Concepte i fonts del dret mercantil

AutorJosé Manuel Calavia Molinero
Páginas11-27
1.1. La formació històrica del dret mercantil
1.1.1. Aproximació a l'origen del dret mercantil: del ius tnercatorum a la codificació mercantil Referència especial al Codi de comerç de 1885

El dret mercantil, en tant que manifestació específica de la vida jurídica que apareix en un moment determinat i que es consolida de forma progressiva en el temps, es considera comunament com un producte històric. Des d'aquesta perspectiva, el seu origen se sol situar a l'inici de la baixa edat mitjana (segles xi i xii) i la seva emergència respon a la necessitat de donar solucions adequades als nous conflictes plantejats per una realitat social i econòmica en ple procés de transformació.

En efecte, el dret mercantil neix i creix per a donar resposta a les exigències derivades d'una activitat comercial incipient, que es desplega principalment en grans nuclis urbans. Es tracta d'una activitat intensa, realitzada per un grup social molt determinat: el dels comerciants. El creixement dels intercanvis en el mercat -que aquest desenvolupament comercial afavoreix- genera una multiplicitat de relacions jurídiques la varietat i particularitat de les quals desborda amb escreix els estrets marges del dret comú vigent -de base romana, influència germànica i inspiració canònica. Es fa imprescindible, doncs, un nou ordenament més àgil i eficaç que possibiliti la superació d'unes institucions jurídiques em-motllades als esquemes d'una societat feudal i d'una economia fonamentalment agrària.

El comerciant i la seva activitat en el mercat es presenten, des del primer moment, com a eixos vertebradors del ius mercatorum. Les primeres manifestacions del nou ordenament es troben en els estatuts dels gremis i corporacions de comerciants, que no solament recullen pràctiques i usos mercantils habituals, sinó que, a més, institueixen tribunals integrats perPage 12 mercaders d'àmplia experiència i reconeguda solvència. Aquests tribunals, que conformen l'anomenada jurisdicció consular, tenen la funció de garantir l'observança i aplicació dels dits usos en la resolució de les controvèrsies sorgides entre comerciants. Es tracta, doncs, d'un dret dels comerciants i per als comerciants.

S'ha de fer referència també, com a manifestació important del dret mercantil en aquesta primera fase de conformació històrica, a les normes reguladores del comerç contingudes en els estatuts i ordenances de les ciutats i ports medievals amb una activitat econòmica intensa com les del nord d'Itàlia (Gènova, Pisa, Florència, Milà, Venècia), les del sud de França (Marsella, Montpeller) i les alemanyes anomenades hanseàtiques (Lübeck, Hamburg, Bremen).

Al nostre país no es pot obviar la referència als gremis i corporacions de comerciants de les ciutats de Barcelona i València, nuclis comercials de primer ordre en l'època que ens ocupa. En aquest punt cal destacar, molt especialment, l'activitat dels magistrats del Consolat de Mar de Barcelona, tribunal amb autoritat reconeguda durant segles en tot l'àmbit de la Mediterrània. Fruit d'aquesta activitat es constitueix la compilació d'usos marítims recollida en el Llibre del Consolat de Mar, sens dubte la principal aportació pàtria a la construcció jurídica de l'Europa medieval.

D'aquest breu apunt històric ja es poden inferir els trets més significatius de la lex mercatoria en la primera etapa del seu cicle evolutiu. Tal com s'ha dit, el dret mercantil apareix com a dret especial davant del dret comú. En contrast amb el dret comú, el dret mercantil es distingeix:

- En primer terme, per tenir un caràcter marcadament professional i corporatiu; és a dir, per tractar-se d'un dret creat a impuls dels comerciants i per tal de reglamentar l'activitat desplegada pels comerciants.

- En segon lloc, per tenir un origen preeminentment consuetudinari; és a dir, per ser un dret no legislat, sinó integrat fonamentalment per usos i costums del comerç, pràctiques observades de forma general i reiterada en el tràfic negocial de caràcter mercantil.

D'aquest doble caràcter se'n desprèn una sèrie de notes distintives que separen igualment el ius mercatorum del ius commune. Són les següents:

- Antiformalisme, que es tradueix en una major flexibilitat en la contractació.Page 13

- Protecció de la seguretat del tràfic, en detriment, a vegades, de la seguretat jurídica.

