Descansi en pau (a propòsit del 150 aniversari de la Llei del Notariat)
| Autor | José Javier Cuevas Castaño |
| Cargo | Notari de Barcelona i Ex vicedegà del Col·legi de Notaris de Catalunya |
| Páginas | 12-14 |
Page 12
Sens dubte el vell text és creditor d’homenatges i compliments, ja que ningú no pot negar-ne el valor com a carta d’identitat del modern notariat espanyol, atès que reconeix principis que avui ens semblem elementals i evidents, com ara la nostra condició de funcionaris de l’Estat, l’existència d’una única classe de notaris en tot el regne, la pertinença dels protocols a l’Estat o la supressió dels oficis alienats.
Aquest reconeixement del seu valor i significat històrics no ens ha de privar d’esperit crític per constatar que el temps no ha passat per ella en va i que aquesta vella llei se’ns ha anat caient a trossos, fins a quedar-se en res o gairebé res. Ja l’any 1925, Díez Del Corral posava de manifest que catorze dels seus articles estaven totalment derogats i deu ho estaven parcialment, la qual cosa és bastant significativa, si tenim en compte que la llei té quaranta-vuit articles i que aquestes derogacions s’havien produït «de facto», mitjançant la publicació dels successius reglaments que, seguint la vella recepta de Romanones, havien fet cas omís a la jerarquia normativa i la reserva de llei. La part negativa de tot això és que en els vuitanta-cinc anys que han passat des d’aleshores, les coses han millorat poc o res, i tot s’ha seguit confiant als successius textos reglamentaris, amb les úniques excepcions de la Llei de 16 de desembre de 1946 (modificativa de l’article 23), la 43/1985 (derogatòria de l’article 30), la 18/1999 (que va modificar l’article 35), la 24/2001 (modificativa de l’article 10 i introductora del 17 bis) i la 36/2006 (que va redactar ex novo els articles 17 i 24, i va afegir un paràgraf al 23). Sorprenentment Antonio Rodríguez Adrados, a la Nueva Legislación Notarial Comentada, publicada pel Col·legi de Notaris de Madrid (chapeau!), es mostra comprensiu i tolerant amb aquestes vulneracions de la jerarquia normativa. Sabent, com sabem tots, que és tanta la seva bondat com la seva saviesa, és lògic pensar que basa un judici tan benèvol més en la indulgència que en el convenciment.
Encara que sembli mentida la situació va estar oficialment tolerada, acceptada per gairebé tots i reconeguda fins i tot en els temes d’oposicions, fins a la Sentència del Tribunal Suprem de 31 de gener de 2001 que, a impulsos notarials, es va endur per endavant part del Reial Decret 1867/98, que modificava determinats articles del Reglament Hipotecari, per falta de cobertura legal suficient.
Fins aleshores, van ser pocs els que es van prendre seriosament el problema de la jerarquia normativa i molts els que ho
Page 13
van seguir fiant tot a reformes reglamentàries.
Les citades Lleis 24/2001 i 36/2006 van constituir un valuós però...
Para continuar leyendo
Solicita tu prueba