El fet metropolità i els ens locals potestatius

AutorJaume Renyer I Alimbau, Josep Maria Sabaté I Vidal
Cargo del AutorConseller Consultiu/Lletrat, Ajuntament de Reus

5.1. Antecedents i evolució històrica del fet metropolità

5.1.1. El concepte de fet metropolità

Sota la denominació de fet o fenomen metropolità es coneix una determinada forma de relació entre l'espai i els processos econòmics i socials comuns a la majoria de països industrialitzats, que en els anys posteriors a la Segona Guerra Mundial porten a terme polítiques de desenvolupament que, prenent com a base la gran indústria, comportaran una concentració acumulativa de capital i mà d'obra, i d'ús intensiu del sòl.1

Aquest fenomen és fruit d'una realitat amb uns orígens històrics més o menys precisos en la qual conflueixen industrialització, creixement econòmic i urbanització, la llavor del qual era ja present a les ciutats industrials d'Europa occidental i d'Amèrica del Nord al tombant dels segles XIX i XX. El punt d'inflexió entre aquelles i allò que avui coneixem com a fet metropolità, hom el situà en l'efecte produït per la segona revolució industrial. Són les grans infrastructures de comunicació i transports, el desenvolupament de les quals acompanya a aquella revolució, l'element vertebrador del fenomen metropolità.

El resultat d'aquell procés és la configuració d'un ampli espai territorial urbà, integrat per un sistema de nuclis urbans, àrees suburbanes i intersticis rurals, entre els quals s'estableix una forta relació de dependència funcional altament jerarquitzada. Aquest entrellat dóna lloc a unitats complexes de relacions econòmiques i socials que es dilaten fins als límits de les escales de processos de treball i residència combinats i integrats2.

En aquest context, sovint conviuen en un mateix espai funcional una multitud d'unitats administratives, les funcions de les quals es veuen afectades pel fenomen metropolità. Aquesta circumstància, juntament amb la creixent complexitat de la gestió dels serveis i dels equipaments urbans, ha comportat arreu la creació d'estructures administratives ad hoc que, de manera general o parcial, assumeixin la coordinació de l'acció administrativa que afecta el conjunt de l'àmbit territorial sobre el qual s'estén el fet metropolità3.

5.1.2. Desenvolupament i respostes al fenomen metropolità

Durant un ample període de temps, que s'inicia durant la revolució agrícola i comercial del segle XVIII i que es perllonga en la industrialització dels segles XIX i XX, el desenvolupament territorial català, com succeeix a altes països del nostre entorn, manifesta unes fortes tendències concentrades. Al llarg de dos-cents anys, les principals ciutats catalanes veuen créixer la seva població, sense solució de continuïtat, tot augmentant de forma extraordinària tant el seu pes demogràfic com econòmic sobre el conjunt del país, en detriment de les àrees rurals. Aquesta tendència es manifesta de manera especialment intensa al voltant de Barcelona, i al primer terç del segle XX, ja va fer dubtar sobre quin havia de ser el seu tractament en l'estudi de la futura divisió territorial del Principat que la Generalitat encomanà a la Ponència per a l'estudi de la divisió comarcal de Catalunya, l'any 1932. Aquell fenomen continuà la seva evolució durant la transició urbana posterior a la Guerra Civil, i va esdevenir cada vegada més evident. En aquells anys, a l'Estat espanyol, juntament amb Barcelona, prenen el mateix camí les àrees urbanes de Madrid i Bilbao, per a les quals el règim franquista preveurà mesures especials. La seva progressió, a la qual s'incorporaran més tardanament i a menor escala València i Saragossa, es consolidarà al voltant de la dècada de 1960-70. Per aquelles dates, i en un període de vint anys, Barcelona i el seu entorn immediat havien doblat en termes absoluts la seva població.4

Al voltant dels anys seixanta, precisament, és quan s'escomet, de forma generalitzada a tot Europa, una reforma de les estructures locals que presenta per a les àrees metropolitanes diverses solucions que es poden agrupar en tres models bàsics:

  1. Un primer que, respectant la trama municipal preexistent, es fonamenta en formes d'associació o de col?laboració entre els municipis que conformen l'àrea metropolitana.

  2. Un segon model que sacrifica l'estructura municipal preexistent, integrantla en una entitat més àmplia que comprengui la unitat del govern de l'àrea.