- Agilitat i rapidesa en la resolució de conflictes, amb òrgans propis de decisió i execució (tribunals consulars).

- Vocació d'uniformitat, tant a escala nacional com internacional, ja que si els problemes són substancialment els mateixos, les solucions hauran de ser anàlogues.

Informades per aquestes notes i característiques apareixen i es desenvolupen les primeres institucions pròpiament jurídico-mercantils: la lletra de canvi, la societat de comerciants, la fallida, etc.

Una de les dades més sobresortints de la posterior evolució històrica del dret mercantil -i que culminarà en l'etapa de les grans codificacions-l'assenyala la tendència progressiva vers l'objectivació. Així, si bé al principi el ius mercatorum neix com a dret d'aplicació restringida als comerciants, basant-se en una concepció purament subjectivista, gradualment es va produint un desplaçament i substitució d'aquest criteri subjectiu per un d'objectiu, centrat en l'activitat més que no pas en els protagonistes. El dret mercantil deixa d'ésser el dret dels comerciants per a convertir-se en el dret del tràfic comercial.

Hi ha dos factors que coadjuven de forma determinant en l'accentuació de la tendència objectivadora. D'una banda, la incessant extensió de les relacions jurídiques de caràcter mercantil, directament motivada per l'extraordinària expansió de l'activitat comercial (època del mercantilisme, comerç colonial). De l'altra, l'adveniment i consolidació de l'Estat modern, que pren consciència del relleu polític de l'activitat econòmica i de la necessitat d'ordenar-la i potenciar-la d'acord amb els interessos generals. Aquesta circumstància comporta, a més, una sensible alteració en els mecanismes de producció normativa en l'esfera mercantil. Els grans estats nacionals prenen la iniciativa i, en l'ordre de prevalença, el dret legislat -creat pel poder polític- desplaça progressivament el dret consuetudinari -creat per la classe mercantil. L'exemple paradigmàtic d'aquest procés són les ordenances franceses de Lluís XIV: la del comerç terrestre de 1673 i la de la marina de 1681.

La fita següent, en l'esdevenir històric del dret mercantil, la constitueix la codificació (segle xix). Aquesta codificació, tributària en el camp jurí-Page 14dic dels ideals de la Il·lustració i de la Revolució Francesa, representa el pas definitiu en el camí de l'objectivació. Ara bé, es tracta d'un pas més aparent que no pas real. No obstant això, formalment, el dret mercantil es converteix en el dret dels actes de comerç -amb independència, per tant, del fet que qui els realitza sigui comerciant o no.

En aquest context, cal considerar l'especial relleu i significació del Codi de comerç francès de 1807, exponent primer i fonamental de l'obra codi-ficadora en l'àmbit mercantil. La noció d'acte de comerç objectiu s'hi erigeix com a nucli del sistema jurídico-mercantil. Es tracta d'un concepte essencial, que no solament facilita la determinació de l'esfera de competència dels tribunals de comerç, sinó que possibilita també -i és important ressenyar-ho- la justificació de la mateixa existència i autonomia del dret mercantil com a ordenament separat, per raó de la matèria, del dret privat comú o civil.

La codificació

Sota la influència directa del Code francès, i amb un criteri anàleg de delimitació de la matèria mercantil, més tard es redacten el Codi de comerç alemany de 1861 i els codis de comerç italians de 1865 i 1882.

Quant a la codificació mercantil espanyola cal fer referència, inexcusablement, tant al Codi de comerç de 1829 com al vigent Codi de comerç de 1885.

  1. El Codi de comerç de 1829, de clara inspiració francesa i obra de Sainz de Andino, recull i sintetitza en bona part la tradició jurídica nacional, representada tant per les Ordenances de Bilbao (1737) com pels antecedents medievals. No hi ha acord doctrinal, en canvi, pel que fa al criteri d'ordenament de la matèria mercantil que s'hi adopta. Davant d'això, el parer majoritari es decanta per l'enquadrament del Codi de 1829 en una línia intermèdia i...

Para continuar leyendo

Solicita tu prueba

VLEX utiliza cookies de inicio de sesión para aportarte una mejor experiencia de navegación. Si haces click en 'Aceptar' o continúas navegando por esta web consideramos que aceptas nuestra política de cookies. ACEPTAR