Normes internacionals I metodología terminológica

La unificado de les eines de treball que permeten d'intercanviar els coneixements és un dels reptes de la societat actual. La informació, con-cebuda com un dels elements imprescindibles en el món d'avui, ha estat prolixament desenvolupada i emparada en tots els paísos que es consideren desenvolupats. Els governs han fomentat i subvencionat el desenrotllament de sistemes i instruments que afavoreixen l'adquisició de nous coneixements i I'augment de la quantitat d'informació. Els avéneos conceptuáis, científica i tecnológics de la societat dels nostres dies han contribuit a fer possible-la transferencia de les informacions entre organismes, societats i fins i tor pa'isos realment i físicament allunyats, i, a mes, de realitzarJa de manera. immediata. Fins fa relativament pocs anys era una fantasía de pensar que alió que es produia en una part del món pogués ser imraediatament seguit i vist des de la part contraria. La facilitat relativa de processar, guardar I combinar dades informatives no és pas una possibílitat gaire antiga.

La importancia que es dona actualment a la possessió d'informació, la necessitat cada cop mes palesa d'emmagateemar dades progressivament mes complexes, la imperiosa voluntat de fer el coneixement cada vegada mes universal -cosa que no pressuposa que es persegueixi l'objectiu de-millorar el benestar de la societat en el seu conjunt- han desvetllat una. necessitat nova: la de la normalització.

En aquesta comunicado es desenrollará la noció de normalització i es presentaran els elements, eines, organismes i prodnetes mes rellevants en aquest camp. Malgrat que el concepte que es manejará coincideix amb el que s'empra de forma general entre els experts i especialistes de qualsevol.Page 64 domini, la noció de normalitzactó será tractada com a un dels punts de la planificado lingüística i, concretament, será situada dins del camp de la terminología técnica i científica. Al tres activitats professionals mes connec-tades amb la llengua general participaran mes poc de la necessitat de ser Jiormalítzades terminologicament.

Un dels objectíus prioritaris d'aquesta intervenció és de remarcar l'indiscutible protagonisme dels especialistes i professionals de cada camp en la fixació de la propia terminologia i de responsabilitzar cada collectiu de les tasques que en materia de llengua li son própies. Només així les deci-sions lingüístiques i terminológiques que es puguin prendre tindran un cert ¹ i se'ls podrá augurar alguna possibilitat de reeixir.

El terme normalització és una paraula polisémica. Parlem de normalització per referir-nos a «fer esdevenir normal» alguna cosa i, en aquest sentit, «normal» significa «usual». Parlem també de normalització per expressar t[ue cal «fixar» alguna forma, que cal «estandarditzar-la», fer-la esdevenir «la» forma de referencia.

Així construim o trobem constru'ides expressions com Servei de Normalització Lingüística, Llei de Normalització, la normalització de la llengua « lambit escolar, etc., al costal d'altres expressions mes precises com producte normalitzat, Instituí de Normalització o commissió de normalització.

Cal dones en primer lloc distingir aquests dos conceptes diferents i aclarir en quin sentit es pot emprar l'expressió normalització de la terminologia.

En una societat com la catalana, que té unes característiques lingüístiques históriques i sinctóniques ben conegudes, normalitzar la terminologia pot significar o bé potenciar-ne I'ús o bé fixar-ne les formes. Així es manté l'ambigüitat conceptual del terme normalització.

En aquesta intervenció només prendren en consideració el significat de tiormalització com a «estandardització», i preferirem de conservar aquesta denominado, malgrat que siguí ambigua, seguint els passos dels organismes -de mes nova creació a l'Estat que la consideren mes apropiada que están-.dardització peí fet -diu aenor, Asociación Española de Normalización- que no connota aspectes de decisió arbitraria.

La nodo de normalització que aquí usem és a bastament coneguda en -els ambits del comerg i de la industria, els quals necessáriament s'han hagut de plantejar la necessitat d'adaptar-se a unes determinades pautes per poder ampliar els seus mercats i ambits d'intercanvi. D'aquesta manera s'ba po-gut arribar a unes mides estandard de paper (foli, dina-4, quartilla) o a ames determinades denominacions de color en el cas de les pintures o a unesPage 65 proporcions fixades en el terreny dels additius alimentarís, per donar-ne només una mostra.

