El dret d'accés a la informació en matèria de medi ambient. Anàlisi de la llei 38/1995, de 12 de desembre, d'accés a la informació en matèria de medi ambient

L'aparició¹ del fenomen de la transparència administrativa ha estat impulsat per les exigències d'un increment de democràcia i legitimitat de les administracions públiques.² En aquest sentit, podem considerar que a partir dels anys seixanta es produeix una nova actitud dels règims democràtics tendent a la transparència en l'actuació administrativa i, en particular, a la consagració del dret d'accés dels ciutadans a la documentació administrativa.

El moviment d'obertura de les administracions públiques envers els ciutadans i ciutadanes, que ha trencat el tradicional secret de les administracions públiques,³ ha tingut uns efectes importants en el funcionament de l'Administració pública.⁴ D'una banda, ha permès vincular d'una major manera els ciutadans amb les decisions administratives, tant perquè la transparència permet que aquests en tinguin coneixement com perquè aquest coneixement fa que sigui més probable l'acceptació voluntària de les decisions preses. D'altra banda, la transparència administrativa ha suposat introduir un nou mecanisme de control de l'Administració pública en general, i dels funcionaris, en particular, cosa que ha comportat una millora en el seu funcionament.

La transparència, com ja s'ha comentat, apareix de forma insistent a partir delsPage 118anys seixanta en els països occidentals. De totes maneres, no s'ha d'oblidar que en alguns països ja feia anys que havia començat aquest procés d'obertura i transparència en l'activitat administrativa; e) país capdavanter fou Suècia, on la seva primera regulació del dret d'accés i la publicació dels documents oficials data del 1766, avançant-se així a la resta de països en la normativa sobre aquest tema en quasi dos segles.⁵

Ara bé, no fou fins als anys vuitanta en què el fenomen de la transparència administrativa es va generalitzar a tot Europa⁶ i fins i tot la Unió Europea va començar a promoure algunes reformes legislatives per impulsaren el seu si l'obertura de l'Administració pública, entre les quals destaquen la Directiva 90/313, relativa a l'accés a la informació en matèria de medi ambient, i les decisions del Consell i la Comissió relatives a l'accés als documents d'aquestes institucions comunitàries.⁷ Darrerament, l'aprovació del Tractat d'Amsterdam ha introduït importants novetats en l'àmbit comunitari reconeixent definitivament el principi de transparència administrativa i el dret d'accés a la documentació.⁸

L'Estat espanyol no ha estat aliè a aquest fenomen i ja l'art. 105.£ CE incorporà el principi de transparència de l'actuació pública,⁹ en concret a través de l'establi-Page 119ment del dret d'accés a arxius i registres administratius,¹⁰ previsió constitucional que fou posteriorment desenvolupada per l'art. 37 LRJPAC.¹¹

Aquesta Llei, però, regulà de forma restrictiva el dret d'accés dels ciutadans als arxius i els registres administratius.¹² Per això, donada la necessitat de traslladar la Directiva 90/313, de 7 de juny, relativa a l'accés dels ciutadans a la informació en matèria de medi ambient,13 ha calgut portar a terme una nova regulació del dretPage 120d'accés per al sector del medi ambient i transposar de manera correcta la Directiva 90/313.14 Aquesta nova regulació és la continguda a la Llei 38/1995, de 12 de desembre, d'accés a la informació en matèria de medi ambient.¹³

En aquest treball volem portar a terme l'estudi del dret d'accés a la informació en matèria de medi ambient. Estudi que òbviament per l'origen de la norma s'ha d'emmarcar en l'àmbit de la Unió Europea. A més, ja fa tres anys que es va aprovar la Llei 38/1995, per la qual cosa considerem necessari fer un comentari sobre l'experiència adquirida en l'aplicació d'aquesta Llei.

Quan parlem de l'accés dels ciutadans a la informació administrativa estem parlant d'un veritable dret subjectiu, entès com el reconeixement que fa el dret d'un poder en favor d'un subjecte concret que pot fer-lo valer enfront dels altres i gaudir també d'una tutela judicial d'aquesta posició.¹⁶ En particular, els ciutadans podran compel-lir l'Administració perquè aquesta els mostri o faci còpia dels documents administratius que estiguin sota el seu poder, articulant-se un sistema de garanties administratives i judicials pel cas que no els hi siguin mostrats.

Aquest dret subjectiu dels ciutadans davant l'Administració pot complir diverses funcions que estan directament relacionades amb les funcions atribuïdes a la transparència administrativa. D'una banda, el dret d'accés a la documentació permet als ciutadans conèixer la informació que els pugui afectar i que estigui en poder de l'Administració. D'altra banda, permet que els ciutadans consultin aquells documents que puguin tenir un interès general.¹⁷

Page 121

Fàcilment es pot observar el caràcter instrumental del dret d'accés, ja que es configura com a pas previ perquè els ciutadans puguin tenir els elements informatius suficients per tal de poder gaudir d'altres drets. Això deriva de la naturalesa mateixa del dret d'accés, la seva vinculació al principi de transparència i els efectes que aquesta es fixa en les relacions Administració-ciutadans.

Ara bé, el caràcter instrumental del dret d'accés no li resta importància ni vir-tualitat, sinó que precisament li atorga tot el seu sentit ja que és necessari perquè els ciutadans puguin exercir altres drets, alguns d'ells fonamentals (dret a la informació i llibertat d'expressió, art. 20 CE;¹⁸ dret a la participació política, art. 23 CE;¹⁹ i fins i tot el dret a la intimitat, art. 18 CE²¹ i, en l'àmbit que estem estudiant, el dret a un medi ambient adequat,21 art. 45 CE).

Però, a més, el dret d'accés no té únicament aquest vessant individual o privat dels ciutadans que demanen informació a l'Administració, sinó que, com encertadament ha destacat Embid Irujo,²² també té un vessant social o públic, que es relaciona amb el fet que la configuració del dret d'accés suposa l'establiment d'un mecanisme per incrementar la transparència de l'Administració, atès que des d'aquest vessant implica un principi objectiu de funcionament de l'Administració amb la finalitat de fer una Administració pública més transparent i propera als ciutadans.

Un dels objectius que es va proposar el legislador espanyol en aprovar la Llei 38/1995 fou ampliar l'àmbit subjectiu del dret d'accés en matèria de medi ambientPage 122per tal de complir les exigències comunitàries,²³ ja que la regulació general d'aquest dret a la LRJPAC únicament reconeixia als «ciutadans» el dret a accedir a arxius i registres,²⁴ la qual cosa ha estat entesa majoritàriament per la doctrina com la previsió que únicament els espanyols són subjectes actius del dret d'accés.²⁵

I això atès que l'art. 3.1 de la Directiva 90/313, objecte de transposició, estableix que «les autoritats estan obligades a posar la informació relativa al medi ambient a disposició de qualsevol persona física o jurídica que ho sol·liciti [...] »; així, doncs, es garanteix un accés general, no limitat per la nacionalitat dels sol·licitants, ni per la seva residència en un estat membre o país tercer, ni per la seva condició de persones físiques o jurídiques, ni per qualsevol altra circumstància personal, econòmica o social, que no sigui cap altra que la derivada de la seva capacitat jurídica per actuar davant l'Administració.

Malgrat les àmplies intencions de l'exposició de motius, el text de la Llei ha continuat preveient un subjecte actiu més reduït que l'establert a la Directiva 90/313, ja que Fart. 1 estableix:

Totes les persones, físiques o jurídiques, nacionals d'un dels estats que integren l'espai econòmic europeu o que tinguin el seu domicili en un d'aquests, tenen el dret a accedir a la informació ambiental que estigui en poder de les administracions públiques competents [...].

EI mateix dret es reconeix a les persones no compreses al paràgraf anterior, sempre que siguin nacionals d'estats que, alhora, atorguin als espanyols el dret a accedir a la informació ambiental que posseeixin.»

Veiem així que, malgrat que la voluntat inicial del legislador fos complir amb les disposicions de la Directiva, no ha estat finalment així, atès que únicament es reconeix el dret d'accés als ciutadans o residents d'un estat de l'espai econòmic europeu²⁶ i als nacionals de tercers estats únicament en el cas que hi hagi tracte de reciprocitat respecte als espanyols en els seus respectius ordenaments jurídics.

No s'entén quina ha estat la intenció del legislador que justifica l'aprovació de la nova Llei per poder reconèixer el dret d'accés a tots els subjectes actius previstos a la Directiva 90/313 í l'únic que aconsegueix és quedar-se a mig camí, sense raons evidents, entre la normativa existent a la LRJPAC i la normativa comunitària.27 PerPage 123aquesta raó, cal que ens preguntem en aquest punt què pot succeir, ja que el legislador espanyol no ha incorporat ni desenvolupat correctament la regulació del subjecte actiu del dret d'accés que fa la Directiva comunitària.

La jurisprudència del TJCE reconeix des de ja fa uns anys que en el cas que un estat membre no hagi traslladat al seu ordenament jurídic intern les previsions d'una directiva o ho hagi fet de forma incorrecta, si es donen determinades circumstàncies, es pugui propugnar l'efecte directe d'aquestes regulacions.28 En concret, el TJCE estableix que quan ens trobem davant d'una norma clara, precisa i incondicional, o sia, que contingui una obligació vinculant de resultat i que, a més, pugui ser objecte de protecció judicial, aquesta tindrà efecte directe.29

De la lectura de l'art. 3.1 de la Directiva 90/313, sembla poder-se deduir la claredat, precisió í incondicionalitat de la norma reguladora del subjecte actiu del dret d'accés,30 conclusió que es veu reafirmada pel considerant 6è de la Directiva en què s'estableix que «és necessari garantir que qualsevol persona física o jurídica tingui lliure accés a la Comunitat a la informació sobre medi ambient».

Per això, podem concloure que ens trobem davant d'una norma d'aplicabilitat directa en l'ordenament jurídic espanyol, ja que no ha estat correctament traslladada pel legislador intern.31 Això vol dir que «tota persona tindrà el dret a demanar a la seva Administració i al seu jutge que li apliqui els tractats, reglaments, directives o decisions» i que .«l'Administració competent i el jutge tindran l'obligació de fer ús d'aquests textos, qualsevol que sigui la legislació del país al qual pertanyi».32

Així doncs, la conclusió que s'imposa és que en virtut de l'efecte directe de les directives reconegut pel TJCE, tota persona, inclosos, evidentment, els estrangers, és subjecte actiu del dret d'accés a la informació sobre medi ambient en poder de l'Administració.

En relació amb el subjecte actiu, és important destacar el reconeixement del dret d'accés respecte a les persones jurídiques. És lloable que s'hagi previst la titularitat dePage 124les persones jurídiques amb caràcter general, en especial en un àmbit com el del medi ambient, on és ben conegut que actualment la participació ciutadana s'articula, principalment, a través d'associacions de protecció i defensa del medi ambient i organitzacions no governamentals.33 A més, no s'ha d'oblidar que aquestes associacions tenen una legitimació general per a la defensa d'interessos col·lectius respecte a alguns àmbits de l'actuació pública,34 com pot ser la intervenció sobre el medi ambient, cosa que incrementa la necessitat d'informació de l'activitat administrativa.

Una altra qüestió que hauríem de comentar respecte al subjecte actiu del dret d'accés a la informació en matèria de medi ambient és la que fa referència a la possible consideració de les administracions públiques com a subjectes actius.

En principi, sembla difícil poder arribar a considerar que les administracions públiques formen part de l'esfera activa del dret d'accés.35 En cap moment, ni a la Llei 38/1995 ni a la Directiva 90/313 es fa referència a aquesta possibilitat.

Normalment, les sol·licituds d'informació per part d'una administració pública a una altra no s'ha d'articular mitjançant el dret d'accés, sinó a través d'altres mecanismes, com poden ser les relacions interadministratives de col·laboració o informació.36

Resolts els problemes relatius a la configuració general de l'àmbit subjectiu del dret d'accés a la informació en matèria de medi ambient, cal dir que la Llei 38/1995 mateixa estableix que el sol·licitant no cal que acrediti un interès determinat en la informació que sol·licita. Això no vol dir que en determinats casos, especialment els relatius a la informació que afecta la intimitat i la continguda en els documents nominatius, com veurem posteriorment, es prevegi una legitimació especial per accedir-hi.

EI subjecte passiu del dret d'accés serà aquell que tindrà l'obligació de facilitar l'accés a una informació que estigui en el seu poder quan li hagi estat sol·licitada.

Page 125

En principi els subjectes passius del dret d'accés a la informació en matèria de medi ambient seran les administracions públiques competents (art. 1 de la Llei 38/1995).

