El gaèlic escocès, declivi d'una llengua. Recensió de McLeod, Wilson. (2020). Gaelic in Scotland: policies, movements, ideologies
| Autor | Pere Comellas Casanova |
| Cargo | Grup d'Estudis de Llengües Amenaçades (GELA), Universitat de Barcelona |
| Páginas | 372-376 |
REVISTA DE LLENGUA I DRET #78
JOURNAL OF LANGUAGE AND LAW
EL GAÈLIC ESCOCÈS, DECLIVI D’UNA LLENGUA
RECENSIÓ DE
MCLEOD, WILSON. (2020). GAELIC IN SCOTLAND: POLICIES,
MOVEMENTS, IDEOLOGIES. EDIMBURGH UNIVERSITY
PRESS. 448 P.
Pere Comellas Casanova∗
Paraules clau: gaèlic escocès; substitució lingüística; revitalització; llengües minoritzades; sociolingüística d’Escòcia.
SCOTTISH GAELIC, DECLINE OF A LANGUAGE
REVIEW OF
MCLEOD, WILSON. (2020). GAELIC IN SCOTLAND: POLICIES, MOVEMENTS,
IDEOLOGIES. EDIMBURGH UNIVERSITY PRESS. 448 P.
Keywords: Scottish Gaelic; language assimilation; revitalization; minority languages; sociolinguistics of Scotland.
∗ Pere Comellas Casanova, Grup d’Estudis de Llengües Amenaçades (GELA), Universitat de Barcelona. perecomellas@ub.edu
Citació recomanada: Comellas Casanova, Pere. (2022). El gaèlic escocès, declivi d’una llengua. Recensió de McLeod, Wilson.
(2020). Gaelic in Scotland: polices, movements, ideologies. Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, 78, 372-376.
https://doi.org/10.2436/rld.i78.2022.3906.
Pere Comellas Casanova
El gaèlic escocès, declivi d’una llengua. Recensió de McLeod, Wilson. (2020). Gaelic in Scotland: polices...
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 78, 2022 373
Aquest extens i documentadíssim volum és un informe sobre la història social del gaèlic a Escòcia. Les llengües
cèltiques, que sembla que havien estat hegemòniques a bona part de l’Europa més occidental a l’antiguitat,
fa segles que pateixen situacions de minorització més o menys agressiva, i les que han sobreviscut es troben
en un impàs difícil, amb graus diferents d’amenaça: del gal·lès, la més robusta en termes demolingüístics i
sociolingüístics, al gaèlic escocès, ara mateix la més delicada si no tenim en compte els intents de ressuscitar
el còrnic o el manx (però força empatada amb el gaèlic irlandès). És prou conegut el treball de la investigadora
Nancy Dorian (1981), sobre una variant del gaèlic escocès (signicativament titulat Mort de la llengua), que
va constituir una ta fonamental en l’estudi de la substitució lingüística i els seus processos.
El llibre comença amb una breu introducció en què s’hi explicita un dels objectius principals del llibre: explicar
el com i el perquè del declivi vertiginós del gaèlic, justament quan la llengua “plays a more important role in
Scotish life than it has in many centuries” (p. 1). Avui, només l’1,1 % dels escocesos el parlen, i “it has not
been spoken by a majority of the population for well over ve hundred years” (p. 3).
