El projecte de reforma horària. L'impacte en el sector públic

AutorSalvador Cardús Ros
CargoProfessor titular del Departament de Sociologia a la Universitat Autònoma de Barcelona i membre numerari de l'Institut d'Estudis Catalans
Páginas23-36
Revista catalana de dret públic #62
www.rcdp.cat
EL PROJECTE DE REFORMA HORÀRIA. L’IMPACTE EN EL SECTOR PÚBLIC
Salvador Cardús Ros*
Resum
El 2013 naixia a Catalunya una iniciativa cívica a favor d’una reforma que adeqüés els horaris a les noves complexitats
socials i a un major benestar individual i col·lectiu. Era la Iniciativa per a la Reforma Horària–Ara és l’Hora (IRH). Es
tractava de posar aquest objectiu a l’agenda política del país i d’encetar un debat públic que ajudés a prendre consciència
de la seva importància. Aquest article vol presentar un estat de la qüestió i n’explica els fonaments, l’acció duta a terme,
els assoliments i també les resistències i dicultats. I, en particular, para atenció a com una reforma horària afectaria els
serveis públics atenent als condicionaments legals i en relació amb les propostes que consten al Pacte per a la reforma
horària. Objectiu 2025, de 2017.
Paraules clau: sociologia del temps; sociologia política; Administració pública; canvi i desenvolupament social; salut
pública.
THE DRAFT TIMETABLE REFORM AND ITS IMPACT ON THE PUBLIC SECTOR
Abstract
In 2013, a civic initiative emerged in Catalonia pushing for a timetable reform that would better accommodate new
social complexities and promote greater individual and collective well-being. That was the Timetable Reform Initiative
– Now is the Time (IRH by its acronym in Catalan). The aim was to put this objective on the country’s political agenda
and to initiate a public debate that would help raise awareness of its importance. This article provides an overview of
the issue and explains the basics of the initiative, the actions carried out, the achievements and also the resistance and
the difculties found. In particular, it explores how a timetable reform would affect public services in the light of legal
constraints and in relation to the proposals contained in the Pact for Timetable Reform. Objective 2025, of 2017.
Key words: sociology of time; political sociology; public administration; social change and development; public health.
* Salvador Cardús Ros, professor titular del Departament de Sociologia a la Universitat Autònoma de Barcelona i membre numerari
de l’Institut d’Estudis Catalans. Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia, edici B Campus UAB, 08193 Bellaterra (Cerdanyola
del Vallès). salvador.cardus@uab.cat, @salvadorcardus.
Article rebut el 13.01.2021. Avaluació cega: 20.01.2021 i 30.01.2021. Data d’acceptació de la versió nal: 07.04.2021.
Citació recomanada: Cardús Ros, Salvador. (2021). El projecte de reforma horària. L’impacte en el sector públic. Revista Catalana
de Dret Públic, 62, 23-36. https://doi.org/10.2436/rcdp.i62.2021.3597.
Salvador Cardús Ros
El projecte de reforma horària. L’impacte en el sector públic
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 62, 2021 24
Sumari
1 Temps i ordre social
2 Canvi social i estructura horària
3 La Iniciativa per a la Reforma Horària (IRH)
4 Abast i límits d’una reforma horària
5 L’impacte de la reforma horària en el sector públic
6 Conclusions
Bibliograa
Salvador Cardús Ros
El projecte de reforma horària. L’impacte en el sector públic
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 62, 2021 25
1 Temps i ordre social
Allò més obvi és el que passa més desapercebut. Ludvig Wittgenstein, a les Investigacions losòques, ho
armava amb aquestes paraules: “Els aspectes de les coses que per nosaltres són més importants estan amagats
a causa de la seva simplicitat i la seva quotidianitat” (1983, p. 124). Això és el que també es podria dir del
temps i l’ordre horari quan descobrim que, de totes les estructures socials imaginables, probablement aquesta
és la més important. Dit d’una altra manera, l’ordre temporal d’una societat constitueix un dels fonaments
antropològics sobre els quals s’aguanta tota la resta d’edici (Carbonell, 2004). O, per ser més exactes, hauríem
de parlar de l’ordre temporal juntament també amb l’ordre espacial, per bé que ara ens centrarem en el primer.
El temps social, doncs, no es redueix a la mera descripció d’una organització pràctica de l’activitat humana,
sinó que expressa i alhora determina l’estructura i la jerarquia de les relacions socials, guia les dinàmiques
institucionals i, a més, les dota d’orientació i signicació a través de la seva extraordinària potència simbòlica
(Zimbardo i Boyd, 1999). Només per posar un exemple breu de la rellevància de les estructures temporals,
podríem explicar amb precisió el més substancial del pas d’una societat tradicional a una de moderna a través
del canvi que es produeix en la concepció del temps en l’una i l’altra. Efectivament, es tracta del pas d’un
temps viscut resignadament com a ritme natural i extern de les coses a un temps entès com a mercaderia, i,
per tant, sotmès a la previsió i el control socials (Cardús, 1985).
Per això també és especialment rellevant considerar l’estreta relació que té el temps social amb l’ordre i el
poder. No és aquí el lloc per desenvolupar aquesta vinculació de manera extensa, però és imprescindible
esmentar l’article clàssic d’Edward P. Thompson, “Time, Work-Discipline, and Industrial Capitalism” (1967).
Així mateix, volem recordar el paper del rellotge com a condició de possibilitat de la revolució industrial.
Lewis Mumford, a Technics and Civilisation, arriba a sostenir que el rellotge fou més determinant per a aquesta
revolució que la mateixa màquina de vapor, i arma que “el modern sistema industrial podia haver prescindit
del carbó, del ferro i del vapor més fàcilment que no pas del rellotge” (Mumford, 1934, p. 18). També Max
Weber, a Die protestantische Ethik und der ‘Geist’ des Kapitalismus (1904-1905), observa que, per a l’ètica
protestant —i l’esperit del capitalisme— perdre el temps era el més greu dels pecats. En aquell context inicial
del capitalisme modern, “no tenir temps” es convertia en el tret moral positiu de qui no el malbaratava, tot i
que, despullat del seu sentit ètic, ara s’hagi pogut convertir en una addicció malaltissa (Cardús, 2016, p. 23).
Parlem d’una concepció capitalista del temps, en denitiva, que troba la seva expressió més sintètica i exacta
en el Benjamin Franklin de l’Advice to a Young Tradesman: “Remember that time is money” (1748, p. 357-7).
