L’autonomia universitària a espanya avui, entre el mite i la realitat

No és estrany que els universitaris estiguin incòmodes i una mica desconcertats, i alguns certament «embruixats»,1 davant l’accelerat, constant i dens canvi normatiu que viu la universitat espanyola, sense que per això canviïn gaire els recursos i instruments disponibles ni hi hagi mesures clares per a resoldre alguns dels problemes més urgents i importants que tenen les nostres universitats (com, per exemple, la selecció del professorat i la seva mobilitat o l’evident desajustament, gairebé insalvable, entre la formació amb la qual els alumnes accedeixen a la universitat i els objectius de formació que s’implanten en el marc del «procés de Bolonya»). Enmig d’aquesta hiperactivitat normativa bigarrada, l’autonomia universitària és per uns reivindicada (a vegades des d’una concepció una mica mítica), perquè la creuen ja marcida i gairebé nul·la, quan seria, tanmateix, necessari insuflar-li nova vida en els actuals processos de transformació social; i per altres injuriada, precisament perquè consideren que impedeix aquest mateix objectiu transformador en residenciar en un excés d’aquesta o en la seva tergiversació els grans mals de l’entotsolament universitari, l’endogàmia i el localisme2 i, amb això, la ineficiència i dèbil posició que les nostres universitats ocupen en els rànquings en voga.3 El discurs i el debat a Espanya sobre la universitat dels nostres dies en un món globalitzat que demana un necessari i intens esforç de transformació i adequació, apareixen així constel·lats de nous conceptes i mites (modernització, competitivitat, inserció en el sistema productiu, internacionalització, qualitat, excel·lència...) que, si bé tradueixen realitats que és necessari atendre amb la necessària ponderació i equilibri sistèmic, estan encarnant noves normatives que incorporen una exuberant, i en gran manera retòrica, panòplia de proclames, objectius i projeccions no sempre ben ajustades als fins perseguits i a l’ordenació universitària plasmada en la vigent Llei orgànica d’universitats i, ben segur, amb notòries contradiccions amb la situació social i econòmica del país. També és un dels elements d’aquest desajustament la posició en què queden alguns aspectes de l’autonomia universitària, reconeguda i protegida per la nostra Constitució (art. 27.10) i caracteritzada pel nostre Tribunal Constitucional com a dret fonamental, però concretada pel legislador com a dret de configuració legal.

Precisament la comesa d’aquest breu estudi és considerar com es configura avui, normativament i jurisprudencial, el concepte d’autonomia universitària i com es projecta en les seves distintes dimensions i aspectes segons les tensions o contradiccions amb què conviu en el marc de l’actual i accelerada transformació de la universitat espanyola. Transformació que és conseqüència de la major intensitat d’intervenció dels poders públics estatals i autonòmics

Page 3

d’acord amb les seves competències4 i, sobretot, del canvi de paradigma afavorit per aquests i provocat per l’anomenat procés de Bolonya i la progressiva definició i desenvolupament de l’Espai Europeu d’Educació Superior, la recerca de la internacionalització, l’«excel·lència», una major integració amb el sistema productiu mitjançant l’increment de la seva capacitat competitiva, el desenvolupament d’una cultura empresarial de la innovació en la societat del coneixement i l’eficàcia i eficiència en el compliment de les seves funcions;5 tot això, segons una orientació fins a un cert punt compartida en la Unió Europea i en altres països que s’han sumat a aquest procés, està inspirat en l’èxit aconseguit pel desenvolupament del model nord-americà d’ensenyament superior, que d’una manera o altra ha sabut integrar, com diu F. de Carreras, «la tradición científica alemana, la capacidad pedagógica francesa y la formación integral británica, añadiendo un giro práctico y profesionalizado a sus enseñanzas, sin olvidar que los fondos financieros de muchas de sus universidades son de una entidad mucho mayor que los del viejo continente».6

Aquest canvi de paradigma, anunciat des de fa anys i desenvolupat parcialment en algunes mesures concretes i en projectes de reforma, apareix ja normativament configurat amb una certa sistemàtica de principi i de detall en la Llei 2/2011, de 4 de març, d’economia sostenible (LES), coordinada amb la Llei 14/2011, d’1 de juny, de la ciència, la tecnologia i la innovació (LCTI). Dins del títol II de la primera, sota l’enunciat «Competitividad» es dedica la secció tercera del capítol V («Ciencia e innovación») a la «formación, investigación y transferencia de resultados en el sistema universitario» (art. 60-64) i s’estableix per a aquest una orientació i uns objectius generals que signifiquen, avant la lettre, una nova definició de missions i l’anunci inconcret de mesures generals per a la universitat que, encara que es facin formalment «sens perjudici» del que estableix la Llei d’ordenació universitària (LOU) vigent, tenen la virtualitat d’incidir en el seu sistema, de manera que requereixen una nova reforma coordinada de la legislació universitària, parcialment assumida per la LCTI en aspectes molt específics.

Podria dir-se, certament, que aquests objectius es formulen com a directrius generals molt àmplies que connecten d’una o altra manera amb les grans funcions que al servei de la societat estableix la LOU en el seu article 1, però la qüestió és que, en tant que mandats al legislador, la seva condició normativa té com a efecte el desenvolupament que es traduirà en mesures regulatives molt concretes elaborades tant pels poders públics estatals com pels

Page 4

autonòmics, competents en matèria d’educació superior, amb la conseqüència de, per una banda, ofegar o reduir determinats aspectes d’una autonomia universitària ja magra per si mateixa i, de l’altra, córrer el risc de fer impossible la persecució dels nous objectius marcats sense que les universitats puguin disposar de l’àmplia capacitat regulativa, d’autoorganització, de finançament i d’adopció de decisions (una més intensa autonomia universitària) que necessitarien per a poder lluitar amb possibilitats reals d’èxit en l’arena interna i internacional d’una competitivitat exacerbada a la recerca de l’«excel·lència», tal com es perfila en aquesta legislació. Aquesta és una qüestió, evidentment, encara molt oberta.

La LES propugna, com a elements més importants que cal destacar: a) que la formació ha de propiciar les qualificacions sol·licitades pel sistema productiu; b) promoure la competitivitat i la internacionalització; c) facilitar la governança universitària impulsant mesures que garanteixin l’exercici de les funcions de govern i direcció; d) incrementar la transparència, el control intern de les seves finances i l’equilibri pressupostari, així com l’avaluació externa de les seves activitats; e) fomentar la captació de talent, la mobilitat internacional i la col·laboració amb universitats i centres d’investigació de referència mundial; f) impulsar mesures d’atracció de capital privat nacional i internacional per a contribuir al finançament dels objectius de la universitat, especialment a la investigació, la transferència del coneixement i la creació d’empreses innovadores de base tecnològica. Per a això seran necessàries la modernització, la millora de l’eficiència i la recerca de la qualitat i l’excel·lència acadèmica (art. 60 LES).

