La llibertat de religió, el dret a l’acomodament raonable I l'obligació de neutralitat religiosa de l'estat en el dret canadenc
Autor | José Woehrling |
Cargo | Professor de la Facultat de Dret, Universitat de Montreal. |
Páginas | 2-31 |
LA LLIBERTAT DE RELIGIÓ, EL DRET A L’ACOMODAMENT RAONABLE
I L'OBLIGACIÓ DE NEUTRALITAT RELIGIOSA DE L'ESTAT EN EL DRET
CANADENC
José Woehrling*
Sumari
A. Elements constitutius de la llibertat de religió: el dret al lliure exercici i l’obligació de
neutralitat de l’Estat en matèria religiosa
B. El dret a l’acomodament raonable basat en la llibertat de religió
C. Condicions que s’han de complir per invocar la llibertat de religió
Conclusió
* Professor de la Facultat de Dret, Universitat de Montreal.
jose.woehrling@umontreal.ca
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006
José Woehrling
L'article 2.a de la Carta canadenca dels drets i les llibertats1 garanteix la llibertat de
consciència i de religió. Cal subratllar que, d’una banda, la llibertat de consciència i de
religió i, de l’altra, la protecció contra la discriminació basada en la religió o en les
conviccions, constitueixen dues proteccions que es poden invocar de manera
intercanviable.2 De fet, les regles que limiten la llibertat de religió gairebé sempre afecten
determinats tipus de persones, d’unes conviccions o creences més que d’altres, que també es
pot considerar que pateixen una discriminació directa o indirecta basada en la religió. En
canvi, sovint es pot considerar que les normes que infringeixen una discriminació en
detriment de certes persones o grups a causa de la seva religió restringeixen la seva llibertat
de religió, en la mesura que la desigualtat de tracte implica una pressió cap a la conformitat
que pot equivaler, segons la seva gravetat, a una manera de coerció. A més, els tribunals van
dictaminar que una “obligació d’acomodament” en matèria religiosa (aquest concepte
s'analitzarà més endavant) podia aparèixer tant en virtut de la llibertat de religió com del
dret a la igualtat. Per acabar, podem considerar que la llibertat de religió inclou, de manera
implícita, una exigència d’igualtat en matèria religiosa.3 A la pràctica, en la justícia gairebé
sempre s'invoquen els dos drets de manera simultània, però sembla que, fins a ara, els
tribunals canadencs han preferit tractar els casos relacionats amb qüestions relatives a la
religió des del punt de vista de la llibertat religiosa, més que des del de la igualtat i la no-
discriminació religioses.
A. Elements constitutius de la llibertat de religió: el dret a un lliure exercici i
l’obligació de neutralitat de l’Estat en matèria religiosa
En el cas Big M. Drug Mart,4 en el qual el Tribunal Suprem va tenir, per primera
vegada, l’oportunitat d’interpretar el contingut de la llibertat de religió sota l’empara de la
Carta canadenca, la part demandant qüestionava la validesa de la Llei del diumenge
federal,5 que obligava a tancar els comerços en diumenge per raons religioses. Parlant en
nom del Tribunal, el jutge Dickson va reconèixer que la llibertat de religió incloïa dos
factors.6 En primer lloc, una llibertat positiva i negativa d’exercici de la religió (o lliure
exercici): el contingut positiu correspon a la llibertat de tenir unes creences religioses, de
professar-les obertament i de manifestar-les posant-les en pràctica, mitjançant el culte i el
seu ensenyament i la seva propagació; el contingut negatiu correspon al dret a no ser forçat,
directament o indirectament, a adoptar una concepció religiosa ni a actuar contràriament a
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006
2
La llibertat de religió, el dret a l’acomodament raonable...
les pròpies creences o a la pròpia consciència. En segon lloc, la llibertat de religió implica
una obligació de neutralitat per part de l’Estat en matèria religiosa, és a dir, li impedeix
afavorir o discriminar una religió respecte a les altres.7 Lògicament, cal tenir en compte que
la neutralitat de l’Estat s’ha de donar, d’una banda, en relació amb les conviccions
religioses, i, de l’altra, en relació amb l’ateisme i l’agnosticisme (encara que aquesta qüestió
no es planteja directament en la decisió), ja que l’article 2.a protegeix de la mateixa manera
la llibertat de religió i la llibertat de consciència.8
Aquests dos aspectes de la llibertat de religió són, per dir-ho així, els seus elements
constitutius naturals, ja que deriven d'una manera lògica i inevitable de l’objecte d’aquesta
llibertat. Això és evident en el cas del lliure exercici. Quant a l’exigència de neutralitat de
l’Estat, és necessària perquè una intervenció de l’Estat a favor d’una religió determinada
crea una pressió incompatible sobre la llibertat dels qui professen una religió menys
afavorida. Per tant, és comprensible que, en certa manera, l’obligació de neutralitat derivi
del dret al lliure exercici, ja que si l’Estat donés suport a una religió en particular tindria
l’efecte de limitar el contingut negatiu de la llibertat d’exercici dels qui no són fidels a
aquesta religió. Així mateix, el caràcter inherent d’aquests dos factors queda demostrat pel
fet que també formen part dels sistemes jurídics i constitucionals d’altres democràcies
liberals, amb una formulació variable, pel que fa al principi de neutralitat, i un contingut que
presenta determinats elements constants, però que varia quant a la resta entre un país i un
altre, segons l’experiència històrica de cadascun i de la situació concreta de les diverses
religions. Així doncs, als Estats Units, la primera Esmena de la Constitució inclou la
llibertat de religió en la doble forma d’una clàusula de lliure exercici (free exercice clause) i
d’una clàusula de no-establiment (establishment clause). Aquesta última ocupa, amb
algunes diferències, la funció que té el principi de neutralitat9 al Canadà. A França, la
llibertat de religió conté el principi de laïcitat, que constitueix la manera francesa del
principi de neutralitat, i el de la llibertat de culte, que correspon al lliure exercici de la
religió.10
En el cas Big M. Drug Mart, el procurador general del Canadà, amb l’objectiu de
defensar la validesa de la Llei del diumenge, va destacar que, a diferència de la primera
Esmena americana, l’article 2.a de la Carta canadenca no conté cap “clàusula de no-
establiment” explícita, i advoca per la conclusió que la protecció de la llibertat de religió al
Canadà només està enfocada al lliure exercici. No obstant això, el Tribunal Suprem va
reafirmar l’existència del principi de neutralitat en jutjar inconstitucional la Llei del
diumenge perquè tenia un caire religiós i no laic.11
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006
3
José Woehrling
D’altra banda, hi ha dues decisions posteriors del Tribunal d’Apel·lació d’Ontario que
il·lustren l’abast d’aquesta obligació de neutralitat en el context de l’ensenyament públic. A
Zylberberg12 el Tribunal va jutjar inconstitucional, per incompatibilitat amb l’article 2.a de
la Carta canadenca, un reglament escolar que incloïa la recitació de pregàries cristianes a
l’escola pública, encara que hi havia l’opció per als pares d’obtenir una exempció per als
seus fills si així ho desitjaven. El Tribunal va considerar que el reglament exercia una
manera de pressió indirecta sobre els pares i els alumnes, i els forçava a conformar-se amb
el comportament religiós majoritari, la qual cosa, a la pràctica, els faria dubtar sobre si
reclamar el benefici de l’exempció. En el cas Canadian Civil Liberties Association,13 el
Tribunal d’Apel·lació va jutjar contrari a l’article 2.a de la Carta canadenca un reglament
adoptat en virtut de la Llei escolar d’Ontario que pretenia que els alumnes rebessin
ensenyament religiós a les escoles públiques, tret que els pares en demanessin l'exempció.
El Tribunal va considerar que les disposicions relatives a l’exempció no justificaven el
reglament, ja que la pressió del conformisme podria dissuadir alguns pares de recórrer-hi
per por d’un estigma social.14 El Tribunal va subratllar la diferència que hi havia, d’una
banda, entre una educació religiosa, amb la finalitat d’adoctrinar en una religió determinada
i que viola la llibertat de religió, i, de l’altra, l’ensenyament pluralista de les religions, que
està permesa constitucionalment a l’escola pública.15
Deixem per un moment aquestes dues decisions del Tribunal d’Apel·lació d’Ontario; el
jutge Sopinka, del Tribunal Suprem del Canadà, va afirmar, en el cas Adler,16 que “aquest
caràcter laic [de les escoles públiques] és, en si mateix, prescrit a l’article 2.a de la Carta, tal
com van manifestar diversos tribunals del Canadà”. Dit d’una altra manera, la Carta
determina que les escoles públiques siguin laiques (secular), és a dir, que respectin el
principi de neutralitat.
Finalment, en una data més recent, en el cas Village de Lafontaine,17 el jutge LeBel (en
el seu nom i en el dels jutges Bastarache i Deschamps) va examinar, en obiter dictum, la
qüestió de l’existència i l’abast d’una obligació de neutralitat religiosa de l’Estat com a
element constitutiu de la llibertat de religió que garanteix la Carta canadenca. El jutge LeBel
va definir aquesta qüestió de la manera següent:
“Aquesta llibertat fonamental [la llibertat de religió] imposa a l’Estat i als poders
públics una obligació cap al conjunt de les religions i dels ciutadans, una obligació de
neutralitat religiosa que garanteixi la tolerància individual o col·lectiva, que permeti
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006
4
La llibertat de religió, el dret a l’acomodament raonable...
preservar la intimitat de tot el món i la igualtat de tothom (paràgraf 65). Aquesta igualtat
deriva d’una llarga evolució històrica, comuna a molts països que comparteixen
actualment les tradicions democràtiques occidentals. La història de Canadà constitueix
un exemple d’aquesta experiència històrica que ha permès distanciar, fins i tot dissoldre,
els vincles entre l’Estat i l’Església. [···]. Així doncs, en el moment de la Confederació,
el 1867, el concepte de neutralitat religiosa implicava, principalment, el respecte a les
confessions cristianes. Les regles constitucionals que ho van reprendre, a l’origen,
sobretot a l’article 93 de la Llei constitucional de 1867, referent a les lleis escolars,
il·lustren aquesta realitat (paràgraf 66). Des d’aleshores, l’aparició i la influència
creixent de noves concepcions filosòfiques, polítiques i jurídiques en l’organització i les
bases de la societat civil han distanciat de manera gradual les funcions de l’Església i de
l’Estat, com també ho ha fet l’impacte de l’evolució demogràfica del Canadà, així com
la seva urbanització i la seva industrialització. Sense excloure de l’esfera del debat
públic les religions i les esglésies, aquesta evolució ens ha conduït a situar la vida
religiosa i les opcions que implica en el domini de la vida privada dels individus o de les
associacions voluntàries [···]. Aquests canvis socials tendeixen a crear una distinció
clara entre l’Església i les autoritats públiques, que imposa a aquesta última una
obligació de neutralitat. Sense deixar de banda l’herència històrica del nostre país, la
jurisprudència del nostre Tribunal reconeix la llibertat de religió. Aquest concepte de
neutralitat deixa un lloc important a l’Església i als seus membres en l’espai públic on
es desenvolupa el debat social, però considera l’Estat un actor essencialment neutre en
les relacions entre les diferents confessions i entre aquestes i la societat civil (paràgraf
67). En aquest context, ja no és responsabilitat de l’Estat donar suport activament a una
religió determinada, amb l’única finalitat de no inmiscir-se en la vida religiosa dels seus
membres. S’espera que l’Estat respecti les diverses confessions, els valors de les quals
no sempre són fàcilment conciliables [···].” (Paràgraf 68)
Més endavant descriurem les conseqüències que va resumir el jutge LeBel d’aquest
principi de neutralitat en relació amb l’obligació d’acomodament que s’imposa a les autoritats
públiques.