L'entrada d'Espanya a la Comunitat Económica Europea ha posat encara mes en relleu la necessitat que teñen les industries d'acoblar-se ais pa-trons estándard dels altres paísos membres.

Els científícs també s'han ocupat des de sempre de la normalització, tant dels conceptes com de les paraules, empesos a intercanviar constant-ment el resultat de les seves recerques. Les classificacions universals en zoología o botánica, l'establiment de nomenclatures com fa la química o la síntaxi de la lógica o la matemática en son una mostra prou explícita.

Les codificacions lingüístiques son en certa mesura exemples de normalització. L'elaboració d'un diccionari amb valor normatiu, o d'una gramática o d'una ortografía, pressuposen l'elecció d'unes formes per damunt d'unes altres, la fixació d'unes possibilitats, la priorització d'unes opcions. Les Ilengües que no han pogut teñir una historia «normalitzada» han hagut de codificar necessáriament aqüestes eleccions per deturar els processos de dialectalització que, en fragmentar-Íes, podien afavorir la seva desaparíció global. La necessitat d'intercomunicar-se els parlants d'una llengua sovint implantada en un territori d'extensió notable i amb dificultáis de comunicado constant, juntament amb la presencia de posicions polítiques interes-sades i l'existencia de modalitats «naturals», ha reclamat la codificado d'una varietat, anomenada estándard, que fes possible els intercanvis comunica-tius sense traumes, que afavorís la construcció d'una interllengua en la qual tots cedissin una part de les seves peculiaritats mes especifiques en funció de la coHectivitat lingüística.

Aquest és, dones, en Iínies generáis el sentit de normalització que desenrodlarem en aquesta ponencia. Per normalització de la terminología enten-drem la fixació d'unes formes i d'uns continguts, fixació decidida per con-sens entre els especialistes en la materia.

Els collectius que decideixen voluntáriament de posar-se d'acord per fixar un determinat model de venda, o unes determinades condicions d'un servei, o unes formes, o uns preus, o unes paraules, o qualsevol altre pro-ducte, per consens, solen constituir un comité de normalització, Aquests comités han de representar els usuaris mes importants relacionáis amb la materia que es discuteix. Vegem-ne un cas. Els llenguatges de programació son codificáis per uns científics, desenvolupats en els centres de recerca, aplicats en els mateixos centres i comercialitzats per empreses informátiques en forma de paquets de programes. Molts d'aquests programes poden ins-taUar-se en ordinadors de marques comerciáis díferents. Son programes ano-menats compatibles. En aquest camp, per normalitzar la compatibilitat ha catgut la presencia dels experts i dels empresaris per decidir quines condicions ha de complir un producte de software per poder ser considerat compatible i ha calgut fins i tot decidir, amb un cert consens, les condicions de presentado del producte o les etiquetes que el denominen. Els plástics, lesPage 66 grues, els tipus de cargols, els olis i greixos, els ascensors, etc., teñen també les regles que els harmonitzen i les condicions que se'ls requereixen. Aquests acords, que han pres els membres representatius de sectors d'usuaris relacionáis amb el tema, solen ser difosos a través de normes o recomanacions. Normalment es considera que en tot comité de normal i tació relacionat amb les formes de denominado, és a dir, amb els termes d'una área d'espe-cialitat, tres son els ámbits professionals que han de constituirlo: l'empresa, que fabrica i comercialitza els productes; la universitat i escoles espe-cialitzades, que difonen la materia relacionada amb el producte; i l'admi-nistració, que regula a través de formules jurídiques adequades les mesures legáis sobre el producte.

