La ética de la lengua: más allá de la justicia lingüística. Recensión de Peled, Yael; Weinstock, Daniel M. (eds.) (2020). Language Ethics
| Autor | Elvira Riera Gil |
| Cargo | Membre del Grup de Recerca en Teoria Política de la Universitat Pompeu Fabra |
| Páginas | 224-229 |
L’ÈTICA DE LA LLENGUA: MÉS ENLLÀ DE LA JUSTÍCIA
LINGÜÍSTICA
RECENSIÓ DE:
PELED, YAEL; WEINSTOCK, DANIEL M. (EDS.) (2020). LANGUAGE ETHICS.
MONTREAL: MCGILL-QUEEN’S UNIVERSITY PRESS, 240 P.
Elvira Riera-Gil*
Paraules clau: ètica de la llengua; justícia lingüística; política lingüística; interdisciplinarietat.
LANGUAGE ETHICS: BEYOND LINGUISTIC JUSTICE
REVIEW OF
Peled, Yael; Weinstock, Daniel M. (Eds.) (2020). Language ethics. Montreal: Mcgill-Queen’s
University Press, 240 p.
Keywords: language ethics; linguistic justice; language politics; language policy; interdisciplinarity.
* Elvira Riera-Gil, membre del Grup de Recerca en Teoria Política de la Universitat Pompeu Fabra. erierag@gencat.cat 0000-
0002-8737-849X
Citació recomanada: Riera-Gil, Elvira. (2020). L’ètica de la llengua: més enllà de la justícia lingüística [Recensió de l’obra
Language Ethics, de Peled, Yael; Weinstock, Daniel M. (eds.)]. Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, 74, 224-
229. https://doi.org/10.2436/rld.i74.2020.3572
Elvira Riera-Gil
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 74, 2020 225
Aquest llibre neix de les aportacions de vuit reconeguts especialistes internacionals al seminari “Language
Ethics as a Field of Inquiry”, que va tenir lloc a Montreal a nal del 2011 amb l’objectiu d’explorar l’interès
comú en la interfície complexa entre l’ètica, el poder i la llengua, amb l’expectativa d’articular una noció
comuna d’ètica de la llengua mitjançant un debat interdisciplinari intensiu entre els participants.1 Guia
el volum la idea que el treball interdisciplinari és imprescindible però difícil perquè implica a discussion
on thinking about thinking (p. 23). La mateixa presentació del llibre reconeix que la institucionalització
del coneixement interdisciplinari és plena d’incerteses, preocupacions i tensions, factors que relaciona
implícitament amb el considerable temps transcorregut entre la celebració del seminari i la publicació. Al
nal retornaré sobre aquesta qüestió.
Els especialistes que contribueixen al volum són: Yael Peled, lòsofa política i professora de la Universitat
McGill de Montreal, autora del capítol introductori ‘The Idea of Language Ethics as a Field of Inquiry’;
Dan Avnon, teòric polític i professor de la Universitat Hebrea de Jerusalem, autor del capítol ‘What Is (or
“Are”) Language Ethics?’; John Edwards, psicòleg i sociolingüista i professor de la Universitat canadenca
Saint Francis Xavier (Antigonish, Nova Escòcia), autor del capítol ‘Language: Rights and Claims’; David
Robichaud, lòsof polític i professor de la Universitat d’Ottawa, autor del capítol ‘Language Ethics: Keeping
Linguistic Freedom from Becoming Linguistic Free Riding’; François Grin, economista i professor de
la Universitat de Ginebra, autor del capítol ‘Operationalizing “Diversity” for Language Policy: Meeting
Sociolinguistic and Ethical Challenges’; Helder De Schutter, lòsof polític i professor de la KU Leuven,
autor del capítol ‘Intralinguistic Justice’; Daniel M. Weinstock, lòsof polític i professor de la Universitat
McGill de Montreal, autor del capítol ‘Liberalism and Language Policy in “Mere Number Cases”’; i Thomas
Ricento, politòleg i sociolingüista i professor de la Universitat de Calgary, autor del capítol ‘Language Policy,
Political Theory and English as a “Global” Language’.
