Protecció dels discapacitats i dels menors desemparats
| Autor | Adolfo Lucas Esteve |
| Cargo del Autor | Profesor i Magistrado, Universitat Abat Oliva |
| Páginas | 181-208 |
Page 181
El progressiu deteriorament físic i psíquic de les persones, tant si té origen en malal-ties com si és conseqüència de l’envelliment natural, poden portar a situacions d’abandonament i interrupció de la participació social que fan necessari que el legislador prevegi noves solucions legals i es presti especial atenció a aquestes persones.
La major longevitat de la nostra població i la millora en l’assistència sanitària dels discapacitats fa aparèixer nous reptes que han de ser degudament resolts per la societat actual.
La gent gran i els discapacitats, són sectors de població que requereixen especial atenció i protecció tant pel que fa a l’atenció i cura personal com pel que fa a l’administració del seu patrimoni i defensa dels seus drets.
El legislador ha volgut introduir noves figures jurídiques que permetin garantir l’atenció personal i patrimonial d’aquest sector de la societat sense necessitat d’acudir a un recurs tan dràstic com és la incapacitació i la constitució d’una tutela.
La diversitat de règims de protecció- convivint institucions de protecció vinculades a la incapacitació amb d’altres, que operen o poden eventualment operar al marge d’aquellasintonitza, com diu l’exposició de motius de la Llei 25/2010, de 29 de juliol, «amb el deure de respectar els drets, la voluntat i les preferències de la persona, i amb els principis de proporcionalitat i d’adaptació a les circumstàncies de les mesures de protecció» en la línia de la Convenció sobre les drets de les persones amb discapacitat, aprovada a Nova York el 13 de desembre de 2006 ratificada per l’Estat espanyol i de les directrius de la Recomanació R(99)4, del Comitè de Ministres del Consell d’Europa de 28 de febrer de 1999.
El Llibre segon del CCCat introdueix noves figures com són:
Page 182
-
l’atorgament d’un poder en previsió de la pèrdua sobrevinguda de la capacitat (art. 222-2 CCCat);
-
l’assistència, que s’adreça a la persona, major d’edat, que ho necessita per tenir cura de la seva persona o dels seus béns a causa de la disminució no incapacitant de les seves facultats físiques o psíquiques ( arts 226-1 al 226-7 CCCat) ; i
-
el patrimoni protegit ( articles 227-1 al 227-9 CCCat).
En aquest capítol explicarem les figures a) i c) ja que «l’assistència» ha estat tractada en el capítol anterior.
L’article 222-2 CCCat preveu que les persones majors d’edat que, per causa d’una malaltia o deficiència persistent de caràcter físic o psíquic, no es poden governar per si mateixes, no cal posar-les sota tutela si, a aquest efecte, han nomenat un apoderat en escriptura pública perquè tingui cura de llurs interessos.
Article 222-2
Poder en previsió de pèrdua sobrevinguda de capacitat
1. No cal posar en tutela les persones majors d’edat que, per causa d’una malaltia o deficiència persistent de caràcter físic o psíquic, no es poden governar per si mateixes, si a aquest efecte han nomenat un apoderat en escriptura pública perquè tingui cura de llurs interessos.
2. El poderdant pot ordenar que el poder produeixi efectes des de l’atorgament, o bé establir les circumstàncies que han de determinar l’inici de l’eficàcia del poder.
En el primer cas, la pèrdua sobrevinguda de capacitat del poderdant no comporta l’extinció del poder. El poderdant també pot fixar les mesures de control i les causes per les quals s’extingeix el poder.
3. Si en interès de la persona protegida s’arriba a constituir la tutela, l’autoritat judicial, en aquell moment o amb posterioritat, a instància del tutor, pot acordar l’extinció del poder
.
Aquest precepte té el seu precedent en l’article 1732 del CCE, modificat en virtut de l’article 11 de la Llei 4/2003, de 18 de novembre, quan diu que el mandat no s’extingeix per la incapacitació sobrevinguda del mandant, quan aquest hagués disposat la seva continuïtat o s’hagués constituït expressament pel supòsit d’incapacitat del mandant.
