Institucions de l'estat

A cura de Francesc de Carreras i Juan Carlos Gavara

Llei orgànica 1/2001, de 26 de març, de modificació de la Llei orgànica 13/1982 de reintegració i millorament del règim foral de Navarra (BOE núm. 75, de 28 de març).

Mitjançant aquesta Llei orgànica, que consta únicament de dos articles, es procedeix a la modificació de la Llei orgànica 13/1982, de 10 d'agost de 1982, amb l'objectiu d'establir un nou procediment per a l'elecció del president del Govern o de la Diputació Foral de Navarra. El nou sistema d'elecció elimina la clàusula per la qual en el supòsit de no haver-se pogut aconseguir la confiança de la majoria simple dels diputats en les votacions successives celebrades dins el termini de dos mesos comptats a partir de la celebració de la primera votació d'investidura, quedava investit automàticament aquell candidat que hagués obtingut un major nombre d'escons a la Cambra parlamentària. Així mateix elimina els terminis previstos fins aleshores per a la investidura d'un president del Govern i estableix que en el cas de no assolir-se la majoria simple de vots a favor d'un candidat a la Presidència en segona votació (per a la primera es manté la majoria absoluta), es podran tramitar successives propostes a candidats (que requeriran de les mateixes majories), però només dins el termini de trenta dies naturals des de la celebració de la primera votació. En el cas que cap candidat no assolís la majoria requerida, la nova Llei preveu la dissolució del Parlament i la celebració de noves eleccions. No deixa de ser curiosa l'última clàusula de l'article 1 quan estableix que el mandat del nou Parlament, sorgit arran de la celebració d'aquestes eleccions convocades com a conseqüència de la incapacitat política manifesta d'investir majoritàriament un president d'acord amb la composició parlamentària del primer, tindrà una durada limitada: així, la nova legislatura durarà només fins a la data en què expiri la del primer Parlament.

La Llei introdueix també l'obligació de tenir la condició de diputat del Parlament de Navarra com a condició necessària per poder ser designat president del Govern. Al president se li confereix la nova facultat de poder dissoldre el Parlament i convocar eleccions anticipades sota la seva responsabilitat exclusiva i amb la deliberació prèvia amb el Govern de Navarra o Diputació Foral. L'exercici d'aquesta nova potestat està però molt limitada temporalment. D'acord amb l'art. 3 de la Llei que modifica l'art. 30 de la Llei 13/1982, el president no podrà acordar la dissolució de la Cambra Legislativa ni la convocatòria Page 138 de noves eleccions: a) en el primer període de sessions del Parlament, b) ni quan resti menys d'un any perquè s'esgoti la legislatura, c) ni quan s'estigui tramitant una moció de censura, d) ni quan hi hagi convocat un procés electoral estatal, e) ni tampoc abans que no hagi transcorregut el termini d'un any des que s'hagués procedit a la dissolució del Parlament mitjançant aquest mateix procediment de dissolució anticipada. Sembla doncs que la Llei fa una aposta concreta per reduir al màxim la possibilitat d'activar aquest mecanisme, i optar per un sistema de major estabilitat política.

El projecte de reforma legislativa fou una iniciativa del Govern de Navarra d'a- cord amb el procediment que preveu l'art. 71 de la mateixa Llei orgànica 13/1982. Posteriorment va ser aprovada pel Parlament Foral de Navarra. Finalment, un cop aprovat el projecte, el Govern, en exercici de la seva iniciativa, va formalitzar el pacte amb rang i caràcter de llei orgànica i el va trametre a les Corts Generals per tal que procedissin a l'aprovació parlamentària oportuna mitjançant el procediment previst per la Constitució per als estatuts d'autonomia i les lleis orgàniques.

Francesc Vallès

Llei orgànica 4/2001, de 12 de novembre, reguladora del dret de petició (BOE de 13 de novembre).

Vint-i-tres anys després de l'aprovació de la Constitució, les Corts Generals desenvolupen per fi aquest dret fonamental, amb la conseqüent derogació de la franquista Llei 92/1960, de 22 de desembre, per la qual es regula el dret de petició, vigent fins llavors. La tardança soferta és fidel reflex del poc interès que ha merescut aquest dret per al legislador, per la seva poca rellevància actual, malgrat ser un dels drets més protegits per la nostra Carta Magna.