Investigacions recents han seguit mostrant aquesta dimensió determinant de l’ordre temporal en els diferents
models de societat (Goodin et al., 2008). Així, entre aquestes, és especialment destacable la investigació que
mesura l’ús del temps en sis països segons si es tracta de societats de règim liberal (Estats Units i Austràlia),
de règim corporatiu (França i Alemanya) o de règim socialdemòcrata (Suècia i Finlàndia), i en destaquen les
diferències substancials, seguint el model proposat per Esping-Andersen (1999, p. 85).
Taula 1. Característiques del model de benestar
Liberal Socialdemòcrata Corporativista
Rol de:
Família Marginal Marginal Central
Mercat Central Marginal Marginal
Estat Marginal Central Subsidiari
Tipus de solidaritat dominant de
l’estat de benestar
Individualista Universalista Parentiu/ grup corporatiu
Grau de desmercantilització
(decommodication). Respecte pels
drets fonamentals
Mínim Màxim Alt pel sustentador familiar
Exemples Estats Units Suècia Alemanya
Font: Esping-Andersen, 1999, p. 85.
Salvador Cardús Ros
El projecte de reforma horària. L’impacte en el sector públic
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 62, 2021 26
En particular, s’hi analitza el “temps de lliure disposició”, una noció d’autonomia temporal personal que no
s’ha de confondre amb la idea comuna —i confusa— de “temps lliure”. Els autors arriben a la conclusió
que aquest discretionnary time —en l’expressió original— és un molt bon indicador dels nivells de benestar
social —més enllà de l’habitual mesura de la renda, per exemple—, i, en denitiva, segons els autors de la
recerca el temps de lliure disposició hauria esdevingut la nova mesura de la llibertat.
Taula 2. Temps de lliure disposició segons tipus de llar (hores setmanals)
Font: Goodin et al. (2008, p. 64).
Així mateix, en el camp del debat públic és molt signicativa d’aquesta vinculació entre temps i ordre social
l’aparició dels moviments slow, precisament entesos com a alternatives de fons als models socials vigents. Uns
moviments que atenyen tots els àmbits socials, i molt particularment la salut (Sweet, 2017), l’ensenyament
(Domènech, 2009), el lleure (Mothé, 1999), l’alimentació (Weiner et al., 2005) o la vida urbana (Honoré,
2004).
2 Canvi social i estructura horària
És cert que els canvis socials van lligats a voluntats personals subjectives i a dinàmiques col·lectives de
transformació de la realitat social. Però, des d’un punt de vista sociològic, el voluntarisme, la presa de
consciència o la difusió del pensament no són necessàriament la causa dels canvis, sinó que solen ser-ne
l’expressió, tal com ja ens advertia Karl Marx en el clàssic Prefaci a la crítica de l’economia política (1859).1
De manera que aquests canvis en la consciència o en els marcs socials de referència sobretot responen als
necessaris processos de legitimació —de consolidació, de difusió i de signicació— de les noves estructures
institucionals (Berger i Luckmann, 1966). Sabem que els avenços cientícs i els canvis tecnològics, d’una
banda —és a dir, la possibilitat material que un canvi de paradigma es produeixi—, i l’interès econòmic i la
distribució del poder, de l’altra —les estructures objectives de dominació—, sí que poden explicar els canvis
estructurals i les revolucions socials. En posem dos exemples clars, entre d’altres, només limitant-nos al segle
XX: el descobriment de la penicil·lina i els canvis demogràcs conseqüència de l’increment de l’esperança
de vida que han modicat profundament les actituds davant de la vida i la mort, i la generalització d’Internet
i l’acceleració dels processos de globalització de l’economia, l’intercanvi d’informació i l’impacte en els
estils de vida social.
1 “[...] en la producció social de llur vida, els homes entren en determinades relacions necessàries i independents de llur voluntat,
relacions de producció, que corresponen a una fase de desenvolupament de llurs forces productives materials. El conjunt d’aquestes
relacions de producció forma l’estructura econòmica de la societat, la base real sobre la qual s’aixeca la superestructura jurídica i
política i a la qual corresponen determinades formes de consciència socials. El mode de producció de la vida material determina el
caràcter general dels processos de la vida social, política i espiritual. No és la consciència de l’home el que determina el seu ésser,
sinó, al contrari, l’ésser social el que determina la seva consciencia”. Marx, Karl (1907). Zur Kritik der politischen Ökonomie. Ed. K.
Kautski. Edició citada: Karl Marx. Sociologia i losoa social. Dins T. B. Bottomore i M. Rubel (ed.) (traducció de Jordi Solé-Tura)
(p. 73). Edicions 62 (1967).
Salvador Cardús Ros
El projecte de reforma horària. L’impacte en el sector públic
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 62, 2021 27
En qualsevol cas, de canvis polítics, econòmics i tecnològics que forcin canvis en l’estructura social n’hi ha
de molts tipus, però és una obvietat que l’arribada i la generalització de la societat digital és una de les grans
revolucions —si no la més gran de totes— que caracteritzen el segle XXI (Wajcman, 2016). Concretament,
com assenyalava l’analista nord-americà James Altucher al seu blog (13 d’agost de 2020), la generalització
de la banda ampla permet que es pugui parlar sense exageració d’un abans i un després històric conseqüència
d’aquesta tecnologia de la comunicació. És a dir, d’un before bandwidth i un after bandwidth. I si alguna
cosa queda trasbalsada per la nova societat digital és precisament l’ordre temporal i espacial. Manuel Castells
(1996) ja havia parlat d’un timeless time, un temps instantani que suposaria la pèrdua del temps biològic i
social per un temps globalitzat. I, certament, fa denitiva la crisi que ja havia anunciat l’historiador Giovanni
de Luna (2004) de les nocions de sincronia i distància, ara substituïdes per les de simultaneïtat i ubiqüitat
que fan possibles les xarxes socials.
