La propietat
| Autor | Adolfo Lucas Esteve |
| Páginas | 177-196 |
Page 177
Regulat en el Títol IV del Llibre Cinquè del Codi, a continuació em centraré en el seu Capítol I, que conté les denominades «disposicions generals» i apareix a la seva vegada dividit en dos seccions: la primera, titulada «la propietat i la seva funció social», la segona, específicament dedicada als fruits.
Amb caràcter preliminar, s’ha d’esmentar que el Codi prescindeix del terme «do-mini», llur relació amb el de «propietat» ha estat tradicional i llargament discutida per la doctrina. Per exemple, PUIG BRUTAU defensava que la propietat es referia a qualsevol relació de pertinència o titularitat (essent així possible parlar de propietat intel·lectual o industrial), mentre que el domini quedava limitat al dret de propietat sobre béns corporals.
La supressió de la dualitat terminològica ha de considerar-se encertada, doncs elimina un debat amb escassa influència pràctica i enormement ambigu, ja que partia del vici de que també el terme «propietat» s’utilitzava, no només en el llenguatge social, sinó també en el jurídic, amb amplituds ben diverses (CASTÁN).
Sense contenir una definició pròpiament dita del dret de propietat, disposa l’article 541-1 CCCat: «1. La propietat adquirida legalment atorga als titulars el dret a usar de forma plena els béns que en constitueixen l’objecte i a gaudir-ne i disposar-ne. 2. Els propietaris conserven les facultats residuals que no s’han atribuït a terceres persones per llei o per títol». Aquesta norma ha de posar-se en relació amb l’article 541-2 CCCat: «Les facultats que atorga el dret de propietat s’exerceixen, d’acord amb la seva funció social, dins dels límits i amb les restriccions que estableixen les lleis».
De la combinació d’aquest dos preceptes resulta clar que el Codi contempla el dret de propietat en la seva concepció moderna, d’acord amb la qual la funció social juga un paper preeminent. Així ho consagra l’article 33 CE: «1. Se reconoce el derecho a la propiedad privada y a la herencia. 2. La función social de estos derechos delimitará su contenido,
Page 178
de acuerdo con las leyes». El context inequívocament social en que es reconeix el dret de propietat queda ratificat en l’article 128.1 CE, que diu: «Toda la riqueza del país en sus distintas formas y sea cual fuere su titularidad está subordinada al interés general».
Tanmateix, l’esmentada funció social no sempre ha tingut tanta importància en la delimitació del dret de propietat, ja que la definició d’aquest dret sempre ha estat influenciada pel context en que s’ha formulat (DIEZ-PICAZO). Així es pot comprovar en la següent referència a l’evolució històrica:
1) Dret Romà. Centrant-nos en l’època clàssica, la propietat era concebuda com un dret pràcticament il·limitat, inviolable i sagrat protegit per la «reivindicatio», de forma que apareixia definit com a «ius de re corporalis perfecti disponendi nisi lex prohibeatur», o «ius utendi et abutendi re sua quantenus iuris ratio patitur».
Així mateix, mentre inicialment només es va reconèixer el dret de propietat en favor dels ciutadans romans i sobre finques no provincials, propietat que només era transmissible per medis solemnes «mancipatio» i «in iure cessio» (l’anomenat «dominium ex iure Quiritium»), amb el transcurs del temps es va anar creant un dret de contingut similar en favor dels «peregrini» i sobre finques provincials («propietas»).
En síntesi, les característiques d’aquest dret de propietat eren les següents:
-
La unitat, que significava l’existència d’un únic concepte de propietat, la qual només podia ésser modulada per la concurrència sobre el bé de drets reals limitats.
-
La perpetuïtat, de forma que el dret es mantenia vigent mentre ho fes el bé que constituïa el seu objecte.
-
L’exclusivitat, ja que només el propietari podia gaudir del bé, i la il·limitació de les seves facultats, concebudes com a generals i indeterminades. Com deia la STS de 3 de desembre de 1946 en relació amb una concepció també àmplia de la propietat, «el dominio es un señorío abstracto y unitario sobre la cosa, y no la suma de unas facultades de las que puede verse privado temporalmente su propietario, sin que por ello pierda la integridad potencial de su derecho determinante de la posibilidad de recuperación efectiva de todas las facultades dominicales».
Des d’aquesta perspectiva, es pot dir que la propietat es qualifica per referència mateixa al bé sobre el que recau, mentre que la resta de drets reals ho fan, principalment, per descripció del poder jurídic que sobre aquell atorguen (PUIG BRUTAU).
