El model valencià de política lingüística

La Comunitat Valenciana té dues llengües autòctones, el castellà/espanyol i el valencià/català. La primera és la llengua de bona part de les comarques de l’interior, on viu al voltant del 10% de la població. La segona es concentra a les comarques del litoral i a algunes de l’interior, amb prop del 90% de la població. Dins de la zona valencianoparlant té lloc un conflicte lingüístic caracteritzat per un procés de substitució lingüística, cada volta més accelerat, del valencià pel castellà. A aquest conflicte, semblant al d’altres zones d’Espanya, se n’hi afegeix un altre sobre la identitat lingüística del valencià.

És un lloc comú a Espanya considerar que la política lingüística és una política pública nova, que naix amb la Constitució de 1978 i la creació de l’estat autonòmic. S’entén, a més, que és una política només autonòmica, per a llengües diferents a la castellana dins d’alguns territoris concrets. Açò, però, no es correspon amb la realitat dels estats-nació moderns, on llengua i poder polític van estretament units i sempre hi ha política lingüística per acció o per omissió.¹Fa igual que la societat siga monolingüe o plurilingüe, que hi haja una situació de conflicte lingüístic o de convivència lingüística no problemàtica; en tota societat organitzada al voltant d’un estat sempre hi ha una política per a la llengua (o les llengües, o dialectes d’una llengua), i sempre hi ha llengües oficials o del poder. Així, a Espanya, fins al 1978, tota la política lingüística dels últims segles, llevat de breus parèntesis tempo-

Page 145

rals, ha tingut el castellà (i, encara més, els dialectes nordcastellans) com a l’única llengua oficial, mentre es perseguien o minoritzaven les altres llengües i es consideraven inferiors als dialectes sudcastellans. Amb l’aprovació dels estatuts d’autonomia i la legislació lingüística autonòmica, hi haurà altres llengües que esdevenen cooficials (o que en veuen reconeguda l’existència) en algunes autonomies, i s’inicien polítiques formalment favorables a llengües diferents de la castellana.

Els conflictes polítics d’una societat tenen l’origen en les diferències econòmiques, socials, religioses, racials, sexuals, culturals i lingüístiques que hi són presents. Amb tot, és evident que ni totes les diferències generen conflictes ni aquests són similars en totes les societats. Així, ni tots els estats plurilingües tenen relacions conflictives entre les diferents comunitats lingüístiques ni s’hi imposa políticament una única llengua al conjunt de la societat.

Espanya té una diversitat lingüística alta. A més del castellà, s’hi parla català, gallec, èuscar, asturlleonès, aragonès, occità, portuguès, àrab i berber (Gargallo, 1994 i 2000); però només el castellà, el català, l’èuscar i el gallec tenen un nombre de parlants suficientment elevat com per generar conflictes polítics potencialment significatius per motiu de llengua. Amb tot, les fractures polítiques per raó de llengua estan condicionades pel fet que el caste-llà, a més de ser la llengua parlada a la major part de l’estat, té una llarga tradició de domini polític, gaudeix d’un estatus legal i social preferent, és llengua oficial al conjunt del territori, i és una de les llengües més parlades i de major prestigi del món; mentre que la resta de llengües espanyoles no sempre conformen comunitats lingüístiques conscients de la seua unitat, tenen una notable diversitat de situacions polítiques i sociolingüístiques, i un prestigi social inferior.

En aquest sentit, com manté Argelaguet (1998), el motor de les polítiques lingüístiques espanyoles està en la voluntat dels actors polítics principals (go-vern central i governs autonòmics) i en la capacitat de pressió dels actors socials en favor o en contra de polítiques lingüístiques concretes. Així, si el pes demogràfic i polític dels parlants de la llengua diferent a la castellana dins de la seua comunitat és alt, si la mobilització social és elevada, i si la voluntat del govern autonòmic per garantir els drets lingüístics és forta, serà més probable que la minorització de la llengua no castellana es considere un problema i que

Page 146

hi haja polítiques que n’aspiren a la normalització.²Per contra, com menor siga el pes demogràfic i polític dels parlants d’aquestes llengües o la seua mobilització social i més escassa l’acció del govern autonòmic, més tendiran les polítiques a ignorar la pròpia diversitat (veure Quadre 1). Si bé, en el cas del castellà, sempre hi haurà una política de normalitat.

Quadre 1. Tipus de polítiques lingüístiques autonòmiques

[VEURE PDF ADJUNT]

Així, doncs, respecte a les polítiques lingüístiques espanyoles, hem de constatar que hi ha una política de normalitat plena en totes les comunitats autònomes monolingües en castellà, i també a les comunitats que només fan un reconeixement formal o ignoren la pròpia pluralitat lingüística. La normalitat es manté, tot i que interferida, a les comunitats amb alguna política lingüística per a llengües diferents a la castellana. La política favorable al castellà és explícita i implícita, i la fan un gran nombre d’institucions, encara que no hi ha cap departament governamental especialitzat en la política lingüística del caste-llà. Són polítiques assumides socialment com a normals i sols són explicitades en el debat públic quan s’entén que la interferència d’altres llengües dificulta la posició normal del castellà.

En la resta de llengües, la política lingüística depèn de la combinació de la voluntat del govern autonòmic i de la força dels sectors socials i polítics que hi són favorables o contraris. Així, a Catalunya amb el català (Argelaguet, 1999 i 2001) i, en menor mesura, al País Basc en les zones bascòfones (Mezo, 1996) les polítiques tenen com a objectiu la normalització lingüística. A Ga-

Page 147

lícia (Nogueira, 2005), les Illes Balears (Argelaguet, 1998), a les zones caste-llanoparlants del País Basc (Aguirreazkuenaga, 2005) o a la Catalunya de parla occitana, a causa de la realitat sociolingüística o de la menor voluntat del govern autonòmic, segons els casos, les polítiques pretenen la recuperació d’usos socials de la llengua no castellana.

A la zona valencianoparlant del País Valencià (Bodoque, 2009) i a la zona bascoparlant de Navarra (Kasares, 2002) les polítiques són de promoció, atès que la voluntat dels governs per normalitzar l’ús social d’una llengua és poc intensa, i els sectors socials i polítics que hi són més favorables tenen una capacitat de mobilització limitada, encara que el nombre de parlants de la llengua siga relativament important. Ara bé, al territori valencià castellanoparlant o a l’àrea de Navarra on l’èuscar té una presència escassa, la promoció lingüística és bastant limitada.

De manera semblant, quan els governs autonòmics no tenen gens d’interès a impulsar l’ús social de les llengües minoritzades o el pes demogràfic dels parlants i la capacitat de pressió és reduïda, les polítiques es limiten al reconeixement formal i al suport d’algunes iniciatives socials. Aquest és el cas de llengües com el català i l’aragonès a Aragó, el gallec a Astúries, Castella i Lleó, i Extremadura, i l’asturlleonès a Astúries. Finalment, amb l’asturlleonès a Cantàbria i Castella i Lleó, el portuguès a Extremadura i a Castella i Lleó, l’àrab a Ceuta, el berber a Melilla, l’èuscar a la zona castellanoparlant de Navarra i el valencià a Múrcia les polítiques són d’ignorància o negació de la pluralitat lingüística, atès que no hi ha ni voluntat dels governs per reconèixer-les ni pressió social o política dels parlants d’aquestes llengües.

