Els principis del dret successori català
| Autor | Adolfo Lucas Esteve |
| Cargo del Autor | Professor de la UAO i Magistrat suplent de l’Audiència Provincial de Barcelona |
| Páginas | 67-80 |
Page 67
Els principis del dret successori català tenen una vinculació directa amb el dret romà. En aquest sentit, en el preàmbul de l'anterior Codi de successions es feia una important declaració d'intencions: «No es modifiquen... els grans principis propis del Dret romà, tan arrelats en el Dret successori català. (...) Aquests principis, arrelats a la tradició i vius avui en l'aplicació del Dret a Catalunya, es mantenen íntegrament, atesa la inexistència de justificacions d'ordre jurídic, social o pràctic suficients que facin aconsellable la seva modificació, ni que sigui parcial».
La declaració de l'arrel romana del dret successori català s'ha mantingut de manera més matisada en l'actual preàmbul del llibre IV del Codi civil de Catalunya que es limita a assenyalar que «el llibre quart manté els principis successoris del dret català tal com estaven plasmats en el Codi de successions: els principis de necessitat d'hereu, d'universalitat del títol d'hereu, d'incompatibilitat de títols successoris, de prevalença del títol voluntari i de perdurabilitat del títol successori. Aquests principis, que distingeixen el dret català de successions de molts altres ordenaments, han funcionat raonablement bé en la praxi successòria i no s'ha considerat oportú alterar-los».
Els principis del dret civil català deriven de la concepció romana de la família, entesa com un organisme polític. A Roma, la designació d'un hereu, d'un cap, era fonamental per a continuar la família i una conseqüència d'aquesta designació era l'adquisició del patrimoni del causant. En aquest sentit, lacruz explica el concepte de heredes sui, afirmant que «el heredero no recibe, no recoge, no realiza la aditio; es la domus la que se perpetúa en él.»
Amb les reserves necessàries, aquesta concepció és heretada per la família agrícola catalana en què, històricament, el manteniment del patrimoni familiar, «la casa», és converteix en el principal objectiu en nomenar hereu. Follia i camPs es refereix al pairalisme i la conservació de la casa «com a centre del patrimoni que s'havia de conservar, i fins i tot millorar, per transmetre'l a les successives generacions, encara que això anés en detriment de la felicitat dels qui el mantenen.» Així, els termes «l'hereu» i «la pubilla» han arrelat profondament en el llenguatge popular com a representació d'aquesta forma d'entendre l'herència familiar. Tanmateix, també és cert que la Catalunya actual està lluny de la Catalunya agrària tradicional i, per tant, aquests principis no haurien de ser inamovibles tot i que ara, com diu el preàmbul, «no s'ha considerat oportú alterar-los».
Els principis del dret successori català es basen en la concepció de l'hereu com a successor universal. Aquests principis són: necessitat d'hereu, universalitat del títol d'hereu,
Page 68
incompatibilitat de títols successoris, prevalença del títol voluntari i perdurabilitat del títol successori. Això no obstant, aquests principis tradicionals estan vigents en un nou marc social que és la societat catalana del Segle XXI, en la qual abunden els canvis socials i jurídics, entre ells, la modificació del concepte de família. Aquests canvis es manifesten en el dret successori i comporten novetats importants:
-
La igualtat entre les unions matrimonials i les unions de fet. Per exemple: els pactes successoris no es limiten a la família matrimonial (431-2 i ss) i s'equiparen les relacions matrimonials i no matrimonials en la successió intestada (art. 441-2 i ss) i en les atribucions legals (art. 452-1 i ss).
-
La igualtat de tots els fills. Per exemple: l'equiparació entre els fills adoptats i els fills per naturalesa (art. 443-1), amb algunes excepcions puntuals.
-
L'admissió del matrimoni de persones del mateix sexe.
-
La protecció més efectiva de la família. Per exemple: es millora la posició del cònjuge sobrevivent en la successió intestada (possibilitat de commutació de l'usdefruit universal (art. 442-5) i conservació de l'usdefruit tot i contreure nou matrimoni o conviure amb un altra persona (art. 442-4.3)), i s'introdueixen nous casos d'indignitat, com la violència familiar.
Així doncs, els principis successoris del dret català, tot i tenir una arrel històrica, actualment serveixen a una societat moderna i allunyada de la Catalunya rural que li va servir de base. Per tant, el dret successori català és el fruit de la integració d'uns principis històrics provinents del dret romà i que han arribat fins els nostres dies i d'uns principis de nova creació i que són un reflex de la família i de la societat del nou segle.
