Jurisprudencia del Tribunal Supremo. Primer semestre de 2020
| Autor | Agustí Pou Pujolràs, Eva Pons Parera |
| Cargo | Professor associat de filologia catalana de la Universitat de Barcelona/Professora de dret constitucional de la Universitat de Barcelona |
| Páginas | 189-205 |
JURISPRUDÈNCIA DEL TRIBUNAL SUPREM
Primer semestre de 2020
Eva Pons Parera*
Agustí Pou Pujolràs**
Resum
El text recull el comentari de les resolucions del Tribunal Suprem que afecten els usos i els drets lingüístics i el règim
jurídic de la llengua dictades durant el primer semestre de 2020.
Paraules clau: Tribunal Suprem; Jurisprudència; dret lingüístic; llengua ocial; pluralisme lingüístic.
JURISPRUDENCE ON SUPREME COURT
FIRST HALF OF 2020
Abstract
The text includes the rulings that aect the uses, the linguistic rights and the legal system of the Language issued by the
Supreme Court during the rst half of 2020.
Keywords: Supreme Court, jurisprudence, Linguistic Law, ocial language.
* Eva Pons, professora de dret constitucional de la Universitat de Barcelona. evapons@ub.edu
** Agustí Pou, professor associat de lologia catalana de la Universitat de Barcelona. agustipou@ub.edu
Citació recomanada: Pons Parera, Eva; Pou Pujolràs, Agustí (2020). Jurisprudència del Tribunal Suprem. Primer semestre de 2020.
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, 74, 189-205. https://doi.org/10.2436/rld.i74.2020.3567
Eva Pons; Agustí Pou
Jurisprudència del Tribunal Suprem. Primer semestre de 2020
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 74, 2020 190
Sumario
1 Ús del català a l’Administració de justícia
2 Garanties lingüístiques en el dret de defensa i en les fases prèvies al judici
3 Usos lingüístics a l’Administració local i autonòmica
4 Subvencions municipals a polítiques de foment del basc
5 Acreditació d’idioma no ocial en processos selectius i equivalències de certicats de coneixements
6 Obligació de nançament d’obres audiovisuals
7 Diferències en les versions lingüístiques del dret europeu
8 El coneixement de la llengua en el permís de residència
9 Marques
Eva Pons; Agustí Pou
Jurisprudència del Tribunal Suprem. Primer semestre de 2020
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 74, 2020 191
Aquesta crònica abasta les resolucions del Tribunal Suprem (TS) del primer semestre de 2020, amb poc volum
de decisions que incideixen sobre l’àmbit lingüístic, però algunes d’una notable rellevància. Tal com hem
reiterat en altres cròniques, advertim sobre la transcendència de la doctrina que el Tribunal Constitucional (TC)
va assentar en la Sentència 31/2010, que ha marcat i molt la interpretació de l’ordenament juridicolingüístic
del Tribunal Suprem i de molts tribunals superiors de justícia, que han accentuat els perls més regressius
pel que fa al reconeixement del pluralisme lingüístic, ns al punt d’extraure de la sentència constitucional
moltes pautes interpretatives que no se’n deriven necessàriament.
Dels blocs temàtics en què agrupem les resolucions ressenyades, destaquem especialment les sentències
relatives a quatre impugnacions de diversos articles del Decret 61/2017, de 12 maig, pel qual es regulen
els usos institucionals i administratius de les llengües ocials de la Generalitat Valenciana. Després que el
tribunal d’instància anul·lés els preceptes relatius a dos aspectes bàsics de la norma (la priorització de l’ús
del valencià i l’ús d’aquest en les comunicacions dins del mateix àmbit lingüístic), el TS només entra a
enjudiciar en cassació el darrer aspecte, l’ús de l’idioma ocial en la relació amb tots els ciutadans i amb les
institucions “pertanyents al mateix àmbit lingüístic que el valencià”. El Tribunal ratica l’anul·lació per una
qüestió de caràcter competencial. En aquest sentit, explícitament no es considera il·legal que el valencià es
faci servir en les relacions amb les altres comunitats amb la mateixa llengua ocial, sinó que el terme “àmbit
lingüístic” no gura a la normativa estatal bàsica. Al cap i a la , però, les resolucions tornen a prioritzar una
interpretació nominalista de les normes en perjudici de la realitat lingüística de les comunitats autònomes que
comparteixen llengua i impliquen un limitació important del marge d’actuació del poder públic autonòmic
per dur a terme polítiques que afavoreixin l’ús de la llengua pròpia.
També destaquem la Sentència de 10 de juny de 2020, relativa a una ordenança municipal basca que disposava
la realització en eusquera de les activitats per a menors de 16 anys que rebessin subvenció. A diferència de
la sentència del TSJ basc, el TS l’anul·la per entendre que vulnera el principi de no-discriminació (article
14 CE), l’ocialitat del castellà i el deure de coneixement que té en exclusiva (article 3 CE). La resolució
s’emmarca també, doncs, dins la línia restrictiva de les resolucions relatives al valencià. Hem de posar en
relleu la valoració crítica de l’argumentari que fa el magistrat dissident en un breu però incisiu vot particular.
Finalment, esmentem la Interlocutòria de 20 de gener de 2020, que s’afegeix a altres resolucions de l’alt
tribunal que veten l’ús del català en l’àmbit judicial més enllà del territori de la comunitat autònoma. Aquest
tipus de decisions parteixen d’una concepció molt restrictiva dels drets lingüístics, i del pluralisme que
aquests haurien de tenir com a context d’exercici, i de la pràctica negació d’efectes de l’Estatut català, en
aquest cas de l’article 33.5.
Per accedir als textos de les sentències de la base del Cendoj, primer s’ha d’obrir el cercador de la base
de dades (http://www.poderjudicial.es/search/indexAN.jsp) i després clicar en l’enllaç que té cada resolució
ressenyada. Per facilitar aquesta operació consignem aquesta adreça en cada resolució o bloc de resolucions.
D’aquesta manera es pot baixar el text sense haver de fer servir l’opció de copiar l’identicador de la
resolució a la casella “Texto a buscar”, del mateix cercador.
1 Ús del català a l’Administració de justícia
Interlocutòria de 20 de gener de 2020. Sala Contenciosa Administrativa. Secció 1. Ponent: Francisco José
Navarro Sanchis. Ref. Cendoj: 28079130012020200192.
Enllaç al cercador de jurisprudència del Cendoj
La Interlocutòria que reportem se suma a un ja nombrós grup de resolucions del Tribunal Suprem que limiten
qualsevol ús que es faci de les llengües pròpies en l’àmbit judicial més enllà del territori de la comunitat
autònoma on són ocials. Ho constatàvem en la crònica passada a propòsit de la sentència del procés (STS
de 14 d’octubre de 2019, RLD núm. 73, pàg. 250-259). Aquesta tendència a descartar qualsevol interpretació
favorable a una comprensió plurilingüe de l’Estat és ben present en tots els àmbits, però en judicial aquesta
situació és més acusada justament perquè la mateixa legislació ja parteix d’una concepció monolingüe del
conjunt de l’organització judicial, on es reserva per a les llengües pròpies un espai funcional totalment
secundari.
Eva Pons; Agustí Pou
Jurisprudència del Tribunal Suprem. Primer semestre de 2020
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 74, 2020 192
En el cas present, l’advocat de la Generalitat prepara un recurs de cassació en català. Davant del requeriment
de traducció al castellà per part de Tribunal Suprem, per una banda, el lletrat aporta la traducció, però per
l’altra interposa recurs de reposició contra el requeriment del Tribunal. Aquesta situació no és nova. Amb
diferents matisos, impugnacions semblants van ser resoltes per les interlocutòries del TS de 18 de novembre
de 2011 (RLD núm. 58, pàg. 197) i d’11 de març de 2014 (Sala Primera). En ambdós casos es va rebutjar
la possibilitat de presentar l’escrit en català. Entre els arguments que esgrimeix, sorprenen la invocació tant
de la Carta europea de llengues regionals o minoritàries i l’article 33.5 de l’Estatut català. En un sentit ben
oposat, una resolució anterior, la Interlocutòria de la Sala Social del TS de 24 de novembre de 2009 (RLD
núm. 54) opta per un enteniment possibilista i subtil de l’article 231.4 de la Llei orgànica del poder judicial
(LOPJ) que permeti que una part presenti documentació en català quan va dirigida a un òrgan central.