En conseqüència, no es pot parlar d’un model espanyol de polítiques lingüístiques, sinó més aviat d’una pluralitat de models en funció de la demografia, de la consciència lingüística i de la capacitat de mobilització social i política que tinguen els parlants de les llengües minoritzades a cada una de les comunitats autònomes en què es parla la llengua i, a més, totes les polítiques (d’acció o d’omissió) estan inserides en un context de normalitat i predomini del castellà. Encara més, la fragmentació autonòmica de les polítiques lingüístiques sobre les llengües diferents a la castellana, així com la falta de reconeixement general de les comunitats lingüístiques existents i les escasses dinàmiques de col·laboració entre comunitats autònomes que comparteixen una mateixa llengua, ha acabat per produir que els parlants de llengües presents a més d’una comunitat autònoma (català, gallec, èuscar, asturlleonès i portuguès) tinguen un sistema de drets lingüístics diferents a cada lloc.

Page 148

Els orígens de la política lingüística valenciana es troben en la convulsa transició del País Valencià a l’autonomia. Iniciada el novembre de 1975, es tanca el 1982 amb un estatut que permetia accedir a un nivell de competències semblant al de Catalunya, País Basc, Galícia i Andalusia; però sense aconseguir una autonomia políticament forta i sense consens sobre la identitat lingüística pròpia (Bodoque, 2000).

A la Comunitat Valenciana, s’ha assentant un model de política lingüística fonamentat en tres pilars bàsics: el primer, la promoció pública del valencià amb una intensitat desigual segons els governs i els àmbits sectorials i socials; el segon, uns objectius últims que mai no han estat clarament definits ni en termes globals ni sectorials ni temporals; el tercer, l’exercici real de drets lingüístics i l’ús normal del valencià ha descansat bàsicament en la iniciativa dels ciutadans o en la voluntat personal dels responsables públics individualment considerats.⁹El partit socialista, quan arriba a la Generalitat el 1983, prioritza l’augment del coneixement del valencià i facilitar-ne l’ús en l’Administració pública. Es considerava, implícitament, que, quan augmentés el coneixement de la llengua, seria més fàcil dur a terme polítiques lingüístiques més ambicioses i hi disminuirien els sectors socials contraris. Però també es creia, contradictòriament, que així es donava una resposta suficient a les demandes socials en la matèria que provenien, sobretot, de l’àmbit de l’ensenyament i del món cul-

Page 155

tural. La política lingüística que es configura llavors, abandonà aviat el que podia tenir de provisional i possibilista en un primer moment i passà a ser considerada pels socialistes com una política que era l’adequada a la realitat valenciana i que anava més enllà de les demandes ciutadanes. Ni tan sols, quan al final de l’època de govern socialista se’n replantegen alguns aspectes, no es qüestionarà el model, sinó la seua intensitat. I, encara més, quan el PP arribe al govern, acabarà per acceptar i institucionalitzar els aspectes bàsics de la política iniciada pels socialistes.

Les profundes diferències partidistes sobre les polítiques lingüístiques durant la transició a l’autogovern i la primera dècada de govern socialista, i el manteniment del conflicte sobre la identitat del valencià fins hores d’ara, ha fixat en sectors de la societat valenciana el lloc comú de què les polítiques socialistes i les del PP són molt diferents. Analitzant com s’ha anat configurant i institucionalitzant el model valencià de política lingüística, ja hem afirmat la seua continuïtat; però és comparant sistemàticament els aspectes rellevants de l’acció de cada govern en totes les dimensions d’aquesta política pública quan comprovem que les línies d’actuació hi han estat semblants en els elements estructuradors, encara que l’impuls donat a algunes iniciatives i el discurs sobre la identitat de la llengua no siga igual amb els dos governs. Vegemm’ho detalladament.

La política per augmentar l’alfabetització i la capacitació lingüística dels ciutadans ha estat l’eix central de la política lingüística valenciana. La incorporació del valencià al sistema educatiu i l’increment del coneixement del valencià en l’ensenyament obligatori (i, en menor mesura, en l’educació d’adults) esdevé la iniciativa a la qual més recursos es destinen i on més conflictes i divergències hi ha entre les diferents forces polítiques en un primer moment. És també, en l’ensenyament, on és més evident l’evolució de les posicions del PP des d’una oposició frontal a les iniciatives socialistes a l’acceptació dels fonaments d’aquestes polítiques quan arriben al govern el 1995; si bé amb el PP progressivament s’ha anat frenant el creixement del nombre d’alumnes que estudien exclusivament en valencià fins estabilitzar-se en nivells relativament baixos (25%), més en Primària que en Secundària i pràcticament concentrats a la xarxa de centres públics, i això en un context en què el govern del PP dóna suport preferentment a l’ensenyament privat i quan els centres públics fan front, quasi exclusivament, a l’arribada d’immigrants estrangers.

En l’educació no obligatòria i universitària, l’ensenyament del o en valencià ha seguit una dinàmica desigual en funció del centre educatiu o de cada univer-

Page 156

sitat; si bé, en general, hi ha predominat la inhibició del Govern Valencià i l’ús minoritari del valencià com a llengua d’aquests ensenyaments, sense massa diferències entre un govern i l’altre, tot i les difícils relacions dels governs del PP amb algunes universitats pel nom de la llengua.

En l’àmbit del govern i l’administració, la política lingüística, a més de no haver estat mai una política prioritària, tampoc s’ha orientat a convertir el valencià en una llengua vehicular d’ús habitual del govern i l’administració. De fet, aquesta llengua hi ha tingut un ús minoritari i, a més, bona part de l’ús formal i escrit del valencià per les institucions autonòmiques s’ha degut a la traducció de documents oficials després que hagués estat feta la primera redacció en castellà, mentre que la documentació interna i els informes tècnics habituals han estat redactats exclusivament en castellà. Igualment, no s’ha establit cap reglament dels usos lingüístics interns del govern i l’administració autonòmica i l’únic criteri que s’ha seguit, en la pràctica, és fer dependre l’ús de la llengua de la voluntat, costums i capacitació lingüística del responsable polític (o del funcionari públic) de cada moment, sent el castellà la llengua estructural central i de treball. De fet, la majoria de les polítiques en l’àmbit de l’administració autonòmica s’han limitat a tractar d’atendre en valencià als ciutadans que fan servir aquesta llengua, a valorar-ne el coneixement com a mèrit per a la promoció interna dels funcionaris i a potenciar cursos voluntaris de valencià per als treballadors públics. La divergència en l’actuació dels dos governs és escassa i es limita, possiblement, a un menor nombre de càrrecs públics del PP voluntàriament proclius a l’ús oral i, sobretot, escrit del valencià en l’activitat oficial habitual.

