Una nova etapa pel dret interterritorial?
| Autor | Albert Font i Segura |
| Páginas | 575-597 |
Page 575
L’ordenament espanyol no té pròpiament normes que regulin el tràfic jurídic interterritorial. En efecte, les normes contingudes en el Capítol IV del Títol Preliminar del CCEsp. per resoldre els conflictes de lleis internacionals són destinades a resoldre també els conflictes de lleis interns, per efecte de la remissió prevista en l’art. 16 CCEsp. Certament, s’estableixen algunes prevencions front a les normes de Dret internacional privat, però —fora d’aquestes adaptacions1— no hi ha cap més referència ni previsió relativa als conflictes interns de lleis. Es va construir així un sistema de normes de Dret internacional privat per a regular també el tràfic jurídic interterritorial. Adoptat l’any 19742, les modificacions que posteriorment es van introduir al sistema de Dret internacional privat no van afectar ni a la concepció ni a l’estructura de dependència del sistema de Dret interterritorial respecte del de Dret internacional privat. L’única alteració introduïda a l’art. 16 CCEsp. va ser la que es va produir arrel de la promulgació de la Llei 11/19903, que més aviat fiançava una perspectiva prou esbiaixada4 en benefici del Dret Civil estatal. En aquest sentit, no es corregeix l’evident despreocupació respecte dels conflictes interterritorials ni es demostra una percepció real de les transformacions radicals produïdes en l’ordenament espanyol com a conseqüència de la promulgació de la CE, en configurar un escenari legislatiu plural. Així es fa evident la contradicció que es desprèn d’un ordenament que avala, d’una banda, la plurilegislació amb una disposició amb rang constitucional i que, de l’altra, ignora aquesta mateixa realitat plurilegislativa fins al punt de no actualitzar el sistema de Dret interterritorial, malgrat els reptes plan-tejats pel desenvolupament material dels Drets civils coexistents a Espanya. De manera que, tot i la renovació dels Drets civils a Espanya, paradoxalment
Page 576
es manté de forma paral·lela un sistema de Dret interterritorial obsolet i desajustat amb la renovació material5. La funció vertebradora i estabilitzadora que podria tenir un sistema actualitzat de Dret interterritorial6 es veu completament abandonada i descurada.
Aquesta situació s’accentua encara més pel fet que el sistema de Dret internacional privat s’ha anat adaptant, actualitzant i modernitzant per via d’una progressiva internacionalització —inicialment convencional, darrerament comunitària—, sense que aquestes importants transformacions afectin al sistema de Dret interterritorial, que, al capdavall, roman estàtic7.
En aquest punt, desenvolupant aquesta segona reflexió, el sistema espanyol de Dret internacional privat es veu sotmès també a les pressions derivades de l’adopció de normes comunitàries de Dret internacional privat en exercici de la competència prevista en l’art. 81 TFUE. Així, de forma encara fragmentària, però sense aturador i amb caràcter progressiu, la UE està adoptant el que podria arribar a ser el sistema comunitari de Dret internacional privat. D’aquesta manera, la cessió a la UE d’una competència que constitucionalment havia estat atribuïda en exclusiva a l’Estat per a regular els conflictes de lleis, tant internacionals com interns8, està alterant la part del sistema autònom de Dret internacional privat que restava encara dempeus. En efecte, la competència comunitària està desplaçant els sistemes nacionals de Dret internacional privat. No obstant això, la competència cedida es limita a la regulació dels conflictes de lleis internacionals o transfronterers. En conseqüència, el sistema de Dret interterritorial no queda desplaçat pels reglaments comunitaris per a regular els conflictes interns de lleis, mentre que simultàniament el sistema nacional de Dret internacional privat es veu parcialment modificat, el que provoca un major desajust entre un i altre sistema es destrueix i la premissa de dependència sobre la qual s’havia construït la relació entre aquests dos sistemes.
En definitiva, tot plegat contribueix a augmentar la desestabilització generada per la susdita manca d’adequació del sistema de Dret interterritorial, la qual cosa no deixa de suscitar una inevitable sensació de desintegració o, com a mínim, de manca d’articulació. Per tal de superar aquesta situació s’emprendrà una anàlisi dels principis constitucionals que fonamenten el sistema de Dret interterritorial, comparant-los i contraposant-los als principis sobre els que reposa l’incipient sistema comunitari de Dret internacional privat. La qüestió que ens plantejarem aquí, ultra posar en relleu la inestabilitat i la inseguretat actuals com a conseqüència de la superposició d’estrats i sistemes, serà la de si, no obstant el condicionant constitucional, convé que el sistema de Dret interterritorial quedi alterat o, fins i tot superat, pel siste-
Page 577
ma comunitari de Dret internacional privat, tenint present que res no impedeix que els legisladors d’Estats plurilegislatius puguin estendre la regulació comunitària per resoldre també els conflictes de lleis interns9. Tot això, amb el propòsit d’establir si realment ens trobem davant d’una nova etapa pel Dret interterritorial.
