Ángel Martínez Sarrión
| Autor | Elías Campo Villegas |
| Cargo | Secretari judicial, Jutge i Notari de l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya |
| Páginas | 159-164 |
Page 159
He de confessar que el fet d’assumir la redacció d’aquestes pàgines ha implicat la preocupació pròpia de qui dubta de la seva capacitat per dur a terme una tasca d’aquesta envergadura amb la dignitat i altura que mereixen tant aquesta Acadèmia com la família i memòria del nostre estimat company Ángel Martínez Sarrión, l’absència recent del qual, el 7 de gener de 2012, encara no hem acabat d’acceptar.
Presentarem la figura d’un home que va brillar amb grandesa en múltiples facetes. En les pàgines següents destacarem dues notes en les quals intentarem sintetitzar la seva complexa personalitat. En primer lloc, que per a ell no seria el primer, apareix un destacat jurista que va viure el Dret en diverses facetes, com la de Notari, i que al seu torn es bifurca des del despatx als nombrosos càrrecs i situacions que les circumstàncies li van imposar; simultàniament tindrem un incansable estudiós i investigador que va produir una abundant i valuosa bibliografia. Però, en un altre horitzó, el que ell va entendre i viure com a valors superiors van ser la preocupació per la família, l’honestedat de pensament i la fe cristiana.
El nostre enyorat company va néixer a Albacete el 13 d’octubre del 1924, i va perdre el seu pare quan tenia quatre anys.
En els estudis sempre va destacar pel seu ànim esforçat i la seva tenacitat, que, compaginats amb la seva incansable curiositat intel·lectual, van fer proliferar les notes de matrícula d’honor, que comportaven la gratuïtat a les matrícules de futures assignatures, i va culminar el seu batxillerat amb l’obtenció del Premi Extraordinari a l’Examen de Estado a la Universitat de Múrcia, l’any 1943.
Després va entrar a la Universitat de València precedit pels seus antecedents
Page 160
acadèmics, que van progressar fins a aconseguir, cinc anys més tard, sengles llicenciatures en Dret i en Filosofia i Lletres, amb les notes d’excel·lent a la primera i premi extraordinari a la segona. Posteriorment va ser guardonat amb altres títols acadèmics: doctor en Dret, amb premi extraordinari, per la Universitat Central de Barcelona, el 1983; doctor graduat en Història d’Amèrica, per la Universitat Complutense de Madrid, i també doctor ‘honoris causa’ per la Universitat Nacional de La Plata (República Argentina), l’any 1988.
La seva formació jurídica i la seva disposició personal li van permetre encarar amb èxit tres oposicions a notaries. La primera el va portar a Esterri d’Àneu, localitat, terres i persones que van deixar en la seva persona empremtes inesborrables que recordaria per sempre, fins a escriure que d’aquelles persones en va aprendre a ser més bon Notari, i que li van encomanar l’amor per Catalunya i la seva gent.
En pàgines entranyables va descriure personatges de les més diverses característiques, a vegades per remarcar-ne virtuts i trets de generositat, però també a vegades casos de picaresca exposats amb el seu genuí humor sorneguer; quan es referia a si mateix, tant l’hem vist entusiasmat amb les tradicions d’aquella societat reflectides en el seu protocol com desanimat per no rebre l’ajuda econòmica del Col·legi de Notaris, còngrua a la qual creia que tenia dret i sense la qual li va ser impossible traslladar-se a Madrid per formar part del primer exercici d’oposicions entre notaris. Com a Notari d’Esterri d’Àneu, va haver de cohonestar el seu apassionat amor per la seva funció i per les institucions d’aquella societat juntament amb la penosa realitat d’autoritzar amb prou feines cent documents a l’any. Ara bé, per a aquell jove Notari només alguna de les seves escriptures li servia per les noranta-nou que restaven, i aquest va ser el cas d’uns capítols matrimonials amb el pacte «de casament a casa», en l’atorgament del qual la núvia, una pubilla emocionada per l’explicació del Notari, va vessar llàgrimes, i una va anar a parar sobre la lletra manuscrita de l’escriptura, que el Notari no va voler eliminar perquè va entendre que la màcula no tacava l’escriptura, sinó que la dignificava i l’enriquia perquè contenia els sentiments de l’atorgant. Aquesta anècdota va ser narrada per l’il·-lustre acadèmic Pintó Ruiz en el pròleg de l’obra d’Ángel Martínez Sarrión Cuando el hombre comienza a ser historia.
En les oposicions restringides de notaris, va destacar entre els seus companys de grup per la col·laboració amb els excellents temes que preparava. Aquells avatars el van portar, en l’oposició del 1958, a Torrelavega, circumstància que va motivar el seu exercici de l’advocacia al Col·legi de Santander durant els anys següents, fins que en les següents oposicions va arribar a Barcelona, el 1962, on va romandre fins a la seva jubilació el 1994.
L’exercici de la professió i la seva entrega al servei propi d’aquesta només van ser limitats perquè ho havia de compaginar amb les activitats que després exposarem, de manera que la dedicació a la seva professió no va impedir que, simultàniament i generosa, participés en actuacions corporatives del seu propi Col·legi, en càrrecs com el de secretari de la Junta Directiva, arxiver de Protocols i director de la revista La Notaría; sense que puguem oblidar que, juntament amb el mític D. Ramon Faus, va impulsar les cèlebres i recordades Jornades Notarials de Poblet, en què es van propulsar criteris i principis rectors que van orientar el Notariat des dels angles de l’ètica i la deontologia. En la primera d’aquestes Jornades es va produir l’inici del que posteriorment va constituir la gran amistat amb Juan Vallet Goytisolo. Aquestes Jornades van subsistir amb la seva prístina inspiració, mentre que no van sortir del lloc originari, tal com havia pronosticat el savi olfacte de Faus.
A més, no podem oblidar que la Junta de Degans del Notariat Espanyol el va designar delegat per a Assumptes Internacionals encarregat de dirigir i coordinar totes les actuacions respecte d’altres notariats i organismes internacionals.
Un altre aspecte de la seva manera de viure el dret, va ser en un ordre diferent del notarial. Ens referim a la docència: encarregat de curs de la Càtedra de Dret Romà del Dr. Latorre Segura, del 1967 al 1969; professor adjunt per oposició d’història del dret espanyol a la Universitat Central de Barcelona, del 1968 al 1976; encarregat del curs monogràfic de doctorat sobre «Los heredamientos» de la càtedra Duran i Bas, entre 1969 i 1970, i professor de l’Escola de Pràctica Jurídica Frederic Roda Ventura, del 1966 al 1970.
Però, també fora d’Espanya, en la seva estimada Baviera, va ser collaborador estranger en els instituts Leopold Wenger de Dret Romà i Karl von Amira d’història del dret de la Universitat de Munic. Els seus coneixements de llatí i de la llengua alemanya van fer possible la seva activitat d’estudi i investigació en aquella Universitat i, més concretament, en la biblioteca de la Facultat de Dret. Una facilitat que va augmentar amb la circumstància que...
Para continuar leyendo
Solicita tu prueba