Es tracta d’una definició d’objectius verdaderament ambiciosos i lloables, sempre que no col·loquin les universitats en una condicionant lògica de productivitat i competitivitat que sacrifiqui o desvalori la seva essencial i primera funció de ser l’instrument fonamental per a la lliure creació, transmissió de coneixements i formació crítica en tots els àmbits de la ciència, de la tècnica i de la cultura, al servei del desenvolupament humà, personal i social. La universitat és una corporació pensant i crítica7 a la mirada inquisitiva i estudiosa de la qual absolutament res li és ni li ha de ser aliè, sinó que necessita calma i altesa de mires per a complir les seves funcions. La competitivitat orientada al sistema productiu en una estricta lògica de mercat, sense més, casa veritablement malament amb moltes de les branques del saber (humanitats, belles arts, ciències socials...), en molts aspectes generalment «improductives» si s’adopta una perspectiva miop i s’atén el curt termini, però amb continguts i projeccions que fan que la universitat pugui ser considerada l’alma mater de les societats en les quals s’insereixen, la principal creadora i subministradora de formació, investigació, capacitat crítica i valors per a l’orientació i el desenvolupament del país com un tot, transcendint potencialment sense límit les seves fronteres. La universitat no pot ser concebuda com un negoci. Mercat i servei públic no poden ser aquí polaritats incompatibles.

D’altra banda, aquests objectius de la LES, que, òbviament, tendeixen a la diferenciació entre universitats mitjançant les seves respectives capacitats competitives, necessiten que les universitats disposin d’un elevat grau d’autonomia,8 que ni avui tenen, com tractarem de

Page 5

mostrar a continuació, ni és propiciat per la cascada de mesures regulatives que s’auguren en aquesta llei sobre plans d’estudis, titulacions, adaptabilitat als canvis socials i econòmics i altres mesures que podrà adoptar el Govern en el marc de l’anomenada Estrategia Universidad 20159per a la promoció de la competitivitat (amb la intervenció posterior, d’acord amb les seves competències, de les respectives comunitats autònomes), que podrien certament portar a unes universitats més eficients, però també més dependents d’un marc regulatiu encara més estret que el que en l’actualitat tenen, amb el risc, inclús, que per aquesta mateixa raó no puguin ni tan sols perseguir els objectius declarats. Basta, en aquest sentit, passar revista a les tasques i prioritats que assigna al Govern l’article 62 LES. Tingueu present, com a avís a navegants, que han estat l’excessiu reglamentisme i la progressiva burocratització que aquest genera, una de les causes més evidents de l’existència a Espanya d’unes universitats autònomes, sí, però, en el fons, bàsicament uniformes, tant en la seva organització com en la seva gestió i en el compliment de les seves funcions bàsiques, així com en els seus resultats, bastant allunyats, per cert i en termes generals, de l’excel·lència.

No és el meu propòsit introduir una reflexió general sobre l’estat de les nostres universitats, les seves necessitats i l’orientació que marca aquest nou paradigma,10 sinó només analitzar l’espai que la legislació deixa avui a l’autonomia universitària i la previsible incidència d’aquell sobre aquesta. Tampoc ho pot ser sobre l’ús, millor o pitjor, que d’aquesta autonomia han anat fent o fan les nostres ja nombroses universitats.11 La meva tesi és que ni l’autonomia de què disposen les universitats espanyoles és nul·la o irrellevant, ni tampoc és tan substantiva com hauria de ser des del pla dels objectius perseguits pel sistema, almenys, sobretot, en el pla de la capacitat normativa i d’autoorganització que li permetria un espai propi molt més diàfan que l’actual per a dissenyar les seves pròpies estructures, posar en marxa les seves polítiques i adoptar les decisions que millor puguin convenir a les seves respectives estratègies per a vincular-se rellevantment amb la societat en un entorn cada vegada més competitiu. En qualsevol cas, com que és el legislador el qui ha de concretar «en negatiu» l’autonomia de les universitats en el marc de cada model d’organització del sistema d’educació i investigació superior, pot fer-ho amb una major o menor extensió i intensitat, però sempre a condició de

Page 6

respectar els elements essencials de l’autonomia que resulten de la Constitució, tal com ha estat interpretada pel Tribunal Constitucional. Aquest és el camí que seguirem per a donar compte dels elements que avui integren l’entramat de l’autonomia universitària.

No hi ha cap a priori dogmàtic i intemporal al qual puguem apel·lar per a establir en què consistia l’autonomia universitària. Si no ho és el mateix concepte d’universitat, encara menys ho podrà ser un artifici tecnicojurídic destinat a fer possible la realització de la seva activitat i el compliment de les seves funcions.12 L’autonomia, tal com l’ha decantat la història, no és sinó «un principio organizativo en el que se sintetiza una fórmula singular de articulación de las relaciones entre el poder político y administrativo y las instituciones universitarias, que se traduce en el reconocimiento en beneficio de estas últimas de un amplio margen de libertad para la configuración de su organización y el desenvolvimiento de su actividad».13

Entesa així, amb independència de l’existència de diferents models i tradicions,14 en el món contemporani l’autonomia de les universitats és considerada com una cosa necessària i imprescindible per tal que la universitat pugui complir les seves funcions institucionals més típiques:15 l’ensenyament, amb la doble finalitat de ser tant formació cultural d’ordre superior com vehicle de formació professional altament qualificada; la investigació, en les seves diferents manifestacions, i la producció científica i tecnològica; la difusió científica, cultural i tècnica i la transferència de resultats en interacció amb les demandes i necessitats socials. Autonomia i descentralització acaben, doncs, sent termes correlatius, si bé la descentralització personificada per cada universitat és d’una qualitat molt distinta a la d’una mera descentralització administrativa, per la seva especial entitat funcional i la completa obertura dels fins i interessos que ha de promoure i complir.16

Page 7

Des d’aquesta perspectiva, després de l’intens debat doctrinal que hi ha hagut en el nostre país ?ja superat en el pla jurídic positiu i en el qual no podem entrar aquí?17 sobre si el reconeixement de l’autonomia de les universitats en l’article 27 CE significava tan sols l’establiment d’una garantia institucional o el reconeixement d’un dret fonamental, el Tribunal Constitucional es va inclinar, en la Sentència 26/1987, de 27 de febrer, per la tesi que l’autonomia universitària constitueix, dins del sistema de reconeixement i garantia dels drets establerts en la Constitució i sens perjudici de sustentar també una garantia institucional, un veritable dret fonamental, i va destacar que el seu fonament i la seva justificació és garantir el respecte a la «llibertat acadèmica», és a dir, a les llibertats d’ensenyament, d’estudi i d’investigació, ja que el seu contingut essencial està format per tots els elements necessaris per a l’assegurament d’aquella llibertat genèrica.18 La decisió que va adoptar el Tribunal Constitucional en aquesta Sentència, malgrat que és molt discutible i que de fet ha estat molt discutida, va iniciar un camí doctrinal que s’ha vist consolidat posteriorment en les seves línies essencials.19