Fora de l’àmbit de l’administració autonòmica, la política del Govern Valencià respecte les administracions municipals s’ha centrat en subvencions orientades a la creació d’oficines municipals de promoció lingüística i a la realització de cursos de valencià per a funcionaris, sense que hi haja hagut massa diferències entre el govern socialista i el del PP. També és bàsicament similar, en els dos governs, l’escassa col·laboració amb l’administració perifèrica de l’estat o amb l’administració de Justícia per afavorir-hi l’ús del valencià, que no ha anat més enllà de facilitar cursos de valencià per a funcionaris; sent pràcticament inexistents les polítiques de la Generalitat per garantir realment els drets dels valencianoparlants davant els poders amb més capacitat coercitiva front als ciutadans: la policia i la Justícia.

Així mateix, pel que fa a la valencianització dels topònims, els governs valencians n’han deixat la iniciativa als ajuntaments i el ritme de valencianització

Page 157

dels noms de municipis ha estat baix: de fet, encara ara, després de més de tres dècades de democràcia la quarta part de municipis valencianoparlants tenen castellanitzat el seu nom.¹⁰En els usos socials i en la dimensió pública dels sectors privats, les polítiques han estat força discretes i irregulars. Les campanyes institucionals per promoure la llengua són escasses, i les iniciatives als sectors socioeconòmics s’han concentrat en ajudes per afavorir l’ús del valencià en la retolació d’empreses i serveis, i molt poc en la documentació i el funcionament intern, sense que hi haja diferències entre els dos governs. I el mateix es pot dir, en termes generals, de la promoció en el món associatiu i cívic; si bé, pel que fa a les associacions directament relacionades amb el valencià, hi ha un canvi de criteri: i mentre els socialistes donen suport a sectors favorables a la normalització lingüística, amb el PP tenen suport econòmic associacions que promouen el secessionisme lingüístic.

També, en l’àmbit dels mitjans de comunicació, la política lingüística impulsada pels dos governs ha estat bastant irregular i limitada. En primer lloc, en els mitjans de comunicació públics de la Generalitat (Ràdio 9 i els canals de televisió Canal 9 i Punt Dos), el valencià ha tingut una posició desigual com a llengua vehicular. A grans trets, ha estat la llengua habitual de Ràdio 9, però aquest mitjà no ha pogut o no ha sabut aconseguir una audiència mínimament rellevant i estable. Canal 9, amb un nivell d’audiència mitjà, trià un model lingüístic bilingüe i diglòssic, on la llengua utilitzada estava en funció de les característiques del programa i, durant l’època socialista, el valencià no degué ocupar mai més del 50% de la programació en hores de màxima audiència; mentre que, amb els governs del PP, la castellanització s’incrementà, i aquest fet no és compensat per la posada en marxa d’un segon canal de televisió valenciana, Punt Dos, molt minoritari, on el valencià és la llengua vehicular.

Entre els dos governs, però, hi ha diferències en el suport i la promoció del valencià als mitjans de comunicació privats; així mentre que el govern socialista va establir un sistema d’ajudes directes a les publicacions i mitjans que utilitzaven el valencià, el govern del PP fou bel·ligerant amb algunes d’aquestes publicacions, n’eliminà les ajudes i reforça la premsa en castellà, especialment la conservadora, mitjançant la publicitat i la compra d’exemplars.

Page 158

L’àmbit de les noves tecnologies no ha merescut a penes l’atenció de cap govern, més enllà de donar suport a iniciatives puntuals com ara la promoció del programa SALT de traducció automàtica entre el castellà i el valencià. Els governs han seguit unes polítiques d’ajudes per promoure l’ús del valencià a les indústries culturals que només semblen haver tingut un èxit relatiu en l’àmbit editorial, presentant el suport a la promoció del valencià en la resta de la producció cultural dinàmiques desiguals: d’una certa entitat en el món teatral, més escàs en les exposicions, i irrellevants en la producció de cine en valencià o en l’exhibició de pel·lícules en valencià en sales comercials, vídeos o DVD.

En termes generals, doncs, en l’àmbit dels usos socials de la llengua, no hi ha hagut tampoc un canvi en la política lingüística seguida pels governs socialistes i pels del PP, excepte en el suport al món associatiu del secessionisme lingüístic, la supressió de les ajudes a les associacions més favorables a la normalització lingüística; a més d’observar-se l’estancament de les ajudes a la promoció social del valencià, excepte per les activitats festives.

Les polítiques sobre la llengua han concentrat un gran nombre d’energies polítiques i socials al País Valencià. Amb els governs socialistes, s’orienten a un coneixement irregular de la realitat sociolingüística, a l’increment del prestigi social de la llengua i a l’establiment de relacions indirectes i de baixa intensitat amb la resta del domini lingüístic, sense interferir (excepció feta de Canal 9) en el model d’estàndard lingüístic que utilitzaven els poders públics i acceptant implícitament la unitat lingüística. Aquest és l’àmbit, però, en què les polítiques del PP n’han estat més allunyades, ja que l’interès per conèixer la realitat sociolingüística ha estat quasi nul, les relacions amb les institucions del domini lingüístic han estat interrompudes i les interferències governamentals en la determinació de l’estàndard lingüístic i en el debat sobre la identitat de la llengua han estat reiterades. Ara bé, els dos governs han fet una escassa promoció exterior de la llengua i han seguit variants valencianes de l’ortografia unitària.

Finalment, respecte les polítiques per garantir activament els drets lingüístics, cap govern no ha tingut interès per desenvolupar sistemàticament la LUEV (Alcaraz i al., 2004; Esteve, 2004), influir en la legislació lingüística estatal o europea, fer un seguiment de la jurisprudència específica, promoure’n l’estudi comparat, crear unitats d’assessorament sobre aquests drets o impulsar estudis sobre l’exercici dels drets lingüístics en els diferents àmbits socials i funcions comunicatives, i, finalment, tampoc ha hagut cap voluntat de di-

Page 159

vulgar-los i assessorar-hi de manera sistemàtica, més enllà d’algunes iniciatives puntuals i d’escassa importància durant els governs socialistes.

Podem concloure, per tant, que el que més separa ambdós governs és la distinta concepció de la identitat lingüística del valencià i l’intensitat de les polítiques, fets que, si bé no alteren el model bàsic de política lingüística, si que generen quatre diferències importants entre els dos governs. La primera es produeix en la voluntat política amb què s’aplica la política lingüística, ja que, malgrat que no sembla ser una prioritat en cap moment, els governs socialistes mostren un interès més alt i un major grau d’implicació en la promoció de la capacitació lingüística i l’ús social del valencià.

La segona diferència té a veure amb el sistema d’aliances socials que cada un dels governs impulsa. Així, els socialistes donen suport i tracten d’establir alguna mena de col·laboració amb moviments socials favorables a polítiques de normalització lingüística, tot i que sovint eren crítics amb les polítiques oficials i amb el PSPV-PSOE. Per contra, el govern del PP posà fi a aquesta mena de col·laboració crítica i donà suport a entitats secessionistes, fins i tot després d’haver-se creat l’AVL.

