ORDRE EMO/418/2012, de 5 de desembre, d'estructuració del sistema català de qualitat turística.

SecciónDisposicions Generals
EmisorDEPARTAMENT D'EMPRESA I OCUPACIÓ
Rango de LeyOrdre

Preàmbul

  1. L’article 171 de l’Estatut d’autonomia de Catalunya (EAC), atribueix la competència exclusiva a la Generalitat de Catalunya en matèria de turisme.

    La Llei 13/2002, de 21 de juny, de turisme de Catalunya disposa a l’article 3: “En llur activitat, les administracions turístiques i els subjectes turístics han de perseguir les finalitats següents: (...) c) Protegir els usuaris turístics i garantir-los el millor tractament possible quant a la informació i els serveis que reben i pel que fa a la defensa de llurs drets i interessos com a usuaris; (...) g) Promoure la qualitat i la competitivitat dels serveis turístics i vetllar perquè siguin prestats d’acord amb les normes de la lliure concurrència; (...) h) Promoure la modernització del sector turístic, mitjançant els incentius pertinents, per aconseguir distintius, sistemes i normes de qualitat dels serveis que ofereix; (...) l) Vetllar per la segmentació dels serveis turístics i afavorir la desestacionalització del turisme”.

    A l’article 61, la Llei preveu: “Els establiments i activitats d’interès turístic esmentats a l’article 60 (establiments de restauració, empreses de serveis i activitats esportives a la natura i culturals, equipaments i instal·lacions d’allotjament juvenil, etc.) i els que justificadament es puguin determinar en aplicació d’aquesta Llei poden optar a processos de categorització i distinció turística dels seus serveis, en la forma i abast que es determina reglamentàriament”.

    La disposició final segona de la Llei estableix: “Es faculten el Govern i el conseller o consellera competent en matèria de turisme perquè dictin les disposicions necessàries per desenvolupar i aplicar aquesta Llei”.

    Les disposicions de caràcter reglamentari vigents a Catalunya en matèria turística tampoc són alienes a aquesta orientació estratègica. Així, el Decret 183/2010, de 23 de novembre, d’establiments d’allotjament turístic, determina, a l’article 10, que “La classificació establerta en el present Decret per als establiments d’allotjament turístic és compatible i independent dels sistemes de categorització i qualitat turística i/o ambiental”.

    També la Directiva 2006/123/CE del Parlament Europeu i del Consell, de 12 de desembre de 2006, relativa als serveis en el mercat interior, en la consideració 102, dóna suport als processos i distintius de reconeixement de la qualitat en el servei, específicament en l’àmbit del turisme: “A l’objecte de millorar la transparència i d’afavorir estimacions basades en criteris comparables en relació amb la qualitat dels serveis oferts i prestats als destinataris, és important obligar que es pugui accedir fàcilment a la informació sobre el significat de les etiquetes i altres marques distintives dels esmentats serveis. Aquesta obligació de transparència reté especial importància en sectors com el turisme, especialment, l’hostaleria, on està molt estès l’ús de sistemes de classificació. Així mateix, cal esbrinar en quina mesura la normalització europea pot ésser útil per facilitar la comptabilitat i la qualitat dels serveis. Les normes europees són elaborades per organismes europeus de normalització: el Comitè Europeu de la Normalització (CEN), el Comitè Europeu de la Normalització Electrònica (CENELEC) i l’Institut Europeu de Normalització de les Telecomunicacions (ETSI). Quan sigui necessari, la Comissió, d’acord amb els procediments previstos per la Directiva 98/34/CE (...), pot encarregar l’elaboració de normes específiques europees.”

    Així doncs, la identificació de la qualitat del servei turístic per als seus usuaris potencials i l’homologació o estandardització d’aquests criteris en l’àmbit europeu és un objectiu explícit de política europea. En aquest sentit, Catalunya, en la seva dimensió de destinació de referència mundial des del punt de vista turístic, ha de disposar d’un sistema de qualitat turístic de caràcter integral, integrador i universal, que permeti treballar la qualitat de la nostra indústria turística en clau interna i, alhora, en clau externa, a partir de la seva compatibilitat i homologació a criteris i paràmetres existents en el context internacional, especialment l’europeu.

    Al seu torn, la Llei 17/2009, de 23 de novembre, sobre el lliure accés a les activitats de serveis i el seu exercici, anima les administracions públiques a endegar polítiques de qualitat en l’àmbit de les activitats de serveis. Així, sota l’epígraf Foment de la qualitat dels serveis, l’article 20 estableix: “Les administracions públiques i altres autoritats competents fomentaran un elevat nivell de qualitat dels serveis. En particular: a) Impulsaran que els prestadors assegurin de forma voluntària la qualitat dels serveis per mitjà, entre d’altres, dels següents instruments: i) L’avaluació o certificació de les seves activitats per part d’organismes independents. ii) L’elaboració de la seva pròpia carta de qualitat o la participació en cartes o etiquetes de qualitat elaborades per organitzacions empresarials o professionals a nivell comunitari. (...) Impulsaran les inspeccions administratives i controls periòdics, així com el disseny i reforç de plans d’inspecció”.

    El foment de la qualitat turística respon, doncs, a una imperiosa necessitat estratègica que té per objectiu principal garantir la competitivitat dels productes i serveis turístics, de les empreses del sector i, en definitiva, de la mateixa destinació turística. Com un mandat de la competitivitat del sector i la destinació, les polítiques de qualitat han de garantir instruments i eines efectives de competitivitat, a través de la millora contínua del negoci, el posicionament i identificació dels productes i serveis turístics als seus destinataris, la seva singularitat i la seva promoció efectiva. L’exigència dels usuaris turístics en la qualitat i nivell de prestació dels serveis turístics, el millor coneixement dels seus drets, específicament la vinculació o relació qualitat/preu de l’oferta, en sentit ampli, són elements cada cop més rellevants per a una destinació turística de referència mundial. Un enfocament de futur de l’activitat econòmica del turisme a Catalunya ha de prendre forçosament en consideració aquesta tendència, com a garantia del manteniment del pes específic del sector turístic en el conjunt de l’economia catalana en el context d’un entorn global extraordinàriament competitiu.

    En aquest context, la present disposició desenvolupa la Llei de turisme de Catalunya, configurant el sistema català de qualitat turística com un instrument tecnicojurídic de l’Administració turística de la Generalitat de Catalunya posat a disposició dels actors econòmics turístics que exerceixen la seva activitat a Catalunya i, per extensió, dels usuaris turístics que demanden la prestació de serveis turístics oferts a Catalunya.

    La corresponsabilitat publicoprivada en la definició i gestió dels models específics que per cada tipologia d’activitat s’adscriguin al sistema català de qualitat turística és consubstancial al seu desplegament i implantació. Així, el pressupòsit de participació de les entitats associatives empresarials més representatives del sector i diferents subsectors d’activitat turística de Catalunya garanteix l’autogestió del model per part dels mateixos organismes empresarials, tant en els aspectes relacionats amb la decisió i determinació del contingut dels diferents models com amb els de la seva execució o implementació. Al seu torn, l’aval públic que representa el reconeixement i suport explícit de l’Administració turística de la Generalitat de...

Para continuar leyendo

Solicita tu prueba

VLEX utiliza cookies de inicio de sesión para aportarte una mejor experiencia de navegación. Si haces click en 'Aceptar' o continúas navegando por esta web consideramos que aceptas nuestra política de cookies. ACEPTAR