Teoria de la Constitució com a ciència de la cultura en l'exemple dels 50 anys de la llei fonamental

Per establir la teoria de la Constitució com a ciència de la cultura i per desglossar-ne els problemes s'exigeix una sensibilitat interdisciplinària i,Page 43alhora, uns camins específics. Els mètodes i l'objecte es determinen recíprocament. La diferència entre «alta cultura» en el sentit «d'allò ver, allò bo i allò bell», cultura popular (també la cultura de les minories en el sentit de les constitucions cantonals suïsses), com també la cultura alternativa o subcultura (per exemple: els actualment clàssics Beatles en els seus inicis), ens proporciona un primer ajut. L'ampliació dels aspectes tradicionals cap a la direcció del lema de J. Beuys «cada persona és un artista» (és clar que no tothom és un Beuys!) es troba present en l'àmbit del concepte «obert d'art» en el sentit de l'art 5.3 lf (BVerfG E 67,213, pàg. 223 i ss.), tot recolzant-se d'una banda en la recerca de la veritat com a comprensió científica que mai no acaba d'assolir-se (vegeu BVerfG E 35, 79 [113]) i també en la tolerància envers les creences (BVerfG E 41, 29, pàg. 51-63). La teoria de l'Estat de dret ha aportat les nocions de «reproduccions ideals de la societat»⁴ i, prèviament, s'havia endinsat en el concepte de cultura oberta i pluralista.⁵ Altres disciplines han obert camins: així, per exemple, el concepte que ha quedat de cultura política sota la forma de bé general. Nous conceptes claus per als treballs cientificoculturals són la cultura dels drets fonamentals, la cultura constitucional, el paradigma dels esglaons textuals i la idea de derivar el contingut dels textos constitucionals a través del seu context cultural. A partir d'aquí s'obre el camí cap a la cultura jurídica europea i cap al dret comparat com una forma de comparació cultural i «cinquè» mètode d'interpretació,⁶ respectivament. Amb tots els plantejaments que ja reposaven a la base dels temps de Weimar (H. Heller, G. Holstein, R. Smend i, prèviament, M. Weber) com a límit al positivisme, d'una banda, i als plantejaments purament sociològics de l'altra, la teoria constitucional proveïda de mètodes cientificoculturals ens obre múltiples horitzons: en particular, la manera d'actuar dels textos clàssics i dels processos de recepció, el caràcter irrenunciable dels valors bàsics que es troben al rerefons i que proporcionen el quantum d'utopia de l'Estat constitucional, la funció catalitzadora de totes les arts i de moltes religions, l'adequació de les comprensions constitucionals que es professen en Pespecificitat cientificocultu-Page 44ral, i la dimensió (les experiències que es traslladen) del contacte cultural entre generacions. Les respostes parcials i provisionals són possibles amb el plantejament rellevant dels problemes de la veritat al rostat de les màximes de justícia (per exemple, en la forma de les comissions de veritat a Sudàfrica, El Salvador i Guatemala).⁷ Des del punt de vista cientifícocultural la Constitució no és sols una eina jurídica sinó també l'expressió d'una situació de desenvolupament cultural, el mitjà d'autorepresentació cultural del poble, mirail de la seva herència i fonament de les seves esperances. Les constitucions que viuen com una obra de tots els intèrprets constitucionals de la societat oberta són, en la seva forma i objecte, la millor expressió i mediació de la cultura, són marc per a la reproducció i recepció cultural, així com memòria de les «informacions», de les «experiències», de les «vivències» (i fins i tot de les «savieses») sobrevingudes. La Constitució és, amb una expressió de H. Heller procedent de Goethe: «l'esgrafiat en què es desenvolupa la vida» Altres comprensions constitucionals conserven el seu relatiu caràcter jurídic: per exemple, «l'incentiu i el límit» de R. Smend, o la «norma i el deure» d'U. Schneuer en els quals les nacions poden establir els seus accents diferencials (es pensa, per exemple, en els específics conceptes de nació i de república francesos). La «comprensió de la Constitució mesclada» possibilita la vinculació recíproca de diversos aspectes en el temps i l'espai. En l'Estat constitucional com a resultat cultural par exce-llence cooperen els textos clàssics nous i antics que l'inspiren, el conserven i l'estimulen. Per a la lf: «valen» en aquest sentit textos de H. Heller i Cario Schmidt («l'Estat social de dret»), i darrerament el principi de responsabilitat de H. Jonas (via art. 2O.a lf). Fins i tot els himnes nacionals poden funcionar com a textos clàssics integradors: així, el cor inicial de Nabucco de Verdi a la tardor de 1996 a Milà, Itàlia, com a negació de la Padània d'U. Bossi.

