Institucions de l'Estat

Reial decret 1398/1993, de 4 d'agost, pel qual s'aprova el reglament de procediment per a l'exercici de la postestat sancionadora (BOE núm. 189, de 9 d'agost).

L'esmentat reglament és dictat en desenvolupament de la disposició addicional tercera de la Llei 30/1992, de 26 de novembre, del règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú. Aquest Reial decret recull els tràmits essencials del procediment sanciona-dor, aplicant els principis generals de l'esmentat procediment recollits al títol 9è de la Llei 30/1992. Cal recordar que la citada Llei deroga expressament els articles 133 a 137 de la Llei de procediment administratiu, de 17 de juliol de 1958.

Reial decret 1395/1993, de 4 d'agost, sobre contractació a temps complet de professors associats a les universitats públiques (BOE núm. 212, de 4 de setembre).

Resolució de 9 de setembre de 1993, del Congrés dels Diputats, per la qual s'ordena la publicació de l'acord de convalidació del Reial decret llei 14/1993, de 4 d'agost, pel qual es modifica la disposició addicional tercera i la disposició transitòria segona de la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic de les administracions públiques en el procediment administratiu comú (BOE núm. 221, de 15 de setembre).

La resolució fa referència a la modificació consistent a prolongar el període d'adaptació dels procediments administratius existents a la Llei 30/1992. En síntesi, la cicada norma estableix, com a regla, el silenci positiu anomenat actualment acte presumpte. L'esmentat Reial decret llei prorroga l'entrada en vigor de la llei 30/1992 pel que fa al silenci administratiu fins al 27 d'agost de 1994, data en què entra en aplicació tot el sistema establert a la nova Llei.

Reial decret llei 1572/1993, de 10 de setembre, pel que s'aprova el reglament de procediment administratiu sancio-nador de les infraccions per incompliment de les obligacions establertes a la Llei de la funció estadística pública (BOE núm. 239, de 6 d'octubre).

En el present reglament es regula el procediment sancionador en matèria estadística i es desenvolupa l'article 10 de la Llei 12/1989, de 9 de maig, de la funció estadística pública, i l'article 7 de la mateixa llei, que preveu la facultat dels serveis estadístics de sol·licitar dades a les persones físiques i jurídiques, nacionals i estrangeres, amb la condició que siguin residents a Es-Page 408panya, i amb l'exigència que la informació subministrada sigui veraç, exacta i completa i sigui lliurada dins dels terminis previstos.

Pel que fa al procediment sanciona-dor, malgrat que la Llei 12/1989 es remet als articles 133 a 137 de la Llei de 17 de juliol de 1958, per haver estat derogat aquest procediment per la nova llei de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment ad-miniscratiu comú, s'ha d'entendre realitzada aquesta remissió a la nova normativa i al seu reglament específic.

Reial decret 2118/1993, de 3 de desembre, pel qual s'amplia el cens electoral als estrangers nacionals d'estats membres de la Unió Europea residents a Espanya (BOE núm. 290, de 4 de desembre).

Reial decret 1492/1993, de 5 de novembre, pel qual s'aprova el reglament d'instal·lacions de protecció contra incendis (BOE núm. 298, de 14 de desembre).

Reial decret 2071/1993, de 26 de novembre, sobre mesures de protecció contra la introducció i difusió en el territori nacional i de la comunitat europea d'organismes nocius per als vegetals o productes vegetals, i també per a l'exportació i trànsit cap a països tercers (BOE núm. 300, de 16 de desembre).

Reial decret 2119/1993, de 3 de desembre, sobre procediment sancionador aplicable als subjectes que actuen en els mercats financers (BOE núm. 306, de 26 de desembre).

Reial decret 2318/1993, de 29 de desembre, pel qual es fixa el salari mínim interprofessional per a 1994 (BOE núm. 313, de 31 de desembre).

Reial decret 2225/1993, de 17 de desembre, pel qual s'aprova el reglament del procediment per a la concessió de subvencions públiques (BOE núm. 312, de 30 de desembre).

No hi ha traspassos dignes de menció a les comunitats autònomes:

Reial decret 1141/1993, de 9 de juliol, pel qual es formalitza el conveni entre la Generalitat de Catalunya i el Ministeri d'Obres Públiques i Transport i «Auropistas Concesionaria Espanola, S.A.», sobre la construcció, conservació i explotació de l'enllaç de l'Albor-nar, a l'autopista A2, Saragossa-Medi-terrani (BOE núm. 175, de 23 de juliol).

Resolució de 9 de setembre de 1993, per la qual es dóna publicitat al conveni subscrit per la Generalitat de Catalunya i el Ministeri d'Afers Socials, en desenvolupament de programes per a situacions de necessitat (BOE núm, 227, de 23 de setembre).

Page 409

A cura de Manuel Gerpe Landín

Sentència 278/1993, de 23 de setembre (BOE de 26 d'octubre). Conflicte positiu de competència promogut pel Govern de l'Estat contra el Decret 270/1985 de la Generalitat de Catalunya, regulador en l'àmbit territorial de Catalunya de les activitats relatives a la televisió.

Ponent:

Vicente Gimeno Sendra

Es tracta d'un conflicte de competència plantejat l'any 1986, contra l'esmentat Decret de la Generalitat. L'advocat de l'Estat posa en dubte que aquella el pugui dictar a partir del títol competencial de l'art. 149.1.27 CE (competència compartida de mitjans de comunicació) i afirma que es tracta d'una activitat que cal enquibir dins l'art. 149-1.21 CE (competència exclusiva estatal per a l'ordenació de les telecomunicacions). D'altra banda, l'al·legació de l'art. 161.2 CE suposarà la suspensió del Decret objecte de conflicte de manera que no podrà desplegar en cap moment els seus efectes pràctics. També entén que la Generalitat ha anat més enllà de les competències autonòmiques, atès que la Llei del tercer canal considera la Generalitat mera cons-cessionària del servei públic estatal de televisió. Per últim, l'art. 16.3 de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, en la mesura que remet a la legislació bàsica estatal (Estatut de la Ràdio i Televisió), assigna només competències normatives i executives sobre la televisió pròpia (entenent per aquesta el Tercer Canal).

L'advocada de la Generalitat defensa una concepció semblant a la que va portar el Tribunal Constitucional a la STC 26/1982: admetre la participació de l'ens autonòmic en la concessió d'emissores radiofòniques de freqüència modulada, criteri que es pot observar també a la STC 108/1993. Sosté que el bloc de constitucionalitat en aquesta matèria està integrat per l'art. 149.1.27 CE i l'art. 16 EAC, com també que l'ERTV no es pot interpretar per deixar sense competències la Generalitat. D'altra banda, el Decret objecte de conflicte ha adaptac a la nova estructura autonòmica una Ordre estatal de 1979, modificada el 1981, que regula els criceris d'autorització per distribuir senyals de televisió.

Atesa la llarga durada del procés, les parts fan noves al·legacions, segons l'art. 84 LOTC, tenint en compte l'existència de legislació estatal més recent, com són la Llei 31/1987, de 18 de desembre, d'ordenació de les telecomunicacions i la Llei 10/1988, de 3 de maig, de televisió privada. Això no obstant, les parts entenen que aquesta normativa no afegeix res de nou a la controvèrsia plantejada en aquest conflicte de competència.

