Jurisprudència del Tribunal Constitucional. Segon semestre de 2020

AutorAgustí Pou Pujolràs - Eva PonsParera
CargoProfessora de dret constitucional de la Universitat de Barcelona - Professor associat de filologia catalana de la Universitat de Barcelona
Páginas310-313
REVISTA DE LLENGUA I DRET #75
JOURNAL OF LANGUAGE AND LAW
JURISPRUDÈNCIA DEL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL
Segon semestre de 2020
Eva Pons Parera*
Agustí Pou Pujolràs**
Resum
El text recull el comentari de les resolucions del Tribunal Constitucional que afecten els usos i els drets lingüístics i el
règim jurídic de la llengua.
Paraules clau: jurisprudència; Tribunal Constitucional; dret lingüístic; llengua ocial; pluralisme lingüístic.
JURISPRUDENCE ON CONSTITUCIONAL COURT
Second half of 2020
Abstract
The text includes the rulings that affect the uses, the linguistic rights and the legal system of the Language issued by the
Spanish Constitutional Court during the second half of 2020.
Keywords: Spanish Constitutional Court; constitutional jurisprudence; linguistic right; ofcial language.
Eva Pons, professora de dret constitucional de la Universitat de Barcelona. evapons@ub.edu
∗∗ Agustí Pou, professor associat de lologia catalana de la Universitat de Barcelona. agustipou@ub.edu
Citació recomanada: Pons Parera, Eva; Pou Pujolràs, Agustí. (2021). Jurisprudència del Tribunal Constitucional. Segon semestre de
2020. Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, 75, 310-313. https://doi.org/10.2436/rld.i75.2021.3650.
Eva Pons, Agustí Pou
Jurisprudència del Tribunal Constitucional. Segon semestre de 2020
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 75, 2021 311
Durant el segon semestre de l’any 2020 no hi ha pronunciaments rellevants del Tribunal Constitucional (TC)
sobre el règim lingüístic. Tanmateix, escau ressenyar diverses referències lingüístiques dins la jurisprudència
constitucional, en tres àmbits: el primer relatiu a la dimensió lingüística dels drets de les persones detingudes o
investigades en el marc del procés penal (STC 180 i 181/2020); el segon vinculat a la interpretació de la llibertat
d’expressió i el seu contingut i límits (STC 190/2020), i el tercer, en matèria competencial, pel que fa a l’abast
de les competències sobre l’acció exterior de la Generalitat de Catalunya (STC 135/2020 i ITC 56/2020).
Sentència del Tribunal Constitucional 135/2020, de 23 de setembre de 2020. Conicte positiu de competències.
Ple. Ponent: María Luisa Balaguer Callejón (vot particular de Juan Antonio Xiol Ríos i María Luisa Balaguer
Callejón). BOE núm. 289, de 2 de novembre de 2020.
El Govern de l’Estat va plantejar un conicte positiu de competència contra el pla estratègic d’acció exterior
i relacions amb la Unió Europea 2019-2022 del Govern de la Generalitat de Catalunya, aprovat per l’Acord
Gov/90/2019, de 25 de juny. Pel que fa al contingut propi del pla, que segons detallen els antecedents
era accessible en el web institucional “tanto en castellano como en catalán, inglés y francés”, incloïa entre les
accions a desenvolupar “el apoyo a la cultura y a la lengua catalanas como rasgos diferenciales de Cataluña
en el mundo”. L’aplicació del pla va restar suspesa, inicialment a petició del representant de l’Estat (article
161.2 CE) i, posteriorment, mitjançant la Interlocutòria del TC 56/2020, de 17 de juny, que va prorrogar-ne
la suspensió ns a dictar la sentència present, que declara la nul·litat d’una part substancial d’apartats del pla
i xa una interpretació constitucional d’altres apartats.