El plantejament cientificocultural vol, doncs, explicar els diversos continguts, funcions i principis particulars de l'Estat constitucional. S'imposa prima facie un particular àmbit de treball que aquí il·lustrem amb els exemples de la lf i de les constitucions dels lander alemanys:

1. La dignitat humana és la premissa antropologicocultural de l'EstatPage 45constitucional, ella porta la democràcia pluralista a la seva «conseqüència organitzativa». La dignitat humana com a dret fonamental i la participació democràtica són dues cares de la mateixa moneda (per exemple, en la forma dels drets del poble suís o en la forma juridicopolítica del land de Bran-demburg). La dignitat humana, emanada de la Declaració dels drets humans de les Nacions Unides i dels textos clàssics, és avui un valor fonamental escrit gairebé a totes les constitucions. D'aquí se segueixen diverses conseqüències: des de la prohibició de la tortura i els detectors de mentides fins a la protecció de la tercera edat i dels minusvàlids, des de la «fórmula objecte» feta justiciable per G. Dürig (1986) i el Bver/G⁸ fins a la identitat cientificocultural del concepte enriquida en l'àmbit teòric per I. Kant.⁹ Així es vinculen, doncs, el contingut particular i variable de l'àmbit jurídic i la cultura universal, a un primer material de casos sovint representatius de la totalitat en els quals el canvi cultural arriba a ser tan rellevant com la relació sociocultural amb el Tu. El resultat, operat segons un sol criteri, és propi dels «fructífers» errors de la teoria sistèmica.¹⁰

2. La «llibertat procedent de la cultura» és una manifestació de la dignitat humana. No hi ha cap «llibertat natural» prèvia a la cultura. Així roman, en l'explicació dels drets humans, la ficció de l'inici de la llibertat amb el naixement. Però la llibertat «arriba a sen" (més enllà del clàssic «estat de naturalesa») mitjançant els processos complexos de socialització cultural. Els drets fonamentals són la manifestació triàdica de la llibertat (religió, ciència i cultura), segons la profunda cita de Goethe: «qui té ciència i art, té religió; per a qui no s'ocupa d'ambdues coses, és la religió qui el té a ell». L'Estat constitucional és avui, d'una banda, el fòrum per a la ciutadania mundial d'art i cultura i, de l'altra, el dret humà per a una «petita pàtria» {com les regions).

3. Les finalitats educatives i els valors orientadors obtenen, a través d'aquesta perspectiva, la seva importància constitucional. L'educació, qualificada per Hegel com el segon naixement de la persona, és avui per damunt de tot educació en els drets fonamentals, tal com ho declara el text fundacional de la unesco i es desenvolupa en les constitucions d'alguns països (per exemple, en l'art. 72 de la Constitució de Guatemala de 1985). LesPage 46constitucions dels lander alemanys presenten, com a conseqüència del pioner article 148 de la Constitució de Weimar, un cànon comú que il·lumina la relació entre cultura, llibertat i Estat constitucional. Només cal recordar: «l'observança de les conviccions religioses i de la dignitat de la persona», «l'obertura cap a allò ver, bo i bell», «el reconeixement de la llibertat i de la democràcia», així com la «solidaritat i la convivència de la cultura dels pobles» a la Constitució de Brandemburg o la «responsabilitat sobre les generacions futures» a la Constitució de Saxònia-Anhalt. Els valors orientadors es refereixen al contingut irrenunciable del consens fonamental d'un Estat constitucional (per exemple, el federalisme a la lf); aquests valors es troben, nogensmenys, a les normes fonamentals de l'ètica, de les religions i també (amb caràcter variable) als programes dels partits polítics i als objectius comuns; aquests valors influeixen la societat oberta i impedeixen que s'esfondri en les profunditats de les interpretacions singulars.

