Jurisprudència del Tribunal Constitucional. Primer semestre de 2021
| Autor | Agustí Pou Pujolràs, Eva Pons Parera |
| Páginas | 331-336 |
REVISTA DE LLENGUA I DRET #76
JOURNAL OF LANGUAGE AND LAW
JURISPRUDÈNCIA DEL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL
Primer semestre de 2021
Eva Pons Parera*
Agustí Pou Pujolràs**
Resum
El text recull el comentari de les resolucions del Tribunal Constitucional que afecten els usos i els drets lingüístics i el
règim jurídic de la llengua.
Paraules clau
JURISPRUDENCE BY THE SPANISH CONSTITUTIONAL COURT
First half of 2021
Abstract
This article summarises the main language law-related milestones in the jurisprudence of the Spanish Constitutional
∗ Eva Pons, professora de dret constitucional de la Universitat de Barcelona. evapons@ub.edu
∗∗ agustipou@ub.edu
Citació recomanada: Pons Parera, Eva; Pou Pujolràs, Agustí. (2021). Jurisprudència del Tribunal Constitucional. Primer semestre
de 2021. Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, 76, 331-336. https://doi.org/10.2436/rld.i76.2021.3759
Eva Pons, Agustí Pou
Jurisprudència del Tribunal Constitucional. Primer semestre de 2021
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 76, 2021 332
Durant el primer semestre de l’any 2021 el Tribunal Constitucional (TC) ha dictat dues resolucions sobre
qüestions lingüístiques. En primer lloc, la Sentència del Tribunal Constitucional (STC) 75/2021, de 18 de març,
es pronuncia sobre el règim constitucional i estatutari de protecció del bable/asturià arran de la impugnació
del nou article 3 bis del Reglament de la Xunta General del Principat d’Astúries, que en preveu l’ús en el si
de la cambra. La sentència pretén establir doctrina sobre l’estatut de les llengües protegides en el marc de
de dissident favorable a estimar el recurs interposat per Vox. En aquest darrer se sosté que la nova doctrina
és inconsistent amb la jurisprudència constitucional recent relativa al concepte de i adverteix
sobre les conseqüències pro futuro que pot tenir la sentència. En segon lloc, la STC 35/2021 examina aspectes
relacionats amb el dret a intèrpret en el procés penal, en relació amb el trencament d’una mesura cautelar
d’allunyament de l’exparella, en un cas de delicte d’amenaces.
En aquest recurs d’empara s’al·lega el dret de traducció i interpretació de les resolucions judicials en el procés
penal, vinculat al contingut dels drets fonamentals a no patir indefensió (art. 24.1 CE) i el dret a un procés
amb totes les garanties (art. 24.2 CE), a més del dret a l’última paraula de l’acusat, emparat pels mateixos
preceptes constitucionals.
Qui recorre és un home de nacionalitat holandesa que havia estat condemnat per un delicte d’amenaces.
En sortir del jutjat de violència sobre la dona on se li havia comunicat la mesura cautelar d’allunyament de
l’exparella “el recurrente se dirigió a la tienda donde trabajaba la denunciante y una vez allí, se asomó a su
interior y dirigiéndose a ella le dijo en idioma holandés: ‘puta, voy a ir a por ti’”. Tant en el recurs d’apel·lació
davant l’Audiència Provincial com, posteriorment, davant el TC, la defensa argumenta el desconeixement del
contingut i l’abast de la resolució judicial perquè el recurrent no parlava castellà i la interlocutòria no se li va
Aquest argument va quedar desvirtuat davant l’Audiència Provincial, que, tot i recordar la transcendència
del dret a la traducció i interpretació en el cas d’estrangers sotmesos a una causa penal que no entenen o
desconeixen l’idioma de les actuacions, va concloure que el jutge d’instància havia ponderat adequadament
totes les circumstàncies del cas, entre d’altres el fet que l’investigat, resident a Mallorca, havia comparegut
cap moment del procés ulterior seguit davant el jutjat de violència s’al·legués indefensió per aquest motiu. En
el fonament jurídic primer, el TC recorda la doctrina constitucional sobre aquest dret i el seu desplegament
legal determinat pel dret europeu:
Ciertamente, el derecho del sujeto pasivo del proceso penal a ser asistido por un intérprete, goza de anclaje
en los derechos fundamentales a no padecer indefensión (art. 24.1 CE) y a la defensa (art. 24.2 CE), tal y
como reconoce nuestra doctrina (entre otras, SSTC 188/1991, de 3 de octubre, FJ 3; 181/1994, de 20 de
junio, FJ 2; 35/1995, de 6 de febrero, FJ 2; 32/2003, de 13 de febrero, FFJJ 8 a 10, –en procedimiento de
extradición–, y 21/2018, de 5 de marzo, FJ 4; también ATC 166/2005, de 19 de abril, FJ 6). Su ejercicio en
las distintas fases del proceso penal se regula actualmente en los arts. 118.1 f); 123 a 127; y 520.2 apartados
h) y j) LECrim, tras la reforma de estos preceptos por la Ley Orgánica 5/2015, de 27 de abril, (por la que
para transponer la Directiva 2010/64/UE, de 20 de octubre de 2010, relativa al derecho a interpretación y a
traducción en los procesos penales, y la Directiva 2012/13/UE, de 22 de mayo de 2012, relativa al derecho a
la Ley de enjuiciamiento criminal para el fortalecimiento de las garantías procesales y la regulación de las
medidas de investigación tecnológica.