La tercera de les diferències cal buscar-la en les polítiques sobre la llengua. Els socialistes intenten deixar en un segon terme aquestes polítiques i, per tant, no interfereixen en l’estàndard lingüístic i eviten els debats sobre la identitat de la llengua, mentre estableixen relacions discretes amb les institucions responsables de la política lingüística de Catalunya i Balears. Els governs del PP concentren bona part de l’atenció en aspectes de les polítiques sobre la llengua i trenquen les relacions amb la resta del domini lingüístic; a més d’intervenir sovint en el debat sobre l’ens normatiu propi per al valencià, les formes de l’estàndard valencià o el nom de la llengua.

Finalment, la quarta diferència és possiblement la més significativa entre els dos governs i té a veure amb la identitat de la llengua. Així, els governs del Partit Socialista es van moure en l’ambigüitat que comportava acceptar l’ortografia lingüística unitària (i implícitament, la unitat de la llengua), mentre es defensava el nom de valencià al territori valencià i no s’aclaria públicament quin era la denominació de la llengua fora de la Comunitat Valenciana i quina era l’autoritat lingüística. Per contra, el govern del PP es mourà en una ambigüitat de signe diferent a la del PSPV-PSOE. El Partit Popular insistirà en la singularitat del valencià. De manera semblant als socialistes, accepta que les Normes de 1932 són la base per la normativització del valencià,

Page 160

però suggerirà que en la seua aplicació concreta en les últimes dècades havia contribuït a catalanitzar el valencià i defensarà una entitat normativitzadora exclusivament valenciana i que no tingués vinculació directa amb les universitats que consideren catalanistes ni amb l’Institut d’Estudis Catalans. La política del PP en matèria de la identitat del valencià, sense defensar explícitament el secessionisme lingüístic, ha perseguit l’estranyament del valencià respecte el català; ha mantingut en part la retòrica anticatalanista, i ha impulsat un model d’estàndard fidel a la normativa ortogràfica unitària, però particularista.

En resum, més enllà de la insistència formal, voluntarista o retòrica en uns objectius, en la pràctica, els dos governs, sobretot el del PP, han situat la política lingüística en un segon nivell dins del conjunt de polítiques públiques valencianes i han impulsat iniciatives de promoció lingüística basades en la incentivació moderada i irregular segons els sectors socials i la matèria. Per això, les divergències que puguen existir entre el govern socialista i el del PP en aspectes discursius i sobre la identitat de la llengua, malgrat que són importants, no comporten un canvi essencial en les característiques bàsiques del model valencià de política lingüística. La política ha estat orientada en tot moment a la promoció genèricament incentivada del valencià en els diferents àmbits socials, deixant a la voluntat individual i personal dels ciutadans i dels responsables públics bona part de l’impuls i la garantia del seu ús social i públic; excepte pel que fa a l’establiment d’algunes obligacions concretes, com tenir l’assignatura de valencià i algunes matèries del currículum educatiu en valencià durant l’ensenyament obligatori. Els comportaments i la voluntat dels membres de cada govern seran diferents i contribuiran a donar una intensitat diversa a les polítiques de cada etapa. Però, per molt important que siga el voluntarisme ciutadà i el compromís personal d’alguns membres del govern, això no modifica la lògica bàsica de la política lingüística dels governs de la Generalitat. En conseqüència, llevat de la qüestió identitària i de les relacions amb els sectors socials favorables a la normalització del valencià o al secessionisme lingüístic, les diferències en les polítiques dels governs socialistes i del PP són més d’intensitat que de lògica estratègica.

Les línies mestres d’aquesta política les va bastir, a començaments dels anys vuitanta, el Partit Socialista, però les va assumir en la seua acció de govern el PP una dècada després. Això institucionalitzà un model valencià de política lingüística bastant estable que centra la major part dels esforços en l’àmbit de

Page 161

l’educació i que presta escassa atenció a àrees d’actuació essencials per garantir els drets lingüístics o l’extensió de l’ús i el prestigi social de la llengua, com ara els usos lingüístics als àmbits de les administracions i els poders públics (sobretot els poders coercitius forts com la Justícia o la policia), els mitjans de comunicació, les indústries culturals audiovisuals o el món del consum i les relacions socioeconòmiques. S’han mantingut uns comportaments lingüístics oficials que han reproduït (i aprofundit) la diglòssia de la societat valenciana. Un model que ha estat reticent a l’hora d’establir aliances entre el govern autonòmic, les altres administracions, la societat civil i els sectors socials favorables a la recuperació de la llengua.

Cal destacar, finalment, dues coses. El model valencià de política lingüística ha estat el menys ambiciós de totes les comunitats autònomes que han reconegut la cooficialitat plena d’una altra llengua distinta a la castellana (Balears, Catalunya, Comunitat Valenciana, Galícia i el País Basc). El debat sobre la identitat de la llengua ha fet que bona part de les iniciatives, interessos i esforços dels actors de la política lingüística se centren més en la política sobre la llengua que en la normalització de la llengua.

D’acord amb la retòrica governamental, les polítiques pretenen donar resposta al doble conflicte lingüístic i, per tant, superar el debat sobre la identitat del valencià i, més encara, frenar la substitució del valencià pel castellà i incrementar l’ús social de la llengua. Les dades mostren, després de tres dècades, que cap dels conflictes ha estat superat i que els objectius no han estat aconseguits.

La virulència del conflicte sobre la qüestió del nom i la identitat tingué el moment més àlgid entre 1978 i 1982, va continuar en la dècada següent i es va moderar en l’última dècada del segle xx. De fet, va fer la sensació d’entrar en una fase de superació amb el dictamen del Consell Valencià de Cultura de 1998 i l’aprovació de la Llei de creació de l’AVL, on s’afirmava que la recuperació lingüística estava entrebancada «pel conflicte esterilitzador [...] sobre el nom, la naturalesa i la normativa de la llengua pròpia». I també, quan el 2001 el PSPVPSOE i el PP subscriuen el Pacte pel Valencià i afirmen que s’havia de «garantir l’autonomia de l’AVL, perquè [...] la reflexió sobre la llengua que s’hi duga a terme es mantinga estrictament dins de l’àmbit científic». Però la realitat no s’ha correspost amb aquests propòsits i el conflicte sobre la identitat del valencià s’ha mantin-

Page 162

gut en el temps,¹¹mentre que, progressivament, s’ha anat institucionalitzant un estranyament entre la realitat lingüística (i no sols) valenciana i la catalana (i balear).