Però convé ressaltar que aquesta configuració dibuixa, sens dubte, un clar perfil instrumental, no essencialista, de l’autonomia universitària. S’adverteix en la construcció del Tribunal, en substància, que del que es tracta és d’assegurar que els espais del quefer universitari, en el sentit més ampli d’aquesta expressió, siguin lliures en l’exercici de les seves funcions perquè, al seu torn, puguin ser lliures la generació i la transmissió de la ciència, de la tècnica, de la cultura, del saber, en definitiva, que està al servei de la societat, missió essencial i funció de la universitat.20 Aquesta és la seva autèntica raó de ser, que no ha de perdre’s de vista per a no confondre l’autonomia universiària amb altres coses que no ho són. No tot allò substantiu que afecta la universitat entra dins de l’esfera de la seva autonomia, que, al capdavall, és llibertat per a responsabilitzar-se del compliment dels objectius que la societat li confereix. L’autonomia universitària no és, doncs, certament, un concepte predefinit amb perfils clars i unívocs, ni tampoc és absolut en el sentit que pugui entendre’s com una espècie d’estatut

Page 8

independent

que ostentarien les universitats, aliè a altres exigències de govern, direcció i coordinació del sistema universitari nacional, de control i avaluació, en consideració a fins i interessos generals. Precisament perquè aquests fins i interessos són generals, aquestes matèries han de ser regulades pels poders públics estatals i autonòmics, segons les seves competències, atès que aquests tenen la legitimitat que reben del sistema democràtic ancorat en la voluntat popular. A més de ser un concepte que admet modulacions i adaptacions flexibles a la realitat, l’autonomia, a condició que es respectin els seus elements essencials, té també els seus límits, com ha argumentat el Tribunal Constitucional, que són els que imposen altres drets fonamentals, les limitacions que procedeixen de l’existència d’un sistema universitari nacional, que exigeix instàncies coordinadores, i els propis del servei públic que desenvolupa (el servei públic de l’educació superior, art. 1.1 LOU), sobre el qual tenen competències l’Estat i les comunitats autònomes.21 Aquests elements de governança, en la referència detallada dels quals no podem entrar ni és necessari fer-ho22 a l’efecte d’aquest treball, no han de ser vistos en si mateixos com a impediments de l’autonomia, sinó com a constitutius d’aquest espai de llibertat en què consisteix l’autonomia.

Com es desprèn clarament de la formulació de l’apartat 10 de l’article 27 CE i han subratllat la doctrina i el Tribunal Constitucional, estem davant d’un dret de configuració legal.23 Aquesta és una nota de fonamental importància que fa molta llum sobre el sempre relatiu contingut de l’autonomia universitària. Vol dir-se amb això que el contingut de l’autonomia és el que el legislador concreti, sempre respectant «los elementos necesarios para el aseguramiento de la libertad académica», com diu de manera forçosament genèrica i imprecisa el Tribunal Constitucional, però posant en relleu els elements d’estabilitat, per una banda, i de flexibilitat o obertura, per una altra. El que importa realment, segons el que es desprèn d’aquesta construcció, és que la llibertat acadèmica resulti protegida, no que la regulació de l’autonomia respongui a un patró determinat.24 En aquest sentit, no és que l’autonomia universitària no tingui, pròpiament parlant, un «contenido preceptivo constitucional», a diferència del que passa amb altres drets fonamentals, sinó que aquest contingut, que és preceptiu («los elementos necesarios» de la llibertat acadèmica), no està precisat expressament en la Constitució. Per a trobar-los i per a, eventualment, comprovar-ne i controlar-ne la suficiència, és necessari anar a la llei, ja que correspon al legislador establir-los amb major o menor amplitud i intensitat, però

Page 9

sempre d’acord amb «los elementos necesarios» que en cada temps i cultura social i jurídica defineixen substancialment els pilars de l’autogovern de la institució universitària.25

La Llei orgànica és, doncs, el canal mitjançant el qual es concreta l’autonomia específica que garanteix aquest dret, que al seu torn s’encarreguen de concretar els respectius estatuts de cada universitat, però en aquest cas no com a desenvolupament d’aquesta ?és obvi que cal subratllar-ho?, sinó com a disposicions reglamentàries de caràcter estatutari on es plasmen les potestats de donar-se normes, és a dir, com a autonomia en sentit estricte i d’autoorganització. Una vegada delimitat pel legislador el contingut i l’àmbit de l’autonomia universitària, cada universitat, com fa notar el Tribunal Constitucional, «posee en principio plena capacidad de decisión en aquellos aspectos que no son objeto de regulación específica en la ley».26 Es tracta, en conseqüència, de reglaments autònoms, no executius, de la llei.27

Emmarcada així l’autonomia universitària, es veu clarament que es tracta d’un concepte i una garantia que és tan estable com flexible, i que del legislador depèn, sempre a condició de respectar els elements nuclears que neixen del marc constitucional, configurar-la amb una major o menor extensió, amb uns o altres matisos, amb uns o altres límits; i aquesta flexibilitat, sens dubte, també es fa present a través de la interpretació constitucional. Tal com ha estat regulada pel legislador tant en la Llei orgànica 11/1983, de 25 d’agost, de reforma universitària (LRU), com en la que va substituir-la, la Llei orgànica 6/2001, de 21 de desembre, d’universitats (LOU, modificada per la Llei orgànica 4/2007, de 12 d’abril, LOMLOU), pot dir-se que les expressions de l’autonomia universitària es diversifiquen típicament en els següents aspectes fonamentals: normativa, de govern, acadèmica, financera i de carrera, que concreten, al seu torn, en el seu marc, cadascun dels estatuts de les universitats. L’autonomia normativa i l’autonomia de govern es tradueixen en l’elaboració dels propis estatuts i altres normes de funcionament intern, i en l’elecció, designació i remoció dels òrgans de govern i d’administració; l’autonomia acadèmica, fonamentalment, en l’elaboració i aprovació dels plans d’estudis i d’investigació i en l’admissió, règim de permanència i verificació de coneixements dels estudiants, així com en l’expedició de títols i diplomes; l’autonomia financera, en l’aprovació de pressupostos i en la gestió i administració dels seus propis recursos; i la de carrera, en l’establiment i la modificació de les seves plantilles i en la capacitat de selecció i promoció del personal docent i investigador i d’administració i serveis (dins del respecte al dret fonamental d’accés a la funció pública en condicions d’igualtat i no-discriminació i amb respecte als principis de mèrit i capacitat),28 així com en la determinació de les condicions en les quals han de desenvolupar les seves activitats en el marc de la Constitució i la llei. Aquesta autonomia de les universitats, així concretada, no

Page 10

està renyida, per una banda, amb l’existència d’instàncies coordinadores, com va ressaltar el Tribunal Constitucional en la Sentència 26/1987 i ha anat reiterant en sentències posteriors;29 ni, d’altra banda, amb l’exercici per cada comunitat autònoma de les facultats necessàries per a la coordinació de les que siguin de la seva competència.

