El defensor judicial
Autor | Adolfo Lucas Esteve |
Cargo del Autor | Profesor i Magistrado, Universitat Abat Oliva |
Páginas | 151-156 |
Page 151
El Llibre Segon del Codi civil de Catalunya ha suposat la consolidació definitiva del dret de família i de la persona, com un dret fonamentat en la defensa i protecció dels drets de les persones. La defensa dels drets de les persones que com a éssers humans tenen dret al gaudi dels seus drets fonamentals i inalienables. La protecció que s’exerceix dotant a la persona que se sotmet a una institució de protecció de més i millors mecanismes per exercir la seva autonomia personal.
La incapacitat en la persona adulta i tot allò que un cop legalment establerta comporta, és una institució de protecció que pretén donar reconeixement i empara a la situació d’aquelles persones que es troben en una posició d’especial vulnerabilitat. Vulnerabilitat que pot venir provocada per l’edat de la persona o bé perquè aquesta pateixi algun tipus de discapacitat incapacitant. Aquestes persones vulnerables, requereixen d’algú que atengui a les seves especials necessitats i els ofereixi protecció, motivant-se així el naixement de les institucions tutelars. Tant la persona incapaç com aquella que queda obligada a la seva protecció, tenen establerts, al nostre ordenament jurídic una sèrie de drets i deures. Aquests drets i deures són concretats ens funcions, obligacions o mecanismes, que podríem dir-ne de control o d’ajuda, que pretenen garantir que la institució de protecció compleixi amb la funció que té atribuïda.
Segons el que estableix l’article 1 de la Convenció de Nacions Unides sobre els drets de les persones amb discapacitat, aprovada per l’AGNU el dia 13 de desembre del 2006, i segons l’esment que al preàmbul del Codi civil de Catalunya, se’n fa, les institucions tute-lars han d’assegurar que la incapacitat actuï com a mecanisme perquè la persona incapaç pugui gaudir de forma plena i en condicions d’igualtat de tots els drets humans i llibertats fonamentals, així com s’ha de promoure el respecte de la seva dignitat inherent. Conseqüentment les institucions de protecció com la tutela o el desemparament, només han de ser emprades pels casos en que no sigui possible l’aplicació d’una altra mesura menys restrictiva, i establint-se diferents sistemes de control i ajuda.
Destaca el Preàmbul del Llibre Segon del Codi civil de Catalunya, «(...)l’ordenament civil ha de fer possible, no obstant les especials necessitats de protecció per raó d’edat o de disminució psíquica o física, que tothom pugui desenvolupar el seu projecte de vida i prendre
Page 152
part, en igualtat de drets i deures, en la vida social. És per això que la nova regulació posa èmfasi en la capacitat natural de les persones i en el respecte a llur autonomia en l’àmbit personal i familiar, sense ignorar que la possibilitat d’abusos reclama la previsió de mecanismes de control adequats.» El preàmbul destaca aquest aspecte enfortint la defensa dels interessos de les persones implicades en aquesta situació jurídica, donant especial èmfasi a la defensa d’aquelles que es troben en situació d’especial vulnerabilitat. En aquest cas, la persona incapaç. Efectivament el dret de família, cada vegada més, tendeix a establir sistemes de protecció de les persones vinculades a les relacions i institucions jurídiques que el conformen. Potser l’exemple més esclaridor està en la institució matrimonial, que malgrat el seu enfortiment i reconeixement ha quedat supeditada a la defensa dels interessos dels membres de la unitat matrimonial. O bé institucions com la filiació, indiscutible fa uns decennis, i que ara pot, quedar plenament desvirtuada si aquest dret-funció s’exerceix perjudicant els interessos prioritaris dels fills i filles.
A l’Estat espanyol s’ha portat a terme un desenvolupament del tractament jurídic de les persones amb discapacitat, segons el que disposa l’article 49 CE, basat en l’assegurament d’un sistema de protecció de les persones més vulnerables per raó d’edat o de discapacitat física o psíquica, amb l’objectiu de procurar el gaudi dels seus drets fonamentals. La jurisprudència del Tribunal Suprem és pacífica i consolidada en el sentit que la incapacitació només constitueix un sistema de protecció, sense que mai pugui discutir-se el dret al gaudi complet dels drets fonamentals de la persona incapaç.
Seguint aquest raonament, no resulta casual, que la incapacitat sigui una figura quasi paral·lela a la manca de capacitat per la minoria d’edat, i que alguns dels sistemes de control o d’ajuda siguin compartits entre ambdós situacions, com és el cas del defensor/a judicial.
Com hem dit, les institucions tutelars tenen com a finalitat assegurar i possibilitar la protecció de la persona incapaç, coadjuvant amb els sistemes i mecanismes que promouen i asseguren que aquesta podrà gaudir dels drets que li corresponen. Entre aquests sistemes que podríem anomenar, complementaris, o d’ajustament, des del 1991 amb la Llei 31/91 de 30 de desembre, de la tutela i institucions tutelars, el nostre ordenament contempla la figura del defensor o defensora judicial. Els referents més propers del defensor judicial cal buscar-los en la figura del curator ad litem de...
Para continuar leyendo
Solicita tu prueba