L'estudi diacrónic del llenguatge administratiu

AutorJosep M. Mestres i Serra
CargoCoirector-redactor del Parlament de Catalunya
Páginas119-133

Page 119

1. Presentació

Senyores, senyors, en primer lloc vull agrair a l'Escoía d'Administració Pública de Catalunya en les persones del seu director, el senyor Josep-En-ric Rebés i Solé, i del Cap de Secció d'Estudis de Llengua Catalana i Llenguatge Administratiu, el senyor Caries Duarte i Montserrat, l'oportunitat de participar com a ponent en aqüestes Jornades sobre Técniques í Métodes d'Estudi del Llenguatge Administratiu, en l'avinentesa de complir-se el 75é. aniversari de la constitució de l'Escoía d'Administració.

D'antuvi faig avinent la relació que hi ha d'haver, lógicament, entre aquesta ponencia i el Cicle de Conferencies sobre Tradíció i Modernitat en l'Establiment del Llenguatge Administratiu, tingudes els dies 26 i 27 de marc de 1985 en aquest mateix marc, amb Insistencia d'una vuitantena d'especialistes d'arreu dels Paisos Catalans, en qué ja es va poder constatar «un progressiu aprofundiment metodológic, un mes gran coneixement dePage 120 les fonts históriques del llenguatge administratiu cátala i una obertura cada cop mes documentada envers les tendéncies actuáis dels llenguatges admi-nistratius de mes prestigi internacional, com l'anglés o el francés.»1 Per tant, no han de fer estrany a aquest auditori les múltiples referéncies que hi faré. Vull advertir també que la meva intenció, en aquesta sessió, .és de fer un repás a l'estat de la qüestió dels estudis diacrónics del llenguatge administratiu, especialment de set anys enrere cap aquí, i d'encetar la discussió sobre llur metodología.

2. La validesa dels estudis diacrónics per a l'actúalització del llenguatge administratiu

En aquests moments, en qué la creació léxica, per exemple, fa un ús -jo diría- abusiu dels estrangerismes, ja siguí mitjancant l'adopció literal de termes (hardware, cassette, bungaloto) o mitjancant llur adaptació progres-siva al cátala (estoc, tándem, párkíng), és mes important que mai recorrer a la riquesa dialectal i histórica per preservar, en una mesura raonable, Ja genu'ítat expressiva del nostre idioma.2

Si ens referim ais anomenats tecnolectes (és a dir, ais llenguatges propis de les disciplines científiques i técniques), trobar l'equilibri entre el manlleu i l'habilitació -entesa en un sentit ampli- és absolutament essencial perqué aquests tecnolectes no esdevinguin un patués estrafet de la llengua de cultura que domina en aquell camp de la ciencia o de la cultura (pensó, sobretot, en la llengua anglesa).

Des del punt de vista metodológic, en el cas del llenguatge administra-tiu, hom ha procurat partir «d'una meditada conjuminació de dos criteris aparentment ben diversos: d'una banda, l'aprofitament de la tradició que posseeix el llenguatge administratiu cátala i, de Paltra, l'acostament ais usos i a les normes internacionals del llenguatge administratiu. S'ha assajat, dones, de trobar el punt d'equilibri entre la tradició, que contribueix decisivament a la configurado dels trets identificatius, i la modernitat, aconseguida a través del coneixement i de l'aplicació de les noves tendéncies del llenguatge administratiu en les llengües de mes gran difusió internacional».3

La pressió de l'anglés a qué suara aHudia se substitueix per l'espanyol en el cas del tecnolecte que ens ocupa (és a dir, «aquell que hom utilitza al dedins de o en adrecar-se a una institució dependent del poder públie»4),Page 121 i es manifesta mes encara per la «de-formació» dels funcionaris peí que fa a llur preparado professional, i per la poca voluntat efectiva dels política de fer cara a aquest recidatge tan necessari com -cree- volgudament ome-sa la necessitat de fer-lo. «No crear enfrontaments...», «Les coses s'han. d'anar fent de mica en mica...» i d'altres frases d'aquest tenor, que tots hem sentit, palesen la manca d'interés real i efectiu per resoldre aquesta greu deficiencia en un termini relativament curt.

Com a mostra, i només fent referencia al Principat, citaré el punt 3 del Comunicat del Consell Executiu de la Generalitat de Catalunya arran de la Sentencia del Tribunal Constitucional del 26 de juny de 1986, per la qual es declara inconstitucional 1'article 4.2 i part de l'article 6.1 de la Llei de Normalització Lingüística a Catalunya,5en el qual el govern, al cap de qua-tre anys i mig d'haver estat aprovada la llei i de no haver aconseguit ni tan sois que se'n complissin com calia les Disposicions Transitóries,6«reitera el seu compromís ¿'adoptar totes les mesures polítiques i administratives al seu abast per fer efectíus els drets lingüístics dels ciutadans de Catalunya i de conduír amb fermesa i fins a les ultimes conseqüéncies el procés de normalització de l'ús del cátala en els termes que resulten de l'Estatut d'Autonomía i de la Llei del Parlament de Catalunya»;7pero aixó -com dic- no sembla, precisament, que s'estigui fent. Si aquesta és la situado al Principat, ¿com no ha d'ésser de precaria al País Valencia, en qué les liéis s'acostu-men a tramitar en espanyol i simplement es tradueixen al cátala -en cada trámit parlamentan- per a la publicado en el diari o en el butlletí oficiáis corresponents -per alió del «bilingüismo»?