Tanmateix, el TC destaca que en el cas de la vulneració d’aquest dret no s’hauria produït en el marc de
les sentències impugnades, sinó en el marc de les diligències que van comportar l’adopció de la mesura
cautelar, per la qual cosa no es compleix la subsidiarietat del recurs d’empara (art. 44.1.a de la Llei orgànica
Eva Pons, Agustí Pou
Jurisprudència del Tribunal Constitucional. Primer semestre de 2021
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 76, 2021 333
tal de negar-li el valor de prova de càrrec (en relació amb l’element subjectiu del tipus de delicte d’amenaces
(art. 24.2 CE).
Pel que fa a l’al·legada vulneració del dret a l’última paraula pel jutge que va dictar la sentència (que es
va anunciar in voce després dels informes de les parts), l’Audiència Provincial va concloure que, malgrat
mostrar cap interès per conèixer el que deien els testimonis, de manera que l’exercici del dret a l’última paraula
estaria mancat de contingut en no poder servir per aclarir o matisar les declaracions dels testimonis. Tanmateix,
d’acord amb la doctrina constitucional precedent (STC 13/2006 i 258/2007, a més d’altres anteriors), que
l’actual resolució matisa en el fonament jurídic quart, el TC estima que es va vulnerar aquest dret i declara
nul·les les sentències judicials.
Aquesta sentència resol el recurs d’inconstitucionalitat interposat per més de cinquanta diputats del Grup
Parlamentari de VOX en el Congrés dels Diputats contra la reforma del Reglament de la Junta General
del Principat d’Astúries de l’any 2020, que introdueix un article 3 bis, que estableix: “1. En el marco de lo
dispuesto por el Estatuto de Autonomía y, en su caso, por la legislación que lo desarrolle, tanto los diputados
en el ejercicio de sus funciones parlamentarias como los miembros del Consejo de Gobierno, los cargos y
empleados públicos y cualquier persona que comparezca ante la Cámara, podrán utilizar el bable/asturiano”,
i “2. La mesa de la Cámara, oída la junta de portavoces, adoptará, en su caso, los criterios oportunos a tal
efecto”.
El primer motiu del recurs és la vulneració dels articles 3.2 i 81.1 de la Constitució i de l’article 4 de l’Estatut
d’autonomia del Principat d’Astúries (EAPA), sobre el règim de protecció del bable/asturià. S’argumenta
administracions. Es destaquen, en un sentit limitador, diversos pronunciaments del TC (STC 56/2016, sobre
la Llei de llengües de l’Aragó, pel que fa a la no aplicació de la part III de la Carta europea de les llengües
del Tribunal Constitucional (ITC) 27/2010, d’inadmissió de la impugnació de l’article 4 de la Llei 1/1998, de
23 de març, d’ús i promoció del bable/asturià, pel que fa a les consideracions del vot particular). S’assenyala
també que el foment o promoció d’una modalitat lingüística (art. 3.3 CE) no es pot equiparar a la normalització
de l’ús que comporta l’abast subjectiu del precepte qüestionat (la redacció prèvia, que admetia a la possibilitat
d’ús pels parlamentaris, s’amplia ara a qualsevol persona que comparegui davant l’òrgan parlamentari).
del bable, “pues con sus previsiones impulsa realmente su reconocimiento por los poderes públicos como
‘medio normal de comunicación en y entre ellos y en su relación con los sujetos privados, con plena validez
y efectos jurídicos’, en concreto, atribuye al bable la condición de lengua de uso normal ‘en’ los poderes
cualquier compareciente ante el Parlamento autonómico.” Com a segon motiu d’inconstitucionalitat del
precepte reglamentari, els recurrents assenyalen l’afectació del nucli de la funció representativa protegida
per l’article 23.2 CE, quant al control del Govern i l’Administració autonòmica, en el cas dels parlamentaris
que desconeixen el bable.