El Tribunal Constitucional afirma que el títol competencial on cal donar suport a la controvèrsia competencial és l'art.Page 410 149.1.27 CE i defineix l'abast de la competència compartida en matèria de televisió com a mitjà de comunicació. Reprodueix els criteris que, segons el Tribunal, van ésser els que van guiar les seves decisions a les STC 26/1982; 108, 167, 168 i 244/1993; en el sentit que és la competència sobre l'atorgament de la concessió i no l'atribució de freqüències i potències, «el punto de referència que determine la titularidad de la competència para la inspec-ción y, en su caso, imposición de sanciones o para la adopción de medidas provisionales cotno puede ser el precintada de las instalacio-nes» (FJ2). En aquest ordre de coses, la remissió que fa l'art. 16.3 EAC a l'ERTV (art. 2.2) permet entendre que aquest limita la competència autonòmica a la gestió - via concessió estatal- del tercer canal de Televisió. Tota concessió és sempre estatal i, per tant, també les mesures accesòries discutides aquí, i la competència de la Generalitat es limita a la legislació i l'execució dins d'aquest tercer canal. La televisió, com a servei públic essencial, és en tots els casos de titulari-tat estatal, sense perjudici de la gestió via concessió, mitjançant els canals autonòmics o més recentment privats.

El Tribunal rebutja l'al·legació subsidiària de la Generalitat per mostrar que té competència en la matèria discutida, això és, que el Reial decret 2625/1982, de traspassos en matèria de televisió, transferí allò relatiu a la televisió en circuit tancat, afirmant que es tracta d'una «exegesis extremadamente forzada [...), pues-to que dicbas antenas colectivas tienen por fi-nalidad simplemente distribuir la serial de te-levisión entre unos receptores y no realizar y/o transmitir imágenes y sonidos simultáneamen-te» (FJ4).

El Tribunal Constitucional, en definitiva, aplica els mateixos criteris que en el cas de la ràdio en freqüència modulada (vegeu l'esmentada STC 29/1982), on considerà que la Generalitat sí que podia exercir competències tant en la concessió com en la inspecció subsegüent. Pel que fa la televisió, la regulació legal (a partir del l'ERTV, concebut com a normativa bàsica) és molt més restrictiva i, a més, de manera expressa, la qual cosa genera que la Generalitat no tingui competència sobre inspecció i control d'emissions clandestines, precintat d'equips i en el seu cas, sanció, competència que li correspon sempre a l'Estar., que és qui atorga totes les concessions.

Deixant de banda el fet que la solució a què arriba el Tribunal Constitucional és correcte des d'un punt de vista de dret positiu, destaca una vegada més un cert tracte restrictiu en l'àmbit de la televisió, que afecta en aquest cas la Generalitat. Potser fóra bo, al meu parer, anar replantejant aquesta situació per la via d'una reforma de l'ERTV per adaptar-lo a l'estructuració autonòmica de l'Estat espanyol. D'altra banda, la il·legalitat en què es troben determinades emissores de televisió, com en l'àmbit local, fa que urgeixi un tractament legal immediat per anar normalitzant aquests fets (és un contrasentit que la Generalitat no tingués cap competència). També, el principi de llibertat d'empresa auspiciat pel mercat únic europeu farà que canviïn una mica les coses en els propers anys. En general, l'omissió del legislador i l'encotillament excessiu de la dispersa normativa existent sobre televisió, hauran de cedir el pas a un àmbit més liberalitzat, l'exponent més recent del qual ha estat un recurs d'empara en matèria de televisió per cable - vídeo comunitari- (STC 31/ 1994) atorgat sobre la base que no es legítim que l'omissió del legislador deixi sense efecte un dret fonamental, que es troba en l'art. 20 CE.

Joan Lluís Pérez Francesch

Page 411

Sentència 302/1993, de 21 d'octubre (BOE de 9 de novembre).² Recursos d'in-constitucionalitat 38 i 39/1989, acumulats, promoguts pel president del Govern de l'Estat contra els apartats 2.2 i 2.3 de la disposició transitòria sisena de la Llei 6/1985, de 28 de novembre, d'ordenació de la funció pública de la Junta d'Andalusia, que van ser introduïts per les lleis 6/1988, de 17 d'octubre i 7/1988, de 2 de novembre.

Ponent:

Carlos de la Vega Benayas

Aquests recursos tenen per objecte dos apartats de la Disposició transitòria sisena de la Llei 6/1985, que integren de manera automàtica en la funció pública andalusa, sense proves específiques d'accés, el personal amb contractes administratius al servei de la Junta (apartat 2.3) i els funcionaris interins (apartat 2.2).

Segons l'advocat de l'Estat, es vulneren les bases estatals en matèria de règim jurídic de les administracions públiques i d'estatut dels funcionaris (art. 149.1.18 CE), concretades en la disposició transitòria sisena, apartat 4, de la Llei 30/1984, de 2 d'agost, de mesures per a la reforma de la funció pública. Així, les comunitats autònomes poden convocar proves específiques «per al personal que, a l'empara del que s'estableix en disposicions de caràcter general promulgades per les corresponents comunitats autònomes, tinguessin, abans del 15 de març de 1984, la condició de contractats administratius en expectativa d'accés a la respectiva funció pública...». Es tracta d'una excepció al règim general de concurs, oposició i concurs-oposició com el procediment normal de selecció dels tun-cionaris, que es justifica pel procés de creació d'un Estat autonòmic. Doncs bé, es vulneren, segons el lletrat, tant la regla general com l'excepció prevista.

Per part de la Junta i el Parlament d'Andalusia, s'al·leguen factors de necessitat i de justícia material. S'argumenta, a més, que la mateixa Llei de mesures de la funció pública no menciona a la disposició transitòria sisena entre les considerades com a bàsiques. D'altra banda, s'afirma que aquesta disposició no és una excepció prevista a una regla general, sinó una delimitació temporal de l'eficàcia. Finalment, respecte dels funcionaris interins, es defensa la seva no-assimilació a la situació dels contractats administratius, atès que van superar en el passat proves selectives.

El Tribunal comença recordant que fou desestimada en la STC 27/1991 una qüestió d'inconstitucionalitat enfront a l'apartat 4 de la disposició transitòria sisena de la Llei esmentada, i es va decidir la constitucionalitat de les proves específiques d'aquesta disposició en raó de la necessitat «derivada de un proceso único e irrepetible de crearien de una nueva forma de organización de las Administrariones públicas a nivel autonòmica». Aquesta situació excepcional («por una sola vez») no ha d'impedir la subsistència del sistema comú de lliure accés a l'Administració autonòmica de les persones que no hi mantinguin cap relació. Fins i tot en aquesta primera ocasió no es poden excloure els principis de mèrit i capacitat, ja que el temps de serveis no pot ser un títol de legitimació exclusiu que permeti l'accés a la funció pública amb caràcter permanent (vegeu també les STC 50/1986, 82/1987 i 67/1989). La promoció interna dels funcionaris no exclou l'aplicació dels principis constitucionals de mèrit i capa-Page 412citat en l'accés a la funció pública (103.3 CE), que concreten la igualtat en l'accés a les funcions públiques (23.2 CE). Només són possibles excepcions per raons objectives, com són les que deriven de la construcció d'un Estat autonòmic, i sempre que la convocatòria es realitzi mitjançant normes abstractes i generals fonamentades en criteris objectius, i tenint present el criteri del mèrit i la capacitat.

El caràcter bàsic de la disposició transitòria sisena ja fou afirmat en la STC 151/1992, en el sentit que la convocatòria autonòmica de proves restringides que traspassés els límits de la disposició transitòria vulneraria la norma general, bàsica, continguda en l'article 19-1 de la Llei.

La integració automàtica en el cas dels contractats administratius (apartat 2.3), sense efectuar proves objectives de reclutament, amb el títol únic, per tant, de l'antiguitat dels serveis prestats, traspassa els límits imposats en la disposició transitòria que permet «proves específiques». Per tant, l'apartat en qüestió configura una excepció a la regla general de l'article 19.1, i per tant té caràcter bàsic. El precepte de la Llei autonòmica és, doncs, inconstitucional, ja que no té habilitació competencial. No s'entren a valorar altres inconstitucionalitats substantives derivades de la lesió de drets fonamentals.