Doncs bé, la resolució que ressenyem s’alinea amb les resolucions que interpreten restrictivament l’article
231 de la LOPJ. Sense entrar en el detall, destaquem tres dels raonaments del Tribunal. El primer, que
l’article 231 de LOPJ, que regula l’ús de les llengües ocials a l’Administració de justícia, s’ha d’interpretar
de manera sistemàtica amb tot l’ordenament, i la resolució entén rellevant, i relaciona tota la normativa
constitucional sobre això, que el Tribunal Suprem sigui l’òrgan jurisdiccional superior en tots els ordres,
llevat del constitucional, cosa que vinculat a l’article 3.1 de la CE (el castellà és la llengua ocial de l’Estat)
porta a mantenir que la llengua de l’alt tribunal és en exclusiva el castellà. Aquesta és la línia que s’ha
imposat. Ara bé, no s’acaba d’entendre per què de la superioritat jurisdiccional del Suprem se n’ha de derivar
l’ús exclusiu i excloent del castellà. El català pot no ser ocial a la seu del tribunal, però això no n’hauria
d’impedir determinats usos. En segon lloc, interpreta l’article 231. 3 i 4 en el sentit que cap actuació de les
parts que transcendeixi la comunitat autònoma (per exemple, la preparació del recurs de cassació) pot estar
redactada en català. Una interpretació restrictiva de la norma que, com demostra la resolució del 2009 abans
esmentada, no és necessària ni l’única comprensió possible que té l’enunciat legal. I nalment, l’al·legació
de l’article 33.5 de l’Estatut català. Aquesta norma estableix la possibilitat de relacionar-se en català amb
els òrgans jurisdiccionals centrals “d’acord amb el procediment establert per la legislació corresponent”.
Doncs bé, el TS només al·lega l’article en el sentit limitador que hi va imposar l’STC 31/2010: si no hi ha
legislació corresponent, no hi ha dret. Certament, com hem indicat en moltes ocasions, la utilització de la
normativa que dona cert marge d’ús a la llengua ocial pròpia en el sentit contrari a la intenció de la norma
s’està consolidant com una pauta habitual en l’alt tribunal espanyol.
2 Garanties lingüístiques en el dret de defensa i en les fases prèvies al judici
Sentència del Tribunal Suprem de 17 de febrer de 2020. Sala Penal. Ponent: Carmen Lamela Díaz. Ref.
Cendoj: 28079120012020100359.
Sentència del Tribunal Suprem de 19 de maig de 2020. Sala Penal. Ponent: Miguel Colmenero Menéndez de
Luarca. Ref. Cendoj: 28079120012020100202.
Enllaç al cercador de jurisprudència del Cendoj
Novament tornem a recollir la qüestió de les garanties lingüístiques dins l’àmbit judicial (en l’última crònica,
Revista de Llengua i Dret, núm. 73, pàg. 259-261). Aquí fem esment de les dues resolucions que enjudicien
les al·legacions d’indefensió per raons lingüístiques per part d’alguns dels intervinents en el procediment
(o a les fases prèvies), perquè entenen que no s’ha produït l’assistència d’intèrpret o que aquesta ha estat
defectuosa i perquè dins les actuacions en cassació hi ha documents en català. El TS manté que quan s’al·lega
indefensió per aquests motius la valoració judicial no ha de ser formal (assistència o no d’intèrpret, titulació
acreditada del traductor, concurrència de documents en idioma no ocial), sinó que s’ha d’apreciar si la
indefensió ha estat real i efectiva, de tal manera que no qualsevol irregularitat pot produir la lesió del dret
fonamental.
En la primera resolució, l’STS de 17 de febrer de 2020, el recurrent qüestiona, per una banda, que les
converses telefòniques intervingudes s’hagin traduït del nigerià i broken english al castellà sense acreditar
l’intèrpret ocial que les ha fet i que les transcripcions no recullin la integritat de les converses. Per l’altra,
Eva Pons; Agustí Pou
Jurisprudència del Tribunal Suprem. Primer semestre de 2020
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 74, 2020 193
que la diligència d’entrada i escorcoll que va fer la policia va ser sense intervenció d’intèrpret, malgrat que
el recurrent arma que no sabia espanyol.
Respecte a la primera qüestió (FJ 4), la resolució recorda que la titulació ocial no és requisit de validesa
de la prova, d’acord amb l’article 441 de la Llei d’enjudiciament criminal. A aquest efecte, reprodueix una
extensa citació de la doctrina cientíca, per bé que amb cert aire anacrònic, i l’STS de 14 de maç de 2014,
que apunta que “la Ley de Enjuiciamiento Criminal no ha querido convertir la exigencia formal de titulación
académica en la única garantia posible de profesionalidad. De hecho, la evolución legislativa apunta a
una tendencia encaminada justamente a lo contrario, a liberalizar las exigencias impuestas por el modelo
histórico”. Rebla l’argumentació amb l’article 231.5 de la Llei orgànica del poder judicial, que tampoc no
exigeix intèrpret titulat, si bé, al nostre entendre, per ubicació sistemàtica sembla més adreçat a les llengües
pròpies ocials que no als altres idiomes, i amb una doctrina de la Sentència del Tribunal Europeu dels Drets
Humans (TEDH) de 26 de setembre de 2006 (Abdulkadir Coban contra Espanya), aparentment favorable a
la línia del Tribunal sobre la irrellevància de la no acreditació de titulació.
En la crònica de jurisprudència del TS hem recollit un gran nombre de resolucions que apunten cap a la
interpretació no formal de les al·legacions dels drets de defensa en el seu aspecte lingüístic, i certament és
una tendència totalment majoritària considerar que no qualsevol irregularitat en el procés d’interpretació o
de traducció produeix indefensió, atès que aquesta ha de ser real, de falta de comprensió per part de l’acusat
o l’investigat. Ara bé, aquesta tendència tampoc no hauria de justicar-ho tot. Sense entrar en el cas concret
de la resolució ressenyada, segurament és excessiva la falta de rellevància que s’atorga a l’acreditació de la
titulació o de la capacitació de l’intèrpret. Tampoc no és correcta la interpretació que es fa de la llei. Així,
l’article 441 de la Llei d’enjudiciament criminal, del qual es dedueix que no cal titulació per considerar
ajustada a la legalitat la traducció, no diu ben bé això. Amb uns referents contextuals del tot desfasats, el
precepte comença establint que “l’intèrpret s’ha d’elegir entre els qui en tinguin títol, si n’hi ha al poble”. A
partir d’aquí, davant l’absència d’intèrprets, rebaixa els requeriments. Però massa sovint d’entrada es pren
per norma la rebaixa del requeriment, adduint que la llei ho permet. D’altra banda, com molt bé apuntava
l’apunt de Mariana Orozco-Jutorán (“La qualitat de la traducció com a factor de garantia del procés penal:
desenvolupament de recursos per a intèrprets judicials (el projecte TIPp”, Blog RLD de 27 de setembre de
2018), els aspectes qualitatius en la traducció constitueixen una garantia processal important. No s’ha de
confondre la visió antiformalista amb la falta de garanties.
Pel que fa a la falta d’intèrpret en l’entrada i escorcoll (FJ 5), després de fer un recorregut sobre la normativa
i la jurisprudència estatal i supraestatal que garanteixen el dret a l’assistència d’intèrpret, especialment
la Directiva 2010/64/UE, del Parlament Europeu i del Consell, de 20 d’octubre de2010, relativa al dret
a interpretació i a traducció dels processos penals, esmentada molts cops en aquesta crònica, dins l’àmbit
de la qual inclou la diligència d’entrada i escorcoll, acaba considerant que “no es suciente con constatar
que un inculpado es extranjero y precisa de intérprete en la práctica de una diligencia de entrada y registro
para reputar vulnerado el derecho constitucional de defensa, es preciso que la ausencia de intérprete haya
ocasionado una real y efectiva indefensión”. Aplica, doncs, la mateixa doctrina de la indefensió real i efectiva,
que, al nostre entendre, mereix una consideració semblant a la que hem fet respecte del primer aspecte:
malgrat tot el bagatge normatiu i jurisprudencial que s’invoca, difícilment el TS adverteix un cas en què la
falta d’assistència d’intèrpret generi el que entén com a “indefensió real i efectiva”.
En la segona resolució, de 19 de maig de 2020, s’enjudicia la possible indefensió de la lletrada en cassació,
designada pel torn d’oci, arran de l’existència de determinats documents en català en una causa penal per
un delicte d’abusos sexuals. L’advocada recurrent entén que ha patit indefensió perquè no té l’obligació
d’entendre el català i per això demana la nul·litat de la sentència o la retroacció de les actuacions al moment
anterior a l’anunci del recurs de cassació. El Tribunal aplica aquí el criteri de la conservació de les actuacions
per raó de la doctrina dels actes propis. Admet que fora de la comunitat autònoma els documents en català
poden suposar una dicultat o impossibilitat que frustri “la nalidad principal del lenguaje como instrumento
de comunicación humana”, però això no suposa forçosament indefensió. Primer, perquè quan va tenir
l’oportunitat de demanar la traducció no ho va fer; segon, perquè no s’aprecia en què li pot haver perjudiciat
la incomprensió dels documents i, tercer, perquè de la lectura de la sentència impugnada es desprèn clarament
el contingut d’aquests documents.
Eva Pons; Agustí Pou
Jurisprudència del Tribunal Suprem. Primer semestre de 2020
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 74, 2020 194
Advertim novament aquí la tendència del tribunal a descartar la indefensió per motius lingüístics. De tota
manera, aquesta sentència ben poc té amb veure l’anterior en el sentit que aquesta resolució el que posa en
relleu és sobretot la precarietat amb què es mou el català a la justícia: si un lletrat diu desconèixer l’idioma,
no es posa en dubte la traducció al castellà, quan una causa surt fora de la comunitat (en aquest cas, doncs,
hi havia una irregularitat en no constar la traducció). Només una tímida línia jurisprudencial exigeix certa
responsabilitat professional pel que fa al coneixement de la llengua en les STS de 23 de desembre de
2015 (RLD núm. 65) o de 19 de juliol de 2018 (RLD núm. 71). Per contra, la resolució que reportem està
estretament relacionada, quant a l’estatus lingüístic del català, amb la Interlocutòria de 20 de gener de 2020,
abans ressenyada, per tal com evidencien les severes limitacions per al català i les altres llengües ocials
pròpies en l’Administració de justícia.
