Jurisprudència ambiental al País Basc

AutorIñigo Lazcano Brotóns
CargoProfessor col·laborador. Universidad del País Vasco / Euskal Herriko Unibersitatea
Páginas17-30

Page 17

1. Atorgament d’autoritzacions ambientals integrades i instal·lacions preexistents

L’atorgament d’algunes autoritzacions ambientals integrades, en aplicació de la normativa sobre prevenció i control integrat de la contaminació, ha donat lloc a diverses sentències en aquest període. És el cas de l’autorització atorgada pel viceconseller de Medi Ambient del Govern basc a Iberdrola Generación, per a l’activitat de la central tèrmica de producció d’energia elèctrica de Pasaia (Guipúscoa), situada en terrenys del port d’interès general. La seva concessió va ser recorreguda per l’Ajuntament de Pasaia, per Greenpeace España i per l’Ajuntament de Lezo, i va donar lloc a tres sentències respectivament: la STSJPV 2883/2011 i la STSJPV 2884/2011, ambdós d’1 de febrer (Sala Contenciosa Administrativa, Secció 2a, ponent: Rodrigo Landazabal), i la STSJPV 2852/2011, d’11 de maig (Sala Contenciosa Administrativa, Secció 2a, ponent: Alberdi Larizgoitia).

La tercera de les sentències (la Sentència 2852/2011) desestima el recurs judicial de l’Ajuntament de Lezo per un motiu purament formal: la corporació local no havia esgotat la via administrativa prèvia, ja que no havia plantejat el recurs d’alçada legalment exigible. Encara que com que això es devia a l’absència de notificació de la resolució atorgada, l’òrgan judicial deixa expedita la possibilitat de reiniciar aquesta via administrativa fins que hi hagi la notificació en la forma deguda. En les altres dues resolucions (la Resolució 2883/2011 i la Resolució 2884/2011), el Tribunal Superior de Justícia del País Basc (TSJPV) sí que entra en el fons de l’assumpte, i desestima els recursos interposats. Es planteja, en primer lloc, la contradicció que suposa que l’Administració sectorial hagi atorgat l’autorització ambiental integrada a pesar de l’existència de l’informe municipal negatiu en matèria urbanística. Per l’òrgan judicial, el fet de que es concedeixi l’autorització "no menoscaba la competencia municipal urbanística que se preserva, puesto que la instalación no queda eximida de licencia de obras ni de control urbanístico". I afegeix que "aún cuando se sostenga que el informe urbanístico (...) es «vinculante», el precepto no establece literalmente que la resolución deba ser «denegatoria» (...). Pero si, como sucede en este caso, la Administración ha

Page 18

dictado una resolución otorgando la autorización ambiental integrada, el Ayuntamiento mantiene su potestad de control urbanístico, mediante las licencias; y únicamente se entendería su oposición, si puede sostener que su informe urbanístico se ajusta a la legalidad". I, entrant en l’anàlisi de l’informe urbanístic evacuat per l’Ajuntament de Pasaia, el tribunal no comparteix la tesi de l’entitat recurrent que la central tèrmica no fos una "instal·lació existent", ja que té la llicència d’activitat del RAMINP des de l’any 1964, atorgada pel mateix Ajuntament, amb control sectorial del Ministeri d’Indústria per a la seva posada en marxa (el 1967 i el 1981); sense que consti que aquest Ajuntament hagi iniciat cap expedient dirigit a paralitzar l’activitat, si considerava que estava en situació de fer-ho, ja que es tractava d’una activitat sense llicència de funcionament. El fet que la corporació consideri que l’emplaçament és inadequat o que es tracta d’una instal·lació obsoleta, sense interès estratègic, amb gran impacte urbanístic, ambiental i sanitari, no és rellevant, ja que "en ningún momento se cuestiona que cuando se solicita la autorización ambiental integrada no estuvieran en vigor las Normas Subsidiarias de Pasaia, o el Plan de utilización de espacios portuarios, por lo que se trata de una declaración de intenciones u objetivos, no de una normativa vigente". A més, en la sentència que resol el recurs plantejat per Greenpeace (la Sentència 2884/2011), el TSJPV afegeix dues consideracions rellevants: que la vulneració de competències o la indefensió patida pels ajuntaments afectats no pot ser invocada per aquesta associació ecologista (que ha de ser considerada un tercer a aquests efectes) i que la mera al·legació que les instal·lacions es troben en la zona del port o que no es respecti el règim de distàncies del RAMINP (d’altra banda, basant-se en una jurisprudència discutible del TSJ de Navarra) no permet justificar per si mateixa la il·legalitat de l’autorització atorgada.