En ei cas dels funcionaris interins (apartat 2.2), es preveu un supòsit no recollit en la disposició transitòria atès el caràcter de funcionaris interins i no de contractats administratius. De nou es produeix una falta de cobertura competencial. En conseqüència, tant l'apartat 2.2 com el 2.3 de la disposició transitòria sisena són inconstitucionals i, per tant, nuls.

Antoni Roig

Sentència 319/1993, de 27 d'octubre (BOE de 30 de novembre). Qüestió d'in-constitucionalitat 2111/1988, plantejada per la Sala del Contenciós Administratiu de l'Audiència Territorial de Sevilla, en relació amb l'art. 19.1.2.a de la Llei de reforma agrària d'Andalusia.

Ponent:

Alvaro Rodríguez Bereijo

El precepte impugnat estableix l'expropiació immediata, per incompliment de la seva funció social, de les finques que, per no arribar al cinquanta per cent dels índexs de rendiment mitjà a la comarca fixats pel corresponent Decret d'actuació comarcal de reforma agrària, s'han de relacionar en el mencionat Decret.

Segons la Sala de l'Audiència, la coincidència en el temps de la publicació dels índexs i de la decisió expropiatòria representa una violació del principi de lex prae-via imposat per l'art. 25.1 CE per a la fixació de les sancions administratives. També considera l'Audiència que la no-existència d'una intimació prèvia a l'expropiació, que donés oportunitat als afectats de modificar la seva conducta, representa un canvi en les garanties del procediment expropiatori, que han de ser uniformes i regulades en exclusiva per l'Estat, competent en funció de l'art. 149.1.18 CE (legislació sobre expropiació forçosa), tal com va precisar la Sentència 37/1987. Això implicaria una violació d'aquest article i, relacionats amb aquest, els art. 14, 139-1 i 149.1.1 CE. Quant a la suposada violació de l'art. 25.1 CE, tant la Fiscalia com l'advocatPage 413 de l'Estat, el Govern i el Parlament andalusos i el Tribunal Constitucional (reiterant la jurisprudència establerta a les in-terlocutòries 657/1987 i 824/1987 i a la Sentència 42/1989), consideren que l'expropiació no és una sanció administrativa, i per tant no li són aplicables les garanties de l'art. 25.1 CE.

En relació amb l'art. 9.3 CE (que garanteix la irretroactivitat tant de les disposicions sancionadores no favorables com de les disposicions restrictives de drets individuals), al·legat pet l'Audiència en relació amb l'art. 25.1 CE, el Tribunal declara que no pot entrar a conèixer aquesta possible violació, perquè la possible vulneració d'aquest precepte no pot ser l'objecte d'una qüestió d'inconsti-tucionalitat -plantejada en el marc d'un procés de la Llei 62/1978-, per no suposar l'afectació de cap dels drets empa-rables en aquesta via.

En referència a l'al·legació de l'art. 149.1.18 CE i, relacionats amb aquest, els art. 14, 139.1 i 149.1.1 CE, el Tribunal, seguint l'advocat de l'Estat, rebutja fer un judici de constitucionalitat d'una norma per haver vulnerat la distribució constitucional de competències, en la resolució d'una qüestió d'inconstitucio-nalitat derivada d'un procés ordinari de la Llei 62/1978, procés especial en el qual únicament es poden reparar les violacions de determinats drets fonamentals.

Considerant només l'art. 14 CE, ei Tribunal rebutja la utilització d'aquest paràmetre per declarar una norma autonòmica viciada d'incompetència o per comparar-la amb normes produïdes per altres legisladors (Sentència 76/1986). Aleshores, el Tribunal entra a valorar si la Llei andalusa ha discriminat els propietaris de les finques expropiades en front dels altres propietaris de Finques a Andalusia, i conclou que no, en tant que la diferenciació de tracte establerta tenia una finalitat constitucionalment vàlida, era coherent amb aquesta finalitat i respectava també la proporcionalitat.

Els vots particulars dels Magistrats Luis López Guerra i Rafael de Mendizàbal Allende discrepen del rebuig de la majoria a la possibilitat de plantejar al Tribunal la inconstitucionalitat d'una llei per incompetència del seu autor en una qüestió presentada en un procés sumari de protecció de drets fonamentals. 1 el segon passa a jutjar la no previsió de la intimació prèvia a l'expropiació a la llei andalusa, que considera contrària als art. 14, 149.1.1 i 149-1.18 CE.

Jordi Freixes

Sentència 329/1993, de 12 de novembre (BOE de 10 de desembre). Conflicte positiu de competència promogut pel Consell Executiu de la Generalitat de Catalunya en relació amb els articles 5 i 6, paràgraf 5, del Reial decret 1613/1985, d'l d'agost.

Ponent:

Miguel Rodríguez-Pinero y Bravo-Ferrer

Aquest conflicte de competència impugna el Reial decret esmentat, que estableix noves normes de qualitat de l'aire en relació amb la contaminació per diò-xid de sofre i partícules en suspensió, per invasió de les competències autonòmiques en matèria de protecció del medi ambient (art. 10.1.6 EAC).

L'article 5 del Reial decret 1613/ 1985, en la seva redacció originària, establia que el Govern podria declarar zones d'atmosfera contaminada les zones on se superessin els valors límit de concen-Page 414tració de diòxid de sofre i partícules en suspensió, segons les tauies establertes a l'annex. Aquesta declaració implicava l'adopció d'un règim administratiu especial consistent en determinades mesures de lluita contra la contaminació a la zona afectada.

L'article 6, paràgraf 5, del Reial decret establia que la declaració o la cessació de la zona d'atmosfera contaminada correspon al Govern després d'un procediment iniciat per expedient dels ajuntaments afectats que es tramet a l'autoritat ambiental de la comunitat autònoma, que n'acaba la instrucció. Aquesta autoritat, al seu torn, remet l'expedient a la Comissió Interministerial de Medi Ambient (CIMA), que eleva la seva proposta al Consell de Ministres perquè l'aprovi.

Concretament, en aquest conflicte de competència es discuteix si la facultat estatal per a la declaració o la cessació de zona d'atmosfera contaminada per part del Govern, atesa la seva naturalesa típicament executiva, incideix en les Facultats executives i de gestió en matèria de medi ambient que corresponen a la comunitat autònoma.

Un problema previ al pronunciament sobre el fons de l'assumpte consisteix a determinar si l'estimació parcial que fa el Govern del requeriment previ de la Generalitat de Catalunya, formalitzada per mitjà del Reial decret 1154/1986, d'11 d'abril, implicava la desaparició de l'objecte del conflicte. No obstant això, la modificació consistia en una addició segons la qual el Govern només podia fer la declaració de zona d'atmosfera contaminada en cas que se sobrepassés l'àmbit territorial d'una comunitat autònoma. Aquesta modificació no satisfà la reclamació de la Generalitat de Catalunya, basada en la competència per dictar resolucions sempre que la contaminació afecti el seu àmbit territorial.

El Tribunal Constitucional considera que dels arts. 148.1.9, 149.1.23 CE i 10.1.6 EAC es desprèn, sense cap dubte, que les facultats executives o de gestió corresponen a la Generalitat de Catalunya. No obstant això, aquestes mesures només es poden adoptar quan la zona d'atmosfera contaminada se circumscriu a l'àmbit de la comunitat autònoma. Aquest fet implica atorgar singularitat només al supòsit que la zona contaminada afecta diverses comunitats autònomes i examinar, tal com propugnava la Generalitat, si en aquesta problemàtica l'Estat ha de tenir només facultats de coordinació.

Aquest criteri de la Generalitat és adoptat pel Tribunal Constitucional, que considera que l'article 5 del Reial decret 1613/1985 no estableix cap possibilitat d'exercici coordinat i paral·lel de competències autonòmiques per tractar de problemes de dimensió supracomunitària. El criteri que el precepte adopta és l'actuació directa de l'Estat amb exclusió completa de la competència executiva de la comunitat autònoma.