Vist així, hom pot entendre que el grau de complexitat social —d’interacció social i comunicativa, de cohesió
malgrat la diversitat cultural, de mobilitat territorial, de globalització dels mercats...— amb què s’ha arribat
al segle XXI només ha estat possible perquè es tenien les eines adequades per poder-la gestionar. Però també
podem observar que els processos de canvi no sempre troben la exibilitat necessària en els hàbits propis de
l’organització social per tal que aquesta s’hi acomodi al ritme que imposen aquestes dinàmiques, cada vegada
més accelerades. Els hàbits socials, les rutines, poden generar resistències —pràctiques i ideològiques— no
tan sols en el pla individual, sinó molt especialment per part d’aquells grups que veuen en risc els privilegis
aconseguits en els equilibris anteriors. I aquesta és la realitat que constatem en relació amb els actuals horaris:
la d’unes rutines horàries xades per uns sistemes de dominació inadequats per gestionar —individualment
i col·lectiva— l’actual complexitat social.
En denitiva, i atenent totes les reexions anteriors, no és gens difícil arribar a la conclusió que una determinada
organització horària és una excel·lent expressió de les lògiques socials dominants i alhora de les resistències
que es manifesten en una societat en procés de canvi. I, així mateix, que és a través de la intervenció en
l’estructura d’horaris que es poden facilitar els canvis socials o accelerar els que ja hi ha en curs, tant per reduir
les tensions que produeixen malestar personal i col·lectiu com per aconseguir les transformacions necessàries
per a la millora del benestar social.
3 La Iniciativa per a la Reforma Horària (IRH)
És a partir dels principis que s’han exposat ns ara que a la tardor de 2013 va reeixir allò que es va anomenar
la Iniciativa per a la Reforma Horària - Ara és l’Hora (IRH). Una quinzena d’experts en diferents terrenys
—mestres, metges, sociòlegs, economistes, psicòlegs socials, consultors en l’organització del treball i dels
recursos humans...—, tots interessats en l’organització horària —i preocupats per aquesta—, es van constituir
en associació per posar a l’agenda social i política la necessitat d’una reforma horària a Catalunya. Es tractava
d’aconseguir que s’encarés de la millor manera possible el repte d’acomodar la societat catalana als horaris
propis d’una societat avançada i, en qualsevol cas, de deixar de ser una excepció europea.
El punt de partida era la constatació que, per diverses raons històriques, els horaris catalans encara estaven
—i estan— ancorats en un model organitzatiu propi de la societat industrial, al qual manca la exibilitat
per donar una resposta adequada a les complexitats actuals. Aquesta rigidesa és especialment constatable
comparant els horaris catalans amb els d’altres països del nostre entorn, que, tot i també estar en un procés
obert de canvi, ja donen millors respostes a les complexitats actuals. Un dels exemples més signicatius és
el dels horaris laborals. A part d’altres disfuncionalitats lligades a la salut o l’accidentabilitat, totes les dades
disponibles mostren que el 2014, a l’Estat espanyol, i només en hores registrades, es treballaven 277 hores
més a l’any que Alemanya, i Grècia ns a 649 hores més (CETSC, 2015, p. 59). I, simultàniament, Espanya
tenia el 2017 una productivitat ns a un 18,7 per cent més baixa en relació amb l’eurozona (Baeza, 2019).
Salvador Cardús Ros
El projecte de reforma horària. L’impacte en el sector públic
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 62, 2021 28
Taula 3. Hores anuals treballades per la població ocupada a alguns països de l’OCDE (dades de desembre
de 2014)
Font: CTESC. La gestió del temps de treball remunerat en el context de la reforma horària, 2015, p. 59.
En tot cas, la IRH ràpidament va aconseguir l’atenció del Govern de la Generalitat, que es manifestava a través
de l’Acord de Govern de 18 de març de 2014, en què es comprometia a donar suport a la reforma horària i
desenvolupar mesures per a uns horaris més convenients. Alhora, s’aconseguia que s’aprovés la Resolució
646/X per a la creació d’una Comissió d’Estudi de la Reforma Horària al Parlament de Catalunya, que es va
fer efectiva el 10 de juny de 2014 i que el 26 de març de 2015, després de vuit sessions de treball, presentava
el seu Informe nal. Anàlisi, conclusions i propostes (2015). Per raons diverses, en canvi, la idea d’elaborar
una Llei del temps va ser ajornada.
Durant el 2014 la IRH va col·laborar amb el Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible (CADS) en
la redacció de l’Informe sobre la fonamentació del procés de reforma horària a Catalunya (Informe 5/2014).
Així mateix, i a instàncies del Parlament de Catalunya, el Govern de la Generalitat encarregava un estudi al
Consell de Treball, Econòmic i Social de Catalunya (CTESC) per mitjà del Consell de Relacions Laborals
(CRL) que va ser presentat amb el títol La gestió del temps de treball remunerat en el context de la reforma
horària (CTESC, 2015). També el 26 de març es presentava l’Informe nal. Anàlisi, conclusions i propostes
elaborat per la Comissió d’Estudi de la Reforma Horària del Parlament de Catalunya. Fins i tot el Consell de
l’Audiovisual de Catalunya (CAC) va emetre un comunicat sobre l’acord pres el 7 d’octubre de 2015 en què
apostava per avançar el prime time de l’oferta televisiva “per impulsar la racionalització horària”.
Paral·lelament a les iniciatives públiques, des del 2014 es va començar a organitzar la Setmana dels Horaris,
amb l’objectiu de portar el debat a l’opinió pública. També es va comptar amb l’aportació d’altres treballs
dirigits per membres de la IRH o amb la participació d’aquests. Entre d’altres, Catalunya versus Europa:
quins horaris tenim (IRH, 2015a), Una dècada de polítiques del temps a Catalunya (IRH, 2015b), Temps +
Social (IRH, 2015c) o Els municipis, motor de la reforma horària (IRH, 2016). Dels molts debats organitzats,
caldria destacar l’organitzat per la Cambra de Comerç de Barcelona, l’Observatori Dona, Empresa i Economia
(ODEE) i el CTESC, “Els horaris a debat: la gestió del temps de treball” al Palau Macaya el 17 de novembre
de 2015. A més, s’impulsaren iniciatives en l’àmbit local i en el món empresarial. I, alhora, es van mantenir
contactes amb tots els sectors econòmics i socials per buscar les complicitats necessàries per dur a terme la
reforma prevista. Finalment, al llarg de tot el període es van difondre un gran nombre d’infograes sobre les
raons i les conseqüències d’una reforma horària,2 i el 2016 es va posar en marxa una campanya televisiva
