Conceptes jurídics i pràctica política. Les conclusions de l’àrea de llengua i dret del II congrés internacional de llengua catalana vint-i-cinc anys després

El dia de Sant Jordi de 1983 va entrar en vigor la Llei 7/1983, de 18 d’abril, de normalització lingüística a Catalunya, que el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya havia publicat el dia abans.

Després de les eleccions al Parlament de Catalunya del 20 de març de 1980, Jordi Pujol va anunciar en el seu primer discurs d’investidura, el 22 d’abril, que una de les línies principals del govern seria la defensa, l’enfortiment i la projecció de la catalanitat i un dels objectius fonamentals del seu programa la normalització de la llengua catalana.

“Actuarem (...) perquè el català sigui en la pràctica – i no solament com una afirmació de l’Estatut –(...) la llengua pròpia de Catalunya. L’Administració, els serveis públics, els mitjans de comunicació, l’ensenyament i, en general, tots els àmbits de l’ús lingüístic ho han de fer evident. Cal una política de normalització lingüística (...) que evidentment ha de ser respectuosa i no gens discriminatòria per a la llengua castellana, però que ha de ser eficaç, de signe inequívoc i ha de conduir a una revitalització irreversible del català. I només aconseguirem la normalització de la llengua catalana si el seu ús esdevé predominant tot convivint amb la llengua de l’Estat, oficial també a Catalunya.”¹

L’anunci primigeni de la necessitat d’una política de normalització lingüística dóna testimoni de fins a quin punt per al primer Govern de la Generalitat era urgent i bàsic establir una política de redreçament de la llengua catalana sobre les premisses indicades pel president. Ho era, és clar, perquè també era compromesa i difícil, molt difícil, la situació real del català a Catalunya.² Per això Max Cahner, el primer conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació del Govern, va crear en el seu Departament una Direcció General de Política Lingüística que tenia entre els seus objectius el d’impulsar la legislació lingüística derivada de l’article 3 de l’Estatut de 1979. Al capdavant de la Direcció va nomenar Aïna Moll.

La proposta de llei marc de normalització lingüística es va dur al Parlament ben aviat, però per aconseguir el màxim consens possible es va tramitar per la via de Ponència.³ Això, l’escassa majoria de Convergència i Unió (CiU) al Parlament (43 diputats sobre 135), la involució política que va comportar el cop d’Estat fallit del 23 de febrer de 1981, la descomposició de la Unión de Centro Democrático (UCD) i Centristes de Catalunya-Unió de Centre Democràtic (CC-UCD), denominació amb la què es va presentar a Catalunya, que donava suport parlamentari a CiU, el tactisme del PSC pendent sobretot de les eleccions espanyoles i el manifest del 2300, en van retardar molt el tràmit i van fer prioritzar el consens polític sobre el contingut de la Llei, que va ser publicada finalment l’abril de 1983.

La Llei 7/1983, de 18 d’abril, es va aprovar pràcticament per unanimitat al Parlament català. Aquesta unanimitat ha estat històricament subratllada com un dels seus grans actius. Però va ser una unanimitat fictícia.

Perquè el PSC, que hi va votar a favor, va acceptar que el Govern espanyol de Felipe González, en el qual tenia dos ministres de nom i de pes (Serra i Lluch), la portés al Tribunal Constitucional i, de l’altra banda, perquè a les eleccions de 1984 UCD, que hi havia donat suport, va desaparèixer de l’arc parlamentari i el seu espai va ser ocupat pel Partit Popular, frontalment contrari a la Llei des del primer moment.

Page 56

Perquè es va aprovar deixant oberts els models lingüístics de les tres grans actuacions de redreçament lingüístic que preveia: el de l’administració, el de l’ensenyament i el dels mitjans de comunicació.

I finalment, perquè no contenia cap norma relativa a l’àmbit socioeconòmic, ni tan sols referida a l’etiquetatge dels productes, i perquè algunes de les qüestions més debatudes judicialment i més transcendents per cloure el model lingüístic de les administracions catalanes van quedar desvinculades de la Llei. Una qüestió va ser la de la suposada autonomia de les administracions locals per a establir cada una el seu model⁴, i l’altra, la del requisit d’acreditació del coneixement del català per a accedir a la funció pública.⁵

La Llei de 1983, com a llei primigènia en la matèria de la regulació lingüística a l’Ordenament jurídic intern, redactada amb poques experiències prèvies de dret comparat que regulessin la doble oficialitat en un mateix territori, era poc conseqüent amb els principis de l’Estatut de 1979 i, com hem dit, poc ambiciosa. De fet, la seva regulació confonia sovint els conceptes, encara poc difosos, d’oficialitat, de doble oficialitat, de llengua pròpia i de normalització, i no arribava a les conseqüències que calia esperar-ne. En especial, no extreia conseqüències rellevants del concepte de llengua pròpia, no resolia la qüestió bàsica del concepte d’oficialitat (això és, la presumpció de coneixement) i, duta per una enorme prudència per qüestions competencials, feia una regulació pobre de la doble oficialitat en àmbits tan rellevants com el coneixement del català per part dels funcionaris, l’Administració de Justícia, la documentació notarial o els registres públics. D’altra banda, la Llei no desplegava tot l’article 3 de l’Estatut d’autonomia sinó que, en compliment del seu apartat 3, es limitava a preveure actuacions de “normalització” que, mancades d’una conceptuació primària, també quedaven mancades de coherència interna. D’altra banda, la Llei només va preveure actuacions, més enllà de polítiques de suport i de foment, en relació amb aspectes gestionats per l’administració catalana però no contenia cap norma adreçada directament als agents socials.