Com pot apreciar-se, en conclusió, aquesta configuració de l’autonomia universitària funcionalitzada com a dret fonamental significa una objectivació de la llibertat garantida ?la llibertat acadèmica, dimensió col·lectiva i institucional de les llibertats de càtedra, d’investigació i d’estudi? que es fa possible mitjançant la preservació, en la seva interrelació, de tots els elements organitzatius de l’autonomia esmentats abans. Aquest dret fonamental apareix, tenint en compte això, com una institució objectiva en la qual la llibertat es generalitza i passa de ser una llibertat subjectiva per als individus a ser una llibertat «objectiva» que apareix com a «pauta general», de manera que s’introdueix en una estructura de normes que ella genera, però que es desenvolupa i es relativitza en si mateixa.30 Els àmbits en què es produeix aquesta objectivació han quedat establerts amb notòria continuïtat pel legislador orgànic en les seves línies més generals. La LOU els precisa en l’apartat 2 de l’article 2, concreció que és un importantíssim element d’interpretació en relació amb el conjunt del seu articulat, ja que no debades significa l’establiment del contingut nuclear i essencial de l’autonomia universitària, tal com s’ha anat entenent en el nostre sistema jurídic a partir de la imatge fixada pel legislador i la interpretació doctrinal.31

La importància de valorar l’autonomia universitària en els seus diferents àmbits de projecció és òbvia en el moment present. La nostra universitat, com dèiem en la introducció, està avui immersa en un intens i accelerat procés de transformació propiciat per la pròpia evolució de la societat, que es concreta en el desenvolupament del model d’universitat que afavoreix la convergència dels sistemes educatius superiors en l’Espai Europeu d’Educació Superior en el marc de l’anomenat procés de Bolonya32 i l’Europa del coneixement que anuncia

Page 11

Lovaina,33 i les noves estratègies de sostenibilitat econòmica, encara que, tot això, marcat i fins i tot rebaixat en les seves possibilitats reals per la intensa crisi econòmica que afecta de manera especialment important Europa. Aquest procés de transformació està exigint grans canvis i el progressiu pas del tradicional i establert model d’universitat d’arrels humboldtianes, més tancat i holístic, a un altre que encara no està del tot definit, però que és més obert i flexible, en el qual adquireixen un major pes nous elements reguladors, coordinadors i de convergència que són exigits per instàncies supranacionals, estatals i autonòmiques com a conseqüència de l’organització i optimització de les relacions entre el sistema universitari i la societat i la contribució d’aquest al desenvolupament integral del país, en un marc de competitivitat i internacionalització.

Hi ha qui, en aquest context, es pregunta què queda avui de l’autonomia universitària d’antany. Des del meu punt de vista, l’autonomia universitària, entesa tal com s’ha anat precisant des del 1978 fins a la dècada dels noranta, s’està veient profundament afectada, però aquesta afectació apunta més aviat a una transformació, més que no pas a una supressió; transformació que és, a més, de naturalesa asimètrica, ja que si en alguns aspectes l’autonomia pot veure’s més restringida o adquireix una menor intensitat, en altres clarament s’amplia o pot ampliar-se. No crec que a la pregunta «què li queda d’autonomia a la universitat?» pugui respondre’s, sense més ni més, que les seves atribucions s’han vist pràcticament reduïdes a la gestió interna.34 La qüestió és molt més complexa, sobretot perquè no es pot passar per alt el propòsit central de l’autonomia, que és la protecció de les llibertats acadèmiques, no la seva posició més propera, costi el que costi, al primer pol d’un ideal continuum organitzatiu «autonomia radical / màxim centralisme». En el nou marc resulta, a més, reforçada la seva capacitat d’autorregulació en el sentit de poder exercir l’autonomia per a la definició i l’aplicació de les seves estratègies de desenvolupament i de la seva progressiva responsabilització.35 En les pàgines següents procurarem anar concretant la línia d’aquestes transformacions en els seus aspectes més importants i analitzarem els diferents espais de projecció de l’autonomia universitària, abans identificats, amb referències centrades en les universitats públiques.

L’autonomia universitària a Espanya, reconeguda en l’article 27.10 CE com a dret fonamental segons la interpretació constitucional, s’ha plasmat en una evolució normativa i jurisprudencial que conforma un paràmetre fonamentalment centrat en la protecció més intensa, d’acord amb la seva raó de ser, de la llibertat acadèmica integrada per les llibertats de càtedra, d’investigació i d’estudi, mentre que altres elements instrumentals necessaris de l’autonomia, com són els pròpiament organitzatius i de finançament, apareixen força més desdibuixats i debilitats. En el primer cas, per un excés de reglamentisme estatal en establir els elements estructurals del sistema nacional d’educació superior i, en el segon, per la limitació de les fonts d’ingressos i de la corresponent autonomia de despesa que imposen l’estructura del sistema, la conjuntura econòmica i el reduït marge de què disposen les universitats per a generar recursos propis.

L’actual i intens procés de transformació que viu la universitat espanyola d’acord amb un nou paradigma en el marc de l’Espai Europeu d’Educació Superior i a la recerca de la internacionalització, l’«excel·lència» i una major integració amb el sistema productiu mitjançant l’increment de la seva capacitat competitiva i l’eficàcia en el compliment de les funcions que li assigna la recent legislació sobre investigació i economia sostenible, incideix fortament i de manera complexa sobre l’autonomia universitària, que necessita ser reajustada a la vista d’aquests nous objectius i funcions. Aquests només podran ser perseguits si les universitats poden gaudir d’un espai propi d’autonomia més diàfan que els permeti un major marge de decisió sobre autoorganització, estructures, definició d’estratègies, capacitat de finançament i gestió. El perill que es corre amb aquest nou paradigma, no obstant això, és que es porti les universitats a una dinàmica de productivitat i competitivitat que disminueixi, voregi o desvalori aspectes essencials de la seva raó de ser com a institucions fonamentals per a la lliure creació, el cultiu i la transmissió de coneixements i formació crítica en tots els àmbits.

Com que no hi ha cap a priori dogmàtic al qual puguem apel·lar per a establir en què consisteix l’autonomia universitària i com que aquesta és un artifici jurídic històric perquè les universitats puguin complir les seves funcions, l’estudi de la seva plasmació legal i jurisprudencial a Espanya, malgrat la incidència progressiva que sobre aquesta tenen les legislacions estatal i autonòmica en el marc de l’Espai Europeu d’Educació Superior i malgrat les exigències de la seva més intensa inserció en el sistema productiu, no pot dir-se que estiguem assistint a la seva supressió, sinó només a una transformació com a conseqüència de la convergència dels sistemes educatius superiors. Estem ara instal·lats en una fase de transició des del tradicional model d’universitat, en el qual van adquirint progressivament major pes nous elements reguladors i coordinadors que són exigits per instàncies supranacionals, estatals i autonòmiques com a conseqüència de l’organització i optimització de les relacions entre el sistema universitari i la societat i la contribució d’aquest al desenvolupament integral del país,

Page 28

en un marc de competitivitat i internacionalització. Aquesta transformació és clarament asimètrica pel que fa a l’autonomia universitària, ja que si en alguns aspectes aquesta pot veure’s més restringida, en altres clarament necessita i pot ser ampliada.