En el capítol 1, l’autor situa la història i la sociolingüística del gaèlic des de l’edat mitjana. Escòcia té una
història sociolingüística força complexa, amb una frontera xada el segle xv amb la incorporació de territoris
on el gaèlic no s’havia parlat mai. A més, històricament el gaèlic se sobreposa a altres varietats cèltiques, però
també germàniques, com l’antic nòrdic (que a les Shetland es va mantenir ns al segle xviii) o l’anglès antic,
que va evolucionar cap a l’scots. Més paradoxes: a les Hèbrides, avui considerades el cor de la llengua, el
gaèlic s’hi va implantar tardanament, en comparació amb altres territoris. De manera que “any claims about
the status of Gaelic as a national language of Scotland, or as the national language [...] should be framed
with great care” (p. 7). I encara, l’hegemonia del gaèlic dura molt poc i aviat el substitueix l’scots (i després
l’anglès) en els usos institucionals, i això passa quan Escòcia encara és un regne independent. De manera
que cap a nals del segle xiv el gaèlic ja està fonamentalment connat a les Terres Altes, les Highlands, on
romandrà robust ns a mitjan segle xviii, quan comencen les anomenades Highland clearences, desplaçament
forçat de pagesos arrendataris. És aleshores quan s’inicia el procés de substitució constant que encara dura,
per causa, segons l’autor, d’una combinació de circumstàncies: “Military repression, drastic economic change,
heavy, sometimes forced emigration, persistent material deprivation, and continuous Anglicising cultural
pressures” (p. 17).
El capítol 2 presenta els discursos sobre el gaèlic al llarg del temps, que en bona part són comuns a altres
llengües minoritzades: associació al passat, a la pobresa, a formes de vida “superades”, a la inutilitat, etc.
El cas britànic hauria fet sempre més èmfasi en el discurs dels avantatges econòmics i pràctics de la llengua
dominant que no pas en qüestions més simbòliques com la unitat nacional. Naturalment, les coses han anat
canviant amb el temps, igual que les polítiques lingüístiques, que han passat d’una agressivitat assimiladora a
vegades extrema a un reconeixement del valor de la diversitat i de la preservació. En els darrers temps conviuen
diversos enfocaments que van de la indiferència d’alguns parlants (els activistes lingüístics se’n queixen
sovint) a la profunda hostilitat, passant per la reivindicació identitària, simbòlica i també econòmica. Segons
l’autor, “this vision of Gaelic as lacking in practical value has been widely accepted among Gaelic speakers
and unquestionably represents the single most important factor that has driven language shift from the late
eighteenth century onwards” (p. 45). I el cas és que “for much of the twentieth century, Gaelic organisations
[...] tended to conduct their affairs in English” (p. 54). Particularment interessant és l’apartat sobre el paper
del gaèlic en relació amb la nació escocesa, amb l’independentisme i amb l’unionisme, complex i canviant,
que inclou tot un ventall de representacions sovint contradictòries. El capítol inclou també un apartat sobre
l’scots. Aquests dos primers capítols són essencials per situar el lector poc familiaritzat amb la sociolingüística
d’Escòcia.
El capítol 3 comença amb un repàs exhaustiu de la història social del gaèlic. L’any de partida és 1872, en
què s’aprova l’Education (Scotland) Act, que fa obligatori l’ensenyament entre 5 i 13 anys, i que ni esmenta
el gaèlic. En aquest període sorgeixen diverses organitzacions de promoció de la llengua, la principal i
més duradora de les quals serà An Comunn Gàidhealach (l’Associació Gaèlica), encara en funcionament,
organitzadora dels mòd, festivals anuals de cultura gaèlica. Paradoxes del gaèlic: una certa aristocràcia
escocesa, però també anglesa (començant per la família reial!) s’interessava i donava suport simbòlic a la
llengua, cosa que aboca el moviment a uns aires francament conservadors i presumptament “apolítics”. No
és estrany que la qüestió lingüística no tingués pràcticament gens de pes en el moviment obrer escocès, a
Pere Comellas Casanova
El gaèlic escocès, declivi d’una llengua. Recensió de McLeod, Wilson. (2020). Gaelic in Scotland: polices...
