La possessió

AutorAdolfo Lucas Esteve
Páginas57-93
DRET CIVIL CATALÀ IV | DRETS REALS
CAPÍTOL 3
LA POSSESSIÓ
I. POSSESSIÓ, DETENCIÓ I TINENÇA
NO POSSESSÒRIA
1. Introducció
La possessió es regula en el llibre V del Codi civil de Catalunya, relatiu als drets reals.
Els drets reals comporten un poder directe i immediat i és evident que la persona que té la
possessió d’un bé té el poder directe i el control immediat sobre aquest bé. Això no obstant,
la possessió es congura en el Codi com un fet, no com un dret; per aquesta raó s’estudia
en un títol separat, el títol II, abans d’estudiar els drets reals, i està regulada en els articles
La possessió és la tinença d’una cosa o un dret. Es tracta d’un concepte aparentment
senzill: una persona té un bé en el seu poder. És una realitat física i tangible que es pot per-
cebre pels sentits: es veu i es pot tocar. Aquesta tinença material està protegida per la Llei
i comporta unes conseqüències jurídiques, ja que la possessió té «com a efecte principal el
dret a continuar posseint» (preàmbul) i ningú pot arrabassar la possessió per la força, ni
tan sols el propietari. Només es pot privar de la possessió mitjançant les acciones previstes
en l’ordenament jurídic.
El posseïdor té el bé. Ara bé, aquesta tinença pot derivar d’un dret sobre el bé (pro-
pietat, usdefruit, comodat, arrendament...) o no derivar de cap dret, per exemple una per-
sona que va adquirir la cosa per un títol inecaç o, ns i tot, un lladre. Per tant, quan
parlem de la possessió fem referència a un fet (la tinença material d’una cosa o un dret) i
és important estudiar-la amb independència que el posseïdor en pugui tenir dret o no. El
fet i el dret són qüestions diferents i, tot i que la possessió pot coincidir amb la propietat
(o amb algun altre dret possessori), es poden donar casos de propietat sense possessió i
de possessió sense propietat (per exemple, si una persona ha agafat un bé sense permís:
el propietari no en té la possessió i l’adquirent és un posseïdor que no en té la propietat).
No obstant això, aquest concepte aparentment senzill es complica ràpidament:
58 ADOLFO LUCAS
DRET CIVIL CATALÀ IV | DRETS REALS
a) D’una banda, el posseïdor té el bé, però no tothom que té un bé n’és posseïdor. La
mera tinença pot comportar unes conseqüències jurídiques diferents depenent de la
relació de la persona amb el bé. Així, per exemple, una persona és propietària d’una
cosa i la posseeix; algú adquireix una cosa pensant que el venedor n’era el propietari
i resulta que no l’era; un treballador en l’ocina utilitza les eines de l’empresa; una
persona seu a la cadira a casa d’un amic; una persona ha robat una cosa amb violèn-
cia, etc. En totes aquestes situacions hi ha tinença d’un bé, però la relació de poder
amb el bé és diferent i l’ordenament jurídic ofereix diferents conseqüències jurídiques
davant de cada situació.
En aquest sentit, podem distingir entre possessió, detenció i tinença no possessòria.
La possessió implica uns efectes màxims (protecció possessòria, usucapió, adquisició
dels fruits, presumpcions possessòries i adquisició a non domino), la detenció presen-
ta una situació intermèdia (protecció possessòria) i la tinença no possessòria suposa
una situació de contacte amb el bé que no està protegida per l’ordenament jurídic i
que no té conseqüències jurídiques. Així doncs, aquell que té un bé en el seu poder
no necessàriament n’és posseïdor, sinó que també pot ser qualicat com a detentor o
com a simple tenidor.
b) D’altra banda, el contacte físic amb el bé tampoc no és imprescindible, ja que la
possessió no requereix un contacte físic permanent i continu amb el bé. Així, per
exemple, també sóc posseïdor del cotxe que tinc al carrer o del meu apartament a la
platja on vaig als estius, o de la roba que tinc a l’armari i fa temps que no em poso.
Si la possessió es perdés en el moment en què el posseïdor se’n separés un centímetre,
estaríem amb un concepte jurídicament inútil, mancat de l’estabilitat necessària i
que reduiria la possessió als objectes que estic tocant en cada moment. Per tant, la
possessió no requereix un contacte físic continu amb la cosa, sinó que més especí-
cament requereix el poder i el control sobre la cosa. Aquest poder es manifesta en la
possibilitat de recuperar el contacte físic amb el bé de manera directa, immediata i
autònoma, sense la intervenció d’altres persones.
La possessió és un poder que s’exterioritza en la forma habitual d’utilització dels
béns i la societat respecta la possessió si s’adequa a aquests usos socials. Per exem-
ple, puc deixar el cotxe al carrer, però no puc deixar el meu ordinador al carrer. Així
doncs, la possessió és el poder sobre un bé que es manifesta davant els altres en la
forma en què la societat reconeix que una persona té poder sobre aquest bé.