L’estudi específic de com queda concretada en el nostre sistema l’autonomia universitària, permet sostenir que aquesta es manifesta amb una forta garantia en l’àmbit normatiu, si bé aquest pla instrumental es veu lògicament condicionat per l’espai que la legislació orgànica deixa en altres. Així mateix, es reflecteix amb fortalesa en l’àmbit acadèmic, on rau precisament el seu contingut nuclear i la seva raó de ser: la preservació dels espais necessaris per a la llibertat acadèmica (de càtedra, d’estudi i d’investigació), a la qual contribueixen instrumentalment tots els altres aspectes de l’autonomia normativa, organitzativa i de gestió. Podria ser també intensa en l’àmbit relacionat amb el seu propi personal, docent i investigador i d’administració i serveis, a condició de posar fi als greus problemes que es generen per l’endogàmia i la consegüent falta de mobilitat. Però és més dèbil i magra en el terreny de l’autoorganització del seu govern i en el relacionat amb les estructures d’investigació i docència, així com en el de la capacitat de generació de recursos financers propis, no en la seva administració i gestió.

El nou paradigma porta a una concepció de l’activitat docent i investigadora més dependent i incardinada en el sistema de decisions globals per a la consecució dels nous objectius i, per tant, més orientada per normes i decisions governamentals estatals i autonòmiques (com reflecteixen, per exemple, els previstos plans de dedicació acadèmica individual en el marc del sistema integrat i general d’informació)63 i menys autoorientades per decisions exclusivament personals dels docents i investigadors, dejunes de control. Es mantenen en la seva plenitud, òbviament, les llibertats acadèmiques, però amb major inserció i articulació en la planificació universitària.

En definitiva, ni l’autonomia de què disposen les universitats espanyoles és nul·la o irrellevant, ni tampoc és tan substantiva com hauria de ser, sobretot en el pla de la capacitat d’autoorganització, per a estar en condicions adequades de perseguir les seves funcions tradicionals i, de manera particular, les noves que els són assignades per un nou dret que busca emfàticament la seva competitivitat, eficiència i major integració en el sistema productiu. Sempre que aquests objectius no la subordinin a una lògica de mercat, aquesta és sens dubte, segons el meu parer, una bona direcció. Una altra cosa és com s’utilitzi l’autonomia de què es disposa. Aquesta és una qüestió molt oberta, encara que l’examen del passat recent no permeti tenir un optimisme excessiu. No obstant això, també avui té molt sentit dir, si bé potser per altres motius afegits, allò que ja va dir Tierno Galván a finals de la dècada dels seixanta del segle passat: «[...] en las actuales circunstancias, la universidad debe ser un instrumento para la transformación del país en general y no solo una institución que aspira a mejorarse a sí misma,

Page 29

idea que, hoy por hoy, va contra los intereses del país».64 Aquesta és una tasca per a la qual cal tenir altesa de mires i a la qual hem d’aplicar-nos tots, especialment els qui fem el nostre treball a la universitat.

----------------------

[1] Com reflecteix el cridaner i precís títol del recent article de Luis Martín Rebollo i Tomás Recio Muñiz, «Bewitched, Bothered and Bewildered», El Cronista del Estado Social y Democrático de Derecho, núm. 23, La universidad en crisis (monogràfic) (octubre 2011), p. 50-59.

[2] Constitueix una excepcional i aguda anàlisi amb aquesta perspectiva el llibre de Francisco Sosa Wagner, El mito de la autonomía universitaria, 3a ed., Aranzadi, Cizur Menor (Navarra), 2007.

[3] Només per a posar un exemple, en el Shanghai Jiao Tong University Ranking, que mesura les 500 millors universitats del món, únicament la Universitat de Barcelona és entre les primeres 200, mentre que són entre les primeres 500, a més, unes altres deu universitats espanyoles (Autónoma de Madrid, Complutense de Madrid, València, Autònoma de Barcelona, Politècnica de València, Granada, Pompeu Fabra, Santiago de Compostel·la, Sevilla i Saragossa). Vegeu aquesta informació i més dades en el diari El País del dia 10 de març de 2010.

[4] No podem entrar aquí a considerar la complexitat del sistema de distribució de competències en matèria d’educació i ensenyament, especialment en relació amb les universitats. Remeto el lector per a aquesta qüestió als meus treballs «Educación y enseñanza» i «Universidades», ambdós inclosos en l’obra col·lectiva de Francisco Balaguer Callejón (dir.) i Luis Ortega, Gregorio Cámara Villar i José A. Montilla (coord.), Reformas estatutarias y distribución de competencias, Sevilla, Instituto Andaluz de Administración Pública, Consejería de Justicia y Administración Pública, 2007, pp. 513-524 i 525-536, respectivament. Vegeu també Antonio Embid Irujo, «La autonomía universitaria y la autonomía de las comunidades autónomas», capítol III del seu llibre La enseñanza en España en el umbral del siglo XXI: Consideraciones jurídicas, Madrid, Tecnos, 2000, pp. 106-156, i José Carlos Navarro Ruiz, Universidades, sistemas europeo, estatal y autonómico: Su articulación competencial, València, Tirant lo Blanch, 2005, i els treballs esmentats en la nota 16.

[5] Vegeu Miguel A. Pereyra, Antonio Luzón Trujillo i Diego Sevilla Merino, «Las universidades españolas y el proceso de construcción del Espacio Europeo de Educación Superior. Limitaciones y perspectivas de cambio», Revista Española de Educación Comparada, núm. 12 (2006), pàssim.

[6] Francesc de Carreras Serra, «A propósito de Bolonia: ¿Quo vadis la universidad española?», Revista General de Derecho Constitucional, núm. 9 (2010), p. 8.

[7] L’expressió és d’Ángel González Hernández, «La cuestión universitaria: asignaturas pendientes», Revista Española de Educación Comparada, núm. 5 (1999), p. 38.

[8] Com diu Antonio Embid, «Las sucesivas reformas reguladoras de la autonomía universitaria [...] no han dejado el más mínimo hueco que pueda merecer el calificativo de sustantivo a las universidades (o, antes e incluso, a las CCAA), para que se pueda crear “desde abajo” una organización universitaria con rasgos importantes de distinción en relación a la que con minuciosidad describen las leyes del Estado. Pero la competitividad en el plano empresarial presupone una prácticamente ilimitada capacidad del empresario para dirigir su empresa en [...] condiciones [...] competitivas. Pues bien, se exige a las universidades que dirijan su actuación en la prosecución de esa competitividad sin apoderarles de una capacidad sustantiva de autoorganización para perseguir, con su propio criterio, tales fines. Eso es un imposible conceptual que se suma a todos los que se ha ido considerando [...] [por lo que] la legislación universitaria estatal, que es de máximos de regulación, debería convertirse en este ámbito en una regulación de mínimos con capacidad para ser complementada por la de las CCAA y, sobre todo, por la potestad normativa de las universidades que quisieran lanzarse de verdad [...] por la vía de la competitividad que ahora les señala de forma clara el nuevo derecho universitario». A. Embid Irujo, «Universidad y competitividad (premisas para un debate)», El Cronista del Estado Social y Democrático de Derecho, núm. 23, pp. 38-39.

[9] Sobre aquesta estratègia i la normativa existent relacionada amb aquesta, vegeu el document «Estrategia Universidad 2015. Contribución de las universidades al progreso socioeconómico español», Ministerio de Educación, , i també l’informe de la Comissió d’Experts Internacionals de la EU 2015, «Audacia para llegar lejos: universidades fuertes para la España del mañana», de 21 de setembre de 2011, disponible a .