Tots són investigadors consolidats i referents internacionals en els seus camps que, al llarg de la seva trajectòria,
han reexionat sobre les polítiques lingüístiques des de la losoa i la teoria polítiques (perspectives
majoritàries en el volum), la sociolingüística i l’economia. Cadascuna de les seves aportacions té interès per
ella mateixa, i en conjunt denoten l’esforç dels editors i els autors per aconseguir resums entenedors de les
recerques individuals modulats per la consciència de dues necessitats: la interdisciplinarietat i la connexió
entre teoria i empíria. Tot i això, com és comprensible en les obres col·lectives, el resultat entre els capítols
és desigual.
El principal interès del llibre rau, al meu entendre, en la introducció propositiva que fa Yael Peled per
desenvolupar l’ètica de la llengua com un marc epistèmic comú sobre el conjunt de valors, normes i principis
relacionats amb la llengua. L’ètica de la llengua presenta les novetats següents respecte a enfocaments
anteriors en aquest camp:
a) Té un fonament experiencial, no abstracte. És a dir, es basa en l’”experiència humana compartida de la
diferència lingüística” (p. 4-5), que Peled suggereix que és allò que els humans tenim en comú, més que
no pas la capacitat del llenguatge en abstracte. Per a Peled, llengua i moral sóm dividing commonalities
per a la humanitat, i per això totes dues requereixen aproximacions contextuals. Aquesta és una de les
aportacions originals del volum.
b) Va més enllà del que durant les dues últimes dècades s’ha desenvolupat com a ‘justícia lingüística’. Per a
Peled, la recerca sobre justícia lingüística és elemental per a l’ètica de la llengua, però té límits perquè se
centra a buscar solucions a problemes polítics a través de mesures polítiques i legals, i prioritza la justícia
sobre altres valors com la benevolença, la cura dels altres, l’amistat o l’esperança, posant l’accent en
l’individu i minimitzant la dimensió relacional de la llengua (vegeu també Morales-Gálvez, 2017; Morales-
Gálvez i Riera-Gil, 2019). L’ètica de la llengua, com la majoria de teories de la justícia lingüística, parteix
del liberalisme igualitari com a marc de pensament, però va més enllà de la idea de justícia i treballa amb
una visió més completa i relacional de la vida humana. Així, no es pregunta ‘què és correcte fer’ sinó
‘quina és la millor manera d’actuar’ en una situació determinada, i explora com la gestió de les llengües
1 Tradueixo language ethics per ètica de la llengua (i no del llenguatge) seguint la denició que en fa Yael Peled en la introducció.
Peled diu explícitament que es refereix a language en minúscules (en el que ella anomena lowercase conception). Així, concreta que:
the proposed notion of language ethics aims to examine moral and political agency in Language in the context in which it develops
and which provides it with its meaning and signicance (p. 16).
Elvira Riera-Gil
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 74, 2020 226
pot contribuir al benestar individual i col·lectiu. Suggereix, doncs, una aproximació més exible i oberta
que la que sol fer la losoa política en aquest camp.
c) S’interessa pel nivell micro, especialment per la comunicació interpersonal i l’ús dels repertoris lingüístics.
Peled entén que l’experiència de la diferència lingüística pot ser viscuda tant entre grups lingüístics com
entre individus (per exemple entre un monolingüe i un plurilingüe) i, també, entre cultures lingüístiques
i polítiques. Les persones tenim conjunts diferents de creences normatives, actituds, preocupacions i
desitjos, aspectes que poden entrar en tensió també en un mateix individu, i que guien per exemple l’ús de
repertoris plurilingües.
Peled planteja dues necessitats principals per fer avançar aquest marc epistèmic. D’una banda, la de reconciliar
la perspectiva normativa i l’aplicada, la universal o general i la local o contextual, que considera esferes
interdependents. De l’altra, la d’un treball interdisciplinari que, prenent com a base la losoa política,
estableixi ‘relacions especials’ amb les disciplines lingüístiques. Així com la losoa política necessita
més implicació de la recerca orientada empíricament que fan la sociolingüística i la lingüística aplicada, la
psicologia i l’antropologia lingüística, aquestes disciplines han de repensar algunes assumpcions normatives
sobre conceptes com poder, justícia, autoritat o legitimitat. Per a Peled, és fonamental prendre consciència
dels avantatges i limitacions teòrics, conceptuals i metodològics de cada disciplina per transformar la tensió
entre la diferència disciplinària i la interdependència epistèmica en una tensió creativa i constructiva.