Les societats ben organitzades no constitueixen comités de normalització de manera esporádica i descontextualitzada, sino que solen canaiitzar la normalització, sobretot dels productes industriáis, a través d'un organisme cen-tralitzador i coordinador: els centres o associacions de normalització. Els paísos desenvolupats, que son els mes industrialitzats, disposen almenys d'un organisme oficial de normalització, al qual s'ha conferit l'autoritat central de la redacció i difusió de les decisions, i ho fan a través de'la pu-blicació de normes. Els estats disposen d'un sol organisme oficial de normalització, perqué solen també disposar d'un sol canal polític de relació oficial amb l'exterior. Aquest és el cas d'AENOR (Asociación Española de Normalización), afnoií (Association Francaise de Normalisation), on (Osterrei-chisches Normungsinstitut), vniiki (ínstitut pansoviétic de recerca en informado especialitzada, classificació i codificado), ccn (Conseil Canadien de Normes), din (Deutsches ínstitut für Normung) etc.

Alguns estats, que, com el Canadá, están integrats per mes d'un país amb autogovern disposen de mes d'un organisme de normalització, encara que quan estableixen relacions internacionals les canalitzin per una única via oficial. Al Quebec es disposa d'un organisme, el bnq (Bureau de Normalisation du Québec), que adapta les normes del CCN i les redacta en francés. Seria un cas semblant al que voldríem per a la comunitat de Catalunya, que, albora de produir normes valides per al seu territori administratiu redacta-des en cátala, adaptes les normes une d'AENOR, de cara a la informado dels empresaris i comerciants de Catalunya, utilitzant així aquests procés com a eina de normalització lingüística.

Actualment aenor disposa d'una seu a Catalunya que se sitúa a l'ict (ínstitut Cátala de Tecnologia), ubicats tots dos organismes al CoHegi d'En-ginyers Industriáis de Catalunya. L'ict representa aenor i s'ocupa de di-fondre les normes une. En aquest moment no s'adapten les normes al cátala.Page 67

També algunes empreses d'un mateix ram poden constituir organismes de normalització i produir recomanacions valides per ais qui les consensúen. Tenim el cas de l'acg (Association Canadienne du Gaz) o l'Underwriter's La-boratory, tots dos organismes integrats a la ccn.

Finalment hi ha dos organismes intefnacionals que actúen de catalitza-dors de les decisions de conjunt i integren representants de diferents organismes estatals: iso (International Standardisation Association),'integrat per setanta-un paisos membres i setze membres corresponents, que s'ocupa de la normalització de tots els dominis amb l'excepció de les árees d'electrotéc-nia i electrónica, que son competencia de la cei (Comission Electrotech-nique International).

L'iso está instaHat a Ginebra i és governat per un Consell format per un president i els representants de divuit comités membres. Les decisions fináis, després de la proposta presentada per qualsevol dels comités internacionals o bé dels nacionals, les pren el Consell d'rso. Els pa'isos membres d'iso poden teñir una de dues diferents en un Comité técnic: participants o observadors. Per a cada comité funciona un secretariat ubicat al país que l'exerceix. Aquest secretariat té la potestat d'establir subcomités per estudiar aspectes precisos de cada tema. Les llengües oficiáis son l'anglés, el francés i el rus.

Segons dades de Frank (1981), iso difon cada any mes de deu mil docu-ments de treball i té publicades unes quatre mil normes. Existeixen uns cent seixanta comités técnics distribuits per matéries com metallúrgia, electrici-tat, mecánica, ferrocarrils, téxtils i cuirs, industria química, construcció, banca i assegurances, automóbil, etc.1

El proce's que té lloc fins a arribar a I'aprovació d'una norma sol ser bastant llarg. Normaiment el comité d'algun país, un grup de treball o un subcomité, elaboren una proposta de treball i la passen al Consell d'iso; si aquest l'aprova, la traspassa al Comité d'iso corresponent al tema. Aquest pot encarregar oficialment el treball a un subcomité ja en funcionament o bé crear un grup de treball ad boc. Un cop acordáis els continguts de la norma, es redacta un avantprojecte que és distribui't directament ais paisos membres perqué en facin la crítica. Amb els resultats s'elabora un projecte de norma internacional, acceptada peí secretariat central i distribuida ais paisos respectius perqué la votin. Cada comité nacional emet un vot sobre el text. Cal un 75 % de vots perqué s'aprovi. Un cop aprovat, l'Administració central el publica en forma de norma internacional en una o en totes lesPage 68 llengües oficiáis. Els comités nacionals en poden fer versions a les seves llen-gües respectives.

