Sobre els models de normalització lingüística: una aproximació jurídicopolítica

AutorFrancesc Vallverdú
CargoSociolingüista
Páginas229-239

Page 229

1. Introducció

Malgrat les cauteles que alguns autors solen prendre a discernir en els seus treballs els aspectes técnics o científics dels aspectes polítics, el discurs sociolingüístic cátala és necessariament polític. Un home tan poc pre-disposat, per formació, a abandonar el clos de les disciplines académiques com és Badia i Margarit en va explicar algunes raons en el seu discurs «Ciencia i passió dins la lingüística catalana moderna» (1976). Aquest pes de la política es fa encara mes evident quan es tracten els problemes de la normalització lingüística, la qual, per definido, implica un model de reorde-nament jurídico-polític i en major o menor grau un programa de planificado lingüística, model i programa que están estretament vinculáis a alterna-tives poli tiques.

D'altra banda, com molt bé ha assenyalat Lluís V. Aracil, les investiga-cions sociolingüístiques es poden fer en mares ben diferents: en una si-tuació «normal», quan «hi ha un consens, un sentit comú que és realment comú», «la recerca pot concentrar-se en problemes de detall i elaborar i afinar molt els seus conceptes i les seves técníques» (Aracil, 1983, 68, 71); en canvi, en una situado «anormal», «la cohesíó és problemática perqué no hi ha gáire terreny en comú», perqué «hi ha un problema de base, al nivell d'aquelles estructures mes fonamentals i generáis» i «una despropor-ció i un desfasament enormes entre la complexitat i la profunditat del problema i la simplicitat i la superfidalitat de les nodons i de les rutines» (Aracil, 1983, 69, 70, 71). La posició del sodolingüista, en una situado «anormal», és «esquizofrenitzant», perqué «ficar-se en un problema és una cosa, i estar ficat en un problema és una altra»: «La ironía mes cruel -con-clou Aracil- és que precisament en una situació "anormal", en qué el tre-Page 230 ball podría ser mes útil, és molt probable que sigui inútil; i aleshores no té cap sentit» (1983, 73).

Tothom qui conegui la problemática catalana convindra amb Aracil que la nostra situado és del segon tipus. Les dificultáis en l'análisi, la multipli-citat en els plantejaments, les discrepáncies en les hipótesis s'expliquen per la nostra complexa situado lingüística, a la qual ens enfronten" amb pre-misses, sovint implícites, no estrictament sociolingüístiques. En aquest sentit, un dels problemes mes grossos que presenta el debat sobre el procés de normalitzadó lingüística és que rares vegades l'autor que hi intervé fa explícit el model de normalització a qué aspira. Podeu trobar, aquí o allá alguna clarícia, alguna pista sobre aspectes del model, pero rarament hi tro-bareu definit un model amb tots els seus elements. Serveixin d'exemple al-guns treballs que darretament s'han publicat a casa nostra, tractin o no centralment del tema de la normalitzadó lingüística: Enric Montaner (1987a, 1987b), Albert Branchadell (1987), Toni Molla i Caries Palanca (1987), Jordi Solé i Camardons (1987), Vicent Pitarch (1988), etc. De tots ells, l'únic que enfoca explícitament el problema dels models és Montaner (1987a), pero com sol ser habitual en aquesta mena de treballs, no-més s'inclouen alguns elements del model i la seva descripció resulta incompleta." Cüriosament, ni tan sois Aracil --de qui tots aquests socio-liñgüistes és proclamen deútors -nos'ha dedicat mai a intentar una des-criprió satisfactoria dels models presents en la sociolingüística catalana respecte a la normalització lingüística, i és una llástima, perqué per la seva preparació i la seva capacitat d'analisí, podría fer una contribució interes-sant. De moment, pero, í'activitat d'Aracil encara osrilla entre una lúcida perceprió teoritzadora, per exemple, en els seus treballs de Papers de so-ciolingühíica (1982),- a vegades potser excessivament formalista (1982, 121-128), i l'exabrupte sovint intemperant (1983, 127430), sense intentar fer el pas decisiu en aquesta materia.