Una altra mostra palesa d'aquesta actitud ho és, al Principat també, la noticia, publicada peí Diari de Barcelona el proppassat 17 d'octubre -re-cordem-ho: quatre anys i mig després de la promulgado de la dita Llei-, encapfalada amb el títol «El cátala no será normal en la justicia fins d'aquíPage 122 a deu anys», referent a una reunió del president Pujol amb els degans dels coHegis d'advocats de Catalunya, i corroborada peí fet que fins fa molt poc no s'han comencat a traduir al cátala els programes d'informatització dels jutjats -que el Departament de Justicia va lliurar exclusivament en espa-nyol per un acord amb el Ministerio de Justicia i amb el Consejo Superior del Poder Judicial-, peí que sembla arran d'un fet casual relacionat amb el senador Francesc Ferrer i Girones.8

Naturalment, no poc ni vull afirmar que la Generalitat no «fa» res; pero considero que els fets que acabo d'exposar son símptomes d'una situa-ció prou greu com perqué no puguem caure en cap mena de conformisme ni, encara menys, en cap mena de cofoisme peí que fa a aquesta qüestió, com cree que alguns alts carrees de l'Administració catalana han incorregut adesíara.

El perill contrari al que he exposat abans -el de la pressió forana- és caure en unes formes i unes estructures arcaitzants que puguin arribar a allunyar excessivament el tecnolecte administratiu de la llengua estándard i que puguin fer incomprensibles aquests textos fins per ais qui els han d'in-terpretar i d'aplicar.

Tanmateix, que «la llengua dels usos oficiáis presenta una certa -mes gran que la que presenten els textos Üteraris- reticencia a la incorporació de les innovacions lingüístiques»9és una evidencia i és un dels factors que justifiquen i fan recomanable de buidar textos mes o menys antics -sobretot medievals- peí que fa a l'aprofitament del Iexic, de la fraseología i de formules sintáctiques que potser fins ara no s'han tingut prou en compte. N'és un exemple el cas del mot forest, que va obtentr el vist-i-plau de l'aleshores Comissió de Llenguatge Administratiu el 29 de juny de 1983, i que s'ha imposat ámpliament en la terminología administrativa arran de la difusió de l'acord d'aquesta Comissió en el número del mes d'octubre del 1983 de la revista Llengua i Administracio 10i de la promulgado de la Llei d'Espais Naturals, realitzada el 13 de juny de 1985.11

En canvi, peí que fa al disseny de documents o ais criteris generáis d'es-til, pocs ekments ens pot fornir la tradició que siguin aprofitables. Cal recorrer, aleshores, a les tendéncies mes actuáis que s'apliquen amb un bon rendiment en altres llengües.12

Així, dones, podríem dir que l'estudi de textos antics ens ha de servirPage 123 per recuperar termes i expressions que puguin ésser útils actualment i que ens permetin de frenar una mica l'aílau d'estrangerismes (sobretot espanyo-lismes) que pugnen per introduir-se en el llenguatge; en aquest cas, en l'admínistratiu i jurídic.

3. Metodología dels estudis diacrónics aplicats al llenguatge administratiu

Pel que fa a la metodología dels estudis diacrónics aplicats al llenguatge administratiu, haig de manifestar que l'estudí diacrónic de textos, des del punt de vista que ens interessa, es pot dur a terme de dues maneres básicament: mitjancant el buidatge exhaustiu de textos a la recerca de qualsevol mot o expressió que pugui ésser interessant i mitjan^ant aquest matebc buidatge referit a unes expressions concretes. Naturalment, s'entén que es tracta de textos escollits, és a dir, que no és un buidatge indescri-minat.

El perill que hi ha en el primer tipus de buidatge és que passi per alt alguna expressió d'un camp específic, precisament perqué l'atenció hi és dispersa. Tampoc no té sentit de fer aquesta mena de buidatges quan només ens interessen unes expressions determinades. Amb tot, que es facin aquests tre-balls és important perqué, entre d'altres coses, facilita molt les recerques del segon tipus. Per exemple, en el cas del meu treball sobre les expressions de la data -que comentaré en l'apartat final de la meva exposició (epígraf 5)-, si hagués tingut noticia, en el moment de la redacció, dels articles elaborats per Ferran Fabregat, Antoni López i Vicent S. Olmos sobre Pus de les de-terminacions temporals al País Valencia,13el meu article s'hauria pogut en-riquir notablement, especialment peí que fa ais exemples que dono de les construccions en día i en el día.14

D'altra banda, és evident que, perqué els diferents treballs elaborats pels especialistes en líenguatge administratiu puguin ésser aprofitats per altresPage 124 especialistes amb garanties suficients, cal que se segueíxi un métode de tre-ball sistemátic i útil, que siguí, alhora, cómode per aüs qui vulguin contribuir al coneixement de la tradició del nostre llenguatge administratiu.

