El llibre II del codi civil de Catalunya des d'una perspectiva judicial
| Autor | Albert Guilanyá Foix |
| Páginas | 287-297 |
Page 287
Malgrat que de vegades alguns operadors jurídics s’acostin al Dret Civil català com si es tractés de quelcom de recent promulgació (sortosament cada cop menys), el cert és que el Dret Civil català té una tradició força llarga de molts i molts segles d’evolució. No és aquí el moment de ferne una exposició exhaustiva, entre d’altres coses perquè en aquestes jornades ens interessa solament el Dret codificat. Però això no és obstacle perquè tinguem present que venim d’un Dret de costums i ens trobem en un Dret de lleis. De fet podem afirmar que l’evolució que ha patit el Dret Civil català en els darrers 50 anys és fabulosa, i hem passat d’un Dret que va ser compilat com una defensa per evitar la seva desaparició, a un Dret viu que evoluciona al ritme que ho fa la societat i que ja no s’alimenta del costum sinó i sobretot dels canvis que ens porta la modernitat, tot lògicament afavorit per un fet cabdal quin és el que des de fa més de 30 anys Catalunya disposa novament d’institucions legislatives i d’autogovern propi.
Efectivament un cop recuperat l’autogovern i la potestat legislativa, l’evolució que s’ha produït ha estat tan ràpida que afirmacions en el seu moment força vàlides, com les que va fer Lluis Figa i Faura en el seu darrer dis-curs com a president de L’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya a l’any 1991, són ara desfasades. Deia aleshores que el Dret català no és una invenció d’avui, i naturalment no és el mateix que fa mil anys. Hi ha però, afirmava l’insigne jurista, un fil que de manera continua i sense interrupcions el caracteritza i que ha rebut el nom de tradició jurídica catalana. La tradició jurídica catalana és aquesta: el costum és el que du a la llei i no a l’inrevés. Que el legislador ho oblidi és el que posa el Dret Civil en perill —acabava dient—.
Certament que aquelles paraules pronunciades encara no fa 20 anys, només podríem avui subscriure-les parcialment atès que una part molt important del nostre CCCat., o és una absoluta novetat dins del Dret català (cas de
Page 288
gran part del Llibre V pel que fa a la regulació de la propietat horitzontal p.e.) o té avui dia uns principis i unes bases força allunyades del que és el costum i adaptades a la nova realitat catalana del segle XXI, m’estic referint al fiamant nou Llibre II que va entrar en vigor el proppassat dia 1 de gener de 2011.
Personalment he pogut viure aquest canvi des de la perspectiva de la meva feina com a jutge. Així recordo que en el temari de l’oposició, el Dret Civil català ocupava un sol tema entre 415 i a més era compartit amb altres Drets forals, i no estic parlant de la prehistòria sinó tot just de l’any 1985.
En la praxis diària dels jutjats i tribunals catalans l’entrada del Dret Civil català, com a fonament de les pètites de les demandes, es produeix sobretot un cop recuperada la potestat legislativa, sent que aleshores el legislador empra com instrument tècnic de creació de Dret el de les lleis especials, i tot per anar donant cos a poc a poc a un ordenament jurídic encarcarat per l’absència d’aquella potestat legislativa. Cal destacar en una primera fase i en matèria de drets reals, lleis com la Llei 6/90, del 16 de març, dels censos o la Llei 13/90, de 9 de juliol, de l’acció negatòria, les immissions, les servituds i les relacions de veïnatge que tant joc ha donat en la pràctica diària i que ha servit de base a una abundant jurisprudència. En matèria de Dret de família, lleis com la 7/91 de 27 d’abril de filiacions, la 37/91 de 30 de desembre de mesures de protecció als menors desemparats i d’adopció o la 39/91 de la mateixa data de tutela e institucions tutelars, coincidint aquestes darreres amb l’assumpció per part de la Generalitat de Catalunya de la competència en matèria de protecció de menors, que no de reforma que era i és, exclu-siva de l’Estat.