3 Usos lingüístics a l’Administració local i autonòmica
Sentència del Tribunal Suprem de 2 de juny de 2020. Sala Contenciosa Administrativa. Secció 4. Ponent:
Rafael Toledano Cantero. Ref. Cendoj: 28079130042020100130.
Sentència del Tribunal Suprem de 9 de juny de 2020. Sala Contenciosa Administrativa. Secció 4. Ponent:
Rafael Toledano Cantero. Ref. Cendoj: 28079130042020100148.
Sentència del Tribunal Suprem de 3 de juliol de 2020. Sala Contenciosa Administrativa. Secció 4. Ponent:
Rafael Toledano Cantero. Ref. Cendoj: 28079130042020100190.
Sentència del Tribunal Suprem de 14 de juliol de 2020. Sala Contenciosa Administrativa. Secció 4. Ponent:
Rafael Toledano Cantero. Ref. Cendoj: 28079130042020100210.
Enllaç al cercador de jurisprudència del Cendoj
En la crònica anterior ja donàvem compte de les interlocutòries que admetien els recursos de cassació
plantejats per la Generalitat Valenciana i pel Sindicat de Treballadors i Treballadores del País Valencià contra
les quatre sentències del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJCV), dues de 17 de
juliol i dues de 19 de juliol de 2018, que anul·laven 12 articles (d’un total de 27) del Decret 61/2017, de
12 maig, pel qual es regulen els usos institucionals i administratius de les llengües ocials de la Generalitat
Valenciana (crònica de jurisprudència de la Revista de Llengua i Dret núm. 73, pàg. 265-267).
Les impugnacions contra aquest Decret havien estat formulades per dues persones a títol particular, el sindicat
CSIF, l’Advocacia de l’Estat i l’Asociación para la Defensa del Castellano en la Comunidad Valenciana. Ara
les sentències de TS resolen aquests recursos contra les quatre resolucions del Tribunal Superior. Atès que
les resolucions són substancialment iguals, a de mantenir la unitat temàtica, hem inclòs en aquesta crònica
dues resolucions que, pel període que comprèn la crònica, escauria de ressenyar-les en el número següent de
l’RLD. En concret són, les STS de 3 i 14 de juliol de 2020.
Les sentències del tribunal valencià, i les que ara ressenyem, se situen en la línia de restricció de la determinació
dels usos lingüístics per part de les administracions locals i autonòmiques (i hi aprofundeixen), especialment
acusada a partir de l’STC 31/2010. La línia interpretativa bàsica és entedre que els usos d’aquestes institucions
s’han de guiar pel principi de paritat entre la llengua pròpia i el castellà, de tal manera que les disposicions
dictades no poden alterar l’equilibri entre les dues llengües. Ho formulava de manera inequívoca la Sentència
del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya de 23 de maig de 2012: “la paritat jurídica d’ambdues llengües
a la qual es refereix el Tribunal Constitucional comporta que quan més intensa és la regulació de l’ús d’una
llengua, més intensitat haurà de rebre també l’altra”. Aquesta línia va ser avalada pel Tribunal Suprem, per
exemple, en les sentències del Tribunal Suprem de 5 de maig de 2015 (RLD núm. 64, pàg. 212-2014).
Per a una aproximació detallada a aquest litigi, podeu consultar el report i les anàlisis excel·lents de la
deambulació processal del Decret en els apunts al blog de la Revista d’Alfons Esteve i de Francesc Esteve,
“L’Estat i el seu aparell, novament contra l’ús i la unitat”, 10 d’octubre de 2019; i de Vicenta Tasa, “Qüestió
de noms. A propòsit de les sentències 704/2020 i 634/220 del Tribunal Suprem”, 25 de juny de 2020.
Eva Pons; Agustí Pou
Jurisprudència del Tribunal Suprem. Primer semestre de 2020
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 74, 2020 195
Recapitulant, els punts impugnats i anul·lats del Decret van ser essencialment els següents. Per una banda, les
referències al valencià com la llengua pròpia de la Generalitat. Així, que se la consideri “la llengua destacada
d’ús normal i general” (art. 4.1) i, per tant, la llengua de “les actuacions internes de l’Administració de la
Generalitat de caràcter administratiu” (article10) i de relació amb els ciutadans. En aquest sentit, la sentència
d’instància elimina els mandats relatius a la priorització del valencià a retolació informativa (article 9), a
les mencionades actuacions administratives internes (article 10), als registres electrònics (article 15.1), en
l’atenció a la ciutadania (article 16), en les publicacions de l’Administració autonòmica (article 18.1), en els
contractes que subscrigui l’Administració i en el serveis contractats (article 20.1, 2 i 3), en les escriptures
públiques atorgades per l’Administració autonòmica (article 22) i en la senyalització de vies i dependències
públiques d’àmbit local (disposició nal 2a).
Per altra banda, s’anul·len les previsions del Decret que estableixen el valencià com a llengua de relació amb
tots els ciutadans i amb les institucions “pertanyents al mateix àmbit lingüístic que el valencià”: articles 3
(àmbit territorial de l‘ús del valencià), 12.3 (noticacions en procediments administratius), 14 (còpia dels
documents de l’Administració), 21.1 (convenis que subscriu l’Administració) i 26 (relacions amb altres
administracions públiques).
Així, doncs, dos són els principis que el tribunal d’instància considera il·legals: l’ús destacat i habitual del
valencià i que aquest idioma sigui la llengua de relació normal amb els ciutadans i les institucions del mateix
àmbit lingüístic.
En la crònica anterior, abans esmentada i a la qual ens remetem per al resum de les resolucions d’instància i
per a les al·legacions plantejades pels recurrents, advertíem que caldria estar atents a la doctrina que establís
el TS sobre aquest reglament. No solament a la doctrina que es xés en cassació, sinó també al conjunt
jurisprudencial del TSJCV que el TS validés justament per no entrar-lo a considerar en la seva decisió
cassacional. Certament les resolucions del TS fan bo aquest advertiment. El FJ 3, dedicat a la delimitació
de l’objecte de cassació, deixar clar que només resoldrà sobre “[...] ‘si es necesaria la traducción a aquellas
comunidades autónomas que comparten el mismo sistema lingüístico’. Como quiera que el precepto de
la disposición general que contiene tal previsión es el art. 12.3 del Decreto 61/2017, tan sólo serán objeto
de examen los argumentos de los recursos de casación referencia a dicha cuestión”. El Tribunal considera
clara i consolidada la jurisprudència sobre qüestions com “la valoración en el acceso a la función pública, la
denominación de la lengua coocial de la Comunidad Autónoma de la Comunidad Valenciana, y el equilibrio
que debe observarse entre las distintas lenguas ociales en la Comunidad autónoma, y la normativa dirigida a
la promoción y recuperación de dicha la lengua coocial”, motiu pel qual dona per bones les argumentacions
del Tribunal Superior de la Comunitat Valenciana i no entra a valorar l’anul·lació dels preceptes que
prioritzaven el valencià en determinats àmbits.
Que la doctrina de la “necessària paritat” entre llengües ha estat i continua sent una pauta d’enjudiciament
emprada pels tribunals a partir de l’STC 31/2010 no cal insistir-hi. Ara bé, que la doctrina establerta sigui clara i
consolidada és més que dubtós. Així les mateixes sentències del tribunal valencià ofereixen una argumentació
contradictòria pel que fa al valencià com a llengua normal d’ús: mentre que anul·la sense pràcticament donar
cap raó l’article 10 del Decret que establia que les “actuacions internes de l’Administració de la Generalitat”
es redactarien en valencià, considera sense “reproche de juridicidad” que les comunicacions amb les altres
institucions de la Comunitat Valenciana s’hagin de fer en valencià (articles 23 a 25 del Decret). Igualment
es produeixen contradiccions amb les doctrines d’altres tribunals, com ara en matèria de la regulació de
la llengua en els contractistes. Mentre que en l’enjudiciament que fa el Tribunal Superior de Justícia de
Catalunya (Sentència de 23 de maig de 2012) es considera perfectament legal la priorització del català en
la mesura que l’Administració actua com a consumidora i que els contractistes no són persones individuals,
en la sentència del TSJCV objecte de recurs s’anul·la l’article 21 del Decret relativa a la mesura que s’úsés
tendencialment de manera prioritària el valencià en aquest àmbit perquè el dret d’opció lingüística correspon
no solament als ciutadans sinó també als contractistes. I contradiccions evidents també podem trobar pel que
fa a l’ús de la llengua en la retolació i en la senyalització.