Destaca, en primer lloc, l'ús del concepte d'administració competent que fa l'arc. 1 de la Llei 38/1995, quan la Directiva 90/313 parla de les informacions en possessió de les administracions públiques que tinguin responsabilitat en matèria de medi ambient.

Es pot observar que existeix una divergència entre la regulació estatal i la comunitària respecte a la relació entre la informació i l'Administració. En aquest sentit, considerem que ambdues han de fer referència al fet que les administracions públiques sol·licitades prenguin decisions, siguin de l'ordre que siguin, que afectin el medi ambient. És a dir, no creiem que en el cas de l'Administració general de l'Estat únicament es pugui sol·licitar informació al Ministeri del Medi Ambient, sinó que es podrà fer una sol·licitud d'informació a qualsevol òrgan que prengui decisions en matèria de medi ambient (per exemple, en l'actualitat, al Ministeri de Foment, al de Sanitat o al d'Agricultura). El principi de transparència en l'actuació administrativa ha de primar per sobre de la conjuntural distribució formal de les competències entre els diferents òrgans de l'Administració.

En segon lloc, per administracions públiques s'ha d'entendre les establertes a l'art. 2 LRJPAC (art. 2.2 de la Llei 38/1995), és a dir:

- Les administracions territorials: l'Administració general de l'Estat, les administracions de les comunitats autònomes, les entitats que integren l'Administració local.

- Les administracions institucionals: entitats de dret públic amb personalitat jurídica pròpia vinculades o que depenen de qualsevol administració pública.

Respecte al segon tipus d'administracions citades, es pot plantejar algun dubte respecte a què entenem per entitats de dret públic. En aquest sentit, i atès que aquest segon paràgraf de l'art. 2.2 LRJPAC ha de correspondre amb la previsió de l'art. 6 de la Directiva 90/313, seria escaient usar aquí ei criteri creat per la jurisprudència del TJCE respecte a quins ens cal que siguin considerats Estat a l'efecte de l'aplicació de la normativa comunitària.37

El TJCE considera que són requisits perquè uns ens siguin considerats com a administració pública que aquests participin d'una manera efectiva en l'exercici de poders públics38 o la cura d'interessos generals de l'Estat,39 Per això, per al TJCE,Page 126perquè un organisme sigui considerat com a públic no influeix la naturalesa jurídica de l'ens en qüestió, sinó que el que importa és el contingut de l'activitat que porta a terme (naturalesa de la tasca i eventualment de la competència).40

Això no vol dir que cada estat membre, en el seu àmbit intern, no pugui delimitar com millor cregui els propis aparells públics o assumir, en el sector econòmic, com a propi, l'activitat d'altra forma deixada a la iniciativa econòmica privada. En això els estats són sobirans, però no es pot oposar la seva potestat autoorganitzativa amb la finalitat de retallar les mesures d'aplicació del dret comunitari.41

Així doncs, aquells ens, sigui quina sigui la seva naturalesa jurídica pública o privada, que portin a terme activitats específiques de l'Administració, és a dir, l'exercici de potestats públiques o la tutela dels interessos generals, podran ser considerats subjectes del dret d'accés als nostres efectes. I això, perquè la Llei 38/1995 és la transposició d'una directiva comunitària, per la qual cosa és necessari seguir els criteris establerts per la Unió Europea respecte a què cal entendre englobat sota el concepte d'administració pública.

Seguint el criteri establert podríem considerar que totes aquelles empreses públiques, organismes autònoms, administracions independents, consorcis, mancomunitats i altres òrgans creats en el marc de les relacions interadministratives seran subjectes passius del dret d'accés sempre que compleixin els requisits que hem assenyalat anteriorment.

Qüestió diferent, però que també requereix tractament des de la perspectiva del subjecte passiu del dret d'accés, és la relativa a les empreses privades que gestionen serveis públics, respecte a les quals l'art. 2.2 de la Llei 38/1995 estableix que, sigui quina sigui la modalitat de contracte de les establertes a la Llei de contractes de les administracions públiques, aquestes estan obligades a facilitar informació relativa al medi ambient a l'Administració pública titular del servei quan aquesta els la sol·liciti.

L'objecte del dret és l'accés a la informació relativa al medi ambient, i per això ens proposem estudiar aquí, d'una banda, què és l'accés, i d'una altra banda, què és la informació relativa al medi ambient.

La Llei 38/1995 estableix alguns casos en què es limitarà el dret d'accés a la informació administrativa. Aquests casos estan establerts per tal de protegir un interès públic o privat que es considera més important i que, per això, s'ha de garantir amb major intensitat que el dret d'accés.

En aquest epígraf farem una anàlisi d'aquests casos en què s'estableix una limitació del lliure accés dels ciutadans a la informació relativa al medi ambient. Per portar a terme aquesta anàlisi, dividirem la nostra explicació en quatre apartats. En primer lloc, portarem a terme un estudi de les característiques generals dels límits al dret d'accés, en concret del seu àmbit i del marge d'apreciació que gaudeix l'Administració en el moment de determinar si una informació determinada es troba protegida per un límit determinat. En segon lloc, ens aproximarem a aquells límits que garanteixen interessos públics, posteriorment veurem els que garanteixen interessos privats i finalment aquells límits de caràcter formal.

Com a introducció a l'estudi del procediment per exercir el dret d'accés cal dir que els preceptes de la Llei 38/1995 que desenvolupen aquests aspectes no tenen caràcter bàsic, per la qual cosa podran ser modificats pel desenvolupament legislatiu que en matèria d'accés a la documentació facin les comunitats autònomes sempre que respectin, això sí, les previsions contingudes a la Directiva 90/313 i, en general, a la LRJPAC.

La Directiva 90/313 preveu la possibilitat d'establir un recurs administratiu o un recurs judicial donat cas que la sol·licitud d'accés sigui rebutjada (art. 4 de la Directiva 90/313), i deixa llibertat als estats membres perquè en el seu trasllat escullin el mecanisme que s'ajusti al seu ordenament jurídic nacional en la matèria. En tot cas, es preveu el dret del ciutadà que ha vist rebutjada la seva sol·licitud a poder recórrer davant una ulterior instància, administrativa o judicial (considerant 9è de la Directiva 90/313).131

En aquest sentit, l'art. 4.2 de la Llei 38/1995, que no té caràcter bàsic, preveu que les resolucions de les sol·licituds d'accés esgoten la via administrativa, per laPage 154qual cosa caldrà llavors anar a la jurisdicció contenciosa-administrativa donat cas que el ciutadà sol·licitant no estigui d'acord amb la denegació (art. 107 LRJPAC i 1 LJCA), i establir així una garantia judicial al dret d'accés a la informació en matèria de medi ambient.

És una llàstima que no s'hagi previst cap altre mecanisme de garantia al dret d'accés, ja que és tradicional a Espanya el retard de la resolució de les qüestions que es plantegen a la jurisdicció contenciosa-administrativa (normalment més de tres anys), per la qual cosa pot ser que un cop els tribunals determinin la nul·litat de l'acte denegatori o condemnin l'Administració a mostrar la informació, aquesta ja no tingui cap tipus d'interès per al sol·licitant.132

No creiem que els mecanismes alternatius previstos a l'art. 107.2 LRJPAC —conciliació, mediació o arbitratge— puguin fer-se servir en aquesta matèria.133

La Directiva 90/313 no preveia, com sí que ho ha fet la Directiva 95/46, del Parlament i del Consell, de 24 d'octubre de 1995, relativa a la protecció de les. persones físiques en allò que fa referència al tractament de dades personals i a la lliure circulació d'aquestes dades, la necessitat de crear per part dels estats membres una institució garant de l'aplicació de les prescripcions contingudes a la Directiva.

Hauria estat una bona oportunitat introduir algun òrgan, com la Comission d'Accés aux Documents Administratifs francesa (CADA),134 encarregada de solucionar en primera instància els litigis que es puguin donar entre l'Administració i els ciutadans donat cas que hi hagi un rebuig de mostrar la informació sol·licitada. Els resultats.positius obtinguts per aquesta avalen la proposta.135 Malgrat això, no hi ha un acord unànime en la doctrina espanyola en relació amb la creació d'un organisme independent en l'àmbit del dret d'accés.134

Page 155

Han137 transcorregut tres anys des de l'aprovació de la Llei 38/1995 i ja s'ha produït una certa experiència en l'àmbit de l'accés a la informació en matèria de medi ambient. En aquest epígraf volem fer una anàlisi d'algunes dades relatives a l'aplicació pràctica del dret d'accés a la informació en matèria de medi ambient.

En primer lloc, cal destacar que el nombre de sol·licituds que s'han donat en aplicació del dret d'accés a la informació sobre medi ambient en l'àmbit de la Generalitat de Catalunya és .força alt (aproximadament 19-000 el 1997). Ara bé, aquestes dades s'han de matisar ja que la major part de les sol·licituds que s'han rebut no han estat realitzades de manera formal (així, per exemple, el 85,5 % foren rebudes per telèfon i únicament, el 9,2 % es presentaren per escrit). Aquestes dades demostren, doncs, que el dret d'accés s'exerceix de manera no formalitzada.

En segon lloc, pel que fa al procediment de tramitació del dret d'accés, s'ha de posar en relleu que es respecten els terminis previstos en la legislació aplicable. Atesa la naturalesa de les sol·licituds, en general no se segueix un procediment formalitzat. En els casos en què la sol·licitud es presenta per escrit són el secretari general del departament o el conseller de Medi Ambient els qui resolen tes sol·licituds. D'altra banda, en alguns casos es cobren les fotocòpies que s'entreguen als sol·licitants de l'accés.

En tercer lloc, no es tenen dades concretes en relació amb els casos en què es rebutgen sol·licituds d'accés. Ara bé, cal dir que els casos en què es rebutja una sol·licitud es basen, en general, en els motius següents: confidencialitat de les dades, secret industrial, dades que es troben en el si d'un procedimenc judicial o administratiu sancionador o sol·licituds formulades de forma massa general o abusivament.

Finalment, no es té coneixement que s'hagi interposat cap recurs administratiu o judicial contra una denegació d'accés a la informació sobre medi ambient.

D'aquestes dades hem de comentar els aspectes següents:

- Ús no formalitzat del dret d'accés. Enfront de la sol·licitud escrita d'informació sobre medi ambient s'utilitzen altres mecanismes per accedir a la informació. Fins ara, les sol·licituds es realitzaven majoritàriament via telefònica, però des de fa poc temps va adquirint una gran importància l'accés a la informació sobre el medi ambient a través de la pàgina web del Departament de Medi Ambient i del correu electrònic.

- Tramitació poc formalitzada del dret d'accés. La major part de les sol·licituds d'accés a la informació sobre medi ambient es resolen en el mateix moment de la seva sol·licitud, i facilita en el mateix acte la informació. Aquest fet ve determinat per l'existència d'una àmplia base de dades en la qual es contenen les principals dades relatives al medi ambient (per exemple, qualitat de les aigües, platges, aire, estat de la neu, projectes del Departament de Medi Ambient), que en l'actualitat també es pot consultar via Internet.

Page 156

- Existència d'una important política d'informació activa per part del Departament de Medi Ambient. D'aquesta manera, l'Administració pública s'està avançant respecte a les sol·licituds d'informació per part dels ciutadans, la qual cosa suposa escurçar de forma important els terminis per a la resolució de les sol·licituds i l'entrega de la informació, ja que en molts casos es pot facilitar en el mateix moment en què se sol·licita.137*"

- La majoria de les sol·licituds d'informació sobre medi ambient fan referència a informació genèrica (estat de les aigües, de les platges, etc.) i no a expedients concrets, la qual cosa facilita la tramitació positiva de les sol·licituds. Quan aquestes sol·licituds fan referència a expedients concrets sorgeixen més problemes, ja que l'accés col·lideix amb altres interessos (per exemple, intimitat, secret industrial).

- La inexistència de mecanismes àgils per a la resolució dels conflictes que es plantegen entre l'Administració i els ciutadans pel rebuig de les seves sol·licituds d'accés com també la lentitud en la resolució dels recursos, especialment els judicials, suposa que aquests no es plantegin impugnar les resolucions denegatòries.

