La donació
| Autor | Adolfo Lucas Esteve |
| Páginas | 119-156 |
DRET CIVIL CATALÀ IV | DRETS REALS
CAPÍTOL 5
LA DONACIÓ
1. Concepte de donació: els seus elements
estructurals i naturalesa jurídica
La donació típica contemplada per l’art. 531-7 CCCat pot denir-se com l’acte pel
qual el donant, lliurement i espontàniament, disposa a títol gratuït i com a acte de liberali-
tat un bé o conjunt de béns del seu patrimoni, amb el consegüent empobriment a favor del
donatari que, per raó de la causa donandi, adquireix, i s’enriqueix, sempre que accepti en
vida del donant o donants. Així doncs, en aquest capítol estudiarem la donació entre vius
regulada en el Codi civil de Catalunya.
Apareixen en aquest art. 531-7 CCCat els elements estructurals identicadors d’una
donació típica, és a dir, la contemplada pel Codi, i, alhora, com es veurà, resol –la nova
regulació- les que han estat discussions clàssiques entorn de la naturalesa jurídica de la
donació. En efecte, igual que l’art. 618 CCE –que, al seu torn, segueix el Code civil francès,
art. 893– parla de la donació com un «acte», cosa que en si mateixa, encara que exclou
denominar-la contracte (sí que ho fa l’art. 769 Codice italià), no impedeix la possibilitat
d’una donació contractual, encara que, per ser contractual, seria atípica en no ser l’expres-
sament regulada pel Codi civil de Catalunya; per tant, ha de dir-se que la donació típica
presenta com a notes pròpies les següents:
a) Ser una disposició a títol gratuït. De forma més matisada, altres codis, art. 618 CCE,
art. 893 Code i art. 769 Codice, parlen de liberalitat, conseqüència del fet que és pos-
sible, al costat de no infreqüent, l’existència d’actes gratuïts en els quals no hi ha ànim
de liberalitat, sense perjudici que la donació que aquí estudiarem sigui sempre inter
vivos i amb ànim de liberalitat.
b) No tenir caràcter contractual, la qual cosa es dedueix de la seva ubicació sistemàtica.
Així, es regula en el llibre V (si es considerés contracte hauria de ser regulada en un
futur llibre VI, que encara manca en el Codi civil de Catalunya), i, més concretament,
es regula en el Títol III, referent a «l’adquisició, la transmissió i l’extinció del dret
real», just després de regular la «Tradició» o traditio, que ja la comporta de per si la
mateixa donació.
120 ANGEL SERRANO
DRET CIVIL CATALÀ IV | DRETS REALS
c) No ser admissible, ja que el Codi la tipica com a donació real, la promesa de donació.
Sí que seria possible, si s’admetés com a donació contractual, que fos de béns d’altri
en no implicar en si l’efecte traditorio, i també seria admissible una promesa de do-
nació, però justament perquè el Codi la tipica amb ecàcia real, no és admissible la
promesa de donació, ja que aniria contra la immediatesa traslativa i l’espontaneïtat
pròpies de la donació real, a què s’afegiria la impossible coercibilitat per complir
l’acte traslatiu i, a més, la falta de l’animus donandi, per haver-se de donar just en
el moment en què es fa la donació, la qual cosa implicaria presumir que subsisteix
l’esperit de liberalitat inicial.
d) No haver-hi correlativitat entre l’acte del donant i la necessària acceptació del donatari,
art. 531-7 in ne CCCat, de la mateixa manera que tampoc no hi ha –perquè no hi ha
contracte– drets i obligacions correspectius de donant i donatari, ja que el que hi ha
és un acte de disposició unilateral del donant i un altre d’unilateral, no obligatori sinó
com a càrrega personal, si vol adquirir, d’acceptació del donatari, que no requereixen
unitat d’acte, sinó que poden ser aïllats en el temps, com es dedueix de l’art. 531-8.1
1.1. Elements estructurals: animus donandi
(gratuïtat i liberalitat), empobriment del donant
i correlatiu enriquiment del donatari
En la donació inter vivos són elements estructurals –l’absència dels quals determina
la nul·litat radical de la donació (el mateix passa amb la falta de forma, quan és exigida
o disminució del seu actiu patrimonial per raó de l’acte dispositiu que a la vegada, i en la
mateixa mesura, implica l’increment o enriquiment del donatari, prèvia la seva acceptació
en vida del donant. Acceptació no contractual (a diferència de la contemplada en l’art.
1262 CCE) que actua com a pressupòsit imprescindible perquè allò donat pugui ingressar
en un patrimoni aliè, com és el del donatari respecte del patrimoni del donant. La causa
justicant d’aquest desplaçament patrimonial del donant al donatari és la denominada
causa donandi, ja que, com es veurà, hi pot haver actes gratuïts que no són donació justa-
ment perquè els manca l’animus o causa donandi, que seria el tercer element.