Així, per exemple, el Grup de treball sobre la documentado histórica del llenguatge administratiu (format, en aquests moments, per vuit o nou especialistes)15ha centrat «la lectura de documents administratius de dife-rents époques, estils i tendéncies sobre uns quants aspectes d'interés segur en que encara no s'ha produit la unanimitat de criteris desitjable o la mínima normalitat possible».16Concretament, volen estudiar:

a) Tractaments personáis.

b) Üs dels temps, les veus i les persones del verb.

c) Valors aplicats del pronom relatiu.

d) Determinacions de temps.

e) Disposició dels elements de l'oració.

f) En escrits de notificado o petició, formules de salutació, respecte i comiat.

g) Elements lexicals d'interés específics o inhabitual, caiguts en desús o substituits per manlleus.

h) Puntuado.

í) Formules fixes.

j) Al tres aspectes d'interés respecte ais usos actuáis.

17

Conclouen els membres d'aquest grup que convé «disposar d'una guia a partir de la qual orientar una lectura sistemática i profitosa dels documents que podran contribuir que, en Pestabliment de Tactual llenguatge administratiu, la tradició no sigui contraria a la modernitat i que el model que molts ciutadans trabaran en les nostres proses no sigui una mostra de desordre, de llenguatge críptic o de girs tan inhabituals com discutibles».18

Pel que fa a la metodología, podríem afirmar, dones, que aquest grup es decanta per la primera opdó de treball -és a dit, peí buidatge sistemátic i exhaustiu de textos. Com veurem mes endavant (epígraf 5), per a l'estudi de les expressions temporals, m'he decantat per la segona opció; en aquest cas, molt mes rendible per al meu objectiu.

El fet que no hi hagi encara -relativament parlant- prou estudis específics sobre aspectes diacrónics de la llengua fa que, quan hom n'enceta un, sovint hagi de recular molt en el temps si pretén de teñir una visió al mes aproximada possible de la materia que vol estudiar. Així, en el cas dePage 125 les expressíons adverbials temporals relatives a la data, he hagut de remun-tar-me al llatí clássic per justificar l'ús i la preeminencia de la preposició a davant el dia.19És ciar, aixó fa que la redacció d'aquests treballs siguí molt mes laboriosa, esforc que ens podríem estalviar, si mes no en part, en el cas que 20bagues treballs previs sobre la materia.

Per exemple, les indicacions de Caries Duarte i Ramón Torrents sobre les determinacions de temps en textos dels segle xvi i xvn, en un article pubücat a Revista de Ltengua i Dret" son forca interessants i ajuden, en el cas que ens ocupa, a confirmar les dades aportades en el meu buidatge.

Un problema no gens banal en l'estudi de textos antics que han estat publicats en edicions modernes (no en edicions facsímil, evidentment) és el de la transcripcíó. Diverses veus s'han alcat darrerament per denunciar la manca d'edicions critiques.21Naturalment, aquest problema sera mes o menys greu d'acord amb la recerca de qué es tracti. És evident que, si el que bus-quem és fixar la forma exacta que ha de teñir un terme o una expressió que volem recuperar, aquesta qüestió esdevé cabdal.

4. Criteris d'aprofitament dels materials resultants dels estudis diacrónics

Vistes, dones, les principáis metodologies emprades en els estudis dia-crónics del llenguatge administratiu, passem ara ais criteris d'aprofitament dels materials resultants dels estudis diacrónics.

Un cop aplegats els materials resultants dels estudis diacrónics, cal fixar uns criteris d'aprofitament d'aquestes matéries que siguin útils i viables.

Recordem que, en el cas del tecnolecte administratiu, els criteris que hom ha de seguir per aprofitar el buidatge de la documentació histórica son dos: en primer lloc, delimitar les formes que convé restablir; en segon lloc, fixar el procediment que cal seguir per incorporar-Íes al llenguatge administratiu actual.22

Per poder delimitar les formes que convé restablir cal que tinguem en compte els factors següents:

  1. Comprovar la necessitat que hi ha de fer servir el nou terme o la nova expressió. Un exemple d'aixó ho ha estat el poc ressó que ha tingutPage 126 la proposta d'emprar les parelles aqueixj'aquest i acífaqui per diferenciar situacions que normalment peí context es poden copsar sense dificulta ts.

  2. Assegurar-nos que no hi ha cap mot supradialectal viu i equivalent al terme que busquem. Si n'hi ha cap, només tindria sentit d'íncorporar l'ar-caic si permetés de distingir-los productivament. No fóra aquest el cas de voler recuperar convocado per convocatoria, o messió per despesa.

  3. Procurar que siguí un terme que encara tingui un ús dialectal, ni que siguí amb un sentit només acostat al del terme que busquem o d'ámbit reduít. Seria el cas, per exemple, de garangola i á'escocell (o escaucell) per designar els dots que es fan al voltant de la soca dels arbres per aprofitar l'aigua de reg i de la pluja. El mot garangola (fem.), que recullen Fullana 23i el Diccionari catalá-valenciá-balear (dcvb) -pero no el Diccionari general de la llengua catalana (dglc) ni el Diccionari de la llengua catalana (dlc), d'Encidopédia Catalana-, és definit peí primer com el «redol o espai que, a les voravies i passeigs on hi ha arbres plantáis, es deixa sense pavimentar, formant un clot al voltant de la soca d'un arbre, perqué aquest aprofiti l'aigua quan plou i també quan el reguem», i peí segon com el «dot que es fa al voltant d'un cep o d'una altra planta perqué aprofiti millor l'aigua de pluja o de regar». (El diccionari de Fullana, a mes, en dona l'equivalencia en espanyol: alcorque.)