El representant de la Junta General del Principat d’Astúries, després de fer un repàs de la jurisprudència
(STC 82/1986, 31/2010, 165/2013 i 11/2018), que implica que no es poden reconèixer com un mitjà normal
Eva Pons, Agustí Pou
Jurisprudència del Tribunal Constitucional. Primer semestre de 2021
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 76, 2021 334
de comunicació amb validesa plena i efectes jurídics respecte de tots els poders públics radicats en el territori
según los estatutos de autonomía”; a més a més, la ITC 27/2010, per tal de negar que es confereixi al
estatuts (STC 48/2000), en concret pel que fa als usos lingüístics parlamentaris, a partir dels exemples del
Senat i les Corts d’Aragó; en tercer lloc, la CELRM, com a font de “pautes interpretatives” del règim jurídic
lingüístic (STC 165/2013, FJ 14 a, amb remissió a la ITC 166/2005, FJ 4 i la STC 56/2016, FJ 5), en relació
amb la promoció o el foment de l’ús de la llengua regional o minoritària en les assemblees de les col·lectivitats
regionals (article 10.2.e de la Carta), com a lloc privilegiat on s’expressa el pluralisme polític (STC 226/2004,
FJ 6 i STC 115/2019, FJ 3), i, a l’últim, la dicció del mateix precepte qüestionat, que empara l’adopció de
declina formular al·legacions.
La fonamentació jurídica de la sentència, que avala substancialment la posició del Parlament asturià, inclou
els arguments següents:
inicial de la diversitat lingüística com una realitat “cuyo respeto constituye un valor fundamental reconocido
por la Constitución como patrimonio común y expresión de la diversidad cultural de España“. Escau dir
que la conceptualització com a “valor fonamental” (vegeu l’article 1.1 CE) és nova dins la jurisprudència
i, dins la mateixa sentència, ve seguida de la seva consideració com a “valor cultural”, en els termes de la
pels estatuts d’autonomia i el legislador, que es refereix inicialment a l’apartat 3.2 CE tot recollint la doctrina
y los artículos correspondientes de los respectivos estatutos de autonomía son la base de la regulación del
español”, i, seguidament pel que fa l’apartat 3.3 CE, on rau la novetat de l’actual sentència. Relacionat
amb això, es diu: “Examinado el alcance de los dos primeros apartados del art. 3 CE, debemos asimismo
subrayar que el referido precepto constitucional dispone de un apartado 3 en virtud del cual el constituyente
ha demandado tutelar, también, aquellas realidades lingüísticas que no están amparadas por el estatuto de
públicos disponer las garantías tanto de respeto como de protección de aquellas, lo cual incluye la posible
regulación de su uso público bajo determinadas circunstancias.”
Quant al primer motiu d’inconstitucionalitat (arts. 3.2 i 81.1 CE i 4 EAPA), el TC nega, en el mateix fonament
jurídic segon, que el precepte reglamentari impugnat comporti com a resultat l’atribució dels efectes propis de
ante todos los poderes públicos radicados en el territorio autonómico, sino únicamente reconoce determinados
efectos en el seno de la institución parlamentaria autonómica”, tot subratllant-ne l’àmbit d’aplicació limitat,
que no engloba ni l’Administració autonòmica, ni els ens locals ni els òrgans que depenen de l’Administració
cada comunidad autónoma a la que el Estado reconoce y ampara como parte integrante de su ordenamiento
el precepte es limita a establir que l’òrgan parlamentari “acepta la utilización de la lengua asturiana“ (FJ 2).
Tot seguit, l’argumentació de la sentència s’enfoca a l’anàlisi de l’article 4 de l’Estatut asturià, que reconeix
Estatuto bajo una concreta denominación; el bable“, en contrast amb la situació analitzada per la precitada
protección y promoción como es el reconocimiento del uso de la lengua propia ante el órgano de representación
Eva Pons, Agustí Pou
Jurisprudència del Tribunal Constitucional. Primer semestre de 2021
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 76, 2021 335
de la ciudadanía”
de lo establecido en el apartado segundo”.
