La defensa de la dignitat de la persona en el llibre II del Codi civil de Catalunya. Mitjans per a la seva protecció
| Autor | Robert Follia Camps |
| Cargo | Notari de Barcelona. Exdegà del Col·legi de Notaris de Catalunya |
| Páginas | 36-43 |
Page 36
Com és de tothom sabut, el llibre II del Codi civil de Catalunya fou promulgat per la Llei 25/2010, de 29 de juliol, i va entrar en vigor l’1 de gener de 2011. Es divideix en quatre títols que, en realitat, es poden agrupar en dos: el referent a la persona, que comprèn la persona física (títol I) i les institucions de protecció d’aquesta (títol II), i el dedicat a la família, incloses les parelles de fet (títol III) i una quasifamília que anomena relacions convivencials d’ajuda mútua (títol IV).
Tractaré només els dos primers títols, és a dir, la defensa i protecció de la persona. Abans, però, cal dir que la introducció d’una regulació especial i autònoma de la persona no estava prevista ni en la ment del legislador ni en la de la majoria dels juristes catalans.
El primer autor que va tractar d’una manera completa la formació d’un Codi civil català, després de la Guerra Civil, fou Agustí Bassols, en el seu discurs d’ingrés a l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya, el 14 de novembre de 2006, sota el títol prou suggestiu Vers la codificació del Dret civil català, però només pretenia que, atès que ja teníem un Codi de successions, s’havia d’anar cap a un Codi de família i, després, cap a un de patrimonial, i «tota aquesta obra legislativa -deia- podria culminar, encara, en
Page 37
un únic Codi civil català, del qual aquests tres vindrien a ser els llibres fonamentals, relligats per un nou títol preliminar». Però enlloc no citava el dret de la persona.
El primer autor que va tractar d’una manera completa la formació d’un Codi civil català, després de la Guerra Civil, fou Agustí Bassols, en el seu discurs d’ingrés a l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya
El Codi de família veié la llum poc després, amb la seva promulgació per la Llei de 15 de juliol de 1998. En el preàmbul, es referia al fet que «conté una normativa completa i autònoma de totes les institucions jurídiques pròpies del Dret de família», tot excloent l’aplicació del Codi civil, llevat de les formes de matrimoni, i feia també referència a un futur Codi patrimonial. Però si bé aquest Codi contenia algunes normes relatives a la persona, eren incompletes i derivades del Dret de família, sense autonomia pròpia.
Més tard, a les Jornades de Tossa de final de 1998, és a dir, poc després de la promulgació del Codi de família, sota la presidència de Núria de Gispert i amb l’assistència de tots els anteriors consellers, es va proclamar la necessitat d’un autèntic Codi civil català, si bé només s’albiraven un tercer llibre, el de Dret patrimonial, i un títol preliminar.
La paternitat de la idea d’un llibre (o més ben dit, d’un títol destacat) sobre la família és de l’Observatori de Dret Privat de Catalunya, més concretament, de la Secció d’Harmonització, com ho fou també la idea d’un Codi obert, si bé les dues idees foren acceptades tot seguit per totes les seccions de l’Observatori i pel seu Ple, com també foren acceptades amb entusiasme pel Govern de la Generalitat. I així, quan es promulga la Llei 29/2002, de 30 de desembre, amb el títol de primera Llei del Codi civil de Catalunya, l’objecte de la qual era «establir l’estructura i la sistemàtica del Codi civil de Catalunya i aprovar-ne el llibre primer» (art. 1), ja s’estableix aquesta estructura en sis llibres, a part de les disposicions addicionals, transitòries i finals corresponents (art. 2). L’art. 3 declara que els llibres que compondran el Codi civil de Catalunya seran sis; per al cas que ens ocupa: «b) Llibre segon, relatiu a la persona i la família, que inclou la regulació de la persona física, les matèries actualment compreses en el Codi de família i les lleis especials d’aquest àmbit». Tenim, doncs, a partir d’aquest moment, el manament exprés de fer un text propi, unes normes dedicades exclusivament a la persona física.