En el text de la Llei no apareix cap menció de títols competencials que habilitin l'Estat per regular aquest dret (com l'art. 149.1.1 CE), de la qual cosa es dedueix que les Corts Generals fonamenten la seva capacitat únicament en la reserva de llei orgànica que estableix l'art. 81 CE per al desenvolupament dels drets de la secció primera del capítol segon del títol primer de la Constitució, que és on es troba l'art. 29, que reconeix el dret de petició. Coincideix amb aquesta perspectiva el fet que el legislador ha procedit a una regulació minuciosa de tots els aspectes del dret, que s'imposa d'igual manera a les institucions estatals i a les autonòmiques i locals, en no distingir-se gairebé en el contingut de la Llei entre els diversos possibles destinataris de les peticions dels ciutadans (destinataris que estan delimitats a l'art. 2 de la Llei, en el que ara ens interessa, quan fa referència a «qualsevol institució pública, administració o autoritat»).¹ Si, pel contrari, les Corts Generals s'haguessin fonamentat primordialment en l'art. 149.1.1 CE, haurien imposat de manera general úni- Page 139 cament normes bàsiques, i haurien completat aquesta regulació amb normes més detallistes aplicables únicament a les institucions estatals.

La Llei únicament distingeix entre les institucions estatals i les institucions autonòmiques i locals a l'hora de tractar la qüestió lingüística, atès que el seu art. 5 estableix que l'Administració general de l'Estat,² en el territori de les comunitats autònomes, l'estatut de les quals estableixi una llengua cooficial diferent del castellà, haurà d'acceptar les peticions redactades en aquests idiomes i contestar-les en la llengua escollida pel peticionari, i en canvi remet a la legislació autonòmica corresponent la regulació d'aquesta qüestió quan els destinataris de la petició siguin institucions autonòmiques o locals. Aquesta diferència de règim jurídic en matèria lingüística no és nova, atès que ja apareix a l'art. 36 de la Llei de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú, que també inclou, com la Llei que comentem, un apartat pel qual s'estableix la necessitat de traduir al castellà els documents redactats en aquestes llengües autonòmiques cooficials si així ho sol·liciten els seus destinataris o si han de tenir efectes en algun territori en què aquella determinada llengua no sigui cooficial.

En canvi, la remissió als respectius reglaments parlamentaris del procediment de tramitació de les peticions dirigides als parlaments autonòmics i l'exclusió de les queixes dirigides als defensors del poble autonòmics de l'àmbit d'aplicació d'aquesta Llei, que trobem a les dues primeres disposicions addicionals de la Llei, no suposen cap consideració de l'àmbit competencial autonòmic, ja que aquestes normes resulten també aplicables a les institucions estatals que són equivalents (les Corts Generals i el Defensor del Poble, respectivament). Fins i tot l'habilitació que efectua la disposició final única de la Llei a favor de les comunitats autònomes per tal que aquestes dictin les disposicions de desenvolupament i aplicació de la Llei que resultin necessàries és la mateixa que es fa a favor del Govern de l'Estat, amb la qual cosa s'ha de suposar que l'abast és el mateix, sense possibilitat de substituir el contingut de cap dels preceptes de la Llei, i en aquesta línia va el projecte de decret sotmès a informació pública pel Govern de la Generalitat (DOGC de 23 d'agost de 2002).

En referència a la citada remissió als reglaments parlamentaris estatals i autonòmics, cal mencionar que aquesta no és una remissió en blanc, sinó que s'exigeix que aquests reglaments recullin la mera possibilitat de convocar, en els casos en què l'òrgan parlamentari competent ho consideri oportú, en audiència especial als peticionaris, i que regulin la possibilitat de conversió en peticions, a sol·licitud dels seus signants, de les iniciatives legislatives populars no admeses pel fet de no complir tots els requisits establerts. D'altra banda, el Reglament del Parlament de Catalunya té un problema d'adaptació a la Llei orgànica comentada, perquè restringeix, en el seu article 42, el subjecte actiu dels suggeriments a les entitats domiciliades a Catalunya i a les persones que gaudeixin de la condició política de catalans. En aquest article s'està excloent els estrangers, en contradicció amb l'art. 1 de la Llei, però també els espanyols no catalans, la qual cosa podria ser contrari a la Llei (que no restringeix la possibilitat de presentar peticions perquè l'àmbit territorial de competència del destinatari inclogui el lloc de residència del peticionari), a l'article 29 CE i a la igualtat protegida constitucionalment.