El Tribunal Constitucional considera que l'actuació ditecta de l'Estat en el medi ambient només és possible en casos extraordinaris i per motius de seguretat i de necessitat greu i urgent, per evitar danys irreparables i per assegurar la consecució de la finalitat objectiva que correspon a la competència estatal sobre les bases (STC 48/1988, de 22 de març).

Aquests supòsits d'actuació directa de l'Estat no es plantegen en aquest cas concret. El Reial decret regula la intervenció executiva de l'Estat com a supòsit normal d'actuació, i la seva redacció és tan genèrica i ambigua en relació a la naturalesa, les circumstàncies concurrents, l'origen i els efectes de la declaració, que pot ocasionar un buidament efectiu de les competències de la comunitat autònoma. D'aquests condicionaments, el Tribunal Constitucional en dedueix la invasió de laPage 415 competència de la Generalitat ocasionada per l'article 5 del Reial decret 1613/ 1985.

En relació amb l'article 6, paràgraf 5, del Reial decret esmentat, el Tribunal Constitucional considera que no lesiona l'ordre constitucional de competències, ja que en el procediment de tramitació és prevista la intervenció de les comunitats autònomes. L'elaboració del pla correspon als ajuntaments implicats, que han d'obtenir l'assistència tècnica necessària de les administracions autonòmiques competents. El disseny és respectuós amb la cooperació necessària entre administracions, ja que a les comunitats autònomes només els són desplaçades les funcions executives en el cas que la declaració de la zona sobrepassi el seu territori i en virtut dels motius excepcionals exposats anteriorment, però no en l'elaboració del pla de mesures ni en l'execució posterior d'aquest pla. Aquest criteri s'ha de considerar com a interpretatiu per entendre el pronunciament anterior sobre l'article 5 del Reial decret 1613/1985 i serhi coherent.

Juan Carlos Gavara

Sentència 330/1993, de 13 de novembre (BOE de 10 de desembre). Conflicte positiu de competència promogut pel Govern Basc en relació amb la Resolució de la Direcció General de Renovació Pedagògica, de 26 de febrer de 1987.

Ponent:

Carlos Viver Pi-Sunyer

Aquest conflicte de competència impugna la Resolució esmentada, adreçada a professors numeraris d'anglès de nivell no universitari amb el fi d'oferir 201 places per assistir a activitats de perfeccionament al Regne Unit i a Espanya durant l'estiu de 1987 amb la col·laboració del Consell Britànic.

El Tribunal Constitucional delimita l'objecte del conflicte partint de tres criteris:

1. La Resolució estableix una activitat subvencional de foment que consisteix en l'afectació d'uns fons públics amb la finalitat de formar personal docent per mitjà de la concessió d'uns ajuts econòmics a determinats professors amb càrrec als pressupostos generals de l'Estat.

2. Els ajuts són destinats a professors de llengua anglesa independentment que siguin funcionaris o no i que estiguin adscrits a centres dins l'àrea de gestió del Ministeri d'Educació o de l'àrea d'una comunitat autònoma amb competències en la matèria.

3. La col·laboració que el Consell Britànic dispensa és irrellevant en aquest cas, ja que és el Ministeri d'Educació l'encarregat de fer la convocatòria, establir-ne les bases, centralitzar les sol·licituds, participar en el procediment selectiu dels candidats i sufragar totalment o parcialment les beques atorgades. En definitiva, l'Estat realitza una acció subvencional amb càrrec als seus pressupostos per mitjà de la Resolució convocatòria sense que s'hagi previst cap mecanisme de participació per part de les comunitats autònomes.

   A partir d'aquesta delimitació, el Tribunal Constitucional considera que l'objecte de la Resolució impugnada s'ha d'enquadrar en la competència d'ensenyament. En aquest àmbit l'Estat té els títols d'intervenció següents:

   - Alta inspecció.

   Page 416

   - Competències d'ordenació general del sistema educatiu.

   - Fixació d'ensenyaments mínims.

   - Regulació de les condicions per a l'obtenció, l'expedició i l'homologació de títols acadèmics i professionals.

   - Establiment de normes bàsiques per al desenvolupament de l'art. 27 CE per tal de garantir el compliment de les obligacions dels poders públics i la igualtat de tots els espanyols en l'exercici dels drets i en el compliment dels deures constitucionals (STC 6/1982, de 22 de febrer).

   En principi, l'Estat pot destinar recursos al finançament d'activitats de perfeccionament del professorat en virtut de la seva competència sobre les bases del sistema educatiu (STC 13/1992, de 6 de febrer; vegeu Autonomies, núm. 15, pàgs. 204-206). No obstant això, si bé l'Estat pot consignar subvencions de foment als pressupostos generals, quan té un títol competencial genèric d'intervenció ha de respectar dues limitacions:

1. Una, basada en la idea de cooperació, que l'obliga a deixar un marge a les comunitats autònomes per concretar amb més detall la destinació dels ajuts o per desenvolupar-ne la regulació de les condicions d'atorgament i la tramitació.

2. L'altra, basada en la idea del respecte de les competències exclusives de les comunitats autònomes, d'execució i gestió en aquest àmbit (STC 13/1992, de 6 de febrer).

   Encara que aquests criteris de delimitació siguin més o menys clars, s'ha establert també una sèrie de supòsits en què la gestió centralitzada i directa pot ser necessària per garantir l'efectivitat plena en l'ordenació bàsica d'un sector:

1. El primer, basat en el principi d'igualtat, per garantir les mateixes possibilitats d'obtenció i gaudi de les mesures bàsiques per part dels seus destinataris potencials a tot el territori estatal.

2. El segon, basat en el principi de determinació de les mesures financeres, quan la centralització sigui necessària per evitar que se sobrepassi la quantia global dels fons destinats a la subvenció.

   En definitiva, la necessitat de la gestió centralitzada ha de ser justificada raonablement o deduir-se fàcilment de la naturalesa o el contingut de la mesura de foment de què es tracti (STC 91/1992, d'11 de juny; vegeu Autonomies, núm. 15, pàgs. 217-219).

   Aquesta doctrina general aplicada al cas concret implica que s'examini la necessitat de la gestió directa i centralitzada dels ajuts sense participació de les comunitats autònomes. Així doncs, cal examinar si els criteris utilitzats a la Resolució justifiquen una excepció a la regla general, que és la gestió descentralitzada de les subvencions que afectin matèries en què l'Estat se'n reserva les bases i les comunitats autònomes la resta de les funcions. En aquest context és important demostrar que l'activitat que es vol realitzar exigeix necessàriament que la comunitat autònoma no participi en la decisió, (et que només podrà ser ocasionat per exigència del principi d'igualtat o per la necessitat de determinar les quanties de les subvencions.

   En aquest cas concret, el Tribunal Constitucional conclou que els criteris que la Resolució ha utilitzat no justifiquen aquesta excepció. En primer lloc, cal considerar que el nombre de beques ofertes és determinat i de quantia fixa, raó per la qual difícilment pot suposar una excepció motivada per la indeterminació de la quantia destinada a la sub-Page 417venció. En segon lloc, els altres criteris utilitzats (el fer que l'activitat subvencionada es desenvolupi fora del territori estatal o que la Resolució és fruit d'un conveni signat per l'Estat i el Consell Britànic) tampoc no poden justificar una excepció ja que no afecten la garantia del principi d'igualtat.

   En conseqüència, el Tribunal Constitucional conclou que la Resolució, en no haver previst cap mena de participació de la Comunitat Autònoma del País Basc en la gestió dels ajuts, ha desconegut i no ha respectat el sistema de distribució de competències. La necessitat d'establir mecanismes de cooperació i col·laboració ha de presidir, com a regla general, la regulació d'àmbits on concorrin competències per a la realització d'una mateixa activitat administrativa de subvenció.