amb el títol “La vida que t’espera”.3
2 Es poden consultar a la pàgina web del Departament de la Presidència. Vegeu-ne un exemple aquí.
3 Vegeu aquest enllaç.
Salvador Cardús Ros
El projecte de reforma horària. L’impacte en el sector públic
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 62, 2021 29
L’objectiu de posar la reforma horària a l’agenda pública i política es pot considerar tot un èxit. El 15 de
juliol de 2015 el Govern de la Generalitat crea el Consell Assessor per a la Reforma Horària, adscrit al
Departament de la Presidència. El 22 de setembre de 2016 se signa l’Acord d’Impuls laboral de la Reforma
Horària. 10 objectius per a la negociació col·lectiva, en el marc del Consell de Relacions Laborals. El 4 de
novembre de 2016 es presenta l’Inventari Reforma Horària, un instrument d’autoavaluació sobre horaris per
a les organitzacions. A nals de 2016 s’inicia un procés participatiu a dotze municipis diferents per preparar
el Pacte del temps local. El gener de 2017 neix la Xarxa de Ciutats i Pobles per a la Reforma Horària, amb
el suport de l’Associació Catalana de Municipis (ACM) i la Federació de Municipis de Catalunya (FMC).
El 10 de març d’aquell any ja es compta amb el document Bases per a l’impuls del Pacte Nacional per a
la Reforma Horària, resultat d’un ampli procés participatiu organitzat a través d’unes taules quadrangulars
sectorials. I el 17 de juliol de 2017 es proposa la signatura del Pacte per a la reforma horària a organitzacions,
actors i ciutadania en un acte públic al Palau de la Generalitat, que és signat inicialment per més d’un centenar
d’institucions. Aquest pacte deneix un Objectiu 2025 per a l’assoliment dels acords. El detall de totes les
iniciatives es pot consultar als anuaris de 2014 a 2017 publicats per l’IRH.4
Posteriorment a la presentació del Pacte per a la reforma horària, a més de la permanència del Consell
Assessor per a la Reforma Horària (CARH), l’activitat principal ha estat liderada a través de la creació, el
2019, de l’Ocina per a la Reforma Horària, i com a continuació de la Iniciativa per a la Reforma Horària s’ha
creat Barcelona Time Use Global Initiative, que ha assumit, entre d’altres, l’organització de la Setmana dels
Horaris, internacionalitzada l’any 2020 com a Time Use Week amb el lema “Building a New Global Agenda”.
En estreta col·laboració entre el CARH i l’Ocina per a la Reforma Horària, també s’han preparat diversos
informes, com el Dictamen sobre les conseqüències de la supressió del canvi horari i el fus horari més
beneciós (2018), adreçat també instàncies europees. També les recomanacions Teletreball i connament pel
Covid 19 (abril de 2020), o, més recentment, el comunicat La pandèmia ens empeny cap a uns hàbits horaris
més saludables. Cal perseverar-hi (novembre de 2020).
4 Abast i límits d’una reforma horària
A l’hora d’imaginar quin tipus d’intervenció es podia dur a terme per reformar uns horaris que es consideraven
obsolets a l’hora de donar resposta a les necessitats d’una societat avançada com la catalana, es van tenir en
compte diversos factors. Així, era fonamental partir del coneixement dels hàbits socials establerts, parcialment
descrits a l’Enquesta de l’ús del temps 2010-2011 de l’Institut d’Estadística de Catalunya (2012) i l’Enquesta
sobre els hàbits de vida dels catalans i el seu posicionament envers el projecte de reforma horària 2016 del
Centre d’Estudis d’Opinió (2017). També calia tenir presents els condicionaments normatius que podien limitar
les decisions, ben descrits a l’informe abans citat del CTESC (2015). La IRH, des del primer moment, també
va tenir en compte els debats conceptuals habituals en la terminologia sobre els horaris i que podien crear
confusions. I, nalment, es va tenir en compte el respecte als criteris que regeixen una societat democràtica.
En presentem una breu descripció.
El punt de partida eren els horaris actuals, marcats per uns antecedents econòmics i polítics que els havien
apartat de l’evolució general seguida per l’entorn europeu i que n’havien frenat l’acomodació al profund canvi
social i productiu de les darreres dècades (Berbel, 2015a). En primer lloc, teníem les lògiques productivistes
dels anys de desarrollismo —sobretot, des de nals dels anys cinquanta del segle passat—, que van implicar
llargues jornades de treball i dobles ocupacions. És a dir, una cultura laboral determinada més per l’extensió
dels horaris que no pas per la intensitat ni, en denitiva, per la productivitat. En segon lloc, calia tenir en
compte l’impacte que durant molts anys havia tingut la introducció d’un canal únic de televisió, amb uns
horaris pensats per satisfer la classe funcionarial de la capital espanyola i, en canvi, totalment estranys en
una societat amb un fort teixit industrial. En tercer lloc, es tenia un sistema normatiu centralitzat que limitava
—i limita— l’actuació sobre els horaris catalans, com ja s’ha demostrat a l’hora de voler regular uns horaris
propis favorables al petit comerç i de proximitat davant dels interessos de les grans superfícies. En quart lloc,
hi havia la dicultat d’establir horaris televisius propis a causa de la necessitat de competir amb l’audiència
4 Els anuaris es poden consultar aquí.
Salvador Cardús Ros
El projecte de reforma horària. L’impacte en el sector públic
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 62, 2021 30
dels canals espanyols. I, a més, calia preveure les dicultats d’incorporar nous criteris horaris en els convenis
col·lectius que fossin d’àmbit estatal.
Taula 4. Productivitat a Europa (PIB en € per persones ocupades el 2018)
Font: Organització Internacional del Treball, 2018.
Certament, també eren de preveure les resistències en l’opinió pública que generarien els canvis horaris. Si
bé es podria haver pensat que les principals reserves podien venir del pes dels hàbits socials adquirits, sabíem
que aquestes no serien les més importants. En molts terrenys s’ha pogut comprovar que les rutines socials
s’acomoden amb rapidesa a les novetats si aquestes faciliten la vida quotidiana. Els obstacles, en canvi, havien
de venir del fet que un canvi d’horaris implica, com ja s’ha suggerit abans, una afectació sobre les jerarquies
de poder en què se sostenen i en els interessos que s’hi han creat i que sovint oculten. Ja s’ha fet referència als
horaris comercials i a la diversitat d’interessos entre grans àrees comercials i el comerç local, posem per cas.