Abans d'entrar en la discussió dels models em sembla oportú d'intro-duir una noció que ha elaborát recentment Aracil: la ¿'interposiúó (1983, 171 ss.). En examinar la situació de les llengües minoritáries (per exemple, la llengua x) en rdacióamb la llengua en contráete, generalment d'ampla difusió (per exemple, la llengua y), Aracil considera que hi ha «interposi-dó», és a dir «el fet que (quasi) totes les relacions entre la comunitat lingüística de l'idioma x i la resta de la Humanitat passin per l'idioma y» (1983, 176). I després d'assenyalar que «el meu concepte de la interposi-ció no implica en principi, de fet, cap bé ni cap mal», fa la següent preci-sió: «la interposició es ambivalent», perqué ho és la funció mateixa de l'idioma mediatitzador, que transmet i intercepta, mostra i amaga, obre i re-clou -és un punt que uneix,_i una barrera que separa» (Aracil, 1983, 190). Malgrat que Aracil només aplica el concepte d'interposidó el suposit de les llengües minoritáries o minoritzades -és a dir, les llengües escapqades de Badia, a partir de la idea de Sergio Salvi (Badia, 1985, 20-24)-, con-Page 231 sidero que totes les Uengües d'área restringida suporten en major o menor grau la interposició: en el cas del noruec, per exemple, l'anglés ocupa cada vegada mes una placa de llengua interposada, sense posar en perill, de mo-ment, la llengua mediatitzada. D'altra banda, si bé Aracil sembla preconit-zar que només hi ha interposició quan la mediatització de la llengua x es fa a través d'una sola llengua y, hi ha casos clars d'interposició que es fan a través de.dues o tres llengües: per éxerhple, el cas de l'hongarés, en qué fins a la I Guerra Mundial la interposició funcionava només amb l'alemany i que després ha estat ampliada, principalment al rus i a l'anglés. Per tant, la interposició pot ser bilateral, que correspon a la definido que dona Aracil, o. multilateral, que és quan la interposició es fa a través de dos o tres (pocs) idiomes. . . -

2. Els models de normalització lingüística

En la «petita historia» dels models catalans de normalització lingüística, cal assenyalar un pas important: la incorporado dels famosos principis de terr.itorialitat i de personalitat en el discurs va contribuir a clarificar aspectes essencials del problema, els :quals, fihs aleshores, s'havien man-tingut nebulosos, no sempre degut a problemes de censura, sino també a insuficiéncies intrínseques dels models proposats. En aquest sentit, cal re-collir Vinieres de la contribució de Rafael Lluís Ninyqles.en el debat (1976, 1977), el primer sociolingüista d'ámbit cátala que difongué els principis de.territorialitat i de personalitat en la seva proppsta d'una .política.lingüística democrática. Per la mateixa época, els rneus esforcos prindpals es van dedicar també a aquesta qüestió (Vallverdú;-1979). De tota manera,.aquesta proposta i d'akres que a partir de 1976 es van prodigar a la premsa no perfila ven mai models complets, sino elements importants, alguns dels quals passaven a primer rengle per rao de la polémica en curs (bilingüisme/no bilingüisme, ofitíalitat/cooficialitat, etc.).

La primera constatado que cal fer, dones," és que no hi ha hagut fins ara «constructes» teorics sobre el(s) model(s) de normalitzadó lingüística apli-cable(s) ais Paisos Catalans. Aixó ens impedeix no sois de fer una historia rigorosa d'aquests «constructes» (poc «constru'its»), sino també d'elabo-rar-ne una tipología mínimament sólida. És cert que es podrien estudiar les coincidéndes i les discrepancies de les diferents propostes en Uica i l'evolu-ció, a mesura que el debat s'enriquiá, de cada tipus de proposta -i aquesta és una de tantes feines que podría i hauria de fer un investigador universi-tari, si la nostra institució académica fos mes estimulant-, seria arriscat ara com ara descriure i classificar aquells «constructes».