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 78, 2022 374
diferència de, per exemple, Gal·les. Més paradoxes: la seu central d’An Comunn era a Glasgow, ciutat fora
del territori gaelicoparlant des de fa cinc segles. Pel que fa a l’escola, el capítol repassa totes les disposicions
sobre la llengua entre 1872 i 1918, que en general no van tenir gaire impacte real, ja fos pel desinterès de les
autoritats educatives o per l’oposició activa del personal docent. D’altra banda, “the concessions obtained in
Scotland were all permissive rather than mandatory in nature, so that the take-up was generally low and the
impact limited” (p. 81). I al damunt, “in many cases teachers with no knowledge of Gaelic were appointed to
work in schools in areas where the children came to school with no knowledge of English” (p. 82). Tot i que,
segons l’autor, les pràctiques obertament repressores i cruels contra la llengua no van ser mai una política
explícita fomentada per les autoritats, hi ha nombrosos testimonis (la majoria, anteriors a la introducció de
l’educació estatal) de càstigs corporals i altres mecanismes com el famós símbol, anomenat a Escòcia “the
tessera”, un tros de fusta que el mestre donava a qui sentia parlar en gaèlic, que al seu torn havia de passar al
primer nen que sentís parlar en aquesta llengua. Al nal del dia, tots els qui havien dut “the tessera” rebien
un càstig. Un altre testimoni és el del poeta Evan MacColl, que el 1810, quan anava a escola, “were regularly
forced to wear a horse’s skull around their neck and beaten if caught speaking Gaelic” (p. 88). Segons l’autor,
aquestes pràctiques no eren generals i van desaparèixer aviat.
El capítol també repassa la presència del gaèlic a l’educació secundària i a la universitat ns al nal de la
Primera Guerra Mundial, així com la legislació lingüística. Curiosament –des d’una perspectiva catalana–,
l’any 1914 l’exèrcit britànic permetia explícitament als soldats parlar en gaèlic, gal·lès o irlandès excepte en
les deslades, on totes les ordres havien de ser en anglès, cosa que no impedia que “the British military was
an overwhelmingly English-dominant institution and functioned as a powerful force for the linguistic and
cultural assimilation of the Gaelic speakers who participated in it” (p. 102). Quant a l’àmbit religiós, l’Església
Escocesa (cisma de l’Església Catòlica) es pot considerar pionera en la promoció del gaèlic. Alhora, però, a
vegades s’associava el gaèlic al catolicisme i a la resistència contra la reforma anglicana. El capítol tanca amb
un repàs sobre la planicació del corpus (pràcticament inexistent) i l’activitat editorial ns a 1918.
El capítol 4 abraça el període entre 1919 i 1944, un temps desastrós per al gaèlic, amb una forta crisi econòmica
i social i la consegüent pèrdua massiva de població via emigració. Entre 1911 i 1951 el nombre de parlants es
va reduir a la meitat. Els programes de redreçament iniciats als anys trenta donaven per fet que una millora
econòmica xaria la població i preservaria la llengua, cosa que, segons l’autor, “it is naive to assume that
economic development will automatically halt language shift” (p. 113). Políticament, el gaèlic té molt poca
importància en aquest període. L’esquerra comunista el considera reaccionari. El nacionalisme escocès (que
el 1934 funda l’Scottish National Party [SNP]) està més per qüestions econòmiques i socials que culturals, en
un moment en què té molt poc pes electoral encara (els partits hegemònics son l’Unionista i el Laborista). En
l’àmbit cultural es produeix l’anomenada Scottish Renaissance, però l’èmfasi principal d’aquest moviment
sobretot literari “was not on Gaelic but on Scots” (p. 118). Pel que fa a l’educació, l’any 1918 s’aprova
l’Education (Scotland) Act 1918, que inclou l’anomenada Gaelic Clause, la qual preveia «adequate provision
for teaching Gaelic in Gaelic-speaking areas”. Tanmateix, la implementació és irregular i problemàtica, i els
resultats dècades després posen en evidència la relativa poca ecàcia de la norma. Quant a la universitat,
els projectes de crear càtedres de llengües cèltiques en diferents universitats es veuen frustrats per la guerra.
Tampoc no progressa la idea de crear un college universitari a les Terres Altes. Ni, malgrat les reivindicacions,
la presència del gaèlic a la justícia i a l’Administració. La novetat més interessant del període és l’entrada de
la llengua a la ràdio: la BBC retransmet un sermó en gaèlic l’any 1923. Tanmateix, ns a 1940 el poc que es
radia en gaèlic no arriba justament a les zones on es parla habitualment.