Tot i això, la Llei va ser un instrument molt valuós per al desplegament posterior de la política de “normalització lingüística” i les tres majories absolutes que va obtenir consecutivament Jordi Pujol al davant de CiU al Parlament de Catalunya van permetre que els models que la Llei havia dissenyat d’una manera tímida s’anessin perfilant com a models inequívocament favorables a la llengua catalana.⁶ A més, malgrat les seves indefinicions, la Llei del 1983 va servir de model per a totes les altres comunitats

Page 57

autònomes espanyoles que comptaven amb llengua pròpia, inclosa la basca.⁷ Sense la Llei catalana, no hi hauria hagut les altres lleis que la tenen com a referent, en especial la de Galícia i la de les Illes Balears. Va ser Catalunya que va “imposar” a la resta de territoris amb llengua pròpia la necessitat de legislar en la matèria. I sense la Llei catalana no hauria estat possible, tampoc, l’elaboració d’una doctrina jurídica en matèria de dret lingüístic ni la construcció d’una determinada jurisprudència constitucional, més favorable a les tesis catalanes que les que sempre ha defensat el Govern espanyol sobre aquesta qüestió.

Precisament com a conseqüència de l’aprovació de la Llei de 1983, de la impugnació al Tribunal Constitucional plantejada pel Govern del PSOE⁸ i de les primeres lleis orgàniques del període socialista clarament contràries a l’Estatut de 1979 i a la “revitalització irreversible del català”⁹ va sorgir la necessitat de convocar el II Congrés Internacional de la Llengua Catalana, celebrat vuitanta anys després del primer, el de 1906. El Congrés es va organitzar en set àrees científiques¹⁰ i en va incloure una, la cinquena, denominada de Llengua i Dret, que va impulsar i presidir el notari Josep M Puig Salellas.¹¹

Puig Salellas pretenia, en essència, elaborar uns principis generals del dret lingüístic que funcionessin com a fonaments d’una regulació positiva sobre la matèria i que servissin per interpretar de manera coherent la Constitució, l’Estatut i les lleis de normalització lingüística en sentit favorable a l’ús oficial del català. A més, vistes les limitacions d’origen de la Llei de 1983, l’Àrea de llengua i dret també havia de ser un espai de debat que afavorís el consens científic necessari per proposar una normativa de futur, més clara, menys acomplexada i més completa que la de 1983.

El moment era políticament complicat i els atacs governamentals a l’ús del català a les administracions públiques constant: encara hi havia pendents els recursos contra les lleis de normalització catalana, basca i gallega, que el govern espanyol ja n’havia interposat d’altres tres de significatius: a) contra el Decret 389/1983, de 15 de setembre, sobre etiquetatge dels productes que es comercialitzen a Catalunya;¹² b) contra el Decret 125/1984, d’ús de la llengua catalana a les escriptures públiques¹³ i c) contra l’article 34 de la Llei 17/1985, de 23 de juliol, de la funció pública, que establia que l’acreditació del coneixement del català era un requisit per a accedir-hi.

D’altra banda, la Llei espanyola de mesures sobre la funció pública no havia fet cap referència específica a la capacitació lingüística dels funcionaris de l’Estat destinats a territoris amb llengua pròpia oficial diferent de la castellana i la Llei orgànica del poder judicial havia acceptat que el coneixement de la llengua fos un

Page 58

mèrit –no un requisit- per al jutges i magistrats i el personal al servei de l’Administració de Justícia i facultava els jutges a no tramitar els procediments en català si ells el desconeixien o alguna de les parts al·legava que no el coneixia.¹⁴ Finalment, els Reials decrets 1126/1982 de 28 de maig i 1209/1984 de 8 de juny, que modificaven el Reglament notarial, feien impossible que s’establissin procediments individualitzats de selecció de notaries i prescindien, a més, de considerar el català ni tan sols com a mèrit a l’hora de cobrir notaries demarcades a territoris amb llengua pròpia.¹⁵ Es tractava d’una ofensiva en tota regla contra l’ús del català als àmbits oficials i per garantir al castellà el paper que hi tenia des del segle XIX.¹⁶