Serveixein aquests exemples per fer palès que les resolucions del TS deixen sense doctrina cassacional un
segment molt important de les decisions sobre el Decret, i en aquest sentit validen uns pronunciaments de
la sala del TSJCV que, al nostre entendre, minven i molt el marge d’actuació que l’Administració té sobre
Eva Pons; Agustí Pou
Jurisprudència del Tribunal Suprem. Primer semestre de 2020
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 74, 2020 196
la llengua i el foment del valencià. Les expressions de respecte del tribunal d’instància envers les polítiques
d’impuls del valencià (un exemple: “La protección y recuperación del valenciano, como las medidas de
fomento para su uso en todas las actividades administratives son objetivos del todo consecuentes con el
caràcter de lengua propia de la Comunidad Valenciana ex articulo 6 de su Estatuto de Autonomía, faltaria
más.”) són totalment desmentides per les seves decisions anul·latòries.
Pel que fa pròpiament a l’objecte de la cassació, el TS centra el seu enjudiciament en l’incís de l’article 12.3
del Decret, i per extensió als altres preceptes que s’hi assimilin, que fa referència a l’àmbit lingüístic: “Quan
hagen de tindre efecte fora del territori de la Comunitat Valenciana, les noticacions i les comunicacions es
redactaran en valencià i en castellà, tret que es tracte de comunitats autònomes pertanyents al mateix àmbit
lingüístic que el valencià, i en aquest cas només es redactaran en aquesta llengua. Es redactaran també en
castellà quan ho sol·licite la persona interessada.” Primerament, i després de reproduir les argumentacions
de la sentència d’instància, en el fonament de dret tercer, el Tribunal refusa entrar a considerar si la norma
reglamentària entra en contradicció amb la Llei d’ús i ensenyament de valencià, per tal com estima que en
cassació no pot entrar a valorar l’ajustament al dret autonòmic, tal com havia fet la resolució impugnada.
Tot seguit centra el judici en el contrast de la norma impugnada amb l’article 15.3 de la Llei 39/2015, d’1
d’octubre, del procediment administratiu comú de les administracions públiques, que estableix el següent:
“3. L’Administració pública instructora ha de traduir al castellà els documents, expedients o parts d’aquests
que hagin de tenir efecte fora del territori de la comunitat autònoma, i els documents dirigits als interessats
que així ho sol·licitin expressament. Si han de tenir efectes en el territori d’una comunitat autònoma en què
sigui coocial aquesta mateixa llengua diferent del castellà, no cal traduir-los.”
Doncs bé, tal com ja prèviament havien establert les sentències del TSJCV objecte dels recursos, el TS
considera que la norma del Govern valencià no pot entrar a regular una matèria com el procediment
administratiu comú que, segons l’article 149.1.18 de la CE, correspon en exclusiva a l’Estat. Per aquesta raó,
s’apunta el raonament seguent:
“Cuando se trata de los efectos que hayan de surtir fuera de su territorio los documentos elaborados por
una determinada Comunidad Autónoma en su lengua coocial, la competencia de la misma no puede
extralimitarse de su territorio, y habrá de atenerse a lo previsto en el art. 15.3 de la LPAC, que proporciona la
regla única y suciente para solventar todas las situaciones, al disponer que no será necesaria su traducción
al castellano en el caso que la lengua coocial en que estén elaborados los documentos sea también la lengua
coocial en la Comunidad Autónoma en que hayan de surtir efectos. Esta previsión, dictada por el Estado en
el ámbito de su competencia exclusiva, no precisa ni admite ninguna otra intervención normativa por parte
de la Comunidad Autónoma, por lo que la previsión reglamentaria del art. 12.3 del Decreto 61/2017 infringe,
en efecto, tanto el art. 15.3 de la LPAC, como el art. 149.1.18 de la CE, al desbordar la competencia estatal
con la introducción de un concepto jurídico, el de ‘mismo ámbito lingüístico’ que es ajeno a la norma estatal
aplicable, art. 15.3 LPAC.”
A banda del ja criticable caràcter bàsic de l’article 15.3 esmenat, cal advertir que, al nostre entendre, hi havia
molts elements que fan objectable la doctrina el TS i que justicarien una orientació totalment diferent de
la seva decisió. No entrem en detall en aquestes raons, però les apuntem breument. En primer lloc, la norma
autonòmica, i en concret la menció a l’àmbit lingüístic, era perfectament enquadrable dins l’article 15.3 de
la Llei de procediment administratiu comú (LPAC), atès que es tracta d’un desenvolupament reglamentari
que omple de contingut la norma estatal que, pel seu abast territorial i la seva generalitat, no descendeix a
qüestions concretes com la realitat de l’àrea lingüística catalana. El decret autonòmic, justament, el que fa
és traslladar el precepte estatal a l’àmbit autonòmic a la llum de l’enorme bagatge normatiu i jurisprudencial
sobre l’àmbit del català-valencià. En segon lloc, la noció d’“àmbit lingüístic” o equivalents s’ha usat
profusament en reglaments d’usos lingüístics, que han estat avalats, ns i tot explícitament, per sentències
del TSJ de Catalunya. Així mateix, és una noció emparada per les institucions culturals i acadèmiques dels
territoris de parla catalana, com l’important Dictamen de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua de 9 de febrer
de 2005. És més, en tercer lloc, l’equivalència lingüística entre l’idioma dels territoris de parla catalana ha
estat avalada inequívocament pel TC, pel TS i pel TSJCV (vegeu STC 75/1997, RLD núm. 29, o STS de
15 de març de 2006, RLD núm. 46, entre moltes altres). Si això és així, no és forçar la norma interpretar
que la disposició impugnada no fa res més que traslladar aquesta doctrina a l’àmbit de l’ús lingüístic de les
Eva Pons; Agustí Pou
Jurisprudència del Tribunal Suprem. Primer semestre de 2020
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 74, 2020 197
relacions administratives. I en quart lloc, caldria atendre l’article 7.1.b de la Carta europea de les llengües
regional o minoritàries, que incideix especícament en el fet que les divisions administratives no han de ser
obstacle per a la difusió de la llengua.
Per contra, tant el TS com el TSJCV opten per una interpretació nominalista, segons la qual cal atenir-se a la
dicció literal de la llengua ocial que xa l’Estatut, sense més matisos, obviant ns i tot la pròpia jurisprudència
esmentada. En aquest sentit, el tribunal valencià diu que no es deneix sobre admetre “sin matices que
cientícamente son lo mismo valenciano y catalán y no lenguas similares”, menció ben signicativa perquè
constitueix un indici que l’objecció al reglament autonòmic no solament és per la infracció del principi de
jerarquia normativa i per la falta de competència, sinó per una concepció prèvia sobre la falta d’equivalència
de valencià i català.
Ara bé, tot i la importància i el volum de les raons que fan qüestionables els arguments del TS, és cert que
la raó explicitada pel Tribunal per anul·lar la menció a l’àmbit lingüístic no és la impossibilitat d’usar el
valencià en les relacions amb les comunitats autònomes amb llengua ocial catalana, sinó l’aprovació d’una
gura (“mateix àmbit lingüístic”) que no és present en la regulació estatal, que només parla de “comunitat
autònoma amb la mateixa llengua coocial”. Per tant, el TS, i prèviament el TSJCV, no prohibeixen l’ús del
valencià en les relacions amb Catalunya o les Illes. De fet, aplicant la voluminosa jurisprudència que avala
l’equivalència lingüística, malgrat les diferents designacions estatutàries, entenem que no és il·legal l’ús del
valencià en aquestes relacions, justament per aplicació de l’article 15.3 de l’LPAC al cas concret d’aquest
àmbit lingüístic.
El punt més reprovable de les sentències, doncs, i com indica molt encertadament Tasa en l’apunt esmentat,
és “que buiden de valor i sentit l’autogovern polític i, singularment, l’autogovern lingüístic que es deriva de
l’article 3.2 de la Constitució”. Sobretot a partir de l’STC 31/2010, el marge d’autodeterminació lingüística
de les comunitats autònomes per impulsar la llengua pròpia s’ha vist notablement minvat. Aquest fet és
constatable en les resolucions judicials sobre l’ensenyament i sobre els usos lingüístics de les administracions
(a banda de les que ja hem mencionat, vegeu l’STS de 19 de febrer de 2019, sobre l’ordenança d’usos de
l’Ajuntament de Lugo, crònica del TS de l’RLD núm. 73, pàg. 262-265). La capacitat d’autonormar-se cada
cop té un espai més limitat, fet que sumat a la poca implicació de la normativa estatal en el foment i ús de
les llengües pròpies i a una activitat jurisdiccional que gairebé sempre malda més per la defensa del castellà
que per l’observança del pluralisme lingüístic, situa en desavantatge jurídic les llengües ocials pròpies i
els drets dels seus parlants. En aquest sentit, les resolucions reportades aprofundeixen en aquesta tendència
deslegitimadora de l’acció del govern autonòmic per conservar la llengua pròpia.
4 Subvencions municipals a polítiques de foment del basc
Sentència del Tribunal Suprem de 10 de juny de 2020. Sala Contenciosa Administrativa. Secció 4. Ponent:
Antonio Jesús Fonseca-Herrero Raimundo. Ref. Cendoj: 28079130042020100135.
