Els drets reals de garantia
| Autor | Adolfo Lucas Esteve |
| Páginas | 189-201 |
Page 189
Dins de la ja clàssica distinció dels drets reals limitats entre els de gaudi, adquisició preferent i garantia, el capítol IX del títol VI del llibre V es refereix a aquests darrers. S’hi analitzaran en primer lloc els drets reals de garantia en el seu conjunt, tot fent un estudi dels elements i característiques comunes a tots ells, així com també l’existència d’altres formes de garantia real no tipificades expressament en el nostre dret positiu. En els diver-sos capítols a continuació, procedim a l’estudi detallat de cadascun dels drets reals típics existents en el nostre ordenament jurídic, és a dir: la Penyora, la Hipoteca i l’Anticresi, regulades al Codi Civil i al Codi Civil de Catalunya; el dret de Retenció (regulat com a figura amb substantivitat pròpia al Codi català però admès també al Codi espanyol); així com també la Hipoteca mobiliària i la Penyora sense desplaçament, que són objecte de regulació en una llei específica (Llei de 16 de desembre de 1954).
A ningú no se li escapa la importància que té per al progrés econòmic en general i per a la seguretat jurídica en particular el fet que el creditor disposi de mitjans eficaços per assegurar l’efectivitat i el compliment del seu dret de crèdit. Aquesta finalitat és la que pretén el nostre ordenament jurídic quan consagra en l’art. 1911 CCE el principi de la responsabilitat patrimonial universal, en virtut de la qual el deutor respon amb tots els seus béns presents i futurs del compliment de les seves obligacions. No obstant això, la formulació d’aquest principi es trenca quan es pretén dur a la pràctica en aquells supòsits en els quals el patrimoni del deutor és insuficient per cobrir tots els seus deutes. Davant d’aquesta even-tualitat, la seguretat del tràfic econòmic i jurídic exigeix que es doti el creditor d’una sèrie de mecanismes complementaris que reforcin la seva posició i assegurin el retorn del crèdit que el deutor té amb ell. Aquests mecanismes es poden reduir a quatre:
a) Els privilegis: Creats per la llei per protegir i garantir determinats crèdits especials (en favor de la Hisenda Pública, la Seguretat Social, els crèdits salarials…). Es podrien definir com a la facultat que tenen certs crèdits per ser cobrats amb preferència per sobre d’altres perquè així ho ordena alguna disposició legal. El motiu d’aquesta preferència ve donat pel caràcter públic del creditor (Hisenda, per exemple) o per l’interès social subjacent en el crèdit que cal protegir (cas dels salaris). S’ha discutit molt sobre la naturalesa d’aquesta figura i sobre la seva relació amb d’altres afins. Es distingeixen dels drets de garantia en què aquests concedeixen al creditor un dret de
Page 190
realització (ius distrahendi) i que neixen per conveni entre els interessats, mentre que els privilegis tenen el seu origen en una disposició legal, i atribueixen un dret preferent al cobrament.
b) Les garanties personals: Consisteixen en afegir una altra persona que pugui complir en cas que no ho pugui fer el deutor principal (aval, fiança, assegurances de caució...). La fiança suposa un conveni de naturalesa obligacional, consensual, accessòria, que pot ser onerós o gratuït, en virtut del qual una persona aliena al deute principal es compromet a retornar-lo, ja sigui en cas que no ho faci el deutor (fiança subsidiària) o per compte d’aquest (fiança solidària). En aquest darrer cas no caldria esperar l’incompliment per part del deutor principal. És precisament el caràcter contractual d’aquesta figura el que ens impedeix entrar a analitzar-la amb més profunditat, ja que aquest anàlisi estaria inclòs a la part del dret civil reservada a les obligacions i els contractes.
-
Les afeccions reals: Suposen la subjecció de determinats béns al pagament de certs drets de crèdit amb independència de qui en sigui el deutor originari i de qui sigui el titular actual dels béns. Totes elles neixen per mor d’una disposició legal, i en el nostre ordenament jurídic en trobem exemples amb l’afecció d’immobles al pagament d’impostos, amb la dels pisos o locals en edificis en propietat horitzontal respecte de les despeses de comunitat, o fins i tot amb la llei d’aprofitament per torns de béns per al seu ús turístic per tal de respondre de les despeses i quotes degudes a la societat de serveis, o amb els terrenys afectats per plans d’urbanització respecte dels costos ocasionats per aquesta.
-
Les garanties reals: Es caracteritzen per recaure sobre béns determinats del patrimoni del deutor que queden especialment afectats a la satisfacció del crèdit que garanteixen i que atribueixen al creditor un dret de cobrament preferent davant de reclamacions d’altres possibles creditors. Amb les garanties reals s’atribueix al creditor, en cas d’impagament per part del deutor de l’obligació garantida, la possibilitat d’instar la realització del bé ofert en garantia a través de la seva venda en subhasta judicial o notarial, i amb l’import obtingut saldar el seu crèdit amb preferència per sobre d’altres creditors que pogués tenir el mateix deutor.