També, òbviament, segons quina reforma horària es promogués podia afectar molt directament el sector de la
restauració, ara acomodada a les interrupcions dels esmorzars a mig matí o als àpats llargs de migdia. No cal
dir que el món escolar també es podia veure afectat per segons quines transformacions horàries, especialment
a l’educació secundària, si es modicaven les jornades intensives. També podia afectar els horaris de la
indústria de l’oci, és clar. Però, en termes més generals, era previsible que hi hagués resistències per part de
les organitzacions que utilitzen els horaris com a instrument de negociació en els convenis laborals, fossin
sindicats o patronals. L’experiència va conrmar totes aquestes previsions.
Un dels camps fonamentals de reexió de la proposta de reforma horària era la del llenguatge a emprar.
Posarem tres exemples rellevants de termes especialment conictius. En primer lloc, semblava obvi que un
dels primers objectius era el de la exibilització horària per poder acomodar uns horaris especialment rígids
a les noves complexitats organitzatives pròpies d’una societat de serveis. Tanmateix, aquest és un terme que
genera resistències tant perquè pot suposar una pèrdua de control per part de les organitzacions reguladores
com pels possibles abusos que, especialment en el terreny laboral, podria comportar. Un altre terme objecte de
debat era el de la conciliació horària. Des d’una perspectiva de gènere es pot considerar que, implícitament, el
terme posa l’accent en el fet de fer compatible el treball remunerat i el treball domèstic o de cura, principalment
encara a càrrec de les dones. Parlar de conciliació podria semblar una solució conservadora que mantindria
la desigualtat. Un tercer terme que convida a la confusió és el de la racionalització horària, especialment
utilitzat en el camp de l’organització empresarial. Suposar que hi ha uns horaris racionals implica ocultar
que qualsevol racionalitat va associada a unes eleccions particulars. És a dir, allò que és racional per a uns
interessos —per exemple, productivistes— pot no ser-ho per a uns altres interessos —per exemple, educatius
o familiars. En tot cas, per bé que no era possible obviar completament aquests termes, sí que calia emprar-los
amb cautela i amb tots els aclariments necessaris. I, en general, així es va fer.
Una de les possibles resistències imaginables des del primer moment era que una reforma horària es percebés
com a expressió d’una intenció coercitiva, si no disciplinària. Una reacció espontània i molt repetida era
Salvador Cardús Ros
El projecte de reforma horària. L’impacte en el sector públic
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 62, 2021 31
expressada amb aquesta frase: “Ens voldran fer anar a dormir com les gallines!” El motiu pel qual certs
canvis d’hàbits són vistos com a desitjables o ns i tot passen desapercebuts, i, en canvi, d’altres són viscuts
com a imposats és una qüestió interessant que no pertoca discutir aquí, però la IRH sí que l’havia de tenir en
compte. Perquè el cert és que un possible canvi normatiu —d’horaris escolars, de rutines en els àpats fora de
casa o en la graella televisiva, posem per cas—, si es duia a terme, efectivament s’imposaria al conjunt de la
població. El paradoxal és que hom es queixi del canvi sense adonar-se que el sistema normatiu que es pretén
modicar també n’és, de coercitiu, encara que el costum n’hagi dissolt la percepció. Que el Telenotícies passés
a les vuit del vespre, doncs, no seria menys coactiu que seguir-lo fent a les nou. Tanmateix, aquesta era una
dimensió rellevant a tenir en compte per a l’èxit de la reforma horària.
Cal dir que en el projecte inicial de la IRH s’havia considerat que una bona estratègia de canvi havia de seguir
dos criteris: primer, hi havia d’haver un canvi relativament massiu en una data determinada per tal de fer
visible la reforma, i, segon, caldria comptar amb la col·laboració d’uns sectors que haurien de funcionar com
a acceleradors de la reforma. Es comptava amb el fet d’aconseguir uns canvis horaris concrets en aquests
sectors clau: món laboral, escola, comerç, lleure i Administració pública. I l’objectiu inicial havia de ser
recuperar, al cap del dia, les aproximadament dues hores de retard dels nostres horaris respecte als països del
nostre entorn. Els processos deliberatius, però, van mostrar que es tractava de dos objectius poc realistes, i
que, com va recollir nalment el Pacte per a la reforma horària. Objectiu 2025 (2017), calia una estratègia
més moderada i progressiva, que és la que es va xar per a l’horitzó de 2025.
5 L’impacte de la reforma horària en el sector públic
Les conseqüències d’una reforma horària són molt diverses segons el sector a què ens estiguem referint. En
alguns casos l’acomodació representaria avantatges econòmics i socials immediats, però en d’altres obligaria
a canvis estructurals de fons, amb costos econòmics i de reorganització laboral signicatius. Per això, i més
enllà de les dicultats que representa qualsevol canvi d’hàbit social, la proposta té resistències tan diverses.
En el cas del sector públic, podria semblar que és més fàcil d’articular una reforma sense que l’impacte hagués
de representar un gran problema. Tanmateix, comporta altres complexitats que cal considerar.
El personal de les administracions públiques a Catalunya el 2019, amb uns 450.100 individus, representava
un 15,4 per cent de la població assalariada. Més del 40 per cent d’aquests llocs de treball se situen als sectors
sanitari i educatiu no universitari. A més, el 2016 ja es comptava que unes 90.000 persones, tot i no ser
treballadors de l’Administració, prestaven els seus serveis en centres concertats, i, per tant, també estaven
sotmesos a alguns criteris organitzatius dels primers. Aquestes magnituds indiquen la rellevància que tindrien
els possibles canvis en el sector públic en un procés de reforma horària tant per l’impacte sobre aquesta
població com sobre el seu entorn com a factor exemplicador i arrossegador en altres sectors.
L’informe La gestió del treball remunerat en el context de la reforma horària del Consell de Treball,
Econòmic i Social de Catalunya (CTESC, 2015, p. 89-120) abans esmentat és on es concreta amb més detall
el marc de possibilitats i també de limitacions d’una reforma horària, i precisa algunes de les característiques
especíques del sector des del punt de vista laboral i que el diferencien del privat. Així, es destaquen les
següents particularitats:
- La coexistència de personal amb diferents règims jurídics (funcionarial i laboral) amb principis
ordenadors diferents.
- La distribució competencial diferenciada entre l’Estat i la comunitat autònoma.
- El dret a la negociació col·lectiva, per bé que reduïda per les normatives administratives.