   Juan Carlos Gavara

   Sentència 331/1993, de 12 de novembre. Recurs d'i inconstitucionalitat interposat pel president del Govern contra determinats preceptes de la Llei del Parlament de Catalunya 8/1987, de 15 d'abril, municipal i de règim local de Catalunya.

   Ponent:

   Julio Diego Gonzàlez Campos

   Els preceptes que són objecte d'irn-pugnació es refereixen a les matèries se-güencs: ingressos dels ens locals consistents en participacions en ingressos estatals i en subvencions incondicionades (art. 181 a i 182.1 i 2); canvi de capitalitat del municipi (art. 32.1); règim d'incompatibilitats dels membres de les corporacions locals (art. 148.2); terminí per efectuar el requeriment previ a la impugnació dels actes d'un ens local per part de la Comunitat Autònoma (art. 165.3); creació d'òrgans de coordinació (art. l68.3.r) i classificació de contractistes (art. 287.2). En tots els casos, excepte l'últim, la impugnació es fonamenta en la vulneració de la legislació estatal bàsica en matèria de règim local. En el darrer supòsit, el motiu de la impugnació consisteix en la contradicció del precepte autonòmic amb la legislació bàsica estatal en matètia de contractació administrativa.

   1. Pel que fa a la primera de les impugnacions, els art. 181 « i 182. 1 i 2 de la Llei 8/1987, de 15 d'abril, municipal i de règim local de Catalunya (en endavant, LMRLC) establien la competència de la legislació catalana sobre finances locals per fixar els criteris de distribució dels ingressos dels ens locals consistents en participacions en ingressos estatals i de la Generalitat i en subvencions incondicionades, i establien també que l'import d'aquestes participacions es destinarà a integrar el Fons de Cooperació Local de Catalunya, que serà distribuït per la Generalitat, mitjançant la Llei anual de pressupostos.

      En l'argumentació del recurrent els preceptes autonòmics estarien regulant una matèria de competència estatal (art. 149.1.14 i 18 de la Constitució i l'art. 5 E de la Llei 7/1985, de 2 d'abril, reguladora de les bases del règim local (en endavant, LRBRL) i, en concret, estarien adoptant una regulació diferent a la prevista pels art. 394.1, 2, 5 i 6 i 410 del Reial decret legislatiu 781/1986, de 18 d'abril, que aprova el text refós de les di-posicions legals vigents en matèria de règim local.

      Per contra, la defensa processal delPage 418 Govern i del Parlament de Catalunya invoca la competència autonòmica en matèria de règim local (art. 9.8 i 48 de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya).

      No obstant això, com apunta el mateix Tribunal Constitucional, els instruments teòrics per a la resolució de la controvèrsia ja havien estat avançats en molt bona part en les STC 96/1990 i 237/1992 que, amb ocasió de l'examen de sengles lleis de pressupostos generals de l'Estat, havien declarat la competència de l'Estat per establir els criteris per al repartiment dels ingressos dels ens locals consistents en participacions en ingressos estatals i en subvencions incondicionades. En aquest sentit, la doctrina constitucional es fonamenta en els extrems següents:

      - La participació de les corporacions locals en els tributs de l'Estat és una de les fonts de finançament constitucionalment possible, d'acord amb l'art. 142 de la Constitució, i és justament al legislador estatal a qui correspon donar efectivitat al principi de suficiència de les hisendes locals (també previst a l'art. 142 citat) i al principi de solidaritat i equilibri territorial (art. 138 de la Constitució), establint els criteris de repartiment de la participació. El Tribunal resumeix la seva posició amb la fórmula, segons la qual, hi ha una fonr (l'Estat), un canal (la comunitat autònoma) i un marc normatiu (la llei, que ha de ser la llei estatal).

      - La tesi anterior és igualment aplicable als ingressos dels ens locals consistents en subvencions incondicionades; subvencions que no responen a una finalitat de foment, sinó que encobreixen de fet simples dotacions o transferències pressupostàries destinades a cobrir les necessitats de finançament dels ens locals i que són emmarcables, per tant, dins de la competència estatal sobre «Hisenda General» de l'art. 149.1.14 de la Constitució.

      En un altre ordre de consideracions, la sentència corrobora la poresrat de la Generalitat de Catalunya, d'altra banda no qüestionada, per a la fixació dels criteris de distribució dels ingressos dels ens locals procedents de les participacions en ingressos de la Generalitat i de les subvencions incondicionades que aquesta els atorgui i conclou sobre la legitimitat de la creació d'un Fons de Cooperació Local català,' nodrit, entre d'altres, amb els ingressos de l'Estat, amb la condició que la instrumentació del repartiment dels ingressos dels ens locals a través del Fons esmentat no ha de representar alteració dels criteris de distribució establerts per l'Estat respecte dels ingressos dels ens locals d'origen estatal. En definitiva, la competència autonòmica per a la creació d'un Fons de Cooperació Local, integrat per les participacions dels ens locals en ingressos estatals i autonòmics, se sustenta en el «caràcter bifront» del règim local, al qual et mateix Tribunal s'ha referit en moltes ocasions, sense perjudici però que la distribució que la Generalitat faci d'aquests ingressos haurà de respectar els criteris de repartiment establerts per l'Estat, quan es tracti d'ingressos estatals, i aplicant els criteris propis quan es tracti d'ingressos propis.

   2. Pel que fa a la resta de preceptes objecte del recurs referits a vulneracions de la legislació bàsica de règim local, el Tribunal conclou sobre l'efectiva incons-titucionalitat dels art. 32.1, 148.2 i 165.3 de la LMRLC, per la seva contradicció amb preceptes bàsics de la LRBRL, i sobre la constitucionalitat de l'art. l68.3.c de la LMRLC.

      Concretament, i en relació amb el pri-Page 419mer grup, l'art. 32.1 LMRLC és inconstitucional per oposició a l'art. 47.2.d LRBRL, ja que, mentre el precepte autonòmic estableix l'alternativa que el canvi de capitalitat dels municipis ha de ser adoptat pel seu ajuntament amb el vot favorable de les 2/3 parts del nombre de fet o el de la majoria absoluta del nombre legal de membres de la corporació, el precepte estatal estableix una regla acumulativa segons la qual l'alteració de la capitalitat ha de ser adoptada amb el vot favorable de les 2/3 parts del nombre de fet i, en tot cas, de la majoria absoluta del nombre legal de membres de la Corporació. Amb cita de la STC 33/1993, el Tribunal recorda que el quòrum i les majories necessàries per a l'adopció d'acords és un dels elements del funcionament democràtic dels òrgans de govern de les corporacions locals i alhora aquest funcionament és un dels aspectes essencials del model d'autonomia local.

      L'art. 148.2 LMRLC és inconstitucional perquè disposa que la declaració dels béns i de les activitats privades per part de tots els membres de les corporacions locals a l'efecte d'incompatibilicats es formularà «dins del mes següent a la data d'accés ple a la condició de membre de la corporació...», mentre que l'art. 75.5 LRBRL preveu que aquesta declaració es formuli «abans de la presa de possessió» en el càrrec.

      L'art. 165.3 LMRLC és inconstitucional en establir un termini de dos mesos per formular el requeriment que, amb caràcter facultatiu, pot precedir a la impugnació dels actes i acords d'un ens local per part de la Comunitat Autònoma, davant de l'art. 65.2 LRBRL, que fixa un termini de quinze dies hàbils a partir de la recepció de la comunicació de l'acord.

