L'ètica de la cura a l'Administració pública
| Autor | Albert Llorca Arimany |
| Cargo | President de l'Institut Emmanuel Mounier de Catalunya des de 2015 i promotor i coordinador del Grup de recerca de filosofia personalista de la Societat Catalana de Filosofia (Secció de Filosofia Contemporània), adscrita a l'Institut d'Estudis Catalans |
| Páginas | 6-22 |
Revista catalana de dret públic #62
www.rcdp.cat
L’ÈTICA DE LA CURA A L’ADMINISTRACIÓ PÚBLICA
Albert Llorca Arimany*
Resum
Els temes que una administració pública ha d’abordar s’inscriuen en la línia de la humanització o reciprocitat ètica, atenent
al subjecte humà. Ha d’actuar, doncs, en bé del ciutadà i evitar el risc de la burocratització, sempre present. La pregunta
de fons és: què podem esperar de l’Administració pública? I el més elemental és el tarannà educador o personalitzador,
que implica desplegar qualitats humanes, com la humilitat d’actuació de l’Administració pública, el respecte als ciutadans
i la satisfacció de llurs drets bàsics. La noció de conatus cultural ens orienta en la nostra investigació: romandre atents.
Avui el compromís de tota administració pública es dirigeix per l’acord i el consens de la ciutadania arreu, més enllà
dels límits de l’estat on roman. En l’àmbit europeu, això fa la tasca no més fàcil, sinó més difícil, però la supressió de
tot burocratisme a la Unió Europea és una praxi i una esperança.
Paraules clau: cura; ciutadania; reciprocitat ètica; atenció; educació cívica; burocratització; Unió Europea; conatus
cultural.
THE ETHICS OF CARE IN THE PUBLIC ADMINISTRATION
Abstract
The issues that a public administration needs to address lie within the eld of humanisation or ethical reciprocity,
taking into account the human subject. The administration must therefore act for the benet of the citizen, averting
the ever-present risk of bureaucratisation. The basic question is: what can we expect from the public administration?
What is most crucial here is its educational or personalising nature, which entails the use of human qualities, such as
acting with humility, respecting the citizens and fullling their basic rights. The notion of cultural conatus provides
the guiding light in our research: to remain attentive. Today, the commitment of any public administration is guided
by the agreement and consensus of the citizenry, beyond the limits of the state in which it operates. At European level,
this makes the task not easier, but rather more difcult; however, the elimination of all bureaucratism in the European
Union is both a praxis and a hope.
Key words: care; citizenry; ethical reciprocity; attention; civic education; bureaucratisation; European Union; cultural
conatus.
* Albert Llorca Arimany, president de l’Institut Emmanuel Mounier de Catalunya des de 2015 i promotor i coordinador del Grup
de recerca de losoa personalista de la Societat Catalana de Filosoa (Secció de Filosoa Contemporània), adscrita a l’Institut
d’Estudis Catalans. Facultat de Filosoa de la Universitat Ramon Llull, c. de la Diputació, 231, 08007 Barcelona. albert.llorca.
arimany@gmail.com.
Article rebut el 15.01.2021. Avaluació cega: 10.03.2021 i 10.03.2021. Data d’acceptació de la versió nal: 19.03.2021.
Citació recomanada: Llorca Arimany, Albert. (2021). L’ètica de la cura a l’Administració pública. Revista Catalana de Dret Públic,
62, 6-22. https://doi.org/10.2436/rcdp.i62.2021.3598.
Albert Llorca Arimany
L’ètica de la cura a l’Administració pública
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 62, 2021 7
Sumari
1 Què vol dir tenir cura?
2 L’horitzó en el qual s’ha de moure l’Administració pública
2.1 La praxi de les categories protoètiques
2.2 L’educació cívica i el conatus cultural
2.3 L’estat que ha d’emparar una administració pública d’una comunitat de ciutadans amb drets
3 L’estat i l’Administració europea. Els problemes del estats europeus
3.1 La situació de l’estat en la Unió Europea d’avui
3.2 Els problemes europeus que no desapareixen
A manera d’epíleg
Bibliograa
Albert Llorca Arimany
L’ètica de la cura a l’Administració pública
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 62, 2021 8
1 Què vol dir tenir cura?1
Els problemes que hagi de resoldre una administració pública s’han de polaritzar en la via d’ajudar la persona
o subjecte humà que sigui ciutadà seu; és a dir, un ésser humà no només individual, sinó que es faci i visqui en
relació amb els altres i amb l’estructura administrativa que presideix les seves decisions i actuacions presents
i futures, des de pagar els impostos ns a sol·licitar els ajuts que necessita de caràcter sanitari, econòmic,
laboral (ara mateix, els ERTO, la promoció del teletreball o les peticions de pensions per llarga malaltia),
escolar, d’habitatge (problema actual que es va massicant), etc.
Dit en síntesi, l’Administració pública és allò que, usant les seves competències, fa i gestiona l’estat; però no
és l’estat, i menys, òbviament, cap ideologia dins d’un estat, partit governant o similars.2
I què vol dir que l’Administració pública té cura de les persones o els ciutadans? Doncs que la seva praxi
pública o comuna l’obliga a actuar bé per als ciutadans3 en tant que són subjectes administrats. I, especicant
més, tenir cura del ciutadà no és només atendre les seves mancances psíquiques,4 pel fet que la inserció de la
psicologia en l’àmbit administratiu sempre ha comportat discrepàncies, en endinsar-se en la vida dels futurs
ciutadans administrats i en la seva llibertat, ja que aquell controla els estímuls rebuts per aquests.
Preguntem-nos, llavors, què vol dir tenir cura. Armava la teòloga Josefa Torres quelcom que ens orienta
en el nostre tema: tenir cura o cuidar signica atendre5 la vida i la salut de tota persona i ocupar-se del seu
benestar, i la justicació racional rau en la solució de les necessitats humanes bàsiques, reclamada sota dos
vessants: la vulnerabilitat i la dependència dels altres. I, actualment, la psicologia més elemental i el sentit
comú diuen que la família és qui intervé primerament en les mancances humanes; però, al seu torn, ella també
requereix l’ajut corresponent. I els nivells de l’Administració pública són, òbviament, diversos i s’han de
coordinar, començant pel local, amb la nalitat de millorar la vida quotidiana i superar tota sensació subjectiva
de l’administrat de maltractament administratiu.
I ens retrobem amb les necessitats de tot ciutadà, situades en la plaça pública, allà on la noció de ciutadania es
va convertint en cuidadania6 pública. I alguns conceptes es barregen, perquè actes com consumir, progressar
o sentir-se justament tractat per l’Administració pateixen el risc de mercantilització en accentuar més
l’economia de mercat que no l’economia del do,7 conduint l’esmentada atenció vers el camí de l’explotació
indenida de recursos naturals suposadament inacabables.8 I una administració pública humanament viable,
allunyada d’aquesta dèria, tindrà clares les seves prioritats al servei d’un estat per i per a les persones que el
constitueixen.9 Aquesta és la feina que intentarem desenvolupar en el present estudi, que passa inevitablement
1 El Diccionari de la llengua catalana (Institut d’Estudis Catalans, 1995) entén cura com l’atenció a vetllar pel bé o bon estat d’algú,
i curar com ocupar-se’n, pensar i proposar-s’ho.
2 Problema, aquest, que ja no es dona en els estats autènticament democràtics en l’actualitat, excepte en els que no ho són, on els
alts càrrecs de l’Administració actuen segons els designis dels polítics governants. Dahlström i Lapuente, en el llibre Organizando
el Leviatán, armen que els perills de la burocràcia i la corrupció dels càrrecs de l’Administració van en la mateixa direcció. Diuen
que una burocràcia molt polititzada —o a l’inrevés, una política burocratitzada en excés— condueix a la inanició de la vida pública,
per més lleis reguladores que hom estableixi.
3 A usar les seves estructures i normes i a oferir al ciutadà l’assistència que necessiti.
4 En el llibre La salvación del alma moderna, Eva Illouz parla de la introducció de la psicologia —cientíca, clar— en l’Administració
nord-americana als anys vint del segle passat, mitjançant l’ús massiu de tests per mesurar la idoneïtat dels futurs membres de
l’administració de correus, de la policia, de l’exèrcit, etc.
5 El terme atendre és complex en el llenguatge losòc i mereix consideracions que desenvoluparem després. Diguem que aquest
mot ens parla de racionalitat no instrumental —sona aquí la crítica de l’Escola de Frankfurt—, no jerarquitzada ni objectivadora, i
aquests són criteris de la cooperació humana.
6 El mot és una invenció d’altres pensadors, que també es pot traduir a la nostra llengua per un derivat hipotètic de cuidar. Però l’ús
d’aquest mot obeeix exclusivament al matís públic que afegeix a cuidar o a tenir cura.
7 En el sentit emprat de cooperació, per exemple, per Paul Ricoeur en el seu llibre Amor y justicia (i no de simple competitivitat,
pròpia del mercat capitalista).
