Institucions de l'Estat

A cura de Manuel Gerpe Landín

Sentència 117/1992, de 16 de setembre. Conflicte positiu de competència 793/1987, promogut pel Consell Executiu de la Generalitat de Catalunya, en relació als arts. 3 i 7 de l'Ordre de 29 de gener de 1987, del Ministeri d'Agricultura, Pesca i Alimentació, que regula, en aplicació dels reglaments 1723 i 2191/1981 CE, les ajudes per a la compra de mantega per a institucions i col·lectivitats sense fins lucratius.

Ponent:

Fernando García-Mon y Gonzalez-Regueral

Vot particular:

Julio D. Gonzàlez Campos

Es tracta d'un conflicte relacionat amb l'aplicació de Dret comunitari on l'Estat es reserva funcions executives en matèria d'agricultura i ramaderia, en els termes del Reglament 2191/1981 CE.

Dos són els preceptes de l'Ordre ministerial impugnada que es consideren vulneradors de competències autonòmiques, malgrat la rectificació a què van ser sotmesos després de requeriment per part de la Generalitat. Es tracta dels art. 3 i 7, després que el Govern estatal acceptés deixar sense efectes per a Catalunya l'art. 4. L'art. 3 de l'Ordre estableix que l'autorització d'ajuda als subministradors que no operin únicament a Catalunya correspondrà al Servicio Nacional de Productes Agrtcolas (en endavant SENPA). A requeriment de la Generalitat es va modificar aquest article, de manera que els subministradors que operin exclusivament a Catalunya s'adreçaran a l'Administració catalana. L'art. 7 regula la recepció desol-licituds de pagament, i es va modificar igualment de manera que l'Administració de la Generalitat sigui competent en els casos de sol·licituds de subministradors que operin exclusivament a Caralunya.

El lletrat de la Generalitat comença recordant la doctrina reiterada del Tribunal referida a la no modificació en la distribució competencial entre l'Estat i les comunitats autònomes quan s'executa Dret comunitari. Catalunya disposa de competència exclusiva en matèria d'agricultura i ramaderia (art. 12.1.4 de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya), d'acord amb les bases i l'ordenació de l'activitat econòmica general. La concessió d'ajudes prefixades per la CE, amb càrrec al Fons Europeu d'Orientació i Garantia Agrícola (FEOGA) és una simple funció executiva que no pot integrar-se en la competència estatal de bases i ordenació general de l'economia. Per tant, l'autorització prèvia, la recepció de sol·licituds i el pagament de les ajudes corresponen a la Generalitat quan es tracti de subministraments a institucions ubicades a Catalunya, independentment que els subministradors radiquin a Catalunya.

Page 230

Per l'advocat de l'Estat és lògic reconduir l'activitat executiva autonòmica als supòsits en els quals el procés de venda es realitza íntegrament en una comunitat autònoma, ja que d'aquesta manera no hi ha interessos supraterritorials implicats. A més, la centralització del pagament de l'ajuda representa la garantia del compliment de l'obligació internacional que preveu l'article 93 CE.

El Tribunal comença reiterant que l'e-xecució del Dret comunitari correspon a qui materialment disposi de la competència. En aquest cas l'art. 12.1.4 de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya atribueix a la comunitat autònoma la competència «exclusiva» en matèria d'agricultura i ramaderia, si bé d'acord amb l'ordenació general de l'economia (entre d'altres límits). Basant-se en l'art. 149.1.13 CE s'admet que l'Estat dicti no només una regulació bàsica, sinó també excepcionalment tot un seguit de mesures concretes, necessàries per obtenir els fins previstos. Per tant, si bé les activitats de gestió administrativa corresponen, per regla general, a les comunitats autònomes, s'admet la gestió centralitzada en tres supòsits: quan sigui imprescindible per assegurar la plena eficàcia de les ajudes; quan permeti garantir la igualtat en l'obtenció i gaudiment per part de potencials destinataris en tot el territori nacional, i, finalment, quan serveixi per evitar que se sobrepassi la quantia global de fons destinats als ajuts. Aquest esquema és traslladable a la gestió dels ajuts que provenen del FEOGA i es consignen en els pressupostos generals de l'Estat.

En primer lloc el Tribunal decideix la competència per autoritzar l'ajuda als subministradors que no operen únicament a Catalunya. Aquesta autorització ha de ser general i prèvia, i permetre als subministradors la venda subvencionada, sempre que no es retiri l'habilitació per incompliment del reglament CE. Les comunitats autònomes no estan en disposició d'assumir aquesta competència, ja que caldrien permisos en cada una d'elles i, a més, els controls, que són obligatoris d'acord amb l'art. 1.4.b del Reglament 2191/1981 CE, no podrien ser duts a terme per una única comunitat autònoma sense superar el seu límit territorial. Per tant, l'art. 3 no envaeix competències autonòmiques.

El segon punt que s'estudia és la competència per rebre, tramitar i resoldre les sol·licituds d'ajuts dels subministradors autoritzats que no operin únicament a Catalunya. La demanda va acompanyada d'un bo on consta el compromís del subministrador d'actuar d'acord amb el reglament i es certifica la compra per part del destinatari. La recepció i la tramitació, a diferència de l'autorització prèvia, té lloc separadament per cada operació de compra o subministrament a un mateix destinatari durant la vigència del bo. En aquestes condicions, cap raó d'eficàcia, de garantia de la igualtat ni tampoc de respecte al límit màxim d'ajuts -inexistent- no justifica la centralització de la gestió.

Finalment, d'acord amb la STC 79/1992, només quan correspongui a un organisme centralitzat la resolució dels expedienrs de sol·licitud resulta justificat el pagament unificat. Aquesta competència no correspon, doncs, d'acord amb el que s'ha dit, a l'Estat.

En conseqüència, l'art. 3 de l'Ordre no envaeix competències, però, en canvi, és la Generalitat qui ha de rebre i tramitar les sol·licituds, com també atorgar el pagaments dels ajuts.

Vot particular:

Julio D. Gonzalez Campos

Discrepa el magistrat amb l'argumentació i les conclusions relatives a l'art. 3, és a dir l'autorització prèvia a subminis-Page 231tradors que operin en més d'una comunitat. En efecte, considera que no és imprescindible la gestió centralitzada per raons d'eficàcia, ja que si fos competent la comunitat on tingui la seu social o principal establiment el subministrador no caldrien altres autoritzacions per part d'altres comunitats autònomes. Seria aquesta la que realitzaria els controls obligatoris de l'art. 1.4.b del Reglament 2191/1981 CE.

Antoni Roig

Sentència 119/1992, de 18 de setembre. Qüestió d'inconstitucionalitat en relació amb l'art. 10.1 i 2 de la Llei 39/1981, de 28 d'octubre, reguladora de l'ús de la bandera nacional i d'altres banderes i ensenyes.

Ponent:

Miguel Rodríguez-Pinero y Bravo-Ferrer

La qüestió és presentada per l'Audiència Provincial de València. El dubte recau sobre la possible vulneració de la reserva de llei orgànica, com també sobre la impossibilitat d'estendre la protecció penal als símbols de les comunitats autònomes.

El fiscal general de l'Estat comparteix aquests arguments, mentre que per a l'advocat de l'Estat es tracta d'un supòsit de remisisó normativa a l'art. 123 del Codi penal.

El Tribunal distingeix entre l'apt. 1 i l'apt. 2 de l'art. 10 de la Líei qüestionada. Al primer, no es troba cap mandat jurídic concret, ja que diu que els ultratges i ofenses a la bandera d'Espanya i d'altres es castigaran segons allò disposat a les lleis, per la qual cosa el Tribunal considera que cal desestimar la qüestió en aquest punt, per ser una modalitat de remissió normativa irrellevant des de la perspectiva penal.

En canvi, l'apartat segon sí que estableix un mandat, ja que afirma que les infraccions d'allò previst a la Llei es consideraran dins del que estableix l'art. 123 del Codi penal i, si escau, de l'art. 316 del Codi de justícia militar, sens perjudici de les sancions administratives corresponents. El Tribunal entén que es tracta d'una ampliació del tipus penal, «am-pliando tanto el tipo de conductas como el ob-jeto m'ismo de la protección penal: dicho con otras palabras, en vez de acudir a la via directa de la reforma del Código Penal, el pre-cepto opera una modificarien de aquél, que ún integrarse en su texto, lo corrige a través de la remisión que la Ley cuestionada incluye» (f.j.2).

A partir d'aquesta idea de «reforma por remisión de un precepto del Código Penal que impone una pena privativa de libertad», el Tribunal exigeix la Llei orgànica i a més posa en dubte la predeterminació normativa del tipus penal, atesa la vaguetat de la Llei, que no permet preveure amb la necessària seguretat les conductes constitutives de la infracció penal ni defineix quins són els símbols o emblemes de l'Estat, per la qual cosa estima la qüestió pel que fa a aquest apartat segon de l'art. 10 de la Llei.

Joan Lluís Pérez Francesch

Page 232

Sentència 120/1992, de 21 de setembre. Conflicte positiu de competència 386/1986, promogut per la Generalitat de Catalunya en relació amb el Reial decret 2253/1985, de 22 de maig, sobre especialització en dret foral com a mèrit preferent per al nomenament de notaris en determinades comunitats autònomes.

Ponent:

José Gabaldón López

El Consell Executiu de la Generalitat de Catalunya (la Junta de Galícia també havia presentat un conflicte, però finalment va desistir), impugna el Reial decret basant-se en tres motius:

1. Vulneració de la competència exclusiva que l'art, 9.2 EAC assigna a la Generalitat de Catalunya en matèria de «conservació, modificació i desenvolupament del Dret civil català», ja que els notaris tenen funcions en la creació, conservació i desenvolupament del Dret positiu.

2. Vulneració de la competència que l'art. 24.1 EAC atorga a la Generalitat de Catalunya per nomenar els notaris «de conformitat amb les Lleis de l'Estat».

3. Vulneració del contingut material de l'art, 24.1 EAC, que estableix que per a la provisió de les notaries radicades a Catalunya «serà mèrit preferent l'especialització en dret català», en tant que el Reial decret només té en compte l'especialització en dret civil català, i aquesta especialització no actua preferentment a qualsevol altra consideració.

   Enfront d'aquestes al·legacions, el Tribunal decideix en el sentit següent:

1. El títol competencial rellevant és el relatiu a la matèria notarial, perquè et Reia! decret impugnat no és una norma directament orientada a la conservació i desenvolupament del dret civil català, sinó que el seu objecte és la regulació d'un cert mèrit als concursos per a la provisió de notaries (el qual forma part de l'estatut professional dels notaris), com també la seva intervenció en la formulació dels instruments públics,

2. La competència per legislar (per llei i reglament) sobre la matèria notarial correspon a l'Estat en virtut dels art. 149-1.8 CE (ordenació dels registres i instruments públics) i 149.3 CE (clàusula residual), mentre que l'art. 24.1 EAC només atribueix competència a la Generalitat sobre el nomenament dels notaris «de conformitat amb les lleis de l'Estat».

3. La possible disconformitat del contingut del Reial decret amb el precepte de l'art. 24.1 EAC que estableix que «en aquests concursos i oposicions, serà mèrit preferent l'especialització en dret català», no és una pretensió que s'hagi de jutjar en un conflicte de competència davant el Tribunal Constitucional.

   Jordi Freixes

   Sentència 121/1992, de 28 de setembre. Recurs d'inconstitucionalitat 361/1987, promogut pel Govern estatal contra diversos preceptes de la llei 6/1986, de 15 de desembre, de la Generalitat Valenciana, sobre arrendaments històrics valencians.

   Ponent:

   Miguel Rodríguez-Piñero

   Vots particulars:

   Carlos de la Vega Benazas

   José Gabaldón López

   L'argumentació de l'advocat de l'Estat se centra en l'art. 149-1-8 CE, que reserva a l'Estat competència exclusiva en matèria de legislació civil «sin perjuicio de la canservación, modificarien y desarrollo por lasPage 233 Comunidades autónomas de los Derechos civï-les, forales o especiales allí donde existan». D'altra banda, l'art. 312 EACV ha de ser interpretat tenint presenc que el Dret civil valencià no disposa actualment de cap norma escrita, i no pot ser considerada altra font que aquella de caràcter con-suecudinari. Certament, la Comunitat valenciana té competència per codificar aquest costum en una norma escrita, però sense que es tradueixi en una alteració de la jerarquia de fonts entre costum i llei. Així mateix, aquest pretès costum té arrels històriques imprecises, i no és vigent actualment. Finalment destaca que la regulació autonòmica entra en contradicció amb la Llei 83/1980, de 31 de desembre.

   Per la seva part, el lletrat cap del Gabinet Jurídic de la Generalitat valenciana exposa que la competència autonòmica inclou la modificació i desenvolupament del Dret civil propi, en aquest cas l'arrendament històric valencià. Certament reconeix que no existeix una compilació pre-constitucional de Dret civil valencià i s'ha de referir únicament a fonts consue-tudinàries. El lletrat passa a demostrar la vigència de l'esmentat costum a partir de documentació científica i històrica, i finalment entra a determinar les característiques pròpies de la figura.

   El Tribunal, abans d'estudiar els articles impugnats, resol sobre l'abast de la competència autonòmica per regular els arrendaments històrics valencians. Com ha admès l'advocat de l'Estat, existeix una competència autonòmica per regular els usos preexistents. És més, el Dret consuetudinari valencià canvia de naturalesa, ja que esdevé Dret legislat d'aplicació preferent en el seu àmbit propi. Ara bé, l'existència d'un especial règim consuetudinari és un pressupòsit d'exercici de la competència autonòmica. En aquest cas, la documentació aportada permet afirmar l'existència d'un arrendament històric. La Llei s'aplicarà a determinats contractes històrics en funció de les regles a les quals es van veure sotmesos. Ja que el pressupòsit de validesa constitucional de la Llei coincideix exactament amb les seves condicions d'aplicabilitat cas per cas, correspondrà als òrgans jurisdiccionals competents resoldre en cada procés si es tracta d'un supòsit aplicable.

   Els articles impugnats són el 9, el 2.2, l'últim incís del 3.2 i la disposició transitòria.

   A l'art. 9 l'advocat de l'Estat aprecia una contradicció entre les previsions relatives a successió mortis causa i cessió inter vivos i les regles successòries estatals. El Tribunal no aprecia vulneració del règim competencial, ja que l'article esmentat només serà aplicable en la mesura en què reiteri normes consuetudinàries, la qual cosa haurà de ser constatada i provada davant els Tribunals.

   Els art. 2.2 i 3-2, últim incís, són declarats inconstitucionals, ja que no estableixen una particularitat en l'ordenació del procés, cosa que permet l'art. 149.1.6 CE, sinó una regla de competència jurisdiccional que correspon en exclusiva al legislador estatal.

   Finalment, el Tribunal declara la constitucionalitat de la disposició transitòria impugnada, ja que suposa l'aplicació preferent de la llei autonòmica.

   Així doncs, són declarats inconstitucionals els art. 2.2 i 3.2, últim incís.

   Vot particular:

   Carlos de la Vega Benayas

   L'esmentat magistrat considera que caldria haver ampliat la declaració d'in-constitucionalitat als altres preceptes impugnats per invasió de la competència estatal de legislació sobre les bases de les obligacions contractuals (149-1.8 CE).

   Page 234

   Vot particular:

   José Gabaldón López

   També considera aquest magistrat que caldria haver ampliat la declaració d'in-conscitucionalitat ais altres preceptes im-pugnats. En primer lloc, la Llei valenciana ha realitzat una mutació en el sistema de fonts, cosa que va més enllà de la conservació, modificació o desenvolupament del dret existent. En segon lloc, la intervenció de l'Administració en el procés de reconeixement de l'existència del contracte suposa una vulneració dels art. 117.1, 117.3, 24.1 i 24.2 CE.

