Aspectes estilístics en la redacció de textos administratius: anàlisi comparativa dels Estatuts d’Autonomia de Catalunya de 1979 i de 2006

La primera de les diferències entre ambdues versions, tot i ser lingüística, no està estrictament vinculada amb l’objecte d’estudi principal de l’article, malgrat que trobem pertinent esmentar-la. Si s’observen els títols, es pot veure que a la versió de 2006, tots els títols —a excepció del segon, Drets, deures i principis rectors— comencen amb l’estructura preposició de + article + substantiu [+(...)], mentre que en la de 1979 només un comença així (De la Generalitat). Així es pot veure que l’últim dels títols en ambdues versions és el mateix: Reforma de l’Estatut (1979) i De la reforma de l’Estatut (2006).

Segons s’ha indicat abans, l’articulat de 2006 és més extens que el de 1979, la qual cosa es podria associar al fet que el nou Estatut regula més àmbits. Per aquest motiu molt probablement s’ha produït una altra diferència que facilita la consulta d’un tema concret: s’ha titulat cadascun dels articles de l’Estatut de 2006 amb un descriptor que n’indica el contingut, ja que en el de 1979 això només es feia als títols i capítols. Ara, la per-Page 31sona que vol trobar un apartat concret pot accedir-hi amb més facilitat i rapidesa, ja que s’utilitzen formes no tan genèriques com les de la versió de l’any 1979 (De la Generalitat, Finances i economia...).

Es pot afirmar, llavors, que s’ha produït una fixació en l’estructura dels títols (De + SN amb determinant), així com també s’ha implantat la pràctica de posar un títol indicatiu a cadascun dels articles per tal de facilitar la consulta i l’accés als continguts del nou eac.

Hem analitzat els verbs conjugats (sense tenir en compte les formes no personals com el participi, el gerundi o l’infinitiu) presents en el títol preliminar i als dos primers títols de l’Estatut de 1979 (41 articles, 6.906 paraules) i, del de 2006, hem pres un fragment d’una longitud similar (46 articles, 6.809 paraules) que arriba fins a la meitat del primer títol (incloent-hi, també, el títol preliminar).

L’anàlisi mostra que els temps verbals dels dos redactats canvien entre una versió i l’altra. Mentre que a l’Estatut de 1979 s’utilitzen, sobretot, formes del futur d’indicatiu (en representen quasi la meitat, el 48,06 %) alternades amb d’altres del present (que en suposen el 31,45 %), en la versió de 2006 un temps verbal es perfila com el més utilitzat i amb diferència: el present d’indicatiu. Hi ha un total de 304 formes en aquest temps (el 83,98 % del total). Així, en el text de 1979 la majoria de formes verbals són de futur o, en menor grau, present; en el nou Estatut, el gruix de formes verbals correspon a aquelles en present.

A continuació presentem, en forma de taula, les dades pel que fa a usos de temps verbals d’ambdues versions:

Page 32

A tot el text de l’Estatut aprovat el 2006 —i no només al fragment esmentat—, tan sols apareix una forma en futur, i és la següent:

DISPOSICIÓ ADDICIONAL SISENA.

ADMINISTRACIÓ ORDINÀRIA

La Generalitat serà Administració ordinària de l’Estat a Catalunya en la mesura que li siguin transferides, mitjançant els instruments que corresponguin, les funcions executives que compleix l’Administració de l’Estat per mitjà dels seus òrgans territorials a Catalunya.

El canvi que ha comportat la supressió de les formes verbals de futur no és casual. Tal com s’explicava, durant el període que separa ambdós estatuts es van dur a terme molts estudis lingüístics per establir les característiques pròpies del llenguatge juridicoadministratiu català. Es veu clarament en aquest context que la norma lingüística establerta s’ha acceptat d’una manera bastant generalitzada.

Segons aquesta (Duarte, 1993: 48-49), «el present mantingut és la forma que s’utilitza en català habitualment en la redacció de normes, ja que es considera que és preferible que el text sigui llegit tothora des de la perspectiva de present i d’actualitat del lector o usuari i no des de la perspectiva de futur del redactor respecte al moment de l’aprovació».