[10] Una anàlisi que en bona part comparteixo és la que fa en aquesta matèria Francesc de Carreras en el seu ja citat article «A propósito de Bolonia: ¿Quo vadis la universidad española?», al qual remeto el lector.

[11] Podem trobar els grans elements de reflexió sobre aquest aspecte, es comparteixin plenament o no les seves posicions i conclusions, en l’obra de Francisco Sosa Wagner, El mito de la autonomía universitaria, ja esmentada.

[12] Como va dir Francisco Giner de los Ríos, «el concepto de universidad no es una idea absoluta que pueda especulativamente construirse; un factor eterno, indispensable, de la vida social, sino un concepto histórico. Solo apelando a la historia cabe, pues, definirlo. Y, al igual que toda cosa histórica, no es sino una forma peculiar de cumplirse en ciertas sociedades tal o cual función permanente que, como todas, admite soluciones muy distintas según la condición de los tiempos». Vegeu Francisco Giner de los Ríos, La universidad española, en Obras completas de Don Francisco Giner de los Ríos, vol. II, Madrid, Espasa-Calpe, 1916, p. 97. M’he ocupat de la relativitat històrica del concepte d’autonomia universitària i la seva evolució a Espanya en el meu treball «La autonomía universitaria en España», en La democracia constitucional: Estudios en homenaje al profesor Francisco Rubio Llorente, vol. I, Madrid, Congreso de los Diputados, Tribunal Constitucional, Universidad Complutense de Madrid, Fundación Ortega y Gasset i Centro de Estudios Políticos y Constitucionales, 2002, pp. 671 i seg., al qual remeto el lector per a evitar major prolixitat en aquest aspecte.

[13] Jesús Prieto de Pedro, «Sobre la autonomía de las universidades para la selección de su profesorado», Revista Española de Derecho Administrativo, núm. 27 (1980), p. 641. La cursiva és meva.

[14] Vegeu una reconstrucció del procés de decantació històrica de l’autonomia universitària fins als nostres dies, en el marc comparat de les tradicions més importants, en el citat llibre de Francisco Sosa Wagner, El mito de la autonomía universitaria.

[15] Vegeu l’autonomia universitària a Espanya, en un marc amb abundants referències al panorama comparat, a Ignacio Torres Muro, La autonomía universitaria: Aspectos constitucionales, Madrid, Centro de Estudios Políticos y Constitucionales, 2005, pàssim.

[16] Juan Manuel Alegre Ávila, «En torno al concepto de autonomía universitaria (a propósito de algunos caracteres del régimen universitario español. En especial, sus implicaciones funcionariales)», Revista Española de Derecho Administrativo, núm. 51 (1986), pp. 374 i seg. Vegeu, sobre les seves interaccions amb l’autonomia política, Alejandro Nieto, «Autonomía política y autonomía universitaria», Revista del Departamento de Derecho Político (UNED), núm. 5 (1979-1980); Antonio Embid Irujo, «La autonomía universitaria y la autonomía de las comunidades autónomas», Revista de Administración Pública, núm. 146 (1998); Vicente Magro Servet, «Autonomía universitaria y comunidades autónomas», Poder Judicial, núm. 43-44, i «Alcance competencial de las comunidades autónomas en materia universitaria», Revista Valenciana d’Estudis Autonòmics, núm. 27 (1999).

[17] Remeto el lector, per a aquesta qüestió, al meu treball «La autonomía universitaria en España», i a l’extensa bibliografia que allí se cita, així com a l’obra d’Ignacio Torres Muro, La autonomía universitaria: Aspectos constitucionales, també esmentada.

[18] «La autonomía» ?diu el Tribunal Constitucional? «es la dimensión institucional de la libertad académica que garantiza y completa su dimensión individual, constituida por la libertad de cátedra. Ambas sirven para delimitar ese "espacio intelectual" sin el cual no es posible "la creación, transmisión y crítica de la ciencia, de la técnica y de la cultura [ ...] que constituye la última razón de ser de la Universidad"» (Sentència del Tribunal Constitucional [STC] 26/1987, FJ 4, i STC 55/1989, FJ 2).

[19] Vegeu en el mateix sentit, entre altres posteriors, les STC 55/1989, 130/1991, 187/1991, 156/1994 i 75/1997.

[20] En el FJ 6 de la STC 47/2005, el Tribunal afirma: «La autonomía universitaria ?cubierta por la garantía institucional establecida en el art. 27.10 CE, de carácter instrumental respecto de derechos fundamentales de terceros (los titulares de las diversas vertientes de la libertad académica)? garantiza, pues, el ejercicio libre de injerencias externas de las funciones que se encomiendan a la universidad. Y esta concepción instrumental es importante para determinar el contenido de la autonomía universitaria. Al menos de forma negativa puede afirmarse que las medidas que de ninguna manera puedan afectar a los derechos fundamentales que se protegen por la autonomía universitaria, tampoco pueden afectar a ésta».

[21] STC 26/1987, FJ 4; STC 55/1989, FJ 2, i STC 187/1991, FJ 3.

[22] A la consecució d’aquests fins generals i als seus requeriments de governança respon la creació d’òrgans col·legiats que fan possible la coordinació, el diàleg, la concertació, la cooperació i la col·laboració entre l’Administració de l’Estat, les universitats i les comunitats autònomes: el Consell d’Universitats, com a òrgan de coordinació acadèmica, així com de cooperació, consulta i proposta, i verificació en algunes matèries (art. 28, 29 i 30 LOU), i la Conferència General de Política Universitària, com a òrgan de concertació, coordinació i cooperació de la política general universitària, sens perjudici de les funcions atribuïdes als òrgans de coordinació universitària de les comunitats autònomes (art. 27 bis LOU).

[23] Entre altres: STC 187/1991, FJ 3; STC 130/1991, FJ 3; STC 187/1991, FJ 3, i STC 103/2001, FJ 4.

[24] STC 26/1987, FJ 4: «La ley regulará [...] la autonomía universitaria en la forma que el legislador estime más conveniente, dentro del marco de la Constitución y del respeto a su contenido esencial en particular, y al analizar la impugnación de un precepto desde este punto de vista, lo que habrá de determinarse primordialmente es si se invade o no ese contenido esencial [...]».

[25] En qualsevol cas, aquests elements seran susceptibles de control constitucional acudint als criteris tòpics i complementaris utilitzats pel Tribunal Constitucional des de la Sentència 11/1981 per a la determinació del contingut essencial d’un dret: d’una banda, en el marc d’un determinat temps històric, les «facultades o posibilidades de actuación necesarias para que el derecho sea recognoscible como perteneciente al tipo descrito y sin las cuales deja de pertenecer a ese tipo y tiene que pasar a quedar comprendido en otro, desnaturalizándose, por decirlo así»; i, de l’altra, «aquella parte del contenido del derecho que es absolutamente necesaria para que los intereses jurídicamente protegibles, que dan vida al derecho, resulten real, concreta y efectivamente protegidos [...] [desconociéndose] cuando el derecho queda sometido a limitaciones que lo hacen impracticable, lo dificultan más allá de lo razonable o lo despojan de la necesaria protección» (FJ 8).

[26] STC 55/1989, FJ 2.