   Antoni Roig

   Sentència 133/1992, de 2 d'octubre. Conflicte positiu de competència 785/1985, promogut pel Consell Executiu de la Generalitat de Catalunya en relació a diversos preceptes de l'Ordre del Ministeri de Sanitat i Consum, de 29 de març de 1985, per la qual s'estableixen normes per a la concessió, durant el 1985, de subvencions a les associacions de consumidors

   Ponent:

   Eugenio Díaz Eimil

   El representant del Consell Executiu al·lega en primer lloc que l'Ordre de 18 de febrer de 1985 vulnera el principi d'autonomia financera garantit per l'art. 156 CE. D'altra banda, considera que es produeix també una invasió competen-cial en matèria exclusiva de la Generalitat, com és defensa del consumidor i de l'usuari (12.1.5 EAC). Per la seva part, l'advocat de l'Estat considera que la competència catalana exclusiva d'ordenació i gestió de la defensa del consumidor no impedeix la previsió de subvencions en els pressupostos generals a associacions de consumidors en el territori de Catalunya, com també la seva regulació posterior per l'Ordre impugnada. D'altra banda, argumenta que la norma objecte del procés, limitada temporalment a l'any 1985, ha esgotat els seus efectes. Finalment, menciona la STC 96/1990, on es declara la constitucionalitat de l'art. 78 de la Llei 50/1984, que dóna cobertura a l'Ordre impugnada.

   El Tribunal desestima, abans d'enrrar en el fons, l'objecció processal. En efecte, considera que malgrat la falta de vigència de la norma pot ser necessària una decisió sobre «l'objecte mediat» del conflicte, és a dir, un pronunciament general sobre la titularicat competencial. Entrant ja en el fons, el Tribunal reprèn la STC 96/1990, al·legada per l'advocat de l'Estat, per defensar que caldrà analitzar la normativa general estatal per a cada tipus de subvenció per tal de determinar si existeix habilitació competencial suficient pel condicionament que es produeix en la gestió d'aquestes per part de les comunitats autònomes.

   En aquest cas, malgrat que la defensa del consumidor i de l'usuari és una matèria de contingut pluridisciplinari, la sub-matèria referida a les associacions de consumidors és competència exclusiva de la Generalitat. Tanmateix, l'Estat no es veu desapoderat per assignar part dels seus fons a matèries sobre les quals la comunitat autònoma disposa de competència exclusiva, però sí, en canvi, es veu limitat a determinar la destinació de les partides de manera genèrica o global, per sectors o subsectors sencers d'activitat. La STC 13/1992, afegia, a més, que aquestes partides havien de consignarse, a ser possible, en els pressupostos generals de l'Estat com a transferències corrents o dePage 235 capital a les comunitats autònomes, quedant així territorialitzades. En aquest cas, tant les circumstàncies en les quals no poden incótrer les associacions de consumidors per obtenir les subvencions, com la determinació de les finalitats específiques a les quals cal destinar les subvencions, com els ctiteris de repartiment i, també finalment, el procediment per obtenir-les envaeixen la competència exclusiva de la Generalitat sobre associacions de consumidors en el territori de Catalunya. El Tribunal només salva de la inconscitucionalitat l'obligació d'inscripció de les associacions de consumidors i usuaris en el cens que, a l'efecte, estableixi l'Institut Nacional de Consum.

   Cal fer una última menció quant als efectes de la Sentència. El Tribunal es limita a declarar que la Generalitat és la titular de la competència de la concessió de subvencions a associacions de consumidors i usuaris a Catalunya, però no s'anul·len els preceptes de l'Ordre ni les subvencions concedides, ja que l'exercici econòmic és clos i ha esgotat els seus efectes, i podria suposar perjudicis per a les associacions de consumidors que haguessin gaudit de subvencions.

   En conseqüència, es declara que el primer incís del núm. 1 de l'Ordre no envaeix competència autonòmica; i el segon incís del núm. 1 i els núm. 3, 4, 5, 6 i 7 de l'Ordre envaeixen competència autonòmica.

   Antoni Roig

   Sentència 134/1992, de 5 d'octubre, dictada en el conflicte positiu de competències promogut pel Govern de l'Estat contra el Decret 55/1985, de 4 de juliol, del Consell de Govern de Cantàbria, sobre cooperatives de crèdit.

   L'objecte de la controvèrsia està constituït per un decret de la Comunitat càntabra, regulador de diversos aspectes de les cooperatives de crèdit. El Decret defineix la categoria de cooperatives de crèdit, atribueix a la Comunitat Autònoma potestats d'inscripció en els respectius registres, com també potestats d'inspecció, sancionadora i d'intervenció en favor dels òrgans autonòmics.

   Enfront de l'esmentada disposició, l'advocat de l'Estat assenyala dos motius d'impugnació: un de caràcter global, per considerar que la Comunitat Autònoma càntabra no disposa de cap títol compe-cencial propi que li permeti dictar normes sobre la matèria regulada en el Decret, i un altre motiu de caràcter particular, per considerar que, en qualsevol cas, les funcions sobre les cooperatives de crèdit regulades en la disposició impugnada són sempre competència de l'Estat.

   Respecte al primer motiu, el conflicte es fonamenta en què les cooperatives de crèdit presenten una vessant laboral i mercantil, pel que fa als aspectes orga-nitzatius, i una vessant d'ordenació del crèdit, en el seu aspecte funcional. Per consegüent, la regulació sobre les cooperatives de crèdit feca per la Comunitat de Cantàbria excedeix el seu àmbit compe-tencial, atès que l'art. 148 CE no inclou entre les competències assumibles per les comunitats autònomes de segon grau les referides a treball, relacions mercantils ni ordenació del crèdit.

   El Tribunal Constitucional rebutja aquesta argumentació d'incompetència global per considerar que, juntament amb els aspectes laborals, mercantils i d'ordenació del crèdit, les institucions de crèdit cooperatiu, públic i territorial, com també les caixes d'estalvis, tenen una dimensió de gran importància respecte a la planificació iPage 236 ordenació de l'activitat econòmica regional i una dimensió social innegable, que atorga a aquestes institucions una especificitat que despassa el títol referent a l'ordenació del crèdit.

   Aquests aspectes s'insereixen plenament en les competències assumides per la Comunitat de Cantàbria respecte de les «institucions de ctèdit corporatiu i públic i territorial i de les caixes d'estalvis» (art. 28.2 EA Cant), competències que, si s'acceptés la interpretació sostinguda per l'advocat de l'Estat, restarien buides de contingut. Així mateix, aquesta competència específica, legitimada per l'art. 148.1.13 CE, es relacionaria estretament amb les competències que l'Estatut de Cantàbria atribueix a aquesta Comunitat respecte al «foment del desenvolupament econòmic» (art. 22.1 EA Cant); «Planificació de l'activitat econòmcia» (art. 28.1 EA Cant) i «sector públic econòmic» (art. 28.3 EA Cant.).

   En conseqüència, de la interrelació d'aquests preceptes constitucionals i estatutaris, conclou el Tribunal Constitucional que no existeix vici d'incompetència global i que la Comunitat Autònoma de Cantàbria, malgrat haver accedit a l'autonomia per la via de l'art. 143 CE, deté títols competencials suficients per dictar regulacions en matèria de cooperatives de crèdit.

   Qüestió diferent serà l'abast i contingut concret d'aquestes regulacions, que en tot cas hauran de respectar les normes d'atribució competencial en favor de l'Estat.

   El judici de la constitucionalitat dels preceptes específics impugnats incorpora els paràmetres derivats de la normativa bàsica estatal dictada amb posterioritat al plantejament del conflicte i, en virtut d'aquesta anàlisi, el Tribunal Constitucional declara la inconstitucionalitat de determinats preceptes específics continguts en el Decret autonòmic.

   Aquest és el cas de l'art. 2, en el qual es defineixen les cooperatives de crèdit. Considera l'alt Tribunal que el concepte de «cooperatives de crèdit» és un aspecte essencial de l'ordenació del crèdit atribuïda a la competència de l'Estat. Per tant, la normativa autonòmica s'ha de sotmetre en aquest punt a les determinacions de la legislació estatal contingudes, en relació amb aquesta matèria, a la Llei 13/1989, dictada amb posterioritat al plantejament del conflicte.

   Igualment succeeix amb l'article 3.2 del Decret impugnat, que atribueix l'autorització per a la creació de cooperatives de crèdit al Consell de Govern de Cantàbria. La contradicció d'aquesta disposició amb la continguda a l'art. 5.1 de la Llei estatal -que estableix l'autorització preceptiva del Ministeri d'Economia i Hisenda per a la creació de cooperatives de crèdit- determina la declaració d'in-constitucionalitat del precepte controvertit.

   En el mateix sentit, s'anul·len les previsions dels art. 7 i 8 del Decret esmentat, per considerar que amb ells s'envaei-xen aspectes bàsics de la competència esttal en matèria d'ordenació del crèdit, els quals han quedat substantivament regulats en sengles disposicions de l'Estat posteriors al plantejament del conflicte.

   El primer d'aquests articles es refereix a les facultats d'intervenció en els òrgans rectors de les entitats de crèdit en supòsits excepcionals o de funcionamenr anormal. Segons el Decret autonòmic, correspondria al Consell de Govern de la Comunitat la designació de la persona o persones que substituïssin els òrgans rectors, mentre que, segons la legislació estatal posterior, aquesta facultat ha de ser exercida pel Banc d'Espanya. Atenent la incidència que aquesta intervenció té sobre l'ordenació del crèdit i sobre la coordinació de la planificació econòmica general entén el Tribunal ConstitucionalPage 237 que la regulació càntabra resta fora de l'àmbit competencial de la Comunitat.

   Idèntica conclusió es produeix respecte de l'art. 8, regulador de la declaració de desqualificació de les cooperatives o, el que és el mateix, de la revocació de l'autorització atribuïda a la Conselleria d'Economia de la Comunitat. Aquesta atribució -que segons la legislació estatal comporta l'exercici d'una facultat sancio-nadora molt greu- excedeix, per aquest motiu, les competències autonòmiques sobre les cooperatives de crèdit i, en conseqüència, dóna lloc a la declaració d'inconstitucionalitat del precepte.

   Per contra, el Tribunal considera constitucionals la resta dels articles del Decret, reguladors de les funcions d'inspecció, control i intervenció, per considerar que aquestes constitueixen unes potestats inherents a la competència en matèria de cooperatives de crèdit, sempre i quan restin salvades les atribucions del Banc d'Espanya en aquest àmbit.

   També declara ajustat a la Constitució l'article que estableix la inscripció obligatòria en el registre especial de la Comunitat Autònoma, ja que aquesta ni impedeix ni és incompatible amb les inscripcions en els registres estatals que correspongui, essent, per contra, un element que facilita l'exercici de la competència autonòmica en matèria de foment i de planificació de l'economia.

   La regulació de la potestat sancionado-ra continguda en el Decret impugnat és també objecte d'un veredicte favorable, atès, que en aquest cas, la legislació estatal admet la possibilitat de tipificació d'infraccions per part de les comunitats autònomes, en el marc de les normes de l'Estat.

   Imma Folchi

   Sentència 146/1992, de 16 d'octubre. Recurs d'inconstitucionalitat 365/1986, promogut per la Junta de Galícia contra determinats preceptes de la Llei 50/1985, de 23 de desembre, d'incentius regionals per a la correcció de desequilibris econòmics interterritorials.

   Ponent:

   Carlos de la Vega Benayas

   La Junta de Galícia al·lega la inconstitu-cionalitat, per vulnerar el seu àmbit competencial, de diversos preceptes de la llei:

   - Els art. 1.2, 2.2, 2.3, 3.2 i la disposició addicional, pet regular les ajudes remetent al reglament, amb el qual produeixen una des legalització que té com a efecte l'atribució de competències normatives a l'Administració central.

   - Els art. 4.2 i 4.3, per assignar a un Consell Rector en el qual no participen les comunitats autònomes funcions de desenvolupament i execució que corresponen al recurrent.

   -L'art. 5, per atribuir a òrgans estatals la concessió dels incentius regionals, envaint les competències executives autonòmiques.

   El Tribunal desestima el recurs d'inconstitucionalitat, basant-se en els arguments següents:

   -La impugnació dels art. 1.2, 2.2, 2.3, 3.2 i de la disposició addicional no es basa en la remissió al reglament, en tant que no es produeix cap deslegalitza-ció, sinó en el fet mateix de Ja regulació estatal de la matèria, que està fonamentada en la competència estatal sobre ordenació general de l'economia (art. 149.1.13 CE).

   -La impugnació dels art. 4.2 i 4.3Page 238 no es fonamenta realment en la invasió de competències autonòmiques, sinó en el no respecte del principi constitucional de cooperació per no participar les comunitats autònomes en el Consell Rector que es crea, però el principi de cooperació es compleix en aquest cas per altres vies.

   -Quant a la impugnació de l'art. 5, el Tribunal diferencia entre la concessió de bonificacions de les quotes de la Seguretat Social, que correspon a l'Estat (art. 149.1.17 CE), i la concessió de subvencions, la gestió de les quals, en matèries en les quals l'Escat deté un títol compe-tencial genèric o específic sobre la matèria, és possible de forma directa i centralitzada per l'Estat, amb càrrec a fons estatals, en alguns casos (establerts a la STC 13/1992) com aquest.

   Jordi Freixes

   Sentència 147/1992, de 16 d'octubre. Recurs d'inconstitucionalitat promogut pel president del Govern contra determinats preceptes de la Llei del Parlament de Catalunya 7/1996, de 23 de maig, d'ordenació dels ensenyaments no reglats en el règim educatiu comú i de creació de l'Institut Català de Noves Professions.

   Ponent:

   Carlos de la Vega Benayas

   El motiu principal de reprovació d'inconstitucionalitat que es realitza a l'esmentada Llei del Parlament de Catalunya és que, en regular aquests ensenyaments no reglats, és a dir, ensenyaments al marge de l'ordenació del sistema educatiu (competència estatal que no qüestionen ni el Govern de la Generalitat ni el Parlament de Catalunya), s'estableix l'atorgament de certificats i diplomes acreditatius en favor de persones que hagin cursat i culminat aquests ensenyaments. L'advocat de l'Estat planteja que aquest atorgament és contrari a la competència exclusiva de l'Estat per a la regulació de les condicions d'obtenció, expedició i homologació de títols acadèmics i professionals (art. 149.1.30 CE).

   El Tribunal Constitucional considera que la Llei del Parlament de Catalunya en cap moment no estableix regulacions contràries a la Constitució en no prejutjar les competències estatals establertes en l'art. 149.1.30 CE. Les conclusions del Tribunal es deriven, sobretot, de les anàlisis de l'art. 3.b i c de la Llei del Parlament de Catalunya 7/1986, de 23 de maig.

   L'art. 3.b estableix que els ensenyaments reglats culminen amb l'expedició d'un certificat del centre, visat pel Departament d'Ensenyament, que acreditarà que és equivalent a una part homologada dels ensenyaments reglats corresponents, d'acord amb la normativa vigent. Per al Tribunal, aquest incís final (de conformitat amb la normativa vigent) permet que no sigui qualificat d'inconstitucionalitat, ja que no prejutja quina serà la normativa estatal que permeti l'equivalència d'ensenyaments.

   L'art. 3.c disposa que els ensenyaments esmentats culminaran amb l'expedició d'un diploma de la Generalitat vàlid en l'àmbit de Catalunya amb els efectes que es determinin. El Tribunal Constitucional considera que en aquest precepte tampoc no es prejutja els efectes que tindran aquests diplomes, ja que aquesta determinació es remet a decisions posteriors.

   En tot cas, aquestes possibles decisions seran les que puguin tenir un efectiu menyscabament de la competència estatal de l'art. 149.1.30 CE.

   Juan Carlos Gavara

   Page 239

   Sentència 148/1992, de 16 d'octubre. Conflicte positiu de competència 1137/1986, promogut pel Govern de la nació en relació amb l'article 5 del Decret 130/1986, de 5 de juny, del Govern de la Comunitat Autònoma del País Basc sobre la venda amb rebaixes.