    Pel que fa al mot escocell (mase), el dglc el recull sota la forma escos-sell i el defineix així: «Clot que es fa al voltant d'un cep.» El dlc i el Diccionari de l'art i dels oficis de la construcció -aquest darrer, amb la mateixa definició que garangola- recullen, també, només la forma escossell, segura-ment seguint Fabra. Tanmateix, Joan Coromines ja va indicar que rétim probable d'aquest mot era caucellus,24i que la forma que havia recollit al Rosselló era escocellar, tot i que l'any 1960 havia sentit dir (sic) també escosseliar. Els redactors del Diccionari manual de la llengua catalana (DMLC) han adoptat la forma escocell, tot i que la remeten a escaucell, i l'han posada també en la llista de modificacions d'entrades, en la qual escossell re-met a escocell25Finalment, el dcvb recull totes dues formes -escocell i escaucell- en peu d'igualtat.

    Cal afegir, per acabar amb aquest exemple, que garangola es fa servir a les liles i que escocell encara es fa servir a la zona mes septentrional del dominí (sense que ho pugui precisar mes).

  4. Concretar, si cal, en quin tipus de documents emprarem el terme nou i en quins registres. En el cas ¿'escocell i de garangola, vista la bonesaPage 127 de tots dos termes, haurem de decidir si hem de recomanar de fer-ne servir nornés un, o bé si els podem fer servir tots dos, amb una distribució territorial determinada.

  5. Preveute la possibilitat de comptar amb el suport d'organismes oficiáis per difondrel adequadament. Aquest suport ha d'ésser de dues menes: de les institucions académiques, per ratificar-lo, i de les polítiques, per apli-car-lo. Un exemple de la conjuminació d'ambdós suports ho ba estat el mot forest, tal com he explicat mes amunt. Una sort ben diferent ba tingut, en can vi, l'expressió crida i cerca (en comptes de la servil ordre de recerca i captura)26la qual encara espera d'ésser rescatada dels llimbs dels textos d'especialitat per poder ésser reintrodulda de pie dret en el llenguatge admi-nistratiu.

    Un element que pot ésser clau en la difusió de I'ús del terme o l'expres-sió nous és el fet que es trobin en «els inventaris d'ús comú, encara que siguí inusual en la llengua referencial o estándard, perqué aquest fet perme-tria de resoldre, en el procés d'extensió del mot, els dubtes que el seu ús plantegés amb l'ajut de la consulta ais díccionaris (per exemple: remoure, mentar)»27

    Pel que fa a la introducció del terme própiament dita, tot i comptar amb el vist-i-pku d'organismes qualificats (Instituí d'Estudis Catalans, termcat,, Comissió Assessora de Llenguatge Admínistratiu, etc.), cal actuar amb prudencia a l'hora de fer-lo servir en un text. A mes d'haver-lo definit i exem-plificat préviament, si és possible, en totes les publicacions que teñen un cert abast dins l'ambit administratiu, l'hem d'emprar en fragments en qué el context permeti d'intuir-ne fácilment el significat encara que el lector no el conegui per endavant. Tinguem en compte que un ús erroni d'un terme nou en la fase d'introducció pot generar una distorsió en 1'aplicació que costará de corregir.28

5. Un exemple concret d'estudi diacrónic: El món de les expressions temporals

Per illustrar 1'aplicació d'una de les metodologies exposades abans (epí-graf 3), em referiré a la serie d'articles que, sota el nom genéric d'«EI món. de les expressions temporals», he comencat de publicar a la Revista de Llengua i Dret, el primer dels quals ha aparegut en el número 9, del mes de juny proppassat.

De tothotn és coneguda la manca d'estudis sedosos peí que fa a les ex-Page 128 pressions temporals des que es va comentar a fer servir la riostra llengua. El cas mes conegut és, potser, el de la famosa polémica mantinguda per dos eminents filólegs, Joan Coromines i Antoni Rovira i Virgili, entre els anys 1946 i 1948 sobre l'expressió de la data,29Mirat amb ulls actuáis, aquest

Actualment, la situado no és pas gaire mes falaguera: els pocs autors que en parlen només fan que denunciar vacillacions i usos contradictoris, de ve-gades sense proposar cap solució concreta.30Tanmateix, caí fer esment ¿'alguna honrosa excepció, com ara l'article de Raimon Alamany sobre les ex-pressions a dia cert, a dia sabut, a dia adiat31i els artides de Ferran Fabre-gat, Antoni López i Vicent S. Olmos, ais quals m'he referit abans, sobre les determinacions temporals en els textos de rAdministració valenciana.32

Aquesta serie d'articles que tot just he encetat de publicar pretén d'es-tudiar diacrónicament quan escau i sincrónicament tothora les diferents ex-pressions temporals que avui encara son motiu de vacillació.

Un fet que cal teñir en compte és que, com que l'estudi emprés tenia per objecte totes les expressions temporals, ha exigit que el buidatge abraces tota mena d'obres, en cada cas segons la classe d'expressions que pretenia (Testudiar. Haig de dir també que l'envergadura d'aquesta tasca ha fet que al final de cada article hagi posat sovint propostes de recerques especifiques que jo no he pogut arribar a fer; he procurat, tanmateix, que aquest fet no rebaixés, en principi, la validesa de les conclusions a qué he arribat en cada treball.

