L'anticresi
| Autor | Adolfo Lucas Esteve |
| Páginas | 241-251 |
Page 241
Històricament, l’anticresi va aparèixer com un pacte que s’agregava al dret penyora o d’hipoteca i que tenia com a finalitat anar compensant els fruits que produïa la cosa oferta en garantia amb els interessos que meritava el deute. Més endavant es va configurar com un mitjà de satisfacció del crèdit garantit, i va adquirir substantivitat pròpia. Els avatars del procés codificador van fer que en l’avantprojecte de llei del Codi civil espanyol no aparegués aquesta figura; si bé finalment va ser introduïda a l’últim moment, amb una regulació clarament insuficient, en els arts. 1881 i següents CCE.
El Codi regula la figura a l’art. 569-23 i tampoc no conté una regulació excessivament detallada de la figura; probablement per causa de l’escassa utilitat que ha tingut a la pràctica com a dret real autònom. De fet, tots dos cossos normatius remeten parcialment la regulació d’aquesta figura a les normes previstes per a la penyora, la hipoteca, o en el cas català, el dret de retenció.
L’art. 569-23 CCCat s’aventura a oferir una definició de l’anticresi; encara que no fa sinó recollir els aspectes descriptius que el caracteritzen respecte dels altres drets reals de garantia. Així doncs, es podria definir l’anticresi com el dret real de garantia sobre béns immobles que autoritza el creditor a percebre els fruits que produeixen per aplicar-los al pagament dels interessos i a l’amortització del capital de l’obligació garantida.
Les característiques d’aquest dret d’anticresi són les següents:
-
És un dret immobiliari: Es constitueix necessàriament sobre béns immobles (tot i que el legislador català afirma que «es pot», donant a entendre de forma errònia que podria constituir-se sobre béns mobles).
-
Exigeix l’entrega de la possessió de la finca al creditor o a un tercer. Encara que, com veurem més endavant, aquesta característica és natural d’aquest dret, però no essen-cial.
-
Els fruits que produeix la finca es destinen a compensar els interessos i a amortitzar el capital del crèdit; si bé l’ordre de la imputació d’aquests sembla haver estat alterat a Catalunya per mor del que disposa l’Art. 569-25.4.
Page 242
Seguint DE LA REINA es poden distingir dos tipus d’anticresi: L’extintiva o comuna, que té una doble funció (garantir el crèdit i amortitzar-lo progressivament); i la compensatòria, en què les parts acorden de manera expressa que els fruits obtinguts es destinin a compensar els interessos del deute però sense tenir efecte extintiu respecte del dret de crèdit.
Encara a dia d’avui es cita l’estudi exhaustiu que va fer l’any 1945 GARCÍA GRA-NERO sobre les diverses hipòtesis existents al voltant de la naturalesa jurídica de l’anticresi. En aquest sentit hi havia qui en negava el caràcter de dret real (si bé eren minoria) i dins de les teories que el configuraven com a dret real, hi havia diverses opcions: configurar-lo com a un dret real però sense preferència al cobrament del seu crèdit per part del creditor; d’altres li atribuïen una preferència parcial i també hi havia qui el catalogava com a dret real ple i perfecte.
Avui en dia continua oberta la discussió: Autors com CORDERO LOBETO consideren que no es tracta d’un dret de garantia, argumentant que el dret de realització de valor que s’atribueix al creditor anticrètic és equiparable al que correspon a qualsevol creditor d’una quantitat de diners; i en segon lloc, perquè no gaudeix d’un procediment especial de realització en la LEC vigent. No obstant això, en opinió meva aquests arguments no són suficients per negar la seva configuració com a dret real de garantia: L’art. 1884 CCE permet al creditor anticrètic d’instar la venda de l’immoble (mateixa facultat que té el creditor hipotecari), i l’omissió d’un procediment especial previst per una llei de naturalesa processal o adjectiva no pot desnaturalitzar aspectes substantius de la configuració del dret. A més, el mateix legislador català ho qualifica d’aquesta manera, i de la mateixa manera ho fa el legislador espanyol en quan s’hi refereix a la llei concursal. D’altra banda, està clara la seva configuració com a dret de garantia sense que aquesta es pugui veure alterada per la possibilitat de gaudi de la finca donada en garantia que es pot atorgar al creditor o a un tercer. Aquests dos no gaudeixen en cap cas d’un dret de gaudi anàleg, per exemple, al que pogués tenir l’usufructuari. Aquest darrer comentari ens pot conduir a tractar de les similituds i diferències que presenta amb altres drets.