   Ponent:

   Pedró Cruz Villalón

   La Sentència resol un conflicte positiu de competència plantejat pel Govern de l'Estat contra l'art. 5 del Decret del Govern basc 130/1986, de 3 de juny, sobre la venda amb rebaixes.

   El Govern de l'Estac impugna l'esmentat precepte que limita la realització de vendes amb rebaixa per considerar que s'inscriu en l'àmbit de la legislació sobre defensa de la competència estatal sobre el dret a la contractació (art. 149.1.6 i 8 CE) i la referent a les bases i la coordinació de la planificació general de l'activitat econòmica (art. 149.1.13 CE). Per últim, imputa al precepte recorregut la vulneració del principi d'unitat de mercat i de la llibertat d'empresa.

   El Tribunal considera que la formulació d'aquesta darrera al·legació de l'advocat de l'Estat resulta impròpia en un conflicce de competència on la norma controvertida és de rang inferior al legal, car aquest procés es limita a determinar la titularitat de la competència en litigi i no a verificar la constitucionalitat de la disposició impugnada.

   Per la resta, el Tribunal, d'acord amb els mateixos arguments assenyalats a la STC 71/1982 (FJ 5), considera que el precepte impugnat té com a finalitat prevenir una competència deslleial o abusiva, restringint el lliure exercici de la llibertat comercial, matèria que correspon a la legislació de defensa de la competència, de titularitat estatal.

   Partint d'aquest raonament el Tribunal determina en la decisió que la competència controvertida correspon a l'Estat i declara, consegüentment, la nul·litat del precepte impugnat del Decret 130/1986, del Govern basc, sobre la venda amb rebaixes.

   Mercè Barceló

   Sentència 149/1992, de 19 d'octubre. Conflicte positiu de competència 812/1986, promogut pel Govern en relació amb l'Ordre del Departament d'Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Generalitat de Catalunya, de 24 d'abril de 1986, sobre regulació de canvis de base temporals de vaixells de pesca d'encerclament en els ports del litoral de Catalunya.

   Ponent:

   Fernando García-Mon y Gonzalez-Regueral

   Per a l'advocat de l'Estat, l'esmentada Ordre estableix unes mesures restrictives de l'ús dels ports catalans a vaixells que no hi tinguin llur base operativa, que obstaculitzen, al seu parer, l'exercici de l'activitat pesquera al Mediterrani, per la qual cosa envaeix les competències de l'Estat en matèria de pesca (art. 149.1-19 CE). Distingeix entre el títol competèncial esmentat i el relatiu a l'ordenació del sector pesquer (el mateix precepte constitucional en relació a l'art. 10.1.17 EAC) com a competència compartida, després de provar sort amb una interpretació més restrictiva en la qual l'ordenació del sector pesquer nomésPage 240 s'hauria de posar en relació amb la competència exclusiva autonòmica reguladora de la pesca en aigües interiors.

   La representació de la Generalitat de Catalunya insisteix en el lligam entre el títol competencial «ordenació del sector pesquer» i la pesca en aigües exteriors i reprodueix argumentacions de conflictes plantejats anteriorment per l'Estat.

   L'Ordre ara impugnada prové del desenvolupament de la Llei catalana 1/1986, de 25 de febrer, de regulació de la pesca marítima (recurs d'inconstitucionalitat resolt per la STC 44/1992) i del Decret de la Generalitat de Catalunya 79/1986, sobre regulació de l'esforç de pesca al litoral català (conflicte de competència re-solt per ta STC 57/1992). En aquest sentit, es reprodueixen les consideracions que el Tribunal va fer en aquestes sentències, a partir d'una doctrina que trobem inicialment a les STC 56/1989 i 147/1991, pel que fa a la interpretació de les regles de distribució competencial entre l'Estat i la Generalitat de Catalunya. En conseqüència, considerant que la regulació de la pesca marítima és una competència estatal, admet que l'ordenació del sector pesquer sigui una competència compartida entre l'Estat i la Generalitat de Catalunya, de manera que el primer pot fer la legislació bàsica i la segona la legislació de desenvolupament i l'execució, com també que aquesta ordenació del sector pesquer pugui recaure sobre les aigües exteriors, és a dir, marítimes.

   Ara bé, entrant a omplir de contingut els diferents títols competencials, i detallant nosaltres només allò referent a l'Ordre impugnada, el Tribunal considera que correspon a l'Estat, dins de la competència per dictar bases, ja que la funcionalitat d'aquestes és la de no dividir el «caladero nacional», o dit amb paraules del Tribunal que «dada la pròpia nattiraleza del problema, es una medida que posee una d'tmen-sión suprautonómica por razón del territorio» i que «dada la unidad (econòmica y jurídica) del conjunta de caladeros situados en los espa-cios maríthnos donde el Estado espaiiol ejerce soberanía o jurisdicción y en los que los nacio-nales pueden llevar a cabo el aprovechamiento de los recursos vivos» (vegeu F J2). En conseqüència, declara la nul·litat dels art, 1 al 8 i la disposició final primera de l'Ordre que ens ocupa, que són els efectivament impugnats.

   Joan Lluís Pérez Francesch

   Sentència 151/1992, de 19 d'octubre. Recurs d'inconsritucionalitar contra la Llei del Parlament de Canàries 2/1987, de 30 de març, de la funció pública canària.

   Ponent:

   Luis López Guerra

   En aquesta Sentència el Tribunal Constitucional es reafirma en el mètode d'anàlisi de la constitucionalitat de les lleis de les comunitats autònomes, quan la suposada infracció no es vincula directament a un precepte de la Constitució, sinó a la contradicció entre la llei autonòmica i la llei estatal, en els casos en què aquesta darrera té la condició de bàsica. La resolució del judici d'inconstitucionalitat deriva de dues comprovacions: la primera és saber si la norma estatal té caràcter de bàsica i ha estat dictada d'acord amb les competències que la Constitució reserva a l'Estat, i la segona, si la norma autonòmica contradiu o ignora, de forma efectiva, les bases establertes per l'Estat. En aquest cas, malgrat que la disposició transitòria sisena, apartat 4t de la LleiPage 241 30/1984, de mesures de reforma de la funció pública, no tindria formalment la condició de bàsica a pattir de la lectura de l'art. 1.3 de la dita Llei, es tracta d'una excepció a la norma general establerta a l'art. 19.1, la qual sí que té la condició de norma bàsica. La possibilitat que la norma prevegi supòsits específics exclosos de la norma general és constitucionalment admissible quan es tracta de casos excepcionals, i en tot cas la previsió d'excepcions s'ha d'interpretar restricti-vament, de tal manera que la seva existència no desvirtua el caràcter bàsic de la norma general sinó que la integra. Per aquests motius la sentència afirma que la normació bàsica a tenir en compte és l'art. 19.1 de la Llei 30/1984, però també la disposició transitòria sisena de la mateixa Llei, ja que preveu supòsits excepcionals a la norma general, de tal manera que, fora d'aquests supòsits que s'han d'interpretar restrictivament, és necessàriament aplicable l'art. 19.1 esmentat.

   La disposició transitòria novena, apartats 3 i 4, de la Llei del Parlament de Canàries 2/1987, preveu uns supòsits d'excepció que no s'ajuscen a la previsió continguda a la disposició transitòria sisena de la Llei 30/1984, per la qual cosa no poden emparar-se en aquesta i obliga el Tribunal a concloure que són contraris a la normativa bàsica dictada per l'Estat d'acord amb l'art. 149.1.18 CE, i que, per tant, són inconstitucionals.

   Pere Sol

   Sentència 157/1992, de 22 d'octubre. Conflicte de competència promogut pel Govern de la nació en relació amb el Decret 29/1985, de 18 d'abril, del Consell de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears sobre la constitució i el funcionament d'associacions juvenils.

   Ponent:

   Carles Viver i Pi-Sunyer

   L'objecce d'aquest conflicte positiu és un decret del Govern de les Illes Balears sobre constitució i funcionament d'associacions juvenils.

   En principi, l'Estatut de les Illes Balears concedeix competència a aquesta comunitat autònoma en matèria de joventut, cosa que implica que pot dur a terme activitats de foment i suport de l'associacionisme juvenil.

   El Tribuna! Constitucional soscé que aquestes activitats de foment de l'associacionisme juvenil no tenen perquè limitar-se a una mera actuació administrativa per a la concessió de subvencions i ajuts, i també poden incloure la regulació de les condicions que han de posseir les associacions per acollir-se als beneficis que estableixi la comunitat autònoma.

   No obstant això, aquesta regulació no pot incidir en el desenvolupament del dret d'associació, ni establir el règim jurídic de les associacions juvenils radicades a les Illes Balears. En definitiva, la comunitat autònoma balear no té competència per establir límits a la llibertat de creació d'associacions, a la llibertat d'associar-se o no associar-se, al dret de donar personalitat jurídica a les associacions contituïdes, ni per regular l'organi-rzació interna d'aquestes, ní els drets i deures dels seus membres, ni les causes de suspensió o dissolució de les associacions.

   Un cop establert l'abast de la competència autonòmica, el Decret impugnat vulnera l'ordre competencial, ja que noPage 242 es limita a establir les condicions que han de complir les associacions juvenils per poder accedir als ajuts que atorga la comunitat, sinó que estableix una regulació general de règim jurídic de les associacions juvenils a les Illes Balears. Aquest Decret regula, entre altres aspectes, les condicions necessàries per a la creació, la suspensió, la dissolució, la inscripció en un registre especial, etc, de les associacions juvenils. En definitiva, aquesta regulació afecta el règim jurídic de les associacions juvenils i és competència exclusiva de l'Estat.

   Juan Carlos Gavara

   Sentència 158/1992, de 26 d'octubre. Conflicte positiu de competència promogut pel Consell Executiu de la Generalitat de Catalunya en relació amb l'Ordre del Ministeri de Justícia de 7 de febrer de 1986 per la qual es convoca concurs per cobrir vacants de magistrats.

   Ponent:

   Luis López Guerra

   Vots particulars:

   José Gabaldón López

   Rafael de Mendizàbal Allende

   L'objecre d'aquest conflicte és determinar la titularirat de la competència relativa a la convocatòria de concursos per a la provisió de places de jutges i magistrats en el territori de la comunitat autònoma de Catalunya. Subsidiàriament, s'ha de resoldre, si incorre en un vici d'incompetència, la convocatòria d'un concurs per part del Ministeri de Justícia sense haver-hi hagut impuls previ de la comunitat autònoma de Catalunya.

   En relació al primer problema de la controvèrsia, ja havia estat resolt amb anterioritat pel Tribunal Constitucional en les seves sentències 56/1990, de 29 de març, i 62/1990, de 30 de març, en les quals, per interpretació i aplicació dels art. 149.1.5 i 122.1 CE, es va considerar que la competència per a la selecció de jurges i magistrats corresponia amb caràcter exclusiu a l'Estat.

   No obstant això, en relació al segon aspecte era necessari realitzar una interpretació de l'abast de la facultat d'impuls establerta en l'art. 22 EAC, en virtut de la qual, a instància de la Generalitat, l'òrgan competent convocaria els concursos i les oposicions de les places vacants a Catalunya de magistrats, jutges, secretaris judicials i la resta de personal al servei de l'Administració de justícia.

   El Tribunal Constitucional considera que l'art. 22 EAC habilita la Generalitat per desenvolupar les activitats d'iniciativa i impuls, encara que no és possible interpretar aquesta disposició de manera que faci impossible l'exercici de la competència exclusiva de l'Estat en matèria d'Administració de justícia. En definitiva, el Tribunal no admet que el retard o l'absència d'iniciativa de la comunitat autònoma impliqui un obstacle insalvable per a l'òrgan estatal competent per dur a terme aquesta convocatòria. Ambdues competències han de ser interpretades en funció del principi de col-laboració que ha de presidir les relacions entre l'Estat i les comunitats autònomes.

   En el cas concret que s'ha de resoldre, el Tribunal no nega la competència es-catal per dur a terme la convocatòria, encara que, en aquest cas, es va fer sense que la Generalitat hagués exercitat cap sol·licitud o iniciativa i sense que l'EstatPage 243 hagués utilitzat una fórmula de col·laboració amb la Generalitat.

   L'aplicació d'aquests criteris ocasiona una decisió controvertida que ocasiona la presentació de diversos vots particulars. El Tribunal estableix que la titularitat de la competència controvertida correspon a l'Estat, però que, no obstant això, menys-caba les facultats d'impuls atribuïdes a la Generalitat de Catalunya per l'art. 22 EAC. Aquesta decisió no comporta la declaració de nul·litat de l'Ordre ministerial, ja que es considera que la disposició va esgotar tots els seus efectes. Els vots particulars que presenten el magistrat Gabaldón López (al qual s'adhereix Díaz Eimil i Rodríguez Bereijo) i el magistrat Mendizàbal Allende s'adrecen a considerar que la facultat d'impuls de la Generalitat en aquest àmbit no pot causar cap tipus d'efecte en l'Ordre, que és considerada un condicionant de l'activitat de l'Estat per a la convocatòria de places de magistrats.

   Juan Carlos Gavara

   Sentència 172/1992, de 29 d'octubre. Recurs d'ínconstitucionalitat 1314/1986, promogut pel Govern estatal contra la disposició addicional de la Llei catalana 6/1983, de 7 d'abril, disposició que és creada pel Decret legislatiu 2/1986, de 4 d'agost, que adequa la referida Llei sobre residus industrials a la normativa comunitària.

   Ponent:

   Fernando García-Mon y Gonzàlez-Regueral

   S'estableix en la disposició addicional impugnada que la Generalitat de Catalunya informarà la Comissió de la Comunitat Europea, mitjançant els conductes competents, de la gestió dels residus industrials.

   L'advocat de l'Estat considera que la referència a «conductes competents» no té en compte el fet que el compliment del deure d'informació ha de ser garantit en tot el territori, sense que la Generalitat substitueixi l'Administració estatal com a «unitat d'integració», ja que així es vulneren els art. 149.1.3 i 93 CE.

   El Tribunal coincideix amb la lletrada de la Generalitat a donar el contingut següent a la disposició addicional: la informació requerida per les directrius comunitàries correspon a la Generalitat de Catalunya, que és competent en la matèria i pot actuar, per tant, amb més eficàcia i exactitud, mentre que la transmissió de la informació a la Comunitat Europea correspon a l'Estat, que és qui n'és membre. La constitucionalitat de la referència a «conductes competents» es fonamenta, per tant, en el fet que es dóna compliment a les normes comunitàries respectant les vies de relació mitjançant l'Estat membre.

   En conseqüència, es desestima aquest recurs d'inconstitucionalitat.

   Antoni Roig

   Page 244

   Sentència 178/1992, de 16 de novembre. Conflictes positius de competències acumulats interposats pel Govern de la Generalitat de Catalunya contra determinats preceptes del Reial decret 1370/1985, d'l d'agost, sobre recursos propis de les entitats de dipòsit, i pel Govern de l'Estat contra el Decret del Govern de la Generalitat 99/1986, de 3 d'abril, sobre l'exercici de competències de la Generalitat de Catalunya en matèria de caixes d'estalvi.

   Ponent:

   Pedró Cruz Villalón

   Els elements de la controvèrsia, com indica el propi Tribunal, són similars als dels recursos d'inconstitucionalitat interposats contra la Llei 13/1985, de 25 de maig, sobre coeficients d'inversió, recursos propis i obligacions d'informació dels intermediaris financers, resolts en la STC 135/1992, de 5 d'octubre, i en aquest sentit la cesi del Tribunal recolza en bona part en els arguments d'aquesta darrera sentència.