Concretament, els dos primers anieles son dedicats a les expressions -completes i incompletes- de ía data (puc avancar que el tercer estará dedicat ais dies de la setmana).

Com que em volia moure sobretot en l'ámbit normatiu, el primer que vaig fer va ser buidar les gramátiques i els diccionaris que vaig poder haverPage 129 de tots els temps. Una cinquantena de gramátiques, trenta-un diccionaris i mes de trenta obres sobre normativa, a mes de tots els articles que ha pu-blicat Albert Jane al diari Avui entre el 23 d'abril de 1976 i el 21 d'abril de 1985 -que son prop de 2.800-33em va semblar que era un corpus prou extens per fer un buidatge d'aquesta mena. Malauradament, la infor-mació que em forniren aquests textos peí que fa a l'aspecte diacrónic -i normatiu i tot- fou mínima. Per tant, vaig haver de recorrer al buidatge d'uns textos no normatius predetermináis,34els quals tampoc no van ser suficients en el cas d'algunes construcciones determinades, per a l'estudi de les quals vaig haver de recorrer a nous buidatges, aquest cop, decididament de l'ámbit historie i administratiu, sobretot.35

Així, en el cas de les expressions de data ha escaigut de buidar cróni-ques i documents oficiáis, epistolares i altres textos que, d'entrada, era probable que continguessin aquesta mena d'expressions en una certa quantitat. De vegades, aquesta presumpció s'ha vist clarament desmentida; per exem-ple, no és el mateix buscar expressions de la data completa (és a dir, amb el dia, el mes i l'any: «12 de gener de 1987», per exemple) que cercar expressions amb el mes i l'any només (verbi grana, «peí maig del 1968»), les quals son molt mes difícils de trobar.

Com he dit abans, el fet que els gramátics no s'hagin preocupat d'estu-diar aqüestes qüestions (llevat d'alguns punts molt particulars, com ara els dies de la setmana, per exemple, en el qual es dediquen básicament a repe-tir-se els uns ais altres) fa que, al costat de l'estudi historie corresponent -si escau- m'hagi atrevit a formular una proposta d'usos normatius, a fi d'anar perfilant cada vegada mes aquesta normativa nostra tan mancada encara. Cal fer atenció que perqué aqüestes propostes siguin al mes coherents i al mes acceptables possible han de teñir en compte el factor dialectal majoritari de cada país. Així, per exemple, sí parlem de la part del dia que va del migdia fins que es comenca a pondré el sol, és evident que hem de proposar, al costat de la forma general tarda, les formes vesprada i horabaixa, própies del País Valencia i de les liles, respectivament. En el cas de la data, he dife-renciat les formes d'ús en cátala central i nord-occidental de les formes d'ús en cátala central i nord-occidental de les formes d'ús meridionals, les quals fan servir també la preposició en el costat de les formes generáis de tot el domini.36

Naturalment, un cop feta la proposta o les propostes d'usos normatius, alguna institució académica les hauria de sancionar i difondre pels mitjans de comunicado adients, com ja he dit abans.Page 130

Actualment, al Principat ens trobem en una situado, si mes no, peculiar: existeix la Comissió Assessora de Llenguatge Administratiu (cala),37els membres de la qual son nomenats peí Conseller de Cultura de la Gene-ralitat de Catalunya,38la qual té entre altres funcions «proposar -a la Comissió per a la Normalització Lingüística i a la Dírecció General de Política Lingüística- l'adopció de convencions i acords sobre aspectes del llenguatge administratiu cátala no previstos per la normativa» (art. 3).

Si tenim en compte la inoperáncia práctica de l'Institut d'Estudis Cata-lans per fer una gramática i un diccionari normatiu cátala,39denunciada repe-tidamenl per veus mes qualificades que la meva, pot passar que algunes decisions lingüístiques preses per aqüestes institucions administratives peí que fa al llenguatge que ens ocupa -per molt que es puguin fer consultes mes o menys puntuáis a l'Institut- esdevinguin norma general per manca d'una instancia superior que les sancioni, perqué és evident que les decisions de la cala, repercutirán en tots els ámbits de la llengua, no solament en Pad-ministratiu (parlo, per exemple, per posar dos casos que conec de prop, de Tus de les majúscules i de les abreviacions).

Amb aixó no pretenc desqualificar la cala, que fa una tasca meritoria, sino que vull manifestar la meva preocupado peí fet que la nostra llengua pertanyi a tres comunitats autónomes -sense comptar Andorra i la Catalunya del Nord- amb organismes administratius de normalització lingüística propis, que no teñen per qué sentir-se obligats peí que fan «lingüísti-cament» les administracions veines.

Pero no ens allunyem de l'objecte d'aquest apartat, que és explicar breument la meva experiencia en el buidatge de textos de tots els temps respecte a les EAT (expressions adverbials temporals). 40I és justament d'a-quests textos dels que ara parlaré.

Així com en el cas de les gramátiques aquest buidatge ha pogut ésser exhaustiu, en el cas dels diccionaris, aixó era totalment impossible, Uevat que hagués pogut comptar amb un equip de coHaboradors molt nombres. Només en un cas, per la seva importancia fora de dubte, he buidat una obraPage 131 lexicográfica completa: es tracta del Dicáonari general de la llengua catalana, de Pompeu Fabra, el qual vaig trigar dos mesos a buidar.