Amb tot, les polítiques sobre la llengua impulsades pels governs valencians (i el pas del temps i el cansament del debat) semblen haver reduït la intensitat del conflicte sobre la identitat, si més no des del dictamen del Consell Valencià de Cultura de 1998. Però, ara per ara, el problema continua lluny d’estar tancat i depèn en la seua evolució futura de quatre factors que semblen poc factibles a curt termini: 1) que s’incremente la importància de les polítiques lingüístiques favorables al valencià entre les forces polítiques i la societat; 2) que la preocupació per la recuperació del valencià es desplace de la lògica de la supervivència de la llengua (i la nació) cap a la del reconeixement del dret ciutadà a viure en valencià de manera plena i normal; 3) que perda valor en la confrontació partidista el pseudodebat sobre la identitat de la llengua i que la part dominant de la dreta valenciana renuncie a alimentar-lo; i 4) que a la resta del domini lingüístic (i a Espanya) es supere la concepció del valencià/català com un fet exclusivament català (i subsidiàriament balear).¹²Pel que fa al conflicte principal, el de la substitució lingüística del valencià pel castellà, els estudis sociolingüístics oficials més sòlids sobre l’evolució del coneixement i l’ús del valenci๳posen de manifest un increment de la capacitació

Page 163

lingüística de la població tant pel que fa a l’habilitat per comprendre oralment el valencià, llegir en valencià i escriure-hi; mentre el nombre de persones que el saben parlar s’hauria mantingut estable al voltant del 50% al conjunt de la Comunitat Valenciana en xifres semblants a 1986; incrementant-se a la zona castellanoparlant i disminuint lleugerament a la valencianoparlant.

De l’anàlisi d’aquestes dades, es pot concloure que hi ha hagut una evolució positiva de la capacitació lingüística de la població tant pel que fa a comprensió, a l’escriptura i a la lectura sens dubte producte de les polítiques d’alfabetització i de la presència, tot i minoritària, del valencià als mitjans de comunicació i a l’administració. Però també s’evidencia un estancament de la capacitat de parlar el valencià, especialment a les zones valencianoparlants. Així mateix, a falta d’estudis amb sèries històriques que analitzen tant la transmissió lingüística com els processos i la magnitud d’incorporacions de nous parlants i d’abandonament generacional del valencià, així com estudis sobre els usos lingüístics en cadascuna de les situacions i funcions comunicatives; el coneixement dels nivells de capacitació per parlar valencià segons trams d’edat permet una aproximació als canvis sociolingüístics dels últims anys.

En aquest sentit, les dades del SIES mostren una disminució de les persones que saben parlar valencià en totes les edats, especialment significatiu en la dècada de 1991 a 2001, i n’apunten una possible disminució de la transmissió familiar, com assenyalen també els treballs de Querol (2007) i Montoya (2008). A més, si considerem les dades de l’estudi de l’AVL sobre com s’aprèn a parlar valencià, sembla que en les edats més menudes la família i les xarxes socials pròximes perden importància i hi domina l’escola (veure Gràfic 1).¹⁴Així doncs, es podria parlar d’un èxit relativament positiu de les polítiques d’alfabetització; ja que les persones que han tingut oportunitat d’estudiar més temps valencià o en valencià declaren una capacitat superior per parlar-lo i presenten també els majors increments respecte 1986. Ara bé, si considerem la totalitat de les persones que saben parlar valencià veiem que l’evolució en el període que va de 1986 a 2001 és negativa a la majoria de les comarques valencianoparlants que tenien un nivell de competència en la parla més elevat el

Page 164

Gràfic 1. Àmbit en què s’aprèn a parlar valencià per edats (2004)

[VEURE PDF ADJUNT]

Font: Acadèmia Valenciana de la Llengua (2005)

1986. Mentre les que tenien nivells mitjans (entre el 50% i el 75%) mantenen unes xifres relativament estables amb increments o descensos lleus; les que tenien nivells més baixos (entre el 25% i el 50%) tendeixen augmentar-los moderadament, i els increments més alts corresponen a les comarques caste-llanoparlants. És a dir, estaríem possiblement davant d’un triple fenomen. En primer lloc, una reducció de la distància en el nivell de competència potencial per parlar valencià de les diferents zones lingüístiques i comarques. En segon, l’èxit relatiu de les polítiques d’alfabetització per fer possible que hi haja un major nombre de persones que puga (potencialment) parlar valencià, sobretot a les zones valencianoparlants més castellanitzades i a les castellanoparlants. I en tercer, i més important, les xifres mostrarien que les dinàmiques de canvi lingüístic i de minorització de la comunitat de valencianoparlants ha continuat en les últimes dècades i estaria afectant les comarques on fins ara el valencià havia tingut una situació de predomini i un nivell de parla habitual i de transmissió generacional elevat (AVL, 2008).

Finalment, dir que l’estudi de l’AVL de 2004 mostra a la zona valencianoparlant un predomini lingüístic del castellà en tots els usos orals i àmbits comunicatius, sent l’ús del valencià encara notable als àmbits més propers (casa, amics, botigues tradicionals) i decreixent quan no es coneixen els interlocutors i en les relacions formals (carrer i grans superfícies comercials, treball). I,

Page 165

així mateix, posen de manifest que els valencianoparlants tenen major tendència a canviar de llengua que els castellanoparlants, o el que és igual, la seguretat lingüística dels valencianoparlants és bastant menor a la dels castellanoparlants i que l’ús de les dues llengües amb total normalitat en tots els contextos socials està lluny de ser una realitat. Així, el manteniment dels usos lingüístics diglòssics i el que sembla una reducció dels nivells de transmissió familiar del valencià mostraria que la substitució lingüística es manté i que el potencial reproductiu del valencià és baix, bastant inferior al de Catalunya i Balears,¹⁵i amb dificultats per garantir-hi la continuïtat social de la llengua.

Cal dir que, sobre el conflicte principal referit a la substitució lingüística, el dictamen del Consell Valencià de Cultura de 1998 concloïa que la situació actual era dramàtica perquè en el món de la globalització »una llengua de baix abast demogràfic,envoltada de llengües potents ... corre el gran perill de desaparèixer en poc temps» i demanava que des dels poders públics s’impulsaren urgentment mesures «per a traure el valencià de la situació marginal en què es troba en l’esfera pública». Mesures que havien de reforçar l’ensenyament en valencià en tots els nivells educatius, una programació essencialment en valencià en la televisió i la ràdio públiques, una actitud exemplar de l’administració pública en l’ús de la llengua; a més d’una política sistemàtica de promoció del valencià en el comerç, en la publicitat, en la vida econòmica i en la indústria cultural (llibre, premsa, teatre, cinema i món audiovisual). I finalitzava el dictamen fent una crida al món eclesiàstic (catòlic) perquè es sumés al procés de recuperació del valencià. En altres paraules, el dictamen destacava les limitacions i insuficiències en les polítiques públiques de promoció del valencià impulsades fins aleshores, i subratllava que no frenaven la substitució lingüística.

No deixa de ser paradoxal que aquest dictamen, crític amb la política lingüística valenciana, haja estat assumit totalment pels dos únics partits (PP i PSPVPSOE) que han estat responsables de les polítiques lingüístiques dels governs valencians, o que aquests dos partits hagen fet, conjuntament, una crítica similar a la seua política lingüística quan acorden el Pacte pel Valencià.¹⁶Un acord on, després d’assenyalar alguns dels avanços de la política lingüística,

Page 166

afirmen que l’ensenyament i l’administració són els principals vehicles de recuperació lingüística, i sostenen de manera rotunda que «la llei no ha donat els resultats esperats perquè s’ha aplicat, i molt dèbilment, només en el sector de l’ensenyança. En l’importantíssim apartat de l’ús del valencià; és a dir, de promoció i recuperació de la llengua, l’aplicació n’ha resultat insatisfactòria». Posteriorment, al mateix document, PP i PSPV-PSOE afirmen que el valencià pot desaparèixer si les institucions públiques no actuen més intensament i acorden catorze punts que constituirien, d’aplicar-se, una redefinició profunda dels objectius i el model de la política lingüística valenciana.

