Les fonts del dret a Catalunya
| Autor | Mercè Barceló/Joan Vintró |
| Páginas | 137-178 |
-
Lliçó elaborada per Mercè Barceló.
Page 137
L'expressió "fonts del dret" fa referència als tipus normatius o a les categories normatives que emanen dels òrgans que la Constitució determina, per mitjà delsPage 138 quals es formulen les normes jurídiques concretes. L'"ordenament jurídic", en conseqüència, és constituït pel conjunt de normes vigents que deriva del sistema de fonts.
Tanmateix, la Constitució del 1978 ha modificat radicalment el contingut concret que aquests dos conceptes han tingut en la tradició constitucional espanyola, llevat del breu parèntesi que va significar el període republicà. La consideració de la Constitució com a norma jurídica, la introducció del principi democràtic i la instauració d'un Estat compost com és l'Estat autonòmic són els elements que es troben en el fonament d'aquesta modificació substancial, de la qual, sintetitzant, es poden destacar dos aspectes.
En primer lloc, la Constitució ha esdevingut la norma suprema de l'ordenament jurídic; una posició de supremacia formal i material que s'acompanya amb una sèrie de garanties, com poden ser el sistema reforçat de reforma constitucional i la justícia constitucional. Aquest nou concepte de Constitució permet transportar la llei d'una situació absolutament privilegiada a una situació certament preeminent, però subordinada a la Constitució i susceptible de ser controlada per un òrgan creat amb aquesta finalitat, com és el Tribunal Constitucional.
I, en segon lloc, l'organització territorial de l'Estat que la Constitució dissenya en el títol VIII ha introduït noves categories normatives, com els estatuts d'autonomia o les lleis previstes en l'article 150 CE, i ha alterat el contingut de les mateixes fonts del dret. Així ha succeït, per exemple, amb els conceptes de llei i de legislació. Però, i el que és més important, ha possibilitat l'existència d'altres centres de producció de normes, com són les comunitats autònomes, que poden generar un ordenament jurídic propi i diferenciat de l'ordenament jurídic de l'Estat central, encara que limitat en funció de les competències que cada una d'elles hagi assumit.
De tots aquests aspectes, que no exhaureixen el ventall de modificacions que la Constitució del 1978 ha imposat en el sistema de fonts, interessa destacar-ne un: el relatiu a les transformacions que l'Estat autonòmic ha comportat per al contingut dels conceptes tradicionals de fonts del dret i d'ordenament jurídic.
La primera conseqüència derivada del fet que un Estat s'organitzi com a Estat compost és la de la proliferació de diversos ordenaments jurídics, tants com ens amb autonomia política el componguin, que conviuen amb l'ordenament generat per l'Estat central. Això és el que també ha succeït a Espanya des de la nova organització territorial instaurada per la Constitució del 1978. Les regions i les nacionalitats espanyoles es constitueixen en comunitats autònomes mitjançant l'aprovació dels respectius estatuts, norma institucional bàsica de la comunitat. A partir d'aquí, l'Estatut d'autonomia ordena un sistema de fonts propi de cada comunitat autònoma i determina els òrgans dels quals emanaran els diversos tipus normatius així creats. D'aquesta manera, neixen els diversos ordenaments jurídics autonòmics o el conjunt de normes vigents que deriva del seu sistema de fonts.
Page 139
El concepte "ordenament jurídic" pot, així, fer referència al conjunt articulat de les normes vigents a tot l'Estat emanades de tots els òrgans que l'integren, incloses les comunitats autònomes -l'ordenament jurídic de l'Estat global-; pot fer referència al conjunt de normes que emanen de l'Estat central, és a dir, del conjunt d'institucions generals o centrals i llurs òrgans perifèrics, que són vigents a tot el seu territori -l'ordenament jurídic de l'Estat central-, i pot, en fi, fer referència al conjunt de normes vigents en una comunitat autònoma creades per les seves institucions d'autogovern -l'ordenament jurídic autonòmic.
El principi autonòmic, doncs, ha provocat una escissió a l'interior d'un ordenament jurídic únic -l'estatal-, que ha donat a l'expressió "ordenament jurídic" més d'un significat. La qüestió, aleshores, és esbrinar quins tipus de relacions mantenen els diferents ordenaments esmentats.
Les relacions que hi ha entre l'ordenament jurídic de l'Estat central i els autonòmics s'expliquen, en primer terme, a partir del principi de separació. Cada subsistema no és una part indiferenciada d'un tot, sinó una unitat dotada d'identitat pròpia i, per tant, els diferents ordenaments jurídics són independents entre ells. Això és així perquè, si bé tant l'ordenament jurídic de l'Estat central com els diversos ordenaments autonòmics estan subordinats a la Constitució, a partir d'aquest punt cada subsistema es construeix per ell mateix, pels òrgans creats i constituïts segons les disposicions de la Constitució i dels respectius estatuts d'autonomia, de manera que les normes que l'integren romanen separades de les dels altres ordenaments.
En efecte, els diferents ordenaments autonòmics no es troben si no excepcionalment connectats entre ells. Aquests subsistemes coexisteixen en l'ordenament jurídic general o de l'Estat global, sense que les seves normes es comuniquin ni relacionin, ni, per tant, s'hi estableixi cap relació de jerarquia, i això perquè l'aplicabilitat, d'aquestes normes autonòmiques resta limitada a un territori determinat. En el cas català, així ho estableix l'article 7.1 de l'Estatut d'autonomia (veg. lliçó V).
També entre els ordenaments autonòmics i el de l'Estat central es produeix una separació clara. Els punts de connexió entre els dos ordenaments són la Constitució i l'Estatut d'autonomia respectiu. Però, a partir d'aquí, cada subsistema autonòmic es construeix a partir dels òrgans que l'Estatut determina i sobre la base del sistema de repartiment competencial establert, de manera que les normes que l'integren resten separades de l'ordenament de l'Estat central: no hi ha entre elles relacions jeràrquiques de cap tipus, perquè operen en àmbits competencials diferents.
Page 140
És per això que les relacions entre el dret de l'Estat i el que creen les comunitats autònomes en ús de la seva autonomia no poden explicar-se a partir del principi de jerarquia, sinó del de competència. L'Estat autonòmic comporta que cada ens -sigui estatal o sigui autonòmic- només pot actuar vàlidament en els àmbits per als quals està investit de competència, és a dir, en els àmbits materials reservats i amb les potestats assumides per regularlos, respectivament. D'aquesta manera, si un ens entra a regular matèries que no són de la seva competència o exerceix funcions d'un altre ens, aquestes actuacions són nul·les per manca de competència.
Ara bé, malgrat que per explicar les relacions entre els diversos ordenaments cal partir del principi de separació, tampoc no pot oblidarse que els diversos subsistemes jurídics pertanyen a un mateix sistema juridicoconstitucional que conforma un únic ordenament estatal, entès en sentit global, és a dir, el que constitueixen conjuntament l'ordenament jurídic de l'Estat central i el de les comunitats autònomes, que també són Estat. D'aquí deriven una sèrie de relacions entre els subordenaments dins aquest sistema comú, que permeten presentar aquest darrer com un sistema o ordenament jurídic congruent i complet. Una congruència i una...
Para continuar leyendo
Solicita tu prueba