Enllaç al cercador de jurisprudència del Cendoj
Aquesta resolució del TS decideix sobre el recurs de cassació interposat contra la Sentència del Tribunal
Superior de Justícia d’Euskadi, de 28 de febrer de 2018, que rebutjava una impugnació d’una ordenança de
subvencions de l’Ajuntament de Lasarte-Oria que establia que les activitats que rebessin l’ajuda municipal
adreçada a menors de 16 anys s’havien de fer, depenent de l’activitat, en eusquera. La concreció dels
requeriments d’ús es deferia a les convocatòries per a cada activitat.
En la crònica del TS de l’anterior número de la Revista (pàg. 269-271), donàvem compte de la interlocutòria
d’admissió del recurs de cassació contra la sentència basca, juntament amb altres admissions contra
resolucions similars d’altres municipis bascos. Indicàvem que l’aplicació de clàusules lingüístiques en
l’activitat de foment a través de subvencions ha estat un tema reportat en diverses ocasions en aquesta
crònica, tant des del punt de vista substantiu com des del punt de vista competencial (bàsicament en relació
amb la falta de competència de les corporacions locals basques). Les decisions dels òrgans judicials han
estat sovint contradictòries, a vegades confonent el principi d’igualtat per la uniformitat. Tota activitat
de subvenció té uns objectius marcats per les polítiques públiques, entre les quals hi ha la política de
Eva Pons; Agustí Pou
Jurisprudència del Tribunal Suprem. Primer semestre de 2020
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 74, 2020 198
normalització lingüística, perfectament emparada per l’Estatut basc i per l’actual Llei 2/2016, de 7 d’abril,
d’institucions locals d’Euskadi, que dona cobertura a l’activitat promocional de l’eusquera per part de les
corporacions locals basques. El reconeixement jurisdiccional cap a aquest principi ha estat recollit quan el
TC parla del “compromís de promoció de la normalització lingüística” (per exemple, STC 31/2010, FJ 23; o
STC 89/2017, FJ 14). És més, només cal recordar una ja antiga jurisprudència del TS sobre cinematograa
en català de les STS de 25 de març i de 2 de juny de 1998, que rebutgen la impugnació de subvencions a
obres de cinema en català, per a les quals s’establia l’obligació de distribuir-les en català a Catalunya. El
TS sondejava en la situació real per valorar l’adequació de la mesura. El raonament era el següent: a) hi
havia poques pel·lícules en català, b) era molt superior la població catalanoparlant que els lms en català;
c) l’idioma propi constitueix un bé cultural, i d) la mesura era, doncs, adequada i proporcional. Secunda
aquesta línia la doctrina constitucional consolidada segons la qual la prohibició de discriminació per raó de
llengua no implica que no es puguin fer distincions per aquest motiu (entre moltíssimes i per exemple, l’STC
25/1989, de 3 de febrer).
Igualment, la resolució del tribunal basc va merèixer el comentari de la crònica legislativa del País Basc
(Revista de Llengua i Dret 71), juntament amb una sentència del mateix de Tribunal de 18 de juliol de 2018,
relativa a una subvenció municipal als rètols en euquera. Per al detall dels continguts jurisprudencials, ens
remetem als comentaris que allà s’hi fan. Aquí només apuntem els criteris del tribunal basc per considerar que
la convocatòria de subvenció era jurídicament correcta. En primer lloc, entenia que l’activitat promocional
de la llengua minoritària no infringeix l’estatut lingüístic dels ciutadans en relació amb el principi de no-
discriminació, en la mesura que sempre es mou en el pla de la voluntarietat i que té per objectiu la protecció
d’un bé jurídic, la llengua, a través del mandat de normalització. En segon lloc, les mesures de foment
adoptades tenien per nalitat la protecció d’un bé jurídic i per això no podien considerar-se discriminatòries,
sinó necessàries per superar una situació de desequibliri. I nalment, indicava que la mesura només afectava
els menors de 16 anys i només en determinades situacions, i que calia concloure que complia el test d’igualtat:
“adecuación a los nes de promoción y normalización del euskera en la edad escolar y proporcionalidad
entre esa acción ‘positiva’ y sus resultados”. Un argumentari, doncs, que falcava jurídicament les mesures de
promoció i extensió de l’ús de la llengua ocial minoritzada.
En sentit contrari, el recurrent en cassació, l’advocat de l’Estat, entén, per una banda, que es vulneren els
articles 3 i 14 de la CE i 8.3 de la Llei general de subvencions, atès que “no existe obligación constitucional
de conocer el euskera, por lo que es inconstitucional establecer exigències lingüísticas en subvenciones y
supone discriminación”. I per l’altra, que el municipi basc no té competència en el foment de l’eusquera. Per
contra, l’advocat del municipi atén la realitat sociolingüística i posa en relleu la realitat que la majoria de
les activitats es canalitzen en castellà; també incideix en la igualtat jurídica de les dues llengües juntament
amb la necessitat, d’acord amb la doctrina constitucional, de mesures correctores, de protecció foment que
tendeixin a “evitar una posició secundària o de postergació que alguna de les llengües pugui tenir”. Entén
que la sentència objecte de recurs acull la legislació de promoció de l’eusquera i, en aquest sentit, valora
que el requisit de l’eusquera no és entre l’Administració i la ciutadania, sinó que constitueix una condició
de realització de l’activitat subvencionada. Finalment, l’Ajuntament veu en la mesura avalada pel tribunal
d’instància (el foment de la llengua basca entre els joves) una justicació objectiva i raonable i emparada
en la mateixa legislació autonòmica, la Llei 2/2016, de 7 d’abril, d’institucions locals d’Euskadi, tenint en
compte que l’ús del basc es farà “en funció de les característiques de les activitats que s’organitzin”. Per
tot això considera que la mesura és “proporcionada a la nalidad perseguida, respetando los cánones de
idoneidad y razonabilidad constitucionalmente exigibles”.
El TS admet a tràmit el recurs perquè creu que hi ha interès cassacional en la mesura que s’ha de determinar
“el alcance de la doctrina constitucional sobre el uso de las lenguas ociales” en relació amb l’exigència per
ser beneciari de subvenció per a activitats en menors de 16 anys. Interès cassacional sobre la base de la
possible infracció dels articles 3 i 14 de la Constitució espanyola (principi d’igualtat i no-discriminació) en
relació amb l’article 8.3 de la Llei general de subvencions, que determina els principis sota els quals s’han
de gestionar les subvencions, entre els quals hi ha la igualtat i no-discriminació, però també el d’ecàcia en
els objectius xats per l’Administració.
Eva Pons; Agustí Pou
Jurisprudència del Tribunal Suprem. Primer semestre de 2020
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 74, 2020 199
Per resoldre el recurs, el TS comença transcrivint un passatge del fonament jurídic 4 de l’STC 11/2018,
sobre la Llei de l’occità aranès, en què sintetitza la doctrina constitucional sobre la prohibició de la primacia
d’una de les llengües ocials sobre l’altra establerta a partir de l’STC 31/2010, i considera inconstitucional
“l’ús preferent” de l’aranès per part de l’Administració. De fet, la resolució del Suprem diu, per error, que
es tracta del FJ 14, quan en realitat el 14 és el fonament jurídic de l’STC 31/2010 que estableix la doctrina
bàsica sobre la necessària paritat de llengües de la qual parteix la sentencià sobre l’aranès. Observem que
el TS extrapola una doctrina que fa referència bàsicament a l’ús de la llengua ocial pròpia per part de
l’Administració (l’STC 11/2018 va anul·lar la paraula “preferent” aplicada a l’aranès) a l’àmbit del foment
a través de les subvencions. Ja advertíem d’aquesta vis expansiva que aplica el TS del concepte d’“equilibri
entre les llengües coocials”, formulada en la sentència constitucional, en el comentari a propòsit de l’STS
de 19 de febrer de 2019 que raticava l’anul·lació de diversos preceptes d’una ordenança que regulava l’ús
del gallec en l’Administració local de Lugo (RLD núm. 73, pàg. 262-265). Efectivament, el TS indicava allà,
pel que feia a les subvencions a activitats culturals, esportives i juvenils, que determinada exigència de gallec
en aquestes activitats era contrària a dret. El suport d’aquest criteri era que “los términos imperativos de la
norma suponen una preterición de la lengua castellana contraria a derecho, no justicada por una política de
fomento de la lengua gallega [...] al suponer una discriminación para los hablantes en castellano” (FJ 17).
El Tribunal no esmentava en aquella ocasió una consolidada doctrina constitucional i la seva pròpia (per
exemple, STS de 4 i 16 de febrer i 20 d’abril de 1999, RLD núm. 33, pàg. 328-331). Ni s’esmentava un
raonament basat en la constatació de la situació minoritzada de la llengua gallega i el desequilibri real entre
llengües, i en la ponderació de l’adequació, raonabilitat i proporcionalitat de la mesura adoptada. L’únic
referent argumentatiu emprat era la “preterició del castellà” i la “discriminació dels castellanoparlants”.