Així doncs, tant el dictamen del Consell Valencià de Cultura de 1998 com el Pacte pel Valencià de 2001 reconeixen que les polítiques públiques han estat clarament insuficients per fer possible un equilibri real entre les dues llengües oficials que supere la diglòssia social, que detinga el procés de substitució lingüística i que incremente els nivells actuals de transmissió familiar del valencià i la capacitat per ser usat en totes les funcions socials. La realitat sociolingüística que hem vist adés sembla confirmar aquest diagnòstic, malgrat l’èxit relatiu en l’increment general de la competència lingüística, especialment entre la població escolaritzada. Però, les dades sociolingüístiques i els documents polítics no sols confirmen la disminució de l’ús social del valencià, sinó també, i això és més important, una disminució del nombre de persones amb capacitat de parlar-lo, si més no, a les comarques on el nivell de coneixement de la llengua era fins ara més elevat, i un creixement, igualment preocu-pant de l’aprenentatge de la llengua a través del sistema educatiu i no per transmissió familiar. Això comportaria que el procés de substitució lingüística del valencià pel castellà continua i que la comunitat lingüística valencianoparlant no creix al mateix ritme que la castellanoparlant i, per tant, es minoritza a la Comunitat Valenciana.

En conclusió, sembla que les polítiques lingüístiques no han estat capaces d’aturar el procés de substitució i minorització del valencià, ni de posar fi al conflicte identitari; malgrat que, possiblement, amb la incorporació del problema lingüístic a l’agenda política i l’existència de polítiques de promoció lingüística s’haja frenat el ritme de la substitució.

Considerem que l’èxit d’un procés de normalització lingüística depèn fonamentalment de les garanties jurídiques del dret a l’ús normal de cada llengua,

Page 167

la voluntat dels actors polítics quan governen les institucions públiques, i la capacitat de pressió, els usos i la transmissió lingüística de la població. En el cas valencià, el sistema de garantia de drets lingüístics és desfavorable per a les persones que volen utilitzar el valencià i accedir a serveis en aquesta llengua en tots els àmbits de la seua vida personal, social i pública; sense que els governs valencians hagen mostrat una preocupació especial per aquest fet, segons es desprèn del Pacte pel Valencià quan recorda l’escàs desplegament reglamentari de la LUEV i la necessitat d’una major atenció a les queixes dels ciutadans per no respectar els drets lingüístics. Així mateix, els dos partits que han governat la Generalitat han fet una dura crítica a la insuficient intensitat de les polítiques lingüístiques i un reconeixement que la voluntat política per normalitzar l’ús del valencià ha estat inferior a la que formalment es declarava.¹⁷I, de la mateixa manera, no sembla que la societat valenciana estiga especialment preocupada per l’ús i el futur del valencià si atenem les tendències sociolingüístiques pel que fa al procés de substitució lingüística o si valorem la indiferència dominant respecte l’ús actiu del valencià i la limitada entitat col·lectiva, malgrat la importància relativa, que tenen els moviments favorables a la normalització lingüística.

Així doncs, malgrat la reducció de la virulència del conflicte sobre la identitat del valencià i el fet que l’AVL defense la denominació de valencià/català per a la llengua en l’àmbit acadèmic i fora de la Comunitat Valenciana, i que s’haja superat el problema de l’autoritat acadèmica sobre el valencià i del reconeixement científic de la unitat de la llengua; ara per ara, sembla difícil imaginar una superació definitiva del conflicte identitari, políticament parlant, si la principal formació política de la dreta valenciana no abandona el recurs a usar políticament el discurs emocional sobre la diferència del català i el valencià.

Així mateix, d’acord amb les dades disponibles, les polítiques lingüístiques dels governs valencians han tingut èxit a l’hora d’incrementar la compressió i el coneixement passiu del valencià, però no per augmentar l’ús social de la llengua ni, sobretot, per frenar el procés de substitució lingüística, atès que se n’observa una reducció de la transmissió lingüística generacional, bé siga per abandonament de la transmissió del valencià per part de les persones valencianoparlants o bé per la falta de capacitat per incorporar nous parlants o per les

Page 168

dues coses, el que indicaria, de ser cert, un procés d’irlandització del valencià; és a dir, de cooficialitat i coneixement passiu i escolar de la llengua per part de la població, i de lligams emotius formalment elevats sobre la llengua en al-guns sectors socials, però de reducció progressiva de la transmissió familiar, la vitalitat i els usos socials, o el que és el mateix, d’acceleració de la substitució lingüística del valencià i de la seua desaparició futura.

Dit això, cal preguntar-se, per acabar, fins a quin punt podia aconseguir els objectius formals una política lingüística que s’estructura al voltant de dos eixos: el primer, la promoció difusa, irregular i no sistemàtica de la llengua per part del Govern Valencià, i el segon, la voluntat individual dels ciutadans per exercir els drets lingüístics genèricament reconeguts, i per fer ús de les iniciatives governamentals o per demanar-ne altres. Sembla evident, i aquesta és una afirmació feta pels dos partits que han tingut responsabilitat de govern (PP i PSPV-PSOE), que aquest model de política ha estat insuficient per aconseguir els objectius últims que, si més no de manera difusa, retòrica i mai ben definida, semblen haver guiat els governs valencians: la supervivència del valencià, la recuperació dels seus usos socials, la convivència igualitària de les dues llengües oficials i la superació del conflicte identitari.

De fet, com hem dit, només es pot parlar d’èxit relatiu de la política lingüística valenciana en l’increment de la comprensió oral i escrita del valencià i en l’extensió del coneixement passiu de la llengua. Però, no sembla que hagen estat polítiques públiques suficientment intenses, sistemàtiques i realistes en la seua definició d’objectius i valoració dels recursos amb què comptaven; com tampoc no han desplegat una legislació exigent i una xarxa d’unitats administratives especialitzades per ajudar a garantir els drets lingüístics dels ciutadans; i ha mancant també un sistema d’aliances estable dels poders públics i la societat civil organitzada i més capacitat de mobilització i interès social per la promoció del valencià o per la seua normalització. Sense aquests tres requisits (política lingüística intensa i sistemàtica, legislació i defensa pública dels drets lingüístics, i aliances amb la societat civil) és molt difícil que tinga èxit cap política de recuperació de l’ús social d’una llengua minoritzada i, menys encara, aconseguir-hi objectius més ambiciosos.

Acabem dient, per tant, que les polítiques lingüístiques dels governs valencians han estat insuficients per aconseguir els seus objectius formals de recuperació de l’ús del valencià en el major nombre possible de funcions socials i de superar els dos conflictes lingüístics valencians. Un balanç que encara resulta més insuficient si considerem que una política lingüística democràtica

Page 169

(Kymlicka, 2001) hauria de fer possible que una persona tingués seguretat lingüística en valencià per dur a terme totes les funcions individuals i socials de la seua vida dins del domini lingüístic propi, si més no, de manera similar als castellanoparlants.