Com esmentava abans, els diversos capítols del llibre connecten amb aquest enfocament en diferents graus.
El més proper és, probablement, el de David Robichaud, que es planteja si les interaccions lingüístiques
individuals, que tenen lloc al marge de les institucions, poden ser problemàtiques moralment. Robichaud fa
una aportació suggerent, clara i entenedora –tot i que utilitza un univers conceptual complex, el de la teoria
econòmica de l’elecció racional–, i proporciona nous elements de reexió que resulten atractius per als
lectors de l’àrea lingüística catalana. Robichaud parteix de la seva vivència com a francòfon quebequès que
ha viscut a Flandes, on va experimentar el rebuig dels amencs quan s’hi adreçava en francès ns que els
seus interlocutors sabien que era quebequès. Explica que al Quebec ell mateix havia sentit aquest rebuig cap
a l’anglès i l’havia interpretat com un simple sentiment de frustració, però que quan va ser ell qui imposava
la seva llengua als altres va ser conscient que hi havia un mal comportament moral, que feia que els amencs
se sentissin ‘explotats moralment’. A partir d’aquí argumenta que alguns comportaments lingüístics lliures
imposen costos a altres persones, i que cal restringir-los amb normes morals (o polítiques i legals), perquè
les llengües són béns col·lectius que guanyen (o perden) valor a mesura que guanyen (o perden) parlants.
A grans trets, basant-se en el valor purament comunicatiu (referencial) de la llengua, Robichaud argumenta
que les persones que desenvolupen repertoris lingüístics multilingües ho fan perquè n’esperen benecis,
concretament perquè volen maximitzar la intercomunicació amb més persones. L’aportació més innovadora
de Robichaud és que descriu els repertoris multilingües com a bens lingüístics complexos i estructurats (p.
106), on les llengües estan associades amb diferents rols socials i tasques i són complementàries més que
no pas intercanviables. En certa manera, planteja des d’un nivell micro una imatge dels espais d’ús de les
llengües semblant a la que Bastardas (2005) vincula al principi de subsidiarietat en el nivell macro. Per a
Robichaud, les persones que arriben a una comunitat lingüística i hi romanen parlant només una llengua que
els seus membres han après per ampliar els espais d’intercomunicació tenen un mal comportament moral.
La raó és que abusen de la inversió que han fet aquests membres en l’aprenentatge de segones o terceres
llengües, perquè se n’aproten sense fer cap inversió per part seva (són polissons o free-riders) i, a més a més,
amenacen l’estabilitat del repertori lingüístic de la comunitat perquè no en respecten la divisió de tasques
(els espais d’ús). Per tant, aquest comportament provoca dos errors de mercat, l’existència de polissons i
el parasitisme, que justiquen l’adopció de mesures compensatòries per evitar que l’aprenentatge d’una
llengua comporti noves amenaces en comptes de noves oportunitats. Val la pena llegir la seva argumentació
completa, que explica bé l’aplicació a les llengües de diversos conceptes provinents de l’economia (error de
mercat, polissó, problemes d’acció col·lectiva), i reexionar sobre les possibilitats que ofereix per defensar
–o rebutjar– determinades intervencions lingüístiques en el nostre context.
També De Schutter s’acosta als plantejaments de Peled pel que fa a la importància de l’experiència viscuda
i la intersdiciplinarietat quan examina la (in)justícia intralingüística, és a dir, la que es produeix entre els
Elvira Riera-Gil
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 74, 2020 227
parlants de les varietats dialectals d’una llengua en relació amb l’estàndard. Des de la seva experiència
com a amenc, entén que alguns parlants de variants dialectals allunyades de l’estàndard viuen situacions
diglòssiques, mentre que altres no les viuen perquè parlen l’estàndard (o una varietat local similar) com
a L1, i que aquest fet pot ser causa d’injustícies. Planteja tres casos empírics, el de l’anglès afroamericà
als EUA, el de les varietats del neerlandès a Flandes i el del gauteng-zulu de Soweto. Després de valorar
diversos escenaris, se centra en quin tipus de reconeixement cal donar a les varietats no estàndard quan
ja hi ha un estàndard reconegut, i conclou que l’estàndard ha de tenir més reconeixement, però deixant
espai per al suport ocial a les varietats dialectals. Per exemple, considera que les varietats dialectals han
de tenir un lloc en l’aprenentatge formal a les escoles del territori on es parlen, i que en cap cas se n’ha de
menystenir els parlants. I defensa que quan hi ha lligams d’identitat importants entre els parlants i la seva
varietat dialectal es puguin establir ‘drets dialectals’ similars als previstos per als parlants de les llengües
minoritàries. Des de l’òptica catalana, es podria suggerir a De Schutter que incorporés a la seva argumentació
la rellevància de les polítiques de codicació de l’estàndard, que poden ser més o menys inclusives de les
diverses varietats dialectals. Una codicació inclusiva com la que ha emprès l’Institut d’Estudis Catalans per
al català, especialment en els darrers anys, permet minimitzar el risc d’injustícia intralingüística i en aquest
sentit és una actuació positiva de política lingüística.