L’Advocat de l’Estat va al·legar, bàsicament, la vulneració de la competència exclusiva de l’Estat en
matèria de relacions internacionals (art. 149.1.3 CE, d’acord amb la seva interpretació per part de la doctrina
constitucional prèvia de les STC 85/2016 i 228/2016), de les mesures de coordinació estatal que recull
la Llei 2/2014, de 25 de març, de l’acció i el servei exterior de l’Estat, i “que suponen un complemento
inherente a su competencia sobre relaciones internacionales ex art. 149.1.3 CE” i dels principis de lleialtat
constitucional i cooperació. En el context de la impugnació formulada, que inclou valoracions del context
polític (“en el que el Gobierno de la Generalitat de Cataluña emplea todos los medios a su alcance para
la llamada internacionalización del procés (...) para lo cual no duda en menoscabar la imagen exterior de
España”), es destaquen les consideracions referides al llenguatge utilitzat en el pla. Així, quan es denuncia
un “uso orientado del lenguaje”, que se situa en la referència a Catalunya com a ”país” -i no com a comunitat
autònoma-, o bé en “el uso de la terminología, propia de las relaciones internacionales” que, segons s’al·lega,
vulnera la legislació estatal (l’esmentada Llei 2/2014 i la Llei 25/2014, de 27 de novembre, de tractats i
altres acords internacionals) i genera l’aparença que la comunitat autònoma pot subscriure acords o convenis
internacionals, la qual cosa generaria confusió. Aquest tipus d’argumentació s’estén i es particularitza en
relació amb diversos apartats del pla -sens perjudici del caràcter global de la impugnació formulada-, en
què allò que es discuteix és “la referència” que inclou el pla a un determinat concepte o expressió (per citar-
ne alguns exemples, les referències relatives al “alineamiento de la Generalitat con planes de organismos
internacionales o de la Unión Europea”, a la «intensicación de la incidencia en la agenda internacional de
derechos humanos»; “a la autodeterminación y el derecho de los pueblos”, o a “Cataluña puerto seguro”).
La representació de la Generalitat, després de recordar la capacitat de la Generalitat per desenvolupar
actuacions exteriors (STC 31/2010) i respondre als arguments relatius a la presumpta vulneració o pertorbació
de les competències estatals, indica que “respecto al uso del término país, resulta meridiano que se reere a
la acción exterior de la comunidad autónoma, pues el término sería equivalente (cita la STC 228/2016), lo
mismo sucede con las referencias al Gobierno de Cataluña o el uso de la expresión relaciones bilaterales,
que no perturba la competencia estatal en materia de relaciones internacionales, como tampoco lo hace el
supuesto uso inadecuado de referencias a los instrumentos internacionales, que no vulnera el ius contrahendi
estatal (cita la STC 228/2016). Se reere a instrumentos de una práctica consolidada de relaciones exteriores
de las comunidades autónomas, que, bajo distintas apelaciones, llevan a cabo relaciones de colaboración
en el ámbito de sus competencias con organismos y entidades de otros estados, previstos en la propia Ley
estatal 2/2014, con el nombre de acuerdos internacionales no normativos, sin perjuicio de que pueda haber
otras categorías diferentes, algo a lo que también alude la Ley 40/2015, de 1 de octubre, de régimen jurídico
del sector público.”
Eva Pons, Agustí Pou
Jurisprudència del Tribunal Constitucional. Segon semestre de 2020
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 75, 2021 312
Sense endinsar-nos en les qüestions de fons -en bona part alienes a l’objecte d’aquesta crònica-, el plantejament
del conicte de competència denota la rellevància atribuïda al llenguatge, al qual la representació estatal
sembla reconèixer una capacitat conformadora no solament d’aparences, sinó de realitats contràries a la
Constitució. D’aquesta manera, la confrontació de discursos sembla situar-se com a objecte del conicte
constitucional de competències. Un plantejament que, en vista del resultat del procediment, el TC accepta
com a vàlid i que, alhora, fonamenta les crítiques del vot particular als pronunciaments de la majoria, malgrat
compartir la decisió que gura en la part dispositiva. En efecte, els dos magistrats -en la línia dels vots
particulars ja formulats en les STC 85/2016 i 228/2016- denuncien que la comprensió de diverses categories
i nocions per part de la sentència no es justica i no té en compte la possible connexió amb altres nocions o
categories distintes (com per exemple la paradiplomàcia global, protodiplomàcia o public diplomacy), o bé
no es fa l’esforç d’aclarir el contingut de les expressions del pla en aspectes que es declaren inconstitucionals
perquè “indueixen a confusió”. Es posa en relleu, així, la interpretació merament nominalista que traspua la
sentència, que en altres punts –després d’haver descartat una vulneració del principi de lleialtat constitucional-
també s’excediria en pretendre denir l’”òptim constitucional” . A més de l’absència, igualment destacada pels
dos magistrats, d’una consideració especíca sobre el tipus d’instrument planicador examinat, amb efectes
fonamentalment ad intra de l’Administració que l’aprova, i al qual no s’hauria d’aplicar el mateix tipus de
control d’ajust constitucional que a una llei.
