La protecció de la infancia i l'adolescéncia a l'actual normativa catalana: la declaració de desemparament i l'acolliment
| Autor | Adoración Padial Albas |
| Páginas | 149-162 |
Page 149
El marc normatiu de la protecció dels menors més vulnerables ha variat considerablement a Catalunya l’any 2010, donat que s’han promulgat, per una banda, el Llibre II relatiu a la persona i la família, i d’altra, la Llei d’infància1, sota la denominació Llei dels drets i les oportunitats de la infància i la adolescència (LDOIA)2.
En aquest sentit, malgrat que el Llibre II intenta regular de forma integral tot el Dret de Família català3, la protecció dels menors en situació de risc i desemparament encara continua essent objecte de la legislació especial, donat que la regulació d’aquesta matèria es porta a terme en gran part per la Llei 14/2010, del 27 de maig.
Ara bé, amb l’aprovació del Llibre II del Codi Civil de Catalunya, relatiu a la persona i la família, i de la Llei d’infància, tan necessàries i desitjades pel que fa a la protecció dels menors més desfavorits, el legislador català ha fet palesa la seva preocupació per aquesta problemàtica creixent, i intenta corregir l’anterior marc normatiu, complex, i amb total manca de sistemàti-
Page 150
ca4. Ara bé que tant una com l’altra norma es caracteritzen per la manca de desenvolupament d’aspectes essencials, i a més en el cas de la Llei d’infància predomina la mera declaració de principis i de bones intencions.
Per tant, la legislació catalana actual en matèria de protecció dels menors desemparats es recull en tres apartats, com són:
— el Capítol VII del Títol II del Llibre II, relatiu a les Institucions de protecció de la persona, dedicat íntegrament a la protecció dels menors desemparats,
— el Capítol V del Títol III del mateix text, però en matèria de adopció, on es regula l’acolliment preadoptiu,
— i el Títol V de la Llei dels drets i les oportunitats de la infància i l’adolescència, que preveu la protecció dels nens i adolescents en situació de risc i desemparament.
A la vista de la qual, la primera conclusió que es pot treure és que el Codi Civil de Catalunya encara continua discriminant, en termes de tècnica legislativa aquesta matèria, ja que, malgrat la previsió d’un capítol dedicat a la protecció dels menors desemparats, i la regulació de l’acolliment preadoptiu, en seu de l’adopció, ambdós apartats es remeten a la majoria dels articles a la Llei 14/2010, del 27 de maig.
I la segona conclusió és que la Llei dels drets i les oportunitats de la infància i l’adolescència no regula de forma completa i precisa la protecció dels menors més vulnerables, i no tant sols perquè es remet en molts aspectes al posterior desenvolupament reglamentari, i per tant no dóna resposta a molts dels supòsits que es poden plantejar, sinó també per la confosa redacció d’una institució bàsica en aquesta matèria, com és l’acolliment, i en especial de l’acolliment simple, donat que no el regula amb profunditat5. La qual cosa contrasta amb la concepció de l’acolliment preadoptiu i la voluntat del legislador d’afavorir aquesta figura, que es fa palesa al llarg de la seva regulació, on es reflecteix la intenció de potenciar aquest tipus d’acolliment i a la vegada de l’adopció nacional6.
En aquest sentit, crec que malgrat totes las objeccions que es poden retreure a la nova normativa, preval un aspecte molt positiu, la voluntat del legislador de millorar el sistema de protecció actual, d’alleugerir els mecanismes i les mesures de protecció i limitar els drets dels pares biològics que incompleixen reiteradament els deures de cura vers els seus fills7.
Conseqüentment amb la concepció actual de la protecció del menor com a dret subjectiu exigible pels propis nens i adolescents a la administració responsable8, com es desprèn de l’art. 17 de l’Estatut de Autonomia, que reco-
Page 151
neix el dret dels menors a rebre l’atenció integral necessària per al desenvolupament de la seva personalitat9, un dret especialment exigible en el cas dels menors desemparats i en situació de risc d’exclusió social, una problemàtica creixent en el moment actual10.
Al igual que la Ley Orgánica 1/1996, de 15 de gener, de Protección Jurídica del Menor, la Llei sobre drets i oportunitats de la infància i l’adolescència reconeix i identifica com a dos situacions diferents:
— Les situacions de risc social, regulades en el Capítol II, que es tracten de supòsits en els quals el desenvolupament o benestar dels menors es veu limitat o perjudicat per qualsevol circumstància personal, familiar o social, però de manera més lleu, sense que en cap cas suposi un episodi greu (art. 102 LDOIA)11.