Resulta imprescindible, abans de treure conclusions respecte al sistema de Dret interterritorial, considerar la transformació exercida per l’estructura territorial de l’Estat autonòmic sobre l’ordenament jurídic espanyol. Si bé, per força fins a l’any 1978 el panorama plurilegislatiu a Espanya podia ser qualificat pel seu caràcter estàtic, ben aviat es va comprovar com els legisladors de les Comunitats Autònomes amb Dret Civil propi van fer ús de la competència que els atribuïa l’art. 149.1.8 CE amb la finalitat de conservar-lo, modificar-lo i/o desenvolupar-lo. Se superava així la seva fossilització substantiva, per bé que esquivada de forma parcial, limitada i —precisament per això— defectuosa amb les Compilacions que es van anar adoptant al llarg dels 60 i 70. En efecte, els legisladors autonòmics van actuar de forma amatent per a adaptar els Drets civils propis als canvis socials i econòmics que havien tingut lloc fins aleshores. De fet, aquesta tasca encara ara s’està duent a terme. El precepte constitucional va suscitar importants dificultats interpretatives que expressen una tensió mal resolta entre les reticències estatals a acceptar la pluralitat legislativa i les aspiracions d’alguns territoris per a assumir competències en matèria de Dret Civil. Com és abastament sabut, els problemes exegètics se centraven especialment en dos aspectes, quines eren les Comunitats Autònomes que es considerava que tenien Dret Civil propi i quina era la delimitació de l’abast material de les competències conferides a les mateixes. És més, en realitat, podríem afirmar que aquestes qüestions encara ara no han estat resoltes definitivament, tant pel que fa al primer punt10, com al segon11.
En qualsevol cas, és evident que la renovació dels diferents Drets civils autonòmics ha estat força profunda fins al punt de deixar una empremta duradora en la pluralitat de l’ordenament espanyol. Naturalment aquesta situació genera, al menys potencialment, un major número de supòsits hete-
Page 578
rogenis. Consegüentment, l’ordenament hauria d’assumir aquesta disparitat i divergència amb una adequació del sistema de Dret interterritorial. No obstant la pressió exercida com a conseqüència de la pluralitat legislativa, aquesta renovació del sistema de Dret interterritorial no ha tingut lloc. Ben al contrari, fins i tot la pròpia disparitat ha estat directament qüestionada en considerar que la diversitat i consegüent disparitat provoca desigualtat entre els espanyols. El TC però, ha descartat una discriminació per raó del territori i ha declarat que la disparitat troba el seu recolzament en la pròpia atribució competencial prevista en la CE 1978. Les «contradiccions normatives respecte a una mateixa matèria», en paraules del TC, són aleshores inherents a l’ordenament espanyol sense que aquesta circumstància provoqui per si mateixa desigualtat12.
El punt de partida per fixar els fonaments del Dret interterritorial passa per deixar establert qui té competència per a adoptar les normes del sistema. Aquesta és una qüestió que, al meu parer, va resoldre l’art. 149.1.8 CE mitjançant una regla clara i coherent. Una regla clara perquè atribueix competència exclusiva a l’Estat per adoptar les normes per a resoldre els conflictes de lleis i així, almenys aparentment, hauria de quedar ben establert que el sistema de Dret interterritorial ha de ser estatal. Es tracta també, com dèiem, d’una regla coherent perquè, primer, s’adiu amb l’escassa tradició constitucional existent en la matèria a Espanya, em refereixo evidentment a l’art. 15.1 de la Constitució republicana de 1931; segon, perquè concorda amb el principi d’unitat de jurisdicció ja que de l’existència d’una sola jurisdicció se’n segueix que el sistema conflictual ha de ser també unitari13 i, tercer, perquè la previsió constitucional és una projecció del principi d’unitat de l’ordenament espanyol14, un argument que està en clara correspondència amb l’anterior. En definitiva, els conflictes que genera la pluralitat normativa interna s’han de resoldre per imperatiu constitucional mitjançant un sistema estatal de Dret Civil interterritorial. Aquest sistema hauria de permetre coordinar en harmonia els diferents drets civils coexistents oferint un ventall de solucions compartit que evités conflictes positius o...
Para continuar leyendo
Solicita tu prueba