Jordi Freixes

Llei orgànica 6/2001, de 21 de desembre, d'universitats (BOE núm. 307, de 24 de desembre).

Després de més de 18 anys de vigència de la Llei orgànica 11/1983, de 25 d'agost, de reforma universitària, el legislador espanyol decideix modificar el marc normatiu pel qual s'ha de regir el sistema universitari amb la finalitat de millorar-ne la qualitat docent, investiga- dora i de gestió; fomentar la mobilitat de professors i estudiants; aprofundir en la creació i transmissió del coneixement com a eix de l'activitat acadèmica; respondre als reptes derivats de l'ensenyament superior no presencial a través de les noves tecnologies de la informació i de la comunicació i integrar-se competitivament al costat dels millors centres d'ensenyament superior de l'espai universitari europeu que s'està començant a configurar.

La Llei pretén establir una clara distinció entre les funcions de govern, representació, control i assessorament a les quals assigna un òrgan diferent per tal de dur-les a terme en l'estructura de la universitat. En aquest sentit, la Llei crea el Consell de Govern, com a màxim òrgan de govern universitari que, presidit pel rector, serà el responsable d'establir les línies estratègiques i programàtiques en els àmbits d'organització dels ensenyaments, la investigació i els recursos humans i econòmics. En aquesta estructura la Llei preveu com a novetat que el rector, que ha d'exercir la direcció, el govern i la gestió de la universitat, sigui elegit directament per la comunitat universitària mitjançant sufragi universal, lliure, igual i secret. La Llei preveu també la creació d'altres òrgans universitaris, d'entre els quals destaquen el Consell de Direcció, que tindrà com a missió assistir el rector en la seva activitat al capdavant de la universitat, i la Junta Consultiva, formada per aquells membres que gaudeixin d'un major prestigi dins la comunitat universitària.

El Consell Social es configura com l'òrgan de relació entre la universitat i la societat i li correspon la supervisió de l'activitat econòmica de la universitat, el rendiment dels serveis i l'aprovació dels pressupostos. Tot i que la Llei preveu que la seva regulació és competència de les respectives comunitats autònomes, la principal novetat suposa que en la seva composició no hi pot haver altres membres de la comunitat acadèmica a excepció del rector, el secretari general i el ge- rent. Page 141

La Llei crea també el Consell de Coordinació Universitària, que serà el màxim òrgan consultiu i de coordinació del sistema universitari. La seva composició està formada pel ministre d'Educació, que el presideix, els responsables d'ensenyament universitari dels consells de govern de les comunitats autònomes, els rectors de les universitats i vint-i-un membres, nomenats per a un període de quatre anys entre personalitats de la vida científica, acadèmica, cultural, professional, econòmica i social, set dels quals són designats pel Congrés de Diputats, uns altres set, pel Senat i els altres set pel Govern.

Una altra novetat de la Llei consisteix en la introducció d'un sistema de mecanismes externs d'avaluació de la qualitat universitària que actuarà conforme a criteris d'objectivitat i transparència. Per fer-ho efectiu es crea l'Agència Nacional d'Avaluació de la Qualitat i Acre- ditació que, de manera independent, avalua tant els ensenyaments, com les activitats investigadores, docents i de gestió, com també els serveis i programes de la universitat.