4. Els símbols com banderes i himnes ocupen en l'Estat constitucional una posició secundària i instrumental en les respectives comprensions estatals (vegeu, per exemple, l'art. 1.1 del Projecte Herrenscbimsee de 1948: «l'Estat és producte de la voluntat dels homes, no a l'inrevés»). Els dies de festa pertanyen a les «fonts consensuals irracionals» d'una comunitat. En aquestes fonts es considera que l'home ciutadà és una essència amb emotio i ratio. La teoria dels tres elements de l'Estat (així Jellinek: territori, població i aparell de govern) necessita una revisió: la cultura és el «quart» element (i tal vegada el primer) dels elements de l'Estat. Que això a Alemanya és, de vegades, precari i insegur ho demostra el conflicte que es va suscitar a Hannover sobre l'himne nacional (Deutschland-lied) a la tardor de 1998 (amb un arranjament musical d'una part de l'himne de !a rda) o les dificultats, en comparació amb els eua o França, d'establir obertament un dia de festa nacional.

5. La sobirania nacional que el dret constitucional ha desenvolupat progressivament en les constitucions dels lander és paradigmàtica per als mètodes de treball cientificoculturals: principis com el concepte de cultura oberta o la pluralitat de titulars culturals (els pares, l'escola, les universitats, les esglésies, les associacions, la televisió pública i privada) són, en aquest sentit, exemplars. De la mateixa manera com ho són els sectors que van des del dret a l'ensenyament i el dret a la informació sobre la protecció del patrimoni i els béns culturals fins a l'anomenat «dret eclesiàstic de l'Estat» ( o millor, «dret constitucional a les religions»), i que a Europa poden ser conservats per les particulars exigències que troben suport en l'art. 151 del Tractat d'Amsterdam («cultura dels estats membres»). La protecció constitucional de la minoria sèrbia (com a les constitucions de Brandemburg oPage 47Saxònia) pertany també al dret constitucional cultural de la mateixa manera que l'article sobre la llengua a Suïssa i la protecció de les minories als estats bàltics o a Hongria (les minories com a «factors» que estabilitzen l'Estat). 6. El federalisme es mostra particularment productiu en el camp de la comprensió cientificocultural de la Constitució. La multiplicitat constitucional n'és l'«ànima». La llibertat cultural i també la concurrència entre el lànder i les competències culturals puntuals que proveeix el Bund legitimen les idees federals en el més profund d'un poble. La llibertat alemanya és una llibertat federal. Pel que fa al regionalisme que es desenvolupa en els estats unitaris clàssics (Gran Bretanya, França i la ja modèlica Espanya), cal dir que també serà necessària una teoria del regionalisme que treballi cien-tificoculturalment, teoria que, en veritat, encara ha d'esperar els seus «Fe-deralist Papers»¹¹

7. El ràpid creixement del dret constitucional al medi ambient no és només un annex. El medi ambient que les persones conformen es presenta, amb moltes variacions, com una part de la cultura que es troba en tensió amb la natura (vegeu Goethe, Art i natura); es tracta, en definitiva, d'un fragment de cultura. En última instància el medi ambient és protegit per als homes (plantejament antropocèntric).¹² L'Estat constitucional ha afegit recentment moltes formes de protecció mediambiental als tradicionals objectius de «protecció de la natura»: des del deure estatal d'incloure en els objectius educatius la protecció del medi ambient, a les «obligacions socials i ecològiques de l'economia de mercat» (Constitució de Turíngia), des de l'obligació mediambiental fonamental de cadascú, fins al dret d'informació mediambiental (constitució de Saxònia) i fins i tot al dret fonamental al medi ambient (Constitució de Turquia, 1982). Encara ens fa falta un «Kant verd»: H. Jonas («el principi de responsabilitat»)¹³ ha establert, com a més modern dels textos clàssics, els fonaments filosòfics per al creixement del dret constitucional al medi ambient i la seva extensió en l'espai global (dret internacional públic al medi ambient, convencions climàtiques, acords per a la conservació d'espècies protegides, etc).

8. El realçament de la clàusula republicana (art. 20 i 28 de la lf) no-Page 48més és explicable a través dels processos de desenvolupament i diferenciació cultural. Definida durant molt temps d'acord amb la fórmula nega-tivoformal de Jelliriek de república com a «no-monarquia», a l'inici dels anys vuitanta va recuperar a Alemanya la seva vinculació amb els aspectes de democràcia, llibertat i interès general¹⁴ que ja es trobaven exalçats a la primavera de 1848, a la tradició ciceroniana («.res publica res populi») així com al concepte francès de libertés publiques. Espanya ha superat la seva prova, i així el testament de Picasso en relació amb el Guernica («tornar a les tradicions republicanes») fou interpretat l'any 1978, en canvi, a través d'una forma d'Estat monàrquica. Joan Carles I és avui a Iberoamèrica saludat com «el rei de la República d'Espanya».