La jurisprudència demostra que els tribunals, per imposar una obligació de neutralitat a
l’Estat en matèria religiosa, es poden basar en el principi de neutralitat reconegut com a tal, o
bé, com ocorre a la Carta canadenca, quan aquest principi no figura en el text constitucional,
recórrer al dret al lliure exercici de la religió en la seva forma negativa. En el primer cas,
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006
5
José Woehrling
qualsevol suport significatiu de l’Estat a una religió es podria considerar prohibit; per tant,
l’obligació de neutralitat basada en una norma constitucional específica haurà de ser rigorosa,
com demostra l’exemple nord-americà. Per contra, en el segon cas, si deduïm l’obligació de
neutralitat del dret al lliure exercici de la religió, caldrà demostrar, per qüestionar el suport
atorgat per l’Estat a una religió, que aquest suport inclou aspectes discriminatoris, o fins i tot
que té l’efecte de crear una pressió social que limita de manera significativa la llibertat
d’exercici negatiu de qui no segueix aquesta religió. Ara bé, no totes les formes de suport estatal
a una religió tenen el mateix efecte, ja que algunes, per contra, afavoreixen l’exercici de la
llibertat religiosa d’uns sense limitar-ne la dels altres. Així, per exemple, els tribunals canadencs
van considerar que les pregàries i l’ensenyament confessional organitzades per les autoritats
escolars a les escoles públiques limitaven de manera injustificable la llibertat de religió, encara
que hi hagués la possibilitat d’exempció, ja que el fet d’haver de sol·licitar-la implicava un risc
d’estigmatització per part dels seus semblants i, en conseqüència, una coerció indirecta sobre els
alumnes i els seus pares,18 En aquest punt, per tant, l’obligació de laïcitat implica la necessitat
d’acabar amb aquesta manifestació religiosa, en la mesura que és el resultat d’una iniciativa de
les autoritats escolars mateixes. Per contra, els tribunals també van considerar que la llibertat de
religió imposava una obligació d’acomodament a les escoles públiques, en matèria de vacances
escolars i d’exhibició de signes religiosos, per exemple. Consegüentment, en aquest cas, el
principi de neutralitat no s’oposa a les manifestacions religioses a l’escola, en la mesura que són
el resultat de la iniciativa dels alumnes i constitueixen una manera d’exercir la seva llibertat
religiosa. Dit d’una altra manera, la neutralitat religiosa s’imposa a l’Estat i a les autoritats
públiques, però no als individus.
En conseqüència, l’obligació de neutralitat que es fonamenta en el lliure exercici no serà
tan estricta com la que es fonamenta en el principi autònom de neutralitat. De fet, aquest
relativisme s’accentua encara més en el marc de la Constitució canadenca, sobretot del que es
deriva de l’article 93 de la Llei constitucional de 1867,19 que atribueix determinats drets
confessionals a la religió catòlica i protestant en matèria d’educació.20 El principi de neutralitat,
per tant, és molt menys rigorós al Canadà que als Estats Units.21 Així doncs, als Estats Units es
considera que la clàusula de no-establiment prohibeix qualsevol ajut financer directe de l’Estat a
les escoles confessionals. En canvi, al Canadà, no s’hauria de considerar que el principi de
neutralitat religiosa que es deriva de la llibertat de religió hagi d’impedir a l’Estat ajudar
econòmicament les escoles confessionals, a condició que ho faci sense atorgar cap tipus de
privilegi ni desafavorir cap religió en relació amb les altres.22
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006
6
La llibertat de religió, el dret a l’acomodament raonable...
Tal com demostra el dret comparat, hi ha diferents possibilitats de neutralitat de l’Estat
(o de laïcitat) en matèria de religió, des d’una neutralitat estricta i hostil que s’abstingui de
qualsevol tipus d’ajut a totes les religions, fins a una neutralitat benèvola, que permeti a l’Estat
afavorir l’exercici de diferents religions sobre una base d’igualtat. La neutralitat, en el seu sentit
més estricte, subsisteix sempre que l’Estat es comporti de la mateixa manera amb totes les
religions i que no en privilegiï ni desfavoreixi cap en comparació amb les altres, i que no
anteposi ni menyspreï les conviccions religioses en relació amb les conviccions atees o
agnòstiques, o viceversa.
Com hem pogut veure amb anterioritat, la definició que van donar els jutges dissidents
en el cas Lafontaine per al principi de neutralitat religiosa inclòs a la Carta canadenca és molt
genèrica, encara que és més pròxima a una neutralitat benèvola que a una d’hostil (a més, més
endavant comprovem que no va impedir als jutges concloure que hi havia una obligació
d’acomodament a favor d’un grup religiós que estava a càrrec del municipi demandat). No
obstant això, el Tribunal, en una altra decisió, aquesta vegada sota el concepte de laïcitat
(secularism) que contenia una llei provincial, va adoptar de manera molt més clara i unànime
una interpretació oberta i tolerant del principi de neutralitat religiosa de l’Estat, interpretació que
posteriorment traslladaria al mateix concepte que es deriva de la Carta canadenca quan es
presentés l’ocasió. En el cas Chamberlain,23 el Tribunal s’havia de pronunciar sobre la legalitat
del rebuig, per part d’un consell escolar de la Colòmbia Britànica, a aprovar tres manuals amb
il·lustracions de diverses escenes de famílies homoparentals com a recursos d’aprenentatge
complementaris, a preescolar i al primer curs. La qüestió era esbrinar si el consell havia aplicat
correctament els criteris exigits per l’acta escolar (School Act), en particular el que es referia al
dret a prendre les seves pròpies decisions segons “principis estrictament laics i no
confessionals” (secular and non sectarian). El resultat es va veure dividit en set contra dos a
l’hora de decidir sobre la norma de control aplicable; els jutges majoritaris van arribar a la
conclusió que la decisió del consell era poc raonable; els jutges minoritaris van concloure que la
decisió s’havia pres dintre dels límits del poder discrecional conferit per la llei, mentre que tots
els membres del Tribunal van interpretar que el concepte de laïcitat no impedia que un
organisme públic com un consell escolar prengués decisions basades, en part o totalment, en
consideracions religioses, però que, de la mateixa manera, no permetia que cap creença
particular de la moralitat servís per rebutjar o deixar de costat els punts de vista oposats.
L’obligació de laïcitat del consell s’havia d’enfocar a promoure la tolerància i la diversitat
d’opinions, i no a provocar que la religió la fes desaparèixer de l’escena. No limitava de cap
manera la llibertat dels membres del consell escolar per formar part d’alguna doctrina que
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006
7
José Woehrling
condemnés l’homosexualitat, però prohibia al consell prendre decisions que reflectissin aquesta
doctrina, en la mesura que il·lustraven el rebuig a reconèixer la validesa d’altres punts de vista.24
La posada en pràctica d’una neutralitat o d’una laïcitat rígida i negativa, interpretada
com a exigència per a l’exclusió de l’esfera pública d’alguna religió (sobretot de les escoles
públiques), va entrar en conflicte, lògicament, amb la idea que cal adaptar les normes o les
polítiques públiques a les exigències d’una religió, ja que això n'afavoriria l'exercici.25 En canvi,
un concepte de laïcitat oberta i tolerant, que deixés expressar les creences religioses, sota el
precepte que no perjudiquessin les altres, és perfectament compatible amb la idea
d’acomodament. De fet, com veurem a continuació, la jurisprudència dels tribunals canadencs
va reconèixer que l’obligació d’acomodament en matèria religiosa deriva dels dos significats de
la llibertat de religió (com també deriva del dret a la igualtat i de la prohibició de qualsevol
discriminació basada en la religió).
B. El dret a l’acomodament raonable basat en la llibertat de religió
En els veredictes de Big M. Drug Mart i Edwards Books, el Tribunal Suprem va
reconèixer que, quan una llei que persegueix un objectiu secular vàlid implica, no obstant això,
efectes restrictius sobre la llibertat de religió d'algunes persones, aquestes persones tenen dret a
obtenir acomodaments, sobretot en manera d’exempció de l’aplicació de la llei, sempre que
aquesta solució sigui compatible amb l’interès públic.26 Amb tot, el govern la pot denegar si
aconsegueix demostrar que és necessari que aquesta regla de dret s’apliqui sense exempció o,
com en el cas Edwards Books, sense cap excepció suplementària a les que ja estaven previstes
per la legislació. En aquest cas, es qüestionava la validesa de la Llei sobre els dies festius en els
comerços al detall d’Ontario, que prohibia obrir els comerços en diumenge. Les exempcions
previstes per la llei incloïen únicament els comerços petits que tancaven en dissabte. Havent
resolt abans el Tribunal Suprem la mateixa qüestió, el Tribunal d’Apel·lació d’Ontario, en el
veredicte R. c. Videoflicks Ltd.,27 va arribar a la conclusió que la llei limitava la llibertat de
religió dels propietaris dels comerços que professaven la fe jueva, que no es podien prevaldre de
les exempcions previstes per la llei, i que, per complir els preceptes de la seva religió, no obrien
els seus comerços en dissabte. Per tant, el Tribunal havia decidit que la llei era “inoperant
segons el seu parer”, la qual cosa reconeixia que s’havia de concedir a aquestes persones “una
exempció constitucional” a l’empara de la llei, ja que violava la seva llibertat de religió.
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006
8
La llibertat de religió, el dret a l’acomodament raonable...