Atesa aquesta situació,¹⁷ la inexistència d’un cos doctrinal sobre una matèria llavors tan nova i els intents dels polítics, de la doctrina jurídica i dels tribunals espanyols de minimitzar l’abast de l’oficialitat del català sobre la base del principi, ideològic i fals, que la igualtat de tots els espanyols impedia exigir-los el coneixement d’una llengua diferent del castellà en cap lloc del territori, era urgent construir uns principis sòlids i contrastables, aplicables no només a la nostra situació sinó exportables a qualsevol regulació de l’ús de més d’una llengua en un mateix territori. Comptar amb uns principis coherents, extrapolables i homologables havia de ser un factor de solidesa per a la llavors recent legislació catalana, una font d’argumentació per a plantejar davant dels tribunals les tesis favorables a l’oficialitat del català i a la normalització lingüística tant activament, per impugnar normes estatals, com passivament, per defensar les catalanes.¹⁸

L’Àrea va començar la tasca la tardor de 1985 i, després d’uns mesos d’activitat i d’intercanvi, els treballs finals es van presentar a Andorra la Vella els dies 5, 6 i 7 de maig de 1986.¹⁹ A la sessió final es van aprovar les conclusions. Unes eren generals i contenien, de fet, els principis bàsics de la doble oficialitat lingüística tal com els havia anat imaginant Josep M Puig Salellas.²⁰ D’altres eren especials i, més que principis jurídics, eren propostes d’actuacions de “normalització” lingüística, és a dir, mesures concretes o

Page 59

objectius a aconseguir perquè el món de l’administració, del dret i de la justícia, dels mitjans de comunicació o l’ensenyament incorporessin el català com a llengua d’ús normal.²¹

Al cap de vint-i-cinc anys de l’aprovació, un exercici de reflexió sobre la vigència, i si és el cas, la necessitat de renovació d’aquelles conclusions, pot ser útil. Per començar, sembla rellevant subratllar la disparitat entre les generals, que contenen les bases per a establir uns conceptes jurídics permanents, i les especials, que no passen de ser propostes d’actuació política concreta i segons com circumstancial. En aquell moment no es veia exactament així i durant molts anys els dos nivells s’han confós per part de molts dels gestors i dels analistes de la política lingüística del país, minimitzant, en conseqüència, el valor superior dels principis fonamentals com a inspiració política i fonament jurídic essencial de la resta del model català de contacte de llengües. La primera qüestió que cal remarcar, de cara al futur, és aquesta: els principis bàsics ho són per a tot el sistema, per a tota la societat, i inspiren –o han d’inspirar- totes les actuacions de legislació i de política lingüística: des de l’ús del català als tribunals i les notaries, fins a la presència del català als webs de les grans empreses o dels departaments de la Generalitat. Per a l’autor, els conceptes jurídics consolidats configuren un autèntic pla d’actuació i han d’inspirar la pràctica política.

La primera conclusió feia una referència genèrica a la condició jurídica del català i remarcava la disparitat de tractament en els set territoris on es parla: És l’únic idioma oficial a Andorra. Però aquest fet no pot amagar que hi ha aspectes preocupants pel que fa referència al seu ús i al seu ensenyament, la qual cosa fa necessària una clara presa de posició per part de la societat andorrana i de les seves institucions. És llengua oficial a Catalunya, al País Valencià i a les Illes, en unes circumstàncies que no es poden reputar satisfactòries (...) No té reconeguda per l’Estatut d’Aragó la consideració de llengua oficial a la Franja (...) No té el menor reconeixement ni a la Catalunya Nord ni a l’Alguer (...)

En el darrer quart de segle la tendència ha estat la d’aprofundir la disparitat de tractament entre els set territoris sense que cap iniciativa d’aproximació hagi reeixit de manera suficient. Només els acords entre Catalunya i les Illes Balears de 17 d’abril del 2000 van permetre temporalment una política real, reeixida en molts punts, de col·laboració entre la Generalitat de Catalunya i el Govern de les Illes Balears i d’aproximació de les normatives illenques a la catalana.²² Els governs posteriors no van voler ni saber mantenir aquesta línia de la qual només ha quedat l’Institut Ramon Llull per a la promoció exterior de la llengua catalana i la cultura que s’hi expressa.²³ Més aviat cal denunciar, en relació amb la disparitat de

Page 60

règims, una progressiva i constant actitud segregacionista de la política valenciana que, sota la pantalla de la “valencianització”, afebleix la llengua al seu territori i, de retruc, al conjunt. Continua vigent, doncs, com a objectiu, el d’aconseguir una col·laboració clara i eficient entre els territoris de llengua catalana, si més no els sotmesos a la sobirania espanyola, per a establir polítiques lingüístiques comunes o com a mínim coincidents, solucionar d’una vegada el “conflicte” fictici de la denominació “valencià”²⁴ i aconseguir que les institucions constitucionals espanyoles (Corts generals, Monarquia, Govern, Tribunals Constitucional i Suprem) acceptin l’ús del català, com una sola llengua.²⁵