Les altres aportacions del volum costen més d’encaixar amb aquest paradigma comú de l’ètica de la llengua
en els termes en què el planteja Peled.
Així, Avnon, en una aportació també molt suggerent, reexiona sobre com el sistema escolar de l’Estat
d’Israel, amb escoles separades per a israelians àrabs/palestins i per a ultraortodoxos parlants de jiddish, ha
evitat el desenvolupament d’una identitat cívica israeliana que pogués evolucionar al voltant d’una llengua
comuna. Descriu la pròpia experiència al Centre Gilo per a l’Educació Cívica i la Democràcia (p. 41), on
primer van consensuar que l’hebreu fos la llengua de la docència, però al cap de dos anys van incorporar-
hi l’àrab perquè es van adonar que l’ús exclusiu de l’hebreu exacerbava l’estatus dominant dels jueus
israelians. A partir d’aquest i altres errors percebuts a posteriori, Avnon planteja la necessitat que els decisors
públics tinguin assessorament en ètica de la llengua, per no prendre decisions basades només en creences i
conviccions. Ara bé, tot seguit qüestiona que l’ètica s’hagi de relacionar amb les llengües més que amb el
llenguatge, i defensa que quan els grups que componen les comunitats polítiques tenen valors en conicte,
més que una llengua compartida com a precondició per compartir valors ètics, el que cal és un llenguatge
ètic, una ètica cívica compartida. En aquest sentit s’allunya de la perspectiva de la ‘llengua en minúscula’
que proposa Peled.
L’aportació de John Edwards és essencialment una crítica del discurs dels drets lingüístics –especialment el
que es fa des del paradigma ecolingüístic– i de la sacralització dels drets lingüístics a través de declaracions
ocials i no ocials que no tenen valor jurídic més enllà del simbolisme. Considera que aquest discurs és
bàsicament un conjunt d’esperances i queixes, i que els debats intel·lectuals que el promouen s’entrellacen
amb preferències sentides profundament i conviccions inamovibles sobre el que té valor moral (p. 77). Creu
necessari un enfocament més ben informat i més arrelat en la sociologia del llenguatge. En tot cas, es fa
difícil veure una connexió directa entre aquest capítol i el títol del volum.
Grin es proposa desenvolupar una eina conceptual que serveixi per identicar i, si és possible, mesurar, les
implicacions de diverses opcions de política lingüística en termes d’assignació i distribució de recursos. Grin
entén per política lingüística la que té per objecte modicar l’entorn lingüístic de les persones en una direcció
ecient i equitativa o justa (fair) en termes de costos i benecis materials, nancers o simbòlics. L’eina
que proposa es basa en el concepte de diversitat lingüística, que entén com un conjunt d’elements diferents
identicables. Amb aquesta denició critica conceptes recents que dilueixen la identicació de les llengües
com a elements diferenciats, per exemple el de superdiversitat (Vertovec, 2007) i el de translanguaging
(Jørgensen et al, 2012), perquè considera que perjudiquen la mateixa diversitat que diuen defensar. Conclou
que la diversitat lingüística, com a característica crucial de les nostres societats, és un concepte indispensable
que cal operativitzar per avaluar decisions especíques de política lingüística. El capítol introdueix algunes
línies d’operativització, que relacionen el ‘diversitisme’ d’una política lingüística amb els seus costos i
benecis, però no hi aprofundeix en detall. Més enllà de la perspectiva interdisciplinària, aquest treball
tampoc sembla avançar cap a la dimensió ètica que proposa el títol del llibre.