Hem de fer una darrera observació de caràcter general en relació amb l'aplicació del dret d'accés a la informació administrativa: les dades relatives al dret d'accés a la informació en matèria de medi ambient contrasten amb aquelles que s'han obtingut de la resta dels departaments de la Generalitat respecte a l'aplicació del dret d'accés als arxius i registres previst a la LRJPAC en els quals, en general, s'han tramitat molt "poques sol·licituds d'accés a la documentació administrativa.138 Aquest fet no és exclusiu d'aquí i és confirmat per la tendència observada en altres àmbits, com per exemple a la Unió Europea on hi ha molt poques sol·licituds per accedir a la seva documentació.139

Page 157

L'aprovació de la Llei 38/1995 ha suposat la consagració definitiva del principi de transparència de les administracions públiques, així com la consolidació del dret d'accés com a mecanisme cridat a fer-la efectiva. Malgrat les deficiències tècniques d'aquesta norma, que s'han anat comentant al llarg de l'estudi, sembla prou evident que en el pla teòric i normatiu s'està produint un fon impuls per aconseguir un increment de les relacions Administració-ciutadà. Entre altres coses, la Llei 38/1995 ha suposat ampliar els estrets camins creats per la LRJPAC en relació amb el dret d'accés. Aquest fet ve confirmat per l'àmplia utilització que d'aquest mecanisme s'ha donat en l'àmbit de l'Administració de la Generalitat de Catalunya.

Ara bé, també s'ha observat la baixa formalització de l'exercici del dret d'accés a la informació sobre medi ambient la qual cosa pot suposar un important increment de la seva utilització per part dels ciutadans. Aquest fet considerem que s'ha de tenir en compte no només en l'àmbit del dret d'accés, sinó en general en l'establiment de mecanismes de relació entre les administracions públiques i els ciutadans.

D'aquesta manera, tenint en compte que hi ha alguns articles de la Llei 38/1995 que no tenen caràcter bàsic, seria escaient portar a terme una regulació d'alguns aspectes del dret d'accés. Fins a l'actualitat, la Generalitat de Catalunya no ha portat a terme un desenvolupament normatiu del dret d'accés,140 Un futur desenvolupament podria permetre superar i concretar alguns aspectes de la normativa estatal. Així, per exemple, el subjecte aaiu del dret d'accés, els mecanismes per acccedir a la informació, els terminis per satisfer les sol·licituds o els mecanismes per a la solució de conflictes, creant la proposada Comissió de Documents Administratius.

Una altra qüestió que cal destacar són els resultats positius de les polítiques d'informació activa per part de l'Administració de la Generalitat. Considerem que aquest ha de ser un aspecte que s'ha d'estendre, no només en l'àmbit del medi ambient, sinó en general en tota l'activitat administrativa, ja que d'aquesta manera es garanteix i facilita l'accés a la informació administrativa per part dels ciutadans. Aquesta informació no hauria de fer referència exclusivament a qüestions genèriques (informació sobre competències dels departaments, requisits per obtenir autoritzacions, etc.) a través dels mecanismes de comunicació o informació pública, sinó que també s'hauria de facilitar informació respecte a aspectes concrets de l'actuació administrativa (actuacions d'un departament, per exemple). A més, la existència mateixa del dret d'accés a la informació sobre medi ambient hauria de ser objecte de publicitat.

Finalment, no hem de perdre de vista que la Llei 38/1995 ha estat fruit de la necessitat de traslladar a l'ordenament jurídic espanyol la Directiva 90/313. Per això, cal tenir en compte els importants treballs que s'estan portant a terme en el si de la Unió Europea en matèria de transparència administrativa i del dret d'accés a la documentació, en què destaca especialment la jurisprudència del TJCE.141

Page 158

Alsina-Gispert, Pere, «Acceso a la documentación municipal por parte de los con-cejales (derecho a estar informado)», Revista Española de Administración Localy Autonòmica, núm. 269, 1996.

Alvarez Rico, Manuel, «El derecho de acceso a los documentos administrativos», Documentación Administrativa, núm. 183, 1979.

Alvarez Rico, Manuel; Alvarez Rico, Isabel, «El derecho de acceso en la nueva LRJPAC», RAP, núm. 135, 1994.

Auby, Jean, «Hacia la "transparència" de la administración en Francia», RAP, núm. 95, 1981.

Diversos autors, Derecho medioambiental de la Unión Europea, Madrid: Mcgraw-Hill, 1996.

Bafio León, José Maria, «Los interesados y los derechos y deberes de los ciudadanos ante la Administración», a Leguina, Jesús; Sànchez Morón, Miguel, La nueva Ley de régimen jurídica de las administraciones públicas y del Procedimiento administrativa común, Madrid: Tecnos, 1993.

Beltran de Felipe, Miguel, Discrecionalidad administrativa y constitución, Madrid: Tecnos, 1995-

Bermejo Vera, José, «El secreto en las Administraciones públicas. Principios bàsi-cos y regulaciones específicas del Ordenamiento jurídico espanol», Revista Espanola de Derecho Administrativa, núm. 57, 1988.

Carro Fernàndez, José Luis, «Los problemas de la coacción directa y el concepto de orden publico», Revuta EspanoL· de Derecho Administrativa, núm. 15, 1977.- «Sobre los conceptos de orden publico, segurídad ciudadana y seguridad pública», a diversos autors, I Seminario de coL·boración institucional entre la Universi-dad Internacional Menéndez Pekyoy k Direcciàn General de U Policia, Santander: Dirección General de la Policia, 1989.

Castells Arteche, José Manuel, «El derecho de acceso a la documentación de la Administración pública», RAP, núm. 103, 1984.

Cerrilio i Martínez, Agustí, La transparència adminutrativa: Unión Europea y Me-dio Ambiente. València: Tirant lo Blanch, 1988.

Cesaris, Ada Lucia de, «Informazione ambientale e accesso ai documenti amminis-trativi», Rivista Trimestrale di Diritto Pubblico, núm. 3, 1991.

Commission d'Accès aux Documents Administratifs, Guide de l'accès aux documents administratius, 2 ed. Paris: La documentation Française, 1992.

Consell d'État, Pour une meilleure transparence de VAdministration. Étude sur l'har-monisation des textes et l'amélioration des droits du citoyen en matíère d'accès aux données publiques. Paris: La Documentation Francaise, 1998

Da SilvaOchoa, Carlos, «El derecho de acceso a los archivos y registros», a Pendàs García, Benigno (coord.), Administraciones públicas y ciudadanos. Estudio siste-màtico de k Ley 30/1992, de 26 de novembre, de régimen jurídica de las administraciones Públicas y del Procedimiento administrarívo común, Barcelona: Praxis, 1993.

Dalton, Russell J., Citizen Polítics in Western Democràcies, Chatham: Chatham House Publishers, 1988.

Page 159

Díez-Picazo, Luis Maria, «La estructura del Gobierno en el derecho espanol», Do-cumentación Administrativa, núm. 15, 1988.

Domínguez Luis, José Anronio, «El derecho a la información administrativa: infor-mación documentada y transparència administrativa», Revista EspafioL· de Derecho Adminstrativo, núm. 88, 1995.

Domper Ferrando, Javier, El medio ambientey la intervención administrativa en las actividades clasificadas, Madrid: Civitas, 1992.

Embid Irujo, Antonio, «El derecho de acceso a los archivos y registros administrari-vos», a Leguina, Jesús; Sànchez Morón, Miguel (dir.), La nueva Leyde régimen juridico de las administraciones públicas y del Procedimiento administrativo co-mún, Madrid: Tecnos, 1993.

Enríquez del Pino, Narcíso, «El derecho de petición de información medioambien-tal a las Administraciones Públicas, un derecho relacional para la participacíón y educación ambiental», a diversos autors, / Congreso Nacional de Derecho Ambiental, València: Cima, 1996.

Fernàndez Ramos, Severiano, «La directiva comunitària sobre libertad de acceso a la información en matèria de medio ambiente y su transposición al derecho espanol», Revista Andaluza de Administrarien Pública, núm. 22, 1995.'

- El derecho de acceso a los documentos administrativos, Madrid, Marcial Pons, 1997.

Fernàndez Rodríguez, Tomàs-Ramón, De U arbitrariedad de la Administrarien, Madrid: Civitas, 1994.

García de Enterría, Eduardo; Fernàndez, Tomds-Ramón, Curso de derecho administrativo, I, Madrid: Civitas, 1995.

García Ureta, Agustín, «Perspectivas sobre el derecho de acceso a la información sobre el ambiente: un repaso a la Directiva 90/313/CEE», Revista de Derecho Ambiental, núm. 13, 1994.

García Ureta, Agustín; Arrospide Erkoreka, Itziar, «Sobre la transposición de tres normas ambientales comunitarias en el derecho estatal: Directívas 90/313 {acceso a la información), 92/43 (hàbitats y espècies de flora y fauna) y 271/91 (tratamiento de aguas residuales urbanas)», Revista Vasca de Administrarien Pública, núm. 46, 1996.

Garrido Falla, Fernando, Comentarios a la Constitución, 2, Madrid: Civitas, 1985.

- Regimen jurídica y procedimiento de las administraciones públicas (un estudio de la ley 30/92), Madrid: Civitas, 1993.

Gentot, Michel, «La transparence de l'administration publique», Revue des Sriences

Administratives, 1994. Gómez Reino y Carnota, Enrique, «El principio de publicidad de la acción del

Estado y la tècnica de los secretos oficiales», REDA, núm. 8, 1976. Gómez Segade, José Antonio, El secreto industrial (Know-how). Concepto y protección, Madrid; Tecnos, 1974.

- «Secreto Industrial», a diversos autors, Enciclopèdia Jurídica Bàsica, Madrid: Civitas, 1995.

Gonzàlez Pérez, J.; Gonzalez Navarro, F., Régimen juridico de las administraciones públicas y procedimiento administrativo común, Madrid: Civitas, 1993.

Page 160

Heredia Herrera, Antònia, Archivbtica general. Teoria y pràctica, Sevilla: Servicio de publicaciones de la Diputación de Sevilla, 1986.

Jordano Fraga, Jesús, La protección detderecho a un medïo ambiente adecuada, Barcelona: José Maria Bosch Editor, 1995.

Kramer, Ludwig, «La Direccive 90/313/CEE sur l'accès à l'information en matière d'environnement: genèse et perspectives d'application», Revuedu marcbé com-mun, núm. 353, 1991.

- «La información ambiental en la Comunidad», a Picón Rísquez, Juan, Derecho medioambiental de la Unien Europea, Madrid: McGraw-Hill, 1996.

Leguina Villa, Jesús, «Principios generales del derecho y Constitución», Revista de

Administrarien Pública, núm. 114, 1987. Leyva de Leyva, Juan Antonio, «Planteamiento general de los regiscros públicos ysu división en registros administrativos y registres jurídicos», Revista Crítica de

Derecho Inmobiliario, núm, 591, 1989. Lipset, Seymour Martin, El hombrepolítica: las bases sociales de la política, Madrid:

Tecnos, 1981. López Ramon, Fernando, «Ideas acerca de la intervención administrativa sobre elmedio ambiente», Documentarien Administrativa, núm. 190, 1981. Louis, Jean-Victor, El ordenamiento jurídica comunitària, Luxemburgo: Oficina de

Publicaciones de las Comunidades Europeas, 1991 (Perspectivas Europeas). Lucas Murillo de la Cueva, P., Informàtica y protección de datospersonales (estudio sobre L· Ley Orgànica 5/1992, de reguL·rión del tratamiento automatizado de los datos de caràcter pesonal), Madrid: Centro de Estudiós Constitucionales, 1993 (Cuadernos y debatés, núm. 43). Martín Mateo, Ramon, Nuevos instrumentos para la tutela ambiental, Trivium, 1994.

- Tratado de Derecho Ambiental, Madrid: Trivium, 1995.

Martínez de Pisón Cavero, José, Elderecbo a la intimidaden L jurisprudència constitucional, Madrid: Civitas, 1993.

MescheriakofF, Alain Serge, «Legalidad, eficiència y equidad: las variables de la legitimidad administrativa, la experiència francesa», RICA, núm. 57, 1990.

Mestre Delgado, J. F., El derecho de acceso a archivos y registros administrativos: [Anàlisis del articulo 105.b) de la Constitución], Madrid: Civitas, 1993.

Morandi, Gianna, «Infbrmazione ambientale e accesso ai documenti amministrati-vi», Rivista Gíuridica dell'Ambiente, núm. 4, 1992.

Munoz Machado, Santiago, La Unien Europeay las mutaciones del estado, Madrid: Alianza Universidad, 1993.

Parada Vazquez, Ramon, Comentarios a la LRJPAC, Madrid: Marcial Pons, 1993

Parejo Alfonso, Luciano, Administrar y juzgar: dos funciones constiturionaUs distin-tasy complementarias, Madrid: Tecnos, 1993.

- Eficàciay Administrarien, Madrid: INAP, 1995.

Penalver i Cabré, Alexandre, «Derecho de acceso de los ciudadanos a los archivo y registros administrativos», a Tornos i Mas, J. (cord.), Administrarien Públicay procedímiento administrativa, Barcelona: Bosch, 1993.