- Tanmateix, si aquesta mena d'investigadó ja estigués endegada o bé disposéssim d'elements prou sólids per prosseguir-la, tampoc no modificaría gaire el proposit del present article. En efecte, jo no pretenc d'enu-Page 232 merar les diferents propostes que s'han fet ais Paisos Catalaris sobré nórmalització lingüística, sino una cosa mes simple: intentar la (re) cons-trucció dels dos models que, cora a observador «implicat», he percebut en el debat sobre nórmalització lingüística en curs. Aquest intent té uns límits, que cal explicar. En primer lloc, es tracta d'una «percepció», com acabo d'apuntár, no pas una veritable análisi, i aixo vol dir que no basaré la meva descripció en una análisi previa de les diverses propostes de les quals es por inferir un model de nórmalització lingüística, sino que em basaré en la meva propia experiencia d'observador constant de la realitat catalana. Admeto que l'intent pot teñir molta cárrega subjectiva, risc qué tanmateix procuraré d'evitar al máxim. En segon lloc, només contemplaré els dos «constructes» que, partint del principi de la territorialitat, es pro-posen clarament la nórmalització de la llengua catalana: descarto, dones, del meu plantejament altres models, tant els que es proposen de perpetuar la situado actual, com els que, en el confiarte lingüístic catala-castellá, donen una predominanc.a al castellá i consideren irrenunciable la seva in-terposició respecte al cátala. I en tercer lloc en la meva descripció em circumscriuré a l'ámbit cátala de l'Estat espanyol, perqué en aquesta materia els casos «periférics» (Rosselló, Andorra, I'Alguer.,.) exigirien un tractament massa específic i excepcional.

3. Models r esquemes

Fins ara m'he referit sempre a propostes (de models) i a models. Ara vull advertir que em sembla arriscat de descriure un model sense fer-ne abans un esquema, a saber, «el conjunt de les línies principáis (...) d'una teoría, del pía de quelcom a fer, etc.» (Fabra). En la meva opinió, els dos models fonamentals que es presenten dins els estudis sociolingüístics sobre la normalització lingüística ais Pa'isos Catalans dins l'Estat espanyol res-ponen ais dos esquemes següents:

3.1. Esquema A
  1. Hi ha una comumtat lingüística indiscutible ais Paísos Catalans. No és essencial per a la normalització lingüística pronunciar-se sobre el fet de si els Paísos Catalans formen una comunilat nacional. En canvi, com a comunitat lingüística, és necessária la coordinado de les diverses instán-cies territorials, tant en l'aspecte de la normativització com en el de l'ex-teñsió social de la llengua comuna. (Hi ha una línia d'aquest esquema que admet dues variants: 1) és possible un avene, «regional» en la normalització, coexistint amb l'estancainent o el retrocés d'altres «regions»; 2) si unaPage 233 part de k comunitat no avanza en la normalització, el fracás és general i. no és decisiu l'avenc «regional».)

  2. En el procés de normalització, es produirá un canvi qualitatiu en el conflicte lingüístic quan el caíala assoleixi la plenitud d'ús, és a dir, la. conquesta de tots els ámbits d'ús que fan «normal» una llengua i la con-següent reculada en aquests ámbits d'ús del castellá, que a nivell públic encara té una forta implantado. L'exigéncia de la plenitud d'ús per al ca-tálá és compatible amb la presencia del castellá en l'ensenyament (com a assignatura obligatoria), en alguns mitjans de comunicació (no pas en els mitjans públics que es produeixin ais Paisos Catalans) i en alguns usos, informatius públics (que hauran de ser bilingües o multilingües); així ma-teix, aquesta exigencia és compatible amb l'ús del castellá per part dels ciutadans que vulguin mantenir-Io com a primera llengua, a qui serán respectan els seus drets lingüístics, mentre no es produeixi un segon canvi qualitatiu, que permetés d'aplicar mes estrictament el principi de territo-rialitat. (Aquesta nova situació, hipotética i no imprescindible per perfilar l'esquema A, obligaría, óbviament, a revisar Ja Constitució i els Estatuts-d'Autonomia vigents.)

  3. Si bé les condicions son diferents en cada un dels Paisos Catalans, és indubtable que el castellá ha exercit i exerceix les funcions d'una ínter-posició bilateral respecte al cátala. Per raons históriques, socioculturals i geopolítiques, el castellá continuará essent la segona llengua dels catalans, pero cal promoure altres llengües de relació (el francés i 1'italiá, també per raons hist&riques, socioculturals i geopolítiques, i óbviament l'anglés> per tal d'arribar a una situació d'interposiáó multilateral.