      En canvi, com s'ha indicat, el Tribunal declara la constitucionalitat de l'art. 168.3.c LMRLC, que preveu la possibilitat que, per decret del Govern de la Generalitat, es creïn òrgans de coordinació per a l'exercici de funcions d'assistència i cooperació atribuïdes a l'Administració de la Generalitat per la legislació de règim local. Davant de l'argumentació del recurrent, que assenyalava que el precepte autonòmic infringia l'art. 58 LRBRL, que ha establert una reserva de llei per a la creació d'aquests òrgans, el Tribunal Constitucional, després de centrar la controvèrsia en la possible vulneració de l'art. 59 LRBRL (en lloc de l'invocat erròniament per l'advocat de l'Estat) precisa que l'art. 168.3c LMRLC se situa dintre de les tècniques de coordinació i que respecta plenament la legislació bàsica estatal que, sobre això, preveu la possibilitat que les lleis autonòmiques atribueixin al Consell de Govern la facultat de coordinar l'activitat de l'Administració local.

      No obstant això, i pel seu interès teòric, cal recollir l'observació complementària del Tribunal en el sentit que fins i tot si s'apliqués l'art. 58 LRBRL com a paràmetre del judici de constitucionalitat, s'arribaria a la mateixa conclusió, atès que la reserva de llei que conté el seu apartat 1 no pot considerar-se com a element bàsic, precisament perquè «los ins-trumentos de coordinación han de ser flexibles, lo que se compadece mal con la rigidez que es consustancial a la Ley». (FJ 5, C).

   3. Finalment, la darrera impugnació, que afecta l'art. 287.2 LMRLC, es fonamenta, com s'ha avançat, en la contradicció d'aquest precepte amb la legislació bàsica estatal en matèria de contractes i, més específicament, amb els articles 102 i 109 de la Llei de contractes de l'Estat.

      En aquest sencit, el Tribunal declara que l'art. 287.2 LMRLC, que atorga al ple de la coporació local les competències que, sobre suspensió de la classificació de contractistes i extensió de les normes dePage 420 classificació del contracte d'obres al de subministraments, els art. 102 i 109 de la Llei de contractes de l'Estat citats atorguen a òrgans estatals, és efectivament inconstitucional pel caràcter bàsic d'aquests preceptes; caràcter bàsic que resulta de la constatació que la classificació dels contractistes és un mitjà d'acredita-ció de la capacitat financera, econòmica i tècnica davant de l'Administració i, alhora, un requisit d'inexcusable compliment per poder contractar obres de determinat pressupost, de manera que les normes que regulen la classificació tenen per objecte garantir la igualtat i la seguretat jurídica en la contractació pública, assegurant un tratament comú als ciutadans per part de totes les administracions públiques.

      Xavier Padrós

      Sentència 385/1993, de 23 de desembre. Recursos d'inconstitucionalitat interposats pel Parlament de Catalunya, pel Govern basc i pel Consell Executiu de la Generalitat de Catalunya contra determinats preceptes del Reial decret legislatiu 781/1986, de 18 d'abril, pel qual s'aprova el text refós de les disposicions legals vigents en matèria de règim local.

      Ponent:

      Rafael de Mendizabal Allende

      L'hetetogeneïtat dels preceptes del Reial decret legislatiu 781/1986, de 18 d'abril (en endavant, TRRL) objecte d'impugnació i la dels motius que s'al·leguen en els recursos analitzats aconsella agrupar el seu examen en els blocs següents: en primer lloc, el constituït pels preceptes impugnats que formaven part del títol VIII sobre hisendes locals (art. 178 a 461) i que durant el curs del procediment han estat derogats com a conseqüència de la promulgació i entrada en vigor de la Llei 39/1988, de 28 de desembre, reguladora de les hisendes locals; en segon lloc, el relatiu a la disposició final setena, entorn del concepte d'allò bàsic des de perspectives diverses; en tercer lloc, el d'aquells preceptes impugnats per raó que es remeten a altres de la Llei 7/1985, de 2 d'abril, reguladora de les bases del règim local (en endavant, LRBRL); per últim, el format per un conjunt de preceptes que tenen com a característica comuna que es refereixen a la funció pública local.

   1. En el primer dels blocs enunciats la discussió gira fonamentalment entorn de si per raó de l'aprovació i entrada en vigor de la Llei 39/1988, de 28 de desembre, reguladora de les hisendes locals, la impugnació formulada ha perdut l'interès general que li servia d'impuls i, per tant, ha desaparegut l'objecte del recurs.

      El Tribunal resoi la qüestió en sentit afirmatiu i estableix que el procés ha perdut el seu objecte propi en allò que es refereix tant a la impugnació conjunta o global del títol VIII del TRRL com a la impugnació específica d'algun dels seus articles i, en conseqüència, declara la inadmissibilitat de les pretensions referents a l'esmentat títol.

      Partint de la premissa ja assentada en la STC 111/1983, segons la qual en supòsits de derogació sobrevinguda la solució ha de venir donada en funció de la incidència real de la derogació i de la necessària distinció entre el recurs i la qüestió d'inconstitucionalitat, el Tribunal recorda que, quan en el curs de la tramitació d'un recurs d'inconstitucionalitat perd la seva vigència el precepte legal controvertit, el centre de gravetat delPage 421 problema rau en examinar si aquella pèrdua de vigència comporta l'exclusió de tota aplicabilitat de la Llei, ja que, si així succeeix, caldrà entendre que efectivament ha desaparegut l'objecte del procés. Complementàriament, el Tribunal considera també la derogació sobrevinguda des de la perspectiva teòrica de la distribució competencial i de l'eventual conflicte de competències dins un recurs d'inconstitucionalitat, si bé, com s'assenyala, aquest no és el cas, perquè en aquest supòsit no s'ha qüestionat l'ordre constitucional de competències, sinó simplement el rang de la diposició.

   2. En relació amb el segon bloc de controvèrsia, que afecta la disposició final setena TRRL, convé apuntar ara els perfils exactes de la impugnació. A l'efecte d'aquest comentari, cal recordar prèviament que l'esmentada disposició final setena estableix:

      1. De conformidad con la Disposi-ción transitòria primera de la Ley 7/1985, de 2 de abril:

      a) Tienen caràcter bàsico, en las mate-rias reguladas por los cinco primeros títulos, los artículos 1; 2; 3.2; 12; 13; 14; 15; 16; 18; 22, inciso prime-ro; 25; 26; 34; 48; 49; 50; 52; 54; 56; 57; 58; 59; 69, y 71.

      b) En las materias reguladas por los títulos VI y VII se inferirà el caràcter ba-sico de sus preceptos conforme a su naturaleza o según disponga la legis-lación estatal vigente en aquéllas.

      La impugnació formulada presenra característiques diferents en relació amb els apartats a i b transcrits. Així, mentre l'apartat a s'impugna, per raons formals, perquè declara el caràcter bàsic d'una sèrie d'articles (referents al territori de municipis i províncies, a la població, a l'organització i el funcionament i altres) sense disposar d'una cobertura prèvia habilitant en la Llei de delegació i, per raons materials, perquè no es considera bàsic el contingut dels articles 25.2 i 59 TRRL, l'apartat b és qüestionat perquè l'exercici de la delegació legislativa no autoritza la creació ex novo de bases sense cobertura legal, ni la modificació del contingut o del caràcter de les normes a refondre i perquè apareix redactat en conjunt amb una greu indeterminació amb risc per a la seguretat jurídica i amb infracció de diverses normes constitucionals (art. 9.3 i 149.1 18 de la Constitució).

      El Tribunal rebutja la totalitat de la impugnació de l'apartat a del paràgraf 1 de la disposició final setena, tant des de la perspectiva formal com des de la material. Formalment, perquè com ja ha indicat en pronunciaments anteriors (STC 179/1992, FJ 2), el Govern no necessita una habilitació expressa per establir quins preceptes tenen caràcter bàsic i, per tant, no solament pot fer-ho mitjançant decret legislatiu sinó que ha de fer-ho, llevat que ho impedís la Llei de delegació o que pogués deduir-se que aquesta ha pretès esgotar per ella mateixa la regulació dels aspectes bàsics de la matèria. Materialmenr, i en relació amb els articles 25.2 TRRL (sobre modificació de la denominació i capiralirat de les províncies) i 59 TRRL (sobre límits màxims de les multes per infraccions d'ordenances), el rebuig de Ja impugnació prové de la consideració que el fet que el TRRL afegeixi la prescripció que la modificació de la denominació de les províncies ha de ser per Llei vorada en Corts encaixa dins les bases que correspon determinar a l'Estat i perquè l'amplitud de l'escala gradual per a la imposició de multes, prevista com a subsidiària o residual, permet un marge de moviment suficient per a les comunitats autònomes.

