Les competències de la Generalitat (I)
| Autor | Mercè Barceló/Joan Vintró |
| Páginas | 179-222 |
-
Lliçó elaborada per Enric Fossas (apartat 1: El repartiment de competències: nocions bàsiques); Jaume Vernet (apartat 2, El sistema de repartiment de competències entre l'Estat i la Generalitat), Joan Vintró (apartat 3, Els reials decrets de traspassos); Mercè Barceló (apartat 4, Els conflictes de competència entre l'Estat i la Generalitat).
Page 179
La distribució de competències és l'element nuclear de l'Estat de les autonomies, com ho és també dels estats compostos, es diguin federals o no. Mitjançant el repar-Page 180timent de competències entre l'Estat i les comunitats autònomes, els diferents àmbits de la realitat susceptibles de ser regulats s'adscriuen a aquell o a aquestes, de manera exclusiva, compartida o concurrent.
En els estats federals la Constitució de la Federació estableix el sistema de repartiment competencial entre l'ens central i els ens subcentrals, i això es fa, generalment, per mitjà d'uns llistats on s'indica l'àmbit reservat a la Federació i també el reservat als ens federats. Així, quan hi ha una sola llista, generalment s'enumeren només les competències de la Federació. Per exemple, la Constitució dels Estats Units del 1787 va incorporar una distribució de competències entre la Federació i els estats membres, tot atribuint a la primera un llistat limitat de matèries, mentre la resta dels poders corresponien de manera residual als segons. Atès que es volia que la nova instància central gaudís de pocs poders, se li van atribuir una llista taxada de matèries, mentre els estats federats disposaven de la competència general o residual. Posteriorment, en altres països federals, es van formalitzar altres tipus de llistes. Si hi ha dues llistes, una especifica les competències exclusives de la Federació i l'altra, les dels ens federats -el Canadà i Austràlia. Si n'hi ha tres, s'indiquen, a més a més, les matèries compartides entre l'ens central i els subcentrals -Àustria.
Igualment, caldria saber a qui corresponen les competències no especificades, això és, les competències residuals. Aquestes es recullen implícitament i habitualment per mitjà d'una clàusula anomenada general o residual, per contraposició a les clàusules enumeratives de competències. En el cas de la llista única, com que les competències especificades corresponen a la Federació, és dar que la competència residual correspon als estats federats, estigui o no expressament recollida en una clàusula residual -Suissa. En canvi, en els altres supòsits, quan hi ha més llistes, la clàusula ha de ser explícita en favor de l'ens central o dels ens subcentrals -al Canadà, la clàusula residual és favorable a la Federació, mentre que a Alemanya, Austràlia o a Àustria beneficia els estats federats.
Com s'ha vist en la lliçó II, un dels principis que sustenten l'organització territorial de l'Estat en la Constitució del 1978 és el principi autonòmic (art. 2 CE), el qual implica una divisió del poder estatal entre les instàncies generals de l'Estat -en el sentit d'òrgans centrals- i les instàncies territorials -de les comunitats autònomes, entre les quals hi ha la Generalitat de Catalunya. Com s'ha indicat anteriorment, aquesta divisió territorial del poder polític es tradueix en una operació jurídica de repartiment de competències que, en els estats federals, es duu a terme en la Constitució de la Federació.
En canvi, el sistema de distribució de competències de l'Estat autonòmic és altament complex, de manera que la delimitació definitiva dels respectius àmbits competencials de l'Estat i de les comunitats autònomes és, a la pràctica, el resultat d'una successió d'operacions efectuades mitjançant diverses normes jurídiques i resolucions judicials, i en les quals intervenen institucions o òrgans de caràcter polític, administra-Page 181tivi jurisdiccional. Les raons que fan tan complicada aquesta operació són diverses. En primer lloc, a l'Estat autonòmic, i en virtut del principi dispositiu, el repartiment de competències entre l'Estat i les comunitats autònomes no es duu a terme exclusivament en el pla constitucional, sinó que es fa necessària l'aprovació posterior dels respectius estatuts d'autonomia, mitjançant els quals es concreten les competències que assumeix cada comunitat autònoma (art. 147.2.CÍ CE). En segon lloc, en moltes ocasions, la distribució competencial requereix la intervenció d'altres normes estatals que culminen la definitiva delimitació d'atribucions entre l'Estat i les comunitats autònomes. Aquestes normes són, d'una banda, les anomenades "lleis competencials" estatals, que determinen l'abast de la competència autonòmica en virtut de la remissió que hi fan la Constitució o els estatuts; de l'altra, les lleis que preveu l'article 150.1 i 2 CE. Aquestes normes formen, conjuntament amb la Constitució i l'Estatut d'autonomia, l'anomenat bloc de la constitucionalitat, com n'ha dit el Tribunal Constitucional, a partir de l'article 28.1 LOTC (STC 40/1982 i 42/1983). I, en tercer lloc, la conflictivitat que ha generat la interpretació de les normes distribuïdores de competències ha comportat una forta intervenció del Tribunal Constitucional, que, com a àrbitre encarregat de dirimir aquests tipus de controvèrsies, ha donat lloc a una voluminosa jurisprudència en aquesta matèria. Tot això significa que, per conèixer i interpretar el repartiment de competències entre l'Estat i la Generalitat de Catalunya, cal examinar les disposicions constitucionals (títol VIU CE), les normes de l'Estatut d'autonomia de Catalunya (títol IEAC), les lleis estatals delimitadores de competències, els reials decrets de traspassos i la jurisprudència constitucional sobre aquesta qüestió. Però, abans d'entrar a estudiar el sistema de repartiment, cal precisar la noció de competència.
En el llenguatge constitucional i, en general, en el camp del dret públic, s'utilitza l'expressió "competència" per designar una idea concreta: el conjunt de funcions que l'ordenament jurídic atribueix a un subjecte públic en una determinada matèria. Dit d'una altra manera, la competència és el poder vàlid i eficaç d'actuació normativa o executiva en un àmbit concret de la realitat que s'ha atribuït a un determinat òrgan o ens. El concepte de competència inclou, doncs, diferents elements que cal no confondre: el fonament constitucional -o la norma atributiva-, el titular -o subjecte-, la matèria -o l'objecte- i l'abast funcional.
En un Estat de dret, les institucions públiques no disposen dels poders que elles mateixes decideixen, sinó tan sols dels que els confereixen les normes jurídiques.
Page 182
Les normes que donen poders als ens públics són les normes atributives de competències. Com es veu tot seguit, la Constitució atribueix a l'Estat un llistat de competències (art. 149.1 CE), mentre que la norma atributiva de competències a la Generalitat de Catalunya és l'Estatut d'autonomia (títol I EAC), encara que excepcionalment podria ser una llei estatal (art. 150.1 i 2 CE).
El subjecte o titular de la competència és l'ens, l'òrgan o la institució a qui se li ha atribuït el poder -per exemple, la Generalitat. La titularitat de la competència recau en l'òrgan o la institució que la té atribuïda. Els titulars de les competències són, doncs, els subjectes públics als quals les normes confereixen unes determinades potestats, que poden exercir segons els seus propis criteris, dins els límits constitucionals.
El repartiment de competències que es fa en la Constitució i en l'Estatut d'autonomia de Catalunya és només entre dos titulars: l'Estat, entès com les instàncies centrals de l'Estat espanyol -les Corts Generals, el Govern central o el Consell General del Poder Judicial- i la Generalitat, com a conjunt de d'institucions en què s'organitza la Comunitat Autònoma de Catalunya (veg. lliçó III). Tanmateix, també pot...
Para continuar leyendo
Solicita tu prueba