Els marmessors

AutorMaria Jesus Pesqueira Zamora
Cargo del AutorProfessora de la UAO i UOC
Páginas313-328

Page 313

En els sistemes successoris romà i català l'hereu es col·loca en la mateixa posició jurídica del seu causant, per tant, l'hereu s'ha de considerar l'executor natural de la voluntat del causant. La figura central a l'entorn de la qual gira el procés successori és l'hereu, així doncs, desplaça o deixa en un lloc secundari la possible intervenció en el procés successori d'un tercer amb caràcter de marmessor o executor testamentari. Per consegüent, el marmessor solament apareix quan el causant considera preferible valer-se'n amb la finalitat de sostraure a l'hereu unes funcions que normalment li corresponen, com resulta de l'article 429-1.1, en el qual es preveu que el causant pot, si ho creu convenient, nomenar un o més marmessors.

Quant a la regulació de la marmessoria, la Compilació del Dret Civil de Catalunya de 1960, dedicà un ampli espai comprès entre els articles 235 al 241, el Codi de Successions de 30 de setembre de 1991, en feu una regulació més clara i sistemàtica, als articles 308 al 321 i, en l'actualitat, el nou Títol IV del Codi Civil de Catalunya ens remet al capítol IX -articles 429 i següents- del Llibre IV de la Llei 10/2008, del 10 de juliol, relatiu a successions.

Respecte a aquesta última regulació podríem dir que alguns dels preceptes que fan referència a la marmessoria tenen caràcter descriptiu i merament enunciador, és a dir, que el règim de la marmessoria es manté substancialment inalterat, excepte pel que fa al sistema de retribució. L'article 429-5 estableix que si el causant no ha ordenat una retribució determinada o bé que l'exercici del càrrec sigui gratuït, els marmessors universals tenen dret a percebre el 5% de l'actiu hereditari líquid.

1. Definició de marmessor i qualificació jurídica

Tenint en compte que l'hereu és el cridat a subrogar-se o col·locar-se en el lloc del causant, veiem com aquesta posició pot quedar més o menys alterada quan el testador ha instituït un marmessor. De la mateixa manera que afirmà bindEr en el sistema alemany, en el nostre dret «la institució de l'executor testamentari afecta a la situació jurídica de l'hereu, pel fet que mitjançant ella se li resten importants funcions i aquestes mateixes se li transmeten a un tercer, de manera que aquella institució pot ser configurada com una taxativa limitació de la situació normal de l'hereu».

D'altra banda, lacruz VErdEJo observa que es tracta fonamentalment d'un càrrec testamentari per executar i, més encara, vigilar l'execució del testament, malgrat que també té altres finalitats independents de l'última voluntat del testador com poden ser

Page 314

per exemple, l'enterrament, els sufragis, les mesures conservatives, l'administració de l'herència, etc. No hi ha dubte, com diu castan, que «el deure de complir les disposicions testamentàries afecta, primerament, els hereus». Però aquests poden no existir o no ser coneguts o trobar-se incapacitats o absents, o poden tenir interessos contraris als del testador, si aquest deixa ordenat alguna cosa que els hi sigui onerosa. Per això, el mateix testador ha de poder designar persones de la seva confiança, imparcials per no ser hereves, que tinguin cura de l'efectivitat del que hagi disposat.

Pel que fa a la qualificació jurídica és il·lustrativa la classificació feta per Puig i FEr-riol per a encaixar la figura del marmessor al nostre ordenament jurídic. Segons aquella hi hauria una tesi tradicional que el configura com a un mandatari del testador (STS de 5 de juliol de 1947); la següent possibilitat és considerar al marmessor com un representant del causant (STS de 18 de desembre de 1958) o dels hereus o legataris (RDGRN de 12 de juliol de 1939). I la tercera teoria és la que considera al marmessor com una persona investida d'un càrrec o ofici privat establert per la llei per a un millor compliment de les darreres voluntats (roca sastrE, STS de 6 de febrer de 1982 i de 22 de març de 1983).

Tant albaladEJo com Puig i FErriol consideren que «és una tasca completament inútil» determinar la qualificació que correspon a la posició jurídica del marmessor. El que importa, segons el primer d'aquests autors, és determinar si la marmessoria és un mandat o una altra cosa, en cas que no sigui exactament igual a cap, malgrat s'assembli a una o altra; el que importa és conèixer quines regles se li apliquen si no són suficients les seves pròpies. Quant aquestes regles han estat previstes en relació amb altres situacions. La insistència en trobar «la veritable» naturalesa jurídica de la marmessoria significa que un cop s'hagués determinat que és un mandat o una tutela, o un càrrec o ofici, etc., hauria quedat automàticament incrementat al repertori de regles aplicables.

