen gaire literaris), un per a la lingüística, un
per a diccionaris i altres obres de referència i, nalment, un bloc especíc per a les referències que tracten de
llengua i dret, més pròpiament jurilingüístiques. Així mateix, l’apèndix inclou, sense numerar a continuació
de l’anterior, un índex cronològic dels textos citats, molt amplis, des de Ciceró (segle I aC) ns al Diccionario
panhispánico del español jurídico (2017), i es tanca amb un “lèxic familiar” [sic] per llengües, tots dos amb
la indicació de les seccions on apareixen esmentats.
En denitiva, el treball de Bogarín Díaz recorda, en certa manera, l’“atenció obsessiva” de què parlava
Gabriel Ferrater en parlar de la gramàtica a Sobre el llenguatge (1981): presenta una anàlisi minuciosa i
documentada de l’evolució d’un terme des de la seva primera documentació ns a l’actualitat des del marc
de la jurilingüística.

VLEX utiliza cookies de inicio de sesión para aportarte una mejor experiencia de navegación. Si haces click en 'Aceptar' o continúas navegando por esta web consideramos que aceptas nuestra política de cookies. ACEPTAR