El Tribunal Suprem va canviar la decisió del Tribunal d’Apel·lació d’Ontario en el cas
Edwards Books. Per majoria, el Tribunal va considerar que la llei era vàlida sense necessitat
d’afegir-hi exempcions suplementàries a les previstes per la legislació. El Tribunal va començar
reconeixent que l’objectiu de la llei (procurar un dia de descans setmanal comú per a tots els
treballadors) era vàlid. No obstant això, a causa dels seus efectes, la llei restringia la llibertat de
religió dels qui respectaven el sàbat imposant-los una càrrega financera suplementària, perquè
havien de tancar el seu comerç un dia més que els qui respectaven el diumenge com a dia
religiós. Per tant, i reconeixent que la legislació d’Ontario estava obligada a aquest
acomodament, tant com fos possible, per als qui la religió els obligava a tancar en un dia
diferent a diumenge, els jutges majoritaris van considerar que les exempcions ja previstes per la
llei constituïen un acomodament suficient, i que afegir exempcions suplementàries posaria en
perill l’eficàcia de les mesures legislatives. Per contra, el Tribunal d’Apel·lació va considerar
que la legislació no havia fet tot el possible per l’acomodament i que hauria d’haver concedit
l’exempció a tots els comerciants que tancaven en dissabte per raons religioses, amb
independència de les dimensions del seu comerç. Cal remarcar que, posteriorment, la legislació
d’Ontario, per iniciativa pròpia, va modificar la llei perquè l’exempció del sàbat abastés tots els
comerços, amb independència de les seves dimensions, que tanquessin qualsevol altre dia que
no fos diumenge per raons religioses.
Així mateix, podríem afegir que l’obligació d’acomodament deriva, en primer lloc, de
les dues interpretacions de la llibertat de religió, com exemplifiquen els casos Big M. Drug Mart
i Edwards Books. En conseqüència, d’una banda, una llei que prohibeixi obrir els comerços en
diumenge atempta contra el lliure exercici, en penalitzar els qui tenen com a dia festiu religiós
un dia laborable, i, de l’altra, també atempta contra el principi de neutralitat religiosa de l’Estat,
ja que, malgrat l'aparença de neutralitat, en realitat no és neutre en els seus efectes i no penalitza
aquests últims, en comparació amb aquells que tenen com a dia festiu religiós el diumenge (en
canvi, si penalitzés de la mateixa manera tots els que tinguessin un dia festiu religiós, només
contravindria el lliure exercici).
Finalment, cal esmentar que, en el caso Lafontaine, el jutge LeBel va concloure amb
l’apreciació que, encara que el principi de neutralitat religiosa exigeix que, per part de les
autoritats públiques, s’adaptin els acomodaments necessaris per evitar els obstacles per a
l’exercici de la religió que han creat elles mateixes o que han ajudat a crear, en canvi, s’oposa
als acomodaments destinats a no impedir l’exercici de la religió, que seria únicament el cas d’un
particular, en el qual l’autoritat pública no tindria cap part.
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006
9
José Woehrling
Aquesta qüestió va enfrontar una congregació de testimonis de Jehovà amb un
ajuntament del Quebec. El reglament municipal de territori determinava explícitament que es
podien construir edificis de culte en una zona en concret, però només en aquesta zona. Després
d’haver complert els tràmits necessaris, els testimonis de Jehovà van manifestar que cap
propietari de la zona autoritzada els volia vendre un terreny per construir-hi la seva sala del
regne, la qual cosa qüestionava el reglament municipal, i sol·licitaven a l’Ajuntament que
modifiqués els límits de la zona autoritzada per poder construir sobre un terreny que havien
comprat en una altra zona (comercial). L’ajuntament ho va rebutjar sense donar explicacions
sobre la seva decisió. En primera instància, i basant-se en les proves, el jutge va dictaminar que
un dels propietaris de la zona autoritzada estava totalment disposat a vendre un terreny a la
congregació, per la qual cosa va contradir el que havia disposat aquesta congregació. Al
Tribunal d’Apel·lació,28 els tres jutges que presidien la sessió van considerar que el primer jutge
s’havia equivocat en l’apreciació de la prova. No obstant això, posteriorment els jutges
Gendreau i Pelletier, que formaven majoria, van considerar que l’absència de terrenys
disponibles en la zona permesa no era, en cap cas, culpa de l’Ajuntament, per la qual cosa no
tenia cap obligació de prendre mesures positives per afavorir la llibertat de religió, que no havia
violat per causa de les seves accions. Així doncs, van determinar que l’obligació
d’acomodament només existeix en els casos en què l’obstacle a l’exercici de la religió prové
totalment d’una norma o d’un comportament adoptat per part d’una autoritat pública. En canvi,
cap obligació no li incumbeix, ja que l’impediment prové, de manera total o parcial, de l’actitud
d’un tercer. En canvi, el jutge principal Robert, dissident en aquest punt, va considerar que
s’havia privat a la congregació del seu dret a establir un lloc de culte per la combinació de la no-
disponibilitat de terrenys i l’aplicació del reglament per part de l’Ajuntament, la qual cosa va fer
que aquest no complís el seu deure d’acomodament.
En el Tribunal Suprem,29 cinc dels nou membres del Tribunal van adoptar una solució
basada en les consideracions del dret administratiu, que els dispensaven de solucionar els
problemes derivats de la llibertat de religió.30 Així, van dictaminar que, ja que l’Ajuntament no
s’havia mostrat partidari de modificar la zona en qüestió, no havia complert la seva obligació
d’equitat de procediment i, per tant, va actuar de manera arbitrària. Per tant, l’Ajuntament
s’havia de fer càrrec de nou del cas, per tornar a examinar la demanda de modificació dels
terrenys.31
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006
10
La llibertat de religió, el dret a l’acomodament raonable...
Hi va haver quatre membres més del Tribunal que van considerar que, en absència
d’error manifest, el Tribunal d’Apel·lació no podia revisar la comprovació de fet del primer
jutge, relativa a la disponibilitat d’un terreny. Aquesta comprovació, basada en l’apreciació de la
credibilitat dels testimonis, s’havia de restablir, la qual cosa justificava el rebuig de la demanda
dels testimonis de Jehovà, atès que ja no era possible, a partir d’aleshores, concloure que s’havia
atemptat contra la seva llibertat de religió (ja que no hi havia res que impedís a la congregació
construir el seu edifici de culte sobre el terreny disponible a la zona permesa). No obstant això,
en una segona sessió, a causa de la importància dels arguments presentats relatius a la llibertat
de religió, debatuts davant el Tribunal per les parts i les intervencions, tres d’aquests quatre
jutges, el jutge LeBel, que va redactar els seus motius, i els jutges Bastarache i Deschamps, van
considerar necessària estudiar les qüestions que es derivaven de la hipòtesi de l’absència de
terreny disponible.32 Van arribar a la conclusió que, en aquesta situació, efectivament es va
atemptar contra la llibertat de religió de la congregació, ja que aquesta es va trobar amb la
impossibilitat de construir el seu lloc de culte en el conjunt del territori municipal. A més,
contràriament a la conclusió de la majoria del Tribunal d’Apel·lació, aquest atemptat no seria
imputable únicament als propietaris que no volien vendre els seus terrenys. Per tant, l’atemptat
no resultava de l’existència d’un reglament relatiu als terrenys permesos, sinó del rebuig de
l’ajuntament a adaptar-lo per fer-se càrrec d’una situació de fet en la qual no hi havia cap
terreny disponible a la zona autoritzada. Dit d’una altra manera, per al jutge LeBel l’obligació
d’acomodament no es donava només a causa que l’obstacle a la llibertat de religió l'havia creat
totalment l’autoritat pública, sinó també perquè era el resultat de la combinació de l’actitud
d’aquesta autoritat amb una situació de fet independent a la seva voluntat.
Una vegada aclarit aquest punt, el jutge LeBel va plantejar la qüestió del conflicte
susceptible de donar-se entre aquesta obligació d’acomodament i l’obligació de neutralitat
religiosa obligatòria per a l’Ajuntament. El jutge es va explicar de la manera següent sobre
aquesta qüestió:
“L’Ajuntament, obligat a demostrar la seva neutralitat religiosa, ha d’habilitar la seva
reglamentació per evitar que hi hagi obstacles inútils per a l’exercici de les llibertats
religioses. No obstant això, la seva funció no és oferir ajut de cap tipus als diferents
grups religiosos, ni ajudar-los activament a solucionar les dificultats que se’ls puguin
plantejar en les seves negociacions amb tercers per instal·lar un lloc de culte. Així, en el
cas que ens ocupa, l’ajuntament no estava obligat a garantir als demandants l’accés a un
terreny que, a més, havien triat segons els seus criteris. Un ajut d'aquest tipus seria
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006
11
José Woehrling
incompatible amb la seva obligació de neutralitat, ja que significaria que l’Ajuntament
manipularia les seves normes reglamentàries a favor d’una religió en concret. Per tant,
un suport d’aquest tipus atorgat a un grup religiós podria atemptar contra la neutralitat
necessària respecte a tothom.”33
El jutge LeBel va afegir, a més, que encara que “en principi, les llibertats fonamentals
[···] solament impliquen una obligació negativa per a l’Estat, que simplement s’ha d’abstenir
d’intervenir-hi [···]”, “en canvi, en el moment en què l’Estat crea una situació que obstaculitza
l’exercici d’una llibertat, pot estar obligat a prendre mesures positives per posar fi a aquest
atemptat.”34 En aquest cas va considerar que es trobava clarament en una situació en què “la
llibertat de religió no podria tenir una significació real sense una intervenció positiva dels
poders públics”. En conseqüència, “ja que aquesta intervenció positiva és necessària,
constituiria un límit raonable al principi de neutralitat de l’Estat.”35 Si unim aquesta conclusió
amb l’anterior, relativa a l'efecte de l’actitud d’un tercer, cal suposar que l’obligació
d’intervenció de l’autoritat pública per eliminar un obstacle per a l’exercici de la llibertat de
religió hi és en el cas en què aquest obstacle sigui l’única conseqüència de l’actitud de l’autoritat
pública mateixa, o bé una conseqüència d’aquesta associada a una situació de fet resultat de
l’actitud d’un tercer. En canvi, si l’obstacle prové totalment de l’actitud d’un tercer, l’autoritat
pública no només no està obligada a solucionar aquest obstacle, sinó que l’obligació de
neutralitat també li ho impediria.36
L’acomodament raonable es pot donar de diferents maneres. Pot consistir, purament i
simplement, a eximir les persones interessades de l’aplicació de la regla en qüestió. Per
exemple, el reglament escolar que prohibeix la possessió d’armes per part dels alumnes o
qualsevol vestimenta distintiva té un efecte discriminatori sobre aquells la religió dels quals els
obliga a dur permanentment un punyal ritual (kirpan) o a dur el hijab. Llevat si es pot demostrar
que es tracta d’una limitació excessiva, l’acomodament consisteix a preveure un règim
d’excepció que permeti als sikhs de poder dur el seu punyal37 a l’escola i als musulmans de dur
el hijab. Així mateix, la condició que obliga els empleats (per exemple, d’una escola) a treballar
en determinats dies que per a ells són festes religioses, representa un efecte discriminatori i
contrari a la seva llibertat de religió. Amb la finalitat de respectar l’obligació d’acomodament,
els ocupadors estan obligats a permetre’ls que tinguin un dia lliure pagat per celebrar les
festivitats.38 L’acomodament també pot consistir a posar a la disposició dels interessats
determinades instal·lacions o avantatges. Per exemple, la pràctica de servir el mateix menú, amb
carn de porc, al menjador escolar té un efecte discriminatori i contrari a la llibertat de religió
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006
12
La llibertat de religió, el dret a l’acomodament raonable...
sobre les persones de religió jueva o musulmana. L’acomodament consistiria a oferir-los menús
diferents.