La pura equiparació amb el mandat és inassequible si atenem a la nostra jurisprudència. Quasi tantes vegades com s'ha dit que la marmessoria és un mandat, s'ha negat en altres casos, o s'ha matisat tant l'analogia, que s'ha pogut descartar l'aplicació d'una regla que resultaria inconvenient. En realitat, en uns i altres casos s'ha generalitzat en excés i no s'ha advertit que, en definitiva, cal reconèixer que algunes vegades una regla, per exemple la del mandat, produeix una solució justa en matèria de marmessoria i altres succeeix el contrari.

Considerem que una possible solució seria que el dret privat disposés d'una font de dret objectiu adequada per a dictar la raó escrita de cada situació. Al no ser així i no admetre que es tracta d'una tasca d'autèntica creació jurídica per part de la doctrina i jurisprudència, es recorre a la determinació de la pretesa naturalesa jurídica. Aquesta indagació permet, indirectament, aplicar preceptes d'altra institució que poden convenir la marmessoria, i amb aquest criteri, l'intèrpret prossegueix la tasca de completar l'obra legislativa.

En definitiva, dotada la marmessoria d'un estatut jurídic complet, s'arribaria a la conclusió de que la marmessoria no és un mandat, ni una tutela, ni un ofici o càrrec, etc. sinó que la marmessoria és pura i simplement, la marmessoria. O dit d'una altra manera, que la marmessoria defectuosa i incomplerta que tenim a la vista dels articles del Codi, pot ésser una marmessoria bastant completa i poc defectuosa si se li dota d'una corresponent regulació legal.

I és que analitzat el nou text legal, aquest tampoc es pronuncia sobre la posició jurídica del marmessor, és a dir, si aquest és un mandatari, un fiduciari, un representant, un administrador, un curador o un titular d'un càrrec o ofici. La seva funció té elements de totes les figures esmentades però no coincideix completament amb cap d'elles.

Page 315

1.1. Caràcters del càrrec de la marmessoria

El marmessor és un càrrec voluntari, renunciable, personalíssim, retribuït i temporal.

  1. És voluntari. La persona nomenada pel testador pot lliurement acceptar expressament o tàcitament el càrrec o renunciar al mateix. Segons l'article 429-4.2 del Llibre IV «si el designat com a marmessor, un cop requerit notarialment per algun hereu o

    per una persona interessada en l'herència, no accepta el càrrec davant de notari dins del mes següent a la notificació, s'entén que hi renuncia.»

    Per tant, és un càrrec voluntari perquè es necessita l'acceptació del nomenat, en cas contrari s'entén que hi renuncia; però d'acord amb la literalitat de l'article citat, potser és més exacte- o més pràctic a l'hora d'assessorar una persona nomenada pel càrrec- entendre que la voluntarietat radica en què hom pot no acceptar el càrrec davant de notari dintre del mes següent a la notificació del requeriment per algun hereu o persona interessada.

  2. És renunciable. Un cop acceptat de la manera que acabem d'exposar, el càrrec de marmessor és renunciable, però al·legant justa causa davant el jutge.

    Estableix l'article 429-4.1 que «una vegada acceptat el càrrec, encara que sigui tàcitament, l'acceptat no es pot excusar de continuar en l'exercici del càrrec sense una justa causa apreciada pel jutge».

    No diu el Codi quines són les justes causes que alliberen de l'obligació assolida; és a dir, que justifiquen la renúncia. La seva apreciació ha de quedar a criteri del jutge.

    Però l'article 429-4.3 indica que «la renúncia del marmessor al càrrec o l'excusa justificada per a no continuar exercint-lo no impliquen la pèrdua del que el causant hagi disposat a favor seu a títol d'herència o llegat, llevat que el causant ho imposi expressament». Sembla que la renúncia al càrrec, després de la seva eficaç acceptació, només és possible mitjançant una causa justa (article 429-4.1), però la renúncia sense una causa justa segons l'article, 429-4.3 no implica la pèrdua del que el causant hagi disposat a favor seu a títol d'herència o llegat. Per això, podem assenyalar la contradicció de l'apartat 3 de l'article 429-4 donat que sembla acceptar com a eficaç la renúncia sense causa justa.

  3. És personalíssim. Hem de recórrer al concepte fiduciari per a destacar el tret més característic de l'executor testamentari. Vol dir un nomenament fonamentat en la confiança que la persona del marmessor inspira al testador, tal i com afirma EsPin.

    L'article 429-1.3 disposa que «els marmessors no poden delegar llurs funcions si no hi han estat facultats».

    La delegació del...

Para continuar leyendo

Solicita tu prueba

VLEX utiliza cookies de inicio de sesión para aportarte una mejor experiencia de navegación. Si haces click en 'Aceptar' o continúas navegando por esta web consideramos que aceptas nuestra política de cookies. ACEPTAR