Pel que fa a la hipoteca, s’hi assembla en el fet que totes dues recauen sobre béns immobles; però en l’anticresi es produeix el traspàs de la possessió en favor del creditor o d’un tercer, i a més el creditor té dret a percebre els fruits que l’ajuden a anar pagant el deute i els seus interessos.
Amb la penyora, s’hi assembla pel desplaçament de la possessió, però difereixen principalment en la naturalesa immoble o moble de la cosa oferta en garantia i per l’aplicació ja esmentada dels fruits.
En relació amb el dret de retenció, el legislador català els assimila fins al punt de dir en l’exposició de motius de llei que l’única diferència seria la constitució unilateral (cas de dret de retenció) o bilateral (cas de l’anticresi). En aquest sentit, cal destacar que hi ha més diferències, i de més transcendència, com per exemple que el dret de retenció només es pot originar en els supòsits especialment previstos per la llei; així com el contingut de les obligacions, i en concret el deure d’administrar que incumbeix el creditor en cas de l’anticresi.
I pel que fa a l’usdefruit, comentar que al llibre V del Codi civil català es regula la figura de l’usdefruit amb fins de garantia, però que es diferencia de l’anticresi en què en aquesta darrera els fruits es destinen al pagament del deute, i en què en aquell dret d’usde-
Page 243
fruit no existeixen les facultats de realització de valor inherents a tots els drets de garantia, i per tant també a l’anticresi.
Seguint l’esquema tradicional de CASTAN, que alguns consideren superat però que segons el meu parer és d’una claredat pedagògica vigent encara a dia d’avui, en aquest apartat farem una distinció entre els elements personals, els reals i els formals.
Per a la seva constitució, l’anticresi requereix el concurs de dues parts: El creditor i el propietari de la finca oferta en garantia, que pot ser el mateix deutor o un tercer. Pel que fa a la capacitat exigida al constituent de la garantia, el Codi civil espanyol sembla no exigirli que sigui amo de la finca i que tingui el poder de disposició sobre aquesta; cosa que sí que fa el legislador català a l’art. 569-24.1.a. Aquesta omissió al CCE va causar que GULLON BALLESTEROS permeti que l’usufructuari o l’emfiteuta pugui constituir aquest dret de garantia; aquesta opció queda absolutament descartada a Catalunya. La raó de ser d’aquesta diferència podria tenir el seu origen en els dubtes que suscitava en la regulació del CCE en relació amb la possibilitat que el creditor anticrètic pogués exercitar o no el ius distrahendi en cas d’incompliment de l’obligació garantida; aquest dubte tampoc no existeix per al legislador català, que atribueix expressament aquesta facultat al creditor per mor del disposat a l’art. 569.23 in fine. Es podria interpretar que el ius distrahendi es limitaria a la seva condició d’usufructuari o emfiteuta, però aquestes facultats (dret a gaudir) les té el creditor sense necessitat d’esperar l’incompliment de l’obligació per part del deutor. I l’essència d’aquest dret és la combinació de totes dues facultats: La de gaudir i imputar els fruits al pagament dels interessos, i després al principal del crèdit (possibilitat de la qual el creditor pot prescindir); i la d’instar la venda de l’immoble ofert en garantia.
Tot i això, tal com ja hem comentat anteriorment, l’origen de la diferència de tractament entre tots dos cossos legals no es deu tant a raons de fons com a la introducció, un xic precipitada, de la figura de l’anticresi per part dels redactors del Codi civil espanyol. Arri-bats a aquest punt, considero que la regulació que fa el legislador català d’aquesta figura pot ser de gran utilitat per omplir les possibles llacunes o deficiències del CCE; en concret, les ja assenyalades sobre el ius dustrahendi i, com a conseqüència d’aquesta, l’exigència del constituent de ser amo de la cosa i de tenir la lliure disposició de la mateixa; regulació que, per tant, considero aplicable també al CCE, pel valor exemplar del primer, en tractarse d’un cos normatiu d’elaboració més recent, i que precisament ha tingut en compte els problemes d’aplicació i d’interpretació que s’han plantejat en determinades figures al CCE com a conseqüència d’una regulació insuficient o deficient per part d’aquest.
Per tant, en considerar aplicables respecte del constituent els requisits d’ésser propietari de la cosa i de tenir la lliure disposició de la mateixa, quedarà regulat per les normes especials previstes al Codi en tema d’actes dispositius...
Para continuar leyendo
Solicita tu prueba