L’acomodament pot ser imposat per un tribunal, però també es pot negociar de manera
amistosa i el pot consentir de manera voluntària una autoritat pública. Així, en una declaració
del Consell de Comunitats Culturals i de la Immigració del Quebec,39 es va posar l’exemple
d’un ajuntament que va decidir reservar l’ús de la piscina municipal durant tres hores a la
setmana als grups musulmans, període durant el qual s’excloïa els altres usuaris, amb la finalitat
que es poguessin banyar únicament amb persones del mateix sexe. Aquests grups consideraven
que la seva religió els impedia freqüentar una piscina oberta per a persones dels dos sexes al
mateix temps. Un altre exemple d’acomodament acordat de manera voluntària: la Gendarmeria
Reial del Canadà va decidir permetre als sikhs d’entrar als seus rangs dispensant-los de
l’obligació de dur el barret punxegut tradicional i permetent-los de seguir duent el turbant (i la
barba i el punyal ritual o kirpan).40
En conclusió, l’acomodament pot ser recomanat per una comissió de drets de la
persona, tal com il·lustra un document de la Comissió del Quebec dels Drets de la Persona, que
recomana l’acomodament per poder dur el hijab a les escoles públiques.41
C. Condicions que s’han de complir per invocar la llibertat de religió
L’examen de la jurisprudència mostra que, per provar que una norma limita la llibertat
de religió, el demandant ha de demostrar que li obliga a fer el que li prohibeixen les seves
creences, o que li impedeix respectar un precepte important del seu codi moral, o fins i tot,
encara que no li ho impedeixi, li comporta una sèrie de dificultats importants o li reporta
inconvenients econòmics, resultat de costos addicionals o de la pèrdua d’algun benefici. Per
tant, s’ha de distingir, d’una banda, el cas o la regla de dret que impedeix o fa més difícil de fer
el que prescriu la creença (o fins i tot obliga a fer el que la creença prohibeix), i, de l’altra, el cas
o la regla de dret que impedeix fer el que la creença permet. Només els dos primers s’haurien de
considerar restrictius de la llibertat de religió. En el primer cas, com que el precepte religiós és
purament permissiu, no entra en conflicte amb la regla de dret que prohibeix el que aquest
autoritza. Així, el fet que una religió permeti l'avortament no la posa en conflicte amb una
disposició legislativa que, per contra, prohibeix la interrupció de l’embaràs; el fet que una
religió autoritzi la poligàmia no la fa incompatible amb una llei que la prohibeixi.
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006
13
José Woehrling
D’altra banda, es planteja la qüestió del vincle de causalitat que ha d’haver entre la regla
de dret qüestionada i la restricció de la llibertat de religió. En aquest sentit, el jutge en cap
Dickson va indicar, en el cas Edwards Books, “que no té importància si la coerció és directa o
indirecta, deliberada o involuntària, previsible o imprevisible”. En aquest cas, el Tribunal va
dictaminar que una llei que obliga tots els comerciants a tancar el seu establiment en diumenge
limitava la llibertat de religió dels minoristes i dels consumidors que consideraven que el dia
festiu setmanal no havia de ser en diumenge, ja que feia més costosa i més difícil, per a aquestes
persones, la pràctica dels seus preceptes religiosos. La llei exerceix sobre aquestes persones una
pressió indirecta en forma de desavantatge d’ordre competitiu i, per als consumidors, unes
possibilitats de compra reduïdes. No obstant això, la majoria va concloure que la restricció era
justificable en el sentit de l'article 1 de la Carta canadenca.42
L’efecte restrictiu de la regla de dret sobre la creença o la pràctica religiosa ha de ser
prou greu perquè atempti contra la llibertat de religió o de consciència. Així, en R. C. Jones,43 el
Tribunal va considerar que l’obligació per a la persona que educa els seus fills a casa, de
demostrar el caràcter apropiat d’aquesta educació no implicava cap restricció sobre la llibertat
de religió, ja que els efectes de les disposicions legislatives eren summament mínims.
La persona que invoqui una creença o un precepte religiós n'ha de demostrar, primer,
l'existència. Això implica que s’imposi al demandant un criteri objectiu. A més, a aquesta
verificació objectiva de l’existència del precepte invocat se n’hauria d’afegir una altra de
subjectiva, de la sinceritat de qui s’hi acull. No obstant això, s’ha comprovat que els tribunals
canadencs, a semblança dels Estats Units, sempre han evitat formular una definició objectiva de
la religió o pronunciar-se en relació amb la naturalesa de les creences invocades. Per tant,
tendeixen a donar més importància al criteri subjectiu de la sinceritat dels qui desitgen obtenir
un acomodament. En realitat, el problema es planteja de manera diferent segons si el precepte
invocat forma part de l’ensenyament d’una religió tradicional i ben establerta o del d’una religió
nova i poc coneguda, o fins i tot que no pertanyi a cap religió existent, sinó que sigui pròpia de
la persona que s’hi acull.
Els problemes més difícils es plantegen quan la convicció invocada és pròpia únicament
del demandant i no forma part de cap religió coneguda. En principi, no hauria d’haver res que
impedís que les creences religioses pròpies d’un sol individu puguin estar protegides en virtut
de la llibertat de religió, amb la condició que responguin a una adhesió a uns valors espirituals
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006
14
La llibertat de religió, el dret a l’acomodament raonable...
fonamentals. No obstant això, a la pràctica és molt difícil que un demandant pugui provar que
les creences a les quals és l’únic que s’adhereix constitueixen més que simples opinions; no
obstant això, ho pot aconseguir en alguns casos, per exemple, presentant escrits anteriors propis
sobre aquesta qüestió, o testimonis sobre la seva forma de vida.
Quan el precepte invocat forma part de l’ensenyament d’una religió coneguda, la prova
de la seva existència no planteja dificultats particulars, tret que el demandant li doni una
interpretació personal que s’allunyi de la concepció general majoritària. En aquest cas, els
tribunals canadencs normalment apliquen el criteri subjectiu de la sinceritat de la creença del
demandant. El fet que prevalgui la sinceritat de les conviccions religioses personals del
demandant sobre la seva conformitat amb els preceptes oficials de l’Església a la qual pertany
no impedeix, lògicament, consultar les autoritats d’aquesta Església per confirmar l’existència
d’un precepte. Si les autoritats religioses confirmen la creença invocada pel demandant, també
n’ha de presentar una prova. En canvi, en el cas que aquesta creença divergeixi de la
interpretació atorgada per les autoritats, la tendència dels tribunals canadencs és d'acceptar,
malgrat tot, el caràcter religiós de la creença si el demandant la professa de manera sincera.
Aquesta actitud és la que van adoptar els jutges majoritaris del Tribunal Suprem del
Canadà, però va ser qüestionada pels jutges dissidents, en el cas anomenat de la succah, en el
qual els jueus ortodoxos invocaven la llibertat de religió garantida a la Carta de Quebec dels
drets i les llibertats de la persona (la Carta canadenca, que només obliga els poders públics, no
es podia invocar en aquest cas contra un sindicat de propietaris)44 per obtenir una derogació a la
declaració de copropietat del seu immoble, que s’havia aplicat per prohibir-los la construcció
d’una succah individual a la balconada del seu pis.45 En un tràmit d’acomodament, el sindicat de
copropietaris va proposar permetre a les persones interessades d’instal·lar una succah comuna al
jardí, però ells van considerar que aquesta solució els crearia dificultats excessives en
l’observança de la seva religió i també aniria en contra de les seves creences religioses
personals, que, tal com afirmaven, els exigien que cadascú instal·lés la pròpia succah a la seva
balconada. El sindicat va rebutjar aquesta demanda i va sol·licitar una ordre formal permanent
que prohibís a les persones interessades instal·lar succahs, i, en cas necessari, que autoritzés la
demolició de les succahs existents. El Tribunal Superior va acollir la demanda, la decisió de la
qual va confirmar el Tribunal d’Apel·lació del Quebec. El cas plantejava diversos problemes
jurídics; el que ens incumbeix va ser decisiu en primera instància i en apel·lació, i va dividir els
integrants del Tribunal Suprem.
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006
15
José Woehrling
El jutge de primera instància havia adoptat la posició que, perquè una pràctica estigui
protegida per la llibertat de religió, el demandant ha de demostrar que està prescrita pels
ensenyaments oficials de la seva religió, ja que la creença sincera que se li exigeix és
insuficient.46 En finalitzar l’examen de la prova, i basant-se principalment en la declaració d’un
rabí que testimoniava per al sindicat, el jutge va arribar a la conclusió que no hi havia cap
obligació religiosa per al jueu practicant d’erigir la seva pròpia succah, i que no hi havia cap
mandat que prescrivís el lloc on s’havia d’erigir. A partir d’aquí, el jutge va indicar
expressament que preferia l’opinió del rabí que testificava per al sindicat a la del rabí que
testificava per als demandants. En conseqüència, el primer jutge va considerar que les
restriccions incloses a la declaració de copropietat no impedien a les persones interessades
respectar les seves obligacions religioses, definides objectivament com per habitar “una
succah”, més que “la seva pròpia succah” (tenint en compte que l’oferta d’acomodament del
sindicat consistia a erigir una succah comuna al jardí de l’immoble). Seguidament, el jutge de
primera instància va qüestionar, en relació amb els punts de la discussió, si un atemptat a la
llibertat de religió, en el cas que n’hi hagués algun, es podria justificar emparant-se en la Carta
del Quebec; segons la seva opinió, aquest atemptat estaria justificat per la finalitat de preservar
el valor estètic de l’immoble i garantir la seguretat dels copropietaris en cas d’incendi.
En el Tribunal d’Apel·lació del Quebec, dos dels tres jutges van coincidir amb l’opinió
del jutge de primera instància.47 El tercer jutge, amb una opinió individual, va considerar que el
jutge de primera instància havia interpretat la llibertat de religió de manera massa restrictiva.
Segons el seu parer, el que s’ha de considerar és la sinceritat de les creences d’un individu,
sense importar si són divergents, o fins i tot errònies, en relació amb l’ensenyament oficial
impartit pels dirigents de la comunitat religiosa a la qual està vinculat l’individu. Per això, va
jutjar que les clàusules qüestionades per la declaració de copropietat atemptaven contra la
llibertat de religió de les persones interessades i que també eren discriminatòries per a ells. No
obstant això, va concloure que l’actitud intransigent adoptada pels demandants, que rebutjaven
qualsevol proposta que no complís totes les seves exigències, havia fet impossible qualsevol
acord i, per tant, dispensava el sindicat de copropietaris de qualsevol obligació d’acomodament
que no fos la proposta, ja plantejada, de situar una succah comuna, proposta que el jutge va
considerar raonable en aquestes circumstàncies.