  4. L'actual ordenament jurídico-polític de l'Estat espanyol permet un progrés en el procés de normalització fins a les ultimes etapes, sempre: que la normativa legal s'interpreti en un sentit favorable al principi de territorialitat, el qual es pot combinar allá on sigui necessari amb elements. del principi de personalitat (transitoris o duradors). Si l'organització política actual de l'Estat espanyol (Estat de les Autonomies) es mostrés serio-sament incapag d'assumir els objectius fináis de la normalització lingüística, caldria promoure noves formes d'organització política (federal, confederal).

3.2. Esquema B
  1. Els Paisos Catalans -o simplement Catalunya- no son sois una comunitat lingüística, sino una comunitat nacional, i és essencial per a la normalització lingüística partir d'aquesta premissa. La coordinado entre les diverses iñstáncies territorials és necessária, només transitoriamentePage 234 perqué la planiíicació lingüística exigeix una sola instancia nacional, tant en l'aspecte de la normativització com en el de l'extensió social (una con-seqiiéncia lógica .¿'aquesta línia és que la normalització lingüística no pot ser mai «regional»; la comunitat o se salva sencera o fracássa sencera.)

  2. En el procés de normalització, es produirá un canvi qualitatiu en el conflicte lingüístic quan el cátala assoleixi Yexclusivitat d'ús, és. a dir, l'unilingüisme total a nivell públic. L'exigéncia de l'exclusivitat d'ús per al cátala és incompatible amb el reconeixement dels drets lingüístics dels ciutadans d'expressió castellana. (Quant a la presencia del castellá en l'en-senyament, en els mitjans de comunicació privats i en els usos informatius públics és difícil d'establir una línia clara en aquest esquema: seria agosa-rat, a partir dels febles indicis existents, representar l'esquema en aquests ámbits amb la presencia exclusiva del cátala.)

  3. Si bé les condicions son diferents en cada un dels Paisos Catalans, -és indubtable que el castellá ha exercit i exerceix les funcions d'u'ha, ínter-posició bilateral respecte al cátala. L'única manera d'acabar amb aquesta situado és eradicar el castellá dels Paisos Catalans i atorgar," si cal, les funcions d'interposició a una llengua allunyada, preferentment l'anglési

  4. L'actual ordenament jurídico-polític de l'Estat espanyol és .el principal fie al procés de normalització lingüística, perqué no reconeix el prin-dpi de territorialitat. Les insuficiéncies del procés de normalització no teñen- el seu origen ni en les remores del centralisme espanyol, ni en les íalles de la política lingüística de les .institucions, catalanes, ni eri altres deficiénries intrínseques de la societat catalana, sino en Torganització pc¿ lítica de l'Estat espanyol, en qualsevol de les seves formes possiblés (Estat -de les Autonomies, federació, confederado). L'única alternativa clara a aquesta orgánització política és la independencia

3.3. Crítica

Un esquema, i perdoneu-me el recurs tautologic, és sempre «esquemá-tic»: en construir els esquemes no sois he volgut evitar aquest «risc», sino al contrari, m'he esforgat a dissenyar-ne les grans línies sense entrar en massa ramificacions posteriors, perqué es poguessin comparar fácilment. D'entrada, l'esquema B és mes simple, mes «pur»: les línies son mes clares, menys ramificades. En canvi, en l'esquema A hi ha línies «intricádes» i ramificacions, la qual cosa dona entenent que es tracta d'un model mes «complex». Ara: la finalitat básica dels esquemes no és pas per mes o menys «vistents», sino servir eficacment el procés de normalització lin-.güística, i aixo només ho aconseguirem comparant-los secció per secció.