Amb aquestes premisses podem dir que el concepte de la possessió indica una tinença
física del bé, però hi ha situacions de tinença d’un bé que no són considerades possessió
(estic assegut a l’autobús que em porta però no hi tinc cap poder) i, pel contrari, hi ha situ-
acions de possessió que no comporten la tinença física «actual» de la cosa (sóc posseïdor
del llibre que estic estudiant i que he deixat sobre la taula de la biblioteca mentre estic fent
un cafè). A més, cal recordar que la possessió es refereix a tot tipus de béns, tant corporals
com incorporals i, per tant, fa referència a les coses i també als drets patrimonials i els béns
immaterials. En conseqüència, ens trobem amb un concepte que sembla senzill, però que
ha comportat interminables discussions doctrinals.
En parlar de la tinença d’un bé hem de distingir entre possessió, detenció i tinença
no possessòria.
LA POSSESSIÓ 59
DRET CIVIL CATALÀ IV | DRETS REALS
2. La possessió
2.1. Concepte, característiques i naturalesa jurídica
El concepte de possessió es deneix a l’article 521-1 CCCat com un poder de fet sobre
una cosa o un dret, exercit per una persona, com a titular, o per mitjà d’una altra persona.
D’aquesta denició en destaca que la possessió és un poder de fet sobre una cosa o un
dret, és a dir, és un domini fàctic sobre un bé. Segons LACRUZ BERDEJO, «posesión
es la dominación de una cosa que se tiene. Un contacto físico autónomo y visible.» Per a
FERRER RIBA, «la possessió és una situació de fet en la qual una persona subjecta un bé
a l’acció de la seva voluntat». Així doncs, en totes les denicions hi cal destacar l’existència
d’un poder sobre el bé, un poder que implica un control físic i visible.
El sentit etimològic de la paraula «possessió» també ens permet aprofundir en el seu
signicat. Segons recorda PANERO GUTIERREZ, el terme possessió (–posseir–posside-
re–possessió–possessio–) deriva de sedere (seure, estar assegut) i del prex post que prové
de posse (poder). Aquest autor considera que «de esta etimología derivan dos notas: que
la posesión comporta una relación de hombre-cosa y, al tiempo, una idea de poder, que
aquél ejerce sobre ésta.»
Aquest poder de fet és independent dels drets sobre el bé. La possessió és un poder
que no necessàriament està vinculat a un dret real o personal que faculti per posseir el bé,
ja que solament cal subjecció a la voluntat del posseïdor. En conseqüència, es pot posseir
en virtut d’algun títol que faculti a posseir la cosa (per exemple, la propietat), però també
es pot posseir sense dret, per exemple quan el títol adquisitiu és inecaç o en cas de furt.
D’aquesta manera, es distingeix entre ius possidendi i ius possessionis: el ius possidendis és la
possessió derivada d’un dret real o personal; en canvi, el ius possessionis, és la possessió que
no deriva de cap dret real ni personal. La SAP de Barcelona de 18 de maig de 2010 deneix
«el ius possessionis... como (un) poder independiente de cualquier clase de titularidad o
derecho que pudiera existir sobre la cosa a la que afecta esa situación de poder, frente al
ius possidendi, entendido como facultad que integra el contenido del derecho de dominio
u otros derechos reales, así como también otros derechos personales que implican nor-
malmente la facultad de poseer». No obstant aquesta distinció, totes dues es consideren
possessió i tenen els mateixos efectes jurídics, entre els quals «el dret a continuar posseint»
(preàmbul).
La possessió requereix la conjunció de dos elements: el corpus i l’animus, és a dir, la
tinença material i la voluntat de tenir el bé. Així doncs, si només hi ha un dels dos elements,
el corpus o l’animus, no hi ha possessió.
Corpus: és la tinença material d’un bé, fet que comporta el poder i el control
d’aquest bé. Aquest element deriva directament de la denició de la possessió que
ofereix el Codi i que la considera com «un poder de fet sobre una cosa o un dret».
La possessió suposa que una persona té el control material i físic d’un bé i que
actua sobre aquest bé de forma exclusiva i excloent. Tanmateix, no és necessari
un contacte físic permanent amb el bé (en cas contrari, només es podrien posseir
aquells béns amb els quals es té contacte físic en cada moment), sinó que simple-
ment es requereix el control dels béns, és a dir, la possibilitat d’establir contacte
amb la cosa quan es vulgui, amb independència de les altres persones. Per exemple:
sóc posseïdor del meu apartament a la platja, encara que faci 3 anys que no hi vaig,
simplement perquè puc anar-hi quan vulgui sense demanar permís a ningú. En

Para continuar leyendo

Solicita tu prueba

VLEX utiliza cookies de inicio de sesión para aportarte una mejor experiencia de navegación. Si haces click en 'Aceptar' o continúas navegando por esta web consideramos que aceptas nuestra política de cookies. ACEPTAR