És evident que un dels perdis que hi pot haver en el buidatge en massa d'obres és el d'escollir-ne fragments poc representatius. Malauradament per a mi, per una rao de temps i d'operativitat, en el cas de les obres lexicográ-fiques em vaig veure obligat a fer una selecció de termesrdau, a fi que el buidatge fos al mes productiu possible amb la mínima recerca necessária. Amb aquest objectiu vaig triar (sense comptar-ne les variants gráfiques) les cent quaranta-dues entrades que vaig considerar que em podien fornir mes informado peí que fa a les expressions adverbials temporals." En aquest sentit, dones, haig de reconéixer que bi pot haver hagut una certa manca de rigorositat en el buidatge dels diccionaris (sobretot si comparem aqüestes cent quaranta-dues entrades amb les mes de tres-centes setanta que he reco-llit del dglc), la qual només podrá ésser suplerta -si es considera necessa-ri- a base de buidatges exhaustíus d'aquestes obres, óbviament.

Per acabar, vull afegir que, com he dit mes amunt, durant la redacció del meu treball m'he adonat que hi ha aspectes que no he pogut analitzar prou a foñs i per a l'estudi dels quals he formulat unes propostes de recerca, amb l'esperanca que algú es vegi amb cor, mitjancant un treball mes apro-fundit, de corroborar o desmentir les me ves conclusions.41

I és així com, a copia d'anar sumant buidatges en massa i estudis puntuáis, que permetin de formular propostes d'incorporació de termes i expressions nous, i mercés també a una difusió adequada d'aquests ajudarem, sens dubte, a acabar de bastir aquest nostre llenguatge administratiu cátala.

6. Bibliografía

Actes del colloqui sobre llengua i administrado. Barcelona (Escola d'Administrado Pública de Catalunya), 1984.

Alamany i SesÉ, Raimon: «A dia cert/sabut/adiat», dins Revista de Llengua i Dret, núm. 1. Barcelona (Escola d'Administrado Pública de Catalunya, Generalitat de Catalunya), 1983.

- «Sobre la construcció de les expressions de data. Edició de la polémica entre Joan Coromines i Antoni Rovira i Virgili», dins Revista de Llengua i Dret, núm. 4. Barcelona (Escola d'Administració Pública de Catalunya, Generalitat de Catalunya), novembre del 1984.

Casanova Herrero, Emili: «Els dret local valencia i la historia de la llengua catalana», dins Revista de Llengua i Dret, núm. 2. Barcdona (EscolaPage 132 d'Administrado Pública de Catalunya, Generalitat de Catalunya), de-sembre del 1983.

- «Els estudis lingüístics sobre documentado administrativa d'époques diverses en el País Valencia», dins Tradició i modernitat en el llenguatge administratiu. Barcelona (Escola d'Administrado Pública de Catalunya, Generalitat de Catalunya), 1986.

Coromines, Joan: Ueures i converses d'un filbleg. Barcelona (Club Editor), 19711.

Duarte i Montserrat, Caries: Curs de llenguatge administratiu. Barcelona (Teide), 19813.

- El cátala ¡lengua de ¡'administrado. Barcelona (Indesinarter), 1980.

- Llengua i administrado. Barcelona (Magrana), 1986.

- «El llenguatge administratiu cátala», dins Actes del Seté Coüoqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. Barcelona (Publicacions de l'Abadía de Montserrat), 1986.

- «L'elaboració de Uenguatges especialitzats de l'Administració», dins Revista de Llengua i Dret, núm. 8. Barcelona (Escola d'Administrado Pública de Catalunya, Generalitat de Catalunya), desembre del 1986.

Duarte, Caries i Torrents, Ramón: «Notes sobre documents adminístra-tius dels segles xvi i xvn», dins Revista de Llengua i Dret, núm. 7. Barcelona (Escola d'Administrado Pública de Catalunya, Generalitat de Catalunya), juny del 1986.

- «Criteris metodológics d'aprofitament de les varietats: la documentado histórica», dins Actes de les II Jornades sobre l'Establintent del Llenguatge Administratiu. Barcelona (Escola d'Administrado Pública de Catalunya, Generalitat de Catalunya), 1988.

Duarte i Montserrat, Caries; Ferrer, Josep, i Torrents, Ramón: «L'a-profitament de la documentado histórica en l'establiment del llenguatge administratiu cátala actual», dins Revista de Llengua i Dret, núm. A. Barcelona (Escola d'Administració Pública de Catalunya, Generalitat de Catalunya), novembre del 1984.

Fabregat, Ferran i López, Antoni: «Les determinacions temporals en les constitucions de l'Estudi General de Valencia durant el segle xvr», dins Revista de Llengua i Dret, núm. 9, Barcelona (Escola d'Administració Pública de Catalunya, Generalitat de Catalunya), juny del 1987.

Fabregat, Ferran; López, Antoni, i Olmos, Vicent S.: «Aproximado a I'estudi de les determinacions temporals en el llenguatge administratiu en les institucions valencianes de fináis del segle xvn», dins Annals, núm. 4. Catarroja, 1986 [1987].