   Respecte al Reial decret estatal, el Tribunal Constitucional es limita a reiterar que tots els preceptes impugnats pel Govern de la Generalitat que es refereixen a l'atribució al Banc d'Espanya de determinades funcions executives (concessió de reducció de terminis per a l'alienació de determinats actius; recepció d'informació sobre concessió de determinats crèdits; autorització per a la distribució de resultats en funció del dèficit de recursos propis; establiment de regles específiques per a l'obertura d'oficines en supòsits diversos, etc.) estan directament vinculades a les condicions de solvència i compliment de les normes de control i disciplina que han d'observar les entitats de dipòsit i són concreció de la Llei 13/1985, de 25 de maig, per acabar reiterant la coneguda tesi segons la qual «no cabé descartar de antemano que las bases pue-den comprender regulaciones detalladas de aspectos concretos de las materias o que, incluso. pueden induir la potestad de realizar actos de ejecución» (STC 1/1982, 57/1983, 91/1984, 96/1984, 48/1988, 220/1988). En definitiva, i com havia dit el Tribunal, és inqüestionable que la competència estatal sobre tes bases de l'ordenació del crèdit pot abastar i englobar aspectes purament executius, ja sigui perquè es trobin afectats directament interessos supraau-tonòmics, ja sigui perquè es tracti de decisions i actuacions que ultrapassin el cas particular i les situacions concretes afectades, ja sigui, finalment, perquè l'acte d'execució comporti marges tan amplis de discrecional i tat que només pugui ser adoptat per instàncies que tinguin cura dels interessos generals.

   En coherència amb els anteriors plantejaments, i després de l'examen detallat dels preceptes impugnats, el Tribunal declara la competència de l'Estat respecte de la regulació continguda en el Reial decret 1370/1985, d'l d'agost, i, paral·lelament declara igualment que les competències exercides per la Generalitat a través del Decret 99/1986, de 3 d'abril (segons el qual s'atribuïen al Departament d'Economia i Finances de la Generalitat determinades facultats i funcions que altres preceptes de la Llei 13/1985 i del Reial decret 1370/1985 atribueixen al Ministeri d'Economia i Hisenda i al Banc d'Espanya), corresponen igualment a l'Estat.

   Xavier Padrós

   Page 245

   Sentència 179/1992, de 16 de novembre. Recurs d'inconstitudonalitat interposat pel Govern basc contra la disposició final primera del Reial decret legislatiu 931/1986, de 2 de maig, pel qual es modifica la Llei de contractes de l'Estat per adaptar-la a les Directives de la CEE.

   Ponent:

   Àlvaro Rodríguez Bereijo

   L'esmentada disposició final establia que: «Els articles de la Llei de contractes de l'Estat compresos en aquest Reial decret legislatiu tindran, sens petjudici del que correspongui als altres articles d'aquella, el caràcter de legislació bàsica als efectes de l'article 149.1, divuicè de la Constitució, i seran d'aplicació als contractes que celebrin les entitats gestores i serveis comuns de la Seguretat Social, comunitats autònomes, entitats locals i organismes autònoms d'unes i altres, sempre que els dits contractes estiguin compresos dintre de l'àmbit dels referits articles».

   El plantejament del recurs, circumscrit exclusivament a aquesta disposició, fa que la controvèrsia s'aparti d'una eventual discussió sobre el títol competencial estatal en matèria de contractes administratius per centrar-se estrictament en l'anàlisi de la capacitat del Govern de l'Estat per incloure mitjançant una norma delegada un precepte, com el que és objecte d'impugnació, sense haver estat habilitat expressament per a aquesta operació per la Llei 47/1985, de 27 de desembre, de bases de delegació al Govern per a l'aplicació del dret comunitari, de la qual deriva el Decret legislatiu.

   En aquest sentit, l'argumentació del Tribunal Constitucional es pot sintetitzar de la manera següent:

   1. Quan correspon a l'Estat l'aprovació de la legislació bàsica en una determinada matèria la qualificació de quines són les normes concretes que tenen caràcter bàsic és un «deure general inherent a la seva funció». En la línia formulada en la STC 69/1988, de 19 d'abril, i reiterada posteriorment en nombroses sentències, l'exigència de definir formalment allò que és bàsic no només obliga el legislador o les lleis votades en Corts, com a instrument normal de determinació de les normes bàsiques, sinó també el Govern, tant per al cas que de manera excepcional pugui regular per via reglamentària alguns dels aspectes bàsics, com per al supòsit que pugui fer ús d'una delegació legislativa i aprovar un decret legislatiu. En aquesta darrera circumstància, només si la Llei de delegació ho impedís o si de l'esmentada Llei pogués deduir-se que el legislador ha pretès esgotar la regulació dels aspectes bàsics, estaria prohibit al Govern procedir a la determinació de quins són els preceptes bàsics.

   2. D'acord amb el plantejament anterior, el que Ja Llei 47/1985, de 27 de desembre, no hagués habilitat expressament el Govern per dotar de caràcter bàsic als preceptes del Decret legislatiu no té cap transcendència, ja que el Govern no necessita aquesta habilitació per al compliment dels seus deures al respecte. En aquest sentit no pot haver-hi un excés respecte de la delegació conferida i no existeix, per tant, el suposat vici ultra vires al·legat en el seu recurs pel Govern basc.

   3. En conseqüència, el Tribunal procedeix a la desestimació del recurs, no sense precisar abans que evidentment aquest pronunciament no significa que tots els articles de la Llei de contractes ni tan sols que tots els preceptes del Decret legislatiu 931/1986 hagin de ser accep-Page 246tats com a normes materialment bàsiques, sinó simplement que no és possible emette judici al respecte, ja que el Govern basc no ha impugnat cap dels preceptes del Decret legislatiu, a excepció de la seva disposició final primera.

      Xavier Padrós

      Sentència 180/1992, de 16 de novembre. Conflictes de competència acumulats relatius a l'Ordre del ministre de Transports, Turisme i Comunicacions de 23 de maig de 1985, al Reial decret 666/1986, de 21 de febrer, i a l'Ordre del ministre de Transports, Turisme i Comunicacions de 31 de juliol de 1987, sobre agències de transports de mercaderies i altres qüestions relacionades.

      Ponent;

      Luis López Guerra

      Vot particular:

      Julio D. Gonzàlez Campos i Carles Viver i Pi-Sunyer

      La controvèrsia principal dels conflictes acumulats fa referència a les agències de transports, la seu social o l'agència central de les quals es troba en el territori de Catalunya però que estenen el seu àmbit d'actuació més enllà d'aquest territori.

      La Sentència adopta una posició que s'aparta d'una línia jurisprudencial mantinguda fins ara, i des de força aviat, pel Tribunal Constitucional, i que mantenia que el criteri de territorialitat de les competències d'una comunitat autònoma no comporta l'exclusió de conseqüències de fet fora del seu territori, la qual cosa tampoc no afecta les relacions jurídiques que estableixin les empreses radicades en un territori amb terceres persones d'un altre territori. La Sentència també s'aparta de la posició de considerar la localització de la seu social de l'empresa com a criteri per delimitar la competència de la comunitat autònoma.

      El pronunciament del Tribunal es fonamenta en la consideració de les «agències de transport» com a part integrant de les competències que sobre transports tinguin assumides les comunitats autònomes i les que es reserva l'Estat d'acord amb l'art. 149.1.21 CE. El mètode emprat per determinar la titularitat de la matèria objecte del conflicte, s'argumenta, ha de ser el mateix que per al conjunt de la competència, és a dir, la territorialitat. D'acord amb aquesta posició la Sentència declara que les competències objecte de la controvèrsia corresponen a l'Estat.

      En un altre tipus de coses, el Tribunal reitera la presumpció que l'exercici de l'activitat reglamentària es fa en l'àmbit de les respectives competències, per la qual cosa no és exigible constitucionalment que l'Estat faci excepció expressament de les competències que en cada cas corresponguin a les comunitats autònomes.

      De la posició del Tribunal va discrepar el magistrat Julio D. Gonzalez Campos mitjançant vot particular, al qual es va adherir el també magistrat Carles Viver i Pi-Sunyer. El vot particular remarca el fet que la Sentència s'aparta de la mateixa doctrina jurisprudencial del Tribunal, com ja s'ha assenyalat, i també la manca de justificació d'ampliar el criteri territorial de l'art. 149.1.21 CE a les agències de transporc. L'art. 149.1.21 CE, i també el 148.1.5 CE, se circumscriuen cla-Page 247rament a l'activitat de les empreses de transport, activitat diferent de la de les agències de transport. Les primeres fan el transport i les segones només el contracten i fan de mitjanceres entre transportistes i usuaris. Si el que és rellevant a l'hora de determinar la titularitat de la competència és l'activitat de l'empresa, no es tracta tant d'analitzar el contingut concret de cada un dels contractes, en relació a l'origen i al final del transport contractat, com el lloc on l'empresa realitza la seva activitat, que no és el transport sinó la contractació, la qual cosa obligaria a concloure que el titular de la competència objecte de la controvèrsia és la Generalitat de Catalunya.

      Pere Sol

      Sentència 181/1992, de 16 de juliol. Conflicte de competència en relació amb l'Ordre de 12 d'agost de 1985, del Departament d'Indústria i Energia de la GenerEilitat de Catalunya, sobre normes tècniques que han de complir els vehicles dedicats al transport de menors.

      Ponent:

      Luis López Guerra

      Aquesta Sentència reitera la doctrina exposada pel Tribunal a la STC 59/1985, en el sentit que la matèria reservada a l'Estat per l'art. 149-1.21 de la Constitució mitjançant l'expressió «trànsit i circulació de vehicles de motor» inclou no només les condicions referents a la circulació, sinó també a les condicions dels vehicles que circulen. El Tribunal assenyala la impossibilitat de distingir, des de la perspectiva competencial, entre les condicions de seguretat de les persones i coses exteriors al vehicle i les de les persones que es troben a dins, ja que la seguretat del trànsit i de la circulació inclou tant la seguretat activa com la passiva, entre d'altres motius perquè una fallada en la seguretat interior del vehicle pot traduir-se en un accident a l'exterior. Per aquests motius la Sentència declara que la competència en aquesta matèria correspon a l'Estat i que l'Ordre de la Generalitat de Catalunya objecte de la controvèrsia és nul·la, ja que incideix en una competència exclusiva de l'Estat.

      Pere Sol

      Sentència 182/1992 de 16 de novembre, dictada en el recurs d'inconstituciona-litat promogut pel Govern de l'Estat contra la Llei 2/1986, de 10 de desembre, del Parlament de Galícia, de pròrroga en el règim d'arrendaments rústics per a Galícia.

      La Llei autonòmica impugnada es limita a establir un efecte concret, en l'àmbit temporal, d'una regla establerta a la Llei estatal d'arrendaments rústics. La norma gallega prorroga el termini previst a la disposició transitòria primera de la Llei estatal, dins el qual els arrendataris podran fer ús del dret d'accés a la propietat, però no conté cap concepte contractual substantiu diferent al previst en la norma general, ni regula modalitats arrendatícies diferents, ni efectes jurídics aliens als establerts a la legislació comuna d'arrendaments rústics.

      Page 248

      El títol competencial invocat per la Llei impugnada és l'art. 27.4 de l'Estatut de Galícia, que atribueix competències a la Comunicat Autònoma per a la conservació, modifació i desenvolupament de les institucions del dret civil gallec.

      Per la seva part, el recurs d'inconstitucionalitat es fonamenta en la invasió que la norma impugnada opera respecte de la competència estatal de l'art. 149.1.8 CE, segons el qual correspon a l'Estat la competència exclusiva sobre la legislació civil, sens perjudici de la conservació, modificació i desenvolupament per les comunitats autònomes dels drets civils, forals o especials allà on existeixin. Conclou l'advocat de l'Estat que la competència autonòmica ve delimitada per l'existència actual d'unes normes forals diferenciades de les comunes, de manera que, segons aquest criteri, si no existeixen normes del dret foral amb vigència actual, tampoc no existirà la possibilitat de la seva actualització, modificació o desenvolupament per part de les institucions autonòmiques.

      Vist que a la compilació gallega de 2 de desembre de 1963 no existeixen normes que permetin entendre vigents particularitats en matèria d'arrendaments rústics, se sol·licita la declaració d'inconstitucionalitat de la Llei impugnada per invasió de la competència estatal ex art. 149.1.8 CE.

      En defensa de la constitucionalitat de la Llei, les institucions gallegues argumenten que aquesta s'insereix en l'àmbit dels arrendaments rústico-històrics, regulats tradicionalment pel dret consuetudinari i exclosos per aquest motiu de la compilació, però dotats d'una substanti-vitat pròpia emparada per la competència de l'art. 27.4 EAG.

      La sentència objecte de comentari posa fi a la controvèrsia i desestima el recurs d'inconstitucionalitat per considerar que la norma impugnada no és contrària a la Constitució.

      El Tribunal Constitucional considera irrellevant que la vigent compilació de dret civil de Galícia no contingui regles directes i expresses sobre els arrendaments rústics, atès que la competència autonòmica per a la conservació, modificació i desenvolupament del dret civil propi «pot donar lloc a una recepció i formalització legislativa de costums i usos efectivament vigents en el territori autonòmic respectiu». Aquesta possibilitat, ja declarada pel Tribunal Constitucional en sentències anteriors, resta encara més clarificada a la vista de t'enunciat de l'art. 27.4 EAG, ja que en el concepte d'institució jurídica -contingut en el precepte esmentat- s'integren amb naturalitat les normes consuetudinàries.

      L'existència en el territori de Galícia d'un règim consuetudinari per als arrendaments rústics que mereix la qualificació «d'històrics», ha estat palesada per la doctrina científica, que els atribueix la qualitat de dret propi o especial i els considera institucions dotades d'entitat diferenciada, ateses les peculiaritats que ofereixen pel seu origen consuetudinari; per la seva forma, predominantment verbal; per la figura de l'arrendatari en què preval la condició de cap de família; per la seva durada, pràcticament indefinida i per altres característiques pròpies que els configuren de forma singular i diferenciada dels arrendaments rústics d'origen liberal.

      Per consegüent, res no impedeix que, en l'esfera de la seva competència territorial, la comunitat autònoma reguli aquests arrendaments rústics històrics, en la mesura que hagin estat sotmesos a usos i costums propis.

      Tornant al contingut concret de la Llei, especifica al Tribunal Constitucional que aquesta no legisla purament i simplement sobre el dret consuetudinari, sinó que pretén aconseguir la conservació dels contractes sotmesos a aquest evitantPage 249 la resolució dels arrendaments històrics, mitjançant l'establiment d'una pròrroga.

      Aquesta mesura legislativa si bé no regula cap peculiaritat establerta pel dret propi de Galícia, tanmateix assegura l'efectivitat d'una futura regulació substantiva adoptada per la comunitat autònoma. En conseqüència, atès que s'ha dictat a l'empara de les competències autonòmiques, la norma impugnada no és contrària a la Constitució.

      Aquesta sentència doncs, esdevé, interessant per delimitar l'abast de les competències autonòmiques per a la conservació, modificació i desenvolupamenr de les institucions del dret civil propi; competències que no s'esgoten en els continguts concrets i específics de les compilacions respectives, sinó que abasten també la regulació d'institucions de caràcter consuetudinari.

      Així mateix, la sentència resulta també d'interès des del punt de vista processal, atès que en el moment de dictar-se, la norma impugnada ja havia perdut vigència per expiració del termini de pròrroga establert.

      Aquesta circumstància permetria plantejar la desaparició de l'objecció del procés constitucional i evirar, en conseqüència, el pronunciament del Tribunal Constitucional.

      No obstant això, a la vista del contingut del recurs -en el qual es planteja una controvèrsia sobre l'abast de les competències autonòmiques en l'àmbit del dret civil- el Tribunal ha reiterat el principi -recollit també en diverses sentències anteriors- segons el qual la pèrdua de vigència o eficàcia de les disposicions objecte de conflicte no suposa necessàriament la desaparició sobrevinguda del seu objecte. Sentència d'importància, doncs, tant en l'aspecte substantiu o material, com en l'adjectiu o processal.

      Imma Folchi

      Sentència 202/1992, de 23 de novembre. Conflicte positiu de competència 675/1985, promogut pel Consell Executiu de la Generalitat de Catalunya en relació amb els art. 1, 2 i 3 de l'Ordre del Ministeri de Sanitat i Consum de 18 de febrer de 1985, per la qual s'estableixen normes per a la concessió durant 1985 d'ajudes sobre col·laboració i assistència tècnica amb les corporacions locals en matèria de consum.