Sentència del Tribunal Constitucional 180/2020, de 14 de desembre. Recurs d’emparament. Secció 2a. Ponent:
Ricardo Enríquez Sancho. BOE núm. 22, de 26 de gener de 2021.
Sentència del Tribunal Constitucional 181/2020, de 14 de desembre. Recurs d’emparament. Secció 2a. Ponent:
Antonio Narváez Rodríguez. BOE núm. 22, de 26 de gener de 2021.
Aquestes dues sentències, de contingut molt semblant, resolen recursos d’emparament contra actuacions
policials de detenció i la posterior mesura cautelar de presó provisional decretada en seu judicial. Els drets
fonamentals analitzats són el dret a la llibertat, en relació amb els drets de la persona detinguda a no declarar
i a ser informada, a més del termini màxim de la detenció (art. 17 CE), la prohibició d’indefensió (art.
24.1 CE) i les garanties constitucionals del procés penal (art. 24.2 CE), sobre els quals es recull una síntesi
completa de la doctrina constitucional. La incidència lingüística de les resolucions rau en la conguració del
dret d’informació dels detinguts que reconeix l’article 17.3 CE (“tota persona detinguda ha de ser informada
immediatament, i de manera que li sigui comprensible, dels seus drets i de les raons de detenció”), i que
avui desplega l’article 520.2 de la LEC, arran de la redacció introduïda per la LO 5/2015, de 27 d’abril (que
incorpora la Directiva 2012/13/UE del Parlament Europeu i del Consell, de 22 de maig de 2012, relativa al dret
a la informació en els processos penals), en dir: “«Qualsevol persona detinguda o presa ha de ser informada
per escrit, en un llenguatge senzill i accessible, en una llengua que comprengui i de manera immediata, dels
fets que se li imputen i les raons motivadores de la seva privació de llibertat, així com dels drets que té […]».”
En la STC 180/2020, el TC recorda que “la información debe proporcionarse (i) por escrito, sin que baste
una información verbal, forma que evita debates sobre el momento y contenido de la misma y favorece el
control de su consistencia y suciencia [SSTC 21/2018, FJ 6 a), y 83/2019, FJ 6 a)]”. Per la seva banda,
la STC 181/2020 distingeix el dret a ser informat del dret d’accés a les actuacions judicials “pues, mientras
que el derecho a la información lleva consigo el correspondiente deber de facilitar aquella información por
parte de las fuerzas policiales que intervengan en la detención, sin que el detenido deba asumir ningún tipo
de iniciativa para solicitarla, el derecho de acceso a las actuaciones, en cambio, debe ser instado por la
persona detenida para que deba ser cumplido por los agentes policiales”, i aprecia la vulneració del contingut
essencial del dret d’informació del detingut, per insuciència de les dades proporcionades amb la diligència
policial d’informació.
Sentència del Tribunal Constitucional 190/2020, de 15 de desembre. Ple. Recurs d’emparament. Ponent:
Antonio Narváez Rodríguez (vots particulars dels magistrats Andrés Ollero Tassara, Juan Antonio Xiol Ríos
i Maria Luisa Balaguer Callejón, Encarna Roca Trías i Cándido Conde-Pumpido Tourón). BOE núm. 22,
de 26 de gener de 2021.
La Sentència es pronuncia sobre els límits penals de la llibertat d’expressió amb motiu de l’anàlisi de
missatges de tipus lingüístic. El recurs d’empara l’interposa un representant sindical (identicat per la sentencia
Eva Pons, Agustí Pou
Jurisprudència del Tribunal Constitucional. Segon semestre de 2020
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 75, 2021 313
com a «miembro de un sindicato nacionalista») que havia estat condemnat pel delicte d’ultratges a Espanya
de l’article 543 del Codi penal, que inclou en el tipus penal «las ofensas o ultrajes de palabra, por escrito o de
hecho a España, a sus comunidades autónomas o a sus símbolos o emblemas». Els fets es van produir l’any
2014 en el marc d’una protesta laboral contra l’empresa contractista del servei de neteja de l’establiment
militar de Ferrol, concretament durant la cerimònia d’hissar la bandera, quan el manifestant, fent ús d’un
megàfon, va cridar en gallec: «aquí tedes o silencio da puta bandeira» y «hai que prenderlle lume a puta
bandeira». La sentència d’instància va considerar que es tractava d’expressions injurioses executades amb
publicitat, constitutives del tipus penal i no emparades per la llibertat d’expressió (mentre sí que ho estarien
altres consignes expressades durant la protesta com “a bandeira non paga as facturas», i també les pitades,
esbroncades i l’ús artefactes sonors).