      No obstant això, en aquest punt calPage 422 destacar la discrepància del magistrat ponent de la sentència, Rafael de Mendizà-bal Allende, que en vot particular hi manifesta que, segons el seu parer, s'haurien hagut de declarar inconstitucionals els art. 25 i 59 TRRL. En el primer cas, perquè considera que la denominació no és un element estructurat ni essencial de ta província i perquè resulta incoherent, a més, que els governs autonòmics puguin canviar la denominació de tots els municipis del seu territori, fins i tot el de la capital de la província i, en canvi, la denominació de la província es reservi a la llei estatal. En el segon cas, perquè la potestat sancionadora forma part del ventall de potestats que exerceixen les administracions públiques per al compliment de les seves funcions i perquè l'article 59 TRRL encotilla rígidament la llibertat de moviments dels parlaments territorials i estableix una gradualitat esglaonada de les sancions a la vista del padró; sistema que, d'altra banda, qualifica com a desafortunat, obsolet i poc respectuós amb l'autonomia local.

      Pel que fa a l'apartat b del paràgraf 1 de la disposició final setena, el Tribunal prescriu que la seva redacció resulta incompatible amb la constel·lació de requisits i principis que serveixen per configurar i exterioritzar el caràcter bàsic de qualsevol norma, segons la ja molt reiterada doctrina constitucional (STC 69/1988, 80/1988, 227/1988, 15/1989, 132/1989, 147/1991, entre d'altres), que exigeixen la qualificació expressa de tal caràcter bàsic o, excepcionalment, que la norma corresponent posseeixi una estructura de la qual pugui inferir-se aquesta conclusió amb naturalitat. Per aquest motiu es declara inconstitucional l'incís «conforme a su natura-leza o»,

   3. Pel que fa al tercer bloc de preceptes impugnats, el Tribunal rebutja d'entrada la de tots aquells que es qüestionen perquè contenen remissions a la LRBRL que es diuen inconstitucionals, implicant per tant una impugnació indirecta d'aquesta darrera Llei. En la mesura que la STC 214/1989 ja va resoldre el recurs sobre la LRBRL, no escau aquesta impugnació.

      Finalment, la consideració específica de la impugnació de l'art. 160.2 TRRL (referent a la provisió de llocs de treballs reservats a funcionaris amb habilitació nacional als ajuntaments de Madrid i Barcelona, que inclou una remissió a la LRBRL i, com a conseqüència, al Decret 1166/1960, de 23 de maig, sobre provisió d'aquest tipus de llocs de treball a l'Ajuntament de Barcelona) mereix també el rebuig del Tribunal, perquè la Llei del Parlament de Catalunya 8/1987, de 15 d'abril, municipal i de règim local de Catalunya, ha assumit com a propi, si bé provisionalment, l'esmentat Decret.

   4. Per últim, la resta de preceptes impugnats afecta la matèria funció pública local. Dins aquest bloc, la impugnació té un doble front: formal i material. El rebuig de la impugnació per motius formals es basa en el mateix argument manejat pel Tribunal en ocasió de l'examen de la impugnació de l'apartat a del paràgraf 1 de la disposició final setena, ja comentat.

      Des de la perspectiva material, el Tribunal estima constitucionals els art. 129.1.b, c,d, 2.bi3, 145, 150, 1.b, 158 i 160.1 TRRL sobre la base de la cobertura constitucional subministrada pels art. 149.1.18 (bases del règim estatutari dels funcionaris de les administracions públiques) i 149-1.13 (bases i coordinació de la planificació general de l'activitat econòmica). La combinació d'ambdós preceptes autoritza l'Estat per a la regulació de determinades disposicions basi-Page 423ques generals sobre la regulació de la carrera administrativa, del règim d'incompatibilitats, del règim de retribucions i per a l'establiment de disposicions bàsiques específiques per als funcionaris amb habilitació de caràcter nacional.

      Xavier Padrós

      Sentència 388/1993, de 23 de desembre (BOE de 27 de gener). Recurs d'inconsti-tucionalitat promogut pel president del Govern contra la disposició addicional tercera de la Llei de Cantàbria 4/1993, de 10 de març, de funció pública.

      Ponent:

      Rafael de Mendizabal Allende

      El precepte impugnat estableix que: «El personal laboral fix, incorporat amb la disposició transitòria segona com a funcionari de carrera i que tingui reconeguda per resolució judicial o per la comissió d'Interpretació del Conveni a l'entrada en vigor d'aquesta Llei la pertinença a un grup superior conforme al que es preveu en el II Conveni Col·lectiu de la Diputació Regional de Cantàbria i que no tingui la titulació acadèmica que s'exigeix, s'integrarà, a títol personal, en el grup que li correspongui i amb la consideració de per extingir».

      L'advocat de l'Estat al·lega que aquesta integració, sense la titulació acadèmica, vulnera els articles 22.1 i 25 de la Llei de mesures per a la reforma de la funció pública. Es tracta de preceptes bàsics on s'estableix que la classificació en grups ha de ser feta «d'acord amb la titulació exigida per al seu ingrés».

      Ni l'Assemblea Regional de Cantàbria, ni el Consell de Govern de la Diputació Regional no s'han personat, i aquest últim, a més, ha manifestat que no s'oposa a aquest recurs.

      El Tribunal recorda l'argumentació de la STC 302/1993, i reitera que les lleis autonòmiques sobre funció pública han de respectar les bases estatals que garanteixen a tots els ciutadans la vigència del mèrit i de la capacitat com a criteris que concreten el dret fonamental a la igualtat en l'accés a la funció pública (art. 23.2 CE). En aquest cas, es permet la creació de cossos o escales a extingir pet acollir funcionaris amb estatut laboral, sense la titulació acadèmica exigible per a cada nivell. La incompatibilitat amb els articles, bàsics, 22.1 i 25 de la Llei de mesures és manifesta. En efecte, és precisament la titulació acadèmica el criteri fixat per classificar els cossos i escales, i aquest ha de ser respectat en la promoció interna. La capacitat i el mèrit es veuen afectats, ja que es donaria igual tracte a aquells que tenen diferents titulacions. Es recorda, doncs, que les regulacions singulars per al personal interí o contractat al servei d'una comunitat autònoma no poden excloure els principis constitucionals esmentats que preserven el dret fonamenta! al lliure i igual accés a la funció pública. Es declara, per tant, la in-constitucionalitat i subsegüent nul·litat de la disposició addicional tercera.

      Antoni Roig

A cura de Xavier Bonet i Frigola

Juliol de 1993

Recurs d'inconstitucionalitat 1997/1993, plantejat pel president del Govern contra els articles 40; 4l a, b, c, d, e i g; 43.3; 44; 45; 46; 47 i 48 i, per connexió, els articles 112.10, 11 i 12; 113-6 i 7; i 120.3 i 18, de la Llei foral del Parlament de Navarra 2/1993, de 5 de març, de protecció i gestió de la fauna silvestre i el seu hàbitat (BOE de 3 de juliol de 1993).

Recurs d'inconstitucionalitat 2035/1993, plantejat pel Consell Executiu de la Generalitat de Catalunya, contra els articles 3-3; 4.1; 11.1, darrer incís; 16.2 i 3; 18.2 h; 22.1, darrer incís i 2; 23.3; disposició transitòria cinquena; disposició final primera ; i disposició final segona , punts 2, primer incís, 3 i 4 de la Llei 3/1993, de 22 de març, bàsica de les cambres oficials de comerç, indústria i navegació (BOE de 5 de juliol de 1993).