Pitarch, Ismael E., «Legislació sobre el dret d'accés dels ciutadans a la documentació administrativa», Administraria Pública, núm. 3, 1981.

Page 161

Pomed Sànchez, Luis Alberto, El derecho de acceso de los ciudadanos a los archivosy registros administratives, Madrid: Inscituto Nacional de Administración Pública, 1989.

- «La intimidad de las personas como límice al derecho de acceso a la documen-tación administrativa», a diversos autors, Laprotecrión jurídica del çiudadano. Libro homenaje alprofesor Conzdlez Pérez, Madrid: Civicas, 1996.

Rivero, jean, «La transparence administrative en Europe. Rapport de synchèse», Annuaire Européen d'Administration Publique, 1989.

Ruiz Miguel, Carlos, La configurarien constitucional del derecho a L· intimidad, Madrid: Editorial de la Universidad Complutense de Madrid, 1992.

Saez Lorenzo, Carolina, El derecho de acceso, Madrid: Ministerio de Presidència, 1982.

Sdinz Moreno, Fernando, «Secreto e información en el Derecho Publico», a diversos autors, Estudiós sobre la Constitucién. Homenaje alprofesor Eduardo García de Enterría, Madrid: Gvitas, 1991.

Salas, Javier, Registros de empresasperiodísticasy editoriales. Régimen jurídica de ins-cripcionesy canceL·riones, Sevilla: Instituto García Oviedo-Universidad de Sevilla, 1975.

Sdnchez Morón, Miguel, «El principio de participación en la Constitución espano-la», Revista de Administración Pública, núm. 89, 1979.

- La participación del çiudadano en la Constitución, Madrid: Centro de Estudiós Constitucionales, 1980.

- Discrecionalidad administrativa y control judicial, Madrid: Tecnos, 1994.

- «El derecho de acceso a la información en matèria de medio ambiente», Revista de Administración Pública, núm. 137, 1995.

Santamaría Pastor, Juan Alfonso, Fundamentos de derecho administrativa, Madrid: Centro de Estudiós Ramon Areces, 1988.

Santamaría Pastor, Juan Alfonso; Cosculluela, L. (dir.), Comentaria sistemàtica a U Ley de régimen jurídico de las Administraciones Públicas y delprocedimiento administrativa común, Madrid: Librería Jurídica Carperi, 1993.

Sciortino, Anconella, «Qualche osservazione sulla nozione di Pubblica amministra-zione nell'ordinamento comunitario (art. 48, par. 4 tcee)», RIDPC, 1994.

Seco Campos, Isabel, «El derecho de acceso a la documentación: problemas jurídi-cos y pracricos», Boletín Anabad, 1991.

Tornos i Mas, Joaquim, «Medios complementaràs a la resolución jurisdiccional de los conflictos administrativos», Revista de Administración Pública, núm. 136, 1995.

Trayter Jiménez, Joan Manuel, «El efecco directo de las directivas comunitarias: el papel de la Administración y los jueces en su aplicación», Revista de Administración Pública, núm, 125, 1991.

- «El procedimiento deelaboración y ejecución de reglamenros y direcrivas: problemas y perspectivas», a diversos autors, El desenvolupament del dret administratiu comunitari, Barcelona: Escola d'Administració Pública de Catalunya, 1993.

Vercher Noguera, Antonio, «El medio ambiente y el derecho de acceso a la información», La Ley, núm. 3, 1992.

Villanueva Cuevas, Antonio, «El derecho de acceso a archivos y registros», Revista jurídica de Castilla-La Mancha, 1994.

---------------------------------------------------------------------------------

[1] Aquest treball és fruit de la memòria de llicenciatura que, amb el títol La transparència administrativa a L· Unió Europea: el dret d'accés a la documentació administrativa, fou llegida a la Facultat de Dret díe la Universitat de Barcelona davant un tribunal format pels professors Alegria Borràs, Joaquim Tomos i Tomàs Font.

[2] Rivero, Jean, «La transparence administrative en Europe-Rapport de synthèse», Annuairt Eu-ropéen d'Administration Publique, 1989, p. 309-311 i Mescheriakoff, Alain Scrge, «Legalidad, eficiència y equidad: las variables de la legitimidad administrativa. La experiència francesa», RICA, núm. 57, 1990, p. 122 i ss.

[3] Com ha escrit Gómez Reino, «El secret és una de les constants que caracteritzen, a través del temps, l'acció administrativa. Aquesta regla d'or de l'Antic Règim, sens dubte per estar en la línia dels interessos més primaris dels administradors, ha resistit, fins i tot als principis del nou ordre revolucionari, i és encara avui visible en els textos positius que regulen la manera d'actuar dels ens públics, malgrat que, evidentment, aquests arcana regni són incompatibles amb els principis i necessitats de l'anomenada democràcia moderna» (Gómez Reino y Carnota, Enrique, «El principio de publicidad de la acción det estado y la tècnica de los secretos oficiales», REDA, núm. 8, 1976, p. 120).

[4] Gentot, Michel, «La transparence de l'administration publique», fíevue des Sciences Administratives, 1994, i Santamaría Pastor, Juan Alfonso, Fundamenws de dtrecho administrativa, Madrid: Centro de Estudiós Ramon Areces, 1988.

[5] Sobre l'aparició de la transparència administrativa a Europa i els Estats Units d'Amèrica; Pomed SíSnchcz, Luis AJberto, El derecho de acceso de los cindadanos a los archivos y registres administratives, Madrid: Insti tu to Nacional de Administración Pública, 1989, Saez Lorenzo, Carolina, El derecho de acceso, Madrid: Ministerio de Presidència, ! 982, i Mestre Delgado, J. F., El derecho de acceso a arcbivosy registros administratives (Andlisis del articulo 105. b de la Constitución), Madrid: Civitas, 1993.

[6] En aquest sentir els països nòrdics (Suècia, Noruega, Finlàndia) foren els primers països europeus que incorporaren el dret d'accés a les seves legislacions. Posteriorment fou França (a través de la Llei de 17 de juliol de 1978) i Itàlia (Llei 241, de 7 d'agost de 1990). Un important pas en el camí d'extensió del dret d'accés a Europa s'ha donat, en l'àmbit del medi ambient, amb l'elaboració de ía Convenció sobre accés a la informació, L· participació del públic en la presa de decisions i l'accés a L· justícia en temes relatius ai medi ambient per la Quarta Conferència Ministerial de la Comissió Econòmica per Europa de les Nacions Unides a Àrrius (Dinamarca) el juny de 1998 (ei text es pot trobar a http://www.unece.org/env/europe/ppconven.htm).

[7] Són alguns exemples clars d'aquestes reformes legislatives la Directiva 90/313 del Consell, de 7 de juny de 1990 (DOCE, sèrie L, núm. 158, de 23 de juny de 1990, p. 56 i ss), la Declaració annexa al Tractat de Maastricht, et Codi de conducta relatiu 3 l'accés del públic als documents del Consell i la Comissió (DOCE, sèrie L, núm. 340, de 31 de desembre de 1993, p. 41-42) i les decisions relatives a l'accés del públic als documents del Consell i de la Comissió, de 20 de desembre de 1993 i 8 de febrer de 1994, respectivament (DOCE, sèrie L, núm. 340, de 31 de desembre de 1993, p. 43-44 i núm. 46, de 18 de febrer de 1994, p. 58-61, respectivament). Darrerament la resta d'institucions i òrgans de ta Unió Europea han anat adoptant normes internes relatives a l'accés del públic als seus documents. Respecte a l'evolució del principi de transparència a la Unió Europea vegeu Cerrillo i Martínez, Agustí, La transparència administrativa: Unión Europea y Medio Ambienti, València: Tirant lo Blanc, 1998.

[8] En concret fen referència a aquesta qüestió els nous articles A.2, 151 i 191 A, i també la declaració annexa al Tractat número 41.

[9] Aquest fet és destacat per Mestre Delgado, J. F., El derecho de acceso a archivos y registros administratives: (Andlisis del articulo 105.b de i; Constitución), Madrid: Civitas, 1993, p. 48 i ss. També per Sínchez Morón, Miguel, «El principio de participación en la Constitución espafiola», Revista de Administración Pública, núm. 89, 1979, p. 200-201, que considera el principi de transparència com un principi jurídic deduïble del text constitucional. Actualment creiem que existeixen elements suficients per considerar que el principi de transparència administrativa és un principi general del dret, amb les importants conseqüències que té aquesta categorització, com s'anirà veient al llarg d'aquest estudi.

[10] Destaquen entre els estudis del dret d'accés previst a l'art. 105.b CE: Alvarez Rico, Manuel, «El derecho de acceso a los documentos administratives», Documentarien Administrativa, núm. 183, 1979; Castells Arteche, José Manuel, «El derecho de acceso a la documentación de la administracion pública», RAP, núm. 103, 1984; Garrido Falla, Fernando, Comentarios a la constítuaón,2, Madrid: Civitas, 1985; Mestre Delgado,]. F., El derecho de acceso a archivos y registres administrativos: (Anàlisis delarticuL· 105. de la Constitución), Madrid: Civitas, 1993; Pitarch, Ismael E., «Legislació sobre el dret d'accés dels ciutadans a la documentació administrativa». Administració Pública, núm. 3, 1981; Pomed Sinchez, Luis Alberto, El derecho de acceso de los ciudadanos a los archivos y registros administrativos, Madrid: Instituto Nacional de Administracion Pública, 1989; Sàez, Lorenzo, Carolina, El derecho de acceso, Madrid; Ministerio de Presidència, 1982; Seco Campos, Isabel, »EI derecho de acceso a la documentación: problemas jutídicos y pràcticos», Boletín Anabad, 1991.

[11] Són nombrosos els estudis apareguts en relació amb el dret d'accés previst a la LRJPAC, entre els quals trobem: Alvarez Rico, Manuel; Alvarez Rico, Isabel, «El derecho de acceso en la nueva LRJPAC», RAP, núm. 135, 1994; Da Silva Ochoa, Carlos, «El derecho de acceso a los archivos y registros», a: Pendàs García, Benigno (coord.), Administraciones Públicasy Ciudadanos. Estudio sistemd-tico de la Ley 30/1992, de 26 de noviembre, de ritmen jurídica de las Administraciones Públicas y del Procedimiento Administrativa Común, Barcelona: Praxis, 1993; Embid Irujo, Antonio, «El derecho de acceso a los archivos y registros administratives», a: Leguina, Jesús; Sanchez Morón, Miguel (dir.), La nueva Ley de régimen jurídico de las Administraciones Públicasy del Procedimiento administrativa común, Madrid: Tecnos, 1993; Fernandez Ramos, Severiano, El derecho de acceso a bs documentos administrativos, Madrid: Marcial Pons, 1977; Garrido Falla, Fernando, Régimen jurídico y procedimiento de las administraciones públicas (un estudio de k Ley 30/92), Madrid: Civitas, 1993; Fernandez Ramos, Severiano. El derecho de acceso a hs documentos administrativos. Madrid: Marcial Pons, 1997. Gonzalez Pérez, J.; Gonzalez Navarro, F., Régimen jurídico de las Administraciones Públicas y procedimiento administrativa común, Madrid: Civitas, 1993; Mestre Delgado, J. F., El derecho de acceso a archivos y registros ad-minútrativos: (Anàlish delarticuL· 105-b de la Constitución), Madrid: Civitas, 1993; Parada Vazquez, Ramon, Comentarios a h LRJPAC, Madrid: Marcial Pons, 1993; Pefialver i Cabré, Alexandre, «Derecho de acceso de los ciudadanos a los archivo y registros administrativos», a: Tornos i Mas, J. (coord.), Administracion Pública y procedimiento administrativa, Barcelona: Bosch, 1993; Pomed Sdnchez, Luis Alberto, «La intimidad de las personas como límite al derecho de acceso a la documentación administrativa», a: Autors diversos, Libro homenaje al profisor Gonzalez Pérez, Madrid: Civitas, 1996; Sànchez Morón, Miguel, «El derecho de acceso a la información en matèria de medio ambiente», Revista de Administracion Pública, núm, 137, 1995; Santamaría Pastor, Juan Alfonso; Cosculluela, L. (dir.), Comentaria sistemàtica a k Ley de régimen jurídico de las Administraciones Públicas y del procedimiento administrativa común, Madrid: Librería Jurídica Carperi, 1993; i Villanueva Cuevas, Antonio, "El derecho de acceso a archivos y registros», Revista Jurídica de Castilla-La Mancha, 1994.