[27] STC 55/1989, FJ 4; en el mateix sentit, STC 130/1991, FJ 3 i 5, i STC 75/1997, FJ 3.

[28] STC 215/1991, FJ 4.

[29] Així, per exemple, STC 187/1991, FJ 3, i STC 156/1994, FJ 2 i 3.

[30] Segons el plantejament, mutatis mutandis, d’Ernst-Wolfgang Böckenförde en la seva reflexió sobre la llibertat de la ciència de l’article 5.3 de la Llei fonamental de Bonn; vegeu Ernst-Wolfgang Böckenförde, Escritos sobre derechos fundamentales, Baden-Baden, 1993, p. 122.

[31] En aquest sentit, com va declarar el Tribunal Constitucional respecte dels equivalents de la LRU, «esos términos [en els quals es concreta l’autonomia universitària] vienen ya configurados en los preceptos integrantes del Título preliminar de la LRU que [...] no pueden desconocerse en la labor interpretativa de los demás artículos de la ley, los cuales no podrán contradecir lo dispuesto en el título preliminar que les sirve de sustento» (STC 26/1987, FJ 11).

[32] Procés obert amb la Declaració de Bolonya de l’any 1999, firmada pels ministres d’Educació de diversos països d’Europa (no només de la UE), l’antecedent de la qual va ser la firma de la Magna Charta Universitatum pels rectors d’universitats europees el 18 de setembre de 1988 a Bolonya. Amb aquell procés es va iniciar el procés de convergència, encara en desenvolupament, amb els objectius bàsics d’adaptar els estudis universitaris a les demandes socials, millorar-ne la qualitat i les condicions de competitivitat, modernitzar i millorar l’aprenentatge dels estudiants quantificant-lo mitjançant el sistema de crèdits ECTS, i facilitar l’intercanvi. Sobre el procés de Bolonya i la seva projecció en els estudis jurídics, vegeu el ponderat treball de Göran Rollnert Liern, «El proceso de Bolonia: riesgos, responsabilidad y oportunidades», Revista General de Derecho Constitucional, núm. 2010.

[33] Comunicat de la conferència de ministres europeus responsables de l’educació superior, emès el 2009 com a conclusió de les reunions celebrades els dies 28 i 29 d’abril a Lovaina, conegut com a «Agenda de Lovaina», per a aconseguir «una Europa del conocimiento que sea altamente creativa e innovadora». Després de la implantació de l’Espai Europeu d’Educació Superior, l’orientació que han de seguir les universitats fins al 2020 està marcada per aquest comunicat i per la Declaració de Budapest-Viena sobre l’Espai Europeu d’Educació Superior, de 12 de març de 2010. Vegeu Federico Gutiérrez-Solana, «Políticas universitarias para una nueva década: problemas y oportunidades», La Cuestión Universitaria, núm. 6 (2010), pp. 4-11.

[34] Cfr. Ángel González Hernández, «La cuestión universitaria: asignaturas pendientes», pp. 48 i seg.

[35] António Francisco Carrelhas Cachapuz, «O Espacio Comum Europeu de Ensino Superior, o processo de Bolonha e a Autonomia Universitària», Revista Iberoamericana de Educación / Revista Ibero-americana de Educação, núm. 53/2 (10/7/2010), p. 5.

[36] STC 55/1989, FJ 2.

[37] «[...] a diferencia de lo que ocurre con los reglamentos ejecutivos de leyes que para ser legales deben seguir estrictamente el espíritu y la finalidad de la ley habilitante que les sirve de fundamento, los Estatutos se mueven en un ámbito de autonomía en que el contenido de la ley no sirve sino como parámetro controlador o límite de la legalidad del texto. Y, en consecuencia, solo puede tacharse de ilegal alguno de sus preceptos si contradice frontalmente las normas legales que configuran la autonomía universitaria, y es válida toda norma estatutaria respecto de la cual quepa alguna interpretación legal» (STC 55/1989, FJ 4; en el mateix sentit, STC 130/1991, FJ 3 i 5, i STC 75/1997, FJ 3).

[38] J. R. Chaves García, «Posición y valor de los estatutos de las universidades en el ordenamiento jurídico», Actualidad Administrativa (1991), p. 329; I. Torres Muro, La autonomía universitaria: Aspectos constitucionales, p. 70.

[39] Un règim similar es preveu per a les universitats privades, on el lloc de la llei de creació l’ocupa la llei del seu reconeixement i el dels estatuts, les seves pròpies normes d’organització i funcionament, que inclouran els aspectes propis de l’autonomia d’acord amb l’article 2.2 LOU i, si escau, el «caràcter propi» de la universitat.

[40] Francisco de Borja López-Jurado Escribano, La autonomía de las universidades como derecho fundamental: La construcción del Tribunal Constitucional, Madrid, Civitas, 1991, p. 78.

[41] STC 130/1991, FJ 3 i 5, i STC 75/1997, FJ 4.

[42] Entre altres, les normes electorals aplicables a l’elecció dels membres integrants de tots els òrgans de representació (art. 13); l’establiment de funcions del consell de govern distintes de les previstes en la Llei (art. 15.1) i la determinació del nombre dels seus membres entre les representacions que s’estableixen (art. 15.2); la determinació del nombre de membres del claustre, dins d’un màxim de tres-cents (art. 16.1); l’establiment del procediment de convocatòria extraordinària pel claustre d’eleccions a rector (art. 16.2); la regulació de la composició i duració del mandat del claustre (art. 16.3); la composició i el procediment d’elecció dels membres de les juntes d’escola o de facultat (art. 19); l’establiment del sistema d’elecció del rector d’acord amb una doble possibilitat (pel claustre o per la comunitat universitària per elecció directa i sufragi universal ponderat) i la determinació dels percentatges de ponderació, la durada del seu mandat i els supòsits de substitució (art. 20); l’establiment del sistema d’elecció dels degans i les deganes de facultat i dels directors i les directores d’escola (art. 24); el sistema d’elecció dels directors i les directores de departament (art. 25), i el sistema de designació dels directors i les directores d’instituts universitaris d’investigació (art. 26).

[43] Cfr. Ignacio Torres Muro, La autonomía universitaria, pp. 76-77.

[44] També cal fer notar, encara que tingui menys importància, que amb la modificació del 2007 feta per la LOMLOU va desaparèixer la junta consultiva que preveia l’article 17 en un excés injustificat de reglamentisme que deixava encara més en dubte l’autonomia universitària. Les universitats són lliures d’establir o no aquest tipus d’òrgans segons les seves pròpies opcions, valoracions i necessitats.

[45] La seva composició i les seves funcions es tracten en la llei corresponent de la comunitat autònoma, que ha d’establir que seran membres d’aquest òrgan el rector, el secretari general i el gerent, així com un professor, un estudiant i un representant del personal d’administració i serveis elegits pel consell de govern. La Llei 4/2007 va modificar l’article 15, que preveia que també formaran part del consell de govern tres membres del consell social no pertanyents a la comunitat universitària, en el sentit que aquesta regla es converteix d’obligatòria en possibilitat, de manera que, per tant, és la mateixa universitat la que en els seus estatuts pot o no determinar-ho.