8 Criteri radicalment rebutjat pels bioeconomistes i ecòlegs, des de Georgescu Roegen ns a Fernando Valladares, que armava
recentment que “nos falta una economía que tenga en cuenta que los recursos de la tierra son nitos” (entrevista al diari La Vanguardia,
5 de novembre de 2019), armació contrària al cost-càlcul capitalista dels recursos disponibles.
9 Hem emprat el mot persona quatre vegades —i no és casual— per referir-nos al subjecte humà titular de les actuacions de
Albert Llorca Arimany
L’ètica de la cura a l’Administració pública
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 62, 2021 9
per un aprofundiment dels vessants ètics i psíquics de l’ésser humà. Tal reexió ens ha d’ajudar a exposar el
que serà una mena de categorització protoètica imprescindible de tota ètica de la cura en l’acció humana, i
òbviament en la de l’Administració pública. Entrem-hi.
Els prolegòmens anteriors sobre la cura ens permetran iniciar-nos en la citada categorització —amb arrel
antropològica personalista—, i que serà preparatòria de l’elaboració d’una praxi ètica per desenvolupar.
La qüestió ètica prèvia i fonamental en aquest assumpte serà, aleshores, no pas què està bé per aconseguir
l’objectiu perseguit —sempre opinable—, i que ens introduiria en un terreny de condicionants psicofísics i
psicològics que ens allunyarien del compromís amb l’Administració. Es tractarà, més aviat, que ens preguntem
com haurem d’actuar, quelcom assolible en tres fases: a través de què i com actuem, què és el que podem
arribar a fer i quin és el nivell de consecució d’allò que volem obtenir.10
La pregunta primera ocupa la sensibilitat ètica, però les tres fases que la vertebren arrosseguen el tarannà
psicofísic i cultural condicionant corresponent. Per això entendrem que la descripció humana psicoantropològica
condueix al compromís èticament valuós.
La triple categorització protoètica proposada ens parlarà d’estructures humanes essencials, que tècnicament
anomenarem eideticopràctiques —com actuem—, paraètiques —què podem fer— i supraètiques —relatives
a què podem esperar.
Quina funció especíca fa cada nivell o tipus de pregunta? Les primeres —les anomenarem també preètiques—
serviran per acompanyar un discurs ètic i li atorgaran arguments amb nocions com la llibertat, el sentit de la
imputabilitat i de la responsabilitat (de manera que la solidesa mental i humana no s’esquerdi), la motivació,
la intersubjectivitat i la capacitat decisòria de tot ésser humà, i tots aquests arguments seran mitjans mitjançant
els quals creix la persona-ciutadà.
Les segones —que anomenem categories paraètiques— ajuden a recordar les limitacions de l’actuació humana
i s’ocupen de les eleccions adoptades en circumstàncies concretes, on els apassionaments, les emocions i
els prejudicis tal vegada s’anticipen al raonament. Conceptes clau aquí que incidiran en les actuacions de
l’Administració pública són el respecte a posicions alienes i l’obligació que cal sentir per fer possible els
drets de l’altre. Aquestes categories han d’ajudar a salvar els obstacles i l’angoixa pels desgavells naturals i
la desconança humana en l’Administració.
La tercera categorització —supraètica— ens parlarà de l’orientació del que fem amb la nalitat d’enfortir
i assolir allò a què aspirem i que desitgem aconseguir, com són un sentit raonable de la vida, una esperança
religiosa o ideològica, una forma determinada de viure, una il·lusió o delitat a una comunitat, etc.
Ens resulta difícil parlar de cura sense aquests tres nivells psicoantropològics. Certament, aquestes qualitats
psicoantropològiques no són pròpiament ètiques, però sense elles l’ètica de la cura queda despullada.
Llavors, l’ètica es presentarà com una reexió pràxica que posa en joc totes les estructures protoètiques
citades. I aquesta esfera antropologicopsicoètica requereix un doble element motivador: el bé de la persona
—ciutadà administrat— i la seva capacitació educadora, i aquesta darrera és el factor activador del camí vers
el desenvolupament de la primera.11
l’Administració pública, i hi hem d’afegir que la nostra convicció personalista ens fa pensar en persones i no en individus (tot i que
el procés d’individuació té unes exigències psíquiques ineludibles). Entendrem per persona com a procés de personalització —
compatible amb la noció d’Administració pública— un ésser conscient de si mateix i dels seus vincles, que l’obliguen a estar d’una
determinada manera, amb dignitat: des de la doble consideració de contemplar la personeïtat del cadascú singular i l’autosuperació
de si mateix en dirigir-se a l’altre, mitjançant la institució administrativa que l’estat sustenta. La dignitat humana comportarà, doncs,
el reconeixement del cadascú personal —de cada ciutadà— per l’Administració pública, que és qui ha de fer valer tal dignitat en
termes eticopolítics de justícia.
10 Aquestes tres preguntes resumeixen l’enfocament pertinent dins de l’Administració pública —dels funcionaris i ciutadans— (si
n’investiguéssim els fonaments losòcs, trobaríem la nostra tesi a Albert Llorca, De l’Eidètica pràctica a l’hermenèutica en el
pensament de Paul Ricoeur).
11 I això serà possible en el que anomenarem conatus cultural o reexió amb voluntat d’universalització, que brolla de dins de l’ésser
humà encarnat i/o contextualitzat.
Albert Llorca Arimany
L’ètica de la cura a l’Administració pública
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 62, 2021 10
2 L’horitzó en el qual s’ha de moure l’Administració pública
2.1 La praxi de les categories protoètiques
Abordarem, des de tals categories, la dimensió educadora-humanitzadora —inherent al creixement de la
persona-ciutadà que Emmanuel Mounier anomenava personalització—, a d’afrontar el repte de l’ètica de
la cura i la seva aplicació a l’Administració pública.
Des d’aquestes categories, l’ètica de la cura descriu el jo personal com aquell que ha de ser amo de si mateix
i que sap situar-se davant del món i dels altres sense ser absorbit per la cultura (aquí, l’Administració pública
i l’estat del qual depèn) en la qual visqui.
a) En el cas de l’esfera preètica, el seu paper educador ha de parlar del sentit d’humilitat, sobre la base
de l’armació del jo personal intencional i obert, que se sent responsable i no pas diluït per l’entorn (per
satisfaccions, pors, aparences, narcisismes, etc.) i de l’actitud consensuadora com a factor cabdal de
l’Administració pública, perquè l’altre —ciutadà— s’ha de saber escoltar i respectar, atenent a les seves
necessitats i drets.
b) Pel que fa al vessant educador de les categories paraètiques, es posa en relleu la necessitat i la voluntat de
viure amb els altres sota l’Administració pública sobre la base del reconeixement dels límits i febleses propis.
Es tracta d’aprofundir en les obligacions i responsabilitats pròpies assumint les dicultats humanes en tant
que som éssers fràgils, i incoincidents amb nosaltres mateixos, i sovint vençuts per la inèrcia dels costums que
venen de fora. Això, en termes educatius-administratius, signica que hem de vèncer-nos, hem de promoure
la millora de la comunicació humana i ens hem de comprometre socialment i històrica en una causa pública
no determinant i imperfecta, sinó en la via de la humanització. Es tracta, a la , de superar la nostra nitud
i fer-nos capaços de mirar l’altre per damunt dels interessos propis. Aquí entra en joc la universalitat de la
persona de cadascú en l’Administració pública i els valors compartibles intraculturals.
c) Pel que fa al vessant educador de la categorització supraètica, cal armar que la praxi educativa pública
pretendrà fomentar una consciència europea i planetària dels problemes humans amb repercussions en
l’economia, en l’organització del treball, en els drets diversos, en el respecte a la natura, etc.12 És obvi que
compartir valors ètics és summament important. La funció educadora humana en el nivell supraètic respecte
a l’Administració pública marca les possibilitats i els ns pels quals ens orientem vers la pregunta ètica
fonamental: com hem d’actuar?, és a dir, com hem de conduir-nos en la parcel·la on som, amb el benentès
que altres ens han precedit i han deixat llur llegat.
La manifestació educadora de tal categorització supraètica es dona en la resituació del jo personal de cadascú,
en termes de grau de satisfacció amb si mateix respecte als altres: ens hem esforçat en el que podíem?, estem
contents de nosaltres mateixos?, hem sabut usar la nostra llibertat? Es tracta, a la , de si hem sabut reapropiar-
nos a nosaltres mateixos. I la delitat (segona categoria supraètica) ens pregunta: hem tingut present el sentit
de veritat en la nostra vida? Hem estat tenaços en pro de la humanització del món que ens envolta, o hem
abdicat davant de les primers dicultats?13 El tema de la postveritat batega aquí. Com assenyalava Daniel
Innerarity arran del problema del coronavirus,14 no estem davant d’un contagi, sinó d’una societat contagiosa,
que vol dir que vivim en una societat que reclama proteccions que no ens saben donar.
El cert és que el que abans ens protegia ara ja no ho fa: vivim en la incertesa de la intervenció de l’estat —
diríem de l’Administració—, i l’únic que ens pot protegir és el coneixement compartit basat en la cooperació
i no en la competitivitat. Situació poc exemplar fou la lluita desfermada des de la tardor del 2020 per
aconseguir la vacuna abans que ningú, més per raons econòmiques i de prestigi que humanitàries. Una lluita
12 Aquesta és l’actitud cívica, que és força decient en el nostre entorn, segons els professors de gestió pública Carles Ramió (UPF)
i Marc Esteve (Esade).