En la secció a, la principal diferénda que hi ha entre els esquemes, ésPage 235 en el fet de considerar o no axiomática la cotnunitat nacional dels Paísos Catalans: l'esquema A no s'hi pronuncia i l'esquema B ho exigeix. Discutir aquesta qüestió ens portaría molt lluny, i de fet no sé si podríem evitar els riscos del bizantinisme. Perqué el problema gros que teneíi plantejat els Paisos Catalans no és pas si son o no una nació, sino el fet que molts dubten si existeix una comunitat lingüística catalana. És cert que la «querella lingüística» sembla haver-se apaivagat una mica al País Valencia i sobretot a Mallorca, pero no estic segur que la rnillor manera d'avanear en el reconeixement de la comunitat lingüística sigui la de posar a primer terme la qüestió del carácter «nacional» d'aquesta comunitat. Flandes i els Paísos Babeos formen una clara comunitat lingüística, pero ningú no parla de comunitat nacional: ara que han resolt molts dels seus problemes lin-güístics, els flámenes se senten comodes amb la nacionalitat belga. Per acabar, tant l'esquema A com l'esquema B postulen la coordinada de les dife-rents polítiques lingüístiques (també com en el cas de Flandes i els Paisos Baixos) i potser en aquest punt la qüestió mes delicada és imaginar si la normalització lingüística pot avanzar en una «regió» i retrocedií en altres: cree, pero, que en aquest disseny es tracta d'una qüestió «marginal» (elu-cubrativa) i que en la present discussió en podem prescindir.

En la secció b les diferencies entre els dos esquemes son remarcables. La confrontació entre plenitud i exclusivitat i totes les respectivas seqüe-les (presencia pública o no del castellá, reconeixement o no dels drets lin-güístics, etc.)..sembla prou important. Val a dir que l'esquema A es presenta en aquest punt amb una «ramificado» hipotética en el cas que el sentiment de lleialtat lingüística es generalitzés i s'afermés talment que calgués portar fins a les ultimes conseqüéncies el principi de territorialitat. Ara: fins i tot considerant aquesta eventualitat, la diferencia entre l'esquema A i l'esquema B subsistiría, perqué el primer és compatible amb la presencia del castellá a l'ensenyament (encara que la historia no ens agradi, hi ha raons his-tóriques, culturáis i practiques que ho aconsellen), en alguns mitjans de comunicado (llibres, diaris, emissores, etc., naturalment d'iniciativa privada) i en les informacions publiques (productes industriáis, servéis públics, Informacions farmaceutiques, etc.), les quals haurien de ser com a mínim bilingües i millor trilingües, etc., mentre que en l'esquema B aquest punt és nebulós. D'altra banda, durant una etapa mes o menys duradora, l'esquema A inclou el respecte ais drets lingüístics dels ciutadans, els quals tanmateix s'han d'anar adaptant al procés de normalització: no és el mateix que estiguin en joc interessos importants del ciutadá o que no hi estiguin en joc, per la qual cosa en el primer cas es pot practicar el bilingüisme oficial estríete, mentre que en el segon l'ús predominant del cátala ha de ser cada vegada mes practicat.

En la secció c la diferencia entre els dos esquemes está en la superació de Tactual estat d'interposiáó bilateral que, en línies generáis, encara representa el castellá. En aquest cas la proposta de resquema B sembla total-Page 236 ment utópica, ja que no es podría complir ni tan sois en una situado d'inde-pendéncia. La predilecció per l'anglés com a segona Ilengua, que trobem en nombroses comunitats lingüístiques contemporánies, no respon només al seu carácter de primera Ilengua internacional, sino també a raons geopo-lítiques: el ve'ínatge geográfic dels paisos escandinaus i dels Palsos Babeos amb la Gran Bretanya (el mar actúa tant de frontera com de pont) ha estat determinant per a l'elecció de l'anglés com a interlingua en aquests indrets. És també el cas dels flámenes, que avui prefereixen l'anglés (¡lengua próxima geográficament i mes próxima lingüísticament) com a segona Ilengua en compres del francés, no pas únicament per motius de «revenja». D'altra banda, quan els flámenes surten de Bélgica i van a paisos llatins, semen la «utilitat» de coneixer el francés i s'hi expressen de grat, sense trair la seva lleialtat lingüística, que només exerceixen, naturalment, al seu país. Totes aqüestes dades haurien de fer reflexionar els partidaris de l'eradicació del castellá ais Paisos Catalans: és una actitud de revenja, segurament comprensible peí paper historie que ha tingut el castellá en la nostra comunitat, pero injustificable.

