La dimensió pública de la persona: nacionalitat, veïnatge civil i domicili

AutorAdolfo Lucas Esteve
Cargo del AutorProfesor i Magistrado, Universitat Abat Oliva
Páginas71-91

Page 71

La nacionalitat, el veïnatge i el domicili fan referència a l’estat polític o a la situació pública de la persona dintre de l’organització estatal. Tot Estat està compost per una sèrie d’elements materials (població, territori) i elements formals (el poder i el dret). La vinculació de la persona amb el dret o l’ordenament de l’Estat s’articula a través del vincle de la nacionalitat, que determina la llei personal; la vinculació del nacional a un dels drets civils forals o especials existents dintre de l’Estat espanyol s’articula a través el veïnatge civil, i la localització de la persona per a totes les relacions jurídiques que s’estableixin s’opera habitualment a través del domicili.

1. La nacionalitat

La nacionalitat és el vincle que uneix cadascuna de les persones amb un Estat. El concepte de nacionalitat té l’origen en el dret romà. Els ciutadans romans, a diferència dels peregrinus, posseïen la plenitud de drets públics i privats per ser membres de la civitas romana fins que la Constitució de Caracalla (212 d. de C.) va atorgar la ciutadania a tots els ciutadans lliures de l’Imperi romà. A l’edat mitjana es dilueix aquest vincle i se substitueix per la relació de fidelitat entre vassall i senyor, però torna a reaparèixer a l’edat moderna amb el naixement de l’Estat modern com el vincle de pertinença d’una persona a una organització política. La nacionalitat com a qualitat determina la relació de la persona amb l’ordenament jurídic de l’Estat al qual pertany; amb ordenaments d’un àmbit territorial inferior a l’Estat, com les normes autonòmiques i amb ordenaments d’àmbit superior a l’Estat, com les de la Unió Europea, aplicables només als estats membres.

La Constitució espanyola, en l’article 11, declara que la nacionalitat «s’adquireix, es conserva i es perd d’acord amb la llei». Aquesta remissió s’entén feta al Codi civil espanyol, que regula de l’article 17 al 28 els aspectes substantius, i el Registre civil, els procedimentals. A més, la Constitució estableix com a principi que cap espanyol d’origen podrà ser privat de la nacionalitat (art. 11.2 CE) i preveu la possibilitat de celebrar tractats de doble nacionalitat amb països amb vinculació especial amb Espanya (art. 11.3 CE).

Page 72

1.1. Naturalesa jurídica

La nacionalitat és un concepte que interessa tant al dret públic com al dret privat. En el dret privat, la nacionalitat està regulada pel dret civil, dintre del dret de la persona, i se li atribueix naturalesa d’estat civil o almenys de dada inscrivible al Registre Civil que determina la llei personal. La llei personal «regeix la capacitat, estat civil, drets i deures de la família i la successió per causa de mort» (art. 9.1 CCE). És innegable, però, que en la nacionalitat l’aspecte públic té un pes més important, per la qual cosa en aquesta matèria l’autonomia de la voluntat està molt restringida per qüestió d’ordre públic, s’estableix un règim legal predeterminat i indisponible protegit pel Registre Civil i amb la intervenció del Ministeri Fiscal en totes les actuacions, expedients i recursos (art. 344 RRC). Finalment podríem afegir-hi que la nacionalitat té una dimensió «internacional» perquè els conflictes que s’originen són regulats entre diferents nacionalitats pel dret internacional privat i perquè són objecte de regulació i de referència del dret internacional públic.

1.2. Adquisició originària de la nacionalitat espanyola

L’adquisició originària és la que s’atribueix al moment mateix del naixement. Es tracta d’una atribució automàtica de la nacionalitat perquè no necessita cap declaració especial. Tradicionalment s’han distingit dos criteris per atribuir al nounat una nacionalitat d’origen: l’ius sanguinis i l’ius soli (art. 17.1 CCE), els quals la llei equipara amb altres supòsits (art. 17.2 i 19 CCE).

a) L’ius sanguinis té en compte la filiació del nascut. Així, són espanyols d’origen els nascuts de pare o mare espanyols (art. 17.1a CCE).

La nacionalitat espanyola és atorgada pel fet objectiu de la generació amb independència del lloc de naixement i de si la filiació és matrimonial o no.

L’adquisició d’aquesta nacionalitat és per naturalesa i automàtica sempre que la persona sigui menor de divuit anys (art. 17.2 CCE), ja que si és major d’edat l’adquisició serà per opció.

b) L’ius soli té en consideració el lloc concret del naixement, amb independència de la nacionalitat dels pares; així, són també espanyols d’origen:

1) Els nascuts a Espanya de pares estrangers si almenys un d’ells ha nascut també a Espanya (art. 17.1b CCE). Es tracta, per tant, de la segona generació, i la llei no exigeix la domiciliació a Espanya del pare que ha donat lloc a l’adquisició de la nacionalitat quan neix el fill (Lete del Río). S’exclouen d’aquest supòsit els fills d’un funcionari diplomàtic o consular acreditat a Espanya.