13 Aquest punt és rellevant: la mesura del deixar-se portar pel més fàcil o la claudicació acomodatícia es fa notar aquí. La delitat a
uns valors compartibles no sempre és graticant, i això cal aprendre-ho. Armava Sòcrates que era molt amic dels seus amics, però
més amic de la veritat: això no és fàcil mantenir-ho.
14 Basem les nostres consideracions en alguns articles sobre el coronavirus, del lòsof, publicats en diversos diaris entre març i
desembre de 2020. Dels darrers, “Pandemia sin verdad” (4 de desembre de 2020).
Albert Llorca Arimany
L’ètica de la cura a l’Administració pública
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 62, 2021 11
animada, en estranya conjuminació, per les xarxes socials habituals —WhatsApp, Instagram, Twitter, etc.— i
l’administració de l’estat, que avui rau, segons Innerarity, sota l’ombra de la postveritat.15
La tercera categoria supraètica és l’esperança en la plenitud humanitzadora posada en relleu en l’actitud
transnita de comunicació humana en l’àmbit planetari. En la perspectiva educativa implica servitud al bé
comú, no pas el bé comú al servei del meu interès particular. I, apuntant al sentit de veritat, indica l’exigència
de ser receptiu als altres subjectes i a la natura. En síntesi, implica la realització de l’actitud civicoutòpica
imprescindible en tota administració pública, gràcies a la qual ens podem entendre i perfeccionar-nos
humanament.16 Seguint la legalitat vigent, en la Constitució espanyola de 1978 es diu: “L’Administració
pública serveix amb objectivitat els interessos generals i actua d’acord amb els principis d’ecàcia, jerarquia,
descentralització, desconcentració i coordinació, amb submissió plena a la llei i al Dret”.
2.2 L’educació cívica i el conatus cultural
De les moltes coses que es poden armar sobre el nivell de civisme que desprèn la cura de la persona humana
en l’Administració pública, hi ha un pensador, Lluís Cuéllar,17 que amb la seva noció d’atentivitat ens fa
aprofundir en l’esmentada cura de la persona. A grans trets, el lòsof armarà que:
- L’atentivitat ofereix l’esforç losòc des de la seva fenomenologia envers la veritat en els termes d’instal·lar-
nos al món, i hi estem en un lloc de dons que ens ofereix aquest accés a la veritat, presentada en dos temps:
incitant-nos-hi i orientant-nos-hi. L’atentivitat és, doncs, un esglaó ofert a la nostra vida per ajudar a entendre
la donació en ella.
- L’accés a la veritat és un procés real, i no pas cap invenció, de manera que només des del meu jo existencial
—vital i intel·lectual— podem aspirar a la veritat i viure-la radicalment. Ja es percep que aquesta noció de
veritat no és còmoda als humans, perquè no deixa espai per a l’emmascarament inhumà.
- I, en tercer lloc, hom diria que la veritat que descobrim en nosaltres se’ns imposa, ens supera,cosa que ens
recorda aquell tercer nivell de l’existència que el lòsof txec Jan Patocka descrivia com viure en la veritat
(que transcriu com viure al descobert), i que podem traduir, en el llenguatge de Cuéllar, com viure atent a
la veritat.18
En aquestes reexions suggerides per Cuéllar sembla difícil no veure-hi un sentit del compromís personalista
o de la promesa amb un estil de vida al qual la veritat ens obliga. I aquest compromís en la vida pràctica brolla
del que ell anomenarà actitud atentiva davant l’evidència fonamental19 que fa que la veritat parli del nostre
jo nit com a prenotícia abans de tot acte judicatiu.
És de destacar la validesa de tals anàlisis en el terreny de l’Administració pública com a prolongació cívica
d’un estat respectuós dels ciutadans: seria el pas anunciat de la ciutadania a la cuidadania, i que per al
personalisme signicarà un atribut humanitzador dels éssers humans com a procés de personalització en el qual
cadascú és i sent amb els altres —fratern— i com els altres —igualtat de drets. Ara els patrons de dominació
són posats en dubte, ja que la indiferència i la insensibilització davant dels altres no són una bona manera de
relacionar-s’hi. El que reclamarà la noció de cuidadania com a bé públic d’una administració obliga a una
15 “Un factor que puede explicar nuestro relativo fracaso para gobernar esta crisis es la instalación de una cultura de la posverdad
en la vida social contemporánea” (“Pandemia sin verdad”), tot el contrari del que el sentit de veritat indicaria: que en la pandèmia
regular l’espai públic és complicat, potser perquè allò públic comença en la privacitat —com rentar-se les mans—, que s’ha de
convertir en un acte responsable per a l’interès general.
16 Aquí trobem la contribució d’autors com R. Kane Appiah, Birkhu Parekh, Lluís Cuéllar o Paul Ricoeur.
17 Lluís Cuéllar i Bassols fou un pensador personalista i catòlic situat entre el pensament agustinià i la fenomenologia husserliana.
Nascut a Olot l’any 1925 i mort a Barcelona l’any 1993, fou professor de losoa a la Universitat de Barcelona, i l’any 1981 fundà
el Liceu Maragall de Filosoa, integrat a l’Ateneu Barcelonès. L’obra seva rellevant, la tesi doctoral, data de 1980 i porta per títol
“El hombre y la verdad” (Ed. Herder).
18 Op. cit., p. 156.
19 Més endavant, armarà Cuéllar que la veritat té quelcom de terapèutic o puricador, i que, com a resultat de l’epokhé o reducció
losòca husserliana, concretarà en el que anomenarà verocentrisme, que “consiste en un estar reconociendo la supeditación absoluta
que el yo debe ‘a aquello que es y que debe ser ’ en el ámbito de la propia vida” (ibídem).
Albert Llorca Arimany
L’ètica de la cura a l’Administració pública
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 62, 2021 12
atentivitat que s’ocupa de la natura, l’economia o la política en la mesura de les persones i no dels sistemes,
en l’accepció mounieriana.
Les observacions anteriors ens donen les pautes per abordar l’abast de l’expressió nostra del conatus cultural
en la vida pública. El marc en el qual estem és el de l’atenció i la cura corresponent en l’Administració pública,
i la indiferència i l’allunyament entre les persones són els obstacles a les dues primeres nocions. El conatus
cultural té assignada la funció de promocionar l’atenció i de conduir vers la cura.
Es tractarà de potenciar l’atentivitat, tal com dèiem, i d’apaivagar la indiferència que en resultaria si tal conatus
fos oblidat. I ambdues coses alhora coadjuven a la praxi dels drets humans. Què entendrem, aleshores, per
conatus cultural, i com es desplegarà i en què afecta els humans?
Per a la primera qüestió: el conatus cultural serà una perspectiva —losòcament, una hermenèutica— per
la qual hom aprofundeix en el sentit de veritat mitjançant la reexió losòca intuïtiva-conativa des de la
singularitat historicocultural que sempre és compartible. Pel que fa al seu desplegament, la utilitat fonamental
rau en la capacitat que dota per apaivagar tota indiferència —paraula maleïda per a la sensibilitat personalista,
i molt ens temem que també per a tota administració— com si despertés la dimensió comunitària i cívica
de la persona. I respecte a l’efecte que tingui en la protecció dels drets humans, el conatus cultural afecta la
praxi dels drets humans en la mesura que desplega valors ètics —o virtuts— com la tolerància, la fraternitat,
el respecte, el perdó o la justícia, que són fonamentals per poder reconèixer i fer valer tal dimensió cívica. I
aquests valors es descobreixen en superar la citada indiferència, la instrumentalització de l’ésser humà i la
seva condescendència en la indecència pública, com ho és la institucionalització de la corrupció.
Si la condició essencial del conatus cultural ens permet superar el nihilisme pràctic, el seu desplegament i
la seva ecàcia en l’Administració pública cal situar-los enfront de la conictivitat ètnica i de la desafecció
ciutadana. La temptació de la incomprensió i del maltractament dels ciutadans-administrats en la vida pública
és sempre notòria, tot el contrari d’allò que Hannah Arendt anomenava capacitat de voler viure junts.20 Si els
fets de la cosa pública s’endinsen en aquesta senda, la violentació i no el consens serà el que mana en aquesta,
i llavors desemboquem davant d’un estat que proclama l’obediència del ciutadà sense contemplacions. Un
exemple: exigir la unitat sobirana sense condicions, ant la seva estabilitat no pas al poder en comú sinó al
poder-força (com diria el mateix Paul Ricoeur, vogar per una articulació dels drets humans entre la voluntat
de poder i la voluntat de justícia).21
2.3 L’estat que ha d’emparar una administració pública d’una comunitat de ciutadans amb drets
Ens endinsem en la concepció de l’estat que traspua al darrere de l’Administració pública que descrivim. I és
evident que la nostra història política —a Espanya, a Europa— està marcada per dos segells recalcitrants: el
maquiavèl·lic i el hegelià. De resultes, el poder és potestas o domini que cal manegar —la mateixa Revolució
Francesa en fou un exemple— per establir la dependència dels drets ciutadans segons ho estipulés l’estat.
