El dret a l'autonomia de la persona en l'àmbit de la salut
| Autor | Adolfo Lucas Esteve |
| Cargo del Autor | Profesor i Magistrado, Universitat Abat Oliva |
| Páginas | 93-109 |
Page 93
El dret a l’autonomia de la persona en l’àmbit de la salut ha estat introduït, per raons sistemàtiques, en el capítol II, títol I del llibre II del Codi civil català dividit en tres seccions: la primera, dedicada als tractaments mèdics (de l’art. 212-1 al 212-3); la segona, als internaments (de l’art. 212-4 al 212-6); i la tercera, a les decisions sobre el propi cos (art. 212-7). Aquest tractament del dret en el títol de la persona física i, tot seguit, en el de la personalitat i la capacitat suposa una novetat. Altres opcions eren: regular-lo amb els drets de la personalitat, tractar-lo en la teoria general de l’autonomia privada, o seguir formant part com fins ara de la legislació especial en la Llei 21/2000, sobre els drets d’informació en relació amb la salut i l’autonomia del pacient, i la documentació clínica, que no ha estat derogada pel Codi sinó que continua vigent, però finalment s’ha seguit el criteri adoptat en precedents comparats recents com el Codi civil de Quebec i el Codi civil francès.
La Llei catalana 21/2000 coexisteix també amb la Llei estatal 41/2002, sobre drets del pacient, informació i documentació clínica. Aquesta darrera deroga els apartats 5, 6, 8, 9 i 11 de l’article 10, l’apartat 4 de l’article 11 i l’article 61 de la Llei 14/1986, general de sanitat (LGS), i constitueix la legislació de caràcter bàsic (disposició addicional primera) aplicable a tot l’Estat espanyol sens perjudici del seu desenvolupament per les comunitats autònomes. Com que la legislació estatal conté una regulació de mínims, la comunitat autònoma pot establir nivells de protecció més elevats (STC 102/1995, de 26 de juny), com ha estat el cas a Catalunya, però respectant sempre la legislació bàsica. La col·lisió entre l’una i l’altra donaria lloc a una declaració d’inconstitucionalitat de la norma autonòmica (STC 61/1993, de 18 de febrer). Mitjançant aquesta regulació autonòmica i estatal, els legisladors desenvolupen en el nostre ordenament jurídic el Conveni del Consell d’Europa per a la protecció dels drets humans i la dignitat de l’ésser humà envers les aplicacions de la biologia i la medicina, que va tenir lloc a Oviedo suscrit el 4 d’abril del 1997, i que va entrar en vigor al nostre país l’1 de gener del 2002.
Naturalesa jurídica del dret, fonament i límits
L’autonomia de la persona en l’àmbit de la salut (art. 43 CE) pertany als «drets de la personalitat» per contraposició als «drets patrimonials», però no queda configurada en si mateixa com un dret fonamental (secció 1a, del capítol segon, del títol I de la CE); per això, no ha estat objecte de Llei orgànica ni garantida per una tutela judicial específica
Page 94
pels tribunals ordinaris o pel recurs d’empara davant el Tribunal Constitucional. Ara bé, el consentiment informat, les decisions sobre el propi cos i altres drets referits a la salut constitueixen un vessant privat, un exercici d’autonomia personal, que deriva de drets públics constitucionals fonamentals com la llibertat (art. 1.1 CE), la intimitat (art. 18.1 CE), la vida o la integritat física (art. 15 CE). Es fonamenten en la dignitat de la persona i estan al servei del lliure exercici de la seva personalitat (art. 10.1 CE).
La configuració positiva d’aquests drets constitueix, al mateix temps, un límit a l’autonomia, i aquests no permeten una formulació negativa perquè no existeix, per exemple, un dret subjectiu a morir o a amputar-se parts del propi cos.
Els principis d’inviolabilitat i d’indisponibilitat, que caracteritzen els drets de la personalitat, constitueixen altres límits de l’autonomia. El primer, la inviolabilitat, preveu el dret des d’una perspectiva passiva, en virtut del qual els drets de la persona no poden ser infringits o desconeguts per part d’altres, amb l’excepció de la finalitat terapèutica de l’acte. El segon, la indisponibilitat, considera el dret des d’una perspectiva activa, per la qual el titular no té un poder de disposició al marge de la llei. També aquí podríem afegir-hi alguna excepció com, per exemple, la donació per al trasplantament d’òrgans.