L’informe analitza detalladament catorze acords i convenis col·lectius en què hi ha regulacions horàries, i
arriba a tres consideracions generals: primera, que qualsevol mesura que es prengui s’ha de condicionar al
correcte manteniment del servei públic; segona, que alguns col·lectius podrien quedar fora de les regulacions
previstes per raó de la diversitat de convenis, i tercera, que les propostes de conciliació no poden centrar-se
en la resolució de les demandes familiars, sinó que han de ser extensives a la persona individual.
Salvador Cardús Ros
El projecte de reforma horària. L’impacte en el sector públic
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 62, 2021 32
Les trenta pàgines que l’informe dedica al sector públic prenen en consideració els diversos aspectes
que quedarien afectats per una possible reforma horària: la jornada ordinària de treball; les mesures de
exibilització; el bloc de permisos, llicències i excedències; les reduccions del temps de treball; els increments
de jornada; les vacances, el descans setmanal i els dies festius; el sistema retributiu, i, nalment, la formació
del personal.
En la perspectiva d’un procés de canvi en el sector públic, les línies fonamentals de la reforma horària que
nalment s’apuntaven en el procés participatiu atenent a la seva exemplaritat i al seu impacte anaven, de
manera molt precisa, en quatre direccions: la limitació horària de l’agenda política dels càrrecs electes i equips
directius, per evitar actes i reunions tardans; l’avançament de la pausa de dinar, que caldria situar entre les
12.30 i les 14.30 hores; l’acceleració de la implantació de l’administració electrònica, i, nalment, l’impuls
dels pactes locals del temps. En la redacció denitiva del Pacte per a la reforma horària. Objectiu 2025
(2017, p. 24), les propostes per a l’Administració pública que recullen el resultat d’aquell procés participatiu
es resumeixen en les següents:
- Generalització dels àpats en un horari saludable per a les persones treballadores.
- Adaptació dels horaris i de l’agenda política de les persones en càrrecs electes o llocs directius
a la reforma horària.
- Establiment d’un horari de tancament dels equipaments públics.
- Adhesió al Pacte nacional per a la societat digital, amb l’objectiu que la relació entre la
ciutadania i l’Administració eviti el desplaçament presencial i afavoreixi l’ús òptim del temps,
amb la implicació de les organitzacions socials i econòmiques i la ciutadania.
- Concreció de la reforma horària per part de les corporacions locals en els municipis per mitjà de
pactes del temps, amb la implicació de les organitzacions socials i econòmiques i la ciutadania.
Pel que fa a les mesures concretes, i atenent tant al procés participatiu com a les altres fonts considerades, el
Pacte per a la reforma horària (2017, p. 34-35) fa, en síntesi, les següents propostes per a l’Administració
pública:
- Realitzar estudis sobre l’impacte de la reforma horària en els horaris d’atenció al públic i laborals
dels treballadors públics, sobre les competències digitals o la relació entre costos i benecis de
la implantació, entre d’altres.
- Fer campanyes de conscienciació tant entre els servidors públics com entre la ciutadania sobre
la idoneïtat de la reforma horària.
- Elaborar un document de Recomanacions per a l’impuls de la reforma horària als serveis públics.
- Dotar d’eines i oferir formació.
- Concretar, a través de la negociació col·lectiva, els acords relatius a la reforma horària.
En relació amb el sector educatiu, l’impacte de qualsevol reforma és enorme, perquè ja no afecta només el
personal laboral, sinó totes les famílies dels alumnes i del professorat. El curs 2018-2019, el nombre total
d’alumnes —excepte els universitaris— era d’1.327.912, i el professorat el formaven 117.398 persones. Al
Pacte per a la reforma horària (2017, p. 25) les propostes acordades són les següents:
- Protecció de la franja horària de 8.00 a 16.00 hores com a horari lectiu en els ensenyaments
universal i obligatori del Servei d’Educació de Catalunya.
- Acomodació de la jornada escolar, especialment del temps destinat a l’àpat del migdia, a la franja
horària més saludable possible en els ensenyaments universal i obligatori del Servei d’Educació
de Catalunya.
Salvador Cardús Ros
El projecte de reforma horària. L’impacte en el sector públic
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 62, 2021 33
- Avançament dels horaris de l’activitat extraescolar, amb l’objectiu de respectar el temps de
convivència familiar de tarda i vespre, així com el temps de descans, respectant en tot moment
l’horari lectiu del Servei d’Educació de Catalunya.
Pel que fa a les propostes del Pacte per a la reforma horària (2017, p. 35-36) al Servei d’Educació, se
suggereixen, entre d’altres, aquestes mesures:
- Realitzar estudis sobre l’impacte de la reforma horària en l’àmbit educatiu, particularment sobre
necessitats familiars, condicions de treball del professorat o vinculació entre fracàs escolar i
horaris.
- Fer campanyes de promoció d’hàbits saludables.
- Observar en una prova pilot als instituts els canvis proposats.
- Incorporar els acords a la negociació col·lectiva.
Finalment, en relació amb el sector sanitari, el total de professionals el 2016 ja era d’unes 130.000 persones.
El 2017 els hospitals públics i concertats havien registrat uns 675.000 ingressos i més de 4 milions d’estades.
També és perfectament notori l’impacte de qualsevol reforma horària en aquest sector. Amb tot, des del primer
moment es va observar que, particularitats del tipus de servei a part, i sobretot al sector hospitalari, ja se
seguien uns horaris molt propers a les propostes de la reforma horària. Tanmateix, el Pacte per a la reforma
horària (2017, p. 29 i 41) fa les següents propostes:
- La disponibilitat horària dels centres sanitaris hauria d’harmonitzar-se amb els principis de la
reforma horària respectant l’accessibilitat de les persones usuàries, la qualitat del servei i uns
horaris saludables per a les persones treballadores dels serveis sanitaris.
- En aquells centres on es presta atenció sanitària i que, en funció de les característiques d’aquesta,
sigui viable, es podrà establir un horari d’atenció al públic que respecti els horaris saludables
per als professionals sanitaris.
- Implantació de mesures de gestió de l’ordenació del temps de treball (horaris, jornada, descansos,
borses d’hores, exibilitat pactada, etc.) i de treball electrònic on sigui possible encaminades a
afavorir un entorn de treball saludable.
I, pel que fa a mesures concretes, i de manera similar als anteriors àmbits, el Pacte per a la reforma horària
recomana estudis d’impacte, de costos i benecis, proves pilot als centres d’atenció primària, campanyes de
sensibilització i la incorporació de les mesures a través de la negociació col·lectiva.