Els documents actualment anomenats normes han estat denomináis molt de temps recomanacions. La diferent designado no modifica ni un bri el concepte. Es tracta del mateix document, almenys en el cas dels organis-mes de normalització de qué parlem. En altres ámbits, pensó per exemple en els «avis de normalisation» de Quebec, hi pot haver diferencia entre una norma i una recomanació: la primera és de compliment obligatori;. la sego-na, facultativa duran t un període de seguiment de la se va implantado.

Les normes aprovades pels organismes de normalització no teñen, mal-grat el que puguí semblar, un carácter obligatori. Així es pot comprovar a la seva definido ofidal:

Norma: «Spécif¡catión tecknique ou autre document accesúble au pu-blic, établie avec la coopération et le consensus ou Vapprobation genérale de toutes les parties intéresséees, fondee sur les rsultats conjugues de la sáence, de la technologie et de l'expérience, visant a l'avantage optimal de la communauté dans son ensemble et approuvée par un organhme qualifié sur le plan national, regional ou international» (iso Guide 2 1976 (F)).

Els organismes de normalització, que no fan diferencia entre una norma i una recomanació, sí que consideren important de distingir una norma d'un reglament.

Un reglament és un «document a caractére obligatoire qui contient des dispositions législa-tives, réglementaires ou administratives et qui a été adopté et publié par un organe legal détenteur des pouvoirs nécessaires a cet effet» (iso Guide 2 1976 (F)).

La noció de reglamentado és de naturalesa autoritaria. L'organisme que Taprova no cal que compti amb l'acord d'altres institucions. En canvi la normalitzarió és produete d'un acord, d'un consens i els organismes que hi participen accepten lliurement el seu compliment i aplicado.

Una tipología de les normes ha de preveure Pestabliment de diversos criteris:

Des del punt de vista temátic les normes poden ser de combustibles, construcció, agricultura, administrado, etc.

Des del punt de vista administratiu hi ha normes totalment acceptades i normes experimentáis.

Des del punt de vista funcional, que és el que mes interessa a la terminología, existeixen els tipus de norma següents:

- Normes de base: normes d'abast general sobre una área.Page 69

- Normes de terminología: norma que estableix els termes d'una área i la definido de cada terme. Pot contenir iMusrracions. Moltes normes d'altres productes solen estar encapcalades per un apartat de terminología que s'usará a la norma.

- Normes d'assaig: normes sobre métodes d'assaig. - Normes de seguretat.

- Normes de servei.

- Normes d'enginyeria sobre materials i aparells.

Una norma de terminología consisteix en un inventan de termes acom-panyats de les seves respectives definicions. .

La teoria de la terminología parteix del supósit de base que un tertne no és altra cosa que un dels representants d'un sistema ben estructurat que descriu una técnica o un domini rientífic. Des d'aquesta perspectiva, les unitats terminológiques son conjunts formats per una denominado i un concepte. Tant el terme, com el concepte que representa adquireixen el seu valor peí fet de pertányer al conjunt: un terme pertany a un conjunt termi-nológic; un concepte, a un sistema de conceptes. Es pot iflustrar amb un exemple dar: el terme pont té el valor de «estructura metáHica o obra de fábrica sobre la qual una via de comunicado pot salvar una depressió o un obstacle o creuar una altra via de comunicado a nivell inferior» només en l'áréa d'obres publiques; perqué si ens situem al domini textil un pont será «el travesser superior del teler mecánic»; i si parlem d'electridtat será «el conjunt d'elements físics que formen un circuit tancat, alimentáis eléctri-carnent entre dos nusos diagonalment oposats i que teñen connectat un detector de corrent entre els altres dos».