Finalment, l’exercici del dret a l’autonomia en l’àmbit de la salut s’ha d’articular i harmonitzar amb el dret a l’objecció de consciència del personal sanitari tal com ho declarà, d’acord amb l’article 17 de la Guia d’ètica mèdica europea, l’Assemblea del Consell d’Europa per la Resolució del 7 d’octubre del 2010, en què afirma que «cap hospital, institució o persona pot ser sotmès a pressions, considerat responsable o patir qualsevol discriminació pel seu rebuig a realitzar, acollir o assistir un avortament o un acte d’eutanàsia».
El dret a la informació
Un principi bàsic de tot pacient és el dret a ser informat, un dret previ a la prestació del consentiment lliure i voluntari i correlatiu al deure d’informar que té el personal sanitari (SSTS de 6 de juliol i 23 de novembre de 2007). No s’esgota en un sol acte sinó que persisteix durant tota la relació entre pacient i professional sanitari. S’admeten les consultes, però entre professionals sanitaris mentre no es reveli la identitat del pacient a fi d’encertar-ne el diagnòstic o de millorar-ne el tractament.
El pacient és el titular del dret subjectiu de rebre informació, tant en sentit positiu com negatiu, és a dir de no rebre informació (art. 212-1.1 CCCat i 2.1 Llei 21/2000).
El dret a ser informat és un dret personalíssim, fins al punt que s’ha d’informar, de manera adequada segons les possibilitats de comprensió a la persona incapacitada (art. 3.2 Llei 21/2000 i 5.2 Llei 41/2000); els menors (art. 44 Llei 14/2010) i els incapaços naturals (majors d’edat que circumstancialment no es troben en condicions de comprendre) si el metge responsable així ho valora (art. 3.3 Llei 21/2000).
El dret a la autonomia, el consentiment informat
La persona pot prestar el consentiment en l’àmbit de la salut si reuneix alguna de les circumstàncies següents:
Page 95
-
Major de setze anys. La mera incapacitació no impedeix per se la prestació del con-sentiment, per tant, serà la sentència d’incapacitació la que determini els actes que no necessiten representació legal, i són vàlides les declaracions emeses pel pacient en moments en què manifesti la seva capacitat natural (sEubA; rAmos).
En la reproducció assistida s’eleva l’edat, i tant el donant de gàmetes com la receptora han de ser més grans de 18 anys amb plena capacitat d’obrar (art. 5 Llei 14/2006). Quan la dona sigui casada, i no estigui separada legalment o de fet, es requereix també el consentiment lliure, conscient i formal del marit. En cas de defunció del marit es presumeix el consentiment si el cònjuge difunt hagués estat sotmès a un procés de reproducció assistida.
-
Menor de setze anys, sempre que tingui maduresa intel·lectual i emocional suficient, és a dir, capacitat natural. A tal efecte pot ser necessària la intervenció d’especialistes (psicòlegs, psicoterapeutes, etc.) a fi de verificar l’estat de consciència del menor i ajudar-lo a fer-se càrrec de la situació, valorar les diferents alternatives i escollir l’opció més adient. Faltarà aquesta circumstància si manca algun aspecte, per exemple, si el pacient té prou coneixements però hi ha dubtes sobre el seu comportament (sAncho GArGAllo).
En relació amb l’avortament, la Llei 2/2010 no estableix un límit d’edat, tan sols esmenta que les menors de 16 i 17 anys poden prestar el consentiment per elles mateixes i s’ha d’informar almenys a un dels representants legals llevat el cas de conflicte greu (art. 14 Llei 2/2010). S’entén, per tant, que aquest criteri preval en sentit contrari, és a dir, quan la menor vol continuar amb l’embaràs en contra de la voluntat dels seus pares, com posa en relleu la doctrina per la irreversibilitat de l’acte i els perjudicis psíquics que es poden derivar per a la dona gestant sotmesa a un acte d’avortament contra la seva voluntat (romEo mAlAndA).
-
Els representats
Supòsits en què operarà la representació en el dret a la informació
Quan la persona es trobi en un estat físic o psíquic que no li permeti rebre la informació o comprendre-la (incapacitació, menors d’edat no madurs i majors d’edat incapaços naturals), aquesta es dóna en les persones que assenyala l’article 212-1.4 CCCat.El mateix pacient, però, també pot «permetre i autoritzar l’accés a la informació» (art. 212-1.2 CCCat) de manera expressa o tàcita a les persones a les quals està vinculat (art. 3.1 Llei 21/2000 i 5.1 Llei 41/2002). En cas de decés, els familiars tenen dret a ser in-formats sobre les causes que han produït la mort.
Supòsits en què operarà la representació en la prestació del consentiment
El Codi opta per una formulació oberta en què declara que la representació tindrà lloc quan la persona que ha de prestar el consentiment es trobi en un...
Para continuar leyendo
Solicita tu prueba