2) Els nascuts a Espanya de pares estrangers, si ambdós manquen de nacionalitat o si la legislació de cap d’ells no atribueix al fill cap nacionalitat (art. 17.1c CCE). Aquest precepte protegeix el dret de tota persona a gaudir d’una nacionalitat i evita situacions d’apatrídia.

3) Els nascuts a Espanya que no tinguin determinada la filiació (art. 17.1d CCE). S’impedeixen també així situacions d’apatrídia de nounats abandonats o fills de pares desconeguts. En cas de dificultats de prova, el segon paràgraf introdueix la presumpció que han nascut en territori espanyol els menors d’edat que tinguin el primer lloc conegut d’estada en territori espanyol.

Page 73

En els supòsits d’adquisició iure soli la nacionalitat s’atribueix de manera automàtica, sempre que la persona sigui menor de divuit anys, ja que si no la via adient serà l’adquisició per opció.

c) Per ficció legal. La llei equipara als supòsits esmentats d’adquisició originària d’altres que en realitat són d’adquisició derivativa:
• Si un espanyol adopta un estranger menor de divuit anys, aquest adquirirà la nacionalitat espanyola d’origen des de l’adopció (art. 19.1 CCE).

• Si l’estranger adoptat és major de divuit anys, aquest pot optar per la nacionalitat espanyola d’origen (art. 19.2 CCE).

• Si el fill de pare o mare espanyols o el nascut a Espanya opta per la nacionalitat espanyola d’origen quan la filiació o el naixement es determinin amb posterioritat als divuit anys (art. 17.2 CCE).

Aquesta ficció legal té com a conseqüència important que al nacional d’origen no se li pot imposar la sanció de pèrdua de la nacionalitat espanyola (art. 11.2 CE).

1.3. Adquisició derivativa

L’adquisició derivativa és l’adquisició de la nacionalitat amb posterioritat al naixement. Per tant, la persona ha tingut una nacionalitat d’origen diferent de l’espanyola, i després s’ha produït un canvi pel qual adquireix la nacionalitat espanyola. Els supòsits legals són els següents:

1.3.1. Per adopció d’un menor

L’adopció d’un estranger menor de divuit anys per un espanyol dóna lloc a l’adquisició de la nacionalitat espanyola d’origen (art. 19.2 CCE). Es tracta d’un supòsit d’adquisició derivativa perquè es produeix un canvi de nacionalitat originària al qual el Codi atorga efectes d’adquisició d’origen per ficció legal, per tant, si amb posterioritat s’extingeix l’adopció, sigui quina sigui l’edat del menor, aquest no perdrà la nacionalitat espanyola (art. 183 CCE).

1.3.2. Per opció

L’opció és la facultat que tenen determinats estrangers que es troben en una situació especial i que reuneixen els requisits legals per adquirir lliurement i voluntàriament la nacionalitat espanyola mitjançant una declaració de voluntat, amb la qual cosa modifiquen la seva nacionalitat originària.

Casos. Són casos d’exercici d’opció:

a. Les persones estrangeres que estiguin subjectes a la pàtria potestat d’un espanyol o ho hagin estat (art. 20.1a CCE).

b. Les persones que tinguin el pare o la mare originàriament espanyols i hagin nascut a Espanya (art. 20.1b CCE).
c. Les persones amb filiació (fill de pare o mare espanyols o que han nascut a Espanya) determinada després d’haver fet els divuit anys d’edat (art. 17.2. CCE).

Page 74

d. Les persones estrangeres majors de divuit anys adoptades per un espanyol (art. 19.2 CCE), ja que només excepcionalment es preveu la possibilitat que l’adoptat sigui major d’edat (art. 175.2 CCE). En aquests dos darrers supòsits es considerarà la nacionalitat espanyola d’origen.

Condicions. És condició per a l’exercici de l’opció que sigui formulada pel mateix interessat o pel representant legal en els termes previstos per la llei:
• Si es tracta d’un menor de catorze anys o d’un incapaç, l’opció l’exercirà el representant legal. En aquest cas es requereix autorització en interès del menor o incapaç de l’encarregat del Registre Civil del domicili del declarant i amb...

Para continuar leyendo

Solicita tu prueba

VLEX utiliza cookies de inicio de sesión para aportarte una mejor experiencia de navegación. Si haces click en 'Aceptar' o continúas navegando por esta web consideramos que aceptas nuestra política de cookies. ACEPTAR