El capítol 5 tracta el període entre 1945 i 1974, en què es produeix un canvi important en l’activisme lingüístic,
tant en l’àmbit escocès com internacional. Una època de reivindicació de la singularitat. Però de nou es
produeixen paradoxes: “This wave of collection and preservation activity coincided with social changes in
Gaelic communities that worked to bring about the slow disappearance of the key contexts for the creation
and transmission of traditional cultural material” (p. 138). En aquest període es duen a terme enquestes
demolingüístiques i sorgeixen noves iniciatives culturals i associatives. També en l’àmbit polític es produeixen
canvis importants de representacions, i alhora que les institucions públiques assumeixen que la qüestió de
la llengua no els pot ser aliena, la defensa del gaèlic ja no es relaciona només amb posicions més aviat
conservadores. De fet, apareixen diversos grups polítics radicals d’esquerra que el reivindiquen. En l’àmbit
educatiu es produeixen certs progressos, i ns i tot canvia el paisatge lingüístic amb la introducció de rètols
Pere Comellas Casanova
El gaèlic escocès, declivi d’una llengua. Recensió de McLeod, Wilson. (2020). Gaelic in Scotland: polices...
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 78, 2022 375
públics bilingües, fet que ns aleshores havia estat molt rar. El gaèlic entra, tot i que molt a poc a poc i en
comptagotes, al món de la televisió.
L’autor titula el capítol 6, que tracta del període entre 1975 i 1996, “Revitalization”. És el moment de
nombroses iniciatives de preservació i impuls dutes a terme especialment des dels territoris on la llengua
encara és ben present, és a dir, les illes occidentals (Illes Hèbrides Exteriors), liderades per gent parlant de
gaèlic i amb formació acadèmica. La reorganització política, que permet una certa autonomia de les illes,
també impulsarà l’ús del gaèlic a les institucions i l’existència d’un projecte de bilingüisme institucional i
a l’ensenyament. En aquest sentit, l’objectiu era “to enable children from a Gaelic-speaking background to
become literate and competent in the use of both Gaelic and English to a level comparable to that achieved
by their peers elsewhere in the country, and to provide facilities throughout the school for children from a non
Gaelic-speaking background to learn Gaelic as a second language” (p. 184). Un projecte que havia d’encarar
grans reptes: escepticisme o oposició d’alguns pares, baix percentatge de mainada realment parlant de gaèlic,
manca de material didàctic, etc. En general hi ha una nova orientació en les diferents iniciatives locals,
que vincula la qüestió lingüística amb l’autoestima, el desenvolupament econòmic i cultural, i la cohesió
social. D’altra banda, apareixen petits col·lectius d’acció directa que tapen rètols monolingües i els pinten en
gaèlic. Tot aquest moviment enfronta una forta oposició des del govern central, que obstaculitza iniciatives
legislatives i impedeix l’ús del gaèlic en els judicis contra activistes. Amb tot, la pressió dels activistes arranca
algunes concessions, curioses des d’una perspectiva catalana, com ara que la Immigration Act 1971 valorés
el coneixement de l’anglès, el gal·lès o el gaèlic escocès per aconseguir la nacionalitat britànica. El gaèlic
irlandès –usat aleshores per alguns presos de l’Irish Republican Army (IRA) a Irlanda del Nord– en quedava
exclòs. També es materialitzen per primera vegada iniciatives d’ensenyament del gaèlic a grans ciutats com
Glasgow, amb programes d’immersió, i a l’illa d’Skye s’hi va establir un college per iniciativa privada. Quant
als mitjans de comunicació, “the success of the campaign for improved television provision was certainly the
most remarkable outcome of this period of Gaelic development” (p. 222). Tot plegat en una època de teòrica
hostilitat per part dels governs de Margaret Thatcher, i de nou una paradoxa: “It is a long-established trope in
Gaelic circles, albeit sometimes asserted mainly for its shock value, that Margaret Thatcher ’s Conservative
government was the best government Gaelic ever had” (p. 240).