6 Conclusions
Després d’aproximadament vuit anys de treball des de la creació del grup Iniciativa per a la Reforma Horària,
i a la vista del procés seguit i els resultats assolits, se’n pot fer un balanç que en valori els avenços, però també
els obstacles. Així mateix, s’han de considerar factors no previstos que han tingut un impacte enorme en el
procés de reforma horària. D’una banda, els esdeveniments polítics, que han alterat els temps habituals de
les legislatures parlamentàries i de la governabilitat. De l’altra, les conseqüències de la pandèmia causada per
la COVID-19, que han afectat molt directament transformacions que eren previstes per la reforma horària,
encara que a l’hora d’escriure aquest article encara es fa molt difícil valorar-ne les conseqüències.
En qualsevol cas, el principal èxit dels vuit anys ha estat la creació d’un amplíssim consens sobre la necessitat
d’una reforma horària. Els processos de globalització —des de les experiències individuals de vida quotidiana
en altres països ns a la necessitat de coordinar els sistemes de treball d’empreses internacionals instal·lades
a Catalunya— hi han ajudat molt, certament. Però el treball de fonamentació de la necessitat de la reforma,
el fet d’haver-hi implicat les principals institucions polítiques i la insistència sobre l’opinió pública han estat
clau. Es pot dir, atesa també la gran i continuada atenció rebuda pels mitjans de comunicació, que la necessitat
d’una reforma horària ja ocupa un lloc destacat a l’agenda social catalana.
Salvador Cardús Ros
El projecte de reforma horària. L’impacte en el sector públic
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 62, 2021 34
Paral·lelament, es mentiria si no es reconegués que, malgrat els acords generals, les resistències concretes
també han estat enormes. S’entén bé perquè els riscos d’una decisió unilateral en una empresa o un sector
econòmic determinat són grans, i perquè la possibilitat d’una estratègia prevista de canvi simultani en uns
sectors clau arrossegadors es va demostrar inviable. En un entorn altament competitiu és poc realista demanar
autolimitacions horàries que podrien donar avantatges a la competència, tant si parlem d’activitats comercials
com, per exemple, de la programació televisiva.
L’única estratègia possible, doncs, és la d’un canvi moderat i progressiu. Així es va recollir al Pacte per a la
reforma horària. Objectiu 2025, tal com s’ha explicitat. I, per tant, la decisió inicial d’autodissolució al cap
de tres anys de l’equip promotor de la Iniciativa per a la Reforma Horària s’ha convertit en la creació d’un
Consell per a la Reforma Horària permanent. Tot un bany de realisme.
Seria inadequat atribuir tot el mèrit d’haver situat la necessitat d’una reforma horària a l’IRH. Altres iniciatives,
des d’àmbits sectorials —particularment el de l’ensenyament, però també el de la salut—, hi han contribuït
molt directament. Així, cal destacar, entre d’altres, els treballs impulsats per la Fundació Jaume Boll, com
l’informe A les tres a casa? L’impacte social i educatiu de la jornada escolar contínua (Sintes, 2012), ns i tot
anterior a la fundació de l’IRH. O la posterior creació de l’Observatori Global del Son de Catalunya, vinculat
a l’Institut de Recerca Biomèdica de Lleida i a Ad Salutem Institute for Healthy Sleep de la UIC, autors de
l’excel·lent Informe sobre la salut del son (2017). I, en general, cal esmentar tots els avenços cientícs en el
coneixement dels ritmes circadians i la medicina del son, que cada dia contribueixen a fonamentar millor la
reexió sobre els horaris.
També mereixerien una reexió en profunditat les conseqüències de passar d’un treball d’anàlisi i proposta
tècnic i independent a haver de sotmetre’s a una certa i inevitable burocratització dels processos per obtenir el
suport institucional públic, a acceptar determinades ambigüitats en els plantejaments per facilitar els consensos
necessaris i a haver-se d’acomodar-se als sistemes normatius propis d’una societat altament regulada.
Finalment, tal com s’observava abans, en un article escrit en plena pandèmia causada per la COVID-19
cal esmentar breument aquesta circumstància, que, com s’ha vist, té impactes tant positius com negatius
en el procés de reforma horària. El CARH i l’Ocina per a la Reforma Horària s’hi han pronunciat en
diverses ocasions,5 però caldran estudis més sistemàtics per conèixer aquests impactes. En primer lloc, les
conseqüències sobre els hàbits horaris domèstics, particularment en els horaris dels àpats i del son, incloses les
noves patologies del descans. També en la mobilitat laboral, amb conseqüències en les demandes d’habitatge
i una certa deslocalització de les grans urbs cap a zones de l’interior del país. I, entre d’altres, l’acceleració
de la implantació de sistemes de teletreball, d’educació en línia i de comerç electrònic, uns canvis que alguns
experts consideren que poden haver-se avançat cinc anys. I, de tots aquests impactes, caldrà veure quins
seran duradors i quins transitoris. Però el que és segur és que la pandèmia deixarà un rastre important en la
consciència individual i en l’organització horària que caldrà tenir molt present en les accions futures previstes
al Pacte per a la reforma horària, tal com el CARH ha volgut deixar clar en l’inici de la XIII legislatura del
Parlament de Catalunya.6
Bibliograa
Altucher, James. (13 d’agost de 2020). NYC is dead forever... Here’s why. [Apunt de blog].
Baeza, Cristóbal. (2019). La productividad de la economia española se aleja de la europea. Fundación BBVA.
Berbel, Sara. (2015a). Catalunya versus Europa: Quins horaris tenim? Col·lecció Reforma horària, 2.
Iniciativa per a la Reforma Horària.
Berbel, Sara. (2015b). Una dècada de polítiques del temps a Catalunya. Col·lecció Reforma horària, 3.
Iniciativa per a la Reforma Horària.
5 Vegeu el comunicat La pandèmia ens empeny cap a uns hàbits horaris més saludables. Cal perseverar-hi, de novembre de 2020.
6 Vegeu el comunicat Reforma horària, imprescindible, de març de 2021.
Salvador Cardús Ros
El projecte de reforma horària. L’impacte en el sector públic
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 62, 2021 35
Berbel, Sara, Mohedano, Fabián, i Peralta, Xavier. (2016). Els municipis, motor de la reforma horària.
Col·lecció Reforma horària, 8. Iniciativa per a la Reforma Horària.