A través de qualsevol d’aquests mecanismes es pretén compel·lir el deutor perquè compleixi amb la seva obligació, i si finalment això no es produeix, es proporciona al creditor altres alternatives perquè pugui fer efectiu el seu dret. El fonament immediat de tots aquests instruments de garanties és assegurar el compliment de l’obligació principal per part del deutor, mentre que el fonament mediat és facilitar el tràfic econòmic, ja que com més cobrable és un crèdit, més s’incrementa aquest tràfic.
Són moltes les teories que han sorgit sobre la bondat d’aquests instruments de garantia, puix que gràcies a ells es produeixen un gran nombre d’efectes que han estat perfectament sistematitzats i recollits per CORTIÑAS RODRIGUEZ-ARANGO, que els resumeix en tres:
a) La generalització del crèdit: Com que el crèdit és més segur, es concedirà amb més facilitat, i un número més elevat de persones se’n podran beneficiar. -
La contribució a la fixació correcta del valor d’una empresa: En la compra d’empreses, a l’hora de fixar-ne el valor exacte, és de gran utilitat saber quin grau de seguretat o de risc existeix entre creditors i deutors.
-
La productivitat del crèdit: El benefici de la concessió del crèdit (degudament garantit) no només repercuteix en benefici del deutor, sinó que la inversió correcta realitzada per aquest afavoreix alhora altres creditors del mateix deutor.
Page 191
En resum, gràcies a les garanties reals s’aconsegueix que el creditor pugui obtenir la satisfacció del seu crèdit amb independència de quina sigui la solvència del deutor en el moment d’arribar el venciment de l’obligació garantida, i de si el seu patrimoni és o no prou solvent com per atendre el compliment degut de totes les seves obligacions. D’aquesta manera es podrà adreçar directament sobre els béns oferts en garantia, i obtenir amb ells la satisfacció del seu crèdit.
Entrant ja en l’anàlisi de les garanties reals que són matèria d’aquest estudi, farem en primer lloc una breu ressenya històrica de la seva aparició. En un moment inicial va sorgir la figura de la Fidúcia, a través de la qual el deutor transmetia al creditor la propietat de la cosa oferta en garantia, amb el pacte de tornar-la quan hagués complert l’obligació principal garantida. Posteriorment, es va atenuar el rigor d’aquella figura per limitar-se a transmetre al creditor la possessió de la cosa oferta en garantia, mentre que el deutor en conservava la propietat (donant lloc a la Penyora). Finalment, al deutor se li va permetre la possibilitat de conservar fins i tot la possessió de la cosa oferta en garantia, donant lloc al naixement de la Hipoteca.
En el nostre ordenament jurídic són tres els cossos legals que han abordat la regulació dels drets reals de garantia amb més o menys intensitat: el Codi Civil, la Compilació de Dret Navarrès de 1973 i el legislador català que inicialment ho va fer a través de lleis sectorials que actualment han quedat refoses en el llibre cinquè del Codi Civil vigent.
Pel que fa al Codi Civil espanyol, els avatars del procés codificador van fer que a última hora s’inclogués l’anticresi amb la penyora i la hipoteca; encara que, això sí, es va introduir la seva regulació en matèria d’obligacions i contractes quan es tractava clarament de drets reals. El legislador va reservar la figura de la Penyora per als béns mobles, mentre que la Hipoteca i l’Anticresi es van utilitzar per als béns immobles. Posteriorment, els greus perjudicis i inconvenients que suposava per al deutor la pèrdua de la possessió de la cosa quan aquesta li era necessària per a la seva activitat econòmica van afavorir l’aparició de noves figures de garantia sobre cosa moble que no impliquessin desplaçament possessori. Com a conseqüència de tot això, van néixer la Hipoteca Mobiliària i la Penyora sense desplaçament, en funció de la identificabilitat major o menor dels béns oferts en garantia.
Pel que fa al Dret Català, la Compilació de 1960 no contenia cap referència als drets reals de garantia. La primera Llei que va incidir en aquesta matèria va ser la de 19 de juliol de 1990, sobre acció negatòria, immissions, servituds i relacions de veïnatge, a la qual va seguir la de 29 de novembre de 1991, relativa a les garanties possessòries sobre cosa moble, en què es va regular per primera vegada la Penyora i el dret de retenció mobiliari.
Posteriorment, la llei de 5 de juliol de 2002, de drets reals de garantia, va ampliar l’elenc de figures a l’Anticresi i al dret de Retenció...
Para continuar leyendo
Solicita tu prueba