En la sentència que ressenyem el Tribunal encara l’enjudiciament des de la mateixa perspectiva i imputa
a l’ordenança la vulneració del principi de no-discriminació (article 14 CE), l’ocialitat del castellà i el
deure de coneixement que té en exclusiva (article 3 CE), en relació amb l’article 8.3 de la Llei general
de subvencions, que desenvolupa el principi d’igualtat en aquest àmbit. D’entrada, el TS reconeix que
l’obligació de dur l’activitat en eusquera té matisos rellevants, com que l’obligació està subjecta “a les
característiques de les activitats que s’organitzin”, salvetat que, seguint el raonament del lletrat municipal, la
mateixa sentència admet que es pot vincular a la Llei 2/2016, de 7 d’abril, d’instituciones locales d’Euskadi,
on es faculta les corporacions locals “para fomentar el conocimiento y dinamizar el uso del euskera en
su ámbito territorial, ya sea mediante la prestación de actividades y servicios a estos nes o mediante la
colaboración en la nanciación de actividades de fomento y dinamización del euskera realizadas por otras
personas o entidades”. Tot i això, l’alt tribunal arma que “no se cuestiona aquí la obligación de organización
de la actividad en euskera si va dirigida a menores de 16 años, sino el hecho de que con ese criterio lingüístico
se está imponiendo a los destinatarios nales de la actividad subvencionada el conocimiento del euskera para
poder participar en ella, es decir el deber de conocimiento de la lengua vasca que se les impone.” És a dir,
la reprovació jurídica no seria per obligar a fer l’activitat en eusquera, sinó perquè els menors de 16 anys
n’haurien de saber per participar-hi. Al nostre entendre, l’argument és enganyós. Primer, perquè no s’exigeix
als menors un nivell idiomàtic determinat per participar-hi, sinó només que l’activitat sigui en basc. Segon,
perquè no totes les activitats requereixen ser en eusquera. I tercer, perquè el que no diu el Tribunal és que la
seva opció suposa la imposició del castellà com a llengua de l’activitat, perquè es protegeix el dret lingüístic
dels que ignoren l’eusquera, però es desempara els que volen fer l’activitat en aquesta llengua. Però sobretot
l’argument és enganyós perquè la priorització de polítiques públiques i la protecció de determinats ns
legítims i legalment establerts és consubstancial a la tècnica de la subvenció. I la normalització d’una llengua
tan minoritzada com l’eusquera és un d’aquests ns. En altres paraules, encara que el Tribunal ho negui, el
que es qüestiona ja d’entrada és, pròpiament, subvencionar activitats que s’hagin de conduir en euquera.
A partir d’aquí la sentència desgrana un seguit d’arguments que ressenyem breument i que van en la línia
d’alliçonar l’entitat municipal sobre com s’hauria de fomentar l’eusquera. Entén la resolució que l’ordenança
impedeix fer activitats subvencionades als joves que desconeixen el basc i per això es permet donar indicacions
sobre com ha de ser el foment de la llengua minoritzada: “(p)arece que el fomento y la dinamización del uso
de una lengua coocial que se dice minoritaria no debería ser excluyente sino inclusivo, es decir, debería
buscar la mayor generalización en su uso [...] combinando el uso de ambas lenguas, y no establecer una
imposibilidad de acceso para quien no habla o, simplemente, no domina sucientemente la lengua vasca”
Eva Pons; Agustí Pou
Jurisprudència del Tribunal Suprem. Primer semestre de 2020
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 74, 2020 200
(FJ 6). Aprofundeix aquest argument de política lingüística assenyalant que els menors de 16 anys són els
que, per la normativa educativa, coneixen millor l’eusquera, i insinua que la mesura no se centra en altres
sectors poblacionals que requeririen més activitats de foment, amb els consegüents efectes “excloents”.
Raonament ben sorprenent, perquè no correspon a un tribunal dir què i com se subvenciona les diferents
activitats socials, sinó que és precisament una responsabilitat de les administracions dur a terme aquestes
prioritzacions. Però és més, si el mateix tribunal arma que els menors de 16 anys, per l’ensenyament que
reben, ja saben l’idioma, cal preguntar-se per quin motiu s’imputen a la subvenció efectes discriminatoris,
atès que l’administració municipal, com posa en relleu el vot particular que comentem més endavant, està
perfectament habilitada per considerar que l’ús de l’eusquera constitueix un activitat que cal fomentar a
través de la subvenció. El fonament jurídic 6 conclou en el que entenem que és la qüestió nuclear, que és
la vulneració de l’article 3.1 perquè aquesta norma no imposa el deure de conèixer l’altra llengua ocial
diferent del castellà, raó per la qual “no puede restringirse a una de las lenguas ociales en el territorio de
la Comunidad Autónoma sin excluir indebidamente de la asistencia a las actividades subvencionadas a los
vecinos que no conozcan la lengua”.
En el fonament jurídic 7 redunda en la improcedència de la subvenció pels seus efectes discriminatoris i per
desconèixer que l’únic deure de coneixement constitucionalment reconegut és al castellà. En concret, respon
a l’al·legació de l’Ajuntament de l’STC 31/2010 segons la qual escau que “el legislador pueda adoptar,
en su caso, las adecuadas y proporcionadas medidas de política lingüística tendentes a corregir, de existir,
situaciones históricas de desequilibrio de una de las lenguas ociales respecto de la otra, subsanando así
la posición secundaria o de postergación que alguna de ellas pudiera tener”. Però entén el TS que el criteri
del TC té límits i que l’”ordenanza cuestionada resulta excluyente y, por ello, improcedente por implicar
una limitación general de acceso a actividades sufragadas con fondos públicos por criterios lingüísticos
incompatibles con la coocialidad constitucional de lenguas en todo el territorio nacional”. Així mateix,
considera que la clàusula que s’al·lega per sortejar l’objecció (l’activitat s’ha de fer en eusquera “en función
de las características de las actividades que organicen”) no és sucient perquè aboca que tant l’organitzador
de l’activitat com els destinataris hagin de saber l’idioma.
El fonament jurídic 8 rebutja la identitat entre el cas sotmès a judici i els casos de les sentències de comparació
aportades, una de les quals hem esmentat més amunt, per tal com considera que en els casos invocats hi havia
una justicació objectiva i raonable per a la mesura de foment i una limitació menor del castellà. Tanmateix,
tampoc no ofereix raons de gran profunditat per justicar aquesta diferència entre els casos aportats i el que
és objecte d’enjudiciament.
Amb aquests raonaments, el Tribunal no “considera ajustado al principio de igualdad de trato y no
discriminación, vinculado al uso promoción de las lenguas coociales, el requisito general relativo a la
utilización obligatoria del euskera en las actividades dirigidas exclusivamente a menores de 16 años,
que se exige para poder ser beneciario de subvenciones en la Ordenanza reguladora de la concesión de
subvenciones del Ayuntamiento de Lasarte-Oria [...], y que excluye como destinatario nal de la actividad a
quienes, no teniendo el deber de conocer la lengua vasca, son castellano-parlantes”.
Observem, doncs, que l’argument bàsic contra l’ordenança és una raó més vinculada a la interpretació
restrictiva de l’article 3.1 de la Constitució (no hi ha deure de conèixer el basc) que no d’una rigororosa
ponderació del principi d’igualtat (article 14): es reconeix que es preveuen activitats en què no s’exigirà l’ús
de l’eusquera, es reconeix que la població menor de 16 anys coneix l’eusquera per l’ensenyament rebut, es
reconeix que el mateix TC identica el foment de la llengua minoritària com una mesura adequada per fer-
la sortir de la seva postergació i es recullen sentències del mateix TS de casos semblants. Tot i això, el TS
nega la legitimitat constitucional de la norma sobre subvencions enjudiciada. D’altra banda, no hi ha cap
consideració a la realitat de l’ús social de l’eusquera i a la protecció dels drets dels bascoparlants, i es treu a
col·lació la doctrina sobre “l’equilibri de les llengües coocials” que impossibilita la preferència d’ús de la
llengua pròpia. Però no es diu, en canvi, que aquesta doctrina constitucional, per restrictiva que es consideri,
es projecta bàsicament sobre els usos administratius i no sobre l’activitat de foment de l’Administració, com
és el cas present.
Eva Pons; Agustí Pou
Jurisprudència del Tribunal Suprem. Primer semestre de 2020
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 74, 2020 201
En el sentit indicat, el vot particular, subscrit pel magistrat Pablo Lucas Murillo de la Cueva, sintetitza molt
clarament l’objecció a la poc fonamentada argumentació de la Sentència. La qüestió a dilucidar no és la
protecció del deure de conèixer del castellà ni el dret a adreçar-se i a rebre les comunicacions en castellà
per part de l’Administració, “(s)e trata de saber si es coherente con el objetivo de fomentar no sólo el
conocimiento sino, también, el uso normal del euskera, que las actividades a subvencionar, en función de
sus características, si tienen como destinatarios a menores de 16 años, se realicen solamente en euskera a
n de fomentarlo”. És a dir, l’objecte és si es pot fomentar el basc mitjançant la subvenció de les activitats
juvenils. I el criteri és tan simple com clar: “parece lógico que la promoción se haga en la propia lengua
objeto de ella y no en otra distinta”. I continua: “la distinta posición en que se encuentra el euskera respecto
del castellano ofrece una primera justicación para hacerlo y la nalidad legítima perseguida, junto con
la razón práctica de que es un modo idóneo de lograrla, la completan”. L’argument apunta, doncs, a tenir
present la mateixa naturalesa de la tècnica de foment i fer un cop d’ull a la realitat sociolingüística del basc,
aspectes ignorats per l’opinió majoritària expressada en la sentència. Acaba amb la següent objecció, que
posa en relleu la principal contradicció de la resolució:” la sentencia de la que discrepamos no demuestra
lo que arma, pues se limita a repetir que la regla impugnada excluye a los castellano-hablantes sin razonar
sobre los extremos indicados y, pese a no desconocer que la enseñanza obligatoria en el País Vasco incluye
en todos sus niveles el euskera y el castellano, no saca la consecuencia más clara de ello: los menores de 16
años pueden desenvolverse en ambas lenguas.”