  3. En tercer lloc es proposa un darrer model que esdevé una solució intermèdia entre els anteriors, basada en una Administració de doble nivell de govern.

    A conseqüència d'aquests processos, neixen diverses iniciatives d'organització metropolitana, d'entre les quals destaca la prevista per a l'anomenat ?Gran Londres' (Great London Council)5.

    Uns anys més tard, entre 1970 i 1980, s'observa ja a les àrees metropolitanes un estancament que, en alguns casos, comportarà una certa regressió, de què participa la zona metropolitana de Barcelona, la qual, tanmateix, afecta més la pròpia ciutat de Barcelona que no pas la seva àrea d'influència, on moltes ciutats experimenten encara durant aquell període un constant creixement.

    A partir de 1980, a l'Europa occidental i a Nord-Amèrica es comença a fer balanç de la situació dels processos institucionals endegats uns anys enrere al voltant del fenomen metropolità. Les àrees metropolitanes, segons s'observa tant a Europa com a Amèrica, necessiten administracions pròpies, dotades dels mitjans idonis per afrontar les exigències del conjunt de l'àrea i assumir les decisions necessàries per solucionar-ne els problemes i satisfer-ne les exigències. Els sistemes que opten per un ?govern metropolità' o els que es basen en una Administració metropolitana de doble nivell han estat els valorats com a més idonis (es posen com a exemple europeu el Gran Copenhagen -Great Copehagen Council- i, com a exemple americà, Toronto). Per contra, les associacions sobre bases purament voluntàries no han obtingut, als ulls dels analistes, resultats satisfactoris.

    Al marge de les valoracions doctrinals, però, durant aquella dècada, a Europa, els governs metropolitans entraran en crisi i desapareixeran com a tals; primer, el Great London Council (1986) i, posteriorment, el Great Copenhagen Council (1989). Tot i que en sentit contrari a l'inici dels 90, a Itàlia i Portugal s'aproven lleis de creació de governs metropolitans, deu anys després de la seva promulgació tant l'una com l'altra han donat escassos rendiments.

    En l'aspecte demogràfic, els darrers anys s'ha fet evident una nova tendència. A mesura que s'observen fenòmens d'estabilització o regressió poblacional a les àrees metropolitanes a Europa i, sobretot, a Amèrica del Nord, es va configurant un nou sistema de ?superciutats', que hom anomena ?megalòpolis', definit a partir de connexions multifuncionals entre diversos espais metropolitans, juntament amb l'especialització i la compartimentació d'aquestes àrees.6

    A Catalunya, en aquest mateix període s'observa, d'una banda, com les relacions que defineixen l'àmbit metropolità de Barcelona han ampliat molt el seu radi d'acció, i s'estenen vers les comarques de la Selva, l'Anoia, el Bages i el Baix Penedès, i arriben, pel sud, als límits del Tarragonès; aquest procés va acompanyat d'una disminució de la densitat en les àrees centrals d'aquest àmbit. Per un altre costat, el fenomen metropolità comença a fer-se present a d'altres indrets, com al triangle Tarragona-Reus-Valls.7

    5.2. La conurbació de Barcelona i la seva àrea d' influència

    5.2.1. Els precedents immediats: la Corporació Metropolitana de Barcelona

    L'espectacular creixement urbà de la ciutat de Barcelona i la seva àrea d'influència, que es produeix en les dècades de 1950, 60 i 70, donà lloc al naixement de diverses iniciatives que, de forma limitada i des d'un punt de vista únicament urbanístic, tracten aquest marc territorial de forma conjunta amb una configuració que s'acosta força al que avui coneixem com a àmbit metropolità (Plan comarcal de Barcelona ?1953- ; Plan provincial ?1959- ; Plan director del Área metropolitana ?1968). Al marge d'aquests antecedents, que pretenen afrontar de manera conjunta l'ordenació urbana d'aquesta zona, el primer ens que sorgeix com a instrument de govern que supera les limitacions territorials dels diferents municipis, és la Corporació Metropolitana de Barcelona, que fou creada mitjançant el Decret Llei 5/1974, de 24 d'agost. Amb un pes específic desigual en...

Para continuar leyendo

Solicita tu prueba

VLEX utiliza cookies de inicio de sesión para aportarte una mejor experiencia de navegación. Si haces click en 'Aceptar' o continúas navegando por esta web consideramos que aceptas nuestra política de cookies. ACEPTAR