-
Finalment, l’elasticitat, doncs, si bé era possible que algunes de les facultats del domini estiguessin temporalment limitades, aquelles serien recuperades pel propietari immediatament després de la desaparició del dret real limitat.
No obstant, aquesta concepció de la propietat mai presentà la seva versió més extrema, que resultava social i moralment inadmissible (BORREL I SOLER; en el mateix sentit, SCHULZ). Altres autors, com KRELLER, manifesten que el tan mencionat caràcter absolut de la propietat romana s’ha d’entendre referit, més que a l’absència de límits, a la possibilitat de que les seves facultats es fessin efectives davant qualsevol persona, per oposició a la tutela limitada a certs individus que mereixien altres posicions jurídiques (típicament, la possessió).
2) Dret germànic. Presentà una concepció de la propietat ben diferenciada de la romana, i principalment caracteritzada pel següent: (i) la seva titularitat apareixia atribuï-Page 179
da a grups socials, no directament als específics individus que en formaven part, i (ii) la seva divisió de contingut, de forma que les facultats contingudes en la propietat apareixien distribuïdes entre dos titulars.
Aquesta divisió de facultats va ésser també típica de l’Edat Mitjana, en que els conceptes propietat i sobirania apareixien deslligats. Aquest fenomen va donar lloc a que els glossadors denominessin «dominium utile» al corresponent a la persona que posseïa materialment la terra, i «dominium directum» a les facultats que podia exercir el senyor dominant.
3) Codificació. Al segle XIX, la ideologia lliberal imposà una concepció quasi il·limitada del dret de propietat, solemnement proclamada a la Declaració del Drets de l’Home y del Ciutadà de 1789.
L’exemple més clar d’aquesta concepció va ser l’article 544 del Codi Civil francès: «la propietat és el dret de gaudir i disposar de les coses de la forma més absoluta, sempre que no se’n faci un ús prohibit per les lleis o els reglaments».
Molts altres Codis de l’època van definir la propietat de formes similars. Així, l’article 582 del Codi xilè de 1855 diu que «el dominio (que se llama también propiedad) es el derecho real en una cosa corporal, para gozar y disponer de ella arbitrariamente; no siendo contra ley o contra derecho ajeno». El paràgraf 903 del Codi alemany estableix: «El propietari d’una cosa pot procedir segons el seu arbitri respecte d’ella i excloure a la resta de la seva ingerència, en tant no s’oposin a la llei o als drets de tercers». El Codi austríac declara que «considerat com un dret, la propietat és la facultat de disposar a voluntat (nach Willkür zu schalten) de la substància i de tots els aprofitaments d’una cosa, i d’excloure d’ella a la resta» (paràgraf 354). Finalment, el Codi Civil suís de 1907 estableix que «el propietari d’una cosa té el dret de disposar lliurement d’ella, dins els límits de la llei».
Aquesta concepció quasi il·limitada del dret de propietat passà a l’article 348 CCE: «La propiedad es el derecho de gozar y disponer de una cosa, sin más limitaciones que las establecidas en las leyes». Si bé aquest concepte és també coherent amb la ideologia lliberal imperant (el CCE s’aprovà amb posterioritat a les normatives que, especialment entre 1820 i 1855, van alliberar la propietat de tota mena de vinculacions i fideïcomisos), la seva referència a les limitacions legals l’ha fet particularment adaptable a l’evolució històrica, ja que per aquella via ha estat capaç d’acceptar una propietat com l’actual, profundament delimitada i afectada per nombroses normatives especials.
4) Concepció contemporània del dret de propietat. Les limitacions derivades de la funció social de la propietat han modificat bona part de les característiques que la ideologia lliberal atribuïa a aquest dret.
Com he avançat, és en aquesta concepció on –a diferència de l’avantprojecte de 2003, que contemplava una concepció més lliberal– se situa el Codi, per bé que alguns autors considerin que hagués estat preferible que la referència a la funció social constés ja en l’article 541-1. D’acord amb això, actualment es poden esmentar les següents característiques del dret de propietat:
-
La generalitat: a diferència del que succeeix amb els drets reals limitats, la propietat abasta totes les facultats que en principi es poden exercitar sobre una cosa. Òbviament, aquesta generalitat es veu afectada en cas de concórrer, sobre el mateix bé, algun altre dret.
Page 180
-
La presumpció de llibertat de la propietat, excepte que clarament es demostri l’existència d’altres drets reals. Així mateix...
Para continuar leyendo
Solicita tu prueba