- «Construccions de llenguatge administratiu municipal del segle xvn al País Valencia», dins Torrens, núm. 5. Valencia, en premsa.

Fullana, Miquel: Diccionari de l'art i dels oficis de. la construcció. Palma de Mallorca (Molí), 19802. Jane, Albert: anides publicats en la columna «El llenguatge» del diari Avu'tPage 133 23-4-76 - 21-4-85). Barcelona (recull inédit dipositat en la Biblioteca del Parlament de Catalunya -amb índexs cronológics i alfabétics-), 1986.

L'establiment del llenguatge administratiu. Actes de les ]ornades sobre l'establiment del llenguatge administratiu caíala. Barcelona (Escola d'Administració Pública de Catalunya, Generalitat de Catalunya), 1984.

Mestres i Serra, Josep M.: «Les dificultáis amb qué es troba el llenguatge administratiu a l'hora d'establir-se i d'estandarditzar-se», dins Afers. Fulls de recerca i pensament, núm. 4. Catarroja (Afers), 1986, pagines 478-487.

- «El món de les expressions temporals (i): Una aproximado a la historia de l'expressió de la data. Primera part», dins Revista de Llengua i Dret, núm. 9. Barcelona (Escola d'Administració Pública de Catalunya, Generalitat de Catalunya), juny del 1987.

- «El món de les expressions temporals (n): Una aproximació a la historia de l'expressió de la data. Segona part», dins Revista de Llengua i Dret, núm. 10. Barcelona (Escola d'Administració Pública de Catalunya, Generalitat de Catalunya), desembre de 1987.

Polanco, Lluís B.: «Seminan sobre la Tradició i les variacions regional» del llenguatge administratiu», dins L'establiment del llenguatge administratiu. Actes de les Jornades sobre l'establiment del llenguatge administratiu cátala. Barcelona (Escola d'Administració Pública de Catalunya, Generalitat de Catalunya), 1984.

Llengua i dret. Treballs de Varea 5 del Segon Congrés Internacional de Llengua Catalana. Barcelona i Andorra (Instituí d'Estudis Autonómics, Generalitat de Catalunya), 1987.

Rebés i Solé, Josep-Enric; Sallas, Valentí, i Duarte, Caries: Formulan de procediment administratiu. Barcelona (Escola d'Administració Pública de Catalunya, Generalitat de Catalunya), 1987.4

SeGARRA, Mila: «Reflexions sobre la normativa sintáctica actual», dins Problemática de la normativa del cátala. Barcelona (Abadía de Montserrat), 1983.

Sola, Joan: «Qüestions sintáctiques pendents en la normativa actual», dins Actes del Sisé Colioqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. Barcelona (Abadia de Montserrat), 1983.

Tradició i modernitat en el llenguatge administratiu. Actes del Cicle de conferencies sobre tradició i modernitat en l'establiment del llenguatge administratiu. Barcelona (Escola d'Administració Pública de Catalunya), 1986.

--------------------------------

[1] Josep-Enric Rebés, dins Tradició i modernitat en el llenguatge administratiu, pag. 8.

[2] Que no és solament léxica, dbviaroent.

[3] Caries Duarte, «El llenguatge administratiu catató», dins Artes del Seté Colio-qui Internacional de llengua i Literatura Catalanes, pags. 743-744.

[4] Caries Duarte, Curs de llenguatge administratiu cátala, pág. 8.

[5] Aiticle 4.2: «Sens perjudici de! dret dels afectáis a fer-ho directament, el Consell Executiu de la Generalitat está legítima!, amb tota la capacitat jurídica necessária, per a actuar d'ofici o a instancia de qualsevol persona, juntament amb els afectats o separadament, exercitant les accions polítiques, administratives o judicials necessáries. per fer efectius els drets dels ciutadans reconeguts en l'artide 3 de l'Estatut i en la present Llei.» Article 6.1: «Les liéis que aprova el Parlament de Catalunya s'han de publicar en edicions sknultanies, en llengua catalana i en llengua castellana, en el Diari Ofiaal de la Generalitat. El Parlament n'ha 'de fer la versió oficial castellana. En cas d'inter-pretació subtosa, el text cátala será I'auténtic, Quant a la seva publicado en el Boletín Oficial del Estado, hom s'ha d'atenir al que disposa la norma legal corresponent.»

[6] La Disposició Transitoria Primera assenyalava un termini de dos anys per a la catalanització de rAdministració de la Generalitat i de I'AdmÍn¡stració local. La Disposició Transitoria Segona concedía un termini de dos anys per normalitzar la toponimia.

[7] Llengua i Administrado, núm. 24, agost-setetnbre del 1986, pág. 1.

[8] Aquí vuU deixar constancia -seria injust no ferho- de la tasca ingent que duu a terme al Gabinet d'Informatica i Traduccions del Departament de Justicia de cata a la normalització, especialment peí que fa ais cursos de cátala per a magistrats i a la traducció matebta d'aquests programes informatics.

[9] Caries Duarte, Llengua i administrado, pag. 112.

[10] Núm. 8, pag. 6.

[11] Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, núm. 556, del 28 de juny de 1985.

[12] Caries Duarte, Actes..., pag. 745.

