Algunes consideracions fonamentals en la regulació de les parelles de fet

AutorRobert Follia Camps
CargoExdegà del Col·legi de Notaris de Catalunya
Páginas27-37

Page 27

I Origen i canvi de fonamentació de la normativa

Com és de sobra conegut, la regulació d’aquestes parelles té l’origen, per primer cop dins l’Estat espanyol, en la Llei 10/1998, de 15 de juliol, d’unions estables de parella. En el preàmbul s’afirma que, «al marge del matrimoni, la societat cata-lana d’avui presenta altres formes d’unió en convivència, de caràcter estable», i també que, quant a la parella heterosexual, ja havia merescut l’atenció de la legislació en alguns aspectes parcials referents a la filiació, l’adopció o a la tutela. Però que «hom arriba al convenciment que és proce-dent establir una regulació més completa i matisada sobre la convivència de les pare-lles de fet, amb independència de llur orientació sexual».

Però el que no diu clarament -i és natural que no ho digui- és que aquesta regulació va néixer fonamentalment no per regular els efectes de les unions hete-

Page 28

rosexuals, que no ho necessitaven, ja que se’ls havien reconegut els aspectes més importants i, a més, es podien casar, sinó per a les unions homosexuals, mancades de tota regulació i, per tant, desconegudes pel Dret quant als seus efectes i que estaven necessitades d’una regulació que els reconegués un cert estatus i uns certs efectes.

I és aquest mateix preàmbul que ho manifesta indirectament quan diu: «La parella heterosexual que viu maritalment, si no es casa, és per voluntat pròpia. La parella homosexual no es pot casar, encara que ho desitgi. La primera és capaç d’engendrar descendència biològica; la segona, no». Per aquest motiu regulava en capítols separats la normativa sobre parelles heterosexuals i sobre parelles homosexuals, negant a les primeres drets successoris en la successió intestada i, en canvi, reconeixent-los a les parelles homosexuals en l’article 34, exigint, però, per a l’acreditació de la parella homosexual, l’escriptura notarial de constitució, atorgada conjuntament (article 22), mentre que l’heterosexual es podia acreditar tant per escriptura pública de constitució com pel transcurs d’un termini de convivència de dos anys, o bé sense termini, si hi havia hagut convivència i els seus membres tenien un fill comú (articles 1 i 2).

Per a les unions homosexuals, l’escriptura de constitució era, doncs, un requisit formal inexcusable, quelcom semblant al matrimoni civil per a les parelles heterosexuals. En altres paraules: les parelles heterosexuals, si volien tenir un status familiae, s’havien de casar canònicament o civilment. La unió estable per convivència tenia uns efectes limitats. En canvi, a les parelles homosexuals, l’escriptura de constitució els donava un cert estatus no familiar, 1 però sí en relació amb els dos.

II Les unions estables de parella en el llibre ii del codi civil de catalunya

Avui tot això ha canviat. El matrimoni és una institució tant de les parelles heterosexuals com de les homosexuals. Àdhuc els membres de les dues tenen, si escau, la consideració de progenitors. Quina és, doncs, l’essència i finalitat de la regulació de les parelles de fet? Existeixen parelles de fet fora de l’àmbit de la Llei? Es poden excloure, mitjançant pacte, els efectes de la Llei? Hi ha antecedents històrics de les parelles de fet que ens puguin guiar?

Podria semblar que aquestes parelles de fet acollides a la Llei eren una espècie de matrimoni de segona categoria, quelcom semblant al «concubinat del Dret romà», una unió estable, però sense affectus maritalis, que normalment es donava en unions en què un dels membres de la parella no tenia la categoria de ciutadà, si bé més tard s’estengué a tota mena de persones. 2

Crec, però, que el tractament de la parella estable en el Dret català al que més s’assembla en relació amb el Dret romà és al matrimoni, ja que aquest no necessitava de cap formalitat, almenys en l’època clàssica. Com diu SCHULZ, 3 en el Dret clàssic, el matrimoni es constitueix per acord no formal. No s’exigeix per llei fórmula o acte simbòlic, ni col·laboració de sacerdot o magistrat, ni inscripció a cap registre. La humanitas romana volia deixar clar que és només la lliure llibertat de l’home i la dona el que constitueix l’element essencial del matrimoni. El que sí s’exigeix és que, a diferència del matrimoni modern, el consentiment o affectus maritalis sigui continu o durador, 4 que és el que succeeix en la convivència de la parella estable, que dura mentre hi hagi convivència more uxori.