Els nou membres del Tribunal Suprem van estar dividits cinc contra quatre. Els cinc
jutges majoritaris48 van acordar una importància decisiva a la creença subjectiva dels
demandants i van concloure que sí que havia atemptat contra la seva llibertat de religió, que no
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006
16
La llibertat de religió, el dret a l’acomodament raonable...
es podia justificar per la defensa del dret de propietat dels altres copropietaris, encara que es
podia acollir a l’apel·lació i declarar que les persones interessades tenien dret a instal·lar una
succah a les seves balconades respectives durant els nou dies de la festivitat anual del Succuth,
complint una sèrie de condicions relatives a la dimensió, la situació concreta (per raons de
seguretat) i l’estètica general d’aquestes succahs.
Sobre la qüestió que ens incumbeix, els jutges majoritaris van considerar que el
demandant que invoca la llibertat de religió no està obligat a provar l’existència de cap
obligació, exigència o precepte religiós objectiu.49 El Tribunal no hauria d’actuar com a àrbitre
de dogmes religiosos. A més, encara que no estigui qualificat per interpretar i determinar el
contingut d’una concepció subjectiva d’una exigència religiosa, el Tribunal es pot manifestar
sobre la sinceritat de la creença del demandant quan aquesta sinceritat sigui realment una
qüestió de litigi. Una creença sincera s’ha d’entendre simplement com una creença honesta, i el
Tribunal s’ha d’assegurar que la creença religiosa invocada està plantejada de bona fe i que no
és una falsedat. L’apreciació de la sinceritat és una qüestió de fet que es basa, sobretot, en la
credibilitat del testimoniatge del demandant i el fet de saber si la creença invocada pel
demandant està d’acord amb les seves altres pràctiques religioses corrents. Com que l’examen
no té en compte la percepció dels altres sobre les obligacions religioses del demandant, sinó
sobre el que aquest considera subjectivament com les seves obligacions religioses, no és
pertinent exigir l’opinió d’un expert. L’examen de la sinceritat per part del Tribunal s’ha
d’atenir a les creences d’una persona en el moment del presumpte atemptat a la llibertat de
religió. No és pertinent que el Tribunal analitzi de manera exhaustiva les pràctiques anteriors del
demandant per decidir la sinceritat de les seves creences actuals. A causa del caràcter canviant
de les creences religioses, l’examen, per part del tribunal, de la sinceritat de la creença no ha
d’incloure les pràctiques o les creences anteriors de la persona, sinó que s’ha de limitar a
analitzar les creences en el moment del presumpte atemptat a la llibertat de religió. Per tant, el
dictamen del jutge de primera instància era incorrecte. Va escollir erròniament entre dues
autoritats rabíniques i va contraposar dues opinions sobre una qüestió relativa a la llei jueva.
Sobre aquest aspecte de la importància respectiva de l’existència objectiva de la creença
i de la sinceritat personal del creient, tres dels quatre jutges dissidents50 van considerar que era
necessari demostrar, per aquest ordre, l’existència d’un precepte religiós i la creença sincera en
el caràcter obligatori d’aquest precepte. Per satisfer el primer aspecte, un demandant ha de
demostrar que la conducta o la pràctica requerida en nom de la llibertat de religió deriva d’un
precepte de la seva religió, amb el criteri de la creença raonable en l’existència d’un precepte
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006
17
José Woehrling
religiós. En aquest sentit, una prova d’expert es pot revelar útil, ja que pot servir per establir les
pràctiques i els preceptes fonamentals de la religió en la qual s’empara el demandant. En la
segona part, el demandant ha de declarar que té una creença sincera, i que aquesta creença està
vinculada objectivament amb un precepte religiós que deriva d’un text o d’un article de fe. A
més, l’informe sobre la sinceritat de les creences ha de ser limitat i possible, perquè el seu
objectiu últim és exposar públicament les creences més personals i més íntimes en un context
judicial. La sinceritat d’una creença s’examinarà cas per cas i s’ha de basar en una prova que
provingui principalment del demandant mateix. El criteri essencial ha de ser el de la intenció i el
desig formal de seguir els preceptes fonamentals de la seva religió. Aplicant aquests principis,
els tres jutges van concloure que, en aquest cas, la prohibició de construir la seva pròpia succah
no atemptava contra el dret a la llibertat de religió de les persones interessades. Ells creien
sincerament que era preferible construir la seva pròpia succah, però s’havia de considerar que es
respectava el seu precepte religiós a partir del moment en què satisfeien l’obligació fonamental
de cuinar els menjars en una succah. Ara bé, la declaració de copropietat no obstaculitzava
aquesta pràctica, perquè no impedia a les persones interessades celebrar la seva festivitat en una
succah, ja que podien festejar la Succuth en una succah comuna, tal com proposava el sindicat
de la copropietat. A més, encara que s’hagués atemptat contra la seva llibertat de religió, hauria
estat justificat per la necessitat de respectar el dret dels altres copropietaris al lliure gaudi dels
seus béns (conservant l’estètica de l’immoble) i a la seguretat de la seva persona (permetent el
lliure accés a les balconades per evacuar l’immoble en cas d’incendi).
Conclusió
Com s’haurà pogut deduir de la lectura dels arguments precedents, les manifestacions o
les conductes religioses apel·len a l’aplicació de regles i solucions diferents segons si són un fet
de les autoritats públiques o dels individus. Quan es tracta de conductes o manifestacions la
iniciativa de les quals ha estat presa per les autoritats públiques, s’han de sotmetre al principi de
neutralitat religiosa de l’Estat i al respecte del dret al lliure exercici negatiu dels individus, és a
dir, al seu dret de no patir cap pressió o coerció a la conformitat religiosa, així com l’obligació
de l’Estat de no fer discriminacions religioses, directes o indirectes. Aquesta llibertat religiosa
negativa dels individus es va interpretar de manera més aviat estricta per part dels tribunals
canadencs, encara que en general les conductes o les manifestacions religioses en les quals les
autoritats públiques podrien prendre la iniciativa estan prohibides, o si més no estretament
circumscrites, en la mesura, precisament, que es consideren susceptibles d’exercir una pressió
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006
18
La llibertat de religió, el dret a l’acomodament raonable...
inacceptable sobre els individus i ser discriminatòries, també, en privilegiar determinades
religions.
Quan es tracta de conductes o manifestacions per iniciativa dels individus, depenen del
dret al lliure exercici positiu, és a dir, del seu dret a manifestar les seves conviccions religioses a
través de pràctiques i del seu dret a no patir discriminacions religioses directes o indirectes per
aquest motiu. Si aquest dret entra en conflicte amb les normes legislatives o reglamentàries
neutres (és a dir, l’objecte de les quals o els efectes de les quals no és promoure o prohibir una
creença o una pràctica religiosa), les autoritats públiques es veuen obligades a proporcionar
acomodament o adaptació, excepte si poden demostrar que l’acomodament o l’adaptació en
qüestió comportarien una coacció excessiva.
La combinació dels principis exposats anteriorment produeix uns resultats que no
sempre són fàcils d’explicar i de justificar, a la vista de l’opinió pública. Així, de vegades es
qüestiona si és del tot lògic apartar les religions majoritàries de l’espai públic (com va fer el
Tribunal d’Apel·lació d’Ontario en el cas de les pregàries i l’ensenyament confessional
cristianes), i al mateix temps oferir acomodaments que fan entrar les religions minoritàries (per
exemple, l’autorització per dur kirpan i hijab a l’escola pública, la dispensa per a les festes
religioses, etc.). Sembla que, de manera paradoxal, després d’haver sol·licitat l’abolició de les
pràctiques majoritàries invocant la llibertat negativa, així com el principi de neutralitat, la
minoria invoca la seva llibertat positiva per obtenir l’autorització de les seves pròpies
pràctiques. La resposta és que, en el primer cas, es tractava de manifestacions religioses
imposades o assumides per l’autoritat pública (no obstant això, com hem vist, teòricament
hauria estat possible considerar que l’existència d'una possibilitat de dispensa protegia
suficientment la llibertat de religió i de consciència), mentre que, en el segon cas, es tracta de
modificacions reclamades per individus que volien practicar la seva religió.
Entre les idees assumides per l'opinió comuna, també hi ha la que defensa que els
acomodaments reconeguts en matèria religiosa constitueixen privilegis que comporten una
ruptura de la igualtat entre ciutadans. No obstant això, en aquest sentit es desconeix que,
precisament, l’acomodament és una conseqüència del dret a la igualtat entès com el dret de les
minories (religioses, en aquest cas) a mantenir les seves diferències en relació amb la majoria,
beneficiant-se d’acomodaments i d’adaptacions pel que fa a normes neutres, aplicables de
manera uniforme a tots, però que tenen efectes perjudicials sobre la llibertat religiosa de
determinats grups. Un tracte idèntic aplicat en un context de pluralisme religiós corre el risc de
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006
19
José Woehrling
comportar conseqüències opressores i injustes, perquè obliga les minories a adaptar-se al model
hegemònic de la majoria; per tant, no els permet de reconèixer-se amb la seva identitat pròpia.
Finalment, un altre argument que s’exposa sovint defensa que els acomodaments
requerits per les minories són incompatibles amb els drets de la majoria i l'obliguen a modificar
la seva forma de vida per adaptar-la a la de les minories. Quan aquestes conductes i
manifestacions religioses tenen una iniciativa individual, normalment aquesta acusació no està
fonamentada, ja que tant les minories com les majories tenen, aleshores, drets compatibles i fins
i tot convergents. Permetre el hijab i el kirpan a l’escola no només no és incompatible amb el fet
de permetre dur la creu, sinó que l'un exigeix l’altre pel principi de no-discriminació; dur els
propis símbols, en el cas de les minories, no té un efecte negatiu sobre la forma de vida de la
majoria. En canvi, quan es tracta de decisions que impliquen una institució pública, com els
cursos d’ensenyament religiós o les pregàries organitzades per la direcció d’una escola pública,
o per un consell municipal, sí que hi pot haver, efectivament, un conflicte entre els drets de la
majoria, si està d’acord amb aquestes decisions, i els de la minoria, si es considera vexada per la
seva existència. Per tant, llevat si es considera que els drets de la minoria estan prou protegits
per l’existència d'un dret de dispensa, cal donar la raó als uns i no als altres. No obstant això, no
és il·lògic o il·legítim considerar que, quan les minories volen abolir les pregàries o
l’ensenyament confessional de les quals tenen la llibertat d’absentar-se, són aquestes les que
demostren intolerància, en rebutjar les concessions desitjables. Prenent aquest altre exemple, si
minoria i majoria no arriben a un acord sobre la presència de símbols religiosos situats a les
parets d’una escola pública o d’un palau de justícia, no és possible cap solució de compromís.