ParaMelament, el concepte pont a l'área textil té valor per tal com es distingeix de les altres peces del teler; i en obres publiques peí fet qu n'hi hagi d'altres com émbassaments, autopistes, cañáis, carreteres, etc.

Si un terme és, com hem vist, la reunió d'un concepte i d'una denominado -que sovint s'anomena també terme-, la normalització terminológica completa haurá d'incloure tant l'acord sobre el significat, que es re-flectirá en una definido, com sobre la forma que el representa, que es re-flectira en una denominado normalitzada. Tant en un cas com en Paltre, serán els veritables representants dels especialistes i dels usuaris que participaran de l'acte de normalitzadó.Page 70

El tema de la normalització es troba íntimament Jligat a la terminología i a la llengua. Per fer palesa aquesta relació, consideraren! els quatre casos següents:

Les normes sobre qualsevol producte es redacten en una llengua i em-pren uns termes específics que, peí simple fet de formar-ne part, ja es consideren «normalitzats».

Una gran majoria de les normes sobre productes industriáis i servéis inclouen un apartat previ sobre la terminología del camp. Hi ha normes dedicades íntegrament a la terminología d'una área.

Hi ha algunes normes especifiques per a la redacció de normes.

Hi ha normes precises sobre la teoría i la práctica de la terminología.

El primer bloc de normes és el punt mes obvi de relació entre normalització i llengua, entre normalització i terminología. Les normes son un dels molts testimonis de l'existéncia i vítalitat d'una llengua. Els termes que con-tenen, com ja hem dit, es consideren válidament fixats. Son els especialistes que integren un comité que han decidit de vehicular unes decisions a través d'uns termes i d'una llengua. ISO edita la versió original de les normes en les llengües oficiáis i son els comités anomenats «nacionals» els que en fan la versió a les seves respectives llengües.

La gran majoria de comités técnics s'ocupen, abans de redactar una norma sobre un producte, de posar-se d'acord sobre els conceptes de la materia que abordaran i sobre las denominacions que faran servir per a referir-se en aquests conceptes. Aquesta qüestió previa es reflecteix en una norma in-dependent o bé en un apartat previ que recull el glossari de denominacions considerades normalitzades i acompanyades d'una definido, que representa el concepte consensuat. Així poden teñir per cas normes une1 sobre la terminología dels greixos, dels plástics, de les rodes hidráuliques, dels mate-rials de construcció, etc., en les quals queda fixada explícitament, i no sois pels termes que s'usen en parlar de les matéries, la terminología del sector. D'áquest bloc també en formaría part de recomanació ISO/R 1087 sobre el «Vocabulari de la Terminología».

El tercer grup el constitueixen les normes textuals, lingüístiques i tipo-gráfiques que fan servir els comités de normalització de qualsevol área per a redactar les alrres normes. En aquest bloc tenim la norma une 000 en la qual es reglamenta la manera d'entrar les paraules en cas que es redacti una norma de terminología, o la forma de les entrades, o el lloc del títol de la norma, o la manera de fer les definicions, o Pus que s'ha de fer dels signes de puntuado, etc.Page 71

Finalment, les normes que formen part del quart grup son normes de metodología i de teoría terminológiques que faciliten a l'especialista de tre-ballar la diferent temática de manera homogénia. Amb aquesta finalitat des de l'any 1951 funciona definítivament un Gamité técnic de normalització, l'iso/tc 37, «Terminology (Principies and Coordination)», que s'ocupa d'a-quest aspecte i que té la responsabilitat següent: «rechercher et préconiser les métbodes d'établissement et de coordina-ñon des terminologies normalisées nationales et internationales».

Actualment la secretaria del Comité 37 és a Viena, a la seu de l'Insti-tut austríac de normalització, i consta de 14 membres i 3.4 observadors; 38 organismes internacionals que treballen en terminología hi mantenen contacte oficial.

Com acabem de veure, iso disposa d'un comité específicament dedicat a la teoría i a la metodología terminológiques, que s'ocupa, no d'elaborar vocabularis, sino de fixar principis i orientacions per ais qui n'elaboren o bé per ais especialistes que redacten normes d'altres matéries. El respecte d'aquestes qüestions permet que els treballs siguín mes homogenis i que parteixin de suposits semblants. Altrament no serien comparables.