En la declaració conjunta del Govern espanyol i del Govern català un any després del prohibit referèndum de
l’1 d’octubre de 2017,22 s’armava que hi havia un conicte sobre el futur entre l’Estat espanyol i la Generalitat
de Catalunya, i que s’apostava pel diàleg23 tot i les discrepàncies sobre l’origen, la naturalesa o les vies de
20 Arendt, Hannah (2005). Sobre la violencia. Alianza Editorial (p. 70). Haurem d’afegir que aquest plantejament de voler viure
junts com a element cohesionador d’una comunitat humana és compartit per altres pensadors com Paul Ricoeur, Michel Gauchet o
Pierre Rosanvallon —armava recentment Daniel Innerarity que “Pierre Rosanvallon indica la pluralización de la vieja voluntad
popular [...] hacia una desconcentración de la soberanía que se diversica en momentos, instancias, niveles y funciones”, “Elogio del
enredo europeo” (maig de 2019). I armarem que, si bé el conatus cultural no té pretensions polítiques, sí que és una reexió amb
voluntat d’universalització que brolla de dins de l’ésser humà, com un procés intuïtiu en un context cultural qualsevol, i mantindrem
la voluntat de veritat i de justícia —o exercitació del consens cívic— com viure junts en un conjunt comunitari com l’actitud
fonamental de l’Administració en un estat que es proposi servir la comunitat de persones. Dit succintament, l’Administració pública
se situa en un triangle: ideologia dels partits, judicatura i ciutadans-administrats.
21 Es diria que voga pel pas de la potestas (o model d’estat que es fa obeir) a la potència (o acció en comú de la ciutadania, que
prefereix la justícia al poder).
22 La declaració conjunta d’ambdós governs, del 21 de desembre de 2018, resta en el text íntegre del comunicat dels presidents
Pedro Sánchez i Quim Torra després de la reunió a Barcelona (La Vanguardia, 22 de desembre de 2018).
23 Diàleg: aquesta era la paraula clau. I què cal entendre-hi? A grans trets, diríem que un diàleg serà possible si es donen alguns
Albert Llorca Arimany
L’ètica de la cura a l’Administració pública
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 62, 2021 13
solució: la via del diàleg havia d’avançar com a resposta democràtica a la demanda de la ciutadania catalana,
en el marc de la seguretat jurídica. Fou aquesta declaració una bona declaració d’intencions, que, al marge
de les opinions, feia valer la via del diàleg i no la impunitat legal i l’incivisme.
Pel que fa a la seva consolidació institucional, quin paper pertoca fer a l’estat que se senti agreujat? En un
estat madur, semblaria que ha de poder donar possibilitats i no pas castigar d’entrada. Disposa, per exemple,
dels indults davant d’una sentència ferma si la considera desproporcionada o poc equitativa —l’aequitas
llatina, traductora de l’epieikeia grega— i es remet a la imparcialitat aplicada com a criteri per a la justícia,
segons les circumstàncies esdevingudes. Aquesta no és una qüestió administrativa —la justícia no forma part
de l’Administració pública—, però cal implementar-la seguint els protocols i no vulnerar-los.
Tals consideracions sorgeixen quan s’aborda una qüestió política delicada, i algú es pregunta amb escepticisme
si els polítics de torn del moment —governants i oposició— estan capacitats per redissenyar un escenari de
diàleg de pau amb els adversaris: tornem a l’organització del Leviatan.
Hi ha una paraula poc elegant que resumeix l’actitud d’alguns governants i altes esferes de juristes: la
impunitat.24 Ja es veu que tal noció és possible que es produeixi si l’estat constituït és dominant, com
dissenyaren Hegel o, més recentment, Max Weber. És a dir, l’estat entès com a sittlichkeit a la manera hegeliana
—traduïble per exigència d’eticitat—, per la qual la persona humana com a ciutadà queda sotmesa a l’ens
superior o estat, que prendrà decisions sobre la ciutadania en nom del bé comú. Avui —època de pandèmia
difícil de controlar— aquest bé comú ens hauria de parlar, creiem, de la justícia sanitària i climàtica, que seria
per nosaltres una part rellevant de la justícia anamnèstica, ocupada en allò fet en el passat. La qüestió adusta
és que tenim una societat utilitzada per partits polítics que divulguen idees de llibertat i igualtat segons la
seva conveniència, cosa que propicia creences/prejudicis fàcils que generen odi i violència, si són rendibles
per al seu poder. Hom diria que se superposa la ideologia a l’administració.
Cal també preveure el risc de mediocritat del poder25 —el pensador Pino Aprile parlava d’imbecil·litat acrítica
com a controladora del ramat—, pel qual la massa de ciutadans és usada per una burocràcia intolerant i
insensible als patiments de la ciutadania. I el que és més esfereïdor és que, segons assenyala l’autor italià,
si no fos així l’ordre social es desmuntaria catastròcament.26 El que compta aquí és el que ens atreviríem a
anomenar sobirania de l’estupidesa institucional que mantenen determinats partits polítics i classes socials
que els donen suport, que no és fàcil de superar, per la inèrcia burocràtica.27 En qualsevol cas, un tret no
irrellevant en aquest afer és el del respecte, que constituiria l’exigència compassiva amb l’altre, perquè les
dicultats que es trobi també són el meu problema. La justícia, base de tota compassió, o seria equànime o
no seria justa. I la tasca de l’estat és, aleshores, la de fer d’instrument administratiu que eixampli el sentit
trets bàsics:
- Que s’ha de saber reconèixer, escoltar i respectar, en particular, el més feble: és a dir, superar l’actitud supremacista i, a la , la
supèrbia.
- Que cal institucionalitzar el diàleg i posar límits als desitjos d’esclafar o dominar l’altre diferent.
- Que dialogar és precisament el contrari d’humiliar, i la passa prèvia requereix conèixer l’altre, perquè, com més el coneixem, més
difícil se’ns fa agredir-lo.
Dialogar signica, a la , saber cedir per part de les bandes en el litigi, que no equival a claudicar.
24 Per impunitat es pot entendre l’abús corrupte de l’exercici de poder per part de l’estat o d’un individu, sense sanció possible, ja
sigui en la modalitat de corrupció contrària a la llei o conforme a la llei. Usaré aquí el mot en el segon sentit i quan és practicat per
l’estat. I entren en tal accepció coses tan diferents com la mentida de funcionaris contra persones en tribunals mèdics —per tal de no
concedir prestacions socials—, macrooperacions estatals que acullen els rescats d’institucions nanceres ocupades en llurs interessos
o bé les conductes abusives dels cossos i les forces de seguretat de l’estat —que són administració— contra la ciutadania en una part
del territori que controlen legalment.
25 Aprile, Pino (2002). El elogio del imbécil. Armava Aprile que “si la organización social funciona, no hay posibilidad de error:
está a la medida del cretino (y de quien la encabeza)” (p. 135). I avui es parla del risc de tenir cultura; no poder: “¿Puede ser peligroso
un número excesivo de personas inteligentes?” (The Economist. La Vanguardia, 30 d’octubre de 2020).
26 Aprile, Pino, op. cit., p. 115-128.
27 Una malaltia —una lepra, com la qualicava Simone Weil— que s’estén i es propaga, afegirem, a través de la jerarquia del poder.
El domini de la burocràcia és una mena d’estretesa mental o estupidesa que es va multiplicant i va ascendint en inuència social, que
Pino Aprile sintetitza en el qualicatiu d’imbecil·litat.
Albert Llorca Arimany
L’ètica de la cura a l’Administració pública
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 62, 2021 14
de ciutadania en el de cuidadania, perquè té la capacitat d’establir i gestionar les lleis i disposa del poder
monopolístic per ajudar els ciutadans a viure bé junts: lligant el bé de cadascú amb l’acceptació de les lleis
per les quals és garantida la convivència. L’estat, en aquesta delicada tasca, es recolza en la reciprocitat ètica
i, en conseqüència, en l’esforç perquè hi aori la justícia, que és, naturalment, per a tots.
L’afrontament dels problemes econòmics i polítics per part d’un estat-administració que no deixi de banda
la fraternitat requereix per part del governant i també dels governats una imprescindible dosi d’educació
cívica i de sentit del bé per als altres quan hom gestiona la vida pública,28 és a dir, de bona administració
pública. L’àmbit del civisme constitueix l’àrea d’actuació que l’estat no pot de cap manera desatendre: la de
la responsabilitat cívica i educadora que el govern ha de fomentar i practicar com a exemple per testimoniar
la praxi de la fraternitat —la situació de la crisi del coronavirus, avui, reclama més que mai saber fer el camí
junts. I és que el civisme manté un lligam estret amb la noció de fraternitat, perquè aquesta és una construcció
simbòlica anticipadora de la convivència sense la qual la conança i l’esperança en la comunitat serien mera
banalitat, pròpia d’una societat presidida per una forta dosi d’anihilament cívic, fent palès que els acords
socials resultessin vans i absurds.