En castellà, en canvi, es prefereix el futur, sovint amb un valor d’obligació, que pot arribar a crear dificultats d’interpretació. Per aquest motiu en el primer redactat segurament abundaven les formes en futur, així que podem reiterar que aquesta norma lingüística s’ha implantat amb èxit. Com a exemple, hem extret el text dels articles dels dos estatuts que regulen un mateix aspecte (la composició del Parlament i el règim electoral) per veure en què es tradueix aquest canvi en l’ús de temps verbals: 32

Estatut 1979

Article 31

1. El Parlament serà elegit per un termini de quatre anys, per sufragi universal, lliure, igual, directe i secret, d’acord amb la llei electoral que el mateix Parlament aprovarà. El sistema electoral serà de representació proporcional i assegurarà a més l’adequada representació de totes les zones del territori de Catalunya.

   Estatut 2006

   Article 56. Composició i règim electoral

1. El Parlament es compon d’un mínim de cent diputats i un màxim de cent cinquanta, elegits per a un termini de quatre anys per mitjà de sufragi universal, lliure, igual, directe i secret, d’acord amb aquest Estatut i la legislació electoral.

   Page 33

   Estatut 1979

   Article 31

2. Els membres del Parlament de Catalunya seran inviolables pels vots i opinions que emetin en l’exercici de llur càrrec. Durant llur mandat, no podran ésser detinguts ni retinguts pels actes delictius comesos en el territori de Catalunya, salvant en cas de flagrant delicte, i correspondrà de decidir, en tot cas, sobre llur inculpació, presó, processament i judici, al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Fora d’aquest territori la responsabilitat penal serà exigible en els mateixos termes davant la Sala de Justícia Penal del Tribunal Suprem.

3. Els diputats no estaran sotmesos a mandat imperatiu.

   Estatut 2006

2. El sistema electoral és de representació proporcional i ha d’assegurar la representació adequada de totes les zones del territori de Catalunya. L’Administració electoral és independent i garanteix la transparència i l’objectivitat del procés electoral. El règim electoral és regulat per una llei del Parlament aprovada en una votació final sobre el conjunt del text per majoria de dues terceres parts dels diputats.

   Article 57. Estatut dels diputats

1. Els membres del Parlament són inviolables pels vots i les opinions que emetin en l’exercici de llur càrrec. Durant llur mandat gaudeixen d’immunitat amb l’efecte concret que no poden ésser detinguts si no és en cas de delicte flagrant.

2. En les causes contra els diputats, és competent el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Fora del territori de Catalunya la responsabilitat penal és exigible en els mateixos termes davant la Sala Penal del Tribunal Suprem.

3. Els diputats no estan sotmesos a mandat imperatiu.

   En aquest exemple concret s’ha vist com les formes verbals que el 1979 es formulaven en futur simple d’indicatiu ara es conjuguen en present simple d’indicatiu, tal com recomanen els manuals de redacció juridicoadministrativa en llengua catalana.

Un altre dels aspectes en què s’ha treballat molt durant aquests darrers anys i en què, efectivament, s’han detectat diferències entre ambdues versions és el relatiu a les solucions emprades per expressar la voluntat de nodiscriminació per raons de sexe en el discurs juridicoadministratiu.

Page 34

En l’actualitat, el corrent imperant és el que es proposa a Duarte (1993, 1998) i Duarte i Alamany (1984d, 1986a), segons el qual «la redacció juridicoadministrativa s’inclina per una posició més radical de defugir l’ús del masculí com a genèric i ha de cercar sempre solucions alternatives» (Duarte, 1993: 49). A més d’aquests treballs, en el document Les diferències: la representació de dones i homes a la llengua (dp-gencat, 2005: 9) no només es torna a reafirmar aquesta idea per tal d’alertar que no sempre s’aplica —«en una gran quantitat de textos s’utilitzen les formes corresponents al masculí amb pretès valor genèric»—, sinó que també s’hi proposa una llista bastant extensa de formes que han de servir per «evitar l’ús del masculí com a genèric i reflectir la presència de les dones en els textos que redactem».

Com a exemple d’aquest canvi d’estil en la redacció de l’Estatut, volem presentar un exemple en què es concreta aquest nou corrent discursiu:

Estatut 1979

Capítol II. EL PRESIDENT

Article 36

1. El President serà elegit pel Parlament entre els seus membres i nomenat pel Rei.

2. El President de la Generalitat dirigeix i coordina l’acció del Consell Executiu o Govern i ostenta la més alta representació de la Generalitat i l’ordinària de l’Estat a Catalunya.