En relació amb el professorat universitari, la Llei estableix un nou sistema de selecció que defineix com a més obert, competitiu i transparent, que s'estructura sobre un procés d'habilitació nacional que concedeix prioritat als mèrits docents i investigadors dels candidats i garanteix l'objectivitat de les proves de selecció. A més, la Llei dissenya el desenvolupament d'una nova carrera acadèmica mitjançant la creació de noves figures contractuals i la introducció d'incentius segons els paràmetres de qualitat que fixin l'Administració general de l'Estat, les comunitats autònomes i les mateixes universitats. La Llei possibilita la contractació per part de les universitats de fins a un màxim del 49 % del total de professors contractats d'acord amb les noves figures, la regulació i règim jurídic dels quals és competència de les comunitats autònomes.

La disposició transitòria segona de la Llei preveu que en el termini màxim de sis mesos a partir de la seva entrada en vigor, cada universitat ha de procedir a constituir un nou claustre universitari d'acord amb el procediment establert en la Llei, per tal que s'elaborin uns nous estatuts en un termini màxim de nou mesos des de la seva constitució.

A les competències que sobre aquesta matèria ja tenien atribuïdes les comunitats autònomes, la Llei hi afegeix, entre d'altres, la de regulació mitjançant una llei autonòmica, del règim jurídic i retributiu del professorat contractat, la capacitat per establir retribucions addicionals per al professorat, l'aprovació de programes de finançament plurianual que condueixin a contractes per programa i l'avaluació de la qualitat de les universitats en el seu àmbit de responsabilitat.

La Llei es dicta a l'empara de la competència exclusiva que correspon a l'Estat conforme a l'art. 149.1.1, 15, 18 i 10 de la Constitució. Cal esmentar que contra aquesta s'ha interposat recurs d'inconstitucionalitat davant el Tribunal Constitucional perquè s'entén que determinats preceptes poden vulnerar el dret fonamental a l'autonomia universitària reconegut a la Constitució espanyola i el sistema de distribució de competències entre l'Estat i les comunitats autònomes sobre aquesta matèria.

Francesc Vallès Page 142

Llei 2/2001, de 26 de març, per la qual es crea el Consell General de Col·legis de Protèsics Dentals (BOE núm. 75, de 28 de març).

Aquesta Llei té per objecte la creació del Consell General de Col·legis de Protèsics Dentals, d'acord amb la Llei 2/1974, de col·legis professionals, modificada per les lleis 74/1978 i 7/1997, que preveu la constitució d'un Consell General de Col·legis quan, en una determinada professió, hi hagi diverses organitzacions col·legials d'àmbit territorial inferior al nacional. Des de la creació i regulació de la professió de protèsic dental per la Llei 10/1986, i del reconeixement del títol oficial de formació professional de segon grau pel Reial decret 541/1995, s'han creat diversos col·legis de protèsics dentals a les dife- rents comunitats autònomes, i, per tant, es dóna la situació descrita per la Llei de col·legis professionals que fa necessària la creació d'un Consell General.

En el primer article de la Llei es crea el Consell General de Col·legis de Protèsics Dentals com a corporació de dret públic; en el segon s'estableix que el Col·legi es relacionarà amb l'Administració general de l'Estat a través del Ministeri de Sanitat i Consum. Les dues disposicions transitòries que conté la Llei preveuen la constitució d'una Junta Gestora formada per representants dels col·legis autonòmics encarregada d'elaborar uns estatuts provisionals mitjançant els quals s'escollirà el Consell General de Col·legis de Protèsics Dentals, que en el termini d'un any després de la seva constitució ha d'elaborar els estatuts previstos en l'art. 6.2 de la Llei de col·legis professionals.

Josep Pagès Massó

Llei 3/2001, de 26 de març, de pesca marítima de l'Estat (BOE núm. 75, de 28 de març).

La Llei de pesca marítima de l'Estat té per objecte la regulació del sector econòmic i productiu de la pesca, de gran importància per a l'economia espanyola. Aquest sector inclou activitats basades en l'explotació i l'aprofitament dels recursos marins vius, que abasten tant la pesca extractiva com la comercialització, la transformació, la construcció naval, la indústria auxiliar i els serveis relacionats. El punt de partida és l'art. 130.1 de la Constitució espanyola, que emplaça els poders públics a modernitzar i desenvolupar tots els sectors econòmics, amb especial referència al sector pesquer. Aquest mandat, juntament amb els principis constitucionals de llibertat d'empresa i de funció social de la riquesa nacional (art. 38 i 128 de la Constitució), constitueixen la base de la regulació del sector pesquer, que a la vegada s'ha d'emmarcar en el context comunitari europeu, atès que les institucions comunitàries han assumit bona part de les competències que l'Estat tenia en la matèria.