L’aval de la disposició examinada com una de les mesures de protecció i promoció emparades pel manament
constitucional de respecte i protecció es reforça, segons l’argument adduït per la representació del Parlament,
amb la referència a la CELRM. La sentència assenyala que, als efectes de la Carta, s’entenen com a llengües
regionals o minoritàries també aquelles que no tenen un estatus oficial (en els termes de l’instrument
tradicionalmente se hablan”) i enllaça interpretativament l’article 10.2.e, de la part III, relatiu a l’ús de la
llengua per les col·lectivitats regionals, i l’article 7, de la part II, en tant que “medida razonable que se vincula
con uno de los objetivos y principios establecidos en el artículo 7 de la Carta como es ‘la facilitación y/o
el fomento del empleo oral y escrito de las lenguas regionales o minoritarias en la vida pública y en la vida
l’instrument espanyol inclou l’aplicació de “todas aquellas disposiciones de la parte III de la Carta que puedan
razonablemente aplicarse en consonancia con los objetivos y principios establecidos en el artículo 7“).
Pel que fa al segon motiu del recurs, la sentència rebutja l’argument fonamentat en la vulneració de l’article
23.2 CE o dels diputats que no comprenguin les compareixences en bable/asturià. Tot i admetre
que la regulació del precepte qüestionat afecta els drets o atribucions que integren l’estatut constitucionalment
rellevant del representant públic, el TC entén que, en abstracte, no es produeix aquesta vulneració. I, assumint
l’argument del lletrat de la Junta General, considera que l’apartat segon salva l’objecció i que correspon a
la Mesa, en adoptar els criteris d’aplicació que s’hi preveuen, fer-ne una interpretació “que impida que la
previsión recogida en el apartado 1 del art. 3 bis pueda llegar a suponer una limitación efectiva y real al
La sentència ressenyada compta amb dos vots particulars. En el vot dissident, que signa la magistrada Encarna
Roca Trias, s’advoca per estimar el plantejament del recurs d’inconstitucionalitat. Pel que fa a la vulneració
de la norma és la “protección, uso y promoción del bable/asturiano”. Amb la citació de la STC 11/2018,
sobre l’occità/aranès (vegeu-ne el comentari en la crònica jurisprudencial del núm. 70 de la Revista, pàg.
225-227), de la qual la mateixa magistrada havia estat ponent, se sosté que calia analitzar primerament si, pel
sentit, considera que “solo el Estatuto puede convertir una lengua propia en medio de normal de comunicación
“en” y “entre” los poderes públicos. Y si no lo hace, el legislador no puede, a mi juicio, conferir, aunque sea
de forma parcial o limitada, dicha cualidad”. Finalment, s’adverteix sobre les conseqüències pro futuro de la
decisió actual de la majoria, en avalar la disposición impugnada, que “puede acabar convirtiendo una lengua
El segon vot, de caràcter concurrent, el presenta el magistrat Pedro José González-Trevijano Sánchez. Després
“sin que pueda abordarse por el cauce de una ley ordinaria emanada de la asamblea legislativa”, considera que
de l’ús de les llengües que no tenen aquest caràcter. En concret, el vot qüestiona el caràcter apodíptic i
imprecís de l’expressió de la sentència, segons la qual l’article 3.3 CE, pel que fa a la tutela de les realitats
determinadas circunstancias”. En concret, defensa que la sentència havia de condicionar la constitucionalitat
de la norma que preveu l’ús del bable amb la precisió que “sin que de dicha utilización pueda deducirse validez
legislativo”. Tampoc no coincideix amb la interpretació que fa la majoria del manament a la Mesa inclòs en
l’apartat segon del precepte i defensa que calia fer-ne una interpretació conforme en la part dispositiva de la
sentència, en el sentit que “en la adopción de los mencionados criterios la Mesa vendrá obligada a asegurar
el equilibrio entre la posibilidad de utilizar el bable/asturiano y el derecho de los parlamentarios al ejercicio
de sus funciones sin obstáculo alguno derivado del desconocimiento de esta lengua”.
Eva Pons, Agustí Pou
Jurisprudència del Tribunal Constitucional. Primer semestre de 2021
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 76, 2021 336
Per consegüent, la present sentència avança en la conceptualització del règim jurídic de les llengües que són
partir de la STC 31/2010, que resolia el recurs d’inconstitucionalitat contra l’Estatut català.