9. Les clàusules d'intangibilitat com a garanties constitucionals d'identitat (des de l'exemple de Noruega, 1814, a l'art. 79.3 lf i des d'aleshores en les noves constitucions, com a Portugal (1976) i Angola (1992)) es determinen també, en les seves possibilitats i límits, des d'una perspectiva cientificocultural.¹⁵ Per la seva cultura política consolidada, un país com Suïssa no presenta aquesta clàusula, no la necessita (en part és tàcita); la cultura «mental» democràtica, federal, de multiplicitat de llengües i de respecte als drets fonamentals, viscuda i sempre renovada com a valor orientador i com a finalitat educativa, no cal fonamentar-la a Suïssa en cap regla publicada en un text constitucional. El contingut essencial dels temes constitucionals, als cantons i a la Federació, es troben interioritzats pels ciutadans de manera que la cultura jurídica tradicional conforma la «clàusula d'intangibilitat més segura». Molt diferent d'Alemanya, amb els seus dos estats totalitaris en mig segle.

10. A l'inici de les constitucions es troben els preàmbuls com a fona-mentació i declaració d'intencions. Des del punt de vista lingüisticoformal poden tractar-se, com a la lf, com a «esdeveniments textuals». Ara bé, des del punt de vista de la ciència de la cultura els pròlegs, les obertures, els preludis són comparables a una mena de «Constitució dins la Constitució». En ells es concentra allò essencial (així, per exemple, Saxònia-Anhalt: «llibertat i dignitat», «fonamentació d'una convivència social i justa»), o la història que s'assimila (p. e., Saxònia: «les doloroses experiències dels règims nacionalsocialista i comunista»), o les esperances de futur que es projecten, siguin utopies (com ho era fins ara la unitat alemanya a la LF) o si-Page 49guin deures (Baviera: «la defensa de la humanitat i del dret»). Els preàmbuls volen «respondre» els sentiments dels ciutadans i «atraure'ls» per a l'obra d'un Estat constitucional concret. La Constitució com a cultura té en els preàmbuls un objecte òptim per entendre.¹⁶ La funció fundadora dels preàmbuls integra molt sovint aspectes dissociats: els deures, el valor jurídic, allò programàtic, els significats simbòlics, la psicologia del moment, l'efecte integrador i una dimensió cultural profunda. La història del preàmbul de la lf alemanya ha estat merescudament elogiada. Una base jurídica es troba també, en aquest sentit, en el dictamen dels «tractats dels fonaments» (Gmndlagenvertrage) amb la rda "BVerfG E 36, 1 (15 i seg., 24 i seg. i també BVerfCE77, 133 (148 i seg.)", i, últimament, en la reunifica-ció. L'«europafilia» obre, conjuntament amb l'art. 23 lf, nous horitzons.¹⁷

Les etapes del desenvolupament constitucional es perfilen a continuació des d'una perspectiva temporal i una altra de material. La perspectiva temporal es presenta amb la reserva que tot és «perioditzable»: els «silenciosos» canvis interns i el «temps d'incubació» del desenvolupament constitucional no és subjecte a la història externa dels esdeveniments.

La «prehistòria» de la República Federal d'Alemanya

El concepte «prehistòria» s'ha nacionalitzat.²⁶ Les forces per crear una constitució després de la tabula rasa de la capitulació total de maig de 1945 es van expandir ben aviat a l'àmbit d'aquells municipis que havien superat la «preocupació existencial» de la supervivència immediata, Les úniques que fins a cert punt havien romàs moralment «indemnes» foren les dues grans esglésies cristianes. D'aquí es va seguir que, a través dels tractats eclesiàstics i concordats se'ls atribuís un deure específic de participar en la re-Page 53alitat (constitucional) que s'estava desenvolupant.²⁷ Els primers constituents foren els Idnder (occidentals) on, per cert, la influència de les confessions es trobava més consolidada: Baviera i Hesse. Pràcticament al mateix temps (desembre de 1946) es van dotar d'una Constitució. També els lànder més «dirigits» com Renània-Westfàlia van desenvolupar un «sentiment del nosaltres». La ràpida constitucionalització dels lànder després de 1945, la seva promulgació com a «constitucions plenes» (per exemple, novament, Renània-Westfàlia, 1947), permet apreciar el sentit que per a la posterior LF tindrà el federalisme.²⁸ La prehistòria de la lf²⁹ s'accentua amb les següents paraules claus: projecte Herrenscbimsee de Constitució (1948), Consell Parlamentari de Bonn, aprovació de la Llei fonamental el maig de 1949, ratificació pels parlaments dels lànder (amb l'abstenció de Baviera, 1949), influència indistinta de les tres potències occidentals d'ocupació i la no-aprovació per part del poble alemany (occidental).³⁰

