Les institucions de protecció de la persona
| Autor | Adolfo Lucas Esteve |
| Cargo del Autor | Profesor i Magistrado, Universitat Abat Oliva |
| Páginas | 113-122 |
Page 113
En tots els ordenaments jurídiques existeixen figures de protecció a les persones. Si l’objectiu final de l’ordenament jurídic és regular les relacions interpersonals, és lògic que al llarg dels segles s’hagin desenvolupat figures diverses de protecció a la persona i, especialment, als més desvalguts. Així ha estat també en el dret català al llarg de la història.
Recuperada la competència legislativa en matèria de Dret Civil, la Generalitat ha legislat en diverses ocasions sobre les persones en situació de risc. S’ha sentit especialment sensible per aquelles persones que per les seves circumstàncies personals podien sentir-se desprotegides davant de la societat o en risc d’exclusió. La feblesa d’aquestes persones ha fet que, tradicionalment, la societat busqués i trobés diferents formes de protecció, segons les circumstàncies del moment i de les possibilitats de la pròpia societat.
La protecció va adreçada als infants de forma general i, especialment, a aquells que es poden trobar en situació de risc per al seu ple desenvolupament integral; i a les persones adultes que per alguna causa no estan plenament capacitades per cuidar-se de si mateixes, ja sigui per alguna discapacitat física o psíquica, malaltia mental o per vellesa.
Normalment la tasca de protecció ha estat realitzada dins de l’àmbit familiar, per ser el més estretament vinculat a la persona objecte de la protecció i qui més coneixia les seves necessitats. No obstant això, la realitat social actual ha portat a que les famílies siguin més petites, i que, fins i tot, moltes vegades no visquin en un mateix nucli urbà; els canvis migratoris, que provoquen desarrelament i allunyament de la família i població d’origen; la plena incorporació de la dona al món laboral, que fa que a les llars no quedi ningú durant gran part del dia, no podent-se fer càrrec de les persones que per malaltia o alguna altra causa hagin de quedar-se a la mateixa; la nova realitat familiar, que fa que moltes vegades aquesta unió estigui trencada o composada per altres vincles que no siguin el matrimoni. Totes aquestes circumstàncies han aconsellat al legislador català reordenar les figures de protecció i d’incorporar altres de noves que ajudin a una protecció més acurada de les persones en situació de risc social.
S’ha de tenir en compte que tradicionalment l’àmbit de desenvolupament i creixement de la persona ha estat la família. Durant segles ha constituït el nucli bàsic de la societat, en ella es creixia i s’aprenia a adaptar-se a les relacions i a la vida social. No
Page 114
obstant això, les noves situacions familiars, la porten a adoptar nous rols, que fan que en algunes ocasions no pugui protegir els seus membres. Aquesta circumstància i l’evolució de la normativa internacional fa que cada vegada es tingui més en compte la realitat pròpia de la persona objecte de la protecció, diferenciada de la realitat familiar, havent-la de protegir moltes vegades de la pròpia família. És a dir, el dret a la protecció rau en la persona incapaç, independement de la seva realitat familiar. La normativa pretén la protecció de l’individu independentment de la seva situació familiar i de les possibilitats que aquesta li ofereixi de protecció.
Dins d’aquesta tendència de protecció de les capacitats pròpies de la persona a protegir, es recullen les tendències de la nova normativa internacional, en la que es demana el respecte màxim a la persona i la potenciació de les seves possibilitats. És a dir, protegir sense restar-li capacitats jurídiques. La incapacitació ja no és necessàriament la millor forma de protecció o en tot cas l’única. Es pretén garantir al màxim la llibertat de la persona necessitada, aportant-li l’ajuda necessària perquè pugui actuar fins allà on pugui la seva capacitat. En últim cas es procedirà a la incapacitació.
El Preàmbul del llibre segon del Codi civil de Catalunya, relatiu a la persona i la família està dividit en quatre parts en les que s’explica la finalitat de la llei, els principis que la inspiren, l’estructura i contingut i acaba explicant la part final de la llei en la que es reordena la normativa vigent sobre la matèria.
Com s’explica, la finalitat és continuar la tasca legislativa que suposa el Codi civil de Catalunya, reunint en un sol text la normativa que el Parlament de Catalunya havia anat elaborant des de la recuperació de les competències legislatives. Així fa esment de les lleis que sobre persona i família constituïen fins ara el cos jurídic català en la matèria. Cal destacar les referents a la protecció de la persona, les següents: 37/1991, del 30 de desembre, sobre mesures de protec ció dels menors desemparats i de l’adopció; 39/1991 del 30 de desembre, de la tutela i les institucions tute lars, la Llei 9/1998, del 15 de juliol, del Codi de família, la Llei 8/1995, del 27 de juliol, d’atenció i protecció dels infants i els adolescents. Naturalment s’incorporen també les lleis referents a la filiació i les relacions de parella, sigui matrimonial o no. Com diu el propi Codi «la integració del dret de la persona i de la família en el Codi civil no s’ha fet mitjançant una proposta de modificacions d’addició, supressió o nova redacció de les normes vigents, tot preveient una refosa ulterior en el nou llibre segon. S’ha optat, per contra, per presentar un text alternatiu íntegre, la qual cosa evita les dificultats inherents a una refosa posterior i permet contextualitzar les nombroses i importants novetats que s’introdueixen en aprovar el llibre segon».
En citar l’article 40 de l’Estatut d’autonomia, en què es disposa que els poders públics han de garantir la protecció jurídica, econòmica i social de les diverses modalitats de famí lia com a estructura bàsica i factor de cohesió social i com a primer nucli de convivència de les persones, la llei fa un explícit reconeixement al paper de la família, tant en el desenvolupament de l’individu com per ser una estructura bàsica de la societat. També ressalta l’especial referència de les Administracions en la necessària protecció, per part dels poders públics, dels infants, els joves, les persones amb discapacitats i les persones grans. Al temps que reconeix el paper integrador de la família («La família és, en efecte, el referent essencial dels ciutadans i un dels pocs que susciten l’adhesió de tothom. En totes les societats, és un dels àmbits vitals més ben valorats i té gran importància per als membres de la família».), ressalta el respecte a l’autonomia de la persona dins de l’àmbit familiar, especialment en els casos dels nous models de família i en aquells en què visquin persones amb disminució. El projecte de vida en comú ha de respectar, unir i potenciar els interessos de tots els membres.
Destaca, que l’interès superior del menor ha de regir les decisions que es prenguin en referència a la seva persona i patrimoni per part d’aquells que en tinguin cura. S’endinsa en
Page 115
la intimitat de la parella en establir criteris de com s’ha d’exercir la responsabilitat parental vers el fills, especialment en els casos de ruptura de la convivència.
En quant als col·lectius especialment vul
nerables ressalta «les especials necessitats de protecció per raó d’edat o de disminució psíquica o física» i també «que tothom pugui desenvolupar el seu projecte de vida i prendre part, en igualtat de drets i deures, en la vida social». La normativa ressalta el respecte a la capacitat natural de les persones i el respecte a la seva autonomia dins de l’àmbit familiar. Considera necessari establir mecanismes de control per evitar abusos en el tracte a la persona necessitada i crea noves formes de protecció per adequar aquesta a la realitat de la persona i la situació...
Para continuar leyendo
Solicita tu prueba