Si bé la disparitat de tractament normatiu s’ha accentuat, s’han produït, en canvi, millores normatives evidents en tots els territoris, llevat del valencià. A Andorra, la Constitució de 1993 va comportar la integració d’Andorra, de ple dret, a la comunitat internacional i la integració a les Nacions Unides i d’altres instàncies internacionals així com la declaració d’oficialitat única, mentre que la llei d’ordenació de l’ús de la llengua oficial de 16 de desembre de 1999, representa un reconeixement clar d’aquesta oficialitat a tots els sectors de la societat; a les Illes Balears, a més de la Llei 3/1986, de 29 d’abril, sobre normalització lingüística a les Illes Balears, cal remarcar els articles 43 i 44 de la Llei 3/2003, de 26 de març, de règim jurídic de l’administració de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears,²⁶ i l’article 50 de la Llei 3/2007, de 27 de març;²⁷ a l’Aragó La Llei 10/2009, de 22 de desembre, d’ús protecció i promoció de les llengües pròpies d’Aragó, tot i que no l’ha declarat oficial, ha reconegut el català com una de les llengües pròpies d’aquest territori i n’ha garantit l’ensenyament i reconegut alguns usos oficials a les zones d’utilització històrica predominant;²⁸ a l’Alguer la Llei de la República Italiana 482/1999, de 15 de desembre, per la tutela de les minories lingüístiques històriques i la Llei de la regió de Sardenya 26/1997, d’1 de setembre, sobre promoció i valoració de la cultura i la llengua de Sardenya representen un reconeixement jurídic per al català a l’Alguer, i a la Catalunya Nord, la declaració del Consell General dels Pirineus Orientals de 10 de desembre de 2006 aprovà la “Carta del català” per reconèixer-lo com a llengua del departament.

A Catalunya, al País Valencià i a les Illes Balears s’han establert règims de doble oficialitat. Per a les conclusions del Congrés de llengua, la doble oficialitat dóna lloc a:

1. El dret d’elecció lingüística del ciutadà, que es defineix com el dret subjectiu d’expressar-se en qualsevol de les dues llengües oficials, sense cap mena d’impediment o exigència de traducció, de manera que el subjecte passiu o destinatari no pot obligar el subjecte actiu a canviar de llengua.

2. El deure de coneixement, entès aquest en el sentit que ningú no pot al·legar ignorància de qualsevol manifestació que es faci oralment ó per escrit en una de les dues llengües oficials.

Aquell dret d’elecció exigeix de totes les administracions una actitud de disponibilitat, és a dir, la possibilitat d’atendre el ciutadà en qualsevol llengua oficial. Per tant, a Catalunya, al País Valencià i a les Illes, tots els funcionaris “hauran d’estar en condicions d’entendre les dues llengües oficials i d’expressar-

Page 61

s’hi de paraula i per escrit” fet que comporta la necessitat d’individualitzar territorialment e!s processos de selecció en totes les administracions, qualsevol que sigui la funció, la categoria i la destinació.

Les conclusions del Congrés en relació amb el règim de doble oficialitat van ser encertades i continuen essent plenament vigents, enriquidores i actuals. Cal lamentar, però, que hagin tingut menys recorregut pràctic del que calia. Jurídicament i terminològicament són impecables, però políticament han estat mal assumides. El Tribunal Constitucional, a les seves sentències 82, 83 i 84 de 26 de juny de 1986 (posteriors al Congrés) va emprar el terme de “cooficialitat” i no el de doble oficialitat i ha continuat fent-ho en totes les sentències posteriors que fan referència al règim jurídic de les llengües. De la mateixa manera la legislació espanyola parla sempre de llengües “cooficials”²⁹ i, incomprensiblement, la legislació i l’administració catalana també l’acaba usant.³⁰ Hi ha coses més greus. El Tribunal Constitucional, que ha fet una definició parcialment acceptable del concepte d’oficialitat, no ha resolt correctament la qüestió del deure de coneixement de la llengua oficial que només ha tractat sobre dues bases esbiaixades: a) una interpretació literal i parcial de l’article 3.1 de la Constitució quan diu que “El castellà és la llengua oficial de l’Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret a usar-la”, de la qual extreu que només hi ha el deure de conèixer el castellà però no el de conèixer les altres llengües oficials, i b) la utilització del terme de “llengua comuna”, aplicat a la castellana, que ni ha justificat ni ha construït, però del qual extreu, quan li convé, un tracte favorable al castellà totalment contrari a allò que estableix l’article 3.3 de la mateixa Constitució.