La Llei fonamental: de 1949 fins a 1968

Aquesta fase es caracteritza de la manera següent:³¹ recuperació de la vigència de l'antic dret sempre que no contradigui la lf (art. 123. 1 lf), a la qual cosa s'afegeix el BVerfG en la seva discutida decisió de 1957, que afirmava la vigència del concordat del Reich quan, tanmateix, havia negat la vinculació al legislador del lanà (E 6, 309-340). En l'àmbit dels serveis públics fou assumida l'antiga tradició (art. 33.5 i també 131 lf, sobre això BVerfG E 3, 5) i en el camp del dret eclesiàstic fou acceptat el sistema de compromisos en la separació entre Església i Estat de l'època de Weimar (140 lf). Fou retardada la vigència d'alguns articles com la igualtat de drets entre home i dona i la lliure circulació d'acord amb la disposició transitòria de l'art. 117 lf i addicionalment mantinguda la seva continuïtat a travésPage 54de la «interpretació conforme», Altres elements claus per a la superació de la situació de postguerra a través de les excepcions proporcionades pel constituent foren el retorn dels expulsats i refugiats, la reparació dels danys de guerra, la tramitació de compensacions, etc. (art. 119 fins a 12O.a lf). En un esforç social sense precedents (que potser hauria d'haver-se exigit als occidentals en el camí cap a la unitat alemanya de 1990) foren integrats gairebé nou milions de refugiats i expulsats de l'est.

El text de la lf fou complementat també en l'àmbit de la vida política mitjançant la participació electoral relativament alta en les primeres eleccions federals (1949,1953 i 1957), el desenvolupament d'una específica estabilitat del sistema de govern parlamentari i la «formació» de la «cancelleria democràtica» sota el govern d'Adenauer. Després que l'associació amb l'«Estat del Sud-oest» compost pels lartder de Baden, Baden-Württemberg i Württemberg-Hohenzollern hagués estat aprovada per plebiscit l'any 1951 (d'acord amb el règim especial de l'art. 118 lf} i després que la població del Sarre hagués rebutjat «l'Estatut del Sarre» (cosa que faria possible l'adhesió d'acord amb l'art. 32.2 lf) va començar una època intensa: 1954, acord per al rearmament de la República Federal amb la conseqüència del restabliment del servei militar obligatori (vegeu els art. lla, \l.a, 45.a i 45.b de la lf), prohibició del Partit Comunista d'acord amb la posició del BverfG (E 5, 85 i seg.). Pas a pas s'anava desmantellant el dret d'ocupació (1955: entrada en vigor del Tractat sobre Alemanya de 1952) i es dirigia l'«occidentalització» de la República Federal. L'art 24 lf (cessió de drets de sobirania a organitzacions internacionals i a sistemes de seguretat col·lectiva) va obrir la porta a la recuperació de la limitada sobirania pel camí, paradoxalment, de la integració a occident: l'adhesió a la otan i a la Unió Europea Occidental s'inscriuen en aquesta tendència, així com la incorporació com a membre de ple dret al Consell d'Europa (1951) i la ratificació vinculant del Conveni de Roma per a la protecció dels drets humans i de les llibertats fonamentals (que estenien un pont cap al desenvolupament de la «cultura dels drets fonamentals»). El Tractat de Roma dels sis membres fundadors de la cee (1957) —el qual es pot «llegir» avui com el punt de contacte de la cultura jurídica europea que procedeix de Roma— va posar en marxa l'audaç projecte de la integració europea. La presència a Europa va contribuir certament a la legitimació de la jove república.