Aixo, pero, no ehs ha de fer creure que les normes sobre terminología son- totes gaire precises. Ho son mes les que donen pautes de presentado:

Ordre des laitgues. Dans les vocabulaires confenant beaucoup de lan-j celles-ci seront présentées dans l'ordre dphabétique de leurs indica-Page 72 tifs littérottx. Toutefois, il peut étre utile de disposer les langues selon les regles suivantes:

Les langues de définition précédent les langues additionnelles.

Dans cbacune de ees deux catégories, les langues son groupées en famt-lles: langues germaniques, Tomones, slaves, etc.

Dans chaqué famille, les langues se suivent dans l'ordre alpbabétique de leurs indicatifs littéraux.

N'hi ha d'altres, pero, que contenen instruccions molt mes vagues: ISO/R 1149

Fiches d'illustration. Chaqué fiche d'ülustration comporte une ou plu-sieurs illustrations.

En regle genérale, ees illustrations seront des dessins.

L'indication des sources poura étre mentionnée a cóté ou au dessous des illustrations.

ISO/R 704

Quattd on construit ou quand on emploie un terme, on ne doit pas oublier que la recherche d'une plus exactitude fait tres souvent qu'on a moins de facilité a s'exprimer et qu'on est moins aisément compris. C'est pourquoi il ne faut pas chercher a étre plus exacte que ne l'exige la si-tuation.

Fins fa poc el TC 37 lia treballat en quatre camps i ha preparat set textos d'interés per al treball terminológic:

Camp 1. Vocabulari de la terminología.

ISO/R 1087-1969 «Vocabulary of terminology».

Camp 2. Métodes de treball.

ISO/R 919-1969 «Guide for the preparation of classified vocabu-laries».

Camp 3. Principis de denominado.²

ISO/R 704-1968 «Naming principies».

ISO/R 860 «International unification of concepts and terms».Page 73

Camp 4. Qüestíons sobre la presentado dels treballs terminológics.

ISO/R 1149-1969 «Layout of multilingual classified vocabularies».

ISO/R 639-1967 «Symbols for languages, countries and authoríties».

ISO 1951-1973 «Lexicographical symbols particulary for use in. classified defining vocabularies».

Actualment el Comité 37 está organitzat en un sol grup de treball ¡. aquest actúa en tres subcotnítés.

Subcomité 1. «Principis de la terminología».

Subcomité 2. Presentado de vocabularis.

Subcomité 3. La informática com a eina de suport de la terminología..

Com es pot veure, els temes que preocupen actualment els qui es dediquen al treball terminológic continúen sent els mateixos de sempre: els. principis teorics de qué es parteix, la unificado de la metodología de treball. i la manera de presentar els treballs realitzats. Se n'hi ha afegit, pero, un de nou: els suports informátics del treball terminológic.

La societat actual utilitza per ais treballs eines informátiques cada cop mes sofisticades. El treball terminológic no s'escapa pas d'aquesta tendencia i, així, emmagatzema la informado en bañes de dades cada cop mes complexos tecnológicament, pero mes senzills per a l'usuari; disposa de grans bases de documents d'on extreu informado sobre els termes i els temes de treball; traspassa la informado" a d 'altres Ilocs i des d'altres llocs per sistemes telemátics, etc.

El treball en terminología arreu del món, que no és pas recent, es troba actualment en una situació una mica caótica peí fet que cada grup o organis-me ha treballat peí seu compte, sense haver fixat préviament ni els for-mats de treball, ni els registres que es considerarien obligatoris, ni els crite-ris que garantirien la qualitat de la informado emmagateemada, ni els ele-ments básics de transferénda de les dades. Aquesta situació, difícil de re-muntar per causes molt diverses, vol ser reorientada a posterior! peí comité-de terminología d'iso.

Amb aquesta finalitat el subcomité 3 ha elaborat el proj'ecte de norma iso 6156 «Format for terminological/lexicographical data interchange on magnetic tape (mater)», que espednea les condicions que ha de complir un. format generalitzat (disposició de les dades, la definido i els registres).