El capítol 7 cobreix el període entre 1997 i 2005, és a dir, des del referèndum de la Devolution (celebrat l’11
de setembre) ns a l’avantsala de l’aprovació de la Gaelic Language Act. Un període de grans expectatives,
no sempre acomplertes. Amb la nova situació política, que implica una Escòcia amb capacitat legislativa,
s’esmercen molts esforços en aquest camp en el que l’autor anomena un “legislative turn”. La idea és establir
unes bases que permetin no dependre de les polítiques canviants dels diferents governs. El llibre reporta
amb molt detall les discussions del llarg camí ns a l’aprovació de la Gaelic Language Act. També en aquest
període s’aprova la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, que el Regne Unit no ratica
ns al 2001, cosa que teòricament obliga el govern britànic a complir determinats compromisos. Quant a
l’educació, es consolida el model de Gaelic-medium Education, és a dir, escoles amb el gaèlic com a llengua
vehicular juntament amb l’anglès i amb un currículum adaptat. Fins als anys noranta, el gaèlic a l’escola era
una matèria. En resum, en aquest període l’ambició dels activistes és assolir un “estatus segur” per al gaèlic.
El capítol 8 abraça des de l’aprovació de la Gaelic Language Act ns l’any 2020. La presència pública de la
llengua augmenta, l’educació continua sent el cavall de batalla més important i es posa en marxa la televisió
digital BBC ALBA. I amb tot, “the evident decline of Gaelic as a community language in its traditional
ʻheartlands’ remained a key concern that cast a shadow over progress achieved” (p. 274). El capítol tracta amb
detall l’administració lingüística de l’SNP, l’opinió pública sobre la promoció del gaèlic, la nova legislació
i l’activitat de les organitzacions a favor de la llengua. No cal dir que debats com ara la necessitat d’exigir
coneixements de gaèlic per a determinats llocs de treball són recurrents, més encara quan la base social de la
llengua és tan petita. Pel que fa a l’educació, la demanda d’escola primària i secundària en àrees on el gaèlic fa
segles que no hi és habitual –com Glasgow– creix, i es fan esforços per cobrir-la. Curiosament, costa una mica
més en territoris on el gaèlic encara és ben viu. El capítol comenta extensament les diferents problemàtiques
de l’educació en gaèlic i el seu estat actual. Malgrat tots els esforços en diferents àrees, “by 2020 there was
a widespread sense of disappointment at the direction of Gaelic development and unease about the overall
situation of the language” (p. 329).
Pere Comellas Casanova
El gaèlic escocès, declivi d’una llengua. Recensió de McLeod, Wilson. (2020). Gaelic in Scotland: polices...
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 78, 2022 376
El treball acaba amb un capítol de conclusions, més les notes i un apèndix amb una cronologia de la història
sociopolítica del gaèlic des de 1871. El gaèlic continua perdent parlants en els seus territoris històrics malgrat
les polítiques favorables de revitalització i la institucionalització de la llengua. Guanya valor simbòlic, però
perd massa social. L’autor es pregunta si tot plegat s’ha fet massa tard. D’altra banda, la major part dels
escocesos no se senten implicats en aquesta revitalització (ho compara amb els bascos, on sí que hi hauria
una implicació simbòlica general). Tanmateix, les prediccions de mitjan segle xx segons les quals el gaèlic
hauria desaparegut cap al 2020 han resultat falses. El gaèlic és una llengua viva, no correm a cantar-li les
absoltes, si no és que el volem rematar.
En síntesi, el llibre de McLeod és una font d’informació excel·lent per comprendre l’evolució sociopolítica
del gaèlic, cosa que ens permet comparar-la amb altres processos de minorització i de revitalització com el
nostre, i potser aprendre’n algunes coses (de cara a l’aranès, per exemple). Com totes les llengües, la seva
història té molts punts en comú amb altres llengües minoritzades, i també moltes singularitats. En certs casos,
el llibre entra tant en detall que pot resultar una mica perdedor, però s’agraeix la profusió de dades, com també
la voluntat crítica de l’autor.
Bibliograa citada
Dorian, Nancy. (1981). Language Death: The Life Cycle of a Scottish Gaelic Dialect. University of
Pennsylvania Press.