La qüestió de fons és la manca de configuració d’un concepte unívoc del què és l’oficialitat lingüística i el deure de coneixement de la llengua. Tant des del vesant polític com des de les lectures jurídiques no s’ha volgut entrar mai d’una manera raonable en què és el deure de coneixement. El Tribunal Constitucional ho ha fet per negar-lo respecte de la llengua pròpia de Galícia a la Sentència 84/1986, de 26 de juny i per a acceptar-lo, però només respecte de situacions individualitzades, respecte de la llengua catalana a la Sentència 31/2010, de 28 de juny. L’ha afirmat sempre respecte de la llengua castellana però mai ha determinat què és o que ha de ser aquest deure de coneixement. Políticament s’ha volgut veure com una obligació coercible i exigible individualment a tothom. La conclusió del Congrés, en canvi, era ben clara: cal entendre el deure en el sentit que “ningú no pot al·legar ignorància de la llengua”. Dit d’altra manera, que se’n presumeix el coneixement.³¹ Tant la Llei de política lingüística com l’Estatut de 2006 extreuen aquesta conseqüència en dir que els actes jurídics fets en una llengua oficial tenen, pel que fa a la llengua, plena validesa i eficàcia.³² Però les lectures polítiques són sovint massa amigues de la faramalla per acceptar un concepte ben elaborat i continuem, en aquest punt, on érem el 1986: sense que el concepte d’oficialitat sigui prou clar. Aquesta és una qüestió bàsica a resoldre i de lege ferenda una eventual modificació de la Llei de política lingüística hauria d’incloure un apartat 3 a l’article 3 que proclamés, més o menys: “El coneixement de les llengües oficials es presumeix per als ciutadans de Catalunya i les persones que hi resideixen, de manera que, amb efectes jurídics, no poden al·legar ignorància de qualsevol manifestació que es faci oralment o per escrit en una de les dues llengües oficials.” Òbviament, això no exclou l’aplicació del dret fonamental de qualsevol persona detinguda a comptar amb un intèrpret i a ser informada en una llengua que comprèn d’allò que se li imputa, que podria quedar salvat en un hipotètic punt 4.

Una altra qüestió rellevant és la de la capacitació lingüística dels funcionaris. Negada durant molts anys pels tribunals ordinaris, pel Tribunal Suprem i pel Govern espanyol, proclamada per la Llei de la funció pública de 1985 i afirmada per l’Àrea de llengua del Congrés, el Tribunal Constitucional va reconèixer com a ajustat a la Constitució exigir-la com a requisit per al personal al servei de les administracions

Page 62

catalanes a la STC 46/1991, de 28 de febrer, que ja hem esmentat, i respecte de magistrats, jutges, fiscals, notaris, registradors i personal de l’administració de l’Estat a la STC 31/2010, de 28 de juny, tot i que deixa en mans de l’Estat l’establiment concret de la manera d’acreditar-lo.³³

En procurar delimitar el concepte de llengua oficial i, sobretot, el joc de la doble oficialitat, el Congrés es va cenyir als aspectes de l’ús estrictament oficial de la llengua catalana, sense extreure cap conclusió relacionada amb el dret de la ciutadania a ser atesa en català, i també en castellà, als establiments oberts al públic o per les persones que ofereixen serveis al públic, qüestió a la qual farem referència més endavant.

Per a l’Àrea de llengua i dret del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana, el concepte de llengua pròpia comporta que:

“

1. Les institucions de la Comunitat Autònoma i les locals, com també les corporacions i institucions professionals, acadèmiques, econòmiques i d’altres, han de tenir el català com a única llengua d’expressió oral i escrita, amb exclusió, per tant, de textos dobles, ... sens perjudici del dret d’opció lingüística del ciutadà. b) Els seus representants han d’usar només el català en les seves intervencions oficials. c) L’Administració de justícia s’hauria de desenvolupar en català i també en català s’haurien de redactar els assentaments registrals, àdhuc en els registres de dependència estatal i, normalment, els documents públics, sempre sens perjudici del dret del ciutadà a comparèixer o a demanar l’expedició de certificacions en castellà. d) L’ensenyament ha de tenir el català com a única llengua de la funció de gestió i com a llengua normal de la funció docent en tots els nivells educatius, amb l’excepció relativa al primer ensenyament i amb l’obligació d’incloure l’aprenentatge del castellà en els plans d’estudi. e) Els mitjans de comunicació dependents de les institucions... pròpies... han de tenir com a única llengua la catalana. f)

   Les empreses de tota mena dedicades al servei públic, fins i tot les de dependència estatal, han d’anunciar les seves activitats, oralment i per escrit, en llengua catalana. g) Totes les retolacions, en especial les de les vies urbanes i interurbanes, s’han de fer només en català, àdhuc si aquestes darreres són de titularitat estatal.”

   Les conclusions entorn del concepte de llengua pròpia semblen menys elaborades que les relatives a la llengua oficial i la doble oficialitat. Sobretot, semblen més tàctiques i pensades en les grans qüestions a resoldre el 1986 a què ja hem fet referència: les sentències del Constitucional pendents tant en relació amb les lleis de normalització lingüística i de la funció pública com en relació amb la Llei Orgànica del Poder Judicial i la Llei de Bases de Règim Local, la contestació del govern espanyol i alguns grups extremistes respecte d’algunes normes relatives a l’ensenyament del català i en català de la Llei de 1983, les dificultats plantejades pel Govern socialista a la posada en marxa de TV3, la normativa estatal sobre retolació de carreteres i d’altres.

