Les disposicions fiduciàries

AutorDra. María Luisa Zahino Ruiz
Cargo del AutorProfessora de dret civil de la UB
Páginas175-194

Page 175

I Introducció

Sota la rúbrica Disposicions fiduciàries, es regulen en el Codi civil de Catalunya -Capítol IV, Títol II, Llibre IV- dues institucions que presenten com a nota comuna el fet que un tercer intervé en la designació de l'hereu testamentari, basant-se en la relació de confiança existent entre el testador i la persona encarregada de la designació. Es tracta dels supòsits en què la designació de l'hereu es fa mitjançant fiduciari -cònjuge, convivent o parents- i de l'herència i el llegat de confiança. La diferència essencial entre ambdues institucions rau, com indicava roca sastrE, en el fet que els hereus de confiança, en complir-la o revelar-la, no manifesten o exterioritzen una voluntat pròpia, sinó aliena -la del testador. En canvi, quan la designació de l'hereu es fa mitjançant fiduciari, l'elector de- clara una voluntat pròpia i seva, «intrínseca, formada i nascuda i elaborada per si mateix» destinada a integrar la voluntat del testador.

Pel que fa a la regulació d'ambdues institucions en el Llibre IV, es manté el règim vigent en el Codi de Successions, «amb canvis lleus adreçats a simplificar la redacció dels preceptes i a harmonitzar-los amb la resta del llibre quart», (Preàmbul III, c) § 5), i d'altres, més significatius, d'ordre substantiu.

II la designació d'hereu per fiduciari

La designació d'hereu per fiduciari és una institució d'origen consuetudinari que respon a la conveniència que el fill que ha de quedar a casa a regir el patrimoni familiar, sigui el més apte per gestionar-lo, a efectes de garantir-ne la subsistència i l'interès familiar. Com que aquesta aptitud dels fills no es pot comprovar fins que tenen una certa edat, per al cas de mort prematura del pare o la mare propietari dels béns, el dret consuetudinari va desenvolupar la pràctica d'atribuir, amb caràcter subsidiari, a un tercer la designació -generalment al cònjuge, i a falta d'aquest, als parents (vegeu brocà montagut).

La utilitat de la institució com a mecanisme de cohesió del patrimoni agrícola familiar era evident en el context històric i econòmic en què es va desenvolupar; però, la pràctica també pot resultar un instrument eficaç en l'actualitat per tal de garantir la continuïtat de l'empresa familiar quan es tracta de patrimonis industrials i mercantils. Com explica Puig FErriol, una de les característiques de l'empresa familiar catalana és el predomini del

Page 176

factor personal sobre el capitalista que es projecta en la necessitat que l'hereu que hagi de continuar al capdavant del negoci reuneixi unes característiques determinades, ja que l'empresari és a la vegada propietari i gestor del negoci. Si aquestes característiques no es poden apreciar en el moment de la mort del titular de l'empresa, atesa l'edat o les condicions personals dels fills, és lògic, com diu Puig FErriol, que es pugui encomanar al cònjuge o als parents la facultat d'escollir l'hereu que hagi d'assumir la gestió del patrimoni familiar, o, si no s'estima necessària la institució d'un sol hereu, la distribució de les participacions hereditàries entre els fills en parts iguals o desiguals.

El llibre quart del Codi civil manté en aquesta matèria el règim vigent en el Codi de Successions, tot i que s'hi han introduït canvis d'ordre terminològic i sistemàtic, i, d'altres més significatius de caràcter substantiu.

Pel que fa a la terminologia és encertada la modificació de la rúbrica que encapçala la Secció primera en substituir del títol el terme «institució» pel terme «designació» -que pressuposa la institució pel propietari dels béns-, atesa la consideració del testament com a acte personalíssim en què el causant ordena la seva successió mitjançant la institució d'un hereu o més (art. 421-2 CCCat). El fiduciari té la facultat d'elegir hereu o de distribuir l'herència entre les persones instituïdes pel causant, de manera que el que fa és completar o integrar la seva voluntat. Però no institueix: la institució la fa el testador -o l'heretant. En cas contrari, el testament no seria vàlid (art. 422-1.3 i 423-1.1 CCCat).

Els canvis sistemàtics es palesen en l'ordenació del contingut dels arts. 148 i 149 del Codi de Successions en els deu preceptes (art.424-1 a 424-10) que integren les Subseccions primera -La designació d'hereu pel cònjuge o pel convivent- i segona -La designació d'hereu pels parents- de la Secció primera -La designació d'hereu per fiduciari-, Capítol IV -Disposicions fiduciàries-, Títol II -La successió testada-.