No cal oblidar però en aquest període la vigència i l’aplicació de la Llei 13/1984, del 20 de març, sobre la Compilació del Dret Civil de Catalunya, l’objectiu de la qual va ser partir de la Compilació de 1960, integrar-la en l’ordenament jurídic català i adaptar-la als principis constitucionals, i que en tot cas ha estat aplicada a les freqüents qüestions successòries suscitades en els tribunals fins a la publicació del CS o que també ha estat de freqüent aplicació en certes qüestions relatives a obligacions i contractes i em refereixo assenyaladament a la rescissió per lesió ultra dimidium. Pel demés la Compilació i la seva revisió del 84 han resultat en la seva aplicació diària bastant testimonials ja que els percentatges dels plets en que s’han aplicat han estat més aviat minsos i la seva al·legació per part dels advocats quasi inexistent.
És a partir del 1991, amb la promulgació de la Llei 40/1991, del 30 de desembre, del Codi de Successions per causa de mort en el Dret Civil de Catalunya, que el Dret català post compilat va entrar en una segona fase, la fase de les codificacions parcials, continuada amb la Llei 9/1998, del 15 de juliol, del Codi de Família, amb la voluntat de recollir, ordenar i sistematitzar la regulació sobre les diverses matèries continguda en les lleis especials que s’han anat promulgant i de completar-la fins a assolir la plenitud de l’exercici de les competències legislatives establertes per la Constitució i l’Estatut.
Però pel que aquí m’interessa comentar, l’actuació legislativa del Parlament en matèria de persona i família, tanmateix, no s’esgotà en el Codi de Família, sinó que va tenir altres fites molt significatives, com la Llei 8/1995, del 27 de juliol, d’atenció i protecció dels infants i els adolescents, i la Llei 1/2001, del 15 de març, de mediació familiar de Catalunya. A més, va abordar reali-
Page 289
tats més concretes, com en la Llei 19/1998, del 28 de desembre, sobre situacions convivencials d’ajuda mútua, i problemes específics de determinats àmbits, com en la Llei 21/2000, del 29 de desembre, sobre els drets d’informació concernent la salut i l’autonomia del pacient, i la documentació clínica.
En aquesta fase el Dret català s’ha anat obrint pas poc a poc en la praxis diària dels tribunals i fonamentalment en l’àmbit del Dret de família, degut segurament a que a Catalunya regeix el règim econòmic matrimonial de separació de bens, el que comporta conseqüències força diferents dels règim supletori de ganancials establert pel Dret espanyol, i que fa que les crisis matrimonials tinguin solucions quelcom diferents i de forma especial en l’esfera patrimonial. M’estic referint marcadament a la pensió per raó de treball de l’art. 41 del CF.
Finalment i en aquesta evolució, la Llei 29/2002, del 30 de desembre, primera del Codi Civil de Catalunya, suposa un pas més endavant i sobretot a partir del moment en que es retira el recurs d’inconstitucionalitat que sobre aquella pesava. Així es notarà en la pràctica diària dels tribunals fonamentalment en l’al·legació dels nous terminis de prescripció i caducitat que allí es recullen i en la determinació de la forma en que cal integrar el Dret Civil català, de manera que quedarà definitivament descartat l’acudir al Dret comú per tal de suplir els buits legals existents.
Però sobretot els jutjats ho hem anat notant a mesura que els demés Llibres que composen el CCCat. han anat entrant en vigor i especialment quan ho va fer el Llibre V, que deixa sense aplicació a Catalunya a la LPH a la que substitueix íntegrament, sent que els plets que versen sobre aquesta matèria són bastant nombrosos. No és aquí el moment de glosar les modificacions que aporta però no està de més recordar els nous règims de majories que estableix amb la limitació del principio de unanimitat en l’adopció de certs acords comunitaris, o la protecció dels consumidors i, en general, de les persones en situació de necessitat, que es manifesta en el règim d’adopció de certs acords que afecten a discapacitats físics i més concretament els relatius a la supressió de les barreres arquitectònica o la...
Para continuar leyendo
Solicita tu prueba