Si el civisme atorga conança, dona seguretat i capacitat de superació de la por basades en l’alegria conativa
o l’impuls col·lectiu intuïtiu29 al marge dels interessos i sectarismes polítics i econòmics. Llavors compromet
l’acció de cada ciutadà en la comunitat. En algun moment haurem de considerar que “ser responsable serà
anticipar el que pot succeir a partir del que farem..., en la mesura que l’acció mobilitza coses i persones, de
manera que ella transforma la situació educant, millorant l’entorn o no”.30
Una de les categories d’aquesta esforçada tasca fraternitzadora és la de la saviesa pràctica, expressió divulgada
fa anys per Paul Ricoeur de la qual diríem que constitueix la gura praxicoreexiva que rehumanitza la persona
humana fent-la més sensible a les relacions interpersonals i acostant aquestes relacions a les institucions, i
que proposa una adequada gestió dels drets en situacions difícils i conictives. Creiem que l’Administració
pública ha d’actuar en aquesta direcció.
En conseqüència, la saviesa pràctica ricoeuriana s’aplicarà a diversos àmbits —el de la política n’és un, entre
d’altres— per superar les dicultats i els conictes humans —avui s’hi afegeix la pandèmia, batejada també
com a sindèmia, per la complexitat de fets que arrossega—, i en la versió pública pressionarà les decisions
polítiques en les quals la qüestió central és com es fa l’aplicació de la llei en determinades circumstàncies i
que sempre afecta les persones.31
La saviesa pràctica, a la , serveix per fundar la imputabilitat (“soc jo el qui...”) i la responsabilitat de
governats/governades i governants, en el present i vers el passat i el futur. Des de la saviesa pràctica, hom diria
que l’estat no condueix el decurs històric de la societat, ni tampoc hi té dret. El contrari d’aquesta convicció
ens situaria en la pantalla del monisme polític —que ara no pertoca abordar—, que parlaria més de la pobresa
de la concepció humana i de les seves consecucions.
Què fer, aleshores? Pregunta sempre incòmoda però imprescindible, que en diferents registres alguns pensadors
intentaren respondre a la seva manera i des de la seva òptica (Rosenzweig, Arendt, Fromm, Patocka, Gauchet,
Rosanvallon, Ricoeur, etc.). I avui, aquí, davant el coronavirus, sembla que la solució passa per la feina de
solucionar les conseqüències de la pandèmia o, com a mínim, visualitzar-ne el símptoma d’inhumanitat (a
través de pensadors com Innerarity, Ramoneda, Cortina, Zizek, Berardi, etc.) i/o resimbolitzar el signicat
28 L’Administració pública, en general, se les té amb el poder com a tendència o inèrcia humana —Nietzsche diria que “humana,
massa humana”—, i, per tant, amb la legalització en qualsevol estat democràtic.
Parlava Peter Drucker, el reconegut lòsof de l’Administració al segle XX, en l’article de 1993 “Sis regles per a presidents”, publicat
al diari The Wall Street Journal, que qui faci de president haurà de respectar, entre les regles bàsiques: que tota decisió política té
riscos, que hom no ha d’obstinar-se a fer el que hom desitja i que cal ocupar-se de la gent. Segurament avui, època del coronavirus, tot
això està més accentuat que mai: no hi ha certeses, hi ha por i cal saber escoltar el passat, perquè adverteix de certes decisions actuals.
29 Llorca, Albert (2013). “Triangulacions Hermenèutiques Postmodernes”. Calidoscopi, núm. 31. Torno aquí a fer referència al
conatus cultural.
30 Llorca, Albert (2013). “La responsabilitat: atenció a la persona i compromís en ser just”. Calidoscopi, núm. 33.
31 De la mateixa manera que la ciència aplica les seves lleis a les circumstàncies personals-vitals de cada subjecte humà, com
succeeix en les qüestions mèdiques, que són alhora psíquiques, relacionals, institucionals, etc.
Albert Llorca Arimany
L’ètica de la cura a l’Administració pública
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 62, 2021 15
del mot estat i la seva aplicació pràctica o administració, després dels desastres de les guerres europees i de
la guerra civil espanyola.
Què volen dir aquestes consideracions? Doncs que l’estat-administració ha d’obrir-se a la ciutadania, perquè és
la que dona sentit a la seva tasca: la d’ajudar el ciutadà a superar les dicultats, a resoldre les seves necessitats,
a fer-lo créixer donant-li garanties que no defallirà el seu ajut, cuidant-lo i promovent oportunitats perquè actuï
lliurement... I és evident que aquí les entitats civils en les quals s’enquadra la ciutadania tenen el seu lloc i
responsabilitat: des del que Ricoeur en deia als anys cinquanta el paper de les esglésies i/o dels sindicats ns a
les institucions culturals, educadores i socials de tota mena. Avui tal vegada hom parlaria d’ONG, però també,
un cop vista la resposta massiva de la ciutadania a la crisi de la infecció vírica, de compromís ciutadà, de
pacient col·laboració institucional —administradora— com ha estat la sanitària, l’educativa, de voluntariat, etc.
Tot plegat, el que això signica és que l’estat ha de proveir d’equipatge educador els ciutadans —tenint-ne
cura—, que són els qui han d’aportar les solucions, tot i que és imprescindible en una societat de masses
l’ajuda organitzativa de l’Administració de l’estat. Però el que no ha de fer aquest és obligar les persones a
seguir els seus patrons estatistes si aquests passessin per l’obediència cega a l’aplicació de les lleis jurídiques,
sense calibrar llur efecte en la vida humana.
A El perdón en la vida pública,32 Galo Bilbao assenyalava fa anys la necessitat d’introduir el sentit del perdó
en l’esfera pública, i on l’actuació de l’estat coadjuvava una dosi important d’humilitat en la vida política i
administrativa, que sembla que seria necessària en la tasca de la judicatura.
Què implica la introducció del sentit del perdó en la vida pública? Bàsicament, dues coses:
- Una, superar el ressentiment, que diríem que, oposat al penediment —els tècnics parlen de la inutilitat del
primer—,33 es redueix a ser una memòria sense generositat, una memòria deformada que pot conduir a l’esperit
de venjança i a dicultar la praxi de l’Administració pública, que ha de ser objectiva i no pas venjativa.
- I dues, proposar reparacions en l’àmbit jurídic per part de l’hipotètic victimari a la víctima (es consideri
la societat o l’estat com a gestor d’aquesta). I en les reparacions fetes pel victimari cal preguntar-se què
aporta que faci que la seva generositat no s’interpreti com un peatge per rebre un tracte de favor per part de
l’Administració.
Respecte als principis del poder de l’estat en els seus diferents registres aplicats a la societat a la qual ha de
protegir, se’ns acudeixen tres trets fonamentals, que afecten directament l’Administració pública:
Primerament, cal que garanteixi la seguretat de persones i béns. De totes i tots i en qualsevol circumstància
processal on s’ubiqui el poder judicial, i per heterogenis que siguin els sectors en els quals ha de dirimir
responsabilitats, cal que accentuï la seva sensibilitat i justícia (fets desgraciats de violacions recents conjuntes
contra dones, cas de la Manada a Pamplona; o en les agressions de persones civils a forces policials, cas
d’Altsasu; o les mateixes actuacions politicojudicials contra persones sense càrrecs polítics en afers polítics,
cas d’un dels Jordis en el macroprocés a l’independentisme català) fent les distincions oportunes a d’evitar
arbitrarietats d’incalculables conseqüències. El contrari expressa una sospitosa confusió jurídica que no albira
res de bo.
En segon lloc, s’ha de garantir l’aplicació de la llei per defensar el bé social (el bé comú, l’estabilitat política
i econòmica o la justícia i cohesió social, entre d’altres) de forma reposada i amb prudència. Si no és així, la
desafecció de la ciutadania envers l’estat està garantida.
I, en tercer lloc, de cap manera s’ha de promoure l’hostilitat i l’odi, sinó la reconciliació entre la ciutadania.
I aquí sembla que cal tenir molta cura en la narrativa que s’usi —incloses les fake news, tristament molt
actives avui—, cosa que signica que la judicatura no ha de fer funcions polítiques que no li pertoquen, des
de l’abús administratiu retorçat.
32 El perdón en la vida pública. Universidad de Deusto (p. 53-104).
33 El prestigiós jurista Javier Melero reduïa el penediment en el Codi penal a una conducta de cooperació futura per evitar fets futurs
i/o càstigs derivats per al delinqüent (“El penediment”, 14 de desembre de 2020, La Vanguardia).
Albert Llorca Arimany
L’ètica de la cura a l’Administració pública
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 62, 2021 16
Aquest tercer tret és de tal envergadura que estableix la frontera entre un estat democràtic i un que no ho és,
i, a més, dona a entendre erràticament i barroera que l’estat és l’origen de la societat, convertit en regne de la
impunitat. I on hi ha impunitat sabem que val qualsevol cosa que dictamini el poder, sigui polític o judicial. I
això comporta la mort de tot civisme, de tota sana administració i de tota comunitat en la dimensió personalista.
