Jurisprudència ambiental a Castella i Lleó
| Autor | Iñigo Sanz Rubiales |
| Cargo | Catedràtic de Dret Administratiu (acreditat). Universidad de Valladolid |
| Páginas | 13-23 |
Page 13
Com sempre, els ajustats paràmetres temporals d’aquestes col·laboracions impedeixen que les sentències ressenyades siguin de "rabiosa actualitat", semblant a la dels diaris. Des que els mateixos diaris publiquen una notícia "judicial" (en el nostre cas, algunes decisions judicials polèmiques han sigut objecte d’atenció dels mitjans de comunicació socials), fins que la sentència està disponible al públic, solen transcórrer uns quants mesos, que fan que la novetat es devaluï (i que el valor estrictament jurídic s’assenti).
Per tot això, es porten a col·lació diverses sentències del Tribunal de Justícia de Castella i Lleó, tant de les sales de Valladolid com de Burgos, algunes de les quals corresponen a les últimes setmanes del primer quadrimestre de l’any, però que no vam poder comentar en el moment oportú per falta d’efectiva disponibilitat. Com podrem comprovar, alguns dels temes són reiteratius (abocaments contaminants, protecció del domini públic hidràulic) i altres són nous, encara que vinguin de lluny.
La sentència n. 225/2011 de 6 maig, de la Sala del Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de Castella i Lleó (Burgos) porta a col·lació un conflicte que ja havien tractat alguns especialistes des del punt de vista doctrinal i que es planteja ara en la pràctica: el problema de l’abast de les competències de l’òrgan ambiental en l’avaluació d’impacte. En aquest recurs, s’impugna la Resolució de 27 de febrer de 2009 de la Viceconselleria de Desenvolupament Sostenible de la Conselleria de Medi Ambient, per la qual es confirmava (en alçada) la sanció de 96.040 € imposada a la part demandant per incompliment de la declaració d’impacte ambiental del projecte d’instal·lació ceràmica del qual era titular.
La sanció es va imposar per mitjà de la Resolució de 12 d’agost de 2008, de la Direcció General de Prevenció Ambiental i Ordenació del Territori de la Conselleria de Medi
Page 14
Ambient. L’argumentació de la part actora se sosté en el fet que se sancionava l’incompliment de la declaració d’impacte ambiental de 4 de febrer de 1999, pel que fa a la profunditat d’explotació i al temps de duració, però aquests aspectes tècnics corresponen a la matèria "mines" i no a la matèria "medi ambient", i la competència en matèria de dret miner correspon únicament i exclusivament a la Direcció General de Mines, i no als òrgans ambientals. Com assenyala la sentència, que recull els arguments de la demanda, "toda injerencia de la Consejería de Medio Ambiente sobre cuestiones relativas a la ordenación y administración minera, o la planificación o investigación minera, es ajena a sus competencias", per la qual cosa, la declaració d’impacte ambiental ha de limitar-se a "pautar medioambientalmente el ejercicio del derecho a explotar". (A més de la incompetència, el demandant assenyalava que la declaració del projecte en qüestió no incloïa les circumstàncies qüestionades -termini d’explotació i profunditat màxima- en el contingut dispositiu, sinó en l’expositiu).
La resolució judicial recorda que la infracció que es diu que s’ha comès és la d’incompliment de les condicions ambientals en què ha de realitzar-se el projecte d’acord amb la declaració d’impacte ambiental, així com les corresponents mesures protectores i correctores. I "para saber cuáles sean estas condiciones y las medidas protectoras y correctoras establecidas, es preciso acudir a la Declaración de Impacto Ambiental". Els dos extrems qüestionats en la demanda (duració i metres de profunditat) "podrán ser exigidos por la autoridad minera, pero no por la autoridad medioambiental". D’acord amb això, es fixen els límits de la declaració ambiental en relació amb el condicionat (substantiu) del projecte. Ara bé, la Sala constata, també, que en l’actuació de la part demandant es van incomplir aspectes menors del condicionat del projecte, la qual cosa la porta a mantenir la sanció imposada, encara que reduïda de forma important.
La Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Castella i Lleó (Valladolid) de 23 juny (n. 1467/2011) resol la impugnació d’una sanció administrativa imposada per abocaments no autoritzats i torna a incidir en els criteris de determinació i imposició de
Page 15
les sancions (en aquest cas, ambientals). S’impugna en via contenciosa la Resolució del president de la Confederació Hidrogràfica del Tajo de 9 de maig de 2007, en l’expedient D-16273/E, per la qual es va imposar a la part demandant una sanció de multa de 3.000 euros per un abocament susceptible [sic] de contaminar. Concretament, es tractava de l’abocament d’aigües residuals urbanes procedent d’un grup de bungalous (21) en un terreny, abocament capaç de contaminar les aigües subterrànies en la zona d’aqüífer d’interès local (encara que de previsible escassa incidència), realitzat sense autorització administrativa i al terme municipal de La Alberca (Salamanca).
Novament ens trobem amb aquesta classe d’abocaments tan qüestionada actualment i que, en els últims anys, assumeixen un protagonisme clar en l’àmbit jurisprudencial: els simples dipòsits de substàncies que poden filtrar-se i contaminar aqüífers subterranis (abocaments indirectes en aigües subterrànies). En aquest cas no tenen origen agrícola o ramader, sinó simplement domèstic (aigües residuals urbanes).
L’autor de l’abocament reacciona davant de la sanció imposada amb diversos arguments, que la Sala, va desestimant, l’un darrere de l’altre, amb més o menys fortuna.
El primer es refereix que no hi ha cap resolució sancionadora. La realitat -com es dedueix de les interlocutòries- és...
Para continuar leyendo
Solicita tu prueba