Federación de Asociaciones por el Derecho al Idioma Común Español (FADICE), «Por la normalización del español: El estado de la cuestión, una cuestión de Estado»
| Autor | Jordi Bañeriís |
| Páginas | 317-320 |
Page 317
Por la normalización del español: El estado de la cuestión, una cuestión de Estado. Barcelona: Federación de Asociaciones por el Derecho al Idioma Común Español (fadice), 1998, «Libros pm Ensayo», 239 pág.
Mentre el ilibre d'Antonio Santamaría, Foro Babel: El nacionalisme i les llengües de Catalunya (Barcelona: Altera, 1999) ha tingut un gran resso medíátic, el que ara ressenyem no n'ha tingut gairebé gens. Díver-ses poden ser les causes, pero no es pot descartar que la rao principal es trobi en el fet que, ais mateixos au-tors, no els ha interessat difondre'l en aportar una aporia irresoluble: s'omplen la boca amb Espanya i es-panyol, pero el marc d'analisi no cobreix mai tot l'Estat, sino que es desagrega en les nacions que ¡'integren. I és que prendre's seriosament el marc global obligaría, inelucta-blement, a plantejar-se el multilin-güisme de les institucions estatals, tema justament tabú per ais espan-yolistes. Addicionalment, es pot aportar un segon motiu: el pretés problema «espanyol» amaga el que és básicament un problema cátala. Com és prou conegut, la nostra llengua representa el 32 % de totesPage 318les población s amb llengües no estatals de la ue, i monopolitza el 68 % de les de l'Estat (dades d'Eu-romosaic, 1995).
Tot amb tot, Por la normalización... aporta una panorámica molt completa. Arrenca amb un próleg d'A. de Miguel, «Glosomaquia» (p. 7-10), que postulla que «la lengua es propiedad de quien la habla, la posee como parte de la herencia familiar». Com que «herencia» no pren ací un signiñcat jurídic (no es trans-met mortis causa, sino ínter vivos, sense ser alhora una donació que descapitaditzi el donant), mixtura, per tant, dret («.propiedad») amb biología. Fins ara existia la bioso-ciologia, amb un pendant racista: ara queda inaugurada la iusbiolo-gia, versió espanyola de biosociolo-gia.
M. de Guzmán, a «Introducción. Una cuestión de Estado» {p. 11-26), exemplifica a la perfecció la mistificado d'ámbits i temes que hem apuntat su ara. La «cuestión de Estado» es redueix, a partir de la tercera página del seu text, en una fóbia anticatalana —«.los párrafos que siguen se refieren fundamentalmente a Cataluña»— focalitzada exciusiva-ment en l'ensenyament obligatori. A. González, a «Visión jurídica del problema» (p. 27-39), comenta amb citacions extenses de Juan de Valdés, Cervantes, Marañón i Baltasar Gradan (en aquest ordre), indi-ci de la concepció errática que té del dret.
El gruix del llibre l'ocupa la sec-ció «Testimonios». Dels 13 oferts, 10 se centren en el paisos de llengua catalana, 6 deis quals, particular-ment en el Principat. Per camuflar aquest biaix, els primers testimonis están dedicats a altres ámbits. E. López, de Y Asociación Gallega para la libertad del Idioma [sic, al Darg de tot el text, els criteris per les majús-cules i minúscules son aleatoris] (p. 40-52), ens tranquil-litza quan afirma que a Galicia no s'ha arribat a la «limpieza étnica», i que el problema, en les seves justes proporcions, consisteix en el «chantaje» de «gru-púsculos pseudoculturaies» sumat amb el «borreguismo» de la resta. Segons López, el gallec ha esdevin-gut una eina de manipulado política, que planteja problemes en tots els nivells educatius, per bé que s'está filtrant pertot, amb la connivencia dels tribunals «que están entrando en el peligroso juego de la sacralización de los idiomas autonómicos». Un anónim («se omite nombre por amenazas terroristas» [sic]), de l'Asociación Veleia (p. 53-58), ataca in toto els nación alistes bascos i les seves pretensions d'euscaldu-nitzar Alaba. I. de Baños, de l' Asociación Valenciana de Castellano-hablantes (p. 59-67), presenta en una página la seva entitat, per repro-duir, a cop seguit, l' Informe presentado al Consejero de Educación y Ciencia de la Generalidad Valenciana (1994). Les Illes queden cobertes (p. 69-78) pel «Discurso de D. Mi-Page 319guel Garau y Rosselló en el acto de ingreso de la Plataforma Cívica en Defensa de la Lengua Balear» [sic, en l'epígraf superior apareix amb el nom mes exacte de Plataforma cívica en defensa de la Lengua Balear y del Castellano (Mallorca), i que en altres fonts s'anomena Plataforma Cívica en Defensa de Sas Llengos Baleas] on es detalla per peces me-nudes el «genocidio cultural» i s'a-porten mostres de l'ortografía bale-aro-castellano (mallorquína), vgr: «Papes ménten barbas y no bónas ra-hons». Tot seguit segueix un text de F. d'Oleza que inculpa el pancatala-nisme historiográfic i filológic. J. F. Bermejo, de Y Asociación en defensa del ibicenco y. del castellano {p. 79-82), remet al Decret Rotger (1996) per justificar la creació de l'entitat, i en relata la seva curta historia. Ado-ni's el lector que, sumant el que afirma aquest article i l'anterior, a Eivissa es parlen tres llengües: cas-tellá, «ibicenco» i «balear» {cap d'elles, evidentment, no té res a veure amb el cátala). A. Tercero, de Y Acción Cultural Miguel de Cervantes (p. 83-92), conta la trajectória de Pentitat, i en detalla els ámbits d'acció. P. Pujol, de Y Asociación para la Lengua Española en la Administración de justicia (p. 93-98), co-menca la primera frase amb «La Administración de justicia en Cataluña...», i torna a reduir el «problema» estatal a un de merament cátala. El seu text és potser el mes unidimensional, ja que redueix un presumpte problema social a una estricta qüestió gremial deis funcio-naris de l'Administració de justicia a Catalunya.