L'any 1968 la lf havia d'enfrontar-se a una dura prova que només superaria amb la gran coalició (1966-69). Aquell any foren aprovades amb la majoria qualificada de 2/3 parts del Bundesrat i del Bundestag les reformes constitucionals sobre l'Estat d'emergència en un clima de gran politització. El nou dret d'excepció havia d'apaivagar els sindicats i els «cercles d'es-Page 55querra».³² La revolució de 1968 es va estendre per moltes democràcies occidentals amb les seves formes «extraparlamentàries» de militància i l'aparició de corrents neomarxistes («la marxa sobre les institucions») i va portar la controvèrsia fins a les universitats alemanyes, els fonaments de la qual es van «salvan> pel BVerfG (cas de l'ensenyament superior E 33, 78; garantia de la llibertat científica d'acord amb l'art. 5.3 lf). També en el temps de la gran coalició foren aprovats els canvis constitucionals referents a la reforma de les finances i a l'organització de les «tasques comunes» (vegeu, per exemple, art. 9l.a i b, art. 104.a lf), amb les quals s'introduïa un fragment de «federalisme cooperatiu» en el text constitucional.

La Llei fonamental de 1969 a 1982

Certament, la lf apareix sempre com el marc en el qual es desenvolupa l'activitat política. No obstant això aquest marc ha anat variant progressivament, bé a través de reformes constitucionals formals, bé a través de transformacions que han tingut repercussions constitucionals directes. L'elecció de W. Brandt a la cancelleria federal la tardor de 1969 va tenir una incidència significativa en aquest sentit. Fou en part celebrada com un «canvi de poder» (el seu lema: «hem d'atrevir-nos a tenir més democràcia»). Fou aleshores que es va iniciar la «nova política de l'Est» (neue Ost-politik) de 1970-1973, amb les etapes d'aprovació dels tractats de l'Est (amb la Unió Soviètica i Polònia: 1972) i els «tractats dels fonaments» (Grundlagenvertrages) amb la rda (1972), el qual fou admès pel BVerfG, corroborant així el mandat jurídic de la reunificació derivat del preàmbul i de l'art. 146 lf. Aquesta sentència fou, en veritat, una «decisió constitucional».

La Llei fonamental de 1982 a 1989

Aquest espai de temps s'inicia amb la caiguda del canceller federal H. Schmidt a través de la per primera vegada exitosa moció de censura constructiva (konstruktive Mijítrauenvotus) presentada per H. Kohl d'acord amb l'art 67 lf. Als ulls de la lf és un camí «normal» de canvi de govern. Es volia aprendre de les experiències negatives del temps de Weimar. EnPage 56general, des de moltes perspectives, la lf ha estat concebuda com una «contra constitució» de Weimar. Paraules claus són «la democràcia defensiva» (d'acord amb els art. 18 i 21.2 i.f), la revalorització dels df (per exemple, art. 1.3 lf) i l'enorme ventall de competències del BVerfG Els pares i les mares de la lf tenien consciència d'«argumentar» amb Weimar a través de la seva obra. Des del punt de vista de la teoria constitucional, la lf es definiria com a plantejament «cientifícoexperiencial».

La Llei fonamental com a constitució de la República Federal unida: de 1990 fins avui

La caiguda del mur de Berlín (9 de novembre de 1989) ens va sorprendre i encara avui és motiu d'alegria. Prèviament, l'obertura de fronteres d'Hongria i els «moviments ciutadans» de l'Alemanya oriental van introduir el lema «nosaltres som el poble» («nosaltres som un poble») i van aconseguir provocar el col·lapse pacífic del règim del sed³³ i del seu «Estat tutelat». La història (mundial) s'havia accelerat aquell annus mirabilis de 1989 de manera frenètica. El març de 1990 es van produir a l'«encara rda» les primeres eleccions lliures. El juny de 1990 entrava en vigor el Tractat sobre la unió econòmica, monetària i social. El 23 d'agost es presentava a la Cambra del Poble de la rda l'ingrés a la rfa d'acord amb l'art. 23.2 lf. El 29 de setembre de 1990 va entrar en vigor el Tractat de la unió, i poc temps abans havia estat subscrit el Tractat «dos més quatre» (rfa, rda i les potències vencedores de la n Guerra Mundial). El 3 d'octubre fou celebrat com el dia de fa unitat alemanya, que substituïa el 17 de juny com a dia festiu en memòria de la sagnant repressió de 1953 contra els treballadors a la rda. El 2 de desembre van tenir lloc les primeres eleccions del conjunt d'alemanys i del Berlín unit.