En denitiva, la sentència conté una doctrina involutiva pel que fa a l’ús de la llengua pròpia, com altres
resolucions de què hem donat compte en aquesta crònica, però amb una argumentació que conté contradiccions
com les següents. Per una banda, es reputa inconstitucional el requeriment del basc en la subvenció perquè
arma que només existeix l’obligació legal de conèixer el castellà. Però justament la tècnica de la subvenció
quan té més sentit és en aquesta situació de desequilibri social i jurídic entre el castellà i el basc. I per l’altra,
es considera excloent i discriminatòria (tant per als castellanoparlants com per als majors de 16 anys) la
subvenció quan precisament els destinataris últims són els que, pel que fa al coneixement, més competència
tenen en eusquera. Potser l’únic element a valorar positivament és el reconeixement de la competència en
foment de l’eusquera (negat en sentències anteriors) a l’entitat local (FJ 9), reconeixement de valor escàs,
però, en la mesura que Llei d’institucions locals d’Euskadi de 2016 així ho estableix clarament.
Al capdavall, però, el més pertorbador d’aquesta doctrina coincideix amb les sentències sobre el reglament
d’usos valencià, ressenyades en aquesta crònica, i amb la majoria de les resolucions a partir de l’STC 31/2010.
És el desempoderament dels poders públics de la capacitat de dur a terme una autogestió lingüística amb
un marge raonablement ampli per dur a terme polítiques públiques a favor de la llengua pròpia, que, no cal
oblidar-ho, ha estat la llengua minoritzada i continua patint un estatus jurídic que la relega.
5 Acreditació d’idioma no ocial en processos selectius i equivalències de certicats de
coneixements
Interlocutòria del Tribusnal Suprem de 22 de maig de 2005. Sala Contenciosa Administrativa. Secció 1.
Ponent: José Luis Requero Ibáñez. Ref. Cendoj: 28079130012020200597.
Enllaç al cercador de jurisprudència del Cendoj
Aquesta interlocutòria admet a tràmit un recurs de cassació sobre un assumpte relatiu a la manera com
s’acrediten els idiomes estrangers (i també els mateixos de l’Estat espanyol) en processos selectius i en altres
situacions de concurrència de candidats. En el cas concret, es tractava de l’acreditació dels coneixement
d’anglès en un procés selectiu al cos de professors de secundària. Com hem dit en cròniques anteriors,
aquesta matèria s’ha mogut en un cert desconcert, tant a la pràctica administrativa com en les mateixes
resolucions judicials. Per exemple, en la Sentència de 3 de febrer de 2016 aplica de manera totalment
errònia una equivalència de nivell de francès, contravenint la mateixa normativa espanyola que n’estableix
especícament l’equivalència (Revista de Llengua i Dret núm. 66, pàg. 345). En canvi, una sentència de 22
de febrer de 2016 (recollida al mateix número de la Revista) matisa, pel que fa a l’acreditació de la llengua,
completament la idea que la convocatòria és la llei absoluta que regeix el procés selectiu, i estableix que el
sistema referencial del Marc europeu és el que ha de regir l’acreditació del coneixement d’una llengua. Així
Eva Pons; Agustí Pou
Jurisprudència del Tribunal Suprem. Primer semestre de 2020
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 74, 2020 202
mateix, la Sentència de 18 de juny de 2018 redunda en la importància de mantenir criteris rigorosos a l’hora
d’establir l’acreditació del coneixement de la llengua estrangera (Revista núm. 70, pàg. 243).
A diferència del que manté la sentència d’instància, que considera que la convocatòria només admet
l’acreditació idiomàtica a través dels certicats de les escoles ocials d’idiomes, el recurrent manté que
de la normativa vigent es desprèn que també són vàlids a l’efecte de l’acreditació els certicats de les
institucions privades, en aquest cas el B2 i el C1 d’anglès per diversos títols d’institucions identicables com
a equivalents en el Marc comú europeu de referència.
La Sala del TS hi veu interès cassacional, que concreta en els termes següents:
“Si las titulaciones y certicados expedidos por instituciones privadas, pueden ser aportados para acreditar
los distintos niveles de competencia lingüística exigidos en las convocatorias de procesos selectivos en la
Administración Pública española, y, si, en ese caso, deben ser valorados como méritos aun cuando las bases
de la convocatoria se reeran a titulaciones otorgadas por las Escuelas Ociales de Idiomas.”
Com a normativa subjecta a la interpretació del TS situa signicadament el Reial decret 1041/2017, de 22
de desembre, pel qual es xen les exigències mínimes de nivell bàsic a l’efecte de certicació, s’estableix
el currículum bàsic dels nivells intermedi B1, intermedi B2, avançat C1 i avançat C2 dels ensenyaments
d’idiomes de règim especial regulats per la Llei orgànica 2/2006, de 3 de maig, d’educació, i s’estableixen
les equivalències entre els ensenyaments d’idiomes de règim especial regulats en diversos plans d’estudis i
els d’aquest Reial decret.
Com indica la mateixa interlocutòria, la matèria d’interès en cassació és substancialment idèntica a la ja
plantejada i admesa a tràmit en la interlocutòria de 20 de juliol de 2018 (RLD núm. 71, pàg, 337-338). A
allà ens remetem. En tot cas, com ja hem apuntat en diverses ocasions, és important que l’acreditació de
coneixements i el sistema d’equivalències estigui ben denit i actualitzat, tant per una qüestió de seguretat
jurídica com per poder observar una valoració justa dels mèrits al·legats en els processos selectius.
6 Obligació de nançament d’obres audiovisuals
Sentència del Tribunal Suprem de 25 de febrer de 2020. Sala Contenciosa Administrativa. Secció 3a. Ponent:
Eduardo Espín Templado. Ref. Cendoj: 28079130032020100043.
Enllaç al cercador de jurisprudència del Cendoj
La Sentència desestima un recurs de cassació interposat per Multicanal Iberia SLU, empresa dedicada a
la producció de canals temàtics, que subministra a les plataformes de televisió de pagament. En el recurs
es rebutjava la subjecció a l’obligació de nançament anticipat de la producció d’obres cinematogràques
i de televisió europees, que estableix l’article 5 de la Llei 7/2010, de 31 de març, general de comunicació
audiovisual, la qual obliga a destinar-hi el cinc per cent dels ingressos de l’exercici anterior (el 60% del
percentatge destinat a les produccions en alguna de les llengües ocials a Espanya), tot qüestionant el
caràcter determinant a aquest efecte de la responsabilitat del contingut editorial. L’empresa sostenia que els
prestadors de serveis audiovisuals obligats són els que emeten en obert —a més de les dues categories de
serveis de pagament expressament referides en l’apartat novè de l’article 5—, atès que són aquests els que
garanteixen el dret a una comunicació audiovisual plural (article 5.1 i article 4, d’acord amb el darrer incís).
L’interès de la Sentència rau en la interpretació que ofereix del conjunt de preceptes de la Llei general de
comunicació audiovisual que sostenen l’obligació de nançament (article 4 ‘El dret a rebre una comunicació
audiovisual plural’; article 5, ‘El dret a la diversitat cultural i lingüística’, en relació amb la conceptuació
dels ‘prestadors dels servei de comunicació audiovisual’, que efectua l’article 2), pel que fa a la nalitat de
garantia del pluralisme en els mitjans audiovisuals:
“Comenzando con la nalidad última de la obligación de nanciación anticipada, ésta se corresponde con el
derecho reconocido en los artículos 4 y 5 de la Ley 7/2010 a que ‘todas las personas’ —sujeto que encabeza
ambos preceptos— reciban una comunicación audiovisual plural y diversa. Aunque ambos preceptos
responden a un mismo objetivo y puedan comprenderse como manifestaciones de un mismo derecho genérico
Eva Pons; Agustí Pou
Jurisprudència del Tribunal Suprem. Primer semestre de 2020
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 74, 2020 203
al pluralismo en la comunicación audiovisual, es evidente que se conguran como modalidades distintas o, si
se preere, como diferentes derechos concretos, relativos respectivamente a los tipos de medios y al contenido
de la comunicación. Así, el artículo 4 plasma dicho objetivo de pluralismo en la comunicación audiovisual
en el derecho a que existan diferentes tipos de medios (pluralidad de medios): ‘públicos, comerciales y
comunitarios que reejen el pluralismo ideológico, político y cultural de la sociedad’, dice el precepto. En
este sentido, la remisión a la potestad reglamentaria que se contiene en el último inciso del artículo 4.1 para
regular uno de esos tipos de servicios audiovisuales (los de pago), no afecta al objeto de la presente litis ni
puede alterar lo que la propia Ley establezca para todos o alguno de los distintos tipos de servicios.