L'hereu «és el personatge central a l'entorn del qual gira tot el procés successori» (Puig i FErriol). En la successió és necessari que hi hagi un hereu: un successor que continuï la personalitat del causant de manera ininterrompuda en el temps, ja que els efectes de l'acceptació es retrotreuen al moment de la mort.
La necessitat d'hereu té una doble vessant: a) En l'atorgament de testament, en què és imprescindible nomenar hereu, ja que un testament sense hereu és nul (art. 422-1.3 CCCat). b) En l'herència, ja que en defecte d'hereu designat pel testador, el designarà la llei. D'aquesta manera, la institució d'hereu es converteix en un element necessari per a atorgar testament i per a organitzar la successió.
En dret romà, ULPIÀ afirmava que es podia atorgar testament amb tres paraules, les necessàries per instituir hereu: «sigui hereu Tici», avui en dia seria necessari afegir alguns requisits formals (data, hora, dades de l'atorgant, signatura...), però l'hereu continua sent una figura clau i obligatòria. Segons el codi civil català, «el testament ha de contenir necessàriament institució d'hereu» (art. 423-1 CCCat), requisit que es repeteix en altres articles (art. 421-2 o 422-1.3 CCCat). En la successió catalana no es fa solament una atribució de béns, sinó que es nomena un successor, un hereu.
Sense institució d'hereu el testament és nul, excepte en cas del testament atorgat per una persona subjecta al dret de Tortosa i quan es nomeni marmessor universal (art. 423-1.2 i 3 CCCat). La sanció de nul·litat és la greu conseqüència de l'incompliment del principi de la necessitat d'hereu i té una doble conseqüència: la nul·litat del testament i la necessitat de trobar
Page 69
un hereu. En aquest sentit, els nous hereus sorgiran aplicant les mateixes regles que si no existís el testament nul: «la nul·litat del testament determina que la successió es regeixi pel testament anterior vàlid o, si no n'hi ha, que s'obri la successió intestada» (art. 422-4 CCCat).
Tot i això, el respecte a la voluntat del testador és essencial en la successió i el legislador intenta preservar-la fent una interpretació favorable a la conservació del testament quan es pot apreciar algun indici de la voluntat de nomenar hereu, tot i que no sigui clara (favor testamenti).
A més, també s'estableix que un testament nul per manca d'hereu (i de marmessor universal) produeixi efectes, per la seva conversió ope legis en codicil (art. 422-6.1). Així, el testament sense institució d'hereu no és vàlid com a testament, però el legislador no vol oblidar les disposicions atorgades, ja que responen a la voluntat del causant i converteix el testament nul en codicil. D'aquesta manera, les disposicions establertes en el testament nul seran vinculants i hauran de ser complimentades pels nous hereus; per exemple: els nous hereus hauran de complir els llegats establerts en el testament nul, ara convertit en codicil.
El principi de la necessitat d'hereu obliga a instituir un hereu, ara bé, també es pot distribuir tota l'herència en llegats i, en aquest cas, si el testador no és de veïnatge civil tortosí, s'haurà de nomenar un marmessor universal perquè pagui els deutes i reparteixi el seu patrimoni en llegats, ja sigui directament, ja sigui realitzant l'herència en diners i distribuint-los segons el destí previst pel causant.
L'hereu ostenta tres funcions fonamentals en la successió, com a alter ego del difunt, com a adquirent i com a executor:
· Com a alter ego del causant, l'hereu és el continuador de la seva personalitat. Segons marsal guillamEt, «l'acceptació provoca, a més de la confusió dels patrimonis del causant i de l'hereu, la confusió de personalitats.» El successor és quelcom més que un adquirent, és una condició personal i intransferible: la condició d'hereu és res extra comercium (Resolució de la DGRN de 29 d'agost de 1925) i no pot ser objecte de cessió (STS de 9 d'octubre de 1962). En aquest sentit, segons l'article 431-19.2 CCCat, la qualitat d'hereu conferida en heretament és inalienable i inembargable.
· Com a adquirent, l'hereu es subroga en la posició jurídica del causant, és el successor en l'universum ius del difunt i adquireix les seves relacions jurídiques actives i passives.
· Com a executor, l'hereu implementa les disposicions del causant, paga deutes, lliura llegats i, en general, assumeix les funcions que correspondrien a un marmessor universal. Per aquesta raó, la figura del marmessor no és gaire habitual a Catalunya, ja que aquesta funció la realitza normalment l'hereu. Des d'una perspectiva global del conjunt de l'articulat, sembla que el legislador atorgui mes importància a la funció d'executor que a cap altra, ja que un testament sense institució d'hereu però amb nomenament de marmessor universal també és vàlid.
El principi de necessitat...
Para continuar leyendo
Solicita tu prueba