A. Diest, de la Coordinadora de Afectados en Defensa de la Lengua Castellana -CADECA (p. 99-104), cau en idéntic vici que l'anterior i principia el text amb «En los ambientes escolares de Cataluña...». La seva aportació, tanmateix, és valuosa perqué els seus estilemes novellístics potser delaten l'autonímia d'Azaha-ra Larra Servet, pseudónim responsable ¿'Extranjeros en su país (Madrid: Libertarias, 1992), fita pionera de l'ofensiva espanyolista. C. Leal, de Y Asociación de Profesores por el Bilingüismo (p. 105-112), blasma la immersió lingüística «a la catalana». J. Rivas, de VAsociación de Padres por la Enseñanza en Libertad (p. 113-116), rectifica el padró de l'Ins-titut d'Estadística de Catalunya (7.130 aranesos, dades de 1996) «sobre un censo de 4.000 habitantes, [ ] hay unas 1.000 personas cuya lengua habituales el arañes, otro millar habla normalmente catalán, y ¿os 2.000 restantes se expresan en castellano». Aqüestes proporcions li ser-veixen per arremetre «las modas y los cucañistas» que van a favor de 1'aranés. A. Robles, de Y Asociación por la Tolerancia (p. 117-132), relata la crónica de 1'entitat, amb «acciones arriesgadas, llenas de miedos fantasmas y reales».
El tercer gran bloc del llibre porta el títol de «Jurisprudencia».
Page 320
H. Gómez, amb «Treinta y cinco fallos judiciales» (p. 131-144), en fa els corresponents resums, amb una lectura, peí cap baix, esbiaixada. «La Sentencia. Comunicado oficial del Tribunal Constitucional y los dos Votos particulares» (p. 145-168), reprodueix extractes de la del 23 de desembre de 1994 que declarava in-constitucionals dos punts de la Llei de normalització lingüística. Tot se-guit, segueixen un parell de comen-taris. En el primer fadice és el responsable corporatiu d'«Análísis de la Sentencia» (p. 169-178), mer pa-rafraseig extrajurídic. En el segon, es reprodueix el text del catedrátic de dret T. R. Fernández, «La normalización del catalán como problema constitucional» (p. 179-196), aparegut préviament a Civitas, 87, 1995. Si bé l'article traspua profes-sionalitat, cal dir que és extern al lli-bre, puix ni Tautor milita en cap de les entitats de fadich, ni el text ha estat escrit en funció seu: és un pur afegitó amb tisores i pega.
L'apartat següent correspon a «Dos cartas al Presidente del Gobierno» (p. 197-210); duplica una lletra de fadice (juliol 94) i una al-tra de la Real Academia Española (novembre 94), que en el seu mo-ment ja van suscitar una animada controversia. Els acompanya la re-producció d'algunes de les reac-cions mes destacades (de la Genera-litat, i'Ómnium Cultural, Piec, etc.)
L'«Epílogo», penúltim apartat del llibre, aporta el text del presidente del fadice, «Por una Ley de Normalización del Español» (p. 211-232), epítom de tot el llibre i on es fan afirmacions de pes com ara que l'Estat espanyol «no se trata de un Estado con cinco o siete lenguas de parecida extensión e implantación, al estilo de Suiza»; o que «el español —que dejó de ser castellano hace quinientos años— se fue extendiendo [per tot l'Estat] sin imposiciones, como lengua usual». Se'ns intenta convencer que la Constitució vigent permet mes joc que la republicana; que Xinvento de la normalització arrenca de Pépoca d'ucD; i que si hi ha hagut poques protestes és perqué (tots?) els partits polítics i sindicats han forjat un discurs ofen-siu, peí mimetisme de la immensa majoria, i peí desistiment del Go-vern espanyol. Acaba —tour de {orce de tota l'obra— urgint una Llei de normalització del castellá.
L'«Apéndice» correspon a unes «Tablas comparativas de Estatutos y Leyes de Normalización» (p. 223-239), que ofereixen uns quadres de doble entrada molt elementáis.
A l'inici de la ressenya esmentá-vem dos motius per a l'escassa difu-sió. Ara en podem afegir un tercer: probablement cada autor, quan va lliurar el text, va pressuposar que la seva aportado fóra la mes fluixa, pero que e! conjunt se salvaría grá-cies ais altres coautors. En veure l'o-bra impresa, tots van constatar la falsedat de la suposició inicial. En resum, un llibre de poca qualitat i, aPage 321mes a mes, fallit, car incompleix el de peces soltes no conforma pas que el títol enuncia. I és que un plec una unitat de nivell superior.