En aquests casos, la majoria ha de canviar els seus costums per adaptar-se a la minoria, o bé
aquesta ha de claudicar davant les preferències de la majoria.
No obstant això, podem partir de la idea que, en tots els casos en què sigui possible, els
acomodaments haurien de consistir, preferentment, en dispenses, exempcions i excepcions a
favor de les minories, més que en modificacions estructurals del sistema vigent per a la majoria.
Encara que aquest principi no es va respectar en el cas de les pregàries i l’ensenyament religiós
a l’escola pública o per la pregària d’obertura de les sessions d’un consell municipal, sí que ho
va ser, en canvi, en el cas de les festivitats religioses, ja que els tribunals van rebutjar la solució
de modificar l’estructura del calendari escolar a favor del sistema d’autoritzacions d’absència
individuals.51 El respecte d’aquest principi facilita també que es tingui en compte la igualtat
religiosa. Una modificació estructural trenca la igualtat religiosa, tret que totes les religions es
considerin sobre una base d’igualtat, la qual cosa sovint és impossible. Per exemple, en l’àmbit
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006
20
La llibertat de religió, el dret a l’acomodament raonable...
de les vacances per festes religioses, serien impossibles les modificacions estructurals que
tinguessin en compte totes les religions existents. En canvi, les modificacions individuals, en
forma de dispensa o exempció, permeten posar a tothom en una base d’igualtat i faciliten el
funcionament de les institucions públiques afectades.
Generalment es fan dos tipus de crítiques a les mesures d’acomodament adoptades,
voluntàriament o per obligació jurídica, per les institucions públiques: unes vinculades als
perills que podrien comportar per als drets individuals de determinats membres d’una minoria, i
d'altres relacionades amb els riscos que tindrien per a la integració social d’aquestes minories.
En referència a aquesta segona crítica, es retreu a la política que afavoreix la
conservació i la transmissió de les cultures i les religions d’origen de les minories d'instal·lar
una mentalitat de la divisió i una psicologia de la separació, d'induir i de valorar la pertinença a
subcomunitats més que a la col·lectivitat en el seu conjunt, d'afavorir la formació de guetos de
les minories i de legitimar la comunitat. No obstant això, aquestes crítiques són exagerades. La
política d’acomodament té l’objectiu principal d’afavorir la inclusió de les minories i dels
immigrants en la societat d’acollida, sobretot permetent-los sostreure’s de les normes que
impliquin una discriminació directa o indirecta per a ells. La política de l’acomodament i del
pluralisme es basa en el fet que el reconeixement de la diferència i les adaptacions consentides a
la minoria en facilitaran, a mitjan i a llarg termini, la integració harmoniosa en la societat, fins i
tot si, a curt termini, aquestes polítiques poden tenir l’efecte de subratllar, fins i tot d’exagerar,
determinades característiques i comportaments particulars d’aquests grups. Així, l’adaptació del
calendari escolar a les festivitats religioses de les minories i l’acceptació que es llueixin símbols
religiosos fan que els membres d’aquestes comunitats se sentin més a gust amb l’ensenyament
públic i estiguin més amatents a enviar-hi els seus fills i a participar, com a pares d’alumnes,
més que a recórrer a centres d’ensenyament privat. Per reprendre un exemple esmentat abans, el
fet de permetre els sikhs de formar part de la Gendarmeria Reial autoritzant-los a entrar-hi
conservant els seus accessoris religiosos, lluny d’impedir la integració d’aquest grup a la
societat canadenca, la facilita permetent a aquests membres de participar en una institució
canadenca altament simbòlica.
La segona crítica adreçada contra les mesures d’acomodament raonable es refereix als
perills que pot causar als drets individuals dels integrants dels grups minoritaris. Per afinar una
mica més en allò a què es refereix aquesta crítica, cal insistir que, en l’àmbit jurídic,
l’acomodament raonable condueix a un estat diferent que no s’imposa mai als membres de les
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006
21
José Woehrling
minories. Aquests poden decidir, en tot cas, si obeir les lleis generals i no reclamar el dret a
l’exempció. Per tant, poden decidir trencar amb la seva religió i la seva cultura per afegir-se al
grup majoritari. Dit d’una altra manera, la pertinença a la minoria i el règim diferent que
l’acompanya no s’han de patir mai, sinó que sempre han de ser desitjats. No obstant això, és cert
que, en l’àmbit sociològic, es pot témer que les mesures de preservació de les cultures d’origen
impedeixin, o com a mínim retardin, la modernització de les comunitats d’immigrants, és a dir,
l’adopció, per part d’aquestes, dels valors individualistes, liberals, racionalistes i seculars que
caracteritzen les societats democràtiques i liberals. L’acomodament raonable podria, per tant,
afavorir el manteniment, en el si d’aquests col·lectius, dels valors comunitaris i de les pràctiques
tradicionals, ja que algunes limiten l’autonomia dels seus membres i el seu accés a les
possibilitats que ofereixen les societats més obertes. Aquesta crítica es refereix, en particular, a
les mesures que autoritzen o afavoreixen les pràctiques de determinades religions tradicionals,
en la mesura que vehiculen una visió del món conservadora, teocràtica, sovint autoritària i
patriarcal. L'exemple per excel·lència, evidentment, és el de les pràctiques i les cultures que
assignen a les dones una condició subordinada, com, per exemple, haver de dur el hijab. Ara bé,
quan el hijab s’accepta, en nom de l’acomodament raonable, en l’espai públic, per exemple a les
escoles, facilita el manteniment d’aquesta pràctica en el marc familiar i comunitari. Encara que
és cert que res no obliga jurídicament les dones a dur el vel, el fet que s’autoritzi a l’escola
permet a les famílies d’exercir una pressió moral i social sobre les noies per forçar-les a dur-lo
contra la seva voluntat.52 No obstant això, per seguir amb aquest exemple, la prohibició del
hijab corre el risc que impliqui crispació entre els pares musulmans. Sens dubte, és preferible
que les joves musulmanes acudeixin a l’escola pública duent el vel en lloc que s’hagin de
quedar tancades a casa o que les enviïn a una escola religiosa privada.53 Quan en una
col·lectivitat minoritària se suscita la por a perdre la identitat, augmenten els riscos que
sucumbeixi a la temptació del fonamentalisme i de l’integrisme per defensar-se contra el que
percebrà com una pressió assimiladora. Probablement és millor acceptar les pràctiques
tradicionals, si més no les que no són perilloses per a la integritat física i psicològica de les
persones, esperant que permetin als membres de les minories, sempre conservant el suport del
seu entorn d’origen, d’iniciar la seva integració a l’entorn més ampli de la societat d’acollida.
* * *
Notes
1 La Carta canadenca dels drets i les llibertats (a partir d’ara, la Carta canadenca) s’inclou a
la part I (de l’article 1 al 34) de la Llei constitucional del 1982, annex B de la Llei de 1982
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006
22
La llibertat de religió, el dret a l’acomodament raonable...
sobre el Canadà, 1982, R.-U., c. 11, LRC (1985), ap. II, núm. 44. L’article 2.a estableix
que: “Tot el món té les llibertats fonamentals següents: (a) llibertat de consciència i de
religió”. Vegeu estudis sobre la Carta canadenca a: Esther Mitjans i Josep M. Castellà
Andreu (ed.), Derechos y libertades en Canadá, Barcelona, Atelier Libros Jurídicos, 2005.
2 L’article 15(1) de la Carta canadenca prohibeix la discriminació, sobretot la fonamentada
en la religió.
3 És el punt de vista que va adoptar de manera totalment evident el Tribunal Suprem en les
seves dues primeres decisions sobre la llibertat de religió, les decisions R. c. Big M. Drug
Mart Ltd. [1985], 1 RSC 295, i R. c. Edgard Books [1986], 2 RSC 713, decisions que es van
prendre en un moment en què l’article 15 de la Carta canadenca, relatiu al dret a la igualtat,
encara no estava en vigor. En el cas Big M. Drug Mart, a les pàgines 336 i 337, el jutge
Dickson considera que una ofensa contra la llibertat de religió pot resultar tant d’una
coerció estatal que obliga o indueix algú d’atenir-se a una prescripció religiosa com d’una
desigualtat en el tracte d’una religió en detriment d’unes altres.
4 R. c. Big M. Drug Mart Ltd. [1985], 1 RSC 295.
5 SRC 1970, capítol L-13.
6 M. Drug Mart Ltd., pàg. 336 i 337 (jutge Dickson).
7 És, sens dubte, el que vol dir el jutge Dickson quan afirma que “[…] protegir una religió
sense fer-ho de la mateixa manera amb les altres religions deriva en la creació d’una
desigualtat d’efectes destructius de la llibertat de religió en la societat”. Com ja hem
esmentat, en el moment de la decisió de M. Drug Mart Ltd., l’article 15 de la Carta
canadenca, que garanteix el dret a la igualtat sense cap discriminació basada en la religió
encara no estava en vigor, tot i que la desigualtat derivada de l’absència de neutralitat de
l’Estat en aquest cas s'hagués hagut de considerar incompatible amb la llibertat de religió en
si mateixa més que amb el dret a la igualtat.
8 En tot cas, és la conclusió a la qual van arribar els tribunals americans sobre el fonament
de la primera Esmena de la Constitució dels Estats Units, la qual, no obstant això,
contràriament a l’article 2(a) de la Carta canadenca, no garanteix de manera expressa la
llibertat de religió ni la llibertat de consciència.
9 “Congress shall make no law respecting an establishment of religion, or prohibiting the
free exercice thereof […]”. Per ampliar la informació sobre la llibertat de religió en dret
constitucional americà, vegeu: Laurence Tribe, American Constitutional Law, 2a ed.,
Mineola (Nova York), Foundation Press, 1988, pàg. 1154 i s.; John I. Nowak, Ronald D.
Rotunda i J. Nelson Young, Constitutional Law, 2a ed., St. Paul (Minn.), West Publishing
Co., 1983, pàg. 1028 i s.
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006
23
José Woehrling
10 Vegeu: Francis Messner, Pierre-Henri Prélot i Jean-Marie Woehrling, Traité de droit
français donis religions, París, Litec, 2003, pàg. 421 i s.; Jean-Marie Woehrling, «Réflexion
sur le principe de neutralité de l’État en matière religieuse et sa mise en œuvre en droit
français», (1998), 101, Archives de sciences sociales des religions, 31-52.