En l'opinió pública política i científica es van produir el març de 1990 controvèrsies crispades. L'adhesió s'havia aconseguit sota el líderatge del canceller H. Kohl i a través de l'art 23.2 lf. La pressa fou un argument a favor d'aquesta opció. En l'«hora» de la unificació no fou necessària l'«hora» d'una nova constitució, encara que en aquest cas s'hagués pogut treballar sobre la base d'una «confirmada» lf (en el seu dia, val a dir, la Constitució de Weimar fou aprovada en molt pocs mesos). El preu és prou conegut.31 El Tractat d'unificació de 1990 tenia, sobretot respecte a la seva estructura,Page 57bastants dèficits i potser massa solucions a curt termini sense que la «unificació interna» hagués estat completada. També la lf com a Constitució de l'Alemanya reunificada hauria d'haver tingut el seu referèndum.

El procés intensiu i extensiu de desenvolupament de la lf es va efectuar des del principi en el camp dels drets fonamentals. Són avui, juntament amb el principi de l'Estat de dret, el fill més estimat dels alemanys (com ho demostra, per exemple, la popularitat del recurs d'empara (Verfassugs-beschwerde), art. 93.L4.a lf). Preparat amb la teoria de Dürig sobre «el sistema de valors de drets fonamentals», el BVerfG ha desenvolupat un per un pràcticament tots els drets fonamentals importants —com ara la dignitat humana o la igualtat (art. 1 i 3 respectivament—, però també els ha concebut com a fragments d'una «teoria general dels drets fonamentals»). Existeix una específica «cultura dels drets fonamentals» alemanya que en ocasions fins i tot ha estat exagerada (no queda lliure d'aquesta observació la Sentència del BVerfG 65, 1, cas «cens de la població»).

Totes les forces estatals van intervenir en la construcció del principi de l'Estat social (art. 20 i 28 lf): en primer lloc el poble amb l'acceptació dels milions de refugiats després de la guerra; després el legislador amb, per exemple, la regulació de les conseqüències de la guerra com a part d'un sistema social més ampli (cosa similar a allò que Bismarck ja havia fet) —així, la creació de fons de compensació o la «renda dinàmica» sota Adenauer (1957)—; en tercer lloc tenim també el Tribunal Administratiu Federal (BVerwG) a Berlín, que va admetre una petició d'assistència (això és, el mínim existencial) i el BVerfG, que va perfilar pas a pas la teoria de l'Estat social {per exemple, E40,121; 59,231), i, finalment, la doctrina a través de les propostes teòriques que va proporcionar.³⁵ Actualment està de moda dis-Page 58cutir sobre la reforma del concepte d'Estat social de dret concebut per H. Heller, per bé que l'estabilitat, l'atractiu de la nostra república, el «miracle econòmic» de l'«economia social de mercat» endegada per L. Erhard i la pau social aconseguida entre sindicats i associacions d'empresaris, són reals gràcies a aquest.

La «democràcia liberal» es consolida a la postguerra en primer lloc a través de la prohibició de I'srp³⁶ i del kpd³⁷ (BVerfG 2, 1 i 5, 85 respectivament), però sobretot gràcies a l'acceptació general de la democràcia en el fur intern dels ciutadans alemanys. La lf coneix fonamentalment la democràcia representativa, no la democràcia directa (cosa diferent d'allò que s'esdevé als setze lander). La participació a les eleccions del Parlament és fins avui relativament alta. L'estabilitat fou garantida, d'altra banda, amb el sistema electoral (sistema proporcional amb elements d'elecció personal), la «majoria del canceller» (no expressament garantida com a tal a la lf) i la clàusula del 5%. Diu bastant a favor de la «franquesa» del sistema que aquesta clàusula hagi estat repetidament superada pel partit dels Verds {per primera vegada l'any 1983). Certament, la «partitocràcia» ha conduït a processos problemàtics en el sistema de finançament estatal dels partits que han estat successivament corregits pel BVerfG (vegeu E 20, 56 també E 24, 300 i, especialment, E 73, 40). És difícil decantar-se en la valoració del sistema de partits: els partits (sovint tan criticats en l'actualitat) han complert, d'una banda, una gran funció d'integració, malgrat que en el cas de la Reunificació (1989-1990) reduïssin els «moviments ciutadans» de l'Alemanya Oriental a la marginalitat.

Unes consideracions sobre la reforma del Parlament: sempre fou reclamada una «gran» reforma, però només s'han efectuat, pas a pas, «petites» reformes.³⁸ Alguns exemples són la designació de les «comissions enquete» delPage 59Bundestag i les demandes per aconseguir una «major publicitat» (Hearing públics, revelació de les activitats addicionals que realitzen els parlamentaris, etc). El Bundestag és considerat un «parlament treballador. Malgrat que els «plens buits» no siguin cap raresa, la major part del treball es realitza a les comissions. L'any 1998 es va difondre l'expressió crítica de «parlament de Govern» (A. Vollmer). El Bundesrat (art. 50 lf) es caracteritza per exercir una tasca particularment «professional». El projecte Blockade a Saxònia i la reforma impositiva a l'era Kohl així ho posen de manifest.