I en la secció d la diferencia fonamental entre els dos esquemes está en la contradictoria valorado que fan de Tactual ordenament jurídico-polític de l'Estat espanyol. Si en l'esquema A aquest ordenament és vist com un punt de partida raonable -i positiu en relació amb el d'époques passades, incloent-hi el de la República-, és lógic que es vulguin aprofitar les possi-bilitats existents abans de plantejar-se noves formules. En canvi, si és vist com un fre, segons l'esquema B, és lógic que es rebutgi l'ordenament en bloc i es preconitzi la independencia com a (única) via per a la normalitza-ció. En aquesta discussió cal afirmar taxativament (a) que l'ordenament jurídico-polític de l'Estat espanyol, malgrat les seves insufidéncies, no és un fre per a la normalització, sino al contrari; i (b) que la independénda política, per ella sola, no és cap garantía per a una eficac normalització lingüística. El primer argument és d'una evidencia meridiana, almenys per ais qui hem estat testimonis de la situado anterior a 1976 i de Tactual: qui no reconegui que, malgrat les dificultáis i les mancances, la recuperado del cátala en els ámbits públics ha estat considerable o l'encega el fanatisme o amaga una carta que fa difícil de continuar el joc. Quant al segon argument, per no recorrer al cas d'Irlanda, recordarem el de Filipines, on el tagálog -la Ilengua nacional- només és parlat peí 44 per cent de la poblado, malgrat que la independencia fou declarada el 1946! En canvi, el Quebec i Eslové-nia, dos paisos inscrits en federacions, mantenen prou satisfactóriament les respectives ilengües nacíonals en les seves funcions «normáis».

(Permeteu-me dos excursus relacionats amb el tema: [l] Tinc la im-pressió que plantejar axiomáticament Tobjectiu de la independencia en el debat sobre la normalitzadó lingüística és una de les actituds mes estérils que es poden prendre. No discuteixo aquí ni la viabilitat -escassa- ni la justificado -estimable- de la proposta política, que com a tal respecto.Page 237

El que discuteixo és l'oportunitat de plantejar aquesta qüestió en el debat sobre política lingüística. Inexperiencia m'ha demostrat que, en aquests casos, l'axioma sempre actúa de pantalla que impedeix d'enfrontar-nos ais problemes reals. Involucrar directament l'objectiu de la independencia en el debat sobre normalització lingüística és un dels pitjors servéis que es poden fer no sois al progrés dels estudis sociolingüístics a casa nostra, sino també a la recuperado efectiva del cátala com a Ilengua nacional plena. [2] Son molt pocs els catalans «independents», és a dir, que actuín sempre «na-cionalment», que en les seves activitats utilitzin actívament i passivament sobretot el cátala, que rebutgin la interposició sistemática del castellá (cosa que obliga a aprendre altres llengües), que en definitiva siguin conscients del deure que teñen envers la normalització lingüística. Cal una veritable «revolució sociolingüística» al nostre país, perqué aquests catalans «independents» siguin cada vegada mes nombrosos, estimulant els canvis dels comportaments lingüístics, Pero aixó no s'aconseguirá, de cap manera, en-frontant estérilment els «independents» amb els independentistes.)

4. Conclusions

Després de confrontar els dos esquemes, ha quedat demostrat que, a despit de les seves aparen ts simplicitat i claredat, l'esquema B té unes feble-ses en els plantejaments, en els procediments i en els objectius que l'inva-liden com a canemás de model per a la normalització del catalá; En canvi, l'esquema A, malgrat algunes «ramificacions» indefinídes, s'ha revelat com un «constructe» coherent, sólid i productiu.

No tinc la certesa absoluta que els dos esquemes hagin estat descrits amb tot el rigor exigible per servir de canemas ais models respectius. De fet, considero que Túnica crítica seriosa al meu enfocament sería aquella que demostrés que l'esquema B no ha estat ben definir o que hi ha un altre esquema (diguem-ne el C) no percebut per mi. En aquest cas, seria altament encoratjador que altres sociolingüistes participessin en el debat.