[12] Parada Vàzquez fins i tot considera que «és inconstitucional perquè redueix el dret d'accés, el principi de publicitat i transparència als procediments ja acabats i dóna aquest abast restrictiu al terme arxiu, com si els procediments en tramitació, els procediments vius, no constessin també en arxius administratius», per dir finalment que «es tracta certament d'una amputació d'un dret constitucionalment protegit [...]» (a: Parada Vàzquez, José Ramon, «El derecho a la información y los derechos de pardeipación.,,», cit., p. 108).

[13] Han aparegut nombrosos estudis sobre aquesta Directiva, alguns d'ells comentant la seva relació amb la LRJPAC: autors diversos, Derecho medioambiental de k Uniàn Europea, Madrid: Mcgraw-Hill, 1996; Cesaris, Ada Lucia de, «lnformazione ambientale e accesso ai documenti ammi-nistrativi», Rivista Trimestrale di Diritto Pubblico, núm. 3, 1991; Enríquez del Pino, Narciso, «El derecho de peticiòn de información medioambiental a las Administraciones Públicas, un derecho relacional para la participación y educación ambiental», a: Autors diversos, / Congreso Nacional de Derecho Ambiental, València: Cima, 1996; Fernandez Ramos, Severiano, «La directiva comunitària sobre liberrad de acceso a la informaciòn en matèria de mcdio ambience y su cransposición al derecho espanol», Revista andaluza de Administración Pública, núm. 22, 1995; Garcia Ureta, Agustín, «Pers-pectivas sobre el derecho de acceso a la informaciòn sobre ei ambiente: un repaso a la Direcciva 90/313/CEE», Revista de Derecho Ambiental, núm. 13, 1994; Kramer, Ludwig, «La Directive 90/313/CEE sur l'accès à l'information en matière d'environnement: genèse et perspectives d'appli-cation», Revue du marebécommuti, núm, 353, 1991; Kramer, Ludwig, «La informaciòn ambiental en la Comunidad», a: Picón Rísquez, Juan, Derecho medioambiental de la Unión Europea, Madrid: McGraw'Hill, 1996; Martín Mateo, Ramon, Nuevos instntmcntos para L· tutela ambiental, Trivium, 1994; Martín Mateo, Ramon, Tratodo de Derecho Ambiental, Madrid: Trivium, 1995; Morandi, Gianna, «Informazione ambientale e accesso ai documenti amministrativi», Rivista Giuridica dell'Am* bientt, núm. 4, 1992; Sinchez Morón, Miguel, "El derecho de acceso a la informaciòn en matèria de medio ambiente». Revista de Administración Pública, núm. 137, 1995; Vercher Noguera, Antonio, «El medio ambienre y el derecho de acceso a la informaciòn», La Ley, núm. 3, 1992.

[14] En aquest sentit l'exposició de motius diu que: ¦¦la regulació que del citat dret d'accés a la informació continguda als arxius i registres administratius efectua la referida Llei 30/1992, es més restrictiva que la que s'estableix a la Directiva 90/313/CEE, per la qual cosa resulta necessari aprovar una Llei per incorporar les normes de la citada Directiva que no són coincidents amb la regulació del dret intern».

[15] BOE, núm. 297, de 13 de desembre de 1995, p. 35708-35710.

[16] García de Enterría, Eduardo; Fernandez, Tomàs-Ramón, Curso de Derecho Administrativa, II, Madrid: Civitas, 1995, p. 75.

[17] Seguint a Braibant, la primera funció constituiria una llibertat individual que pertanyeria als drets de la persona, i ia segona funció seria una llibertat pública a disposició dels ciutadans (citat a Castells Arteche, José Manuel, op. cit., p. 138).

[18] En aquest sentir, alguns autors de la doctrina espanyola vinculen aquest dret amb el que constitucionalment se sanciona a favor de l'obtenció d'informació veraç i de la seva lliure transmissió (Sànchez Morón, Miguel, La participarien del ciudadano en la Conirítución, Madrid: Centro de Estudiós Constitucionales, 1980, i Pomed Sanchez, op. cit., p. 80).

[19] Respecte a la influència de l'accés a la informació en la creació d'interès per la política per part dels ciutadans i la formació de la seva opinió vegeu Lipset, Seymour Martin, El bombrepolítica: las bases sociaUs de la política, Madrid: Tecnos, 1981, p. 165-173.

[20] Existeixen normes que regulen específicament el dret d'accés a la documentació relatiu a les dades personals que afecten la intimitat de les persones (per exemple, la Directiva 95/46, de 24 d'octubre de 1995, relativa a la protecció de les persones físiques pel que fa al tractament de dades personals i a la lliure circulació d'aquestes dades i la Llei orgànica 5/1992, de 29 d'octubre, reguladora del tractament automatitzat de dades personals). Malgrat això, la regulació que estem estudiant també pot tenir un caràcter previ a l'exercici del dret a la intimitat (Pomed Sdnchez, Luis Alberto, «La intimidad de las personas como límite al derecho de acceso a la documentación administrat!van, a: autors diversos, La protecrión jurídica del ciudadano, Libro homenaje al profesor ConzdUz Pérez, Madrid: Civitas, 1993, p. 771).

[21] Enríquez del Pino, per exemple, destaca que està més que provat que garantir la llibertat d'accés i difusió de la informació sobre medi ambient, millora la protecció ambiental, a més de considerar que constitueix un procediment de participació social i una nova perspectiva de l'educació ambiental (a: Enrtqucz del Pino, Narciso, «El derecho de petición de información medioambiental a lasAdministraciones Públicas, un derecho relacional para la participación y educación ambiental», a: autors diversos, / Congreso Nacional de Derecho Ambiental, València: Cima, 1996, p. 109).

[22] Embid Irujo, op. cit., p. 101.

[23] Així ho posa en relleu l'exposició de motius de la Llei 38/1995, quan estableix que: «d'altra banda, la citada Llei [es refereix a la LRJPACj, en atribuir aquest dret ais ciutadans, està reconeixent únicament el seu exercici als nacionals espanyols [...]», després d'haver reconegut anteriorment que «la Directiva 90/313/CEE, del Consell de 7 de juny de 1990, sobre llibertat d'accés a la informació en matèria de medi ambient, imposa als estats membres l'obligació d'establir les disposicions necessàries per reconèixer el dret de qualsevol persona física o jurídica a accedir a la informació sobre medi ambient [...]».

[24] L'art. 105.b CE es refereix als «ciutadans». En el mateix sentit, tant l'art. 35 com el 37.1 LRJPAC reconeixen únicament als «ciutadans» el dret d'accés als arxius i registres.

[25] Així, per exemple, Castells Arteche, op. o't, p. 156; Martín Mateo, op. cit., p. 173; Embid Irujo, op. cit., p. 107.

[26] No s'entén perquè en aquest cas el legislador espanyol s'ha referit a l'espai econòmic europeu i no a la Unió Europea, com hauria estat més coherent des de la perspectiva del dret comunitari.

[27] Sííncl·íez Morón creu que no és lícit establir aquests límits a la regulació de l'àmbit subjectiu del dret d'accés, i considera que la dimensió internacional de moltes de les informacions relatives al medi ambient justifica que no s'estableixin restriccions {a: Sínchez Morón, op, cit,, p. 44-45)- En el mateix sentit Martin Mureo, op. cit., p. 195.V

[28] La doctrina de l'efecte directe es troba en un primer moment a la Sentència del TJCE Grad, de 6 d'octubre de 1970, ass. 9/78, REC 1970, malgrat que no fou consolidada fins a la Sentència del TJCE Van Duyn, de 4 de desembre de 1974, ass. 41/74, REC 1974.

[29] La Sentència del TJCE Van Duyn, citada en la nota anterior, fixa les condicions per a l'aplicabilitat directa; igualment ho fa la STJCE Felicitas, de 15 de juliol de 1982, ass. 270/81, REC 1982 (citades a Trayter Jiménez, Juan Manuel, «El procedimiento de elaboración y ejecución de reglamen-tos y direcrivas: problemas y perspectivas», a: autors diversos, Ei desenvolupament del dret administratiu comunitari, Barcelona: Escola d'Administració Pública de Catalunya, 1993, p. 144),

[30] En aquest sentit ja hem vist que l'art. 3.1 Directiva 90/313 fa referència a «qualsevol persona física o jurídica que ho sol·liciti».

[31] García Ureta considera que la manca de concreció de la Directiva no implica que els estats estiguin habilitats per infringir l'obligació que assenyala l'art. 3.1, citant com a mostra d'aquesta interpretació la que el TJCE ha fet de l'art. 189 TCEE a l'afer Francovich c. Itàlia, ass. C-6/90 i C9/90, REC I, 1991 (García Ureta, op. cit,, p. 143). En el mateix sentit es pronuncien Fernandez Ramos (Fernàndez Ramos, op. cit., p. 143); Sinchez Morón (Sànchez Morón, op. cit., p. 51-52) i Garcia Ureta, Agustín; Arrospide Erkoreka, Itziar, «Sobre la transposición de tres normas ambientales comunitarias en el derecho estatal: Direccivas 90/313 (acceso a la información), 92/43 (habitats y espècies de flora y fauna) y 271/91 (tratamiento de aguas residuales urbanas)», Revista Vasca de Ad-ministración Pública, núm. 46, 1996, p. 63 i 67.

[32] Sentència Marshall de 1988 citada a Trayter Jiménez, Joan Manuel, «El efecto direcro de las directivas comunitarias:.el papel de la Adminiscración y los jueces en su aplicación», Revista de Administració» Pública, núm. 125, 1991, p. 236.

[33] Així ho reconeixia, entre d'altres, el Comitè Econòmic i Social en el seu dictamen a la proposta de directiva reguladora del dret d'accés a la informació sobre medi ambient on deia que «recolza les propostes de la Comissió relatives en una difusió més àmplia de les informacions sobre medi ambient i una major cooperació amb les associacions de protecció del medi ambient, els organismes no governamentals i acres organismes interessats» (DOCE, sèrie C, núm. 139, de 5 de juny de 1989, p. 47).

[34] Bafio León, José Maria, «Los interesados y los derechos y deberes de los ciudadanos ante la Administración», a: Leguina, Jesús; Sa'nchez Morón, Miguel, La nueva Ley de régimenptrtdico de las Administracionts púbtkas y del Procedimicnto administrativa común, Madrid: Tecnos. 1993, p. 93.

[35] Del mateix parer es manifesta Martín Mateo, op. cit,, p. 195 i Sínchez Morón, op, cit., p. 45.

[36] En genera] podríem considerar que aquest deure d'informació recíproca entre administracions deriva de la previsió de l'art. 4.1 LRJPAC: «Les administracions públiques, en el desenvolupament de la seva activitat i en les seves relacions recíproques, hauran de: facilitar a les altres administracions la informació que precisin sobre l'activitat que desenvolupin en l'exercici de les seves competències pròpies». Embid Irujo considera, en estudiar la regulació que del dret d'accés estableix la LRJPAC, que s'ha de fer una distinció respecte a la titularitat de l'accés per part de les administracions públiques. D'una banda, en el cas en què una Administració sol·liciti informació per propiciar o facilitar l'exercici de les scvts pròpies competències com a poder públic, aquestes serien titulars del dret d'accés a la documentació administrativa. D'altra banda, en el supòsit que les competències fossin de l'Administració posseïdora de la informació hauríem d'estar en el deure general de col·laboració interadministrativa o als mecanismes especials que s'haguessin pogut establir entre elles (a: Embid Irujo, op. eit., p. 110).

[37] Hem de deixar dar en aquest punt que aquesta jurisprudència ha estat creada per determinar si alguns ens no complien els requisits establerts en les regulacions de la lliure circulació de treballadors (art. 48 TCEE), la llibertat de concurrència empresarial i els ajuts atorgats pels estats (art. 92 TCEE), entre altres matèries.

[38] Els poders públics són l'encarnació de la sobirania de l'Estat i com a tal concedeixen als subjectes que en són investits el fet de valer-se de prerrogatives més exhorbitants que les que li atorgaria el dret comú, dels privilegis i els poders coercitius als quals els privars s'hauran de sotmetre (Scior-tino, Antonella, «Qualche osservazione sulla nozione di pubblica amministrazione nell'ordinamento comunirario (art. 48, par. 4 TCEE)», RIDPC, 1994, p. 400).

[39] En aquest sentit s'expressen les sentències del TJCE Lawrie-Blum c. Wurttemberg, ass. 66-85, de 3 de juliol de 1986, i Comissió c. Bèlgica, ass. 149/79, de 26 de maig de 1982, entre d'altres.

[40] Entre altres, la Sentència del TJCE Sorgiu c. Deutsche Bundespost, ass. 152/73, de 12 de febrer de 1974, que fou la primera sentència on es fixaren aquests criteris respecte a la llibertat de circulació dels treballadors consagrada en l'art. 48 TCEE.