Elvira Riera-Gil
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 74, 2020 228
Weinstock, en el treball més teòric del volum, examina el que anomena ‘simples casos de nombre’ (mere
number cases), que descriu com aquells en què interaccionen dos grups lingüístics de mida molt diferent,
en un context en què no s’identica una injustícia clara, i en què el simple efecte del nombre de parlants
pot incentivar els parlants de la llengua del grup més petit a canviar a la llengua del més gran (p. 179). Es
pregunta si, en aquests casos, hi pot haver una justicació en el marc de les democràcies liberals per adoptar
polítiques que aturin aquest procés. Després de revisar diversos enfocaments teòrics, conclou que es fa difícil,
si no impossible, justicar aquestes mesures dins el liberalisme. Weinstock, que és un reconegut partidari
de la intervenció lingüística mínima, clou el capítol assumint que no sap ns a quin punt la situació que
planteja es dona en el món real. No deixa de ser sorprenent aquesta armació, i més en el context del volum
on s’insereix el capítol (malgrat que el text, segons una nota del mateix autor, es basa en una publicació
prèvia). Tot i que Weinstock n’és un dels editors, conjuntament amb Peled, la seva és segurament l’aportació
més discordant amb el propòsit d’avançar cap a un camp epistèmic comú, perquè no fa cap connexió amb el
terreny empíric ni amb la interdisciplinarietat.
Finalment, Ricento –que també aprota un treball anterior– sí que remarca en el seu capítol la necessitat
del treball empíric i interdisciplinari. D’una banda, subratlla que les pràctiques i comportaments lingüístics
són molt més complexos del que els teòrics polítics solen assumir. De l’altra, fa notar que disciplines com la
sociolingüística o la lingüística aplicada sovint fan servir conceptes poc especicats (ideologia lingüística,
comunitat de pràtica, imperialisme lingüístic, poder...) que es beneciarien de la teoria política, i apunta que
sovint fan seleccions esbaixades de les dades empíriques. Tot seguit, aporta elements de la seva recerca sobre
l’anglès global i discuteix tres teories que el consideren, o bé una forma d’imperialisme lingüístic (Robert
Phillipson), o bé un vehicle per a la mobilitat socioeconòmica (Janina Brutt-Grier), o bé una llengua
franca necessària per aconseguir un demos global just (Philippe Van Parijs). Conclou que l’expansió de
l’anglès es correlaciona amb la de la globalització econòmica i l’expansió de l’economia del coneixement
en un món digitalitzat, i que benecia de manera desproporcionada alguns treballadors en alguns sectors de
l’economia formal en algunes regions riques, però sobretot benecia les corporacions que contracten aquests
treballadors. També conclou que només determinades varietats d’anglès, associades a competències que
s’obtenen a través d’una educació d’elit, augmenten la mobilitat socioeconòmica dels individus. I reclama
un marc general en què l’anglès s’entengui alhora com un mitjà per a la mobilitat i com un inhibidor del
desenvolupament local, especialment en els països poc desenvolupats. Tot i això, la dimensió ètica d’aquesta
recerca tampoc es connecta explícitament amb el propòsit del volum que anuncia la introducció.
En conclusió, Language Ethics és un recull d’aportacions de gran qualitat cientíca, escrites per experts
de primer nivell internacional, però en el seu conjunt no respon a les expectatives que generen el títol i la
introducció.
En la introducció, Yael Peled fa una crida a construir una nova manera d’aproximar-se a les opcions ètiques
possibles en les polítiques lingüístiques. Aquesta nova aproximació requereix un camp epistèmic comú
entre diverses disciplines, perquè ha de combinar enfocaments teòrics i empírics, normatius i descriptius,
universals i particulars, a partir de l’experiència humana de les diferències lingüístiques i morals. Des de les
teories de la justícia lingüística s’han posat les bases per avançar en aquesta direcció: per exemple, s’han
sistematitzat els valors polítics de les llengües, s’ha posat en evidència que les polítiques de laisser-faire
no són neutrals, s’ha reconegut la importància de les identicacions lingüístiques (superant el liberalisme
clàssic) i s’ha aprofundit en les relacions entre la llengua, els drets i deures civils i polítics i les desigualtats
socials.2 La proposta d’ètica lingüística que fa Peled adopta una perspectiva més complexa i incorpora una
dimensió humana preocupada pel benestar (o el malestar, o el dolor... per utilitzar termes que s’han fet servir
en el context català) que susciten les llengües. És una aproximació atractiva, prometedora i necessària, en
què cal treballar.