En el Dret català, la Llei recull la unió estable com un matrimoni sense formalitats, però gairebé amb els mateixos efectes i reconeixements que el matrimoni civil (article 231-1.1). No atorga solament deures i drets entre la parella, sinó també que atorga, al meu entendre, un cert status famili. Així, doncs, la potestat parental, que es dóna pel fet de ser progenitor legal no biològic, és idèntica que en el cas del matrimoni, i les facultats que s’atorguen a qui no és pare legal en alguns casos determinats (articles 236-14 i 234-15) són també idèntiques tant per al matrimoni com per al convivent en parella estable. Té també els mateixos drets successoris que el cònjuge vidu, en concurrència amb els fills, i hereta exclusivament quan no hi ha fills, passant per davant dels pares. La ineficàcia del testament per ruptura del matrimoni també es predica de la cessació de la convivència en parella estable (article 422-13 CF). No conté cap declaració com la de l’article 314 del Codi de Dret Foral d’Aragó, que afirma: «La pareja estable no casada no genera relación alguna de parentesco entre cada uno de sus miembros y los parientes del otro». I a Catalunya, en passar al davant, com hem vist, el membre de la parella que sobreviu als pares legítims del mort, hi ha un efecte, negatiu, és clar, però que afecta la família de l’altra part.

Page 29

III El fonament de la parella estable: la convivència more uxori

Mentre que l’essència del matrimoni rau en el consentiment -nuptias, consensus, non concubit facit-, 5 en la parella estable l’essència es fonamenta en la convivència, sempre que es consideri more uxori, i no simplement amistosa o, fins i tot, sentimental.

En primer lloc, doncs, cal que la convivència sigui more uxori, és a dir, amb intenció de sentir-se units per una relació estable i en una comunitat de vida anàloga a la matrimonial, i no simplement amical. LONGO MARTÍNEZ, 6 seguint el que havia dit respecte de l’antiga Llei GARRIDO MELERO, 7 afirma que perquè hi hagi convivència anàloga a la vida matrimonial, a més de l’adequada base afectiva, hi ha d’haver vocació de permanència i exclusivitat temporal. LLEBARIA 8 assenyala que l’existència d’una comunitat de vida demana que existeixi un projecte vital, la decisió de compartir en el present i en el futur les necessitats de cada dia derivades del lliure desenvolupament de la personalitat, i que aquest projecte estigui dotat d’estabilitat. Aquesta convivència more uxori és repetida contínuament per la jurisprudència. A tall d’exemple, la Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya de 4 de setembre de 2008, la qual declara que, malgrat que la Llei -l’anterior, però el Codi actual segueix igual- no defineix què s’ha d’entendre per convivència, «de su propia terminología se infiere que es preciso: a) que la pareja viva bajo el mismo techo, teniendo una vivienda habitual común, y b) que, tratándose de convivencia more uxori, esta reúna ciertas características, esto es, se asemeje a la convivencia matrimonial, aun sin el vínculo jurídico del matrimonio», i fa referència a la doctrina del Tribunal Suprem, com la constitució voluntària o la permanència en el temps, l’aparença pública de comunitat de vida anàloga a la matrimonial (Sentència del Tribunal Suprem de 12 de setembre de 2005) o la unió de vida paraconjugal d’una parella en un temps indefinit (Sentència del Tribunal Suprem de 5 de juliol de 2001), afegint més endavant que «no poden assimilar-se les relacions sentimentals amb la convivència more uxori, ni amb la matrimonial, ja que només les relacions convivencials comporten els efectes jurídics determinats per les lleis en cas d’extinció o cessament».

En canvi, jurisprudència i doctrina mantenen un criteri força més flexible quan es tracta de determinar si hi ha necessitat de conviure sempre junts, ja que sembla que és suficient el fet de conservar l’ànim de reunir-se quan estan sepa-rats. LONGO 9 diu que l’exigibilitat de viure junts dins la unió matrimonial ha estat molt matisada per la doctrina i la jurisprudència, i no és condició necessària ni suficient perquè hi hagi una vertadera comunitat de vida. LLEBARIA 10 diu que la convivència no és sinònim de companyia física continuada, sinó que és compatible amb períodes en què els convivents no es troben en companyia, però mantenen inalterable l’ànim de compartir el seu projecte vital. La Sentència de l’Audiència Provincial de Barcelona de 3 de maig de 2007 va assenyalar que l’important és l’aparença d’estabilitat, sense la necessitat de conviure de forma permanent i a la mateixa casa, i que allò que implica la convivència marital és la relació afectiva o sentimental de la parella. És curiós que en el Dret romà succeís el mateix amb el matrimoni. Segons IGLESIAS, no era necessària una convivència efectiva, atès que el matrimoni existia encara que els cònjuges no habitessin la mateixa casa, sempre que l’un i l’altre es guardessin la consideració i el respecte deguts. 11

La conveniència o...

Para continuar leyendo

Solicita tu prueba

VLEX utiliza cookies de inicio de sesión para aportarte una mejor experiencia de navegación. Si haces click en 'Aceptar' o continúas navegando por esta web consideramos que aceptas nuestra política de cookies. ACEPTAR