Un dels punts més importants de la Llei consisteix en la delimitació dels àmbits competencials de l'Estat i de les comunitats autònomes que afecten el sector econòmic i productiu de la pesca. Segons l'art. 149.1.19 de la Constitució, l'Estat té competència exclusiva sobre la matèria de pesca marítima, Page 143 sens perjudici de les competències que s'atribueixin a les comunitats autònomes en l'ordenació d'aquest sector. D'acord amb aquest precepte, les comunitats autònomes s'han atribuït competències de desplegament legislatiu i execució de la normativa bàsica de l'Estat en matèria d'ordenació del sec tor pesquer (l'art. 10.1.7 EAC atribueix la competència de la Generalitat en el desplegament legislatiu i l'execució, en el marc de la legislació bàsica de l'Estat, de l'ordenació del sector pes quer).

La Llei s'organitza, precisament, sobre la lògica del repartiment competencial establert per la Constitució i els estatuts d'autonomia. Així, el títol I està dedicat a regular la pesca marítima, competència exclusiva de l'Estat. La regulació parteix de la distinció entre la pesca marítima en aigües exteriors (ja siguin de jurisdicció espanyola, d'altres estats membres de la Unió Europea, de països tercers o d'alta mar), on són d'aplicació els preceptes de la Llei, de la pesca en aigües interiors, cria i recollida de marisc i aqüicultura, competències autonòmiques d'acord amb l'art. 148.1.11 de la Constitució (l'art. 9.17 de l'EAC atribueix a la Generalitat competència exclusiva sobre pesca en aigües interiors, cria i recollida de mariscs, aqüicultura i pesca fluvial i lacustre). La competència exclusiva estatal en matèria de pesca marítima no planteja problemes de delimitació competencial. La regulació està orientada a garantir la conservació i protecció dels recursos pesquers (mitjançant l'establiment de quotes pesqueres, la limitació del nombre de vaixells, del temps d'activitat pesquera, de captures, la regulació de les arts de pesca i de la mida o el pes de les espècies capturades, l'establiment de vedes, etc.) i la regeneració d'aquests (mitjançant la declaració de zones de protecció pesquera, de reserves marines, etc.). El mateix títol I conté la regulació del règim de gestió de l'activitat pesquera (consistent principalment en l'establiment d'un cens de vaixells de pesca marítima i la regulació de les autoritzacions de pesca i de la seva transmissibilitat). Així mateix, el títol I també conté mesures relatives a la pesca marítima no professional i al control i la inspecció de la pesca marítima.

El títol II, que estableix la normativa d'ordenació del sector pesquer, és declarat legislació bàsica per la disposició addicional segona de la Llei. En molts dels seus articles trobem delimitacions concises de les respectives competències de l'Estat i de les comunitats autònomes que han assumit el desplegament legislatiu i l'execució de l'ordenació del sector pesquer. Així, quant a la capacitació dels professionals del sector, correspon a l'Estat la regulació de les titulacions, restant per a les comunitats autònomes l'expedició dels títols i acre- ditacions, que podran expedir-se, al costat del castellà, en la llengua cooficial de la comunitat autònoma (art. 42 a 44); s'estableix un Registre de professionals del sector pesquer del Ministeri d'Agricultura, Pesca i Alimentació, la gestió del qual serà descentralitzada en les comunitats amb competència sobre la matèria, que tindran l'obligació de traslladar al Ministeri les inscripcions i les baixes que registrin. En aquest títol també es contenen regulacions relatives a les confraries de pescadors i les organitzacions de productors. El reconeixement d'aquestes últimes correspon a les comunitats autònomes competents o a l'Estat segons el seu àmbit de producció.