   Tot i això, les conclusions de l’Àrea, així com les tesis defensades per Puig Salellas en una de les ponències que hi va presentar, permeteren de configurar l’expressió estatutària de “El català és la llengua pròpia de Catalunya” com a expressió de contingut jurídic, no com una simple constatació historicista. El Tribunal Constitucional va fer seu explícitament el concepte de llengua pròpia a la Sentència 337/1994, de 23 de desembre, tot i que a la 31/2010, de 28 de juny, n’ha volgut negar la virtualitat³⁴. La Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística, en canvi, va configurar el concepte sobre la base de les conclusions del Congrés en el seu article 2, que estableix: “1. El català és la llengua pròpia de Catalunya i la singularitza com a poble. 2. El català, com a llengua pròpia, és:

   Page 63

1. La llengua de totes les institucions de Catalunya, i en especial de l’Administració de la Generalitat, de l’Administració local, de les corporacions públiques, de les empreses i els serveis públics, dels mitjans de comunicació institucionals, de l’ensenyament i de la toponímia.

2. La llengua preferentment emprada per l’Administració de l’Estat a Catalunya en la forma que aquesta mateixa determini, per les altres institucions i, en general, per les empreses i les entitats que ofereixen serveis al públic.

   3. El que disposa l’apartat 2 implica un compromís especial de les institucions per a promocionar-ne el coneixement i fomentar-ne l’ús entre els ciutadans i ciutadanes, amb independència del caràcter oficial del català i del castellà.”³⁵

   Com és ben sabut, l’article 6.1 de l’Estatut de 2006 va recollir, si fa no fa, un extracte d’aquest article en dir que “La llengua pròpia de Catalunya és el català. Com a tal, el català és la llengua d’us normal (i preferent)³⁶ de les administracions públiques i dels mitjans de comunicació públics de Catalunya, i és també la llengua normalment emprada com a vehicular i d’aprenentatge en l’ensenyament”.

   La llengua pròpia és equivalent, doncs, al que en d’altres ordenaments correspon a llengua nacional i té un efecte triple:

1. Institucional, perquè és la llengua pròpia i d’ús normal de les institucions pròpies, fins i tot de l’ensenyament i els serveis públics;

2. Territorial, perquè es representa sobre el territori tant pel que fa a la toponímia com pel que fa a la retolació i comporta sempre una determinada preferència en cas de dubte i, finalment,

3. Legitimador³⁷ d’una política activa de suport a la llengua. Aquest efecte legitimador de polítiques de suport no es fonamenta en la necessitat de “revertir” un procés de substitució per una altra llengua ni de compensar els mals causats per una política d’agressió duta a terme pel poder públic espanyol al llarg de segles, sinó que es fonamenta en el simple fet de ser “la” llengua pròpia del país, “la” llengua nacional.

   Les conclusions del Congrés també feien unes referències específiques a l’Administració perifèrica de l’Estat i a l’adequació a l’article 3 de la Constitució que, per òbvies, han perdut tota vigència després dels pronunciaments reiterats del Tribunal Constitucional en la línia defensada.

   En canvi, vista l’evolució posterior de la política lingüística i, és clar, de la normativa en què s’inspira, sobta que el Congrés no es plantegés la repercussió del concepte de llengua pròpia sobre matèries clau com són la presència del català al món econòmic, la retolació comercial, l’etiquetatge i les instruccions d’ús dels productes que es comercialitzen a Catalunya o les relacions laborals. Encara sorprèn més si ens fixem que ni tan sols a les conclusions particulars o especials n’hi ha que facin referència a cap d’aquests temes.

   En aquell moment es refiava, encara, que l’increment de coneixement i la desaparició de prohibicions, durien inexorablement a un increment de la presència pública del català. No ha estat exactament així. Per això, una de les finalitats essencials de la Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística, a banda de la de blindar els models de la Llei de 1983, va ser la d’establir les bases legislatives d’una política de “normalització” en el món econòmic que tenia per fonament el principi de llengua pròpia.³⁸

   Page 64

En aquest punt la preocupació de l’Àrea de llengua i dret del Congrés era, sobretot, la de determinar la competència de la Generalitat per establir mesures de foment de l’ús del català fins i tot sobre àmbits competencials que reservats a l’Estat i a les administracions locals. L’Estat havia discutit, per exemple, la capacitat de la Generalitat d’aprovar el Decret 125/1984, sobre ús del català a les escriptures públiques, o el del procediment judicial sobre la base de la seva competència exclusiva en aquestes matèries. També la Generalitat havia discutit la competència de l’Estat per a dictar normes en aquesta matèria tant a la Llei orgànica del poder judicial com al reglament del Registre mercantil. Les conclusions, en aquest sentit, remarquen:

“L’aplicació de totes les conseqüències que es deriven de la doble oficialitat i del caràcter de llengua pròpia exigeix avui tot un procés de normalització. Per això és necessari:

1. Afirmar la competència autonòmica exclusiva en la matèria, tal com es desprèn dels Estatuts de Catalunya, del País Valencià i de les Illes. Per tant, no és justificada l’aparició d’una normativa estatal sobre el particular, encara més quan és evident que aquesta no afavoreix sempre la normalització.