11 En el cas Big M. Drug Mart Ltd., la llei federal qüestionada, que prohibia obrir els
comerços en diumenge, pretenia obligar el conjunt de la població a l’observança religiosa
cristiana, la qual cosa era incompatible amb la llibertat de religió que es garantia a la Carta
canadenca; per tant, la llei va ser invalidada. En el cas R. c. Edwards Books, l’objectiu de la
llei d’Ontario que prohibia, de la mateixa manera, obrir els comerços en diumenge, era
destinar un dia de descans setmanal als empleats dels comerços al detall, la qual cosa,
lògicament, el Tribunal va considerar legítim. Va validar aquesta llei com limitadora, de
manera raonable i justificable, de la llibertat de religió. Sens dubte podem pensar que,
encara que s’ha de concloure que no deriva de l’article 2(a) de la Carta cap obligació de
neutralitat en matèria religiosa, sí que s’hauria d’imposar, en canvi, en virtut de l’article 15,
que prohibeix les distincions discriminatòries fonamentades en la religió. En el mateix ordre
de coses, l’obligació de neutralitat de l’Estat en matèria religiosa també es desprèn, a més
dels articles 2(a) i 15 de la Carta, de l’article 27 sobre el multiculturalisme; evidentment, en
la mesura que la religió forma part de la cultura, el respecte al multiculturalisme és
incompatible amb el fet d’afavorir determinades religions en comparació amb unes altres.
Això és el que va dictaminar el jutge Dickson en el cas Big M. Drug Mart Ltd., a les
pàgines 337 i 338: “Estic d’acord amb l’argument de la demandada segons el qual
reconèixer al Parlament el dret d’imposar l’observança universal del dia de descans preferit
per una religió pràcticament no coincideix amb l’objectiu de promoure la conservació i la
valoració del patrimoni multicultural dels canadencs. Per tant, ho considero contrari a les
disposicions a aquest respecte de l’article 27 […]”.
12 Zylberberg c. Sudbury Board of Education (1988) 65 OR (2n) 641 (CA Ont.), autorització
d’apel·lació al Tribunal Suprem rebutjada.
13 Canadian Civil Liberties Association c. Ontario (Minister of Education) (1990). 71 OR
(2n) 341; 65 DLR (4t) 1 (CA Ont.), autorització d’apel·lació al Tribunal Suprem rebutjada.
14 Cal recordar que els jutges d’Ontario van interpretar la llibertat de religió d’una manera
més exigent que les normes internacionals. Sembla que l’existència d’una possibilitat
d’exempció pel que fa a l’ensenyament confessional o l’alternativa entre aquesta i un
ensenyament cultural o moral neutre i objectiu, en general es considerava suficient per
garantir que estava d’acord amb la llibertat de religió garantida pels instruments
internacionals; en relació amb això, vegeu l’Observació general n. 22 (48) (article 18) sobre
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006
24
La llibertat de religió, el dret a l’acomodament raonable...
la llibertat de religió del Comitè de les Nacions Unides dels Drets Humans, Document N.U.
CCPR./C/21/Rev. 1/ad. 4, 20 de juliol del 1993, paràgraf 6.
15 Els principis en els quals es basen aquestes dues decisions, lògicament, no es poden
aplicar a les escoles privades. Per contra, en el cas R. c. Jones [1986] 2 RSC 284, el
Tribunal Suprem, de manera implícita, va deduir de l’article 2(a) de la Carta canadenca el
dret dels pares a no enviar els seus fills a l’escola pública i donar-los un ensenyament
religiós a l’escola privada o a casa, a condició que fos apropiada.
16 Adler c. Ontario [1996] 3 RCS 609, pàg. 705 (jutge Sopinka).
17 Congrégation des témoins de Jéhovah de St-Jérôme-Lafontaine c. Lafontaine (Village),
2004 CSC 48; [2004] 2 RCS 650.
18 El Tribunal d’Apel·lació d’Ontario va concloure amb el mateix raonament per dictaminar
que la recitació, per part del capellà, abans de començar les sessions d’un consell municipal,
per iniciativa de l’alcalde que les presidia, implicaven una coacció contrària a la llibertat de
religió per als membres del consell i els assistents a la sessió, que per mostrar que no
participen en aquesta pregària havien de romandre asseguts o abandonar la sala. El Tribunal
no va tenir en compte que aquestes persones eren adultes i, per tant, menys impressionables
i menys vulnerables en el terreny psicològic que els nens en edat escolar. Vegeu Freitag c.
Penetanguishene [1999] 179 DLR (4t) 150 (CA Ontario).
19 Llei constitucional de 1867, 30 & 31 Vict., R.-U., c. 3; LRC (1985), ap. II, núm. 5. Sobre
aquesta qüestió, vegeu la nostra crònica de dret constitucional canadenc a: (1998) 33 Revue
française de droit constitutionnel, pàg. 184-190.
20 L’oració present al preàmbul de la Carta canadenca “Tenint en compte que el Canadà es
basa en els principis que reconeixen la supremacia de Déu…”, fins ara no ha tingut una
funció important, en jurisprudència, per definir la naturalesa de les relacions entre l’Estat i
les religions. Es pot deduir un obiter dictum poc convincent en el cas d’una decisió del
Tribunal Federal que defensava que l’esment de Déu del preàmbul impedia, per exemple,
que el Canadà es pogués proclamar oficialment un Estat ateu: O’Sullivan c. Ministre du
Revenu nacional [1992], 1 CF 522,536 (J. Muldoon). En el cas Chamberlain c. Surrey
School District núm. 36, 2002 CSC 86 [2002], 4 RCS 710, els jutges Gonthier i Bastarache,
dissidents (excepte en el sentit del concepte de laïcitat que contenia una llei de la Colòmbia
Britànica [Canadà] que calia interpretar), afirmaven que reconèixer el principi de la
supremacia de Déu al preàmbul impedia d’adoptar la posició segons la qual la laïcitat
impedeix l’opinió moral que tradueix una creença fonamentada en una religió d’expressar-
se en el terreny públic (paràgraf 137).
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006
25
José Woehrling
21 Hi ha nombrosos autors amb l’opinió que el principi de neutralitat reconegut al Canadà
s’ha de considerar menys rigorós que el principi de no-establiment dels Estats Units; vegeu
principalment Peter W. HOGG, Constitutional Law of Canada, Scarborough, Thomson-
Carswell, 2005, pàg. 945; Bruce RYDER, “State Neutrality and Freedom of Conscient and
Religion” (2005), 29 Supreme Court Law Review (2a) 169, entre les pàg. 174 i 179. Vegeu
també Paul Horwitz, “The Sources and Limits of Freedom of Religion in a Liberal
Democracy: Section 2(a) and Beyond” (1996). 54 University of Toronto, Faculty of Law
Review 1, 60-61: “[…] aid to religion should be constrained by only two considerations. It
must not create an element of religious compulsion on the part of any believers or non-
believers in a given faith. Also, while government aid may properly create the impression
that the state is supportive of religion as it is of other mediating institutions, it should not
create the impression that it has singled out a particular faith, or religiosity over non-
religiosity, for endorsement. Endorsement, even if it does not compel behaviour on the part
of the minority, defeats the pluralism and multiculturalism that llauri a central part of
religion's value to society” (s’han omès les notes a peu de pàgina).
22 A Big M. Drug Mart Ltd., a les pàg. 340 i 341, el jutge Dickson va deixar oberta,
expressament, la pregunta de si la Carta canadenca permet l’Estat de donar suport
econòmicament a les institucions religioses privades; la mateixa pregunta no s’havia resolt
de manera clara en el cas Adler c. Ontario [1996], 3 RCS 609, en el qual el Tribunal Suprem
va decidir que la Carta canadenca no obligava l’Estat a proporcionar aquest ajut. D’altra
banda, a la pràctica moltes províncies canadenques, sobretot el Quebec, financen les escoles
religioses privades en percentatges variables, segons la regió.
23 Chamberlain c. Surrey School District núm. 36, 2002 CSC 86 [2002], 4 RCS 710.
24 Recomanem veure les raons de la jutge en cap McLahin als paràgrafs 19, 21, 25, 27 i 59;
del jutge LeBel (oposat) als paràgrafs 208, 209 i 211 i els jutges Gonthier i Bastarache
(dissidents) als paràgrafs 137, 138 i 139.
25 Des d'un punt de vista tàctic i retòric, aquest raonament seria vàlid per oposar-se a
algunes maneres d’acomodament, per exemple en allò referent a símbols religiosos en
determinats espais públics, com a les escoles públiques. Així doncs, en aquest cas es podria
rebutjar aquestes pràctiques en nom de la llibertat de religió pròpia, entesa com a garantia
de la neutralitat de l’Estat en matèria religiosa, més que recorrent a consideracions menys
agradables, com la necessitat de disciplina escolar o el manteniment de l’ordre públic.
26 Així mateix, l’obligació d’acomodament també es pot basar en el dret a la igualtat, ja que
l’acomodament és la mesura necessària per eliminar els efectes d’una discriminació directa
o indirecta.
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006
26
La llibertat de religió, el dret a l’acomodament raonable...
27 R. c. Videoflicks Ltd. (1985), 14 DLR (4t) 10 (CA Ontario).
28 [2002] RJQ 3015.
29 Congrégation des témoins de Jéhovah de St-Jérôme-Lafontaine c. Lafontaine (Village),
2004 CSC 48; [2004] 2 RCS 650.
30 Es tracta de la jutge en cap McLachlin, que va redactar els motius, i els jutges Iacobucci,
Vine, Arbour i Fish.
31 Aquesta actitud dels jutges majoritaris és sorprenent, en el sentit que el Tribunal va
autoritzar la intervenció de l’Aliança Evangèlica de Canadà, de l’Església Adventista del
Setè Dia i de l’Associació Canadenca per les Llibertats Civils, que van intervenir, les tres,
per presentar arguments relatius a la llibertat de religió. No és il·lògic autoritzar aquestes
intervencions, quan l’única finalitat era allargar el debat sobre la llibertat de religió per
després dictaminar una sentència que convertia aquest debat en totalment superflu?
32 L’últim integrant del Tribunal, el jutge en cap, coincidia amb els altres tres jutges
dissidents en relació amb les seves conclusions sobre les comprovacions de fet del jutge de
primera instància i sobre l’absència d’atemptat contra la llibertat de religió, però no se'n va
examinar l'abast en la hipòtesi de la no-disponibilitat de terreny.
33 Paràgraf 71.
34 Paràgraf 78.
35 Paràgraf 79.
36 El professor Bruce Ryder, loc. cit., pàg. 185, critica de la manera següent l’opinió del
jutge LeBel, que defensava que l’obligació de neutralitat impedeix a una autoritat pública
oferir un acomodament perquè no està destinat a solucionar un obstacle al lliure exercici
que prové, de manera total o parcial, de l’Estat: “LeBel J's. comments appear to be taking
the conception of religious neutrality in a direction habiti consonant with American
constitutional traditions. Canadian jurisprudente has not insisted on a wall of separation
between church and state, no ron a principle of state non-involvement in matters religious.
To the contrary, our jurisprudence plaus a positive value on the protection and promotion of
religious pluralism. As discussed above, the preamble to the Charter, by affirming that
Canada "is founded upon principles that recognize the Supremocy of God" –when read in
conjunction with the Charter's commitments to religious freedom, religious equality and
multiculturalism- suggests that the Charter should be interpreted in a manner that permits
the state to foster a religiously-positive pluralism. The state may nourish religious
expression and foster the vitality of religious communities, so long as it does so in an even-
handed manner. Freedom of religion should not be interpreted as imposing a duty on the
state to refrain form even-handed religious support.”