3 L’estat i l’Administració europea. Els problemes del estats europeus
3.1 La situació de l’estat en la Unió Europea d’avui
Armava recentment Daniel Innerarity sobre els estats no europeus, des de la condició de ciutadà de la Unió
Europea, que “representamos algo que ellos no pueden soportar: una manera de organizar la convivencia
política post-soberanista, cooperativa y desde la diversidad”.34 I Alain Touraine deia també recentment en
una entrevista que “la fuerza de la Unión Europea no está en sus armas ni en las disciplinas que impone
a sus ciudadanos, sino en su pluralismo interior. Es la única región del mundo que se ha dado como lema
‘Vivamos juntos con nuestras diferencias’. Esto da una gran importancia a la defensa de los migrantes y a
los refugiados”.35
Opinions com aquestes, bàsicament positives sobre l’efectivitat i/o les possibilitats de la Unió Europea,
són moltes i diverses, però les queixes sobre la seva inoperància també cal comptabilitzar-les.36 I és que els
problemes que ha d’afrontar Europa, i la Unió Europea en particular, són molts i greus, perquè provenen
de les dicultats que pateixen els estats europeus components i perquè la Unió Europea no constitueix cap
estat: no té constitució ni sembla que en pugui tenir en força anys. En el fons sura un assumpte d’educació
ciutadana37 i, si hom en vol dir així, de cura de l’ànima de les persones, amb la traducció política respectiva.
I en els moments actuals, en ocasió del desastre del refugiats38 o del coronavirus, es pot plantejar més que
mai quin és el nivell d’europeïtat vigent a la vella Europa: solidaritat comunitària enfront de l’actuació dels
estats, o incomprensible actitud de determinats partits polítics que semblen seguir la màxima incívica de com
més malament, millor.39 I és que, en el cas preocupant del coronavirus i les seves conseqüències econòmiques
i socials, el desgavell és màxim en l’Europa dels estats, quelcom així com que sembla que hi ha criteris
34 Armàvem en un article editorial recent de la revista Calidoscopi (núm. 46), amb el títol “A què pot fer front la Unió Europea”,
que “els estats, constituïts en la modernitat, van a la seva; però, tot i així, la Unió Europea és un invent interessant, en introduir el ‘dret
de ciutadania’ (tot i no arribar a ser raticat legalment en una Constitució), que insisteix en els valors humanistes i en la revaloració
dels drets humans”.
35 Entrevista a La Vanguardia, amb el títol: “La fuerza de Europa está en su pluralismo, no en las armas” (10 de maig de 2019).
36 En una referència succinta, tot i que indicadora de la preocupació que el tema comporta —som conscients que així es veu en
moltes societats, la catalana entre elles—, assenyalaré alguns estudis del llibre Europa (Col·loquis de Vic, Societat Catalana de
Filosoa), com:
- “Per què en diem Europa, si volem dir Occident?”. N. Carrasco (p. 170-175).
- “Europa o l’etern retorn de la dialogia”. P. Casanovas (p. 181-185).
I articles de premsa, pensats abans o al marge del “coronavirus”, apareguts al diari La Vanguardia:
- “Derechos con sabor europeo”. David Dusster, 18 de maig de 2019.
- “Insolidaridad”. Carles Casajuana, 19 d’agost de 2019.
- “Europa no funciona”. Guillem López-Casasnovas, 20 de juliol de 2020.
37 Vegeu la nostra comunicació “Europa: educació humana en crisi?”, dins els XV Col·loquis de Vic del mes d’octubre de 2011,
publicada a les actes l’any 2012, amb el títol Europa (p. 106-119) per la Societat Catalana de Filosoa (SCF) i l’Ajuntament de Vic.
38 Un tema de prou envergadura per merèixer un estudi en solitari, i apel·la directament a la confusió entre seguretat i egoisme a
la Unió Europea. Com armava Carles Casajuana l’agost de 2019: “En la Unión Europea vivimos hoy cerca de quinientos millones
de personas y no recibimos más de unos cuantos cientos de miles de inmigrantes por año. Dado el envejecimiento de la población
europea, debería ser una cantidad relativamente manejable. Abrir canales legales para acogerlos es la mejor manera de dejar las
maas en fuera de juego. El punto débil es la política de acogida e integración. La competencia es de los estados miembros. La
Comisión Europea no puede intervenir si estos no se lo piden”.
39 No fa gaire temps, després de l’esclat del coronavirus, Miquel Roca Junyent armava: “Desconcierta ver que el debate se sitúa
más en buscar ‘de quién es la culpa’ que no en el terreno de buscar soluciones. Una carrera desconcertante en buscar culpables: los de
fuera, los de antes, los de al lado o, si hace falta, los propios ciudadanos...”. (“Desconcierto”, 21 de juliol de 2020, La Vanguardia).
És clara, doncs, la contraposició entre el civisme i la rendibilitat política, i ja es veu per on es decanten alguns partits polítics.
Albert Llorca Arimany
L’ètica de la cura a l’Administració pública
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 62, 2021 17
ideologicopolítics i condicionants administratius que dominen pel que l’altre —adversari polític convertit
en enemic— pugui dir o fer. I, així, dins de la Unió Europea s’enforteixen les fronteres entre els estats o
es discuteix en cadascun d’ells la pertinença dels aïllaments i les quarantenes, perquè els estats ja tenen la
seva frontera establerta fa molts anys —depèn de cada estat—, i l’únic que cal fer és tancar-la amb efectius
policials o militars.
3.2 Els problemes europeus que no desapareixen
Cristina Gallach, membre del Consell de la Unió Europea el 2011, armava,40 en la seva ponència “El futur
d’Europa: algunes reexions”, que la Unió Europea, fundada per Schuman i Monet, es caracteritzava per:
- La integració en la Unió Europea dels drets individuals i col·lectius, que és bàsica per a la tolerància i l’èxit
d’aquesta.
- De fet, la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea del 2000 és jurídicament vinculant amb l’entrada
en vigor del Tractat de Lisboa. Per tant, la política dels drets humans abraça els drets civils, polítics,
econòmics, socials i culturals, i armava la ponent que la qüestió dels drets humans s’ocupa, dins i fora de
les seves fronteres europees, dels drets de les dones, dels infants, de les minories i dels desplaçats.41 Fins i tot
armarà que la Unió Europea, des de l’any 2010, ressorgida pel Tractat de Lisboa, és la que té més polítiques
compartides i comunes, més participació i representació ciutadana, i la més preparada per actuar al món, tot
i reconèixer que la seva actuació és més complicada per la complexitat del nombre d’estats membres.
- La Unió Europea, però, cada cop té més maniobrabilitat en tots els àmbits, fent disminuir la dels estats. Així,
armava que el Parlament Europeu, tot i les restriccions, és més colegislador que abans. I acabava concloent
que els ideals europeus són necessaris en el món actual: “els valors de la unió, la solidaritat, el respecte dels
drets humans i la pau”.42
Avui els problemes que té la Unió Europea brollen sobre la base dels desequilibris econòmics i polítics
exercits en el món, les desigualtats i la pobresa mantingudes de fa dècades; el nihilisme triomfant a Europa,
ocupada en el seu desenvolupament i desentenent-se dels problemes de països colonitzats per ella no fa tants
anys —l’opció per la cura del tenir (Patocka, Fromm) de les societats europees i llurs estats des de nals del
segle XIX. I avui el capitalisme nancer creixent i l’auxili de la tecnologia en competència amb els EUA i la
Xina hipotequen la vida de milions de persones europees, que en un futur immediat tindran grans dicultats
per trobar feina, amb baixos salaris, amb dicultats per pagar un habitatge digne i amb lleis abusives, que, a
més, patiran especialment les persones immigrants i un llarg etcètera.
A Europa, renascuda després de la segona guerra europea, i malgrat l’explicació mítica per part dels grecs
del seu origen unitari centrat en la faula del rapte i la seducció de la lla del rei de Fenícia —o violació?—
practicada pel totpoderós Zeus sobre aquesta donzella de nom Europa, des de temps immemorials els seus
territoris sempre han estat a matadegolla, i ho estan ara que els brexits i els escepticismes de caire profeixista
estan guanyant adeptes.
Posant un mica d’ordre a una llista segurament llarga i dispersa, tenim, respecte a desaaments immediats
de la Unió Europea, quatre problemes grossos interns: l’augment actual dels populismes-nacionalismes
antieuropeus, cada cop més de moda; el Brexit britànic, que perjudica a tothom; el xoc de la legislació
d’alguns estats amb la legislació europea (casos de Polònia, Hongria i Espanya) i un problema no petit de
medi ambient —l’assumpte del coronavirus s’hi inclouria— i de tracte dels animals,43 a banda del citat drama
40 Europa, op. cit.
41 La qual cosa genera la pregunta òbvia de com i per què actua la Unió Europea com ho fa a la Mediterrània... Clar que la presidenta
de la Comissió Europea armà recentment que aquest drama no es podia repetir.
42 Europa, op. cit. (p. 218).
43 Pérez Francesch, Joan Lluís (2020). “Elementos para un nuevo paradigma político tras la crisis del Covid-19. La ética del cuidado
a debate”. Forum of Animal Law Studies, 11.