El comité de documentado corresponent d'iso, iso/tc 46, ha publicar una norma sobre l'intercanvi de dades documentáis, la norma iso 2709.

La normalització terminológica, considerada com una eina cada cop mes imprescindible per a la transferencia del coneixement, és una de les claus essendals d'una nova materia: VEnginyeria del coneixement (Knowledge engineering), que reuneix disciplines i aspectes alhora tan connectats i taaPage 74 dispersos com la lexicografía, !a traducció, la inteLligéncia artificial, la documentado automatizada, els lsp (Languages for special purposes) i la terminología.

El primer coHoqui sobre aquest tema es va celebrar a Trier el novembre de 1987 organitzat per Infoterm.³

La terminología especialitzada és un component important de la llen-gua. Constitueix un dels registres imprescindibles de les llengües de cultura. Sense una terminología adequada difícilment una llengua pot desenvolu-par-se plenament en una societat desenrotllada i, menys encara, tecnificada. Sense terminología és gairebé impossible de fer ciencia i d'expressar el pen-sament abstráete.

Tota llengua de cultura propia d'una societat moderna, per tant, ha de preocupar-se d'aquesta qüestió.

Els creadors de conceptes o de técniques fixen, juntament amb el que creen, la seva denominado. La irregular distribució de la creació en dénria o tecnología provoca que en el terreny terminológic hi hagi unes llengües dominants clares, i que les altres rebin, de vegades sense gaire reflexió, una gran quantitat de paraules procedente d'altres llengües.

Un dels trets interesants desvetllats a l'anomenada dvilitzadó industrial,

1 plenament potenciat a Tactual, és l'interés polític de la llengua; polític des del punt de vista institucional: els governs es preocupen de la llengua. Aquest interés ha provocat el desenrotllament i l'aplicadó de politiquea lingüístiques a través de formes jurídiques di verses: les liéis de normalització o de protecció lingüística. Aqüestes liéis solen incloure el tema de ja terminología.

La normalitzadó dels termes esdevé aíxí un doble terreny d'actuació: els espedalistes han de «normalítzar» (fixar) la terminología técnica i científica, i els organismes político-administratius han de «normalitzar» Pus dels termes «normalitzats». No es tracta ni de molt d'un joc de paraules. Hi ha mes d'una acció, i mes d'una competencia, i mes d'un responsable, per al mateix protagonista: la terminología.

Els especialistes, a través de comités de normalització integráis -com s'ha dit- per elements representatius de totes les árees implicades, han de proposar els termes que aquests considerin mes adequats i eficaces. Els organismes administratius haurien d'afavorir i protegir aqüestes dedsions i optimitzar-ne la difusió i l'ús.

En el cas, pero, de llengües en situado minorada en un territorí, calPage 75 que els especialistes disposin de pautes de treball per orientar de manera homogénia les decisions. No son ells els responsables de les decisions lin-güístiqus generáis i, per tant, necessiten conéixer les línies básiques que les institucions pensen aplicar a la llengua, necessiten conéixer de manera explícita les directrius básiques de la política lingüística del seu país. Aquesta política a mes a mes, perqué sigui eficac, ha d'haver estat consensuada pr&-viament i nítidament difosa.

Aquest és el sentit de documents com P«Énoncé d'una politique relative a l'emprunt de formes linguistiques étrangéres» de 1977 o P«Énoncé d'une politique linguistique relative aux québécismes» de 1985, tots dos elaborats per a la terminología francesa al Quebec, o el document encara no difós ela-borat peí Consell Supervisor del Termcat titulat «Manlleus i cales lingüístics en terminología catalana». En aquest context sí que es distingeix una norma d'una recomanació. El document és un conjunt de recomanacions sobre Pa: daptació de manlleus moderns que forneixen elements d'análisi per decidirse sobre la denominado d'un nou concepte a través d'un terme forá; la seva aplicado no pot ser matemática. Demanar-li que ho fos significaría desco-néixer una de les característíques mes elementáis de les llengües naturals i del seu sentit social.