El artículo 5.1, en cambio, proyecta el pluralismo en la comunicación audiovisual sobre los contenidos de
misma, y lo hace reconociendo el derecho a de todas las personas a ‘una programación en abierto que reeje
la diversidad cultural y lingüística de la ciudadanía’. Como subraya la mercantil recurrente, la Ley proyecta
de manera expresa el derecho sobre la programación en abierto. A su vez, el apartado 2, para garantizar
esa programación plural, impone a ‘los prestadores del servicio de comunicación televisiva de cobertura
estatal o autonómica’ determinadas cuotas para obras europeas, en lenguas españolas y para productores
independientes. Está claro, por la propia dicción textual del apartado (‘para la efectividad de este derecho’,
esto es, el derecho a la programación en abierto cultural y lingüísticamente diversa establecido en el apartado
anterior), que esta obligación de cuotas de emisión se proyecta asimismo de manera especíca sobre la
programación en abierto.”
La Sentència resol en contra del plantejament del recurs i conclou que els operadors de la categoria de
l’empresa esmentada estan inclosos en la previsió de l’article 5.3 de la Llei —anteriorment el TS ja havia
rebutjat un interpretació restrictiva del precepte (STS de 20 de junio de 2018 i STS de 25 de octubre de
2017; consulteu RLD núm. 69, pàg. 305-306)— atès que, entre d’altres arguments, “la nalidad de la norma
(proporcionar una nanciación que asegure la pluralidad en los contenidos) se ve mejor garantizada dándole
mayor amplitud al colectivo de los sujetos obligados, dentro naturalmente de los términos de la Ley”, de
manera que cal lligar la referència als prestadors del servei de l’article 5.3 amb la denició de l’article 2.1,
i no amb la noció més restringida de l’article 5.1, encara que siguin aquests els especícament obligats a
oferir un programació plural. Per tant, des de la perspectiva analitzada, es desvincula l’obligació directa de
garantir el pluralisme en les emissions de l’obligació indirecta de contribuir-hi mitjançant el nançament de
les produccions audiovisuals.
7 Diferències en les versions lingüístiques del dret europeu
Sentència del Tribunal Suprem de 12 de març de 2020. Sala Contenciosa Administrativa. Secció 3a. Ponent:
José Manuel Bandrés Sánchez-Cruzat. Ref. Cendoj: 28079130032020100071, i 27 sentències més de
contingut similar.
Sentència del Tribunal Suprem de 18 de maig de 2020. Sala Contenciosa Administrativa. Secció 2a. Ponent:
Rafael Toledano Cantero. Ref. Cendoj: 28079130022020100129.
Sentències del Tribunal Suprem de 18 de maig de 2020. Sala Contenciosa Administrativa. Secció 5. Ponent:
Francisco Javier Borrego Borrego. Ref. Cendoj: 28079130052020100065 i 28079130052020100066.
Enllaç al cercador de jurisprudència del Cendoj
Les resolucions que reportem recullen la rellevància de les diferents versions lingüístiques del dret de la Unió
Europea a l’hora d’interpretar les normes europees o les disposicions que les traslladen a l’ordenament jurídic
de cada estat membre. El multilingüisme de la Unió Europea comporta la possibilitat d’interpretacions no
coincidents per raó de la llengua en què està redactada la disposició europea. Com hem anat indicant (vegeu
les cròniques de la Revista de Llengua i Dret núm. 69, pàg. 303-304, de la Revista núm. 71, pàg. 335-337
i de la Revista núm. 73, pàg. 272.273, aquesta darrera amb el mateix objecte d’interpretació que l’STS de
13 de març), aquestes contradiccions juridicolingüístiques són resoltes de manera ordinària pels tribunals
interns i en darrera instància pel Tribunal Suprem a través del recurs de cassació, però també es compta amb
el plantejament de la qüestió prejudicial, com a procediment mitjançant el qual el Tribunal de Justícia de la
UE, a instància dels tribunals interns, xa la interpretació vinculant de la norma europea.
Eva Pons; Agustí Pou
Jurisprudència del Tribunal Suprem. Primer semestre de 2020
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 74, 2020 204
La majoria de decisions judicials (similars a l’STS de 13 de març) resolen un gran nombre d’impugnacions
entre empreses energètiques contra l’Ordre ETU/257/2018, de 16 de març, per la qual s’estableixen les
obligacions d’aportació al fons nacional d’eciència energètica l’any 2018. Per resoldre el recurs el Tribunal
recorda la qüestió prejudicial que el mateix TS ja va instar davant del Tribunal de Justícia de la Unió Europea
perquè aquest alt tribunal dilucidés, entre d’altres qüestions, si la imposició de les obligacions d’estalvi
energètic només a una part dels subjectes del sectors de gas i electricitat s’ajustava al que estableix la
Directiva 2012/27/UE.
En la Sentència de 7 d’agost de 2018, el Tribunal de Justícia determinava que la menció de la Directiva als
“distribuïdors d’energia i/o les empreses minoristes de venda d’energia”, i a “les parts obligades entre els
distribuïdors d’energia i les empreses minoristes de venda d’energia” no s’han d’entendre en el sentit que els
dos tipus d’operadors hagin d’estar necessàriament inclosos entre els subjectes obligats. El TJUE estima que
el fet que la versió espanyola hagi emprat només la conjunció “y” ha d’interpretar-se sota la perspectiva del
primer apartat esmentat (“y/o”) i “de les versions en altres llengües”.
La Sentència de 18 de maig (ponent Rafael Toledano) reporta la Sentència del Tribunal de Justícia de la Unió
Europea en una qüestió prejudicial sobre normativa en l’àmbit nancer. En concret, pel que fa a l’ús de les
diferents versions lingüístiques del dret comunitari per esclarir el signicat de la norma, s’indica el següent:
“En primer lugar, respecto al presupuesto para aplicar el artículo 19, apartado 9, de la Directiva 2004/39, con
arreglo al cual se ofrece ‘un servicio de inversión como parte de un producto nanciero’, procede señalar
que, de entre las versiones lingüísticas de esta Directiva existentes en el momento de su aprobación, sólo las
versiones en lenguas francesa y portuguesa utilizan la expresión ‘en el marco de’ en dicho precepto, mientras
que las versiones en lenguas española, danesa, alemana, griega, inglesa, italiana, neerlandesa, nesa y sueca
emplean términos equivalentes a ‘como parte de’, que sugieren un vínculo más estrecho y especíco que el
indicado por el concepto ‘en el marco de’.”
En aquest sentit, el text del TJUE recollit en la resolució del TS assenyala que “las distintas versiones
lingüísticas de una norma de la Unión Europea deben ser objeto de interpretación uniforme, por lo cual, en
caso de discrepancia entre las citadas versiones, dicha disposición debe ser interpretada en función de la
sistemática general y de la nalidad de la normativa de la que forma parte”.
Finalment, en les dues altres sentències de 18 de maig, el TS encara la possible distinció conceptual entre
els termes “interès general” i “interès públic” utilitzant els usos en els textos europeus, en concret la
Comunicació de la Comissió 2001/217/04, sobre els serveis d’interès general. Posa en relleu el terme emprat
en la normativa francesa, anglesa i italiana (FJ 3).
Així, doncs, totes les resolucions que recollim posen de manifest que les diferents versions lingüístiques
d’una mateixa norma ajuden a precisar el sentit de la norma europea i de les disposicions estatals que la
transposen.
8 El coneixement de la llengua en el permís de residència
Sentència del Tribunal suprem de 2 de març de 2020. Sala Contenciosa Administrativa. Secció 5. Ponent:
Inés María Huerta Garicano. Ref. Cendoj: 28079130052020100064.
Enllaç al cercador de jurisprudència del Cendoj
Esmentem aquesta sentència, sense cap més comentari, en què es posa en relleu el coneixement de la llengua
castellana com a element de l’arrelament per demanar permís de residència. En concret, el recurrent acreditava
un coneixement inicial a través d’un informe d’un ajuntament. Més sovint hem pogut constatar en cròniques
anteriors la importància de l’acreditació del coneixement de la llengua, a vegades amb contradiccions i
arbitrarietats, en l’adquisició de la nacionalitat per residència.
Eva Pons; Agustí Pou
Jurisprudència del Tribunal Suprem. Primer semestre de 2020
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 74, 2020 205
9 Marques
Sentència del Tribunal Suprem de 10 de juny de 2020. Sala Civil. Ponent: Rafael Sarazá Jimena. Ref. Cendoj:
28079110012020201439.
Enllaç al cercador de jurisprudència del Cendoj
Fem un esment a aquesta interlocutòria d’inadmissió d’un recurs de cassació contra la sentència que va
rebutjar la impugnació de la recurrent contra l’admissió com a marca europea, tant en l’aspecte guratiu
com denominatiu, de Toro Padel, per possible confusió amb la forma registrada Bull Padel. El TS recull un
argument, només esmentant-lo, de la sentència d’instància sobre l’abast del coneixement de l’anglès per part
del públic espanyol com a a element que genera confusió en la percepció de les marques.