Des d'un punt de vista teoric, no és casual la primacía de l'esquema A. De fet, els estudiosos mes acreditáis dé la sociolingüística catalana s'han basat, implícitament o explicítament, en aquest model, la qual cosa es pot comprovar consultant les obres d'Antoni M. Badia i Margarit (1986), Rafael Lluís Ninyoles (1986, 1977) i, amb perdó, Francesc Vallverdú (1979). En el camp de la política lingüista sensu estricto, també es basen en el mateix model les propostes d'Aina Molí (1981) i J.M. Puig Salellas (1983). Final-ment, recordem que el «Document de síntesi» del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1987) s'inspira també en un model basat en l'esquema A (naturalment en alió que afecta els Paisos Catalans de I'Estat es-panyol).

En canvi, només he trobat indicís dispersos de Tesquema B en els tre-Page 238 balls dels sociolingüístes mes o menys aracilians a qué m'he referit a la introdúcelo, bé que no puc assegurar que tots ells l'acceptín fins a les ultimes conseqüéncies. D'altra banda, és curios de constatar que aquells tndi-cis es fan mes tenues en analitzar els treballs d'Aracil -precisament Til-lustre capdavanter del corrent-, en qui, si bé he trobat critiques aillades a l'esquema A, no he detectat cap preferencia clara per l'esquema B.

Tant de bo el present treball serveixi per desfer malentesos, per aclarir posicions i per (re) introduir elements de racionalitat en el debat en curs sobre la normalització lingüística en qué tots estem interessats. Si ho acon-seguís, el consideraría un bon servei a la sociolingüística catalana, que va mes enllá dels pressupósits disciplinaris.

Referéncies bibliogrcifiques

Aracil, Lluís V. (1982): Papers de sociolingüística. Barcelona: La Magra-na, 250 pp. - (1983): Dir la realitat. Barcelona: E. Palsos Catalans, 302 pp.

Badia i Margarit, A.M. (1976): Ciencia i passió dins la lingüística catalana moderna. Barcelona: Universitat de Barcelona, 1976, 81 pp. - (1986): Llengua i poder. Barcelona: Laia, 277 pp. Branchadell, Albert (1987): «Normalització lingüística: el concepte».

Dins Ltmits, núm, 3 (nov. 1987), Barcelona: Ed. Empuñes, pp. 21-43.

Moll, Aina (1981): Por la normalitzación lingüística de Cataluña. Barcelona: Dept. de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 19 pp.

Molla, Toni/Palanca, Caries (1987): Curs de sociolingüística, 1. Alzira: Ed. Bromera, 270 pp.

Montaner, Enric (1987a): «Igualitarisme lingüístic i Estat espanyol». Dins La diversitat (im)pertinent. Barcelona: Seminari de Sociolingüística-El Llamp, pp. 69-112. -. (1987b): «Igualitarisme lingüístic i Estat espanyol». Dins Revista de Llengua i Dret, núm. 10 (des. 1987), Barcelona: Escola d'Administrado Pública de Catalunya, pp. 125-131. (Malgrat la coincidencia de títol amb el treball anterior, son articles diferents.)

Ninyoles, Rafael Lluís (1976): Bases per a una política lingüística democrática a l'Estat espanyol. Valencia: Tres i Quatre, 78 pp. - (1977): Cuatro idiomas para un Estado. Madrid: Cambio 16, 262 pp. Pitarch, Vicent (1988): Fets i ficcions. Llengualge i desequilibris socials.

Valencia: Eliseu Climent, editor, 128 pp.

Puig Salellas, J.M. (1983): Sobre la Uei de Normalització Lingüistica a Catalunya. Barcelona: Dept. de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 22 pp.

Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1987): Con-Page 239 vocatbña, Inauguractó. Clausura. Conclusions. Barcelona: Escola d'Administrado Pública de Catalunya, pp. 71-75, 79-82 i 103-111.

Solé i Camardons, Jordi (1987): Sociolingüística per a joves. Valencia: Ed. de la fecpv, 80 pp.

Vallverdú, Francesc (1979): La normalitzaciá lingüística a Catalunya. Barcelona: Laia 224 pp.

VLEX utiliza cookies de inicio de sesión para aportarte una mejor experiencia de navegación. Si haces click en 'Aceptar' o continúas navegando por esta web consideramos que aceptas nuestra política de cookies. ACEPTAR