Albert Llorca Arimany
L’ètica de la cura a l’Administració pública
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 62, 2021 18
dels refugiats, malgrat el que arma la Carta de Drets Fonamentals de la mateixa Unió Europea. Un munt de
problemes s’acumulen, amb la consegüent desafecció de la ciutadania europea.44
Al juny del 2019, la mateixa Escola d’Administració Pública de Catalunya, conjuntament amb el Deustches
Forschungsinsttitut für öffenttliche Verwaltung (FÖV), proposà un seminari titulat “El procés d’integració
europea, avui”, en el qual es constataven bona part de les dicultats assenyalades més amunt, i, per començar,
la de l’absència de constitució. Centrarem els obstacles del seminari en tres àrees de desaaments de la
Unió Europea: els valors per implementar, el pes de la Unió Europea i la robustesa de la seva legislació, i
l’escepticisme ciutadà resultant davant d’aquestes.
Per a la primera àrea dels desaaments, el catedràtic de teoria de l’estat, el Dr. Karl P. Sommermann, parlava
dels valors que ens uneixen, llur dimensió pràctica i llur operativitat en els estats europeus.45
Pel que fa al populisme nacionalista antieuropeu, cal acceptar que hi ha moltes variants: des de la simple
ideologia feixista en escalada ns a operacions greus d’envergadura com el Brexit anglès46 i les legislacions
nacionalistes que no escolten les exigències europees i obvien el Tribunal de Justícia de la Unió Europea de
Luxemburg47 (Polònia, Hongria i Espanya en són exemples). Cal recordar que la legislació europea obliga en
alguns afers la dels estats adscrits: així, en l’article 2 el Tractat de la Unió Europea s’expressa la necessitat de la
conança mútua entre els seus estats de dret (la solidaritat que reclamava en el seu moment Robert Schuman),48
però amb restriccions en les ordres de detenció si hi ha dubtes sobre la independència legal en alguns estats.
I, si es detecta que algun estat viola agrantment aquesta conança, pot ser sancionat per la Unió Europea.
De manera que la Unió Europea pot ser entesa com un cert paraigua per als drets del ciutadà. En qualsevol
cas, segons esmenta l’article 3, els valors de la Unió Europea són aplicables a la política dels estats.49 Això
els obliga a millorar llur cultura política. De fet, el Tractat de Lisboa del 2007 consagra la Carta de Drets
Fonamentals de la Unió Europea, proclamada l’any 2000.50 Inspirant-se en aquesta, resta encara feina per fer a
molts dels estats membres en els diversos àmbits legals, nancers i impositius, i de consolidació administrativa
institucional de la mateixa Unió Europea, com els procediments de nomenament dels diputats al Parlament
Europeu.
Des de la perspectiva cívica, la il·lusió sorgida després de 1945, esperançada en el fet que Europa seria la
garantia del diàleg i de la democràcia liberal, es va esvaint. Es constata que l’Europa actual navega en la solitud
enfront de grans imperis econòmics i polítics com els EUA, Rússia i la Xina, i els mals administratius interns
de qui representa avui la Unió Europea són palesos, amb una burocràcia creixent que sembla emular alguns
estats que la componen, com l’alentiment excessiu del problema ja endèmic dels refugiats que provenen de
fora de la Unió i cerquen asil. Hi ha multitud d’articles queixosos sobre la inoperància de la Unió Europea.51
No en va, respecte a la burocratització d’aquesta, hom ha dit que “el pitjor és la incapacitat per treure’s del
44 En bona mesura, tot respon a la inexistència d’una constitució europea i el funcionament burocràtic dels estats europeus.
45 Així, en la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea es parla del respecte als valors comuns (preàmbul), de la dignitat (art.
1) i de la praxi dels valors no per quedar bé, i del dret a la bona administració (art. 41).
46 Sobre el qual deia recentment Ian Kershaw que és el major dany innecessari autoinigit per un país europeu des de la Segona
Guerra Mundial (octubre de 2019). L’antropòleg Richart Sennet es manifestava anteriorment en termes semblants.
47 Es percep una desconança entre els estats que no és bona per a la cohesió de la Unió Europea (diversos intel·lectuals europeus,
des dels fundadors de la Unió Europea com Schuman ns al mateix Habermas, tenen clar que qüestionar la Unió Europea pot ser el
camí del desastre).
48 Robert Schuman, que fou ministre d’Afers Exteriors de l’Estat francès, un cop acabada la segona guerra europea, negocià alguns
tractats postbèl·lics i fou l’impulsor, l’any 1950, del projecte d’integració europea que donaria lloc a la Comunitat Europea del Carbó
i l’Acer. Poc després fou el primer president de l’Assemblea Parlamentària Europea, considerada un precedent de l’actual Parlament
Europeu.
49 Després del Tractat de Lisboa —un cop la hipotètica constitució europea del 2003 no fou possible proclamar—, l’esfera jurídica
europea reclama una comunitat de dret en la qual el Tribunal de Justícia de la Unió Europea funcioni. I així, un cop raticat aquest,
la Carta de Drets —administrativa— es fa vinculant per als estats de la Unió (excepte Polònia i el Regne Unit).
50 La Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea és jurídicament vinculant. En el seu preàmbul i en els cinquanta-quatre articles
dona visibilitat als drets del ciutadà europeu i a les obligacions de les institucions administratives diverses perquè això es faci real.
51 En la nota 30 ja hem fet referència a algunes queixes.
Albert Llorca Arimany
L’ètica de la cura a l’Administració pública
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 62, 2021 19
damunt la imatge de la burocràcia llunyana en el temps que persegueix a la Comissió Europea i a la resta de
les institucions comunitàries”.52
En aquest horitzó cívic, la persona i l’obra d’Emmanuel Mounier —un europeista derrotat l’any 1945—
ens aporten un mirall d’exigència de civisme en reclamar que Europa esdevingui l’hereva directa dels drets
humans que tant s’havien trepitjat en la segona guerra. Caldria un compromís (engagement) que hauria de
conduir a una Europa federal de pobles i cultures europeus en què l’estat fes les feines auxiliars administratives
necessàries que li pertoquessin. Com que la realitat no fou aquesta,53 l’Europa actual seguí en bona mesura el
miratge capitalista, i ara es troba viciada per interessos i prebendes que no donen el millor exemple als seus
ciutadans. Destacable també és la contribució de la sociòloga Eva Illouz, que el 2009 introduí la noció de
capitalisme emocional entreveient que l’economia i la psicologia van en paral·lel, de manera que les decisions
econòmiques tenen un vessant emocional, i això implicà l’estat i l’Administració.54
A manera d’epíleg
Què cal fer avui, aleshores, en una administració pública? Exercir el civisme, ni més ni menys, la qual cosa
signica mantenir la praxi dels drets humans, que com a tal ha de ser pacíca i alhora decidida, i valorar les
aportacions de les qualitats humanes: la intel·ligència, l’honestedat o la voluntat prioritària de millorar el
nostre entorn proper.55 I dintre de la Unió Europea ha d’exhibir la unió dels ciutadans europeus, demonitzar els
paradisos scals i fer front als embats que provinguin de l’exterior d’Europa, implicant-se en una conuència
universal de milions de persones en defensa dels valors i els drets bàsics més elementals, drets que ha de
revertir no només en llur vida, sinó en la de totes les dones i homes, formin part o no de les institucions
europees.
De portes endins, caldria enfocar amb criteris més cívics l’economia de mercat —ara es parla de capitalisme
natural,56 que seria bo revisar en els termes d’economia social de mercat, com el socialisme de mercat de
David Sweickart i altres pensadors,57 per intentar superar els afanys del nou capitalisme depredador, atent als
guanys que la natura li reporti. Giorgio Kallis, economista especialitzat en ecologia, armava recentment que
la qüestió rellevant és com tirar endavant en el capitalisme una economia sense creixement. El capitalisme, diu
el Fòrum Econòmic Mundial, s’ha de centrar en aspectes alimentaris i domèstics i ha d’invertir en tecnologia
per a una agricultura de precisió i fabricació de gèneres més renovables, i ha d’impulsar la rehabilitació i
reciclatge i prioritzar les infraestructures cooperatives i les energies netes. I, en una època tan convulsa com
l’actual —covid-19, canvi climàtic, arbitrarietats econòmiques, cíviques i legals, refugiats, deportacions,
etc.—, apostar per una administració solvent, allunyada del corrent de la impunitat, activa i participativa.
52 Aymerich, R. “Europa, cada vez más sola”. La Vanguardia, 13 d’octubre de 2019, i “El mundo que viene”, del mateix autor, a La
Vanguardia del 26 d’abril de 2020.
53 Mounier tenia força clar que tota causa col·lectiva és imperfecta, i per això parlava de l’engatjament i no de l’allistament, propi
de gent que es deixa conduir pels qui criden més. Ell advertia els anys 1937 i 1938 dels perills que Europa quedés en mans del
reclutament cec de què parlava P. L. Lansderg, que donava acomodació als qui “es deixaven portar”.