Aquests elements estructurals exigeixen, per a la seva millor delimitació, fer les pre-
cisions següents:
a) Acte gratuït i de liberalitat. L’acte és gratuït quan procura un avantatge patrimoni-
al sense un sacrici patrimonial correlatiu en la mateixa persona (en la donació, el
donatari); no necessàriament ha de ser el desplaçament a títol de propietat. Valguin
com a exemple de possibles actes gratuïts el comodat o el préstec gratuït. Així, l’acte
gratuït seria el gènere i la donació, l’espècie. Els actes o contractes gratuïts són bila-
terals quan requereixen prestacions de cadascuna de les parts i, tot i això, continuen
sent gratuïts quan la prestació d’una de les parts no implica una utilitat correlativa de
l’altra, per estar simplement dirigida a restablir la situació anterior (status quo ante),
cas del comodant que recupera la possessió de la cosa.
No hi ha donació, encara que se li assimili en matèria de forma, art. 1187 CCE, en la
condonació del deute, atès que en aquesta remissió o perdó del deute no hi ha animus
donandi, sinó animus solvendi, amb efecte liberatori, per la qual cosa no hi ha una
LA DONACIÓ 121
DRET CIVIL CATALÀ IV | DRETS REALS
donació. I, d’altra banda, el fet que pugui rebre’s un reconeixement social o beneci
moral, v. gr. donació d’un quadre al museu de la ciutat, tampoc no exclou la gratuïtat
ni aquest reconeixement pot considerar-se contraprestació.
Tampoc no hi ha donació pròpiament dita, ni acte gratuït, en els mers actes de li-
beralitat (no donativa), com passa quan una persona, sense disposar dels seus béns
ni veure disminuït el seu patrimoni (i en aquesta nota radica l’essència diferencial),
procura a una altra un beneci o avantatge, sigui per prestar-li un servei (dipòsit o
mandat no retribuït), permetre-li el gaudi d’una cosa (habitatge als lls a precari o en
comodat) o nançar-li una operació de crèdit, ja que el que hi ha com a causa, vid.
art. 1.274 in ne CCE, és «la mera liberalitat del benefactor». Supòsit diferent amb
vista a la gratuïtat, i més problemàtic, que s’estudia infra, serà el de les donacions
remuneratòries o negocis mixts cum donatione, en què el transcendent serà la causa
principal i única a la qual responen, ja que un mateix negoci no pot tenir una doble
causa. Qüestió diferent serà destriar si realment hi ha dos negocis o un de complex.
El caràcter gratuït tant pot donar-se en els actes inter vivos com en els mortis causa,
però aquí únicament en aquells que són a títol singular, cas del llegat. En aquells que
són a títol universal, cas de l’hereu, no procedeix tal distinció d’onerós o gratuït, ja
que passa a ocupar la mateixa posició que tingués el causant en les relacions jurídico-
transmissibles.
En conseqüència, hi pot haver acte gratuït sense ser donació i, també, liberalitat que
no és donació, si coincidim que perquè hi hagi acte de liberalitat cal l’animus donandi
(element de caràcter subjectiu), que implica llibertat i espontaneïtat en l’atribució; i,
a més, un autèntic enriquiment del beneciari o donatari com a conseqüència neces-
sària de l’empobriment del donant (o element objectiu). Justament per això són su-
pòsits de liberalitats no donatives les liberalitats d’ús o la mateixa donació indirecta.
b) Animus donandi, o esperit voluntari de liberalitat. D’aquest element estructural cal
destacar-ne el seu marcat caràcter psicològic (aquest subjectivisme serveix també
per diferenciar-lo dels actes gratuïts en què s’atén a l’aspecte objectiu), encara que
el rellevant no són els motius (sense perjudici que puguin ser rellevants en cas d’il-
licitud o immoralitat) pels quals es dóna (v. gr. desig de minvar l’actiu patrimonial,
recompensar el ll per l’acabament dels estudis, etc.), sinó que el que és rellevant és
la licitud de la causa i el seu caràcter gratuït. No en va és aquesta causa donandi la
que justica el desplaçament patrimonial del donant al donatari i la que, al seu torn,
impedeix parlar d’enriquiment sense causa pel donatari, encara que ell no realitzi cap
contraprestació. La causa donandi no pot ser il·lícita ni immoral ja que la donació
seria nul·la, cfr. art. 1.275 CCE, ns i tot encara que la donació no es conguri com
un contracte, caràcter contractual també discutit en el CCE. A aquest efecte el seu
art. 609,2 esmenta la donació al marge dels contractes (o títol) que juntament amb la
tradició (o traditio) produeixen el desplaçament patrimonial, per aplicació de la teo-
ria del títol i el mode, que no és aplicable a la donació. Aquest esperit de liberalitat, de
caràcter espontani perquè no existeix vincle jurídic que en determini, o determinés,
l’exigibilitat, és el que permet distingir, d’altra banda, la donació del compliment de
l’obligació natural.
c) Correlativitat entre l’empobriment del donant i l’enriquiment del donatari. Tant l’em-
pobriment com el correlatiu enriquiment són elements objectius, de marcat caràcter
econòmic, que deriven d’un acte dispositiu unilateral del donant, que únicament pot
tenir com a beneciari el donatari o donataris, però no a terceres persones (atès que
cauria en l’estipulació a favor de tercera persona). El desplaçament patrimonial és
Para continuar leyendo
Solicita tu prueba