[46] El consell social té altres funcions d’excepcional importància, com, per exemple, l’exigència del seu informe preceptiu i favorable per a la creació, modificació i supressió de centres universitaris, així com per a la implantació i la supressió dels ensenyaments conduents a l’obtenció de títols universitaris de caràcter oficial i amb validesa en tot el territori nacional (art. 8.2 LOU), o per a l’adscripció a la universitat, i a instituts universitaris d’investigació, d’institucions o centres d’investigació de caràcter públic o privat (art. 10.4 LOU), i l’adscripció mitjançant conveni a una universitat pública de centres docents de titularitat pública o privada (art. 11.1 LOU).

[47] Diego Castro i Georgeta Ion, «Dilemas en el gobierno de las universidades españolas: autonomía, estructura, participación y desconcentración», Revista de Educación, núm. 355 (maig-agost 2011), p. 180.

[48] Que puguin ser creades per una o diverses universitats, per si mateixes o en col·laboració amb altres organismes, centres, institucions i entitats amb activitats d’I+D+i, nacionals o estrangeres, i amb aquesta finalitat podran subscriure’s els corresponents convenis de col·laboració.

[49] STC 156/1994, FJ 3.

[50] Així, per exemple, l’establiment d’un nombre mínim de catedràtics i professors titulars a temps complet necessari per a formar un departament, qüestió que va ser abordada pel Tribunal Constitucional en la STC 156/1994, que va considerar que «siendo el Departamento una estructura básica, no cabe eliminar la posibilidad de que se establezcan ciertos límites [...] [y] el límite mínimo establecido [...] deja una amplia autonomía a las Universidades [...] encontrando al tiempo explicación en la conveniencia de no multiplicar en exceso las estructuras internas [...]» (FJ 3).

[51] STC 156/1994, FJ 2, que reitera pronunciaments anteriors (STC 26/1987, STC 55/1989, STC 106/1990 i STC 187/1991.

[52] En el FJ 7a de la primera, el Tribunal diu que «la autonomía universitaria no incluye el derecho de las universidades a contar con unos u otros concretos centros, imposibilitando o condicionando así las decisiones que al Estado o a las comunidades autónomas corresponde adoptar en orden a la determinación y organización del sistema universitario en su conjunto [...] pues dicha autonomía se proyecta internamente [...] en la autoorganización de los medios de que dispongan las Universidades [...] [y] [...] no está más que al servicio de la libertad académica en el ejercicio de la docencia y la investigación [...]».

[53] En el FJ 6 d’aquesta Sentència, el Tribunal raona que «la determinación de la estructura básica organizativa sobre la que aquel libre funcionamiento se proyecta no forma parte ?salvo lo previsto legalmente para los departamentos [...]?, del contenido del ámbito de libre y autónoma decisión entregado a la universidad, sino que constituye, más bien, el presupuesto orgánico necesario que identifica y define el sujeto al que se garantiza el funcionamiento autónomo [...] El art. 27.10 CE no asegura frente al Estado o la comunidad autónoma el mantenimiento intacto de una determinada estructura organizativa básica universitaria, salvo lo previsto para la creación, modificación y supresión de departamentos, que corresponde a la universidad respectiva [...]».

[54] Vegeu El País del 14 d’octubre de 2011. El Projecte de reial decret pot consultar-se en l’adreça electrònica següent: (visitada per última vegada el 31 d’octubre de 2011).

[55] Miguel A. Pereyra, Antonio Luzón Trujillo i Diego Sevilla Merino, «Las universidades españolas y el proceso de construcción del Espacio Europeo de Educación Superior. Limitaciones y perspectivas de cambio», pp. 118 i 135 i seg.

[56] Vegeu, per a un diagnòstic general del sistema de finançament i de les necessitats de canvi en aquesta matèria, Juan A. Vázquez, «Una financiación para el cambio universitario», La Cuestión Universitaria, núm. 6 (2010), pp. 30-39.

[57] Interlocutòries del Tribunal Constitucional 457/1989 i 42/1992; STC 217/1992, FJ 2 i 3; STC 212/1993, FJ 4, i STC 179/1996, FJ 6 i 7.

[58] Cfr. Blanca Lozano, La libertad de cátedra, Marcial Pons, 1995, p. 205; Enriqueta Expósito, La libertad de cátedra, Madrid, 1995, p. 89. També Teresa Freixes Sanjuán, «Los problemas de la libertad de càtedra», Cuadernos Constitucionales de la Cátedra Fadrique Furió Ceriol, núm. 22-23 (1998); i Göran Rollnert Liern, «Las libertades ideológico-educativas en la jurisprudencia constitucional», i Lorenzo Cotino Hueso, «Reflexiones a favor de una concepción funcional de las libertades de la enseñanza», ambdós en la mateixa revista i número. Teresa Freixes critica que per la via de la fixació de temaris, exàmens, adscripció de professors a assignatures concretes i altres necessitats d’organització de la docència, com a manifestació de les potestats d’autonormació en les quals es concreta l’autonomia de les universitats, pot produir-se un conflicte amb la llibertat de càtedra que finalment relegui aquesta i situï l’autonomia universitària en posició preferent, amb la qual cosa es desnaturalitzaria la llibertat de càtedra, que es veuria reduïda a estar integrada per «un mero contenido axiológico, deslindado de toda capacidad pedagógica y completamente alejado de la libertad real de la transmisión del conocimiento científico, que constituye el contenido esencial de este derecho fundamental» (p. 44-45). Mantenen una posició semblant G. Rollnert (pp. 83-87) i L. Cotino (p. 95). De la mateixa opinió és Ignacio Torres Muro, «La autonomía universitaria en la jurisprudencia constitucional española», en La democracia constitucional: Estudios en homenaje al profesor Francisco Rubio Llorente, vol. I, Madrid, Congreso de los Diputados, Tribunal Constitucional, Universidad Complutense de Madrid, Fundación Ortega y Gasset i Centro de Estudios Políticos y Constitucionales, 2002, p. 737.

[59] STC 187/1991, FJ 4.

[60] STC 103/2001, FJ 4.

[61] De pantomima qualifica aquest procediment Francesc de Carreras Serra en el seu esmentat treball «A propósito de Bolonia: “¿Quo vadis la universidad española?”», p. 15. Aquesta caricaturitzada qualificació no fa del tot justícia a la realitat, ja que moltes vegades no existeix concurrència d’altres candidats i, en tot cas, els que ho són han rebut ja del sistema les corresponents acreditacions sobre la seva competència.

[62] Joan Rosselló-Villalonga, «¿Deberían tener las universidades total autonomía en la selección del profesorado?», Investigaciones Económicas, vol. XXXI (3) (2007), pp. 375-414, pàssim.

[63] Article 25 del Projecte de reial decret pel qual s’estableixen els requisits bàsics per a la creació, el reconeixement i el funcionament d’universitats i centres universitaris i es determina la seva estructura mínima (pot consultar-se a ), en relació amb la disposició addicional catorzena del Reial decret 1393/2007, de 29 d’octubre, pel qual s’estableix l’ordenació dels ensenyaments universitaris oficials.

[64] Enrique Tierno Galván, «La universidad, instrumento de acción», Cuadernos para el Diálogo, número extraordinari V (1967), p. 5.