   Estatut 2006

   Capítol II. EL PRESIDENT O PRESIDENTA DE LA GENERALITAT

   Article 67. ELECCIÓ, NOMENAMENT, ESTATUT PERSONAL, CESSAMENT I COMPETÈNCIES

1. El president o presidenta té la més alta representació de la Generalitat i dirigeix l’acció del Govern. També té la representació ordinària de l’Estat a Catalunya.

2. El president o presidenta de la Generalitat és elegit pel Parlament d’entre els seus membres. Es pot regular per llei la limitació de mandats.

   En primer lloc convé destacar que s’ha obtingut cert èxit en implantar la doble forma (masculina i femenina) —que substitueix molts casos del genèric masculí esmentat, quasi prohibit segons les indicacions d’aquests manuals—; tot i no ser la solució més preferible (ho és l’ús de genèrics, al qual ens referirem més tard), sí que resulta bastant productiva.

   Page 35

   Així, les formes dobles que trobem a l’Estatut de 2006 són les següents:

   president o presidenta (40)

   conseller primer o consellera primera (7)

   el fiscal o la fiscal (5)

   síndic o síndica de greuges (4)

   alcalde o alcaldessa (1)

   candidat o candidata (1)

   ciutadans i ciutadanes (1)

   conseller o consellera (1)

   delegat o delegada (1)

   funcionari o funcionària (1)

   metge o metgessa (1)

   Algunes d’aquestes dobles formes s’alternen amb la forma masculina usada com a genèric, tal com presentem a la taula:

   
   

   Forma	Estatut 1979	Estatut 2006
   Candidat	8	1
   Candidat o candidata	—	1
   Candidatura	—	1
   Ciutadans	6	29
   Ciutadans i ciutadanes	—	1
   Ciutadania	—	5
   Conseller	8	9
   Conseller o consellera	—	1
   President	23	4
   President o presidenta	—	40
   Síndic de greuges	1	10
   Síndic o síndica de greuges	—	4

   
   

   Com a cas d’èxit de la implantació d’aquest recurs, es vol destacar el cas de president o presidenta. La forma doble apareix 40 vegades en l’Estatut de 2006; la forma masculina emprada com a genèric, 4 vegades, mentre que en la versió de 1979 aquesta era l’única forma present (23 ocurrències).

   Tanmateix, l’aplicació d’un estil de redacció com aquest potser no sempre esborra totes les marques de gènere, tal com es desprèn de les dades presentades a la darrera taula. Hi ha casos en què el motiu que es podria adduir per utilitzar la forma masculina com a genèric (tot i anar enPage 36 contra de les convencions establertes pels manuals com s’ha dit abans) podria ser el de l’economia lingüística, com seria en el cas de síndic o síndica de greuges. Si s’utilitza la forma doble —de la qual hi ha 4 ocurrències— al principi de cadascun dels articles que regula l’activitat d’aquesta figura de l’Administració catalana, després podem reprendre com a element anafòric

   només la forma masculina per ser més breu —apareix més vegades, 10— i així utilitzar-la com a masculí.

   Sembla, però, que aquest no és el motiu que cal adduir, ja que sinó trobaríem que la situació dels derivats de ciutat que hi ha a la taula és una paradoxa. La forma doble, ciutadans i ciutadanes, resulta la menys econòmica, i potser per aquest motiu només s’utilitza en una ocasió; tanmateix, entre les formes ciutadans (29 ocurrències) i ciutadania (5 ocurrències) només s’esdevé una diferència mínima —una lletra—, i la més utilitzada és la forma masculina com a genèric. La forma menys emprada, seria ciutadania, però és més habitual trobar el masculí utilitzat pretesament com a genèric (tal com s’afirma a Lledó, 2007: 357).

   També convé constatar que hi ha algunes formes de l’Estatut de 2006 en què només s’utilitza la forma genèrica masculina, com podrien ser diputat (20 ocurrències), magistrat (10 ocurrències), jutge (10 ocurrències), senador (6 ocurrències), elector (3 ocurrències) o parlamentari (1 ocurrència). Convindria fer un estudi per tal de validar si es reprodueixen les tendències lèxiques observades (repeticions, unitats i freqüències en què s’utilitza més la forma doble/masculina/genèrica, etc.) en corpus més amplis.