      Ponent:

      Vicente Gimeno Sendra

      El lletrat de la Generalitat de Catalunya al·lega que l'Ordre que dóna lloc a aquest conflicte vulnera les competències de la Generalitat en matèria d'autonomia financera, règim local i defensa del consumidor i usuari. D'altra banda, entén que les subvencions condicionades a determinades finalitats, amb càrrec als pressupostos generals de l'Estat, no poden implicar un buidatge de competències autonòmiques, com ha reconegut el mateix Tribunal.

      En aquest sentit, reivindica una esfera de decisió que considera envaïda per l'Es-tat i que ha estat traspassada a la Genera-lirat i posa en dubte, a més, el pretès caràcter «complementari» en funció de l'interès general de la normativa estatal, que contrasta amb l'excessiu detall de la regulació.

      L'advocat de l'Estat insisteix en aquest aspecte «complementari» i en el fet que l'Ordre ministerial impugnada només re-Page 250serva a l'Estat la gestió d'un 30 % del crèdit pressupostari, per la qual cosa la regulació d'un finançament estatal per activitats municipals no implica desconèixer les competències de la Generalitat en relació amb el règim local, ni respecte a la defensa del consumidor i l'usuari, ni tampoc impedeix una autonomia financera de la Generalitat, D'altra banda, la fixació estatal de criteris preferencials del 70 % restant assignat a les comunitats autònomes rep, al seu parer, una cobertura en la titulantat estatal d'ordenació de l'activitat econòmica general.

      L'advocat de l'Estat al·lega també la pèrdua de vigència de la norma objecte del conflicte, que coincidia amb l'exercici pressupostari de 1985 i era en desplegament de la llei per aquell any. Per tant, afirma que l'anul·lació dels articles impugnats de l'Ordre ministerial està mancada de sentit pràctic, atesa la despesa ja efectuada, i es produeix una desaparició sobrevinguda de la controvèrsia.

      El Tribunal entra a tractar aquest aspecte de la possible desaparició de l'objecte conflictual i rebutja l'objecció formulada per l'advocat de l'Estat amb les paraules següents: «Este Tribunal ba veni-do sosleniendo que. en tales supuestos, puede no ser ociosa una decisiàn sobre el objeto mediato del conflicto, es decir, un pronunciamiento con alcawe general sobre la titularidad de la competència (art. 66 LOTC), en su dia ejercida en la concreta disposició'n impugnada (ST 147/1991, fundamento jurídica 9.' y ATC 1711991, entre otros)» (FJ1).

      El Tribunal fa una remissió a la STC 96/1990, que declarà la constitucionalitat de l'art. 78 de la Llei de pressupostos per a 1985, però rambé recorda que va dir en la mateixa Sentència que cal tenir en compte el cas concret de cada tipus de subvenció per analitzar si es produeix una invasió competència! de l'Estat en l'àmbit autonòmic.

      El títol competencial que considera prevalent és el de defensa del consumidor i usuari, que serà el que centrarà l'examen del Tribunal Constitucional, sens perjudici que de l'anàlisi de cada precepte es mostri la concurrència d'altres títols. En conseqüència, l'argumentació del Tribunal parteix de l'art. 51 CE i de l'art. 12.1.5 EAC, però sempre d'acord amb les bases i l'ordenació de l'activitat econòmica general i la política monetària de l'Estat (art. 38, 131 i 149.1.11 i 13 CE) i sens perjudici de la política general de preus i de la legislació sobre la defensa de la competència. Recorda també que mitjançant el Reial decret 2575/1983, de 10 de juliol, es traspassaren a la Generalitat diverses funcions en relació a la defensa del consumidor i usuari. En línia amb jurisprudència anterior reitera que l'art. 51 no és una norma delimitadora de competències i que la Generalitat té competència exclusiva en la matèria. Això no obstant, l'especificitat de la matèria fa que aquesta es vegi afectada per «un conglomerado de diversas nonnas sectoriales reconducibles a otras tantas materias» (FJ5), que pot legitimar la intervenció de l'Estat (remissió a la STC 15/1989 FJ1).

      Reitera també la doctrina que l'Estat no pot condicionar les subvencions o determinar llur finalitat si no és dins de l'àmbit dels títols competencials que li permeten actuar, de manera que l'afectació ha de ser global i genèrica i ha de deixar el marge necessari d'actuació a la comunitat autònoma. En aquestes condicions considera que l'art. 1.1 de l'Ordre ministerial no envaeix competències autonòmiques, en la mesura que afecta uns recursos estatals -que podran ser gestionats per la comunitat autònoma- a la col·laboració i assistència tècnica amb les corporacions locals. Ara bé, en la mesura en què estableix unes preferències a despeses de primera instal·lació o funcionament de les oficines municipals d'informació al consumidor, d'una banda, i, dePage 251 l'altra, potenciació de laboratoris de control de qualitat d'aliments i begudes, es tracta d'una afectació concreta que va més enllà de les competències estatals en el primer dels supòsits i que s'empara en el títol competencial de la sanitat (com a competència compartida, en el segon.

      En aquest sentit, recorda el que va dir a la STC 15/1989, en el sentit que determinats preceptes de la Llei general per a la defensa dels consumidors i usuaris no eren d'aplicació a les comunitats autònomes que, com Catalunya, gaudeixen de competència exclusiva en aquesta matèria.

      D'altra banda, considera que la reserva d'una part dels fons a favor de la gestió directa per l'Estat, especificant la destinació, és un excés competencial, «por cuanto que las finalidades a las que se des-tinan los fondos en cuestión no aparecen predo-minantemente incluidas en el ámbito de la competència del Estada» (FJ6).

      La gestió i els criteris de distribució i d'atorgament de les subvencions controvertides corresponen per tant a la Generalitat de Catalunya per la seva relació amb el títol competencial de defensa dels consumidors i usuaris, matèria sobre la qual té una competència exclusiva. No es declara la nul·litat dels preceptes de l'Ordre ministerial objecte de la controvèrsia per no perjudicar les corporacions locals que haguessin obringut les ajudes en un exercici econòmic ja tancat (FJ8).

      Joan Lluís Pérez Francesch

      Sentència 203/1992, de 26 de novembre. Conflicte positiu de competència 125/1986, promogut pel Consell Executiu de la Generalitat de Catalunya en relació amb diversos preceptes de l'Ordre del Ministeri d'Indústria i Energia, de 20 de setembre de 1985, sobre normes de construcció, aprovació de tipus, assajos i inspecció de cisternes per al transport de mercaderies perilloses.

      Ponent: Carles Viver Pi-Sunyer

      La Sentència resol un conflicte positiu de competència plantejat pel Consell Executiu de la Generalitat de Catalunya contra determinats preceptes de l'Ordre de 20 de setembre de 1985, del Ministeri d'Indústria i d'Energia, sobre normes de construcció, aprovació de tipus, assajos i inspecció de cisternes per a mercaderies perilloses. Els preceptes impugnats tenen en comú el fet d'atribuir a l'Estat l'exercici d'activitats d'execució relatives a l'aprovació, la inscripció i la cancel·lació registra! de tipus de cisternes, contenidors-cisterna i vagons-cisterna per al transport de mercaderies perilloses.

      Segons la comunitat autònoma catalana els preceptes impugnats envaeixen la competència autonòmica en matèria de seguretat, industrial (art. 12.1.2 de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya) que es reforçaria amb la referent a transports terrestres que transcorrin íntegrament pel territori de la comunitat (art. 9.15 EAC).

      L'advocat de l'Estat addueix com a títol habilitant de l'Estat per dictar la normativa controvertida la competència estatal sobre trànsir i circulació de vehicles de motor (art. 149.1.21 CE), com també la clàusula prevista a l'art. 11.9 de l'Estatut que permet que l'Estat es reservi excepcionalment l'execució directa en matèria d'ordenació de transport intracomu-ni tari de mercaderies i de viatgers.

      L'argumentació del Tribunal per solu-Page 252cionar la controvèrsia consisteix en una anàlisi de l'àmbit material -transport, trànsit o seguretat industrial- al qual, segons l'ordenament jurídic, correspon t'activitat executiva de verificació del compliment dels requisits tècnics exigits a la legislació estatal per a l'homologació de cisternes destinades al transport de mercaderies perilloses. Amb aquest fi s'estableix, primer, quin és el nucli bàsic de cada matèria en joc, per poder després enquadrar-hi cada un deis preceptes im-pugnats.

      En aquest sentit, s'entén que el nucli bàsic de la matèria de transports el constitueixen les activitats públiques relatives a l'ordenació de les condicions en què es presta el servei de trasllat o desplaçament de persones o mercaderies. Quant a la matèria de trànsit, el seu nucli fonamental estaria configurat per les activitats públiques relatives a l'ordenació del desplaçament o circulació per les vies públiques de vehicles, vianants i animals; i, de forma connexa, per raons de finalitat amb les primeres, caldria incloure altres activitats que tendissin a garantir de manera directa i immediata la seguretat viària (així, també les STC 59/1985 i 181/1992). És adir, la determinació dels elements que han de portar els vehicles per garantir la seguretat viària i la de les persones implicades en els diversos transports pertany a la matèria de trànsit.

      Ara bé, en aquest àmbit material no podria enquadrar-s'hi ni la regulació dels processos de fabricació d'aquests elements, ni les activitats executives de verificació regkda del compliment dels requisits tècnics exigits, perquè aquestes activitats només tenen una incidència indirecta sobre la circulació. Aquesta actuació pública, pel seu contingut i el seu objecte, correspon a la matèria d'indústria, encara que els seus efectes puguin incidir indirectament en el transport o la seguretat viària. I, des d'aquesta perspectiva, el Tribunal considera que en el nucli fonamental de la matèria d'indústria s'inclouen, entre d'altres, les activitats destinades a l'ordenació de sectors industrials, a ta regulació dels processos industrials o de fabricació i, més concretament, en la submatèria de seguretat industrial, les activitats relacionades amb la seguretat de les instal·lacions i establiments industrials i la dels processos industrials i els productes elaborats en aquestes. Aquest és, precisament, segons el Tribunal, el contingut dels preceptes impugnats que es refereixen, com ja s'ha dit, a les activitats d'homologació i d'inscripció de tipus de cisternes. I en aquesta matèria correspon a l'Estat dictar normes relatives a la seguretat industrial mentre que a la Generalitat de Catalunya li correspon la seva execució.

      D'acord amb aquests arguments, i sobre la base dels títols competencials citats, el Tribunal analitza cada un dels preceptes impugnats i arriba a la decisió de declarar que correspon a la Comunitat Autònoma de Catalunya la titularitat de les competències executives previstes a l'Ordre citada, apartat segon, punts 3 i 4 i apartat desè; i en conseqüència, que aquests no són d'aplicació directa en el territori de Catalunya; desestima la demanda pel que fa a la resta de pretensions.

      Mercè Barceló

      Page 253

      Sentència 220/1992, d'11 de desembre. Conflictes positius de competència acumulats 591/1986, 604/1986, 1137/1987 i 1325/1987, promoguts per la Generalitat de Catalunya i el Govern basc, contra el Reial decret 2615/1985, de 4 de desembre, pel qual s'aprova el Reglament d'entitats de previsió social, l'Ordre del Ministeri d'Economia i Hisenda, de 9 d'abril de 1987, per la qual es desplega aquest Reglament, i l'Ofici de la Direcció General d'Assegurances del mateix Ministeri, de 21 de maig de 1987.

      Ponent:

      Fernando García-Mon y Gonzàlez Regueral

      Com succeïa en el cas de la STC 35/1992, el Decret que s'examina és desplegament de la Llei 33/1984, d'ordenació de l'assegurança privada, i també, com en aquell cas, la resolució en bona part és anticipada per la STC 86/1989, la qual decidí sobre la constitucionalitat de l'esmentada Llei.

      Les normes impugnades en aquest cas són el Reglament d'entitats de previsió social, aprovat per Reial decret, i l'Ordre que el desplega. Aquí el Tribunal aplica la doctrina establerta a la STC 86/1989 en el sentit que les «bases d'ordenació de les assegurances» que l'Estat pot dictar en funció de l'art. 149.1.11 CE han de ser respectades per les comunitats autònomes quan aquestes regulin l'activitat asseguradora de les mutualitats de previsió social. En segon lloc, el Tribunal segueix el criteri de la STC 35/1992 i admet que el Reglament contingui preceptes bàsics sempre que siguin reproducció de preceptes bàsics de la Llei o compliment d'una remissió feta per la Llei per completar la regulació de la matèria considerada bàsica per la mateixa Llei. Per tant, el Tribunal procedeix a declarar supletoris, i no bàsics, solament els preceptes del Reglament que són declarats bàsics pel seu art. 9 i que no han de ser considerats així, perquè regulen qüestions internes i organitzatives de les mutualitats (competència exclusiva de les comunitats autònomes basca i catalana en funció dels art. 10.23 EAPB i 9.21 EAC), sense incidir en la garantia i solvència de les entitats asseguradores, sempre i quan l'Estat no tingui un altre títol competencial que justifiqui la naturalesa bàsica del precepte organitzatiu, com la legislació mercantil (art. 149-1.6 CE) o l'ordenació general de l'economia (art. 149.1.13 CE).

      La Generalitat també impugna l'ofici que va dirigir el director general d'Assegurances al director general de Sanitat i Seguretat Social de la Generalitat, en el qual li comunica que no és procedent la remissió a la Generalitat de la documentació presentada per l'Agrupació Mútua del Comerç i la Indústria. En primer lloc es planteja la naturalesa jurídica de la considerada «resolució» per la Generalitat de Catalunya i «carta» o «escrit» per l'advocat de l'Estat, i a la qual el Tribunal es refereix com a «ofici». Se suscita aquesta qüestió pel fet que l'art. 63.1 LOTC (d'acord amb l'art. 61.1 de la mateixa Llei) es refereix a «una disposició, resolució o acte» com a susceptibles d'impugnació en un conflicte positiu de competència. El Tribunal, repetint jurisprudència consolidada, manifesta que «lo importante a estos efectos no es tanto la natu-raleza o la forma del acto cmno la real existència de una controvèrsia o disputa ante un evidente ejerckio de competèncias supuestatnen-te lesivo del orden constitucional» (FJ 15), requisit que es compleix en aquest cas. L'acusació que fa la Generalitat contra aquest ofici és que aplica la restricció, operada per la Llei 33/1984 i el Reglament d'entitats de previsió social, de l'a-Page 254bast de la competència autonòmica fixat al Reial decret 2432/1983 de traspassos en matèria de mutualisme, pel fet que aquest declarava que la Generalitat passava a exercitar les seves funcions sobre les mutualitats amb domicili social a Catalunya, i la Llei i el Reglament exigeixen a més que l'àmbit d'operacions i la localització dels riscos d'aquestes mutualitats també es limitin al territori de la comunitat autònoma, perquè aquesta pugui exercir la seva competència. Aquest triple punt de connexió ja va ser declarat constitucional a les STC 86/1989 i 36/1992, i a la primera d'aquestes sentències, com a moltes d'altres, el Tribunal va precisar el valor interprecatiu però no vinculant dels reials decrets de transferències o traspassos quant a la delimitació de les competències de l'Estat i les comunitats autònomes.

      Jordi Freixes

      Sentència 237/1992, de 15 de desembre. Recursos d'inconstitucïonalitat acumulats interposats pel Govern basc i per la Junta de Galícia contra diversos preceptes de la Llei 46/1985, de 27 de desembre, de pressupostos generals de l'Estat per al 1986.

      Ponent:

      Rafael de Mendizàbal Allende

      En concret, els blocs temàtics abordats en la Sentència poden agrupar-se en els apartats següents: admissibilicat del desistiment parcial plantejat per la Junta de Galícia; concepció constitucional dels pressupostos generals de l'Estat i del seu text articulat i, en particular, anàlisi de determinades disposicions sobre despeses de personal; criteris legals per al repartiment de la participació dels ens locals en els impostos de l'Estat; determinats aspectes del Fons de Compensació Interterritorial (FC1) i, finalment, problemes específics del seguiment i control de les subvencions estatals.