El poderdant pot ordenar que el poder produeixi efecte des de l’atorgament, supòsit en el qual la pèrdua sobrevinguda de la capacitat no comporta l’extinció del poder; o bé establir les circumstàncies que ha de determinar l’inici de l’eficàcia del poder.
Autorització Judicial
L’apoderat, de conformitat amb allò que preveu l’article 222-44.3, necessita l’autorització judicial per als mateixos actes que el tutor ( art. 222-43 CCCat), llevat que el poderdant l’hagi exclosa expressament.
Article 222-44
Autorització judicial
1. L’autorització judicial es concedeix en interès de la persona tutelada en cas d’utilitat o necessitat justificades degudament, amb l’audiència prèvia del ministeri fiscal.
Page 183
2. L’autorització no es pot concedir de manera general. Això no obstant, es pot atorgar amb aquest caràcter per a una pluralitat d’actes de la mateixa naturalesa o referits a la mateixa activitat econòmica, encara que siguin futurs. En tots els supòsits s’han d’especificar les circumstàncies i característiques fonamentals dels dits actes.
3. L’apoderat, d’acord amb l’article 222-2.1, necessita l’autorització judicial per als mateixos actes que el tutor, llevat que el poderdant l’hagi exclosa expressament.
4. L’autoritat judicial, si la repercussió econòmica de l’acte de disposició o gravamen que s’ha d’autoritzar supera els 50.000 euros, pot demanar al tutor que aporti un informe tècnic elaborat per un agent de la propietat immobiliària, un economista o un censor jurat de comptes o auditor independent, segons la naturalesa de l’acte. Tenen la consideració d’independents els professionals imparcials escollits pels col·legis professionals de llistes o censos predeterminats
.
Depèn, doncs, de la voluntat del poderdant que tingui continuïtat el poder per desprès que apareix la situació d’incapacitació i que no sigui necessària l’autorització judicial per a la validesa dels actes realitzats per l’ apoderat. Aquest va ser un canvi important en la redacció de l’avantprojecte que subjectava, en tot cas, l’apoderat preventiu a un règim d’autorització judicial prèvia, la qual cosa no suposava cap avantatge i un tractament diferencial respecte el regulat en l’article 1732 del CCE. En qualsevol cas a l’apoderat se li aplica el règim de responsabilitat propis del mandat que protegeix al tercer civil de bona fe.
No obstant en la legislació vigent hi ha una situació transitòria no resolta en relació amb els poders atorgats amb anterioritat a la entrada en vigor de la llei. La Disposició Transitòria Primera , paràgraf segon de la Llei 25/2010, de 29 de juliol, estableix: «Els poders en previsió d’una situació d’incapacitat atorgats, en aplicació del dret estatal supletori, abans de l’entrada en vigor d’aquesta llei resten subjectes, quan a llur eficàcia i a llur règim d’exercici, al que estableix aquest Codi civil». Aquesta disposició es remet directament a allò que estableix l’article 222-44, núm.3, és a dir, l’exigència d’autorització judicial per a la pràctica totalitat dels actes relacionats en l’article 222-43, llevat que el poderdant l’hagi exclòs expressament. En cap d’aquests poders preventius, anteriors a la vigència de la Llei 25/2010, s’hauria previst l’exclusió, ja que la normativa aplicable aleshores (Codi civil espanyol) no l’exigia. Únicament quan el poderdant ho considerava necessari, sempre aconsellat pel fedatari públic, preveia mesures addicionals de control que generalment anirien encaminades a evitar la intervenció judicial per tal de defugir les dilacions que es produirien i proposaria recórrer a altres, com podria ser l’autorització de determinades persones.
Per tant resultaria que, per a la pràctica totalitat dels poders preventius atorgats abans de l’entrada en vigor de la Llei 25/2010, del llibre segon del Codi civil, mitjançant els quals es volguessin fer actes de disposició es requeriria autorització judicial amb les conseqüències que això comporta per la persona incapaç i la sobrecàrrega innecessària dels tribunals ordinaris. És per això que el Govern de la Generalitat va...
Para continuar leyendo
Solicita tu prueba