[41] Com assenyala Parejo, aquests criteris, més que diluir la distinció entre públic i privat, l'acla-reixen, en reduir el camp del primer i del seu règim peculiar al caracteritzat per l'exercici d'autoritat, o, amb major generalitat per la prossecució de l'interès general {Parejo Alfonso, Luciano, Eficàciay Administración, Madrid: INAP. 1995. p. 44).

[42] Així s'ha fet, per exemple, a França, on l'art. 4 de la Llei de 17 de juliol de 1978 estableix que els titulars del d rec d'accés poden consultar els documents al mateix lloc o per lliurament d'una còpia després de pagar; a Itàlia, on l'art, 25 de la Llei 241/1990 estableix que el dret d'accés s'exercirà mitjançant l'examen i l'obtenció de còpia, condicionada al reemborsament del cost de producció. A la Unió Europea, el Codi de conducta aprovat conjuntament pel Consell i la Comissió, i les dues decisions posteriors estableixen que l'accés a la documentació s'efectuarà, o bé mitjançant consulta in situ, o bé mitjançant entrega d'una còpia.

[43] Ara bé, cal matisar que l'art. 37 mateix, paràgraf 7è, estableix que en aquells casos en què els sol·licitants siguin investigadors que acreditin un interès històric, científic o cultural rellevant podran ser autoritzats per accedir directament als expedients, sempre que es garanteixi degudament la intimitat de les persones. Encara que, aquesta regulació és supletòria a l'establerta a la Llei 38/1995 {disposició final primera de la Llei 38/1995), sembla que podem concloure que quan concorrin aquestes causes específiques els sol·licitants podran accedir a ta informació directament. De totes maneres, en aquest cas la dificultat apareixerà en el moment de buscar el contingut que cal donar als conceptes jurídics indeterminats que conté el precepte, com són, per exemple, l'interès històric, científic i cultural rellevant (Alvarez Rico, op. cit., p. 492).

[44] Conferència de l'SDU, The injbrmation society and govemment information in Europe dut a terme a la Haia, els dies 21 i 22 de novembre de 1996 (a l'adreça d'internet: http://www2.echo.lu/ie-gal/en/ access/acccss.html).

[45] Amb caràcter general en l'àmbit estatal s'ha aprovat el Reial decret 263/1996, de 16 de febrer, pel qual es regula la utilització de tècniques electròniques, informàtiques i telemàtíques per l'Administració general de l'Estat (BOE, núm. 52, de 29 de febrer). En l'àmbit estatal es proporciona informació sobre el medi ambient a: http://www,mma.es. En l'àmbit de Catalunya el Departament de Medi Ambient proporciona informació sobre el medi ambient al seu servidor: http://www.gen-cat.es/mediamb.htm.

[46] Per exemple, a Espanya cant l'Estat, com les comunitats autònomes i els ens locals (no única' ment els municipis, sinó també les províncies i les comarques) tenen competències en matèria de medi ambient.

[47] El Reial Decret 208/1996, de 9 de Febrer, pel qual es regulen els serveis d'informació administrativa i atenció als ciutadans (BOE, núm. 55, p. 8486), preveu la creació de tot un seguit d'òrgans administratius encarregats de facilitar informació als ciutadans: unitats d'informació administrativa, centres d'informació administrativa, oficines d'informació i atenció al ciutadà, Comissió Interministerial d'Informació Administrativa i comissions ministerials d'informació administrativa. A més, es preveu la possibilitat de signar convenis de col·laboració entre diferents administracions públiques per «acordar que des de les oficines d'informació i atenció de qualsevol d'aquestes pugui oferir-se als ciutadans la informació administrativa de les altres. Així articulen els mecanismes de comunicació necessaris per a l'intercanvi de la informació, i també la creació d'oficines integrades d'informació amb la participació de diverses administracions públiques». De tota manera, s'ha de dir que l'objecte d'aquesta regulació no coincideix, donada la seva redacció, amb l'objecte del dret d'accés, ja que aquí es preveu el coneixement d'informació general per part dels ciutadans (és a dir, «la informació relativa a ta identificació, fins, competència, estructura, funcionament i localització d'organismes i unitats administratives; la referida als requisits jurídics o tècnics que les disposicions imposin als projectes, actuacions o sol·licituds que els ciutadans es proposin realitzar; la referent a la tramitació de procediments, als serveis públics i prestacions, i també a qualssevol altres dades que aquells tinguin necessitat de conèixer en les seves relacions amb les administracions públiques, en el seu conjunt, o en algun dels seus àmbits d'actuació, art. 2.1). També es preveu el coneixement de la informació particular per la qual s'ha de mostrar la qualitat d'interessat en un procediment o d'una especial legitimació. És una llàstima que no s'hagi aprofitat la creació de tota aquesta xarxa d'informació al ciutadà per facilitar-li l'accés a qualsevol informació í no solament a aquella que faci referència a les relacions entre els ciutadans i les administracions públiques, en especial tenint en compte que aquest Reial decret és posterior a la Llei 38/1995.

[48] Per exemple, a través dels mecanismes previstos a l'art. 4 LRJPAC.

[49] Seminari sobre accés a la informació (Workshop on access to government information), celebrat a Luxemburg el 26 i 27 de juny de 1995, organitzat pel Policy Studies Instinue of London per encàrrec de la Direcció Genera] XIII de la Comissió Europea (l'accés a les actes d'aquest seminari s'ha fer a travis de la xarxa Internet: hrrp://cec.lu/legaJ/enyaccess/worfkshop/minutes.htm#HD_NM_74).

[50] Així, per exemple, l'art. 105.c CE i l'art, 37.1 LRJPAC fan referència a l'accés als arxius i registres administratius.

[51] Tanr la legislació francesa, com la sueca, la italiana o la nord-americana, per citar-ne algunes, fan referència a l'accés a la documentació administrativa. La mateixa cosa succeeix amb la normativa comunitària.

[52] Llei de 26 d'abril de 1985, d'arxius de Catalunya (DOGC, núm. 536, de 10 de maig de 1985). Cal destacar que algunes normes autonòmiques inclouen una segona definició d'arxiu des del punt de vista del centre d'arxiu, és a dir, on es custodien, organitzen i serveixen els documents dels diferents fons d'arxius d'una o diverses procedències per als fins mencionats en cl paràgraf anterior, dotat d'instal·lacions adequades i personal suficient pera la seva atenció. Per exemple, Llei 4/1993, de 21 d'abril, d'arxius i patrimoni documental de la Comunitat de Madrid.

[53] Vegeu un reflex d'aquesta polèmica a Leyva de Leyva, Juan Antonio, «Planreamiento general de los registros públícos y su dívisión en registros administrativos y registros jurídicos», Revista Crítica de Derecho Inmobiliario, núm. 591, 1989, p. 261.

[54] Salas, Javier, Registros de empresos periodisticasy editoriales. Régimen jurídica de inscripciones y cancelaciones, Sevilla: Instituto García Oviedo-Universidad de Sevilla, 1975, p- 22 i seg. Es pot observar l'amplitud de la definició proposada, la qual cosa respon a la dificultat, comentada anteriorment, de trobar un criteri unificador de l'àmplia diversitat de registres administratius que existeixen.

[55] Aquests serien els regulats a l'art, 38 LRJPAC. Aquest precepte ha estat desplegat en l'àmbit de la Generalitat de Catalunya pel Decret 360/1994, de 15 de desembre, del registre d'entrada i sortida de documents de l'Administració de la Generalitat de Catalunya, modificat pels decrets 95/1995, de 24 de març i 262/1997, de 17 d'octubre.

[56] Com posa en relleu Heredia, no pot parlar-se d'arxius sense documents; en canvi, sí que hi podeu haver documents sense existir arxius (Heredia Herrera, Antònia, Archivísta general. Teoria y pràctica. Sevilla: Servicio de publicaciones de la Diputación de Sevilla, 1986, p. 87).

[57] Art. 19 de la Llei 9/1993, de 30 de setembre, del patrimoni cultural català.

[58] Segons Domínguez Luis, "la frontera entre documentació i informació és certament flexible. Es diu que la noció de documentació és una noció objectiva, que la d'informació és una noció sub-jetiva, relativa. Aquella serveix de material de base per a aquesta: el document constitueix el suport físic que acull la informació com a producte intel·lectiu de l'home», (a Domínguez Luis, José Anto-nio, «El derecho a la información administrariva: información documentada y transparencia administrativa», Revista Espanola· de Derecho Administrativa, núm. 88, 1995, p. 537).

[59] Qüestió diferent considerem que és la impressió de documents que es trobin emmagatzemats en suport informàtic. Fins i tot es podria considerar que no seria contrari al principi de l'existència del document el supòsit que es donaria quan la informació es troba dispersa en una base de dades. Seguint el sentit que hem donat al document, en aquest cas ens trobaríem amb un document de tipus informàtic que adquireix el seu contingut definitiu en el moment de plasmar-se per ser entregat al ciutadà que l'ha sol·licitat.

[60] Garcia Ureca destaca que no existeix una noció comunitària de medi ambient, qüestió per la qual ens trobem davant una certa dificultat per definir què hi hem d'entendre inclòs (a García Ureta, op. cit., p. 137).

[61] Jordano Fraga, Jesús, La protecciàn del derecho a un medio ambiente adecuado, Barcelona: José Maria Bosch Editor, 1995, p. 56.

[62] Martín Mateo, op. cit., p. 85-86.

[63] López Ramón, Fernando. «Ideas acerca de la intervención administrativa sobre el medio ambiente», Documentación Administrativa, núm. 190, 1981, p. 41-42.

[64] Domper Ferrando, Javier, El medio ambientey L· intervención administrativa en las acúvidades clasificadas, Madrid: Civitas, 1992, p. 65-81.

[65] BOE núm. 181, de 31 de juliol de 1995.

[66] FJ4.

[67] FJ6.

[68] L'art. 9 de la Llei 3/1998, de 27 de febrer, de la intervenció integra] de l'Administració ambiental (DOGC núm. 2598, de 13 de març), estableix que per informació ambiental cal entendre aquella referida a:

1. La qualitat dels recursos naturals i les condicions del medi ambient en l'àmbit territorial de Catalunya

2. Els objectius i les normes de qualitat sobre el medi ambient i, especialment, sobre els nivells màxims d'emissió fixats legalment

3. Les principals fonts d'emissió de conramínants

4. Els nivells d'emissió i la resta de prescripcions tècniques establertes amb caràcter general i les millors tècniques disponibles que han de servir de base per a establir-los.

[68bis] En aquest sentit, la sentència del TJCE, de 17 de juny de 1998, ass. C-321/96 (pendent de publicació en el Recull de Jurisprudència), que resolia una qüestió prejudicial interposada per un jutge alemany relativa a la interpretació que s'havia de donar a dos preceptes de la Directiva 90/313, de 7 de juny, sobre llibertat d'accés a la informació en matèria de medi ambient considera que «del tenor literal d'aquest precepte [art.2.a) (Directiva 90/313} es deriva que el legislador comunitari va pretendre donar a aquest concepte [mesures administratives i programes de gestió del medi ambient] un sentit ampli que abastés tant les dades com les activitats referents a l'estat d'aquests elements» (apartat 19). Per tant, cal entendre que, en referir-se a mesures, no s'està fent altra cosa que posar un exemple d'activitat administrativa i, per això, «per ser una informació sobre medi ambient a efectes de la directiva és suficient que un informe de l'Administració, com el controvertit en l'assumpte principal, constitueixi un acte que pugui afectar o protegir l'estat d'algun dels sectors del medi ambient als quals es refereix la Directiva» (apartat 21).

[69] García Ureta, op. rit., p. 138.

[70] García Ureta destaca que és comú a la doctrina entendre que dins una noció àmplia de medi ambient s'haurien de tractar també aquestes qüestions. A més, considera que no existeix aparentment cap raó fonamentada per excloure els éssers humans de la regulació de la Directiva 90/313, i encara més si tenim en compte que sí que van ser recollits en la Directiva 85/337, d'avaluació d'impacte ambiental {a García Ureta, op. cit., p. 139).

[71] Per exemple, la informació relativa a la gestió i emmagatzematge de residus radioactius, elaboració de combustibles nuclears, protecció dels materials nuclears, protecció radiològica de les persones, informació relativa a les emergències radiològiques, condicions d'exportació de productes alimentaris i pinsos després d'un accident nuclear o altres situacions d'emergència radiològica. En aquest sentit el Parlament Europeu va suggerir d'incloure dins aquesta enumeració d'elements integradors del medi ambient «els nivells sonors i la radiació radioactiva», que no va ser recollit a la Directiva del Consell.