   A la taula també s’observa que, mentre que l’any 1979 només s’utilitza la forma candidat (8 ocurrències), ara s’alterna equitativament —1 ocurrència cadascuna— amb la forma doble (candidat i candidata) i la genèrica (candidatura). En aquest apartat s’ha d’afirmar que l’ús d’aquestes darreres formes s’ha generalitzat en casos com alumnat (4 ocurrències), joventut (3 ocurrències), professorat (3 ocurrències) o fiscalia (2 ocurrències), així com també ho ha fet l’ús de substantius per referir-se a col.lectivitats: persona (84 ocurrències el 2006, enfront de les 3 de 1979), membre (30 ocurrències), poble (10 ocurrències), població (9 ocurrències) o delegació (7 ocurrències).

   Aquestes divergències probablement es deuen a factors extralingüístics que caldria estudiar més a fons i, sobretot, amb un corpus més ampli. Una possible hipòtesi que caldria provar seria la de veure el posicionament ideològic respecte les anomenades polítiques de gènere de la persona (i, per extensió, del partit) que hagi proposat, redactat o esmenat l’article —en el cas del treball que ens ocupa— com un factor determinant a l’hora de seleccionar una forma masculina, doble o genèrica.

   Page 37

   S’ha vist, per tant, que tot i que en línies generals s’utilitzen les fórmules lèxiques disponibles (doble forma, ús de paraules genèriques) recomanades en la redacció de textos juridicoadministratius per no discriminar lingüísticament cap dels sexes, en alguns casos concrets es pot observar que només s’empra la forma masculina usada com a genèrica, i s’hauria d’estudiar si existeix algun factor extralingüístic que en determini l’ús.

Com a última part de l’anàlisi es vol fer un estudi d’aspectes no tan concrets com els que s’han tractat en els apartats anteriors del lèxic d’ambdós estatuts. Segons les freqüències que ofereixen l’eina Lexico3 i l’entorn d’explotació del corpus tècnic de l’iula, les 14 unitats lèxiques substantives de contingut semàntic ple (és a dir, excloent-ne les paraules funcionals i les formes verbals) més freqüents són:

Aquesta taula, evidentment, mostra les 15 primeres unitats de cada versió, però això no implica que aquestes no apareguin al vocabulari de l’altra (sinó que tan sols són menys freqüents). A la versió de 1979 es veu que paraules com article, constitució i perjudici són de les 15 més freqüents, que a la de 2006 no hi apareixen; en aquesta, però, les formes que a l’altra llista no apareixen són públic i regulació i àmbit.

Page 38

Aquests casos apunten certs canvis. D’una banda, veiem que a la versió de 2006 el sintagma els poders públics [Ø / de Catalunya / de la Generalitat] apareix com a subjecte en 62 ocasions, mentre que l’any 1979 el subjecte més utilitzat era la Generalitat [de Catalunya].

També cal remarcar el fet que un substantiu deverbal com regulació aparegui entre les unitats més freqüents. Tal com s’exposa a Duarte i Alamany (1984d: 30), existeix «certa obsessió nominalitzadora en els textos juridicoadministratius, ja que el nom no expressa la persona però el verb sí», de manera que s’aconsegueix més impersonalitat, un dels trets que defineixen aquest tipus de discurs. Aquestes nominalitzacions es formen afegint un o més afixos a una arrel, generalment de tipus verbal.

En aquest treball, per tal d’analitzar el tret esmentat, ens hem limitat a extreure tots aquells substantius que tenen el sufix -ció del corpus d’anàlisi, destriant-ne aquelles unitats que: a) no són deverbals (com nació o funció), i b) no resulten pertinents per a la nostra anàlisi (Constitució, Administració).

Aquesta llista està formada per, en el cas de l’Estatut de 1979, 56 unitats (representen un total del 211 ocurrències) i, en el de 2006, 97 (que sumen un total de 1.268 ocurrències). Si calculem el pes que representen aquestes unitats sobre el nombre total d’ocurrències de cada versió, es pot veure que en el text de 1979 (12.043 ocurrències) les unitats sufixades representen el 0,01 % del total, mentre que en l’Estatut de 2006 les 1.268 ocurrències representen el 3,36 % sobre el total d’ocurrències (37.700).