Berger, Peter, i Luckmann, Thomas. (1966). The social construction of reality. A treatise in the sociology of
knowledge. Doubleday & Company, Inc.
Carbonell, Eliseu. (2004). Debates acerca de la antropología del tiempo. Barcelona. Publicacions de la
Universitat de Barcelona.
Cardús, Salvador. (1985). Saber el temps. El calendari i la seva signicació a la societat moderna. Altafulla.
Cardús, Salvador. (2016). Temps i poder / Time and power. Centre de Cultura Contemporània de Barcelona.
Castells, Manuel. (1996). The Information Age: Economy, Society, Culture. Volume I: The Rise of the Network
Society, vol. I. Blackwell.
Centre d’Estudis d’Opinió (CEO). (2017). Enquesta sobre els hàbits de vida dels catalans i el seu posicionament
envers el projecte de reforma horària 2016. Generalitat de Catalunya.
Consell Assessor per a la Reforma Horària (CARH). (2018). Dictamen sobre les conseqüències de la supressió
del canvi horari i el fus més beneciós.
Consell Assessor per a la Reforma Horària (CARH), i Ocina per a la Reforma Horària. (2020). Teletreball
i connament pel Covid 19.
Consell Assessor per a la Reforma Horària (CARH), i Ocina per a la Reforma Horària. (2020). La pandèmia
ens empeny cap a uns hàbits més saludables. Cal perseverar-hi.
Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible (CADS). (2014). Informe sobre la fonamentació del
procés de reforma horària a Catalunya. Informe 5/2014. Generalitat de Catalunya.
Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC). (2015). Comunicat del 7 d’octubre a favor d’avançar el prime
time televisiu.
Consell de Relacions Laborals. (22 de setembre de 2016). Acord d’Impuls laboral de la Reforma Horària.
10 objectius per a la negociació col·lectiva.
Consell de Treball, Econòmic i Social de Catalunya (CTESC). (2015). La gestió del temps de treball remunerat
en el context de la reforma horària. Col·lecció Estudis i informes, 37. Generalitat de Catalunya.
De Luna, Giovanni. (2004). La passione e la ragione. Il metiere dello storico contemporaneo. Bruno
Mondadori.
Departament de la Presidència. (2017). Pacte per a la reforma horària. Objectiu 2025. Generalitat de
Catalunya.
Domènech, Joan. (2009). Elogi de l’educació lenta. Graó.
Esping-Andersen, Gosta. (1999). Social Fundation of Post Industrial Economies. Oxford University Press.
Franklin, Benjamin. (1748). Advice to a Young Tradesman. Dins The American Instructor: or Young Man’s
Best Companion. New Printing-Ofce.
Goodin, Robert E., Mahmud Rice, James, Parpo, Antti, i Eriksson, Lina. (2008). Discretionary Time. A New
Mesure of Freedom. Cambridge University Press.
Govern de Catalunya. (2014). Acord de Govern pel qual aquest manifesta el seu suport a la Iniciativa per a
la reforma horària - Ara és l’Hora.
Salvador Cardús Ros
El projecte de reforma horària. L’impacte en el sector públic
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 62, 2021 36
Honoré, Carl. (2004). In Praise of Slowness: How a Worldwide Movement Is Challenging the Cult of Speed.
Harper.
Iniciativa per a la Reforma Horària (IRH). (2014). Anuari 2014.
Iniciativa per a la Reforma Horària (IRH). (2015). Anuari 2015.
Iniciativa per a la Reforma Horària (IRH). (2016). Anuari 2016.
Iniciativa per a la Reforma Horària (IRH). (2017). Anuari 2017.
Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat). (2012). Enquesta de l’ús del temps. 2010-2011. Generalitat de
Catalunya.
Marx, Karl. (1907). Zur Kritik der politischen Ökonomie. Ed. K. Kautski. Edició citada: Karl Marx. Sociologia
i losoa social. Dins T. B. Bottomore i M. Rubel (ed.) (traducció de Jordi Solé-Tura). Edicions 62
(1967).
Mohedano, Fabián, Ojeda, Jordi, i Peralta, Xavier. (2015c). Temps + Social. Una experiència de millora de la
gestió de l’ús del temps de les associacions i el tercer sector. Col·lecció Reforma horària, 4. Iniciativa
per a la Reforma Horària.
Mohedano, Fabián. (2016). Posem-nos a l’hora! 100 motius per a la reforma horària. Cossetània Edicions.
Mothé, Daniel. (1999). Le temps libre contre la société. Desclée de Brouwer.
Mumford, Lewis. (1934). Technics and Civilisation. Routledge & Kegan Paul Ltd.
Observatori Global del Son de Catalunya. (2017). Informe sobre la salut del son. Impacte del ben dormir en
la salut de les persones i de la col·lectivitat.
Parlament de Catalunya. (2014). Resolució 646/X per a la creació d’una Comissió d’Estudi de la Reforma
Horària al Parlament de Catalunya.
Parlament de Catalunya. Comissió d’Estudi de la Reforma Horària. (26 de març de 2015). Informe nal.
Anàlisi, conclusions i propostes.
Sintes, Elena. (2012). A les tres a casa? L’impacte social i educatiu de la jornada escolar contínua. Fundació
Jaume Boll.
Sweet, Victoria. (2017). Slow Medicine: The Way to Healing. Riverhead Books.
Thompson, Edward Palmer. (1967). Time, Work-Discipline, and Industrial Capitalism. Past & Present, 38,
56-97.
Wajcman, Judy. (2016). El temps a l’era digital. Centre de Cultura Contemporània de Barcelona.
Weber, Max. (1904-1905). Die protestantische Ethik und der ‘Geist’ des Kapitalismus. J. C. B. Mohr. Edició
citada: L’ètica protestant i l’esperit del capitalisme (traducció de Joan Estruch). Edicions 62 (1984).
Weiner, Sarah, et al. (2005). The Slow Food Companion. Bra: Slow Food.
Wittgenstein, Ludvig. (1983). Investigacions filosòfiques. Laia. Edició original: Philosophische
Untersuchungen. Blackwell (1953).
Zimbardo, Philip, i Boyd, John. (2009). The Time Paradox. Free Press.

VLEX utiliza cookies de inicio de sesión para aportarte una mejor experiencia de navegación. Si haces click en 'Aceptar' o continúas navegando por esta web consideramos que aceptas nuestra política de cookies. ACEPTAR