[72] García Ureta, op. cit., p. 139. Però la Comissió Europea no sembla acceptar la inclusió d'aquest element dins l'objecte material de la Ditectiva 90/313, ja que, en resposta a una pregunta escrita al Parlament Europeu, va excloure els béns materials i el patrimoni cultural de l'àmbit de l'art. 2.a de la Directiva 90/313 (resposta a les preguntes escrites 210/92 i 211/92, 1992 al DOCE, sèrie C, núm. 317, p. 15).

[73] En aquest sentit, Kramer considera en parlar de l'art. 3.2 Directiva 90/313, que aquest fet reflecteix una situació expressament reconeguda per l'art. 130 TCEE, és a dir, que la uniformitat de les regles mediambientals al si de la Unió Europea no és necessària, sempre que es garanteixi, dins la diversitat, una major protecció del medi ambient (a Kramer, op. cit., p. 873). La Llei 38/1995 estableix que aquest precepte no té caràcter bàsic, la qual cosa suposa poder considerar que les comunitats autònomes podran establir, en el cas que tinguin competències en aquestes matèries, menys limitacions que les previstes i així podran aconseguir una millor protecció del medi ambient ja que suposarà la possibilitat de mostrar més informació als ciutadans que ho desitgin.

[74] El Parlament Europeu va proposar una esmena (núm. 3), que volia limitar l'ús de les excepcions al dret d'accés en els termes següents: «Malgrat tot, aquestes excepcions només es tindran en compte quan es pugui parlar de perjudici clar i demostrable en cas de difusió de la informació i, a més, s'hagi efectuat una ponderació verificable adequada entre la importància de la reserva confidencial i la de la difusió". Aquesta esmena, que també era recollida en la proposta d'un nou considerant, no va prosperar. Malgrat això, mostra la concepció gnrantidora del dret d'accés que en tot moment va tenir el Parlament Europeu.

[75] Es va seguir la fórmula emprada per la legislació francesa (art. 6 de la Llei de 17 de juliol de 1978).

[76] El considerant 7è de la Directiva estableix que «en determinats casos específics i clarament definits podrà estar justificat rebutjar una petició d'informació sobre el medi ambient». Aquesta consideració del Consell en l'exposició de morius ens porta a entendre que els supòsits previstos en l'arc. 3.2 de la Directiva 90/313 s'hauran d'interpretar de la manera més restrictiva possible.

[77] En especial si tenim en compte la jurisprudència del Tribunal de Primera Instància, que considera que les excepcions del dret d'accés s'han d'entendre de manera restrictiva perquè no es frustri l'aplicació del principi d'atorgar al públic el major accés possible als documents que obren en poder de les institucions comunitàries (vegeu, entre d'altres, la Sentència del TPI de 5 de març de ¦ 1997, WWF UK c. Comissió, ass. T-105/95. Rec-ll, apartat 56).

[78] D'aquesta afirmació no s'ha de despendre que els límits a l'exercici per part de l'Administració de la discrecionalitat tinguin per objecte reduir-la o limitar-la.

[79] Vegeu la nota numero 9.

[80] Vegeu en aquest sentit Garcia de Enterría, Eduardo; Fernandez, Tomís-Ramón, Curso..., cit., p. 79 i Leguina Villa, Jesús, «Principies generales del derecho y Constttución», Revista de Ad' ministración Pública, núm. 114, 1987, p. 10.

[81] Bermejo Vera, José, «El secreto en las administraciones públicas. Principies basicos y regula-ciones específicas del ordenamiento jurídico espanol», Revista Espafiola de Derecho Administrativa, núm. 57, 1988, p. 18.

[82] Aquesta qüestió no s'havia previst a l'art. 37 de la LRJPAC i constitueix una imporrant noverat en l'ordenament jurídic espanyol, en especial des de la perspectiva dels drets dels ciutadans.

[83] Aquesta qüestió es va posar en relleu en el cas jutjat per la Sentència del Tribunal de Primera Instància de 17 de juny de 1998, Svenska Journalistfòrbundet c- Consell, ass. T-174/95 (pendent de publicació en cl Recull de Jurisprudència) en el qual un periodista suec va demanar a les autoritats sueques 20 documents relatius a l'establiment de l'Oficina Europea de Policia (Europol), documents que també va sol·licitar al Consell. Les autoritats sueques li van entregar 18 dels 20 documents, i el Consell únicament 4, al·legant que l'acccs podia suposar un perjudici per la seguretat pública i perquè els documents feien referència a les deliberacions del Consell. El TPI va anul·lar la decisió denegatòria del Consell, fonamentalment per falta de motivació de la resolució.

[84] Sainz Moreno, Fernando, «Secreto e información en el Derecho Público», a diversos autors, Estudios sobre la Comútwién Espanola, Homenaje al profesor Eduardo García de Enterría, Madrid: Civitas, 1991, p-2869-2872.

[85] Aquesta fe referència a «la confidencialitat de les deliberacions de les autoritats públiques» (art. 3.1.a Directiva 90/313).

[86] Documents i informació que, d'altra banda, no es trobarien exempts de coneixement per part del públic, però aquest es tindria mitjançant altres mecanismes suficients, alhora, per satisfer et deure d'informació i transparència de les administracions públiques i en general del poder executiu, com podrien ser, per exemple, les rodes de premsa, les notes informatives o les compareixences al Parlament.

[87] En un sentit semblant s'expressen Embid Irujo, op. cit., p. 115-116; Mestre Delgado, op. cit., p. 144 i ss, i Villanueva Cuevas, op. cit., p. 120, malgrat que es refereixen únicament a la primera de les causes de limitació del dret d'accés.

[88] STS de 10 de desembre de 1991, Ar. 9254.

[89] Embid Irujo, op. cit., p. 115.

[90] Aquest, en la STC 196/1990, de 29 de novembre ha dit que «en tals casos el Govern actua com a òrgan polític i no com a òrgan de l'Administració, no exerceix potestats administratives ni dicta actes d'aquesta naturalesa i, per això mateix, la seva actuació no pot qualificar-se com a administrativa, el control de la qual correspon ex art. 106,1 CE i 8 LOPJ als tribunals de justícia».

[91] En aquest sentit, Díez-Picazo considera que existeixen una sèrie de competències constitucionals i no administratives del Govern, caracteritzades pel fet de no engendrar autèntiques relacions jurídiques administratives, en no afectar l'àmbit jurídic-subjectiu dels particulars ni ser tampoc recon-duïbles a la potestat d'autoorganircació de l'Administració (Díez-Picazo, Luis Maria, «La estructura del Gobierno en el derecho español», Documentación Administrativa, núm. 15, 1988, p. 41).

[92] La referència als ens locals ha estat una novetat introduïda per la Llei 38/1995, ja que la LRJPAC no n'incloïa cap referència, com havia estat posat de manifest entre d'altres per Embid írujo, op. rít, p. 115-116. Aquesta qüestió té, a més, repercussions més generals, ja que suposa el reconeixement de l'existència dels actes de govern «n l'àmbit local.

[93] García Ureta, op. cit., p. 154.

[94] Cal recordar en aquest punt que, per exemple, en el cas espanyol el Tribunal Constitucional ha declarat que les relacions amb la Comunitat Europea no es poden considerar incloses en el títol de «relacions internacionals»: «L'Estat no por emparar-se per principi en la seva competència exclusiva sobre les relacions internacionals (art. 149.1.3 CE) per extendre el seu àmbit competencial a tota activitat que constitueixi desenvolupament, execució o aplicació dels convenis i tractats internacionals i, en particular, del dret derivat europeu» (STC 79/1992, de 28 de maig). En el mateix sentit, STC 165/1994, de 26 de maig, fonament jurídic 4. Per això, sembla que s'hauria de donar un tractament especial a aquesta qüestió.

[95] En aquest sentit, fins i tot es podria entendre que són documents preparatoris, no conclosos o comunicacions internes, per la qual cosa no podrien ser accessibles (art. 33 Directiva 90/313).

[96] Arc. 13 de la Llei de secrets oficials.

[97] Així doncs, el coneixement públic de la preparació per part de les forces i els cossos de seguretat d'una operació de desmantellament d'una xarxa de narcotràfic, pot provocar-ne la ineficàcia, però no, en canvi, la facilitació d'informació sobre el nombre de la quantitat de drogues decomis-sades en un determinat lapse de temps.

[98] BOE núm. 165. de 10 de juliol de 1980.

[99] Malgrat això, cal dir que la Llei orgànica mateixa preveu la intervenció d'altres organismes en la definició de la política de defensa nacional, uns amb caràcter consultiu, com la Junta de Defensa Naciona), art. 9; d'altres amb caràcter executiu, com el ministre de Defensa o la Junta de Caps d'Estat Major (art. 10 i 11, respectivament), però sotmesos en tot moment a les directrius establertes pel Govern i el seu president.

[100] BOE num. 46, de 22 de febrer de 1992.

[101] Entre ells destaca Carro Fernandez, José Luis, «Los problemas de la coacción directa y el concepto de orden publico», Revista Española· de Derecbo Administrativa, núm. 15, 1977, p. 612-627, Carro Fernández, José Luis, «Sobre los conceptos de orden público, seguridad ciudadana y seguridad pública», a diversos autors, I Seminario de colaboración institucional entre la· Universidad Internacional Menéndez Pelayo y L· Dirección General de la Policia, Santander: Dirección General de la Policia, 1989, p. 28-42.

[102] STC 33/1982, de 8 de juny. Malgrat aquesta doctrina inicial, posteriorment el Tribunal Constitucional ha anat modificant el concepte de seguretat pública i l'ha restringit progressivament per així incrementar l'àmbit competencia! de les comunitats autònomes. Per exemple a la STC 59/1985, de 6 de maig.

[103] Da Silva Ochoa considera que el secret de la investigació judicial és matèria que, pel seu àmbit, no pot ser regulada per una norma que fixa el procediment: administratiu, per la qual cosa s'hauria d'entendre que les previsions que s'hi fan (investigació de delictes), s'hauria d'entendre a les investigacions judicials (incloent-hi també, per exemple, les investigacions fiscals, en casos d'infrac-cions tributàries) (a Da Silva Ochoa, op. cit., p. 339).

[104] Martín Mateo, op. cit., p. 155-1%.

[105] De fet, sembla que l'àmbit penal és el que té una major participació de les administracions públiques, en especial a través de les forces i els cossos de seguretat, per la qual cosa en aquest àmbit hi haurà una major producció de documentació per part de les administracions mateixes. En els altres àmbits també hi haurà una important participació, i cada cop més, malgrat que l'esfera més tradicional hagi estat la penal, com ja hem vist.

[106] Sentència del Tribunal de Primera Instància de 19 de març de 1998, Gerard van der Wal c. Comissió, ass. T-83/96 (pendent de publicació al Rec.).

[107] Kramer (a Kramer, op. cit., p. 873) posa els exemples de l'accés a una documentació relativa a una emissió o a un estudi d'impacte d'un projecte sobre el medi ambient, que pot ser comunicada a un demandat, ja que una informació sobre aquests fets no s'interposa amb els procediments en curs.

[108] Així, la Llei orgànica del poder judicial regula en diversos preceptes tant l'accés dels interessats als llibres, arxius i registres judicials que no tinguin caràcter reservat, mitjançant les formes d'exhibició, testimoni o certificació legalment establertes (art. 235 LOPJ), com l'accés de qualsevol interessat al text de les sentències (art. 266 LOPJ), la qual cosa imposa al secretari judicial i altre personal competent el deure de facilitar aquella informació que sol·liciti sobre l'estat de les actuacions judicials (art. 234 LOPJ). Aquest accés es pot veure limitat per la seva col·lisió amb la intimitat.

[109] Correspondria més a l'apartat b. 109 bis. Apartat 29.

[110] Martín Mateo, op. cit., i Kramer, op. cit.

[111] Sainz Moreno, op. cit., p. 2872.

[112] Per exemple, documentació que les societats han de remetre anualment al Registre Mercantil, el règim de publicitat de la qual es troba regulat pel Reial decret 1597/1989, de 29 de desembre, pel qual s'aprova el Reglament del Registre Mercantil. Per la seva banda, el Reial decret 697/1995, de 28 d'abril, pel qual s'aprova el Reglament del Registre d'establiments industrials d'àmbit estatal, estableix la possibilitat d'accedit per part de tots els ciutadans (arc. 14.1) a tot un seguit de dades relatives a les empreses (bàsicament dades relatives a la seva activitat, localització, dimensió i productes utilitzats i acabats), que desenvolupa així les previsions establertes d títol IV de la Llei 21/1992, de 16de juliol, d'indústria, que crea aquest organisme. De totes maneres, cal tenir en compte que les comunitats autònomes tenen competència per crear-ne (així ho ha fet, per exemple, Catalunya).

