El notari en l'arbitratge: un camí reobert

AutorIldefonso Sánchez Prat
CargoNotari de Barcelona. Vicepresident del Tribunal Arbitral de Barcelona
Páginas22-24

Page 22

La funció equilibradora i assessora del notari és una faceta de la seva actuació reconeguda i utilitzada des de sempre pel ciutadà en l’àmbit privat del despatx notarial i ha constituït i constitueix avui més, si és possible, des de la capacitat tècnica que se li presumeix i que funda la pròpia confiança de qui hi acudeix, el motiu fonamental del prestigi social de què gaudeix la funció.

L’experiència demostra que tals requeriments de consell i informació qualificada i imparcial no es redueixen a la consulta unilateral del ciutadà o d’aquella de les parts que es troba en una situ-ació de menor assistència tècnica o de menor coneixement de la matèria legal, sinó que, molt freqüentment, es requereix l’opinió o el consell del notari per ambdues parts d’un negoci jurídic com a element determinant del sentit d’un pacte concret o com a criteri a què aquestes parts sotmeten els seus dubtes o discrepàncies.

Des de tal realitat, la funció arbitral ha estat consubstancial amb la pràctica professional del notari des de sempre. Tot i així, això, que és pura realitat quotidiana, ha trobat certs obstacles quan es tracta del seu reconeixement institucional o, per ser més precisos, quan la funció d’àrbitre s’ha tractat des d’un punt de vista legal; no com una faceta més d’un exercici professional d’abast més ampli i variat, sinó com una funció professional específica fundada en un contracte preconstituït en previsió d’un eventual conflicte futur, emparada en un procés formal establert amb caràcter general i dotada d’unes conseqüències legals d’abast similar a les de les resolucions judicials.

Així, en concret, la Llei d’Arbitratge de Dret Privat de 1988 (Llei 36/1988, de 3 de desembre), contra el criteri de la Llei de 22 de desembre de 1953, excloïa indirectament els notaris de la possible condició d’àrbitre en establir, al seu article 12.4, que «tampoc no podran actuar com a àrbitres els jutges, magistrats i fiscals en actiu, ni els qui exerceixin funcions retribuïdes per aranzel».

Una conseqüència semblant es derivava de la Llei 60/2003, de 23 de desembre, en l’article 15 del qual es limitava la capacitat per ser àrbitres «als advocats en exercici» en els arbitratges de Dret, en virtut d’una esmena d’última hora introduïda en el Senat al text inicialment aprovat pel Congrés dels Diputats. No entenc la raó de semblant restricció (l’Exposició de Motius de la Llei no deia res sobre aquest tema) ni actualment té ja massa interès, fos la que fos, i encara més si tenim en compte que no regia ni per a l’arbitratge internacional ni per a l’intern quan les parts de comú acord designessin un àrbitre que no reunís tal condició d’advocat en exercici, però és evident que suposava excloure de la funció arbitral diversos sectors de professionals els coneixements, experiència

Page 23

i capacitat dels quals els podien...

Para continuar leyendo

Solicita tu prueba

VLEX utiliza cookies de inicio de sesión para aportarte una mejor experiencia de navegación. Si haces click en 'Aceptar' o continúas navegando por esta web consideramos que aceptas nuestra política de cookies. ACEPTAR