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006
27
José Woehrling
37 Com que es va considerar justificada la prohibició del kirpan als palaus de justícia i als
viatges amb avió, la tendència dels tribunals, fins ara, ha estat considerar que les escoles
públiques havien de permetre dur el kirpan amb algunes condicions. En un veredicte recent,
el Tribunal Suprem del Canadà va autoritzar el demandant, un alumne sikh, a dur el kirpan a
l’escola pública amb les condicions següents: “que el kirpan es dugui sota la roba; que la
funda del kirpan no sigui de metall, sinó de fusta, perquè així perdi el seu aspecte
contundent; que el kirpan es col·loqui a la funda, embolicat i cosit de manera segura amb
una tela gruixuda; que el personal de l’escola pugui comprovar, de manera raonable, que es
respecten les condicions imposades anteriorment; que l’alumne no es pugui separar del seu
kirpan sota cap concepte i que la seva desaparició es comuniqui immediatament a les
autoritats de l’escola. Vegeu: Multan C., Commission scolaire Marguerite-Bourgeois
[2006], CSC 6.
38 Commission scolaire régionale de Chambly c. Bergevin [1994] 2 RCS 525; l’obligació
d’acomodament està basat, en aquest cas, en el dret a la igualtat i la prohibició de
discriminació que conté l’article 10 de la Carta de Quebec dels drets i les llibertats de la
persona, un instrument gairebé constitucional de protecció dels drets i les llibertats adoptat
per la legislació del Quebec, que només s’aplica en aquesta província. Sobre la Carta del
Quebec, vegeu: José WOEHRLING, «Superposición y complementariedad de los
instrumentos nacionales y provinciales de protección de los derechos del hombre en
Canadá», a Miguel A., Aparicio (ed.), Derechos y libertades en los Estados compuestos,
Barcelona, Atelier Libros jurídicos, 2005, pàg. 65-100.
39 La gestion des conflits de normes par les organisations dans le contexte pluraliste de la
société québécoise. Principes de fond et de procédure pour guider la recherche
d’accommodements raisonnables; document presentat a la ministra de les Comunitats
Culturals i de la Immigració; Consell de Comunitats Culturals i de la Immigració, juliol de
1993, pàg. 63.
40 Es va qüestionar que aquesta decisió de la Gendarmeria Reial era contrària a la llibertat de
religió dels integrants del públic susceptibles d’entrar en contacte amb policies que
duguessin atributs religiosos sikhs. En el cas Grant c. Canada (procurador general) [1995],
1 CF 158, el Tribunal Federal (secció de primera instància) va rebutjar aquest argument.
41 No es coneix cap decisió judicial, al Canadà o al Quebec, sobre el mocador islàmic a
l’escola, però la Comissió del Quebec per als Drets de la Persona va publicar, el 1994, un
document en el qual Pierre Bosset, conseller jurídic de la Direcció de Recerca, examinava
els problemes plantejats per dur el mocador islàmic a les escoles públiques; vegeu: Le port
du foulard islamique dans les écoles publiques. Aspects juridiques, per Pierre Bosset,
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006
28
La llibertat de religió, el dret a l’acomodament raonable...
conseller jurídic, Direcció de Recerca, Comissió del Quebec per als Drets de la Persona.
Document aportat a la sessió 388 de la Comissió, duta a terme el 21 de desembre del 1994,
per a la seva resolució COM-388-6.1.3. La Comissió considera que les escoles han de
consentir un acomodament que permeti dur el mocador islàmic, excepte si és “en un context
de pressió sobre els alumnes, de provocació o d’incitació a la discriminació basada en el
sexe”; esmenta una sèrie de consideracions que poden justificar el rebuig de
l’acomodament: el fet que determinats símbols religiosos marginin els alumnes que els duen
(encara que les escoles públiques han d’educar els seus alumnes en el respecte als drets i a
les llibertats, per evitar, precisament, que es produeixi aquesta marginació); les
circumstàncies que demostrarien que l’ordre públic o la igualtat de sexes estan en perill; les
consideracions de seguretat (per exemple, que dur el hijab fos perillós en el marc de les
activitats físiques o de laboratori).
42 Els casos Zylberberg i Canadian Civil Liberties Association, esmentats abans, són dos
casos més en els quals el Tribunal va arribar a la conclusió que una restricció de la llibertat
de religió pot ser el resultat d’una pressió indirecta, en aquest cas la por a l’estigma social
que podrien patir els pares si haguessin de sol·licitar a les autoritats escolars una dispensa de
la recitació de les pregàries o d’educació religiosa per als seus fills.
43 R. c. Jones, esmentat abans.
44 Syndicat Northcrest c. Amselem, 2004 CSC 47; [2004] 2 RCS 551. El jutge Iacobucci va
afirmar que la seva anàlisi de la llibertat de religió també s’aplica a la Carta canadenca
(paràgraf 37). A la Carta del Quebec, vegeu la nota 38.
45 Una succah és una petita barraca o cabanya temporal tancada: la Bíblia imposa als fidels
que hi habitin durant els nou dies de la festivitat religiosa jueva del Succoth.
46 [1998] RJQ 1892.
47 [2002] RJQ 906.
48 Es tracta de la jutge en cap McLachlin i dels jutges Iacobucci (que va redactar els motius),
Major, Arbour i Fish.
49 En aquesta ocasió, el jutge Iacobucci va proposar la definició següent del concepte de
religió, la primera que figura en una decisió del Tribunal Suprem del Canadà: “Una religió
normalment s’entén com un sistema particular i complet de dogmes i pràctiques. A més, una
religió comporta generalment una creença en l’existència d’un poder diví, sobrehumà o
dominant. Bàsicament, la religió s’entén com creences o conviccions voluntàries profundes,
vinculades a la fe espiritual de l’individu, que estan totalment lligades a la manera en què
aquest individu es defineix i es desenvolupa espiritualment, i la pràctica d’aquesta religió li
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006
29
José Woehrling
permet de comunicar-se amb l’ésser diví o amb el subjecte o l’objecte d’aquesta fe
espiritual” (paràgraf 39).
50 Es tracta dels jutges LeBel, Bastarache (que va redactar els motius) i Deschamps. El quart
jutge dissident, el jutge Binnie, es va abstenir de posicionar-se sobre la qüestió de la
importància de la prova de l’existència de la creença i de la sinceritat de les persones
interessades. Va insistir sobretot en el fet que no es poden aplicar els principis relatius a
l’obligació d’acomodament basat en la llibertat de religió de la mateixa manera a l’autoritat
pública, d’una banda, i, de l’altra, a relacions contractuals privades que les parts havien
convingut voluntàriament. Segons ell, en acceptar el contracte de copropietat, els
demandants es van comprometre a no exigir la construcció de succahs individuals a les
balconades de l’immoble. Per tant, no podien insistir perquè posteriorment es variés aquesta
qüestió.
51 En el cas Islamic Schools Federation of Ontario (1997), 145 DLR (4t) 659 (Tribunal
Divisionari d’Ontario), els demandants sol·licitaven que el Consell Escolar tanqués les
escoles en dues grans festivitats religioses musulmanes, o bé, de manera alternativa, que el
reglament adoptat en virtut de la Llei escolar, que preveia que Nadal, Divendres Sant I
Dilluns de Pasqua són dies festius, fos declarat inconstitucional perquè implicava una
discriminació, basada en la religió, contra els musulmans, i perquè limitava, també, la seva
llibertat de religió. Pel que fa a la validesa del reglament, el Tribunal va considerar que la
coincidència del calendari escolar, per raons històriques, amb determinades festivitats
religioses no el convertia de cap manera en un calendari religiós. El Tribunal va remarcar
que el reglament preveia que un alumne fos dispensat de l’obligació de l’assistència escolar
si s’absentava de l’escola per participar en una festivitat religiosa. Pel que fa a l’obligació
d’acomodament de les autoritats escolars, el Tribunal va dictaminar que s’havia complert, ja
que el consell escolar havia tingut en compte que els professors podrien ajudar els alumnes
absents per una festivitat religiosa a recuperar les classes, i que havia creat la norma de no
posar exàmens o activitats importants en les festivitats religioses musulmanes. L’obligació
d’acomodament no va arribar a obligar el Consell a tancar les escoles aquestes festivitats. El
Tribunal va remarcar que l’acomodament requerit pels demandants tindria l’efecte, en la
mesura que faria estendre aquesta mateixa solució als dies religiosos de les altres
confessions representades a les escoles, de crear dificultats logístiques insuperables per a les
escoles i el Consell Escolar en la confecció del calendari escolar.
52 Són consideracions semblants que expliquen l’adopció, per part del Parlament francès, el
15 de març de 2004, d’una modificació del Codi de l’educació que establia que “a les
escoles, els col·legis i els instituts públics, està prohibit dur símbols o roba a través dels
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006
30
La llibertat de religió, el dret a l’acomodament raonable...
quals els alumnes manifestin de manera ostensible una determinada pertinença religiosa”
(Llei núm. 2004-228, de 15 de març de 2004, article 1, Diari Oficial del 17 de març de
2004, en vigor des de l’1 de setembre de 2004). Després d’adoptar la Llei de 2004 a França,
es va proposar adoptar el veredicte de la legislació francesa per proposar una solució similar
al Canadà. No obstant això, no hi ha les mateixes circumstàncies de pressió sobre les noies,
si més no en les mateixes dimensions, al Canadà que a França, així que el principi que se
segueix aplicant és el del dret dels alumnes a manifestar les seves conviccions religioses a
l’escola pública, sobretot referent als símbols en la vestimenta. Les preocupacions relatives
a la igualtat de sexes o a l’ordre públic no justifiquen, en el context canadenc actual, abolir o
limitar la llibertat de religió. La solució francesa, de moment, no ha estat imitada per altres
països europeus. Vegeu: Emmanuelle Bribosa i Isabelle Rorive, «Le voile à l’école: une
Europe divisée», (2004), 60 Revue trimestrielle des droits de l'homme, pàg. 951-983. A la
pàg. 982 es pot llegir: “D’altra banda, alguns perceben el hijab com un símbol de la
submissió de la dona cap a l’home, i, per tant, des d’aquest punt de vista és susceptible
d’incomplir el principi d’igualtat de sexes. En realitat, les autoritats nacionals rarament
tenen en compte aquest aspecte per regular la qüestió del mocador islàmic. Des de l’àmbit
normatiu, els estats que actualment han adoptat una legislació prohibitiva són molt
minoritaris. Només França prohibeix, des d’ara, dur qualsevol símbol ostensible de
pertinença religiosa als alumnes de l’ensenyament públic no universitari.”
53 És el que subratllava el Consell de la Condició de la Dona en un document de 1995 titulat
Réflexions sur la question du port du voile à l’école.
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006
31