Convé destacar que regulació apareix a 129 contextos diferents a la versió de 2006, mentre que a l’Estatut de 1979 només ho fa una vegada. Les altres unitats que cal destacar d’aquesta llista, per la diferència significativa d’aparicions entre ambdues versions, són protecció (6 el 1979 i 54 el 2006), ordenació (3 i 39), formació (1 i 33) i creació (1 i 29). A més, cal assenyalar unitats com planificació (49 ocurrències) o promoció (27 ocurrències), que només figuren en el vocabulari de l’Estatut de 2006. De fet, hi ha un total de 41 unitats (que sumen un total de 309 ocurrències) que només apareixen a l’Estatut de 2006, com podrien ser-ho elaboració, avaluació o resolució.

Es veu, doncs, que existeix més tendència en l’actualitat que no pas el 1979 a aquesta nominalització obsessiva a què feia referència Duarte, malgrat les indicacions dels manuals als quals ens hem anat referint durant tot l’article. Evidentment, aquests resultats també s’haurien de validar amb corpus més amplis i, si fos possible, d’altres àmbits, ja que sembla que amb aquests percentatges es confirma la intuïció segons la qual el llenguatge juridicoadministratiu —i, de fet, quasi tots els llenguatges d’especialitat i, cada cop més, la llengua general— tendeix a un abús de la nominalització.

Page 39

Finalment, pel que fa a la peça lèxica àmbit, cal recordar que si apareix és a causa de l’establiment de certes falques lingüístiques molt utilitzades, sobretot en la darrera versió de l’Estatut. Els manuals de llenguatge juridicoadministratiu, tal com es pot veure a Altés i Pejó (2001: 19), rebutgen de forma explícita l’ús de falques lingüístiques, o expressions supèrflues, ja que «carreguen la sintaxi i acaben convertint-se en tics repetitius, com podrien ser-ho a nivell de, en base a o en funció de».

S’han detectat certes expressions que semblen ser falques lingüístiques. A causa de la manca d’una definició concisa de falca lingüística i, sobretot, d’una llista rigorosa i exhaustiva de les expressions d’aquest tipus, hem revisat aquelles expressions que semblen ser-ho. Com a exemple podríem esmentar el cas de en els termes que/de, ja que en els contextos observats s’utilitza com a forma sinònima de segons, tal com es pot veure a continuació:

També correspon, en els termes establerts per les lleis de Catalunya, als ciutadans, mitjançant la iniciativa legislativa popular, i als òrgans representatius dels ens supramunicipals de caràcter territorial que estableix aquest Estatut.

Es pot veure que es podria substituir el fragment en negreta per la preposició segons. En contra del que estableixen Duarte, Alsina i Sibina (2002: 108) s’atempta, doncs, contra la regla de «triar sempre d’entre dos sinònims aquell que sigui més curt i contra la d’evitar les fórmules recargolades quan són innecessàries, per tal de buscar sempre solucions més simples i afavorir un estil que sigui més entenedor».

Les possibles falques identificades són les següents:

Page 40

La majoria estan documentades en totes dues versions de l’Estatut, però cal destacar el canvi que s’ha produït en una d’aquestes: en relació amb s’ha substituït per la fórmula amb relació a. I no només això, ja que el número d’ocurrències de la versió de 2006 (26) és molt superior al de la versió de 1979 (tan sols apareix dues vegades), de manera que a la segona versió la seva freqüència supera el llindar del 0,05. Així mateix, sembla que ha caigut en desús la forma en (l’) exercici de. Es pot observar, però, que l’increment en l’ús d’aquest tipus d’expressions també es reprodueix en els

casos d’en matèria de (en què hi ha un augment de l’índex de freqüència relativa superior al 0,24), en els termes que/de (l’índex del qual és superior en 0,07 a la versió de 2006) i en l’àmbit de (l’índex de freqüència del qual és superior en un 0,07 al de la versió de 1979). Finalment, cal esmentar el cas d’en el marc de, en què la variació en la freqüència relativa és minsa (la freqüència relativa augmenta en 0,01315 respecte a la versió de 1979). Segons la taula, les expressions identificades apareixen en la versió del 1979 un total de 67 vegades, mentre que la xifra augmenta a 247 en la del 2006.

Sembla, doncs, que si s’observen les xifres en context (és a dir, tenint en compte l’extensió de cada part del corpus) s’ha produït un lleuger increment de l’ús d’aquest tipus d’expressions en la versió de 2006, tendència que va en contra dels principis que es defensen per redactar documents juridicoadministratius.