2. Afirmar que el seu finançament s’ha de fer amb càrrec als pressupostos generals de l’Estat, àdhuc com a reparació històrica, car és qui ha originat la necessitat amb la seva actitud negativa envers la llengua catalana, i tal com es dedueix del deure de protecció a les llengües territorials derivat de l’article 3.3 de la Constitució.

3. Preveure els mitjans tècnics i els corresponents períodes de transitorietat, en especial en allò que fa referència a la situació i capacitat deis funcionaris que radiquen a Catalunya, al País Valencià i a les Illes i que, a causa dels plantejaments de l’uniformisme lingüístic preexistent, no coneixen prou la llengua.

4. Constatar que les lleis de normalització representen un pas inicial que cal superar atès que estableixen uns mínims indispensables, però ja insuficients.“

Passats els anys, la conclusió sembla pobre. Defensa la competència autonòmica, i això ha estat admès pel Constitucional en diverses sentències, en especial a les STC 123/1988, de 23 de juny; 74/1989, de 24 d’abril; 334/1994, de 23 de desembre i 147/1996, de 19 de setembre. També l’ha reconeguda l’article 143 de l’Estatut de 2006 i la STC 31/2010, de 28 de juny. En aquell moment la qüestió era transcendent perquè l’advocacia de l’Estat defensava que la Generalitat no podia entrar en cap cas en matèries de competència estatal, cosa que a la pràctica deixava en mans de l’Estat uns sectors d’actuació més amplis, encara, que els que de facto s’ha reservat.

L’Àrea defensava les aportacions pressupostàries específiques al procés de normalització lingüística per part de l’Estat, com si fos una reparació històrica pels danys causats. Avui, quan està provat que l’Estat fa trenta anys que drena sistemàticament els recursos fiscals dels catalans, i també dels valencians, mallorquins, menorquins i eivissencs i, a més, és creditor morós fins i tot del que es compromet a pagar, la petició està plenament desfasada. La solució no és la d’aportacions estatals específiques sinó la d’un sistema de finançament suficient i just que només sembla factible per la via del concert econòmic, el pacte fiscal, una estructura federal de debò o la independència. La conclusió legitima la política de normalització sobre la base del principi de llengua pròpia.

Finalment constatava la insuficiència de les lleis de normalització per establir un autèntic procés de recuperació de la llengua catalana. Aquesta denúncia d’insuficiència va ser reiterada, constant i unànime i, de fet, va ser reconeguda pel Govern i el Parlament de Catalunya quan va iniciar el procés d’elaboració de la Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística.

Page 65

Un quart de segle més tard sembla evident que cal substituir el concepte de “normalització lingüística” pel de “promoció”, “suport” o foment. Normalització indueix a fer veure el procés com un període transitori en el qual la llengua catalana es recuperarà dels danys que li va provocar la repressió franquista i la inèrcia de dos segles sense institucions pròpies. Indueix a fer creure que l’objectiu és la igualtat de les dues llengües. Els raonaments jurídics de la STC 31/2010, de 28 de juny, relativa a l’Estatut insisteixen una i altra vegada en una determinada idea d’igualtat de les dues llengües oficials, com si la presència del castellà a Catalunya fos tan natural i tan espontània com la del català, i sembla acceptar accions favorables a aquesta darrera llengua només en la mesura que serveixin per a equilibrar desigualtats “si és que hi són”... Com hem afirmat, l’ús del català per les nostres institucions i serveis públics i totes les mesures de suport o de foment de la llengua no s’han de legitimar per cap actuació de “reinversió”, sinó, sobretot, pel fet que el català és la llengua pròpia del país i, a més, objectivament la més feble. D’aquesta manera es legitimen millor les activitats en sectors on el català ja supera el castellà com poden ser el sistema educatiu, les administracions pròpies, el teatre o la premsa escrita.

La darrera de les conclusions generals de l’àrea de llengua i dret feia referència a la vulneració dels preceptes de respecte i protecció que es desprenen de l’article 3.3 de la Constitució de 1978. En concret, l’àrea, que no va dubtar en qualificar el posicionament de l’Estat com a agressiu, denunciava:

“

1. El manteniment de posicions desfavorables al català en diversos textos aprovats per les Corts Generals com, per exemple, la Llei orgànica 6/1985, d’ 1 de juliol, del Poder Judicial, que discrimina el català en l’article 231.2 i no exigeix clarament el seu coneixement en els nomenaments; la Llei estatal 30/1984, de 2 d’agost, de Mesures per a la Reforma de la Funció Pública, que, a l’article 19.1, tampoc no exigeix clarament i de manera directa aquest coneixement; i la Llei estatal 7/1985, de 2 d’abril, reguladora de les Bases del Règim Local, que ni tan sols fa al·lusió a l’exigència del dit coneixement en el seu articulat.