[13] Ferran Fabregat, Antoni López i Vicent S. Olmos, «Aproximado a 1'estudi de les detenninacions temporals en e] llenguatge administratiu en les institucions valen-cians de fináis dels segle xvn», dins Annds, nám. 4; Ferran Fabregat i Antoni López, «Les determinacions temporals en les constitucions de l'Estudi General de Valencia durant el segle xvr», dins Revista de Llengua i Dret, núm. 9, i Ferran Fabregat, Antoni López i Vicent S. Olmos, «Constroccions de llenguatge administratiu municipal del segle xvh al País Valencia», dins Torreas (en premsa).

[14] Cf. les lletres c) i d) de l'epígraf II.2.1 del meu article «El món de les expressions... (i)» i els epígrafs 1.2, 1.5.2 i 1.5.5 de l'article «Construccions de llenguatge administratiu municipal del segle xvu al País Valencia», de Ferran Fabregat, Antoni López i Vicent S. Olmos.

[15] Fet forca esperancador per a aquesta mena d'estudis, si tenim en compte que aquest gmp, en un any, ha passat de dos membres a aquests vuit o nou.

[16] Caries Duarte i Ramón Torrents, «Ctitetis metodológics d'aprofitament de les varietats: la documentado histórica».

[17] Ibld.

[18] Ibíd.

[19] Vegeu l'epígraf II.l del meu artide «El món de les expressions... (i)».

[20] Núm. 7, juny del 1986, pags. 7-11. Es tracta d'un article ignotat involuntá-riament en els meus dos primers articles sobre les expressions adverbials tempoials.

[21] Vegeu, per exemple, Emili Casanova, «Els estudis lingüístics...», pág. 77.

[22] Caries Duarte et al., «L'aprofitament de la documentació histórica en l'esta-bliment del llenguatge administratiu cátala modern», dins Tradició i modernitat en el llenguatge administratiu, pag. 16.

[23] Miquel Fullana, Diccionari de l'art t dels oficis de la construcció.

[24] Joan CoROMINES, Lleures i Converses d'un filbleg, págs, 351-352, i Diccionari eümolbgic i complementan de la llengua catalana, sota coca.

[25] Pompeu Fabra, Diccionari manual de la llengua catalana, pag. 1.318.

[26] Vegeu Caries Duarte et al., «L'aprofitament,..», pág. 8.

[27] rdem, p^gs. 19-20.

[28] ídem, pág. 20.

[29] Raimon Alamany, «Sobre la construcció en les expressions de data. Edícíó de !la polémica entre Joan Coromines i Antoni Rovira i Virgili», ditis Revista de Uengua i Dret, pags. 83-110.

[30] Vegeu Joan Sola, «Qüestions sintactiques pendents en la normativa actual», -dins Actes del Sisé CoHoqui Internacional de Uengua i Literatura Catalanes, págs. 181-193, i Mila Segarra, «Reflexions sobre la normativa sintáctica actual», dins Problemática de la normativa del cátala, p&gs. 16-20,

[31] Raimon Alamany, «A dia cert/sabut/adiat», dins Revista de Uengua i Dret, núm, 1, pags. 27-33, juny del 1983.

[32] Vegeu, d'aquests darrers autors, «Aproximado a l'estudi de les determinacions temporals en el Uenguatge administratiu en les institucions valencianes de fináis del segle xvn», dins Annais, núm. 4; «Les determinacions temporals en les constitucions -de l'Estudi General de Valencia durant el segle xvi», dins Revista de Uengua i Dret, núm. 9, i «Construccions de llenguatge administratiu municipal del segle xvn al País Valencia», dins Torrerts (en premsa).

[33] Albert Jane, articles publkats en la columna «El Llenguatge» del diari Avui entre el 23 d'abril de 1976 i el 21 d'abril de 1985.

[34] Josep M. Mestres, «El món de les expressions... (i)», epígrafs II.1 i II.2.

[35] Josep M. Mestres, «El món de les expressions... (n)», epígraf III.1.1.

[36] Josep M. Mestres, «El món de les expressions... (n)», epígraf III.6.

[37] Dectet 41/1986, del 13 de febrer (dogc, núm. 661, del 14 de marc).

[38] Recordem que la cala té la composició teórica següent: dos membres proposats per la Direcció General de Política Lingüística, un membre proposat per l'Escola d'Ad-ministracíó Pública de Catalunya, set membres proposats per altres organismes i institucions que comptin amb unitats administratives encarregades de la supervisió lingüística i dos especialistes en llenguatge adminisrratiu de lliure designació del Conseller de Cultura. Vegeu l'Ordre de l'l de setembre de 1986 (dogc, núm. 753, del 15 d'oc-tubre). '

[39] En aquests moments, l'Institut d'Estudis Catalans elabora un diccionari del cátala contemporani (una mena de thesaurus del cátala actual), que encara trigara a sortir edítat; pensa continuar publicant les ilistes de modificacions i d'addicions del dglc, i té forca projectes en cartera que, de moment, no s'han acabar de concretar.

[40] Josep M. Mestres, «El món de les expressions... (i)», epígraf 1.2.1.

[41] Josep M. Mestres, «El món de les expressions... (i)», epígraf 11.4, i «El món de les expressions... (n)», epígraf III.7.

VLEX utiliza cookies de inicio de sesión para aportarte una mejor experiencia de navegación. Si haces click en 'Aceptar' o continúas navegando por esta web consideramos que aceptas nuestra política de cookies. ACEPTAR