54 Illouz, Eva (2010). La salvación del alma moderna (p. 112-118 i 209-211). Katz Editores.
55 Daniel Innerarity (“El conocimiento tras la pandemia”, 13 de març de 2021, La Vanguardia) armava recentment: “Hemos de
utilizar la palabra ciencia en plural y que todo el desarrollo cientíco no llegará a disipar completamente esa ignorancia insuperable
que acompaña a nuestra condición humana y forma parte de la complejidad del mundo en el que vivimos. ¿De qué modo denimos las
necesidades y las prioridades? ¿Qué limitaciones de la libertad están justicadas y hasta qué punto? ¿Quién tiene la legitimidad última
para tomar las decisiones, el pueblo, sus representantes o los expertos? ¿Con qué criterios se concluye que alguien pertenece o no a un
grupo de riesgo?”
56 En efecte, recentment ha sorgit la noció de capitalisme natural —mantinguda per Paul Hawhen i Amory Lovins, autors de
Capitalismo natural: la creación de la próxima revolución industrial. Aquest està centrat a créixer econòmicament, encara que,
segons els experts, no serà com ns ara, i l’aplicació de les tecnologies haurà de ser el màxim d’ecient —o sigui, rendible— possible.
57 El llibre publicat entre nosaltres, Democracia económica (amb dos editors, A. Comín i Gervisola), aporta reexions de gran
interès per a una economia respectuosa amb la natura i la persona humana.
Albert Llorca Arimany
L’ètica de la cura a l’Administració pública
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 62, 2021 20
Una administració que haurà de fer la seva feina en els límits que li pertoquen, avançant en la tasca que
Ian Kershaw58 atorga a la Unió Europea, entitat que “tot i els riscos de populisme, ha establert societats
democràtiques, en llibertat, pau i prosperitat acceptades per la majoria de la població”.
I tancarem aquest article reprenent una consideració de l’activista Franco Berardi, que arma que la naturalesa
posa en evidència avui, època de coronavirus, les limitacions de la nostra civilització i ens convida a una
reexió més pausada i solidària. La qual cosa requereix, conclouríem nosaltres, una administració més
equilibrada i socialment assenyada, que, deixant de banda les culpabilitzacions pels contagis, exculpatòries
de la mateixa gestió, assumeixi les responsabilitats i cerqui la superació de les distòpies.
Bibliograa
Amorós, Marc. (2018). “Fake news”. La verdad de las noticias falsas. Plataforma Editorial.
Appiah, Kwame Anthony. (2007). Cosmopolitismo. La ética en un mundo de extraños. Katz Editores.
Aprile, Pino. (2002). El elogio del imbécil. Temas de Hoy.
Arendt, Hannah. (2005) [1970]. Sobre la violencia. Alianza Editorial.
Aymerich, Ramon. (13 d’octubre de 2019). Europa, cada vez más sola. La Vanguardia.
Aymerich, Ramon. (26 d’abril de 2020). El mundo que viene. La Vanguardia.
Barnes, Marian. (2019). Alianzas integrales para el cuidado. Dins Montse Busquets Surribas, Núria Cuxart
Ainaud, Carmen Domínguez-Alcón, Anna Ramió Jofre (coord.), Nuevas políticas del cuidar. Alianzas
y redes en la ética del cuidado. Barcelona: Col·legi Ocial d’Infermeres i Infermers de Barcelona i
Fundació Víctor Grífols.
Carrasco, Cristina. (2013). El cuidado como eje vertebrador de una nueva economía. Cuadernos de Relaciones
Laborales, 31 (1).
Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea. (2000). Brussel·les: Parlament Europeu, Consell d’Europa
i Comissió Europea.
Cuéllar, Lluís. (1981). El hombre y la verdad. Herder.
Dahlström, Carl, i Lapuente, Víctor. (2018). Organizando el Leviatán. Deusto.
Echeverría, Xabier. (1999). Perspectiva política del perdón. Dins El perdón en la vida pública. Universidad
de Deusto.
Flaherty, John E. (2001). Peter Drucker. La esencia de la administración moderna. Prentice Hall.
Fontana, Josep. (2017). El siglo de la Revolución. Una historia del mundo desde 1914. Planeta.
Gauchet, Michel. (1979). La révolution des persones: la soveranité, le peuple et la répresentation. Gallimard.
Harari, Yuval Noah. (14 de març de 2021). Lecciones de un año de COVID. La Vanguardia.
Havel, Vaclav. (1992). Meditaciones estivales. Galaxia Gutenberg.
Heather, Derek. (2007). Ciudadanía. Una breve historia. Alianza.
Illouz, Eva. (2007). Intimidades congeladas. Las emociones en el capitalismo. Katz Editores.
Illouz, Eva. (2010). La salvación del alma moderna. Katz Editores.
Innerarity, Daniel. (2020). Pandemocracia. Galaxia Gutenberg.
58 Kershaw, Ian (2019). Ascenso y crisis. Europa, 1950-2017: un camino incierto. Crítica.
Albert Llorca Arimany
L’ètica de la cura a l’Administració pública
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 62, 2021 21
Inner arity, Dani el. (25 de maig de 2020). Se acabó el mundo de las certezas. La Vanguardia.
Innerarity, Daniel. (4 de desembre de 2020). Pandemia sin verdad. La Vanguardia.
Innerarity, Daniel. (13 de març de 2021). El conocimiento tras la pandemia. La Vanguardia.
Kershaw, Ian. (2019). Ascenso y crisis. Europa, 1950-2017: un camino incierto. Crítica.
Krastev, Ivan. (2020). ¿Ya es mañana? Cómo la pandemia cambiará el mundo. Debate.
Kymlica, Will. (1996). Ciudadanía Multicultural. Paidós.
Lévinas, Emmanuel. (1987). Totalidad e innito. Sígueme.
Llorca, Albert. (1996). De l’Eidètica pràctica a l’hermenèutica en el pensament de Paul Ricoeur (tesi doctoral
no publicada, Universitat de Barcelona).
Llorca, Albert. (2013). La responsabilitat: atenció a la persona i compromís en ser just. Calidoscopi, 33.
Llorca, Albert. (2013). Triangulacions Hermenèutiques Postmodernes. Calidoscopi, 32.
Llorca, Albert. (2014). De l’estat del benestar a l’estat del malestar? Dins L’Estat. XVIII Col·loquis de Vic.
Societat Catalana de Filosoa.
Llorca, Albert. (2017). La psicologització de la cultura i el problema del sentit del perdó. Dins Cultural is
political. Girs culturals i postcolonials. Dracmaycat Edicions.
Llorca, Albert. (2020). La cura de la persona humana enfront de la post-veritat i les “fake news”. Working
Papers, 1. Centre d’Estudis per al Desenvolupament Humà i Comunitari (CEDHICO).
Mate, Reyes. (2012). La memoria, principio de justicia. Ars Brevis, 18, 110-111.
Morin, Edgard. (2010). ¿Hacia el abismo? Globalización en el siglo XXI. Espasa Libros, LSU.
Mounier, Emmanuel. (1945). Faut-il refaire la Déclaration des droits? Esprit.
Mounier, Emmanuel. (1975) [1935]. Revolució personalista i comunitària. Zero.
Mounier, Emmanuel. (2008) [1937]. Manifest al servei del personalisme. FEM.
Offe, Claus. (1998). Partidos políticos y nuevos movimientos sociales. Sistema.
Parekh, Birkhu. (2005) [2000]. Repensando el multiculturalismo. Istmo.
Patocka, Jan. (1981). Platón y Europa. Península.
Pérez Francesch, Joan Lluís. (2019). El poshumanismo. Los derechos de los seres vivos. La naturaleza y la
humanidad en el horizonte 2050. Instituto Español de Estudios Estratégicos (IEEE).
Pérez Francesch, Joan Lluís. (2020). Elementos para un nuevo paradigma político tras la crisis del Covid-19.
La ética del cuidado a debate. Forum of Animal Law Studies, 11.
Ricoeur, Paul. (1965). Tâches de l’educateur politique. Dins Histoire et Verité. Seuil. Estudi recollit
posteriorment a Lectures 1 (1991). Seuil.
Ricoeur, Paul. (1967). Culture Universelle et cultures mationales. Dins Histoire et Verité. Seuil.
Ricoeur, Paul. (1967). Le paradoxe politique. Dins Histoire et Verité. Seuil.
Ricoeur, Paul. (1992). Approches à la personne. Dins Lectures 2. Seuil.
Ricoeur, Paul. (25 de maig de 2004). Cultures, del dol a la traducció (trad. d’Oriol Ponsatí). Le Monde.
Albert Llorca Arimany
L’ètica de la cura a l’Administració pública
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 62, 2021 22
Ricoeur, Paul. (2011). Amor y justicia. Trotta.
Rosanvallon, Pierre. (2000). La démocratie inachevée. Gallimard.
Taylor, Charles. (2003 [1992]). Multiculturalismo y política del reconocimiento. FCE.
Torres, Josefa. (2018). La revolució de les cures. Els Quaderns de Cristianisme i Justícia, 213.
Vattimo, Gianni. (1990). La sociedad transparente. Paidós Ibérica.
Zizek, Slavoj. (2020). Pandemia. Anagrama.