Al llibre Language Ethics s’intueix un esforç particular de Yael Peled per fer avançar el camp de recerca en
aquesta direcció, per abordar dues necessitats amb què la majoria de teòrics estan d’acord –el reforç de la
base empírica i la interdisciplinarietat– i per superar els debats del camp conceptual de la justícia lingüística.
Tot i això, el volum no n’evidencia gaires resultats concrets.
2 Hi ha contribuït autors com Charles Taylor, Will Kymlicka, Alan Patten, Philippe Van Parijs, Dénise Réaume, Sue Wright, Anna
Stilz o Albert Branchadell, entre altres, a més dels que col·laboren en aquest volum.
Elvira Riera-Gil
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 74, 2020 229
Diverses raons ho poden explicar. D’una banda, precisament el fet que les aportacions siguin d’investigadors
consolidats diculta l’obertura de mires i la renovació conceptual i metodològica; de fet, els que s’ajusten més
a l’objectiu del llibre són també els investigadors més joves. D’altra banda, l’aproximació interdisciplinària
que es reclama és un procés complex, que no només requereix un treball intensiu com el que es pot fer durant
uns dies en un seminari, sinó sobretot un treball extensiu que permeti entendre’s –en el sentit més literal del
terme– i respectar i valorar el coneixement mutu, per poder debatre i reelaborar idees i –com diu la mateixa
Peled– pensar sobre com pensem. Aquest procés exigeix un esforç signicatiu de totes les parts i des de
totes les perspectives: com remarca l’expert Stephen M. Fiore en un apunt recent, el treball interdisciplinari
demana canvis actitudinals, de comportament i cognitius que són de llarg recorregut. Finalment, el fet que
tots els autors (menys Peled) siguin homes, i que tots tinguin una forta inuència de la tradició anglo-saxona,
comporta una homogeneïtat que tampoc ajuda a emprendre el debat complex, ric, obert i innovador que es
necessita. Un debat que hauria de donar veu a l’expressió de coneixements originats en experiències més
diverses de les diferències lingüístiques i morals.
Com he fet en altres ocasions, acabo encoratjant els joves sociolingüistes i teòrics polítics de l’àrea
lingüística catalana, que ara ja són uns quants (entre altres Daniel Cetrà, Avel·lí Flors, Marina Massaguer,
Sergi Morales, Maria Sabaté, Marc Sanjaume, Montserrat Sendra i Natxo Sorolla) a treballar plegats en
aquest sentit. Em consta que ja s’han fet alguns passos incipients. Crec que tenen l’oportunitat, no sols de fer
avançar la ciència en una direcció necessària, sinó també de projectar al món una comprensió dels aspectes
ètics de les interaccions lingüístiques i les polítiques lingüístiques basada en la rica experiència catalana, que
inexplicablement ns ara ha tingut una repercussió menor en aquest camp.
Referències
Bastardas, Albert. (2005). Cap a una sostenibilitat lingüística. Barcelona: Centre d’Estudis de Temes
Contemporanis i Angle Editorial, 71 p.
Fiore, Stephen M. (2020). The “ABC’s” of Interdisciplinarity. Apunt al blog Integration and Implementation
Insights, 10 de novembre de 2020.
Jørgensen, J. Norman et al. (2011). Polylanguaging in Superdiversity. Diversities, 13(2), 24-82.
Morales-Gálvez, Sergi. (2017). Living together as equals: Linguistic justice and sharing the public sphere in
multilingual settings. Ethnicities 17(5), 646–666.
Morales-Gálvez, Sergi; Riera-Gil, Elvira. (2019). Què són polítiques lingüístiques justes? Els paradigmes
actuals de la justícia lingüística. Revista d’Estudis Autonòmics i Federals – Journal of Self-
Government 30, 25–56.
Van Parijs, Philippe. (2011). Linguistic justice for Europe and for the world. Oxford: Oxford University
Press.
Vertovec, Stephen. (2007). Super-diversity and its implications. Ethnic and Racial Studies, 30:6, 1024-1054.