La principal modificació de caràcter substantiu es concreta, pel que fa a la designació d'hereu pel cònjuge -l'anomenada «clàusula de confiança»-, en l'extensió de l'exercici de la facultat d'elegir hereu o de distribuir l'herència a la persona que convivia amb el causant en unió estable de parella, seguint la tònica d'equiparació entre el cònjuge i el convivent que es fa en tot el dret de successions (Preàmbul III, c) § 5 CCCat). Però, els canvis substantius més significatius han estat introduïts en el règim de la designació d'hereu pels parents que, contràriament a la pràctica consuetudinària que es troba en l'origen de la institució, no només poden elegir hereu, sinó també distribuir l'herència entre els fills i els descendents del testador, i fins i tot, en alguns supòsits, administrar l'herència mentre no es produeixi la delació (art. 424-5, 424-6 i 424-10 CCCat).

1. la designació d'hereu pel cònjuge o pel convivent

El testador pot instituir hereu el descendent que el seu cònjuge o convivent en unió estable de parella supervivent triï entre els fills comuns i llurs descendents o els pot instituir en les parts iguals o desiguals que el cònjuge o convivent estimi convenients (art.424-1.1 CCCat).

L'atribució de l'encàrrec es pot fer mitjançant pacte successori o testament, tot i que, atesa la ubicació sistemàtica de l'art. 424-1.1 CCCat en el Títol II, relatiu a la successió testada, el precepte preveu exclusivament la possibilitat de constituir l'encàrrec en testament.

L'eficàcia de la designació però, depèn de l'acceptació del cònjuge o, en el seu cas, del convivent en unió estable de parella, atès que el caràcter voluntari del càrrec fiduciari fa ne-

Page 177

cessària l'acceptació, per la qual la llei no exigeix cap formalitat específica. Així, es pot fer de manera expressa o tàcita, mitjançant la realització d'actes que només podria executar la persona que hagués acceptat la condició d'elector (Puig FErriol). La renúncia, en canvi, té caràcter formal, atès que s'ha de realitzar en escriptura pública i, en cas que es produeixi determina -com qualsevol supòsit de manca d'elecció o de distribució- la ineficàcia de la clàusula fiduciària, cas en què s'obre pas a les restants clàusules preventives establertes pel causant. I, si el causant no ha fet cap previsió, s'aplica -diu l'art. 424-3 CCCat- «..., si escau, el que estableix l'article 424-5 o, si no escau, es defereix l'herència als fills per parts iguals, i en el lloc del premort entren els seus descendents per estirps....». Si no escau la designació pels parents, l'herència es defereix als fills per parts iguals, i en el lloc del premort entren els seus descendents per estirps. En qualsevol cas, si no hi ha descendents, els hereus del premort poden reclamar la llegítima que li hauria correspost (art. 424-3 CCCat).

1.1. Els pressupòsits subjectius per a l'assumpció de l'encàrrec fiduciari: la condició de cònjuge o convivent i els requisits de capacitat

El fiduciari ha de ser cònjuge o convivent en unió estable de parella, d'acord amb el que estableix la Llei 10/1998, de 15 de juliol, per tal de poder assumir l'encàrrec.

El cònjuge supervivent no està facultat per assumir l'encàrrec en els supòsits en què hagi estat declarada la nul·litat del matrimoni o hagi estat dissolt per divorci -cosa lògica perquè ja no és cònjuge- i, tampoc, si en el moment de la mort hi ha pendent una demanda de divorci o nul·litat matrimonial, llevat de reconciliació, d'acord amb el principi que inspira la regulació de l'art. 422-13.1 CCCat. Pel que fa a la separació judicial o de fet, coincidim amb l'opinió de la doctrina majoritària que considera que el caràcter fiduciari de la institució, fonamentada en última instància en la relació de confiança, impedeix en aquests supòsits l'assumpció de l'encàrrec (Puig FErriol).

Una qüestió discutida per la doctrina tradicional ha estat la relativa a si el cònjuge vidu conserva, o no, les facultats d'elecció i de distribució en el cas de segones núpcies (vegeu broca-amEll, coll rodés, borrEll y solEr). La doctrina i la jurisprudència més recents consideren que res...

Para continuar leyendo

Solicita tu prueba

VLEX utiliza cookies de inicio de sesión para aportarte una mejor experiencia de navegación. Si haces click en 'Aceptar' o continúas navegando por esta web consideramos que aceptas nuestra política de cookies. ACEPTAR