      L'argumentació del Tribunal Constitucional en aquesta Sentència es basa en bona part en pronunciaments anteriors i, molt particularment, en els formulats en la STC 96/1990, de 24 de maig, recaiguda a propòsit de! recurs d'inconstitucio-nalitat contra la Llei de pressupostos generals de l'Estat per al 1985. La doctrina constitucional pot resumir-se així:

   1. En coherència amb pronunciaments anteriors s'accepta també en aquest cas el desistiment parcial plantejat per la Junta de Galícia respecte de l'art. 59 de la Llei impugnada (referent al percentatge de participació de la comunitat autònoma de Galícia en els ingressos de l'Estat per al 1986). El Tribunal reitera aquí les tesis contingudes a l'ATC 1138/1987, de 14 d'octubre i a la STC 96/1990, de 24 de maig, per admetre que, malgrat no quedar vinculat per la voluntat unilateral de qui formula el de-sistimenc, ha de ser atès l'interès del qual és titular la Junta de Galícia, llevat del cas que altres consideracions prevalents ho impedeixin. En aquesr cas, ja que la norma afectada és similar a d'altres recollides en lleis anteriors impugnades per la mateixa Junta i respecte de les quals també se la va tenir per desistida i atès que el Govern basc no impugna aquell precepte i que l'advocat de l'Estat s'ha mostrat conforme al desistiment, cal acceptar-lo.

   2. La problemàtica de la concepció de la Llei de pressupostos ha estat objecte d'una nombrosa doctrina del Tribunal que la STC 76/1992, de 14 de maig, resumeix, i perfila, alhora, algun dels seusPage 255 extrems. En síntesi, aquesta doctrina reconeix l'existència d'un contingut mínim i indisponible en les lleis de pressupostos (és a dir, la inclusió de la totalitat de les despeses i ingressos del sector públic corresponent), al qual es poden afegir altres disposicions de caràcter general en matèries pròpies de la llei ordinària (amb excepció del que disposa l'art. 134.7 CE) sempre que guardin directa relació amb les previsions d'ingressos i les habilitacions de despeses dels pressupostos o amb els criteris de política econòmica general en què se sustenten.

      D'acord amb aquestes consideracions generals, el Tribunal analitza la impugnació de l'art. 11 i de la disposició addicional 48 de la Llei, referents, respectivament, a les regles d'increment de les retribucions dels empleats públics (as-pecce al qual ja s'havien referit les STC 63/1986, de 21 de maig i 96/1990, de 24 de maig) i a la prohibició de finançar amb fons públics les entitats o els sistemes de previsió social diferents o complementaris de la Seguretat Social obligatòria que constitueixin o puguin tenir constituïts les diferents administracions, entitats o empreses públiques (precepte només impugnat pel Govern basc), per concloure sobre la seva deguda connexió amb el contingut i finalitats de la Llei de pressupostos primer, i per precisar després que:

1. La fixació d'un límit màxim d'increment de les retribucions (el 7,2 % per al 1986) només pot estimar-se conforme a la Constitució si s'entén referit al volum total de les retribucions corresponents a cada grup i no a la retribució de cadascuna de les persones afectades.

2. L'establiment per l'Estat de la prohibició continguda a la disposició addicional 48 troba emparat no solament en les seves competències sobre bases i coordinació de la planificació general de l'activitat econòmica (art. 149.1.13 CE) i sobre bases del règim estatutari dels seus funcionaris (art. 149.1.18 CE), sinó també en les seves competències sobre les bases de l'ordenació de les assegurances (art. 149.1.11 CE).

   3. Respecte de les regles de participació dels ens locals en els impostos de l'Estat (regulades en els art. 55 i 56 de la Llei i impugnades per la Junta de Galícia), el Tribunal es limita a reiterar la jurisprudència continguda a la seva STC 96/1990, de 24 de maig: d'acord amb l'Estatut d'Autonomia de Galícia aquests ingressos s'han de percebre «a través» de la comunitat autònoma, que els distribuirà d'acord amb «els criteris legals» que s'estableixin (art. 49.2 de l'Estatut citat), cosa que significa que la font d'ingressos i la llei que fixa els criteris són estatals, i a la comunitat autònoma només correspon un paper d'intermediària. Segons això, els dos preceptes impug-nats, en establir els criteris per al repartiment, compleixen amb la reserva de llei estatal prevista al mateix Estatut gallec.

   4. Pel que fa al FCI, l'art. 61 de la Llei 46/1985, de 27 de desembre, adsscriu al Fons els crèdits recollits a la Secció 33 i els inclosos per a inversions en els pressupostos dels departaments ministerials i organismes autònoms en l'annex on es relacionen els projectes corresponents, d'acord amb les previsions de la LOFCA. Els problemes plantejats en el recurs són resolts pel Tribunal amb els arguments següents:

1. Tal i com ja s'assenyalava en la STC 96/1990, de 24 de maig, el fet que en la dotació s'incloguin projectes d'inversió relatius a matèries transferibles però no transferides sense que la comunitat autò-. noma tingui atribuïda la gestió dels crèdits corresponents al seu àmbit territorial no altera la funció i fesomia del Fons, ja que no deixa de distribuir-se la dotacióPage 256 anual entre les comunicats, transferint els crèdits corresponents a matèries en què hagin assumit competències. D'altra banda, no està prohibit a l'Estat que ges-cioni els crèdics del FCI destinats a finançar projectes d'inversió en sectors de la seva competència.

2. El fet que s'encarregui a les comunitats autònomes la confecció d'un programa de desenvolupament regional ela-borac conforme a la metodologia aprovada pel Govern de l'Estat (previsió impugnada pel Govern basc) no té altra pretensió que la d'assolir la necessària coordinació dels programes i garantir la seva coherència i, per tant, és perfectament constitucional com ja s'havia dit en les STC 183/1988, de 13 d'octubre i 96/1990, de 24 de maig.

   5. Finalment, la impugnació de l'art, 62 de la Llei 46/1985 gira entorn de diversos aspectes del seguiment i control de les subvencions. A banda de reiterar aquí la ja consolidada doctrina general sobre la matèria, el Tribunal s'ocupa de precisar alguns aspectes específics. Entre ells, cal destacar els pronunciaments següents:

1. El caràcter finalista de les subvencions i de les quantitats transferides explica i justifica que la Llei reguli la destinació i, si escau, el reintegrament dels romanents, sense que això limiti la gestió o la capacitat de despesa de les comunitats autònomes.

2. La determinació dels criteris objectius que han de servir de base per a la distribució territorial de les subvencions que la Llei encomana al Govern de l'Estat no infringeix els principis de coordinació i solidaritat, ja que, un cop escoltades les comunitats autònomes, com preveu la Llei, és coherent amb aquells principis que sigui el Govern estatal qui garanteixi la seva distribució homogènia i sense discriminació.

3. En la mesura que, com ha manifes-tac en altres ocasions el Tribunal, l'autonomia financera de les comunitats autònomes no exclou l'existència de controls, fins i tot específics, quan es tracta de fons que formen part dels pressupostos generals de l'Esrat i que estan afectes a unes finalitats concretes (STC 63/1986, de 21 de maig i 201/1988, de 27 d'octubre), les càrregues imposades a les comunitats per la Llei (que es limiten a sengles obligacions d'informació sobre situació dels fons i operacions realitzades) no han de reputar-se contràries a la Constitució, sinó que han de considerar-se fins i tot necessàries perquè l'Adminisrració general pugui dur a terme el seu propi control pressupostari intern i fer el seguiment i l'avaluació dels programes subvencionats.

   Xavier Padrós

   Sentència 2/1993, de 14 de gener (BOE de 12 de febrer de 1993). Conflicte positiu de competència núm. 649/1986, promogut pel Govern basc contra diversos preceptes de l'Ordre 7/1986, de 27 de gener, del Ministeri de Defensa, per la qual s'aprovà la normativa aplicable al transport de mercaderies perilloses per carretera en vehicles de les forces armades.

   Ponent:

   Luis López Guerra

   L'argument de l'advocat del Govern basc se centra en la classificació de la matèria objecte del conflicte dins de l'àmbit de la protecció civil. A partir d'aquí, recorre a la mateixa jurisprudència del Tribunal Constitucional en aquesc. camp (STC 123/1984, de 18 de desembre, iPage 257 133/1990, de 19 de juliol) per justificar la competència de la comunicat autònoma i, consegüentment, la nul·litat dels preceptes en qüestió per haver estat aprovats per instància incompetent en la matèria. Concretament, la impugnació se centra en dos preceptes:

1. L'art. 7.c, que obliga l'autoritat que tingui notícia de la immobilització, per accidenc o avaria, d'un vehicle de les forces armades que transporti mercaderies perilloses, a comunicar-ho al governador civil o al delegat del govern.

2. L'art. 8, que estableix que el pla d'actuació per a possibles casos d'accident en el transport de mercaderies perilloses serà elaborat per la Direcció General de Protecció Civil.

   L'advocat de l'Estat defensa la legitimitat competencial del Govern estatal per elaborar aquests preceptes a partir de les titularitats competencials reservades a l'Estat pels apartats 4 i 21 de l'art. 149 de la Constitució, defensa i forces armades, i trànsit i circulació de vehicles de motor, respectivament. Es tracta de casos que fan referència al transport realitzat per vehicles de motor que pertanyen a les forces armades.

   El Tribunal Constitucional, després d'analitzar el contingut de tots els articles de l'ordre parcialment controvertida, inscriu el seu contingut dins de l'àmbit de «la seguridad del trafico y circularien de vehículos de motor, matèria esta que el art, 149.1.21 CE reserva a la competència exclusiva del Estado.» (v'tde FJ 4). Rebutja, doncs, l'argument de la part impugnant que pretenia incloure-la dins de l'àmbit de la protecció civil. El Tribunal, tot i que reconeix que «no cabé excluir la posibi-lidad de que, en algun caso, un accidente o avert'a del tipo de que se trata dé lugar excep-cionalmente a riesgos masivos o de índole catastròfica» (vide FJ 6), no creu que el supòsit general de l'aplicació de la norma sigui el dels grans riscs o catàstrofes propi de la protecció civil. Consegüentment la intervenció estatal està justificada en els supòsits previstos per ambdós preceptes (en el cas de la comunicació al representant del Govern al territori on s'hagi produït l'avaria del vehicle militar, el Tribunal afegeix la titularjtat estatal dels béns avariats com a plus legitimador de la intervenció estatal).

   Francesc Guillén

   Sentència 4/1993, de 14 de gener. Conflicte positiu de competència 1256/1987, promogut pel Govern de la nació en relació amb la disposició transitòria del Decret 38/1987, de 7 d'abril, del Govern de la comunitat autònoma de Canàries, pel qual es modifica el Reglament d'organització i funcionament del Consell Consultiu de Canàries.

   Ponent:

   Àlvaro Rodríguez Bereijo

   La Sentència resol un conflicte positiu de competència promogut pel Govern de l'Estat en relació amb la disposició transitòria del Decret del Govern de la comunitat autònoma de Canàries 38/1987, de 7 d'abril, pel qual es modifica el Reglament d'organització i de funcionament del Consell Consultiu de Canàries. La norma controvertida preveu unes proves restringides per a l'accés a la condició funcionarial en el Consell Consultiu de Canàries que queden circumscrites a aquells que haguessin estat seleccionats per ocupar provisionalment places de funcionaris del Consell i hi estiguessin prestant llurs serveis.

   Page 258

   És aquest caràcter restringit el que motiva la impugnació de l'advocat de l'Estat car, entre altres raons, al·lega que contradiu el que disposa l'art. 19-1 de la Llei 30/1984, de 2 d'agost, de mesures per a la reforma de la funció pública que, amb el caràcter de bàsic, i dictat a l'em-parament de la competència que atribueix l'art. 149.1.18 de la CE a l'Estat, prohibeix les proves restringides; d'altra banda, al·lega també que l'excepció que ha previst la disposició transitòria sisena, 4, de la mateixa Llei 30/1984, de 2 d'agost, no dóna cobertura a la norma autonòmica impugnada puix que l'excepció és d'aplicació si concorren uns requisits que no es donen en l'esmentada norma autonòmica.

   Per la seva part, el lletrat del Govern canari argumenta que la disposició transitòria objecte del conflicte preveu cobrir places d'un òrgan, el Consell Consultiu, propi de la comunitat autònoma; de tal manera, com que l'organització, règim i funcionament de les institucions de Govern és competència exclusiva de la comunitat canària i com que el règim jurídic de l'Administració canària i dels seus funcionaris està només sotmesa a la competència legislativa bàsica de l'Estat, considera que la competència controvertida pertany a la comunitat autònoma.

   Plantejada la controvèrsia en aquests termes el Tribunal es decanta per afirmar la validesa dels arguments de l'advocat de l'Estat i rebutjar els del lletrat de la comunitat canària. En aquest sentit, considera que la disposició transitòria del Govern de Canàries és contrària a la normativa bàsica de l'Estat citada i, consegüentment, la declara nul·la.

   Mercè Barceló

   Sentència 23/1993, de 21 de gener. Recurs d'inconstitucionalitat 706/1986, promogut pel Govern basc en relació amb determinats preceptes del Reial Decret-llei 1/1986, de 14 de març, de mesures urgents administratives, financeres, fiscals i laborals.

   Ponent:

   Miguel Rodríguez-Piñero

   El Govern basc impugna els art. 1, 2, 4, 5 i la disposició transitòria primera del Reial Decret-llei 1/1986, en els quals s'estableix que les llicències i les autoritzacions d'instal·lació, trasllat o ampliació d'empreses o centres de treball es consideraran atorgades per silenci administratiu positiu, sense necessitat de denunciar la mora i transcorregut el termini de dos mesos. Aquestes normes modifiquen el règim del silenci administratiu dels art. 94 i 95 de la Llei de procediment administratiu de 1958, i ara estableix que la regla general és el silenci administratiu positiu, llevat de les matèries expressament previstes en l'annex del Reial Decret-llei 1/1986. Aquesta regulació del silenci positiu posteriorment ha estat adoptada per la Llei 30/1992, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú.

   La impugnació se centra en els motius següents: a) Els preceptes que es recorren s'endinsen en matèries que afecten el règim de les comunitats autònomes, la qual cosa és vedada a la regulació del Decret-llei per l'art. 86.1 CE; b) En aquesta regulació s'estableixen normes bàsiques, que han de ser aprovades per llei per les Corts i no per decret-llei; c) En aquest cas no s'esdevé una necessitat extraordinària iPage 259 urgent, com a pressupòsit habilitant de la intervenció normativa del Govern. Els recurrents no al·leguen el possible trencament de la reserva de llei de l'art. 105 c, en matèria de procediment administratiu, encara que el Tribunal ja hagi admès la seva incidència en la Sentència 60/1986.

   La primera objecció permet que el Ple delimiti l'abast de la prohibició que el decret-llei pugui afectar el règim de les comunitats autònomes. Els criteris del Tribunal són: a) El decrec-llei no pot regular objectes propis d'aquelles normes o lleis que, conforme a l'art. 28.1 de la LOTC, hagin estat aprovades per delimitar les competències de l'Estat i les comunitats autònomes o per regular o harmonitzar les competències d'aquestes; b) Més enllà de l'àmbit anterior, i sempre que la regulació no tingui com a fi atribuir competències o delimitar positivament l'esfera de competències de les comunitats autònomes, no existeix cap obstacle perquè el decret-llei, en l'àmbit de les competències legislatives de l'Estat, pugui actuar sobre matèries en què una comunitat autònoma tingui competències; c) Quan la Constitució veda que el decret-llei afecti el règim de les comunitats autònomes, es refereix a una delimitació directa i positiva de les competències mitjançant aquest instrument i no a qualsevol altra regulació que incideixi indirectament en les competències autonòmiques; si no fos així, pràcticament es buidarien de contingut els àmbits de regulació sobre els quals es pot projectar el decret-llei, ja que és molt difícil trobar un objecte normatiu que no incideixi d'una manera o altra en alguna competència autonòmica. En aplicar aquests criteris als preceptes que es recorren, el Tribunal considera que aquests preceptes, que regulen matèries de procediment administratiu, no afecten ni delimiten l'esfera de competències pròpies de la comunitat autònoma, per la qual cosa no infringeixen el límit de l'art. 86.1 de la Constitució.