La calma i la normalitat del traspàs de poder de H. Kohl a la coalició Roig i Verda la tardor de 1998 mostra com és de sòlida la cultura política a l'Alemanya democràtica.

El federalisme pertany a la història sortosa de la lf. El secret de la seva eficàcia rau no sols en com es preserva, sinó també en el seu progrés dinàmic. Els lander, que l'any 1949 eren particularment forts, van iniciar posteriorment una silenciosa però apreciable tendència a la unitarització que K. Hesse va batejar l'any 1962 amb el concepte d'«Estat federal unitari». En l'eix temporal es diferencien el «separative federalism» del federalisme cooperatiu (art. 91.a , 91.b lf d'acord amb la reforma de 1969). En paral·lel a això, en el procés actual de reunificació destaca el «federalisme fiduciari», amb el qual ens referim a la responsabilitat intensiva i conjunta sobre els cinc nous lander que els lander occidentals han assumit, en una fase transitòria, per a la consolidació de la unitat d'Alemanya (el treball conjunt es palpa en conceptes com la «construcció de l'Est», el programa de consolidació federal i la contribució solidària: el volum de finançament de 150 bilions de marcs que ara com ara cada any es transfereixen de l'oest a l'est). Recentment els lander han reforçat les seves posicions. Es parla avui de «re-federalització», de «federalisme substantiu» en comptes de federalisme cooperatiu; això també és palpable en les reformes constitucionals, que preveuen el retorn de certes competències als lander (per exemple, art. 72.2 i 75.6 lf), en relació amb aquestes reformes s'inscriu sobretot el nou article «europeu» {art. 23 lf, vegeu paràgrafs 2 fins al 7). La «resurrecció», l'any 1990, dels cinc nous lander és pràcticament un «miracle» (es palpa, per exemple, en l'ús dels escuts i les banderes). Havien «hivernat» la seva riquesa cultural sota el bloc de formigó del marxisme-leninisme (el Leipzig de Bach, la Weimar de Goethe, la Marca de Brandembug de Fontane).

Page 60

L'europeïtzació del dret constitucional alemany és l'última etapa de l'eix temporal. A la Constitució s'ha fixat progressivament aquest principi. Ben aviat Itàlia va emprendre a través de l'art. 11 de la seva Constitució el camí cap a «l'estatalitat oberta». Només així serien possibles els tractats de Roma de 1957. La lf també va incloure l'any 1949 un article similar (el 24 lf), que seria utilitzat després sota el concepte d'«Estat constitucional cooperatiu». La integració de la rfa en els sistemes de defensa i seguretat occidentals van fer suportable la divisió alemanya i van proporcionar als grans optimistes, a la vegada, la «utopia de la Reunificació», que quedava, en concret, establerta al preàmbul i a l'art. 146 lf. Després de la seva execució, en el lloc de l'antic article 23 lf (que preveia l'adhesió de nous territoris a la rfa) es col·loca simbòlicament el nou article europeu, car la unitat alemanya i la unitat europea són dues cares de la mateixa moneda. Així, també en el camí d'aquesta unitat hem de lluitar per la consumació de la «unitat interna». Després de Maastricht (que fou confirmat pel BVerfG en una discutible decisió «Maastricht-Urteil (E89, 155)» i sense referèndum a diferència de França o Dinamarca)³⁹ esperem l'entrada en vigor del Tractat d'Amsterdam i «l'espai públic europeu» que presumiblement s'hi consolidarà. Els estats de la Unió Europea, entre ells, no han de ser més «l'estranger»! No és només la perspectiva de l'Europa dels quinze el que hem de mantenir, sinó també el dret europeu en sentit ampli, això és, el Consell Europeu il'osce amb els seus convenis fonamentals, com el cedh, la Carta de París (1990) i la Carta de Copenhaguen, respectivament. Europa és un fragment en la comprensió de l'Estat i de la Constitució d'Alemanya. Certament hí ha raigs d'esperança però també hi ha tristes ombres. Tot indica, no obstant això, que l'Alemanya reunificada només es pot legitimar com un estat constitucional més en unió amb els altres països.