D'altres qüestions d'una importància Page 144 transcendental en l'ordenació del sector pesquer, com la regulació de la flota pesquera, els ports base i els ports de desembarcament i primera venda, són regulades en els capítols III i IV del títol

2. Entre d'altres qüestions, ressalta l'es tabliment d'un Registre de vaixells pesquers dependent del Ministeri d'Agricultura, Pesca i Alimentació, l'execució del qual correspon a les comunitats autònomes en connexió telemàtica permanent amb el Ministeri (art. 57); l'atorgament del port base per les comunitats autònomes que autoritzin la construcció de nous vaixells (art. 66) i la delimitació de competències en la primera venda dels productes pesquers (art. 69 a 74).

Sota l'empara de l'art. 149.1.13 de la Constitució, a partir de la constatació de l'estreta interdependència que es dóna entre extracció i comercialització en el sector pesquer, la Llei estableix en el títol III (art. 75 a 82, declarats tots ells de legislació bàsica) la normativa sobre la comercialització de productes pesquers, des de la primera venda fins a l'arribada al consumidor final. Cal tenir en compte, en relació amb la comercialització dels productes pesquers, que les bases estatals han de respectar les competències que tenen assumides les comunitats autònomes en matèria de comerç interior, defensa del consumidor i de l'usuari (art. 12.1.4 EAC). El tractament de la qüestió persegueix la transparència del mercat i de la cadena comercial, la garantia de la conservació dels productes i d'altres mesures relatives a la transformació, la millora de la seva qualitat i la promoció dels productes. En aquest sentit, s'estableixen l'obligatorietat d'identificar i etiquetar els productes (art. 77 i 78). El títol IV regula la investigació pesquera i oceanogràfica.

El títol V de la Llei recull el règim d'infraccions i sancions d'acord amb els criteris substantius continguts en la jurisprudència constitucional que diferencia l'àmbit material de la pesca marítima (règim de competència exclusiva de l'Estat) del corresponent a l'ordenació del sector pesquer i la comercialització dels productes pesquers (matèries en les quals correspon a les comunitats autònomes el desplegament legislatiu i l'execució). Com s'assenyala a l'exposició de motius, la necessitat d'establir un règim sancionador és més gran davant el fet que el Reglament CEE 2847/93 del Consell, de 12 d'octubre, pel qual s'estableix un règim de control de la política pesquera comuna, imposa als estats membres vetllar pel compliment de la normativa comunitària en les seves aigües i per part dels seus vaixells. Així, en el títol V s'estableix, d'una banda, el règim sancionador en matèria de pesca marítima, l'aplicació del qual correspon als òrgans competents del Ministeri d'Agricultura, Pesca i Alimentació; i, de l'altra, la normativa bàsica del règim sancionador en matèria d'ordenació del sector pesquer i de l'activitat comercial de productes pes quers, el desplegament legislatiu i l'execució del qual correspon als òrgans competents de les comunitats autònomes (art. 89).

Finalment, cal assenyalar que la disposició addicional primera crea dos òrgans nous: el Consell Nacional Pesquer (òrgan de coordinació entre el Ministeri i les comunitats autònomes) i el Comitè Consultiu del Sector Pesquer (òrgan de consulta integrat per representants del Ministeri i de les associacions i organitzacions més representatives del sector pesquer).

Josep Pagès Massó Page 145

Aquesta Llei -d'article únic, però que inclou tres annexos extensos- té per objecte incorporar plenament al dret intern espanyol la Directiva 85/337/CEE amb les modificacions introduïdes per la Directiva 97/11/CE. Aquella primera Directiva es va incorporar al dret intern estatal mitjançant el Reial decret legislatiu 1302/1986, de 28 de juny, d'avaluació d'impacte ambiental, els preceptes del qual tenen caràcter de legislació bàsica estatal, i va ser desplegat pel Reial decret 1131/1988, de 30 de setembre. Per la seva banda, les comunitats autònomes, d'acord amb les competències que els reconeixen els respectius estatuts d'autonomia, van desplegar la normativa bàsica d'execució d'avaluació d'impacte ambiental (ja fos mitjançant lleis formals o bé mitjançant disposicions reglamentàries), i fins i tot van ampliar, en exercici de les esmentades competències, l'àmbit material d'aplicació de la citada normativa.