Acadèmia Valenciana de la Llengua (2005): Llibre blanc de l’ús del valencià-I.

Enquesta sobre la situació social del valencià. 2004. València: Acadèmia Valenciana de la Llengua.

Aguirreazkuenaga, Iñaki (2005): «Claus de la normalització lingüística al País Basc»; a Alcaraz, Manuel; Isabel, Ferran, i Iborra, Josep (eds.): Vint anys de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià. Alzira: Bromera.

Alcaraz, Manuel; Ochoa, Josep; i Isabel, Ferran (2004): «La Llei d’ús i ensenyament del valencià, en via morta», Revista de Llengua i Dret, núm. 41.

Argelaguet, Jordi (1998): «Las políticas lingüísticas: diversidad de modelos lingüístico-escolares»; a Gomà, Ricard, i Subirats, Joan: Políticas públicas en España. Contenidos, redes de actores y niveles de gobierno. Barcelona: Ariel.

-, (1999): Partits, llengua i escola. Anàlisi de la política lingüística de la Generalitat de Catalunya en l’ensenyament obligatori (1980-1995). Barcelona: CIEMEN.

-, (2001): «La política lingüística de la Generalitat: l’acció pública per a l’extensió del coneixement i l’ús del català»; a

Gomà, Ricard, i Subirats, Joan: Govern i polítiques públiques a Catalunya (1980-2000), vol. I i II. Barcelona: Universitat Autònoma de Barcelona.

Bachrach, Peter, i Baratz, Morton S. (1963): «Decisions and Nondecisions: An Analytica Framework», American Political Science Review, núm. 57.

Banyeres, Jordi (1999): «Quinze mesos intensos. L’ús social del català al Principat (gener de 1998 - març de 1999) (2a part)», Revista de Catalunya, núm. 140.

Bodoque Arribas, Anselm (2000): Partits i conformació d’elits polítiques autonòmiques. Transició política i partits polítics al País Valencià. Barcelona: Institut de Ciències Polítiques i Socials.

-, (2009): La política lingüística dels governs valencians (1983-2008): un estudi de polítiques públiques. València: Universitat de València

Esteve, Alfons (2004): «La política lingüística del PP: anàlisi de la legislació de 1995 a 2003», Revista de Llengua i Dret, núm. 41.

Gargallo Gil, José Enrique (1994): Les llengües romàniques. Barcelona: Empúries.

Page 170

-, (2000). Recorrido por la diversidad lingüística de las tierras de España,

Generalitat Valenciana (1993): 1983-1993. Balanç i perspectives de la promoció del valencià. València: Generalitat Valenciana.

-, (2004): Coneixement i ús del valencià. València: Generalitat Valenciana.

Kasares, Paula (2002): Cinc estatuts dife-rents per a la llengua basca i els drets lingüístics. Pamplona: Hizkuntz Eskubideen Behatokia.

Kymlicka, Will (2001): Politics in the Vernacular. Nationalism, Multiculturalism and Citizenship. Oxford: Oxford University Press.

Mezo, Josu (1996): Políticas de recuperación lingüística en el área de educación en Irlanda (1922-1939) y el País Vasco (1980-1992). Madrid: Instituto Juan March.

Mollà, Toni (1992): «La política lingüística al País Valencià»; a Marí, Isidor (coord.): La llengua als Països Catalans. Barcelona: Publicacions de la Fundació Jaume Bofill.

Montoya, Brauli (2008): «La transmissió familiar del valencià», a Acadèmia Valenciana de la Llengua: Llibre blanc de l’ús del valencià-II. Iniciatives per al foment del valencià. València: Acadèmia Valenciana de la Llengua.

Nogueira, Alba (2005): «La legislació lingüística a Galícia, especialment en l’àmbit de l’educació: crònica d’un declivi consentit»; a Alcaraz, Manuel; Isabel, Ferran, i Iborra, Josep (eds.): Vint anys de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià. Alzira: Bromera.

Pradilla, Miquel Àngel (2004): El laberint valencià. Apunts per a una sociologia del conflicte. Benicarló: Onada.

Querol, Ernest (2000): Els valencians i el valencià: usos i representacions socials. València: Denes.

Querol, Ernest (coord.); Chessa, Enrico; Sorolla, Natxo; Torres, Joaquim, i Villaverde, Joan-Albert (2007): Llengua i societat als territoris de parla catalana a l’inici del segle XXI. L’Alguer, Andorra, Catalunya, Catalunya Nord, la Franja, Illes Bale-ars i la Comunitat Valenciana, Barcelona: Generalitat de Catalunya.

Réaume, Denise S. (1991): «The Constitutional Protection of Language: Survival or Security?»; a Schneiderman, David (ed.): Language and the State: The Law and Politics of Identity / Langage et État. Droit, politiques et identité. Cowansville: Les Éditions Yvon Blais.

-, (2003): «Territorial and Personal Principles»; a Kymlicka, Will, i Patten, Alan (ed.): Language Rights and Political Theory. Oxford: Oxford University Press.

[1] Política lingüística és tota iniciativa o absència conscient d’iniciativa (Bachrach i Baratz, 1963) que, en una realitat política determinada i un territori i població concrets, impulsen els poders públics per fomentar o imposar una llengua (o llengües o dialectes d’una llengua), i també, en sentit contrari, les adreçades a prohibir o limitar-ne l’ús i el coneixement, i reduir-ne la vitalitat i el prestigi. Cal aclarir que política lingüística no és sinònim de política sobre la llengua, ja que la primera té un caràcter global i afecta tots els usos funcionals de la llengua, i la segona sols és un aspecte concret d’aquesta política referit als aspectes gramaticals, identitaris i de prestigi.

[2] La normalització lingüística mínima en un territori seria la situació en què un ciutadà té la capacitat plena de viure en la llengua pròpia sense haver de canviar de llengua en cap de les funcions privades, públiques, individuals i col·lectives que hi realitze; i això, tot i conviure amb persones la llengua personal de les quals és l’oficial de l’estat i que tenen capacitat plena per viure en la llengua de l’estat. La normalització lingüística, en un sentit màxim, seria la consecució d’una situació de monolingüisme social de la llengua històricament autòctona.

[3] Govern preautonòmic on participaven tots els partits amb representació a les Corts Generals. N’hi hagué tres. El primer (març de 1978-desembre de 1979), presidit pels socialistes, integrà posicions autonomistes (esquerra i els liberals d’UCD) amb les postures més aviat centralistes i anticatalanistes d’UCD i AP. En paralitzar-se el procés autonòmic perquè el Govern central d’UCD no convocà, a diferència d’Andalusia, el referèndum perquè el País Valencià accedís a l’autonomia per l’article 151 de la Constitució, l’esquerra abandona el Consell i hi ha un govern provisional (gener de 1980-novembre de 1982), només amb UCD i AP. De novembre de 1982 a maig de 1983, l’últim govern torna a integrar tots els partits i és presidit pels socialistes, amb divisions internes semblants a les del primer govern.