[113] Gómez Segade, José Antonio, El secreto industrial (Know-hout). Concepte y protección, Madrid: Tecnos, 1974 i Gómez Segade, J. A., «Secreto Industrial», a diversos autors, Enciclopedia Jurídica Básica, Madrid: Civitas, 1995. Aquest autor no fa referència al secret intel·lectual, perquè el seu objecte de protecció és un altre, però sembla que poden ser aplicables els criteris establerts per als altres tipus de secret emptesarial.

[114] Tradicionalment la protecció del secret comercia], industrial i intel·lectual s'arricuU bàsicament a través del Codi penal (per exemple, capítol XI, dels delictes relatius a la propietat intel·lectual i industrial, al mercat i als consumidors, o art. 199, entre altres).

[115] Pomed Sánchez, Luis Alberto, «La intimidad de las personas como límite al derecho de acceso a la documentación administrativa», a diversos autors, Libro homenaje al profesor González Pérez, Madrid: Civitas, 1996, p. 755.

[116] Art. 3.a de la Llei orgànica 5/1992, de 29 d'octubre, de regulació del tractament automatitzat de les dades de caràcter personal (BOE de 31 d'octubre de 1992) —en endavant LORTAD—. Per identificada o identificable cal entendre «tota persona la identitat de la qual pugui determinar-se, directament o indirecta, en particular mitjançant un número d'identificació o diversos elements específics, característics de la seva identitat física, fisiològica, psíquica, econòmica, cultural o social» (art. 2.a de la Directiva 95/46, del Parlament Europeu i del Consell, de 24 d'octubre de 1995, relativa a la protecció de les persones físiques pel que fa al tractament de dades personals i a la lliure circulació d'aquestes dades —DOCE, sèrie L, núm. 281, de 23 de novembre de 1995, p. 31).

[117] STC 231/1988 (FJ 3); 197/1991 (FJ 3); 57/1994 {FJ 5 A); 143/1994 (FJ 6). Per a un estudi de l'evolució de la jurisprudència constitucional en matèria del dret a la intimitat vegeu Martínez de Pisón Cavero, José, El derecho a la intimidad en la jurisprudencia constitucional, Madrid: Cívi-tas, 1993.

[118] Ruiz Miguel, Carlos, La configuración constitucional del derecho a L· intimidad, Madrid: Editorial de la Universidad Complutense de Madrid, 1992, p. 81. Lucas Murillo de la Cueva, P., Informàtica y protección de datos personales (estudio sobre la Ley orgànica 5/1992, de regulación del tratamiento automatizado de los datos de caràcter personal), Madrid: Centro de Estudios Constitucionales, 1993 (Cuadernos y debates, núm. 43), p. 29 i ss, considera que la intimitat està configurada per «aquella esfera personalíssima integrada per les conviccions, els sentiments i els records, les relacions sexuals i Familiars, i la salut».

[118bis] La dificultat d'interceptar l'expressió document nominatiu ha portat al fet que, a França, d'on es va importar la LRJPAC, s'estigui plantejant modificar la Llei d'accés als documents administratius de 1978 per treure l'expressió document nominatiu (vegeu, Conseil d'État, Pour une meilleure transparence de l'Administration. Étude sur l'harmonisation des textes et l'amélioration des droits du citoyen en matière d'acces aux données publiques, Paris, La Documentation Française, 1998, p. 13).

[119] Commission d'Accès aux Documents Administratifs, Guide de l'accés aux documents administratifi, 2a ed., París: La documentation française, 1992, p. 32 i ss.

[120] Respecte a l'accés a les dades personals incloses en fitxers automatitzats, l'art. \A.l de la LORTAD preveu l'accés per part de les persones afectades.

[121] La Directiva 90/209, relativa a determinades manipulacions genètiques, preveu que «quan unes intallacions específiques s'utilitzin [...] l'usuari haurà de presentar a les autoritats competents, abans de l'inici d'aquella utilització, una notificació que contingui, com a mínim, la informació especificada en la part A de l'annex V» (art. 8.2). En aquest punt, observem un exemple en el qual el ciutadà pot facilitar en un moment donat més informació a l'Administració que la requerida.

[122] Martín Mateo, op. cit., p. 195.

[123] En un sentit semblant, respecte a la Directiva 90/313 s'expressa Martín Mateo, ep. cit., p. 191.

[124] Louis, Jean-Victor, El ordenamiento jurídica comunitaria, Luxemburgo: Oficina de Publica-ciones de las Comunidades Europeas, 1991 (Perspectivas Europeas), p. 92.

[125] A l'art, de la 37.7 de la LRJPAC s'estableix que no es podran fer sol·liciruds genèriques sobre una matèria o grup de matèries (deixant de banda els investigadors que acreditin un interès històric, científic o cultural rellevant), excepte per a la seva consideració per part de l'Administració amb caràcter potestatiu.

[126] Sentència del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears de 30 de gener de 1998 (Aranzadi, comunitats autònomes 103).

[127] Existeixen algunes regulacions, per exemple, l'art. 149.3 de la Llei municipal i de règim local de Catalunya, que estableixen un silenci positiu en el cas que no es respongui en el termini establert la petició d'accés. Respecte a aquesta previsió, cal dir que està feta per a les sol·licituds d'accés formulades per membres de les corporacions locals en l'exercici de les seves funcions de participació política i com a representants populars. La seva condició de subjecte actiu es troba qualificada per les especials funcions de representació política que porten a terme, per la qual cosa s'ha estat considerant tant per la doctrina com per la jurisprudència (per exemple STC 30/1986, FJ 3; 161 /1988, FJ 7 o la STS de 27 de juny de 1988, Ar. 4787) que l'accés a la documentació és un requisit indispensable per poder-les portar a terme. Però no crec que hagi de ser aquest el fonament darrer d'aquesta previsió, ja que, com ja hem vist, el dret d'accés per part de tots els ciutadans també és un instrument per poder gaudir d'altres drets. Així doncs, podria pensar-sc que la idea del legislador català en aquest cas ha estat que els membres de les corporacions locals poden tenir un fàcil accés a les oficines municipals, són coneguts pels funcionaris i no en són gaires, per la qual cosa no es pot produir un col·lapse dels serveis. Per això mateix, el fet d'establir la possibilitat d'accedir directament als documents per part dels ciutadans, en cas que no es contestés la sol·licitud en el termini establert, podria comportar el col·lapse de les oficines en qüestió. En relació amb aquesta qüestió vegeu Alsina Gispert, Pere, «Acceso a la documentación municipal por parte de los concejales (derecho a estar informado)», Revista Española de Administración Local y Autonòmica, múm. 269, 199.

[128] Respecte a la importància de la motivació dels actes administratius vegeu, entre d'altres, Fernàndez Rodríguez, Tomas-Ramón, De la arbitrariedad de la Administración, Madrid: Civitas, 1994, p. 82 i 161, i Parejo Alfonso, Luciano, Administrar y juzgar dos funciones constitucionales distintas y complementarias, Madrid: Tecnos, 1993, p. 46.

[129] García de Enterría, Eduardo; Fernández, Tomàs Ramón, op. cit., p. 549.

[130] Sentència del TPI de 17 de juny de 1998, Svenska Journalistforbundet c. Consell, as. T-174/95 (apartat 117). En el mateix sentir, les sentències del TPI de 5 de març de 1997, WWF UK c. Comissió, as. T-105/95 (apartats 64 i 74) i 6 de febrer de 1998, Interporc Im- und Export GmbH c. Comissió, as. T-124/96 (apartat 54).

[131] Aquesta llibertat per a l'establiment de mecanismes de garantia s'ha traduït, entre altres qüestions, com veurem a continuació, en la declaració que l'art. 4 de la Llei 38/1995 no té caràcter bàsic, la qual cosa pot permetre a les comunitats autònomes, en l'àmbit de les seves competències, altres mecanismes de garantia. En el mateix sentit, García Ureta, Agustín; Arrospide Erkoreka, lcziar, Sobre la transpostción de tres normas ambientales, op. cit., p. 77.

[132] , En el mateix sentit Sánchez Morón, op. cit., p. 40-41; Fernández Ramos, op. cit., p. 83; Embid Irujo, op. cit., p. 120 i Mestre Delgado, op. cit., p. 120.

[133] Els primers són reservats quasi exclusivament per a litigis en matèria de funció pública, i el darrer, l'arbitratge, sembla que de la configuració actual no es pot reconèixer la possibilitat d'usar-lo en aquells casos en què l'Administració actuï en la seva qualitat d'ens de dret públic sotmès al dret administratiu (Tornos i Mas, Joaquim, "Medios complementarios a la resolucíón jurisdiccional de los conflictos adminisrrativos», Revista de Administración Pública, núm. 136, 1995).

[134] Creada per l'art. 5 de la Llei de 17 de juliol de 1978. El Consell d'Estat (19 de febrer 1982, Mme. Commaret) ha fet del recurs contra una decisió negativa d'accés davant la CADA, un preàmbul obligatori abans d'interposar el recurs davant la jurisdicció administrativa. Així doncs, es por observar una importància precontenciosa de la CADA.

[135] Pel que fa a la seva experiència pràctica, Viallet, directora de Documentació francesa, ha dit que, en total, el 1995 la CADA va rebre 3.300 demandes i va decidir emetre informe desfavorable en un 7,5 % dels informes (la meitat dels informes desfavorables van estar motivats pel caràcter nominatiu del document o el risc d'atemptar contra la vida privada). També ha posat de manifest que el nombre de demandes ha crescut en els darrers cinc anys (de 2.210, el 1990, a 3.300, el 1995). (A la conferència «Accés a la informació pública: una clau pel creixement comercial i la democràcia electrònica»; adreça Internet: http://www2.echo.lu/legal/stochkhom).

[136] A la doctrina espanyola es mostren a favor de crear un organisme administratiu indepen-dent en l'àmbit del dret d'accés previst a la LRJPAC: Mestre Delgado (a Mestre Delgado, op. cit., p. 184) i Castells Arteche (a Cistells Arteche, op. cit,, p. 152). En contra es mostra Embid Irujo (a Embíd Irujo, op. cit,}, ja que considera que en general convé ser parc en les propostes de creació de nous organismes administratius, que, de vegades, sí que solucionen problemes d'organització, però que, en altres, simplement, els creen».

[137] Les dades manejades en aquest epígraf han estat obtingudes pet Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya.

[137bis] L'art. 6 de la Llei 38/1995, que no té caràcter bàsic, preveu, en aquest sentit, que les administracions públiques publicaran informació de caràcter general sobre l'estat del medi ambient de forma periòdica.

[138] Vegeu el meu treball per a l'Escola d'Administració Pública de Catalunya sobre L'aplicació del dret d'accés a la documentació administrativa en l'àmbit de la Generalitat de Catalunya (juny 1998) (inèdit).

[139] Així, per exemple l'any 1997 la Comissió europea va rebre 756 (500 el 1996) sol·licituds d'accés a ta seva documentació i el Consell 142 durant els anys 1994-1995. La majoria de les sol·licituds provenen de la universitat, seguit pel sector públic i per empreses. Aquest mecanisme és relativament poc usat pels ciutadans espanyols. L'any 1997, únicament el 3,2 % de les sol·licituds rebudes per la Comissió provenien d'Espanya. Pel que fa al Consell, durant els anys 1994 i 1995, només Fou el 2 %. De totes les sol·licituds rebudes, entre el 10 % i el 15 % feien referència a documents relacionats amb el medi ambient. Finalment cal dir que només un 12 % de les sol·licituds foren rebutjades per les dues institucions, bàsicament pel joc de les excepcions relatives a la protecció de l'interès públic (49 % a la Comissió i 18 % al Consell) i per protegir les deliberacions d'aquestes institucions (29 % a la Comissió i 44 % al Consell). Les dades responen a l'informe del secretari general de la Comissió sobre l'aplicació del dret d'accés durant el 1997 i l'informe del secretari general sobre l'aplicació de la decisió del Consell relativa a l'accés del públic als documents del Consell de juliol de 1996. S'agraeix aquí la facilitat prestada per aquestes institucions comunitàries per accedir a aquests documents.

[140] Altres comunitats autònomes sí que han portat a terme una regulació del dret d'accés a la documentació administrativa. Així, per exemple, la Llei basca 7/1990, de 3 de juliol, sobre patrimoni documental i, en l'àmbit del medi ambient, la Llei murciana 1/1995, de 8 de març, sobre protecció del medi ambient a la regió de Múrcia.

[141] Vegeu Cerrillo i Martínez, Agustí, La transparencia administrativa: Unión Europea y Medio Ambiente, València, Tirant lo Blanch, 1998.