Recurs d'inconstitucionalitat 2038/1993, plantejat pel Govern Valencià contra l'article 16.1 i 3 i disposició final segona, apartats 2 i 4 (i, per connexió, els articles 4, 11 in fine, disposicions transitòries cinquena i sisena, disposició derogatòria pel que fa al recurs ca-meral, i disposició final primera); article 3 (i, per connexió, els articles 2.e in fine, 4, 18.2 h, 20.3 i disposició final segona, apartat 3), i articles 22.1 in fine i 22.2 paràgraf segon (i per connexió, l'article 23-3), de la Llei 3/1993, de 22 de març, bàsica de les cambres oficials de comerç, indústria i navegació (BOE de 5 de juliol de 1993).

Qüestió d'inconstitucionalitat 1845/1993, plantejada per la Secció Primera de l'Audiència Provincial de Mallorca, en relació amb l'article 21.2 de la Llei orgànica 1/1992, de 21 de febrer, sobre protecció de la seguretat ciutadana, per poder vulnerar els articles 14 i 18.2 de la Constitució (BOE 17 de juliol de 1993).

Conflicte positiu de competència 2143/1993, plantejat pel Govern Valencià, en relació amb la disposició addicional quarta del Reglament de cooperatives de crèdit, aprovat pel Reial decret 84/1993, de 22 de gener, en la mesura que determina el caràcter de norma bàsica pels articles 7 i 31; 1.1 i 5; 9.1 c i d; 10.2 i 28; i 2.1 f (BOE de 22 de juliol de 1993).

Qüestió d'inconstitucionalitat 2140/1993, plantejada per la Secció 3.° de la Sala del Contenciós Administratiu del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, en relació amb els articles 15; 25.2 b; 47; 50 i 133 del Decret legislatiu de la Generalitat de CatalunyaPage 426 1/1990, de 12 de juliol, pel qual s'aprova el text refós dels textos legals vigents a Catalunya en matèria urbanística i dels articles 912 i 218 del text refós de la Llei sobre règim del sòl i ordenació urbana, aprovada, pel Reial decret 1346/1976, de 9 d'abril, per poder ser contraris als articles 82 i 137 de la Constitució (BOE 22 de juliol de 1993).

Recurs d'inconstitucionalitat 2133/1993, plantejat pel president del Govern contra la disposició addicional tercera de la Llei de la Comunitat Autònoma de Cantàbria 4/1993, de 10 de març, de la funció pública (BOE 22 de juliol de 1993).

Agost

Recurs d'inconstitucionalitat 2299/1993, plantejat per més de 50 senadors, contra l'article 37 i la disposició addicional cinquena de la Llei de la Comunitat Autònoma de la Rioja 2/1993, de 13 d'abril, de pressupostos (BOE de 2 d'agost de 1993).

Recurs d'inconstitucionalicat 2300/1993, plantejat per més de 50 senadors, contra la Llei 5/1993, de 16 d'abril, de liquidació definitiva de la participació de les corporacions locals en els tributs de l'Estat corresponents a ['exercici de 1990 (BOE de 2 d'agost de 1993).

Recurs d'inconstitucionalitat 2481/1993, plantejat pel president del Govern contra l'article 17 i, per connexió, contra els articles 19.2 i 22, i les disposicions addicionals 12 i transitòria primera, de la Llei de les Corts d'Aragó 7/1993, de 4 de maig, de pressupostos de la Comunitat Autònoma per al 1993 (BOE de 26 d'agost de 1993).

Recurs d'inconstitucionalitat 2587/1993, plantejat pel president del Govern contra els articles 24 i 25 i disposició addicional 5-a de la Llei de les Corts de Cantàbria 5/1993, de 6 de maig, de pressupostos generals de la Comunitat Autònoma per al 1993 (BOE de 26 d'agost de 1993).

Setembre

Recurs d'inconstitucionalitat 2728/1993, plantejat pel president del Govern contra determinats preceptes de la Llei del Parlament de Galícia 6/1993, d'11 de maig, de pesca de Galícia (BOE de 25 de setembre de 1993).

Qüestió d'inconstitucionalitat 2275/1993, plantejada per la Secció 4,° de la Sala del Contenciós Administratiu del Tribunal Superior de Justícia d'Aragó, en relació amb la disposició addicional 12 de la Llei de les Corts d'Aragó 6/1992, de 4 de maig, de pressupostos de la Comunitat Autònoma per al 1992, per poder ser contrària als articles 14, 23.2 i 103.3 de la Constitució, i oposar-se, a més, a la disposició transitòria sisena, núm. 4 i, consegüentment, a l'article 19, ambdós de la Llei 30/1984, de 2 d'agost, de mesures per a la reforma de la funció pública (BOE de 29 de setembre de 1993).

Qüestió d'inconstitucionalitat 2346/1993, plantejada per la Secció Primera de la Sala del Contenciós Administratiu, amb seu a Granada, del Tribunal Superior de Justícia d'Andalusia, en relació amb els articles 5, 6 i 7, i la disposició addicional primera de la Llei de la Comunitat Autònoma d'Andalusia 2/1989, de 18 de juliol, d'espais naturals protegits, per poder vulnerar l'article 149.1.23 de la Constitució,Page 427 en relació amb allò disposat als articles 6 i 15.2 de la Llei 4/1989, de 27 de març, de conservació dels espais naturals i la flora i fauna silvestres (BOE de 29 de setembre de 1993).

Octubre

Conflicte positiu de competència 2836/1993, plantejat pel Consell Executiu de la Generalitat de Catalunya, en relació amb l'Ordre del Ministeri d'Obres Públiques i Transports de 22 de març de 1993, per la qual es regula la concessió d'ajudes establertes en el Pla nacional de residus industrials per al 1993, excepte als articles 1, 2, 3, 13 i 15 (BOE de 14 d'octubre de 1993).

Novembre

Recurs d'inconstitucionalitat 3141/1993, plantejat pel president del Govern contra la Llei del Parlament de Galícia 11/1993, de 15 de juliol, sobre el recurs de cassació en matèria de dret civil especial de Galícia (BOE de 23 de novembre de 1993).

Conflicte positiu de competència 3242/1993, plantejat pel Consell Executiu de la Generalitat de Catalunya davant el Govern, en relació amb el Reial decret 769/1993, de 21 de maig, pel qual s'aprova el Reglament per a la prevenció de la violència als espectacles públics (BOE de 25 de novembre de 1993).

Desembre

Qüestió d'inconstitucionalitat 2848/1993, plantejada per la Secció Cinquena de la Sala del Contenciós Administratiu del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, en relació amb l'article 72.3 del text articulat de la Llei de trànsit, circulació de vehicles de motor i seguretat viària, aprovada pel Reial decret legislatiu 339/1990, de 2 de març, per poder vulnerar l'article 24.2 de la Constitució (BOE 22 de desembre de 1993).

---------------------------

[1] En aquest Acord s'indica que, per a l'any 1994, les comunitats que van accedir a la seva autonomia per la via de l'art, 151 veuran limitat el seu índex d'augment real de recursos derivat del nou sistema de finançament al 0,5 % com a màxim i al 0,25 % com a mínim. En canvi, les comunitats de l'arc. 143 es veuran limitades per un 1 % i un 0,25 per % respectivament. Font: Bonastre Soler, S., «L'Acord sobre el sistema de finançament autonòmic en el període 1992-1996; la participació en el 15 % de l'IRPF» a Nota d'Economia, Generalitat de Catalunya, Departament d'Economia i Finances, 1994, núm. 48, pàg. 13.

[2] Sobre aquesta Sentència vegeu també l'article d'Alba Nogueira publicat a la secció Comentaris i nota d'aquest mateix número pag. 379-388.