Ara bé, en qualsevol cas es tracten de circumstàncies que no necessiten la separació de l’infant o l’adolescent del nucli familiar, i per tant no impliquen l’assumpció de la tutela administrativa, però sí de la intervenció dels serveis socials (art. 103 LDOIA). Aquests tipus de situacions son competència de les administracions locals, que deuen tractar de disminuir els factors de risc i dificultat, promovent no tan sols la protecció dels menors, sinó també la de la seva família.
No en va, es tracten de circumstàncies que poden evolucionar i derivar en el desemparament del nen o adolescent, com es desprèn de l’art. 102 LDOIA.
— En canvi les situacions de desemparament, previstes al Capítol III, es reserven per als supòsits de major gravetat12, donat que, «els infants i adolescents es troben en una situació de fet en què els manquen els elements bàsics per al desenvolupament integral de la personalitat», com estableix l’art. 105 LDOIA.
Page 152
Per tant, es tracten de supòsits que determinen la tutela administrativa del menor, donat que se’ls separa del nucli familiar, i són competència de l’administració autonòmica.
No obstant, al marge de la evident distribució competència de les administracions responsables, la protecció del menor suposa l’intercanvi d’informació, així com la coordinació i la col·laboració entre totes les institucions i agents socials implicats13.
Per aquesta raó, amb bon criteri, la Llei dels drets i oportunitats de la infància i adolescència, preveu la tramitació d’un expedient únic del nen o adolescent que reculli tota la informació del menor, ja sigui constitutiva de risc, de desemparament, tutela, guarda de fet, acolliment...; expedient que ha de romandre obert fins que finalitzi l’actuació protectora del menor o fins a la majoria de edat (art. 106 LDOIA); sens dubte un instrument útil i imprescindible per a la efectiva protecció de qualsevol menor14.
Es considera que un menor es troba en situació de desemparament, amb independència de la causa15, quan la conseqüència és que a l’infant o adolescent li manquen els elements bàsics per al desenvolupament integral de la seva personalitat16, sempre i quan per a llur protecció efectiva sigui imprescindible l’aplicació d’una mesura que impliqui la separació del nucli familiar, tal i com es desprèn com a regla general de l’art. 228-1 CCCat. i de l’art. 105.1 LDOIA17.
En aquest sentit, el núm. 2 de l’art. 105 de la Llei sobre drets i oportunitats preveu específicament com a situacions concretes de desemparament d’un menor, indicadors tan greus com l’abandonament, els maltractaments físics o psíquics i els abusos sexuals, el maltractament prenatal, l’exercici inadequat de les funcions de guarda que suposi un perill greu per al menor, el trastorn psíquic o drogodependència dels progenitors o responsables de
Page 153
l’infant o adolescent, el subministrament a aquests de drogues, la inducció a la mendicitat, la delinqüència, o la prostitució de les persones encarregades de la guarda, la desatenció física, psíquica o emocional greu o crònica, la violència masclista, obstaculitzar de les actuacions d’investigació, la falta de col·laboració, o la negativa dels progenitors a participar en l’execució de les mesures de risc adoptades, si comporta l’agreujament d’aquestes situacions. I finalment a l’apartat l) d’aquest article a mode de clàusula de tancament es preveu com a situació de desemparament qualsevol altra circumstància de desatenció o negligència que atempti contra la integritat física o psíquica de l’infant o adolescent o que impossibiliti el seu desenvolupament integral.
De forma que a partir del moment en que l’òrgan competent, la Direcció General d’Atenció a la Infància, té coneixement que un infant o adolescent es pot trobar en qualsevol dels supòsits descrits pel precepte anterior, tot i que està obligat a iniciar el procediment de desemparament establert a l’art. 106 LDOIA, amb la incoació de l’expedient de corresponent; com es lògic, tal i com preveu aquest mateix precepte abans de l’acord d’iniciació, cal obrir un període d’informació prèvia, per donar a conèixer les circumstàncies concretes, i a fi de valorar la conveniència o no d’iniciar aquest expedient, tenint en compte les seves conseqüències, donat que la declaració de desemparament suposa la separació del menor del seu nucli familiar.
Una vegada es pren l’acord d’obrir l’expedient de desemparament, aquesta resolució s’ha de notificar als progenitors, o als titulars de la tutela o guarda de l’infant o l’adolescent, com a manifestació del dret d’audiència; en aquest sentit, el núm. 2 de l’art. 106, recull el dret afegit de...
Para continuar leyendo
Solicita tu prueba