   El segon motiu de la impugnació, la inadequació del decret-llei per establir normativa bàsica -els recurrents sostenen que s'hauria de fer per llei de les Corts -, el Tribunal el refusa amb una doble argumentació: a la primera, que és la forca, indica que la matèria afectada és el procediment administratiu comú i que aquesta matèria, d'acord amb l'art. 149-1.8 CE, és una competència exclusiva de l'Estat, sense estar reduïda la seva competència a l'establiment de bases o normes bàsiques; a la segona assenyala que, encara que es consideressin bàsics els preceptes impugnats, no se'n podria deduir -com pretenien els recurrents en traslladar a aquesta problemàtica la doctrina del Tribunal sobre la incidència del reglament en l'establiment de normativa bàsica- que el decret-llei quedi exclòs com a instrument per establir una legislació de caràcter bàsic, sempre que compleixi els requisits de l'art. 86.1 CE.

   En el tercer motiu els recurrents consideren que en relació amb les normes objecte del recurs no concorre el pressupost habilitant, és a dir, l'existència d'un supòsit de necessitat extraordinària i urgent. Per defensar la seva posició sostenen que la finalitat de la norma és flexibilitzar el marc en què opera el sistema productiu com a conseqüència de la incorporació d'Espanya a la CE, circumstància a la qual de cap manera no es pot atribuir la nota d'imprevísibilitat, a la qual cosa cal afegir que la disposició transitòria primera posposa l'aplicació del règim del silenci administratiu a un moment posterior (1 de juliol de 1986) al de l'entrada en vigor del Decret-llei, dada que fa evident l'absència d'urgència de la mesura, i aporten com a reforç de la seva posició la doctrina del mateix Tribunal en la Sentència 29/1982.

   Page 260

   El Tribunal refusa les dues objeccions. La primera, amb un fonament hermenèu-ticament problemàtic: l'objectiu de la norma no és la reforma del procediment administratiu sinó la flexibilització del marc institucional en què opera el sistema productiu; com que el recurrent no discuteix la motivació de la urgència o la necessitat del Decret-llei, cal considerar que, un cop incloses les mesures recorregudes dins el conjunt de mesures de les quals no s'ha dubtat de la seva urgència i necessitat, no es pot negar l'existència de pressupost habilitant també per als preceptes concrets impugnacs. La segona objecció la refusa en actmetre que és coherent amb la urgència de la mesura que la immediatesa de la resposta es complementi amb una cautela de transitorietat perquè la resta d'adminiscracions públiques adeqüin la seva gestió a la nova normativa, per prolongar, així, la permissi-bilitat oberta a la Sentència 29/1986.

   En la decisió el Tribunal opta per desestimar el recurs d'inconstitucionalitat. Doctrinalment, la Sentència 23/1993 complementa, especialment en el que fa referència a l'afectació del Decret-llei al règim de les comunitats autònomes, la doctrina anterior del Tribunal sobre el Decret-Ilei (sentències 6/1983, 111/ 1983, 29/1986 i 60/1986).

   M.G.L.

   Sentència 25/1993, de 21 de gener (BOE de 24 de febrer de 1993). Recurs d'inconstitucionalitat 1.753/1988, promogut pel Govern de l'Estat contra la Llei 5/1988, d'li de juliol, de l'Assemblea Regional de Múrcia, de coordinació de policies locals.

   Ponent:

   Rafael de Mendizàbal Allende

   El represenrant estatal impugna dos preceptes per dues causes diferents:

1. L'art. 3-2, perquè possibilita que les entitats locals d'àmbit superior al municipi puguin crear cossos polícials propis, cosa proscrita pel bloc de la constitucionalitat que només permet la creació de cossos policials a l'Estat, a les comunitats autònomes i als municipis. L'argumenca-ció de la part estatal és doble: 1) La comunitat autònoma no té competència per a la creació d'un cos de policia propi, 2) La Llei Orgànica 2/1986, de 13 de març, de forces i cossos de seguretat, només preveu l'existència de tres tipus de cossos policials, des del punt de vista de la seva competència territorial: estatals, autonòmics í municipals. La gran preocupació de fons de la part estatal és evitar la possibilitat que la comunitat autònoma pugui, a través de la coordinació de diferents policies supramunicipals i de les seves comperències en matèria de règim local, saltar-se la distribució constitucional en el camp de la seguretat pública que impedeix, fins que no es reformi l'estatut d'autonomia o no s'aprovi una llei orgànica de transferència de les previstes a l"art. 150.2 CE, la creació d'una policia autonòmica per part de la regió murciana.

2. L'art. 18.2, perquè, en autoritzar els municipis a cobrir les seves vacants de policies locals amb membres d'altres cossos de policia local de la comunitat autònoma, ho condiciona al respecte a les bases sobre la matèria que elabori el Govern autonòmic, cosa que, segons l'advocat de l'Estat, vulnera l'autonomia municipal reconeguda constitucionalment i concretada en aquest cas en la potestat de selec-Page 261cionar els seus funcionaris (vide arc. 100 de la Llei 7/1985, de 2 d'abril, de bases del règim local).

   La representant de l'Assemblea Regional de Múrcia utilitza els arguments següents per respondre a la fonamentació del representant estatal pel que fa a la possibilitat que la Llei impugnada autoritzés l'existència de policies supramuni-cipals:

   1. El fet que la comunitat autònoma no pugui crear un cos policial propi no significa que no pugui establir les bases per a la creació d'altres tipus de cossos policials i, si escau, autoritzar la seva existència. La primera competència deriva de l'art. 149-1.29 CE i està ve-tada, a hores d'ara, a la Regió murciana, però la segona, pel que fa a les policies locals, deriva de l'arc. 148.1.22 CE i es tracta d'una competència assumida plenament per la comunitat autònoma en el seu estatut d'autonomia (vide art. 11.h).

   2. La Llei orgànica estatal que condiciona la competència autonòmica en matèria de coordinació de les policies locals només ho pot fer en allò referent a les funcions, els principis bàsics d'actuació i als estatuts de les forces i els cossos de seguretat, ja que aquest és el contingut de l'habilitació estatal previst a l'art. 104.2 CE. D'aquesta forma la Llei estatal no establiria (o no podria fer-ho) un numerus clausus de cossos policials. Supletòriament a aquesta argumentació, la lletrada exposa que la Llei orgànica, tot i que és cert que parla explícitament de policies dels municipis, no exclou la possibilicat de l'existència d'altres cossos de policia local diferents dels municipals, ja que en diversos preceptes parla de cossos dependents de les corporacions locals sense especificar si es tracta de corporacions municipals, comarcals, provincials o d'entitats metropolitanes (el mateix títol V de la Llei comença dient, genèricament, «De los cuerpos de policia local»).

   3. Des del punt de vista de la normativa bàsica en matèria de règim local, no existeix cap prohibició per a l'establiment de mancomunitats de municipis en matèria de seguretat en llocs públics ni en l'ordenació del trànsit urbà.

      Pel que fa a la possibilitat que la mobilitat horitzontal en l'àmbit de la policia local hagi de respectar les bases establertes pel Govern autonòmic, la lletrada de l'Assemblea argumenta que, segons la mateixa Llei orgànica (vide art. 39), un dels punts en què es concreta la competència autonòmica sobre la coordinació de les policies locals és la fixació dels criteris de selecció, formació, promoció i mobilicat de les policies locals.

      El Tribunal accepta el recurs pel que fa a la impossibilitat de creació de cossos de policia supramunicipals i el refusa pel que fa a l'establiment per part de la comunitat autònoma de les bases per a la mobilitat horitzontal. El Tribunal recull una part de l'argumentació del representant de l'Estat en el primer cas i plenament l'argumentació de la comunitat autònoma en el segon cas. Així, l'alt Tribunal interpreta que la Llei orgànica de forces i cossos de seguretat, que és l'encarregada de concretar el bloc de la constitucionalitat en aquesta matèria, només preveu la possibilitat de creació de cossos de policia local per parc dels municipis; és a dir, el Tribunal creu que el legislador orgànic ha optat per concedir la possibilitat de comptar amb cossos de policia propis a les entitats locals territorials. És a dir, quan la Llei parla de «corporacions locals» està pensant en les de caire territorial, en els municipis. No és possible, doncs, des d'aquest criteri, l'e-xiscència de cossos de policia en un àmbit local diferent al municipal.

      Francesc Guillén

      Page 262

      Sentència 32/1993, d'1 de febrer (BOE de 24 de febrer de 1993). Conflicte positiu de competència 136/1989, promogut pel Govern estatal contra l'art. 11 del Reglament del cos d'agents rurals de la Generalitat de Catalunya aprovat pel Decret 381/1988, de 12 de desembre.

      Ponent:

      Miguel Rodríguez-Piñero y Bravo-Ferrer

      Aquest conflicte presenta una problemàtica peculiar, ja que l'objecte que el provocà va ser la primera redacció de l'esmentat article 11, donada pel Decret 252/1988, de 12 de setembre, que qualificava el cos d'agents rurals com a cos armat. Posteriorment, el Consell Executiu de la Generalitat, després del requeriment del Govern estatal, modificà la redacció de l'article en els termes següents: «Els membres del cos d'agents rurals en l'exercici de les seves funcions tenen caràcter d'agents de l'autoritat. Quan estiguin en acte de servei hauran de portar obligatòriament l'arma que correspongui». La part estatal, no satisfeta amb la modificació, mantingué la impugnació, al·legant que la Generalitat, en qualificar com a cos armat et cos d'agents rurals, estava creant una segona policia autonòmica, cosa que no podia fer, ja que la competència atribuïda per l'art. 13-1 EAC només facultava la Generalitat per crear una policia autonòmica i ja ho havia fet mitjançant la Llei 19/1983, de creació de la Policia Autonòmica de Catalunya. Segons l'advocat de l'Estat, el precepte rectificat, encara que no qualifica directament el cos d'agents rurals com a armat, continua considerant-lo implícitament com a armar, ja que parla de l'obligatorietat que els seus membres duguin l'arma corresponent.

      La representació de la Generalitat al·legà, en primer lloc, la desaparició de l'objecte del conflicte inicial degut a l'esmentada modificació del precepte qüestionat. Posteriorment, fonamentà la competència de la Generalitat de Catalunya sobre el cos d'agents rurals en els art. 9-10 (forests, aprofitaments i serveis fo-rescals...), 9.17 (pesca en aigües interiors), i 12.4 (agricultura i ramaderia), i no en l'art. 13 (seguretat pública). Utilitza el Reial Decret de traspassos per demostrar el caràcter diferenciat dels cossos policials que tenen aquests cossos de vigilància forestal. Així, el Reial Decret 1950/1980 traspassà a la Generalitat el personal de la Guarderia Forestal del Estado conjuntament amb l'ICONA en lloc de fer-ho en el mateix Reial Decret que trasferí el cos de Mossos d'Esquadra (Reial Decret 2679/1980). Una altra qüestió és que la seva funció de vigilància pot implicar l'ús de la coacció administrativa i l'ús de les armes que hauran de ser portades obligatòriament pels seus membres (com ja succeïa amb la Guarderia Forestal del Estado, que estava qualificada com a cos armat i no era un cos policial en sentit estricte).

      El Tribunal considera respectuosa amb la competència estatal sobre seguretat pública l'esmentada redacció de l'art. 11 del Reglament del cos d'agents rurals de la Generalitat, ja que no estem davant d'un nou cos de policia encarregat de la seguretat pública en general (i, per tant, fonamentat en la competència atribuïda a la Generalitat a l'art. 13 de l'EAC), sinó davant d'una policia administrativa especial derivada de les competències assumides als art. 9.10, 9.17 i 12.1.4 de l'EAC. Tampoc la referència a l'arma reglamentària no envaeix la competència estatal sobre la tinença i ús d'armes (vide art. 149-1.26 CE), ja que el precepte només obliga a portar l'arma que reglamentàriament pertoqui, i això vindrà deter-Page 263minat per la instància competent (Estat), cosa que recorda implícitament el mateix paràgraf segon de l'art. 11 (que diu textualment «Pel que fa a l'armament, el cos d'agents rurals es regeix per la normativa vigent en aquesta matèria»).

      Francesc Guillén

      Sentència 33/1993, d'l de febrer. Recurs d'inconstitucionalítat interposat pel president del Govern de l'Estat contra l'art. 1 de la Llei del Parlament de Catalunya 6/1989, de 25 de maig, en allò referent a l'addició d'un paràgraf quart a l'apartat b) de l'art. 17 de la Llei 15/1985, d'l de juliol, de regulació de les caixes d'estalvi de Catalunya, i conflicte positiu de competències acumulat a aquell recurs i plantejat pel Govern de l'Estat eontra l'art. 18.2 del Decret 190/1989, d'l d'agost, d'aprovació de les normes reguladores dels procediments de designació dels òrgans de govern de les caixes d'estalvis i de la convocatòria i el seu funcionament.

      Ponent:

      Miguel Rodríguez-Piñero y Bravo Ferrer

      Tant el recurs com el conflicte tenen per objecte la impugnació de preceptes d'idèntic contingut. Es tracta, en concret, de l'exigència del vot favorable de les 2/3 parts del nombre de fet de membres de la corporació local fundadora d'una caixa d'estalvis que en cap cas no podrà ser inferior a la majoria absoluta del nombre legal d'aquests membres, per a la designació dels consellers generals de la caixa que li correspongui nomenar. En aquest sentit el motiu essencial de la impugnació és la presumpta infracció de l'art. 47.2 de la Llei 7/1985, de 2 d'abril, reguladora de les bases del règim local (LRBRL) que no preveu aquest supòsit entre aquells per als quals imposa aquesta majoria qualificada. A aquest motiu essencial s'afegeix el que la competència autonòmica sobre la normativa no bàsica de caixes d'estalvis no podria estendre's a regular els procediments de designació dels membres dels òrgans de govern de les caixes pels fundadors, perquè tal designació correspondria directament a aquests, sense cap condicionament.

      El Tribunal examina si els preceptes autonòmics infringeixen la normativa bàsica estatal de caixes d'estalvi i en matèria de règim local i conclou:

   1. Que no hi ha infracció de la normativa estatal en matèria de caixes (en concret, de l'art. 5 de la Llei 31/1985, d'òrgans rectors de les caixes d'estalvi, que regula la designació dels representants de les persones o entitats fundadores de les caixes i que fou declarat bàsic per la STC 49/1988, de 22 de març), en la mesura que l'esmentat art. 5 «tiene caràcter general, y no impide que la entidad fundadora se someta a su vez, en cuanto al régimen de la adopción de acuerdos, a la normativa que, en razón de su naturaleza y caràcter, le sea aplicable. Por ello, si la entidad fundadora es una entidad local, habrá de someterse a la normativa que sobre la adopción de acuerdos establece la legislación de régimen local» (FJ 2).

   2. Que, en canvi, sí que hi ha vulneració de la normativa bàsica en matèria de règim local, continguda a l'art. 47.2 de la LRBRL. En aquest sentit, el Tribunal Constitucional considera que «uno de los aspectos esenciales del modelo de autonomia local garantizado en todo el Estado ataiie alPage 264 funcionamiento democrático de los órganos de gobierno de las Corporaciones Locales y, den-tro de él, en concreto, a lo que afecta al "quòrum" y mayorías mcesarias para la adopción de los acuerdos de los órganos colegiados superiores, ya que los preceptos relativos a estàs cuestiones deftnen precisamente un modelo de democràcia local» (FJ 3). És per això que el legislador estatal ha establert un sistema acabat de majories precises per a l'adopció d'acords per les corporacions locals amb les regles següents:

1. Regla general: majoria simple dels membres presents (art. 47.1 LRBRL)

2. Excepcions:

   - Majoria absoluta del nombre legal de membres (art. 47.3 LRBRL).