[4] Val a dir que les diferències sobre el model de política lingüística, a més de ser grans entre els partits, es reproduïen també a dins de cada partit. La majoria d’UCD volia una promoció molt limitada, que prioritzés la voluntarietat del coneixement del valencià. En una posició semblant, però més restrictiva, se situava AP. Al PCPV-PCE, el grup predominant llavors defensava una política de promoció limitada i insistia en la voluntarietat del coneixement del valencià. Al PSPV-PSOE també hi havia propostes enfrontades, encara que les dominants foren les que insistien en algun tipus de promoció activa, concentrada en l’ensenyament obligatori del valencià i la incentivació d’ús social de la llengua, de manera semblant al que defensaven les minories d’UCD i del PCPV-PCE. Fora de l’àmbit representatiu, sols els minoritaris nacionalismes valencià i pancatalà defensen polítiques de normalització. Per a una visió del conflicte valencià i les posicions socials i polítiques sobre la llengua es pot consultar Querol (2000), Pradilla (2004) i Bodoque (2000 i 2009).

[5] Fins i tot, amb la voluntat de facilitar el consens, no es proposà una llei de normalització, sinó d’ús i ensenyament, atès que normalització lingüística i política lingüística eren conceptes combatuts per la dreta valenciana d’aleshores.

[6] Les cites entre cometes d’aquest paràgraf i del següent estan extretes del Diari de Sessions de les Corts Valencianes.

[7] Aquesta dicotomia entre discurs exaltat en defensa del valencià i de falta de polítiques públiques que la materialitzen en fets concrets és una constant de la política valenciana, sobretot -però no exclusivament- en la dreta. Un darrer exemple el podem trobar en l’aprovació (juny de 2010) de la Llei de Funció Pública amb els vots del PP i el PSPV-PSOE i el suport dels principals sindicats (CCOO i UGT): la llei no recull que els treballadors públics hagen de conèixer el valencià, malgrat el Pacte pel Valencià signat pel PP i el PSPV-PSOE el 2001, i l’assumpció del document Compromís pel Valencià pel PSPV-PSOE i pels sindicats. Cert que el Pacte pel Valencià sols recollia la necessitat d’augmentar l’ús del valencià a l’administració, però el Compromís pel Valencià exigia el coneixement del valencià per accedir a la funció pública.

[8] Fora del Parlament augmenta la capacitat de mobilització electoral del regionalisme anticatalanista, especialment des que el 1986 Unió Valenciana (UV) obté representació a les Corts Generals i un any després a les Corts Valencianes. Paral·lelament, el nacionalisme valencià, reorganitzat a Unitat del Poble Valencià (UPV), i el marginal nacionalisme pancatalà, tots dos influents en els sectors socials favorables a polítiques lingüístiques actives, són crítics amb la política socialista per considerar-la tímida, insuficient i ambigua.

[9] Cap govern ha estimat necessàries polítiques sistemàtiques que tingueren en compte que els valencianoparlants no tenen les mateixes possibilitats i seguretat legal (Réaume, 1991 i 2003) per usar en tots els contextos, i serveis públics i privats la seua llengua. Sovint, hi han estat els ciutadans els que han promogut la garantia dels drets lingüístics concrets, la promoció de les línies en valencià a l’ensenyament o l’ampliació de polítiques d’ús social, amb bastant voluntarisme i un èxit desigual.

[10] La iniciativa per valencianitzar el nom dels municipis ha correspost habitualment a governs municipals socialistes, progressistes o nacionalistes, i, ocasionalment, a ajuntaments amb governs conservadors.

[11] L’ús partidista del conflicte ha continuat després del 2001, amb les impugnacions pel govern del PP de les referències a la llengua catalana als estatuts de les universitats d’Alacant, de València i de Castelló, la catalogació de llibres de la Biblioteca Nacional, la negació de validesa dels títols universitaris de català per oposicions de valencià, o l’ensenyament del valencià/català a les escoles oficials d’idiomes.

[12] Un dels últims enfrontaments sobre el nom del valencià es produeix el 2005 pel memoràndum del Govern espanyol perquè l’èuscar, el gallec i el valencià/català fossen, amb limitacions, llengües de la UE. El fet que el PP governés la Generalitat i el PSOE a Madrid, unit a la falta de consideració pel Govern central que el català no és una llengua únicament de Catalunya (i Balears) i, sobretot, al particular debat lingüístic valencià, dugué a una primera proposta del Govern central amb l’únic nom de català per a la llengua, el que va provocar protestes del Govern Valencià i mobilitzacions anticatalanistes. Finalment, el memoràndum on deia català va dir «la llengua que es denomina català a la comunitat autònoma de Catalunya i a la de les Illes Balears i que es denomina valencià a la Comunitat Valenciana».

[13] L’estudi més important és l’enquesta sobre la situació social del valencià promoguda per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL, 2005). L’estudi del Servei d’Investigacions i Estudis Sociolingüístics, SIES, (Generalitat Valenciana, 2004) té dues parts: en la primera treballa amb dades del Padró Municipal de 1986 i dels censos d’habitants de 1991 i 2001, i en la segona, recupera anti-gues enquestes de coneixement i ús del valencià dels anys 1989, 1992 i 1995. El problema de l’estudi del SIES és que el padró municipal i els censos d’habitants aporten una informació sociolingüística menys fiable, i el principal avantatge és que, en un context com el valencià amb poques sèries temporals d’estudis sociolingüístics, el treball del SIES permet una mínima comparació amb estudis anteriors fets pel mateix servei.

[14] Podem conjecturar que la comunitat valencianoparlant disminueix perquè, a més de l’abandonament de la transmissió familiar de la llengua, la població valenciana s’incrementa sobretot amb castellanoparlants d’altres parts d’Espanya i immigrants estrangers que adopten el castellà com a llengua d’ús social. En conseqüència, fins i tot en el cas que la transmissió familiar de la llengua fos estable, la comunitat valencianoparlant perd pes demogràfic perquè no incorpora nous parlants actius provinents d’altres llengües en nombre suficient com per evitar la seua minorització al País Valencià.

[15] Hi ha autors que tampoc consideren esperançador el futur del català a Catalunya (Prats i al, 1990). Si bé, en general, es valora que la política de la Generalitat de Catalunya ha permès la recuperació del català (Argelaguet, 1999 i 2001); el futur del català només estaria garantit si augmenta la transmissió intergeneracional i s’hi integra la nova immigració (Banyeres, 1999). Una visió global del futur de la llengua catalana a tots els territoris del domini lingüístic a Querol (2007).

[16] El pacte fou firmat el 14 de juny de 2001, quan s’anuncien les persones que seran acadèmics de l’AVL.

[17] El mateix Pacte pel Valencià no ha estat fins ara més que una declaració formal i retòrica, ja que no s’ha concretat en cap modificació de la política lingüística del Consell actual (PP), ni en postures diferents del principal partit de l’oposició (PSPV-PSOE), que tenen com a llengua d’ús primera i bàsica el castellà.