Posteriorment, la Directiva 97/11/CE ha introduït algunes modificacions que es poden agrupar en dos grans blocs. En primer lloc, ha ampliat de 9 a 21 els projectes subjectes a avaluació d'impacte obligatòria. En segon lloc, realitza diverses modificacions puntuals amb l'objectiu principal d'eliminar les incerteses existents sobre l'abast de la transposició del denominat annex II, en confirmar que els estats no poden eximir anticipadament del procediment d'avaluació d'impacte ambiental blocs o grups sencers de projectes inclosos en el citat annex. Per això, si no s'estableixen respecte d'aquests blocs o grups de projectes criteris que permetin conèixer a priori si és o no necessària la mencionada avaluació, la seva determinació s'ha de fer mitjançant un estudi cas per cas.

Llei 6/2001, de 8 de maig, de modificació de la normativa sobre avaluació d'impacte ambiental (BOE núm. 111, de 9 de maig).

Així, en síntesi, la Llei que comentem estableix l'avaluació d'impacte ambiental obligatòria per als projectes que s'inclouen en algun dels 9 grups de l'annex I (agricultura i ramaderia, indústries extractiva, energètica, siderúrgica, química, tèxtil o paperera, infraestructures, enginyeria hidràulica i residus) i preveu que els projectes inclosos en l'annex II s'han de sotmetre o no a avaluació segons un estudi que ha de fer-se cas per cas, segons els criteris específics de selecció que es detallen en el text (annex III). També regula com a novetat la possibilitat que el promotor o titular d'un projecte sol·liciti amb caràcter previ a la seva elaboració l'opinió de l'autoritat competent -que pot ser d'una comunitat autònoma- en relació amb el contingut i l'abast de l'estudi d'impacte ambiental. I introdueix, així mateix, les noves exigències del Conveni d'Espoo, ratificat per l'Estat espanyol l'1 de setembre de 1997, per a l'avaluació d'impacte ambiental en un context transfronterer.

Finalment, la Llei que comentem inclou també alguns canvis per adaptar la legislació estatal als criteris recollits a la STC de 22 de gener de 1998, que exigeix la col·laboració necessària entre les diferents administracions públiques en l'exercici de les seves competències.

Així, quan es tracti de projectes que no hagin de ser autoritzats o aprovats per l'Administració general de l'Estat, és òrgan ambiental a aquest efecte el que determini cada comunitat autònoma, que també ha de fer el seguiment i la vigilància del compliment de la declaració Page 146 d'impacte; a més, ha de ser consultat preceptivament quan el projecte s'ubiqui al seu territori i correspongui a l'Estat formular la declaració d'impacte ambiental. Així mateix, també es preveu que les comunitats autònomes, a part de les infraccions que puguin establir, i sobre la base de les seves competències normatives en matèria de medi ambient, puguin fixar respecte de determinats projectes (els de l'annex II) l'obligació de sotmetre'ls a avaluació d'impacte ambiental o fixar-ne llindars de conformitat amb els criteris específics de l'annex II, de manera que és innecessari l'estudi cas per cas.

Marcel Mateu

---------------------------------

[1] El Grup Parlamentari Català va proposar una esmena al Congrés dels Diputats (la núm. 34), retirada després en el si de la ponència, que hauria afegit una clàusula que hauria permès a les comunitats autònomes incidir en la determinació dels possibles destinataris de les peticions dels ciutadans: «Asimismo, las Comunidades Autónomas establecerán, de acuerdo con su organización institucional propia y con su potestad de autoorganización administrativa, los destinatarios del derecho de petición» (BOCG, Congrés dels Diputats, sèrie A, núm. 21-5 i 21-6, de 19 de febrer i 23 de maig de 2001).

[2] I els organismes públics vinculats o depenents d'aquesta, com a resultat de la consideració per la ponència, al Congrés dels Diputats, de les esmenes núm. 7 -del Grup Basc- i núm. 35 -del Grup Parlamentari Català- (BOCG, Congrés dels Diputats, sèrie A, núm. 21-5 i 21-6, de 19 de febrer i 23 de maig de 2001).