Al marge del cas anterior, la STSJPV 1261/2011, de 18 de gener (Sala Contenciosa Administrativa, Secció 2a, ponent: Rodrigo Landazabal), aborda el recurs plantejat per una empresa de cel·lulosa contra l’autorització ambiental integrada que se li atorga, ja que imposa com a mesura la necessitat de presentar davant de l’òrgan ambiental el pla d’adequació d’un abocador existent a les condicions i els requisits de la normativa sobre dipòsit de residus en abocador, bé mitjançant la retirada dels residus dipositats, bé mitjançant el pla de clausura i control postclausura. El TSJPV desestima el recurs perquè "la empresa sostiene que el «vertedero» constituye una actividad independiente de la actividad principal; pero el propio proyecto básico la considera un proceso

Page 19

auxiliar. Y aunque se trata de desvincular la actividad principal del vertedero, no puede considerarse acreditado que se requiera un vertedero para depositar los residuos generados". En suma, arribem a la conclusió que l’abocador és un element que s’engloba en el concepte d’"instal·lació" sotmès a l’autorització ambiental integrada (i, afegeix el TSJPV, encara que es considerés una activitat independent, com que la capacitat era superior a 25.000 t, també hi estaria subjecte).

2. Instal·lació pública de compostatge i ordenació urbanística estructural

Les sentències que es refereixen al mateix problema són tres: l’aprovació definitiva per l’Ajuntament d’Usúrbil de l’ordenació detallada d’una àrea determinada prevista en les Normes subsidiàries, amb la finalitat d’instal·lar-hi un equipament públic per al compostatge de residus. Els recursos els interposen el Consorci de Residus de Guipúscoa; les mancomunitats d’Urola Kosta, d’Urola Erdia i Debabarrena; la Diputació Foral de Guipúscoa i l’Ajuntament de Lasarte-Oria, i donen lloc a les la STSJPV 1285/2011 i a la STSJPV 1310/2011, ambdós de 15 de febrer (Sala Contenciosa Administrativa, Secció 2a, ponents: Alberdi Larizgoitia i Ruiz Ruiz, respectivament), i a la STSJPV 2672/2011, de 16 de març (Sala Contenciosa Administrativa, Secció 2a, ponent: Villares Naveira).

La que fixa la línia de resolució dels tres casos és la primera sentència. Després d’admetre la falta de legitimació de les mancomunitats recurrents (per no acreditar els preceptes estatutaris habilitadors de la decisió de recórrer) però sí la del Consorci de Residus de Guipúscoa (a la qual la part demandada no es va oposar inicialment), el TSJPV entén que, en realitat, s’ha modificat l’ordenació estructural de l’àrea, ja que s’ha canviat la qualificació global de sistema general d’equipament esportiu a sistema general d’equipament de planta de compostatge: "la alteración de una clase de sistema general por otra afecta a la ordenación estructural puesto que no cabe aceptar que resulte indiferente desde la perspectiva de la definición de la estrategia de evolución urbana y ocupación del suelo". I com que ha afectat l’ordenació estructural, el que hagués escaigut hauria estat fer una modificació puntual de les Normes subsidiàries (si hagués estat així, la modificació hauria estat sotmesa al preceptiu informe vinculant de la Comissió d’Ordenació del Territori del País Basc, sense ser una qüestió decidible només en l’àmbit municipal...

Para continuar leyendo

Solicita tu prueba

VLEX utiliza cookies de inicio de sesión para aportarte una mejor experiencia de navegación. Si haces click en 'Aceptar' o continúas navegando por esta web consideramos que aceptas nuestra política de cookies. ACEPTAR