Cal destacar, en primer lloc, la novetat formal de la regulació de tot el que es refereix a la persona física en un títol independent i amb ànim de completesa. Així, per exemple, regula el començament de la personalitat (art. 211-1) o la presumpció de commoriència (art. 211-2), el fonament de la capacitat d’obrar (art. 211-3), l’autonomia de la persona en l’àmbit de la salut (art. 212-1 a 212-3), els internaments (art. 212-4 a 212-6) i les decisions sobre el propi cos (art. 212-7). I en l’àmbit de les institucions de protecció de la persona, que després veurem, regula institucions que semblaven més pròpies del Dret de família, com ara l’emancipació o la tutela, i que el preàmbul considera expressament institucions de complement o protecció de la persona, més que no pas derivades del règim familiar.
Quant al dret substantiu, si bé es innovador (francament innovador), no es pot oblidar que recull disposicions ja establertes (tal com expressament manava l’article 3.b de la Llei 29/2002, de 30 de desembre, abans citada). Així, per exemple, les mesures per a la protecció de menors desemparats i de l’adopció de la Llei 37/1991, de 30 de desembre; la Llei 8/1995, de 27 de juliol, d’atenció i protecció dels infants i els adolescents; la Llei 21/2000, de 29 de desembre, sobre els drets d’informació concernent la salut i l’autonomia del pacient, i la documentació clínica, o el document de voluntats anticipades. I moltes d’altres que, si bé semblen més pròpies del Dret de família, es basen en el respecte a la persona, com la fecundació assistida d’una dona, que atorga la paternitat a la seva parella del mateix sexe, si ho consent degudament, i que figura ja en la disposició final tercera del llibre IV, relatiu a les successions.
Cal destacar la novetat formal de la regulació de tot el que es refereix a la persona física en un títol independent i amb ànim de completesa
Quines són, doncs, les aportacions en el camp de la persona del llibre II? La primera, sens dubte, és la regulació de la vida jurídica de la persona en el seu conjunt, tot refonent i modificant, si escau, les disposicions ja vigents, afegint-ne de noves i donant-li un aspecte de completesa jurídica, cosa que fa més fàcil el seu estudi i aplicació.
Però, a part d’aquesta refosa de lleis i de millores tècniques, el llibre II aporta una autèntica novetat, fins ara sols insi-
Page 38
nuada i que s’inspira en els tractats inter-nacionals i en les legislacions que poden semblar més modernes i progressistes: el reconeixement de la persona, de la seva dignitat, de la seva llibertat i autonomia, que no té altres límits que les seves institucions de protecció. No en va, el preàmbul declara que el capítol I del títol I, relatiu a la personalitat civil i a la capacitat, «col·loca la persona física en l’eix central de l’ordenament civil», i acaba dient «que ha d’ésser el text més emblemàtic del Dret civil català».
El llibre II aporta una autèntica novetat, fins ara sols insinuada i que s’inspira en els tractats internacionals i en les legislacions que poden semblar més modernes i progressistes: el reconeixement de la persona, de la seva dignitat, de la seva llibertat i autonomia, que no té altres límits que les seves institucions de protecció
Aquesta defensa de la persona, de la seva llibertat i autonomia, es reflecteix en un doble àmbit. El primer, en estimar que qualsevol discapacitat s’ha d’interpretar en el «sentit menys restrictiu possible de l’autonomia personal», tal com diu el preàmbul, tot recollint el sentit de la Convenció de Nova York, aprovada el 13 de desembre de 2006 i ratificada per l’Estat espanyol, que veurem clarament en el moment de tractar de les institucions de protecció. Però hi ha un altre aspecte en el qual es reflecteix més concretament aquesta defensa de la persona, de la seva identitat i autonomia, que és la seva dignitat.
Aquest segon aspecte, que es podria considerar més modern, no inspirat, sinó molt allunyat del principi cristià de la dignitat humana i dels principis del Dret romà, és el que considera que a la persona no se li pot imposar cap deure inspirat en dogmes, creences, costums o valors tradicionals. És a dir, respectant al màxim la llibertat de configuració de la seva vida, de la seva família i de la...
Para continuar leyendo
Solicita tu prueba