És curios, pero lógic, de destacar que la terminologia, entesa com a eina de normalització de la llengua, s'ha desenvolupat en major grau en aquells pa'isos que senten la llengua amenacada, ja sigui dins del propi estat o bé per Pafluéncia de manlleus. Aquest és el cas del francés al Quebec respecte de l'anglés també oficial al Canadá; aquest és també el cas del francés de Franca respecte de l'anglés dels eua en el terreny sobretot de la tecnología. Si es.fa Popció de protegir una.llengua i aquesta és la llengua propia d'una societat moderna, la terminologia en constitueix un apartat fonamental. '

A final de 1985, amb motiu de les II Jornades d'Estudi de la llengua normativa organitzades peí Departament de llengua catalana de la Univer-sitat de Barcelona, es va fer un primer balanc de ]a situació terminológica catalana. En aquest balanc s'incloía en primer Uoc un repás de la situació aleshores actual en tres terrenys: la legislado, les activitats terminológíques de l'Administrado i els treballs de terminologia elaborats fins aleshores pels espedalistes, S'acabava de crear el mes de maig Porganisme que s'havia -i s'ha- d'encarregar de la coordinado de la terminologia catalana, el Termcat, creació importantíssima en el context cátala per tal com era fruit de la collaboració entre la máxima autoritat lingüística, Plnstitut d'Estu-dis Catalans, i el govern de la Generalitat de Catalunya. Us remeto a la lecPage 76 tura completa d'aquell recull de punts⁴ en qué s'exposa com en materia de terminologia catalana no es partia de zero, sino de forca amunt, grades a la voluntat i a la feina de professionals i d'organismes que generosament ha-vien treballat per la normalització del llenguarge técnic i científic.

Finalment la ponencia feia un inventan de tot alió que mancava per tirar endavant el treball de manera coherent i sistemática:

Unes líniees concretes i explícites de política lingüística en materia terminológica, que incloguessin des dels objectius del Centre fins a l'abast que se li volia donar, sense descuidar el paper que havia de jugar en terminologia el món universitari i el de l'empresa.

Uns criteris lingüístics proposats per l'Institut d'Estudis Catalans o peí Consell Supervisor que servissin per a orientar els especialistes i que regu-lessin els manlleus del cátala.

Finalment, uns plans prioritaris de treball elaboráis conjuntament amb la Direcció General de Política Lingüística i establerts d'acord amb els ámbits d'intervenció mes immediats de la Direcció General.

A les portes de 1988 no podem pas dir que la situació no hagi fet cap can vi:

1. L'organització del treball terminológic está fixada. Aquesta organit-zació inclou tant el procés que segueix una recerca fins a la seva aprovació, com la metodología de treball.

2. Está establert el sistema de normalització formal dels termes a través del Consell Supervisor, amb la participado de l'Institut d'Estudis Catalans.

3. El banc de dades terminológiques está totalment dissenyat i amb un bon feix d'informado emmagatzemada. Cal continuar alimentant-lo i que els especialistes en verifiquin les dades.

4. S'han format uns cent especialistes com a terminólegs i s'han oficia-litzat aquests estudis a través de la Universitat.

A la normalització terminológica en el seu doble sentit li falta encara, pero, molt camí per recorrer fins arribar, d'una banda, a la seva implantado efectiva en els medis professionals i, de l'altra, a trobar un model radonal de coHaboració en el treball entre les institucions i els veritables protago-nistes dels termes.

-------------------------------------

[1] Frank, P., ha normdisation des produks industriéis. París, puf, 1981. REVISTA DE LLENGUA I DRET

[2] Actualment convertida en la norma iso 704 (1987) amb el títol de «Principes et méthodes de la Termínologie».

[3] Czap, H. i Galinski, Ch., Termirtalogy and Knowledge engineering. Frankfutt, indeks Verlag, 1987.

[4] Actes de les Segottes Jornades d'estudi de la ¡lengua normativa, Barcelona: Abadía de Montserrat, 1987.