2. La subsistència d’una actitud (...) discriminatòria en nombroses disposicions emanades del Poder Executiu i, molt especialment, en la interposició de recursos davant el Tribunal Constitucional en contra de les disposicions normalitzadores emanades de les institucions autonòmiques.

3. La interpretació que fa el Tribunal Suprem de l’art. 3.1 de la Constitució, quan atribueix a la llengua castellana una posició preeminent que no li correspon, quan aplica el principi d’igualtat de l’article 14 de la mateixa Constitució sense ponderar suficientment el fet objectiu de l’existència a ... de dues llengües oficials i quan l’aplica, a més, des del punt de vista de l’interès del funcionari amb la conseqüència negativa que això comporta per al ciutadà,... en veure entorpit l’exercici del seu preeminent dret d’opció lingüística...

4. La ignorància ... de les lleis de les Comunitats Autònomes, especialment d’aquelles que fan referència a la matèria lingüística, tant per l’Estat, ..., com pels Tribunals.”

Aquesta darrera conclusió posava damunt la taula una qüestió que encara ara està pendent de resoldre, que és la de l’actitud de l’Estat espanyol davant del plurilingüisme territorial. Això s’ha d’analitzar sobre els vessants següents: a) no s’ha extret, encara, cap conseqüència pràctica del que disposa l’article 3.3 de la Constitució quan diu que la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció, b) no s’ha fet cap intent seriós d’establir una regulació de l’ús de les llengües oficials diferents de la castellana a les institucions centrals de l’Estat i c) l’Estat ha continuat impugnant per sistema la normativa catalana que tendeix a afavorir la llengua pròpia.³⁹

Pel que fa al primer punt, una interpretació finalista de la Constitució, com a norma destinada a construir un estat democràtic i de dret, fonamentat en la triple diversitat ideològica, territorial i lingüística i cultural, hauria de conduir sense cap dificultat a entendre que l’apartat 3 de l’article 3 de la Constitució estableix un principi general d’interpretació de les normes favorable a les llengües territorials, és a dir, les que el mateix Estat ha perseguit durant segles o com a mínim des de la Constitució de Cadis, així com un mandat als

Page 66

òrgans constitucionals de l’Estat d’actuar de manera favorable a aquestes llegües. A la pràctica, però, aquest apartat de l’article 3 és oblidat per sistema i la Constitució és interpretada com a una norma que, si accepta l’oficialitat i la pervivència de les llengües territorials, sobretot té la finalitat de protegir i salvaguardar la presència del castellà a tot el territori de l’Estat i no només en els àmbits oficials, sinó en tots els àmbits de la vida social.⁴⁰

Pel que fa al segon punt, l’Estat tampoc no ha acceptat les llengües territorials en cap de les grans institucions constitucionals. Només la Monarquia es digna pronunciar unes poques paraules en català en les seves intervencions oficials fetes a Catalunya, encara que mai no s’ha permès de dir ni tan sols un “Bon Nadal” en els seus discursos nadalencs televisats. Ni els segells, ni els passaports, ni el Congrés, ni el Constitucional... A diferència d’altres constitucions (Suïssa, Bèlgica, Finlàndia, Malta o l’Índia, per esmentar-ne algunes) la Constitució no preveu l’ús de llengües territorials a les institucions centrals o comunes. Però no regular no és equivalent a prohibir, de manera que no és explicable que no s’hagi fet cap regulació permissiva. Les úniques excepcions són l’edició del BOE en català, que es fa des de 1998 a l’empara del RD 489/1997, de 14 d’abril, i l’ús simbòlic del català al Senat. I això, malgrat que la STC 31/2010, de 28 de juny, va considerar ajustada a la Constitució la previsió de l’article 33.5 de l’Estatut de 2006 segons el qual els catalans tenen el dret de relacionar-se amb els òrgans constitucionals i jurisdiccionals d’àmbit estatal en català, d’acord amb el procediment que el mateix Estat ha d’establir.

Vint-i-cinc anys després de l’aprovació de les conclusions de l’àrea de llengua i dret del II Congrés Internacional de Llengua Catalana l’actitud de l’Estat contrària a les normes autonòmiques de suport al català i a les altres llengües territorials i la ignorància del plurilingüisme a la gran majoria de les seves pròpies normes ha estat una constant. Espanya, com a Estat, continua sense acceptar un plurilingüisme igualitari. És més, l’Estat espanyol continua apostant exclusivament per la llengua castellana i essent un dels obstacles més greus per a la plena realització de les altres llengües.

Page 67