La majoria del TC conceptualitza els fets descrits en els termes següents:
Ya hemos anticipado que el uso de la palabra «puta» para referirse a la bandera de España, denota en sí
mismo un contenido de menosprecio a este símbolo del Estado.
Pero, si a dichas palabras y en una de las dos frases pronunciadas, quien las proere utiliza los términos «hai
que prenderlle lume», es decir, en lengua castellana, «hay que prenderle fuego», las expresiones realizadas
conguran el conjunto de un mensaje que conlleva una carga, no solo de rechazo hacia la simbología política
que representa la enseña nacional y, por tanto, menospreciativa de los sentimientos de unidad y de anidad
que muchos ciudadanos puedan sentir por aquella, sino también, lo que revela es el mensaje de beligerancia
que mostró el recurrente hacia los principios y valores que aquella representa.”
Amb una argumentació fortament qüestionada pels 4 vots particulars –el primer del que havia estat designat
inicialment ponent de la resolució, que es lamenta del seu intent fallit d’estalviar una nova condemna del Tribunal
Europeu de Drets Humans al Regne d’Espanya- la majoria del TC considera que no és d’aplicació al cas examinat
la doctrina jurisprudencial europea que reconeix la crema de banderes com a exercici de la llibertat d’expressió
(STEDH de 2 de febrer de 2010, cas Partit Demòcrata Cristià del Poble c. Moldavia), ni la que determina una
major subjecció a la crítica dels qui tenen un càrrec o funció pública (STEDH de 13 de març de 2018, cas Stern
Taulats y Roura Capellera c. España), i acaba concloent que la conducta abans descrita del recurrent queda fora
de l’àmbit de protecció de les llibertats d’expressió i ideològica (art. 20.1.a i 16.1 CE).
Pel que fa als vots particulars dissidents, el magistrat Ollero Tassara destaca, respecte de l’expressió lingüística
controvertida, “el trivial alcance del reprobable término, que pierde toda substantividad cuando se usa
como adjetivo. Quizá habría que contabilizar las veces que el autor del mensaje, que no parece presumir de
bienhablado, utiliza a diario calicativo tan habitual en más de un ambiente popular”. Per la seva banda,
els magistrats Xiol Ríos i Balaguer Callejón sostenen que “el lenguaje simbólico también pertenece a quien
se maniesta contra el símbolo“ i defensen la legitimitat de “la oposición severa, crítica y no violenta a los
elementos simbólicos”, a banda de considerar innecessària i desproporcionada en el cas, a més de dissuasiva
de l’exercici dels drets fonamentals implicats (incloent-hi la llibertat ideològica o de consciència de l’article
16 CE), la imposició d’una sanció penal. De fet, un criteri similar l’havia sostingut el Ministeri Fiscal, per a
qui les «malsonantes expresiones dirigidas por el recurrente a la bandera de España han de ser situadas en el
contexto de reivindicación laboral en que se produjeron y sin desatender el dato de la orientación ideológica
del sindicato al que pertenece el recurrente, sustancialmente desafecto con la administración del Estado a
la que se dirigían las protestas, y con los símbolos y emblemas que la distinguen». També formulen sengles
vots particulars contraris a l’argumentació de la sentència i la decisió majoritària els magistrats Roca Trías i
Conde-Pumpido Tourón.
Com a rerefons d’aquestes crítiques, que palesen els desajustos entre la jurisprudència constitucional sobre
llibertat d’expressió i els estàndards congurats pel TEDH, escau referir-se a “la proliferación de los delitos
de expresión en la ley penal, junto con una interpretación abierta muchas veces a interpretaciones poco
restrictivas y a una frecuente utilización del proceso penal para sancionar determinadas expresiones que
admitirían la aplicación de mecanismos estatales de inferior gravedad, [que] amenaza con instalar de manera
inquietante la imagen de una sociedad sometida y en actitud disciplinada poco conforme con lo que debe ser
el ejercicio de la crítica en una sociedad democrática avanzada” (vot particular del magistrat Ollero Tassara).

VLEX utiliza cookies de inicio de sesión para aportarte una mejor experiencia de navegación. Si haces click en 'Aceptar' o continúas navegando por esta web consideramos que aceptas nuestra política de cookies. ACEPTAR