   - Majoria de 2/3 del nombre de fet i, en tot cas, de la majoria absoluta del nombre legal dels membres (art. 47.2 LRBRL).

   D'acord amb la pròpia LRBRL, el legislador estatal ha permès al legislador de desenvolupament (art. 47.3.m) ampliar el nombre de supòsits en què la majoria simple pot ser substituïda per majoria absoluta. En canvi, la llista de supòsits en què s'exigeix la majoria de 2/3 és tancada i exhaustiva i qualsevol regulació que se separi d'aquesta previsió i estengui l'exigència de majories especials a altres supòsits implicaria un canvi en la concepció de l'organització democràtica de la institució. És per això que la fixació pel legislador català (i pel Govern de la Generalitat després) d'un nou supòsit per al qual s'exigeix la majoria de 2/3 vulnera la norma bàsica continguda a l'art. 47.2 de la LRBRL i, consegüentment, el Tribunal declara inconstitucional i nul·la aquesta regulació.

   Xavier Padrós

   Page 265

   1.3.2. Processos davant el tribunal constitucional

   A cura de Xavier Bonet i Frigola

   Juliol de 1992

   Qüestió d'inconstitucionalitac 1484/ 1992, promoguda per la Secció Segona de la Sala del Contenciós Administratiu de l'Audiència Nacional, per suposada inconstitucionalitat de l'article 5.2 en relació amb els articles 11.1 i 2; 14 i 18 de la Llei 45/1985, de 23 de desembre, sobre liquidació tributària pel concepte d'impost especial sobre alcohols etílics i begudes alcohòliques, per poder vulnerar l'article 9-3 de la Constitució (BOE 3-7-1992).

   Conflicte positiu de competència 1398/ 1992, plantejat pel Consell Executiu de la Generalitat de Catalunya davant el Govern de la nació, en relació amb l'article 26 i la disposició final primera del Reial Decret 1888/1991, de 30 de desembre, pel qual s'estableix un pla de reordenació del sector de la llet i dels productes làctics, i els articles 3-1 i 7; 4; 5; 6; 8 i 9 de l'Ordre del Ministeri d'Agricultura, Pesca i Alimentació de 30 de desembre de 1991, per la qual s'instrumenta un pla d'abandonament voluntari definitiu de la producció lletera (BOE 7-7-1992).

   Qüestió d'inconstitucionalitat 1576/ 1992, plantejada per la Secció Cinquena de la Sala del Contenciós Administratiu del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, en relació als articles 9.1 a) i 10.2 c) de la Llei de Catalunya 5/1987, de 4 d'abril, de règim provisional de les competències de les diputacions provincials catalanes, i a l'article 2, apartats 1 c), 2 i 3 de la Llei catalana 23/1987, de 23 de desembre, d'obres i serveis municipals i provincials, modificat per la disposició addicional 21.2 de la Llei de Catalunya 13/1988, de 31 de desembre, de pressupostos de la Generalitat per al 1989, per poder ser contraris als articles 149.1.18 de la Constitució, i 36.2.a) de la Llei 7/1985, de 2 d'abril, reguladora de les bases de règim local (BOE 10-7-1992).

   Agost

   No es van plantejar processos davant el Tribunal Constitucional.

   Setembre

   Recurs d'inconstitucionalitat 2199/1992, plantejat pel president del Govern contra l'article 103.1; la disposició addicional 13 i la disposició transitòria primera de la Llei foral del Parlament de Navarra, 6/1992, de 14 de maig, de l'impost sobre la renda de les persones físiques (BOE 5-9-1992).

   Recurs d'inconstitucionalitat 2061/1992, plantejat pel Consell Executiu de laPage 266 Generalitat de Catalunya, contra la disposició addicional primera de la Llei 9/1922, de 30 d'abril, de mediació en les assegurances privades, en el seu punt primer, en relació amb els articles 15 al 20, 24 al 31 i amb la disposició addicional tercera, punts dos i tres, en relació amb els articles 15.1, 18.5 i 19.1 (BOE 8-9-1922).

   Qüestió d'inconstitucionalitat 1971/1992, plantejada per la Sala del Contenciós Administratiu a Sevilla del Tribunal Superior de Justícia d'Andalusia, en relació a la base quarta de la Llei de 29 de juny de 1911 i l'article 1 del De-cret-Llei de 26 de juliol de 1929, que estableixen implícitament, l'associació obligatòria a les cambres de comerç, indústria i navegació, com també la disposició addicionat novena de la Llei 9/1993, de 13 de juliol, de pressupostos generals de l'Estar per al 1983 i la disposició addicional 25 de la Llei 21/1986, de 23 de desembre, de pressupostos generals de l'Estat per al 1987, perquè poden vulnerar els articles 22, 35, 38 i 134.7 de la Constitució (BOE 17-9-1992).

   Octubre

   Recurs d'inconstitucionalitat 17053/1992, plantejat pel Consell del Govern de la Diputació Regional de Cantàbria, contra els articles 2 i 3 i annex de la Llei 6/1992, de 27 de març, per la qual es declara reserva natural els aiguamolls de Santona i Noja, pel fet que estableixen els límits territorials de la reserva natural (BOE 6-10-1992).

   Conflicte positiu de competència 2366/ 1992, plantejat pel Consell Executiu de la Generalitat de Catalunya, davant el Govern, en relació als articles 3; 4; 5; 8; 9; 10; 11; 12; 14 i 15 i l'annex de l'Ordre del Ministeri d'Indústria, Comerç i Turisme de 3 de juny de 1992, sobre concessió de subvencions en relació amb el Pla de promoció del disseny industrial (BOE 27-10-1992).

   Recurs d'inconstitucionalitat 2337/1992, promogut pel Consell de Govern de les Illes Balears contra el text refós de la Llei sobre el règim del sòl i ordenació urbana, aprovat pel Reial Decret Legislatiu 1/1992, de 26 de juny, i subsidiàriament contra determinats preceptes d'aquest (BOE 27-10-1992).

   Recurs d'inconstitucionalitat 2342/1992, promogut pel Consell Executiu de la Generalitat de Catalunya, contra la disposició final única, punts 1, 2 i 3, en relació amb diversos preceptes del text refós de la Llei sobre el règim del sòl i ordenació urbana, aprovat pel Reial Decret Legislatiu 1/1992, de 26 de juny (BOE 27-10-1992).

   Recurs d'inconstitucionalitat 2341/1992, promogut per la Diputació General d'Aragó contra el text refós de la Llei sobre el règim del sòl i ordenació urbana, aprovat pel Reial Decret Legislatiu 1/1992, de 26 de juny (BOE 28-10-1987).

   Novembre

   Recurs d'inconstitucionalitat 2559/1992, plantejat pel president del Govern Central, contra els articles 20; 21; 22; 23.1; 24.1 i 2; 25; 34.8; 37.4 i, per connexió, contra els articles 48.2, apartats 18, 19, 20 i 21; 48.3, apartats 3, 19 i 24; 48.4, apartats 6, 7, 8, 9, 10, 11, 13, i la disposició transitòria segona de la Llei de Castella-la Manxa 1/1992, de 7 de maig, de pesca fluvial (BOE 4-11-1992).

   Page 267

   Recurs d'inconstitucionalitat 2446/1992, plantejat pel president del Govern, contra els articles 25.4; 26; i 27 apartats b) i c); 28 i 29 paràgraf tercer, de la Llei de l'Assemblea de Madrid 4/1992, de 8 de juliol, de coordinació de les policies locals (BOE 4-11-1992).

   Qüestió d'inconstitucionalitac 2567/1992, plantejada per la Secció Cinquena de la Sala del Contenciós Administratiu del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, en relació als articles 9-1 a) i 10.2 c), de la Llei 5/1987, de 4 d'abril, de règim provisional de les diputacions provincials catalanes, i a l'article 2, apartats l.c), 2 i 3 de la Llei 23/1987, de 23 de desembre, d'obres i serveis municipals i provincials, en la redacció que li va donar la disposició addicional 21.', 2 de la Llei 12/1988, de 31 de desembre, de pressupostos de la Generalitat per al 1989- Totes elles, lleis del Parlament de Catalunya, per poder ser contràries als articles 149.1-18 de la Constitució i els 36.1, apartats a) i b) i 36.2, a), de la Llei 7/1985, de 2 d'abril, reguladora de les bases de règim local (BOE 18-11-1992).

   Recurs d'inconstitucionalitat 2548/1992, plantejat per més de 50 diputats, contra els articles 2 i 6.1 del Reial De-cret-Llei 5/1992, de 21 de juliol, sobre mesures pressupostàries urgents (BOE 18-11-1992).

   Recurs d'inconstitucionalitat 2685/1992, plantejat pel president del Govern, contra l'incís final del paràgraf segon de l'article 6, els articles 10; 11; 12; 13; 14; 30 i 94; el punt 2 de l'article 102.2; i l'article 132, de la Llei del Parlament Basc 3/1992, d'l de juliol, del Dret civil foral del País Basc (BOE 18-11-1992).

   Qüestió d'inconstitucionalitat 2645/1992, promoguda per la Sala del Contenciós Administratiu del Tribunal Superior de Justícia d'Astúries, per suposada inconstit'ucionalitat de la disposició addicional 18 de la Llei 4/1990, de 29 de juny, de pressupostos generals de l'Estat per al 1990, perquè estableix com a requisit per obtenir la indemnització en ella reconeguda haver complert o haver pogut complir, en cas de mon, l'edat de 65 anys el 31 de desembre de 1990 (BOE 26-11-1990).

   Desembre

   Recurs d'inconstitucionalitat 2704/1992, plantejat per 56 senadors, contra els articles 2,24 en relació amb l'article 107.4; 109 i 110 i connexos de la Llei del Parlament Basc 4/1992, de 17 de juny, de policia del País Basc (BOE 2-12-1992).

   Conflicte positiu de competència 2830/1992, plantejat pel Consell Executiu de la Generalitat de Catalunya, en relació amb els articles 6; 7; 8; 10; 11; 12; 13; 14 i 15 com també els annexos I, II, III i IV de l'Ordre de 16 de juliol de 1992, del Ministeri d'Indústria, Comerç i Turisme, sobre mesures d'adaptació a la competència internacional i de diversificació de zones amb implantació d'indústria tèxtil-con-fecció (BOE 17-12-1992).

   Qüestió d'inconstitucionalitat 2871/1992, plantejada per la Secció Segona de la Sala Tercera del Contenciós Administratiu del Tribunal Suprem, en relació al núm. 3 de l'article 111 i l'apartat 5 de l'article 128, ambdós de la Llei general tributària, en la seva actual redacció donada pels articles 84.2 i 86 de la Llei de pressupostos generals de l'Estat per al 1992, de 30 de desembre de 1991, per poder vulnerar els articles 9 i 18 paràgrafs 1 i 4 de la Constitució (BOE 17-12-1992).

   ----------------------------

   [1] Aquesta Llei ha estat objecte de recurs d'inconsritucionalitat per part del Govern de la Generalitat. El recurs d'inconstitucionalitat núm. 847/1993, es planteja contra la disposició final tercera de l'esmentada Llei (BOE núm. 85, de 9 d'abril de 1993).

   [2] Etapes importants han estat: la Llei 45/1984, de 17 de desembre, de reordenació del sector petrolier; el Reial decret-llei 5/1985, de 12 de desembre, d'adaptació del Monopoli de Petrolis i la Llei 15/1992, de 5 de juny, sobre mesures urgents per a la progressiva adaptació del sector petroler al marc comunitari.

   [3] L'Administració de l'Estat no gestionava directament els seveis del sector petrolier, sinó que va arrendar el monopoli a la Companfa Arrendacaria del Monopolio de Pecróleos, S.A. També hi havia alguns serveis que eren prestats per particulars -persones naturals o jurídiques - , seleccionats prèviament per concurs públic.

   [4] En el mateix sentit, vid la STC 12/1984, de 2 de febrer.

   [5] L'incís «segons escaigui» ens remet en el nostre cas a l'observança de les bases estatals sobre e! règim energètic, que el mateix precepte estatutari preceptua en el seu text (article 9.16 EAC).

   [6] Tornos Mas, J.: «Las competencias normativas», a l'obra col·lectiva El sistema jurídica de las comunidades autónomas. Madrid. 1985.

   [7] STC 5/1982, de 8 de febrer.

   [8] STC 147/1991, de 4 de juliol: l'Estat és competent per elaborar la legislació bàsica i fixar els termes als quals aquesta haurà de sotmetre el desenvolupament i l'execució autonòmica de les bases; en la mesura aquest desenvolupament es produeix per mandat dels propis estatuts d'autonomia, «et Estada puede predeterminar especialmente el ejercicio de esas potestades de desarrollo normativa y ejecución, para asegurar la vinculades de la competència autonómica a una regulación común que formula el Estado midiante bases* (f. 5); ídem STC 96/1984, de 19 d'octubre, en parlar d'«especial vincularien de las competencias normativas y de ejecución de las comunidades autónomas... »(f. 3).

   [9] STC 71/1982, de 30 de novembre; 88/1986, d'l de juliol; 69/1988, de 19 d'abril i 80/1988, de 28 d'abril.

   [10] A la STC 24/1985, el Tribunal declara que algunes mesures aparentment conjuncurals que tenen per objecte la regulació immediata de situacions concretes susceptibles d'alterar el sistema energètic en el seu conjunt, poden gaudir de caràcter bàsic i esgotar-se per elles mateixes (f. 8).

   [11] STC 24/1985, de 21 de febrer (f. 8).

   [12] El Tribunal Constitucional exigeix que els actes executius bàsics siguin complement necessari per garantir la finalitat que persegueixen les bases estatals i realment imprescindibles per a l'exercici efectiu d'aquestes (STC 56/1983, de 28 de juny; 57/1983, de 28 de juny; 48/1988, de 22 de marc; 147/1991, d'11 de juliol; 135/1992, de 5 d'octubre). Quant a la competència estatal de planificació de l'activitat econòmica (149.1.13 CE), l'alt Tribunal admet previsions d'accions singulars que siguin necessàries per assolir les finalitats proposades dintre de l'ordenació de cada sector (STC 95/1986, de 10 de juliol) i considerades i aplicades com a unitat (STC 179/1985, de 19 de desembre).

   [13] La Llei 30/1992, de 27 de novembre, reguladora del procediment administratiu, no preveu un procediment sancionador amb caràcter general, per bé que regula uns principis bàsics del dret sancionador administratiu d'observança obligatòria per a totes les administracions públiques (articles 127 a 138). Les comunicats autònomes podran llavors elaborar (per la via del reglament) un procediment sancionador propi, d'aplicació supletòria en totes aquelles matèries en què tinguin competències i respecte de les quals la normativa sectorial autonòmica no estableixi un procediment sancionador específic. En definitiva, aquesta remissió, de contingut incert, obre tota una polèmica que hauria d'ésser objecte d'un altre estudi.

   [14] Aquesta mesura es preveu amb ple respecte de les situacions nascudes durant el Monopoli, ja que els concessionaris estan facultats pet mantenir els seus drets i obligacions en idèntiques condicions, en la forma en què es regula en la Llei.

   [15] En aquest sentit, el Tribunal Constitucional ha considerat que la qualificació expressa d'una norma estatal com a bàsica és un deure inherent a la funció del legislador estatal (STC 179/1992, de 16 de novembre (f. 3). Deure que ranmateix s'ha de complir quan excepcionalment s'aproven normes bàsiques de caràcrer reglamentari (STC 141/1993, de 22 d'abril (f. 4).

   [16] STC 25/1983, de 7 d'abril; 32/1983, de 28 d'abril; 42/1983, de 20 de maig; 57/1983, de 28 de juny; 144/1985, de 25 d'octubre; 48/1988, de 22 de març i 14 1/1993, de 22 d'abril,